La ben plantada.

-“No vares llegar l’article d’en López Burniol a La Vanguardia l’endemà del 11 de setembre?”

-“Doncs, no. N’he sentit a parlar, però no l’he llegit”.

-“Llegeix, llegeix…!”

L’he buscat, me’l he baixat, i l’he llegit i ressenyat. El notari es mostra encisat (Encisar: Una persona o cosa captivar  algú per un atractiu poderós: la seva bellesa, boniquesa, gràcia, bell captivament, etcètera) per l’encaterinament (acció d’encaterinar-se, encapritxar-se enamoriscar-se) que viu i manifesta avui una part gran del poble de Catalunya. És una reacció, la del notari, força comprensible, encara que poc meditada, atès que cal reconèixer l’amplitud i la fermesa del sentiment.

Compte amb la paraula captivar: agafar o retenir captiu. Captiu: Caigut en poder d’algú que el priva de la seva llibertat.

Compte també amb la paraula enamoriscar-se: Mig enamorar-se.

Ambdós conceptes no porten pas a judicis freds i racionals com és ben conegut.

És comprensible també aquesta reacció d’una part gran del poble. Farts (convençuts d’alguna, o per alguna, manera) d’estar lligats a una malcarada han tornat els seus ulls cap a “La Ben plantada”, i mira que la tenim a prop, és una senya d’identitat “nacional”! No se la treuen del cap i els fa trempar.

 

El notari fa a continuació una plausible especulació del previsible procés que pot succeir i del desenllaç que pot comportar, molt a pesar seu com sembla deduir-se de les darreres paraules de l’escrit.

Que aquest previsible procés i desenllaç sigui plausible no vol pas dir que sigui inexorable com afirma en l’article en qüestió. La tensió política, social, econòmica i mediàtica que també previsiblement suscitarà el recorregut que tingui el procés fan també plausible altres possibles sortides. A menys que es donés un gir revolucionari (pertanyent o relatiu a la revolució política) al tema, fet altament improbable pel que es palpa a l’ambient. Sense descartar tampoc fotre’s una patacada de l’alçada d’un campanar.

Per tant, senyor notari, no aixequem acta tant aviat. Els enamoraments són estats emocionals febrils, malaltissos i volubles que poden acabar bé o malament. Els encaterinaments col·lectius són encara més volubles i acostumen a acabar sols malament.

Perdoneu, vaig amb una edició, la cinquena, del Dicionari General de la llengua catalana d’en Pompeu Fabra de l’any 1967

 

30 de setembre.

Explicació.

Una amiga francesa parisenca, la Brigitte, em demana que li expliqui què és el que està passant a Catalunya amb tota la moguda independentista. Perquè? Què passa? Cap on es va? Com acabarà la qüestió? Vols dir?

Malgrat el coneixement que  té del nostre país pels llarg anys de contactes,  pels lligams familiars i amicals  i per les seves continuades estades aquí, li costa d’entendre.

Li parlo de pastors desapareguts i de ramats esverats. Li poso una imatge:

 

27 de setembre

La Fortuna

A vegades et somriu la Fortuna, per atzar, per casualitat, per sort, per constància o vés a saber perquè. La manifestació de la Fortuna no és pas solament una qüestió material sinó que pot ser un reconeixement, una satisfacció, un moment o tota una estona de gaudi intel·lectual, una alegria esperada o impensada. Pot ser personal, unipersonal, o col·lectiva. Pot durar o ser efímera. Objectiva,  però moltes vegades sols subjectiva. Buscada, trobada, regalada, concedida. Un instant, una temporada, …

M’ha passat. Un petit somriure de la Fortuna en forma de llibre. Va venir a casa per Sant Jordi d’enguany, regal d’algú de la família. Es va quedar a la pila, pendent, ja el prendria en algun moment. Ara l’he agafat i pràcticament me’l he empassat d’una tirada, bé, tampoc era gaire gruixut. Va ser escrit fa quasi bé cent anys, i el tema, la trama, l’estil, fins i tot el desenllaç ensucrat és d’acord amb el que es portava en aquell temps. Qui sap si en els primers temps del cinema parlat en blanc i negre no en van fer pas una pel·lícula. Tot americà, de l’Amèrica del USA, l’autor i el tema, i aquest molt d’aquell moment. De l’autor no en sabia res, normal en la meva ignorància. L’ha recuperat una per a mi també desconeguda editorial de Càceres que pel que es veu es dedica a coses d’aquestes.

M’ho he passat d’allò més bé llegint-lo. “La librería ambulante”, Christopher Morley. Ed. Períférica, CC-2012. 5ª edición. Hauré d’anar a buscar una continuació també editada pels mateixos: “La libreria encantada”.

26 de setembre.

Gràfics

Al fil de declaracions i de successos recents dels que parlen les notícies dels mitjans i en el marc d’una presentació que estic preparant, avanço dos gràfics de dades prou conegudes.

 

1.    Evolució (2000-2012) d’algunes dades macroeconòmiques espanyoles: Producte Interior Brut, Renda nacional, Renda per càpita, Renda per càpita en termes reals. Índex any 2000=100. (Font: INE)

 

2. Evolució (2000-2012) de la relació percentual Deute Públic/PIB a algunes economies europees. (Font: Eurostat)

24 de setembre.

Detalls. Rijksmuseum.

Adriaen von Utrecht, 1644.

 

19 de setembre.

Homes i animals. Stedelijk Museum.

Karel Appel, 1949.

Jeff Koons, 1988.

 

18 de setembre.

Negocis.

Nunca fue más cierta la frase del mafioso Charlie Richardson, que estudió economía en la cárcel durante su larga (¿condena?)  y  trabajó como financiero posteriormente, cuando dijo que  “Mi trabajo como trader en la City londinense ha sido de lejos lo más deshonesto que he hecho en mi vida”.

 

“Corleone Business School”, Guillermo de Haro. JDB, B-2013.

16 de setembre.

El partit.

No sé pas a què juguen, si és que juguen a alguna cosa. Des del fons de la pista, mig entretingut mirant la pujada de l’Anglirú, en Marianu torna de qualsevol manera la pilota a l’Arturu. Els que havien pagat l’entrada per veure un bon partit estan decebuts. Els hooligans del barceloní, desprès d’haver pagat fins i tot la samarreta, groga, bramen d’indignació. Els supporters del madrileny xisclen com si el portuguès, que cobra un porrón, hagués fet un gol per l’escaire. No n’hi per tant. Certament els jugadors no són res de l’altre món. En futbol ni donarien ni per un equip d’Escòcia, sols puntada i a seguir, a veure si algú allà al davant la remata. El Pep i en Vicente no els han encomanat el tiqui-taca. Entre la cridòria histèrica de la graderia i la falta ja d’entusiasme que em desperta el joc n’hi ha per anar-se’n. El problema és que nosaltres, els ciutadans/es,  som la pilota.

 

15 de setembre.

Una bullanga simpàtica.

11 de setembre 2013, 4,58PM, una militant republicana escriu al Twitter: “És un país de "friquis": tots de color groc i fent xerinola als vorals de les carreteres! #ViaCatalana #CatalanWay pic.twitter.com/YqM3ljzQN2”

Sí, de dalt a baix del país una gentada de grog va omplir ahir les carreteres com era d’esperar, sense sorpresa, estava descomptat. La família sencera de festa, des de l’àvia i la tieta fins la canