Vist a Barcelona.

Recoi! Què significa això? Novetats, provocació o conya?

(a Pau Claris cantonada València, cantó Tibidabo/Llobregat)

 

 

31 d'agost.

Tot cercant.

Ramon Porqueras (Barcelona 1925) va ser el responsable del MSC i de l’UGT de Catalunya a l’interior des del 1948 fins la seva detenció a la “caiguda” del 1953. En llibertat provisional el 1955, ell explica: “Desprès, quan surto, faig vida normal una temporada i, al 1955, l’advocat i amic Joan Raventós en diu: “mira Ramon, ha sortit la petició del fiscal i et demanen 21 anys. Et retiraran la condicional en breu... Tens la motxilla encara? – li vaig dir que sí- doncs fot el camp”. (Testimonis ugetistes, 2. B-2008) No va tornar mai més.

 

“Poc desprès d’haver arribat a París, Porqueras va publicar un article a Endavant (el butlletí del MSC), “Un problema greu”, que el va situar, tal com l’advertí amistosament Pallach, en una posició incòmoda dins el MSC.” David Ballester, “El homes sense nom” Ed Viena B-2003.

 

 

“És més, el problema polític de les forces obreres catalanes és encara més delicat: amb qui ens sentim més lligats, amb el proletariat ibèric, no català; que desconeix els drets de Catalunya a l’autodeterminació, o amb les organitzacions específicament catalanes quins objectius principals són els problemes nacionals?

 

Per a mi (i per a molts socialistes catalans) el dubte no existeix. Sí, des d’un punt de vista doctrinari (i jo, i molts socialistes catalans en som), estem més a prop del proletariat anglès, o francès, o rus, que d’un burgès anglès o francès, o d’un buròcrata rus, no entenem, ni entendrem mai (ni volem entendre-ho mai) que sigui necessari estar més a prop d’un burgès català (sigui o no catalanista) que d’un proletari espanyol (resideixi o no a Catalunya, estigui o no d’acord amb els drets de Catalunya com a nació). I que no se’ns parli d’infantilisme revolucionari, ni d’encantaments estranys.

 

Estem, o no, enfront la burgesia? Estem, o no, per la lluita de classes? Estem, o no, al costat dels treballadors, sigui quina sigui la seva nacionalitat? Som, o no, socialistes, que avantposem els interessos de la lluita de classes a qualsevol altra consideració? Sense oblidar que en tots els programes socialistes de tots els partits, de tots els països i de tots els temps, hi figura el dret de tots els pobles a disposar d’ells mateixos.”

 

29 d’agost.

La visió des de la ciutat/ La visió des del camp.

 

 

 

 

23 d'agost.

Tornar a la rutina (esportiva)

Va semblar que estàvem a un oasis. Desprès d’anar contínuament pel desert de l’esport espectacle: futbol, futbol i més futbol, tenis, motor, cotxes i motos, una mica de bàsquet, els Jocs Olímpics de Londres ens varem mostrar moltes altres disciplines esportives i practicants de les mateixes. Atletisme, waterpolo masculí i femení, handbol també amb fèmines, vòlei, vela, rem, lluita, natació, tir, tir amb arc, hípica... Descobrirem que no lluny de casa teníem noies que s’esforçaven, competien i guanyaven i que són molt poc reconegudes habitualment. Joves que s’esforcen contínuament lluny dels mitjans de comunicació més estesos. Segurament que en els seus petits cercles són reconeguts i admirats, però completament desconeguts per el gran públic.

I es va apagar la flama olímpica i hem tornat al desert, que si el Madrid i el Barça, que si ara s’han entrenat, que si aquell jugador té un ull de poll, que si “bueno, és difícil,...”, ... el de sempre. Mira que en són de “llanuts” alguns mitjans! Quina vergonya!

Sort que les necessitats econòmiques, astronòmiques, empenyen cada vegada més determinades pràctiques esportives a la seva consideració com espectacle pur i dur obligant-les a anar cap als mitjans de pagament. Que això té problemes en l’actual context de restriccions, és evident; i que s’haurà de recol·locar tot, també és evident; també hi ha “bombolles”, fins i tot especulatives, en aquest terreny de l’espectacle. Ja es rebentaran.

Tornarem a arrossegar-nos pel desert quotidià, amb alguns miratges de tant en tant, a l’espera d’aquí quatre anys d’un nou oasis esportiu.

21 d’agost.

Quatre acudits d'aquest estiu.

7/8/12.  "La cigala i la formiga"

Nicolas Vadot

Le Vif/ L'Express- Brussel·les

9/8/12. ¡Bang!

Panos Maragos

To Ethnos-Atenes

10/8/12. Acorralat

Paul Zanetti

U.K.

20/8/12 Veí de tovallola.

Tom Janssen

Trouw-Amsterdam

21 d'agost.

Calor.

Noies, guardeu-vos del sol!

20 d’agost.

Dinosaurios en tiempos difíciles.

“Pero irrealizar el presente, mudar en ficción la historia real, desmoviliza al ciudadano, lo hace sentir eximido de responsabilidad cívica, creer que está fuera de su alcance intervenir en una historia cuyo guión se halla ya escrito, interpretado y filmado de modo irreversible. Por este camino podemos deslizarnos hacia un mundo sin ciudadanos, de espectadores, un mundo que, aunque tenga formas democráticas, habrá llegado a ser aquella sociedad letárgica, de hombres y mujeres resignados, que todas las dictaduras aspiran a implantar.”

Mario Vargas Llosa, “Dinosaurios en tiempos difíciles, La civilización del espectáculo.”

Ed Alfaguara, M-2012.

11 d'agost.

L'agenda d'aquests dies.

11 d'agost.

El meu gra de sorra

No, no tinc cap autoritat acadèmica, ni ja cap altra mena d’autoritat, per subscriure el manifest llençat per Paul Krugman i Richard Layard : A Manifesto for economic sense  (Manifest per tornar a la raó econòmica) publicat fa pocs dies al Financial Times , però els autors demanen que s’aprofiti per organitzar xerrades, escriure articles i fer discursos.

No diu gaires coses noves, vaja, que no s’hagin dit ja, però és un crit d’alerta contra les decisions que en matèria econòmica estan prenent els governant occidentals, entre ells els nostres, que estan comportant sofriments massius als seus pobles.

Els dèficits públics no són la causa sinó la conseqüència de la crisi, com és ben conegut. A Espanya, després de uns anys de superàvits econòmics (2004-2007) és la utilització dels estabilitzadors econòmics, augment de la despesa i davallada molt forta dels ingressos, el que provoca els primers dèficits pressupostaris d’aquests darrers anys que desprès s’intenten corregir de totes, totes, a destralades.

Però si alhora els consumidors privats comencen a desendeutar-se tot deprimint el consum i el sector públic pretén reduir fortament els seus dèficits resulta que no hi ha cap agent que estimuli la demanda i el resultat és la depressió.

¿Qui hauria de finançar els dèficits públics necessaris? O els prestamistes privats en el mercat del deute públic, i ja estem veient com ho fan: a uns tipus d’interès impossibles, o els bancs centrals, que és el que no volen fer els alemanys, deixant marge al BCE. Com diu el manifest. “A tot arreu, el banc central pot sempre, si és necessari, finançar el dèficit públic, deixat fora de joc el mercat dels bons (leaving the bond market unaffected)”.

Els arguments de l’austeritat no s’aguanten per cap demostració empírica. Al revés, és ben clar el que varen comportar als anys trenta del segle passat amb la Gran Depressió: sols comporten sofriments inútils a les poblacions.

Tot és qüestió de mesura, tornar al sentit comú. Cal anar amb compte, sense oblidar-los, amb els augments d’impostos. Cal anar en compte, tampoc sense oblidar-les, amb la reduccions de les despeses, especialment de les prioritàries socialment. Cal tenir present, sense passar-se de l’ús a l’endeutament utilitzant la política per sobre de l’economia.

Els alemanys ho haurien d’entendre. Se’ls pot girar Europa en contra, i no tenen pas gaire bons records en nombroses contrades, no en van deixar pas gaires. Deia Miquel Roca fa pocsdies: “Hemos de hablarle duramente a los alemanes y recordarles la historia, sin que se ofendan: nos hicieron pasar dos guerras mundiales que destrozaron Europa y el Mediterráneo fue solidario con ellos. ¡Que no nos den lecciones ahora! Europa es nuestra gran oportunidad”.

10 d'agost.

Postals des de l'infern.

Somalia (extret del FP)

7 d'agost.

Déjà vu.

De la crònica, ahir diumenge, del panorama governamental:

“Los marianistas defienden que Rajoy está haciendo todo lo que puede en un momento muy complejo. (Els socialistes també deien el mateix el maig del 2010). Explican que tiene por delante una etapa de resistencia, su gran especialidad. (de l’anterior cap de Govern es deia que tenia “baraka”, sort). Los resultados llegarán, dicen. (també ho deien els altres que veien “brotes verdes”). Y sobre todo el PSOE no remonta y no es riesgo real. (Sí, però ells també van caient de forma continuada en les preferències electorals). Ahora hay desgaste, explican, pero hay tiempo y si llega la recuperación económica la gente lo premiará. (També el govern Zapatero esperava la recuperació per finals del 2011 i va ser una recaiguda).

Tot plegat il·lusió, la il·lusió de que escampi, però la rierada baixa molt forta i s’està emportant moltes coses per davant. Les enquestes diuen que la ciutadania no confia en que els polítics els arreglin la situació. L'article de l'enllaç és escruixidor.

6 d'agost.

afegitó: atinades observacions les d'en Miquel Roca al mateix diari.

Deprimint el consum.

És lògic amb les perspectives que hi ha, s’han acabat les alegries en el consum.

Mirem el rebost: guaita! Aquella llauna està a punt de caducar, potser que l’aprofitem! L’ampolla de vi que no saps com va arribar-hi i que ha estat sistemàticament ignorada, i si en féssim una sangria ara que és l’estiu?. Obrim l’armari: curull de roba que malgrat el seu temps està en bon estat. Aquest any anirem vintage! Tampoc cal fer grans escarafalls. Repassem les lleixes dels llibres: caram!, però si n’hi ha uns quans, o forces, que no hem obert. Vés per on, ara els aprofitarem. Fem una ullada a veure quin aspecte té el nostre cotxe. Sí, ja té uns anys i algun que altre cop que potser caldria reparar, però el motor encara està en molt bon estat; a veure els neumàtics? Encara poden tirar una mica més, compte, però amb la seguretat, això és primordial. Ens durarà un temps més, i tant! L’anunci de la petrolera diu: Hi ha tant de veure del que ja hem vist! Escolta, perquè no tornem a anar fins els Pirineus aquest any enlloc d’anar-nos-en a la quinta força?

En el gir d’una empresa d’això se’n diu realització d’estocs. El resultat del compte d’explotació serà negatiu ja que haurem disminuït les existències, però tindrem la impressió de mantenir l’activitat. Cert, haurem deprimit el consum amb tota la repercussió a la cadena de l’economia: menys vendes, menys impostos, menys activitat. Tot això comportarà autoalimentar negativament tot el circuit ja que al seu torn els afectats venedors de les compres que hem deixat de fer començaran a fer el mateix si no ho han fet ja.

És l’espiral infernal en la que estem instal·lats. En Joan Majó, fa uns dies feia una proposta voluntarista per trencar-la.

6 d'agost.

Que te vaya bonito.

6 d'agost

Els JJ.OO. de Londres. Una imatge.

De La Vanguardia.

4 d'agost.

Sang i pertinença.

Fa vint anys, Michael Ignatieff, acadèmic reconegut i polític liberal canadenc, va escriure el llibre “Sang i pertinença” que ara ha estat editat a Espanya amb un epíleg fet per aquest moment que ja no és el de vint anys enrere.

Amb la caiguda del mur de Berlín i el final de la guerra freda, Ignatieff va viatjar als indrets dels nous (o vells) nacionalismes. Els Balcans (Sèrbia i Croàcia), Alemanya (sí, sí, Alemanya), Ucraïna, Quebec, el Kurdistan, Irlanda del Nord. Fa vint anys les coses es veien molt malament, ara han millorat força en alguns d’aquests llocs.

¿És l’Estat qui fa la Nació, o és la Nació qui fa l’Estat? La Il·lustració francesa del s.XVIII versus el Romanticisme alemany del s. XIX. El cosmopolitisme front el nacionalisme. El dret de sang i el dret de sòl. La força contra la paraula. El nacionalisme cívic i el nacionalisme ètnic.

“En vez de la banal política de lo real, en vez de un mundo de la política que afronta los hechos –la pobreza, el atraso y la terca mediocridad de la vida corriente en los Balcanes- el nacionalismo dirige la mente a planos más elevados. Ofrece la gloriosa política de la identidad y la autoafirmación. En vez de la política interminable del interés y la negociación, hay enemigos internos y externos a los que derrotar; está la causa eterna, los mártires del pasado y del presente a los que ser fieles.”

“El federalismo no es una doctrina política. Es solo una manera de compartir el poder político entre los diferentes pueblos de un estado. Pero es la antítesis política del nacionalismo. Aquellos que creen en el federalismo sostienen que no es necesario poseer estados propios para poder disfrutar de la autodeterminación. Los pueblos que comparten tradiciones, geografía o un mismo espacio económico pueden ponerse de acuerdo para compartir un mismo estado mientras mantienen un grado importante de autogobierno en cuestiones esenciales para su identidad como pueblo. El federalismo es una política que busca reconciliar dos principios divergentes: el principio de etnicidad, según el cual los pueblos quieren ser gobernados por los suyos; y el principio de  civismo, según el cual los extraños que quieren vivir en comunidad tienen que hacerlo en igualdad, dejando de lado su etnicidad y centrándose en su ciudadanía.”

L’autor, en el epíleg fet expressament per ara i aquí, és optimista. “Todos los estados han aprendido qué no hacer al afrontar demandas nacionalistas de la periferia.”  No estic segur que aquest sigui el cas espanyol. La recuperación del nacionalisme espanyol, sobre tot de la mà de la dreta, dóna ales als nacionalismes com el català per declarar-se obertament independentista. Ho estem veien a diari.

31 de juliol.

Sepharad.

El brau en l’arena de Sepharad, envestia l’estesa pell i en fa, enlairant-la, bandera.

Contra el vent, aquesta pell de toro, de brau cobert de sang, és ja parrac espesseït per l’or dels sol, per sempre lliurat al martiri del temps, oració nostra i blasfèmia nostra.

Alhora víctima i botxí, odi, amor, lament i rialla, sota la closa eternitat del cel.

Salvador Espriu: “La pell de brau”, cant I.

Una i altra vegada tornar a Espriu.

27 de juliol.

Ensopegar en la mateixa pedra.

Sembla que no en varem sortir prou d’escaldats de l’alegria amb que es va fer la reforma de l’Estatut i dels resultats obtinguts. Ara hi tornem. Hi ha espoli fiscal, ens tracten com a una colònia, demanarem un nou pacte fiscal en la línia del concert. Anem a Madrid junts a reclamar-ho! Bé, això de junts és un dir ja que els d’aquí que són dels d’allà no estan per la feina. Amb això, ja em direu quines perspectives.

Com l’altra vegada, a més, no s’ha tingut en compte tampoc les circumstàncies. Llavors, el canvi de Govern del 2004 hauria d’haver comportat replantejar l’escomesa i portar-la cap una altra direcció. Ara, la situació general de les finances públiques, de totes, hauria d’haver comportat plantejar-ho diferent, en temps i formes. Ja sabem d’antuvi que fem un brindis al sol, que no ens faran cas, ... però en traurem llenya per fer continuant bullir l’olla.

Primer, els ingressos públics estan en hores baixes i no crec pas que tinguem més reconeixement de confiança que al conjunt perquè en deixin diners. Qualsevol agent valora la situació abans de llançar-se a la lluita. Segon, una hipotètica millora per nosaltres seria a costa d’altres, que en la situació actual, lluitaran amb ungles i dents per mantenir-se com estan. Això darrer, si ja és difícil en època de vaques grasses compteu en època de vaques magres.

Més enllà, de la certitud o no del greuge, és evident que ara no és el millor moment per engegar aquesta mena d’assumptes. Pujarà un graó més la tensió nacionalista independentista, fins l’exasperació. I desprès? Totes les possible sortides semblen preocupants, al menys si no es mira amb frivolitat.

26 de juliol.

Els fets.

Els fets són tossuts. Malgrat que no els vulguem veure, o fem com si no els veiéssim, si hi són, hi són. Fa temps que s’explicava què passava amb els comptes públics: els de l’Estat, els de les autonomies, els dels ajuntaments. Però no es volia acceptar. La caiguda dels ingressos fiscals degut a l’ensorrament d’alguns sectors de l’economia causava un forat considerable a tots els pressupostos que pretenien mantenir el nivell de despeses. Sempre hi ha hagut qui creu que hi ha una màquina de fer diners, o que aquests en el darrer moment sortiran de vés a saber on. En tot cas, molts estruços amb el cap sota l’ala.

(tot el 2011 explicant el mateix quadre)

Ja fa temps que s’hauria d’haver plantejat obertament i conjuntament entre tots com ens ho havíem de fer per afrontar l’atzucac que ens venia a sobre. Però els uns per guanyar temps, els altres per arribar abans, molts per allò de “santa Rita, Rita, Rita,...”, la majoria per ignorància, no varen voler afrontar el problema fins que el cel ens ha caigut al sobre.

Ara, malferits, estem a sota la desfeta. Anem pidolant, sí, sí, pidolant, desesperadament, tots, a veure qui ens pot ajudar. Ah!, deixeu-nos diners per arribar a final de mes!, clamen desesperats els polítics que els ha tocat administrar la misèria. No estaven preparats per fer aquest paper, aquest paper d’estrassa. La ciutadania que es prepari, venen temps molt difícils. Pensàvem que si aconseguíem mantenir-nos col·lectivament com fins ara, sense créixer, ja ens podríem donar per contents. Ara, és evident que retrocedirem. Alguns més que d’altres, com sempre passa en casos com aquest que estem vivint.

Ara, segurament ja és tard. Els majors ingressos els farem, potser, l’any que ve. Les menors despeses les aconseguirem a cops de destral i amb patiments generalitzats. La confiança l’hem perduda per la frivolitat dels que han manegat la situació. Ningú es creu que hi hagin alternatives.

25 de juliol.

Barcelona '92.

Avui fa vint anys de la inauguració dels JJ.OO. de Barcelona. Els mitjans en van plens, fent lloc als drames del moment, de relats de l’efemèride tot commemorant-la. He seguit, no he d’amagar-ho, amb emoció el records d’aquells dies. Jo els vaig viure com molta gent i avui els revisc fins i tot amb alguna llagrimeta.

Tres coses destaquen per contraposició amb els temps d’avui: d’il·lusió col·lectiva que ens va agafar a tots, o a quasi bé tots; l’excel·lent treball realitzat per sobre de distincions polítiques; i l’absència d’episodis de corrupció en un procés en que es varen remenar molts cabals. Sí, tot això, i més, és el que va passar aquells temps que van des del llançament de la candidatura, la seva proclamació, la seva realització i la seva celebració. Aquells temps tenien uns altres valors? Probablement.  

Tot va començar a poc de la recuperació dels ajuntaments democràtics i de la construcció de l’Estat tal com encara, encara?, el tenim. Hi havia el desig col·lectiu de mostrar al món que volíem deixar enrere la dictadura i els anys de negror i aïllament. Els electes posaven per endavant el projecte a les seves ambicions particulars amb els valors de la dignitat i la consciència.

Tothom, o molta gent, hi va posar el coll abnegadament. La ciutadania amb el voluntariat; els tècnics i empreses participants amb la seva professionalitat; els polítics amb la seva tenacitat i honradesa; els esportistes, en fi, amb el seu esforç.

Varen ser temps inoblidables que recordem amb orgull els que els varem viure. Potser, per això, ara, ens els temps que estem transitant els veiem encara més lluents del que varen ser, que Déu n’hi do. Va haver-hi un bon projecte ben explicat, executat amb rigor i completament reeixit del que ara col·lectivament ens en sentim orgullosos. La generació que ho varem viure no ho oblidarem mai.

25 de juliol.

Europa.

“Europa tiene una enorme responsabilidad consigo misma y con su destino. Es un error decir una y otra vez que “España es demasiado grande como para dejarla caer, porque detrás vendrá Italia y no sé qué catástrofe de explosión del euro”. Eso es una verdad falsa. Si uno mira la historia de Europa del siglo XX, sabemos que los europeos son capaces de destruir físicamente Europa. ¡Cómo no van a ser capaces entonces de acabar con el euro! Depende de que vaya aumentando la voz del nacionalismo insolidario. Europa ha pasado por dos guerras mundiales. “Nunca se atreverán a destruir la Europa del euro”, dicen algunos. ¿Por qué no?”

Felipe González. De la entrevista d’avui a El País.

23 de juliol.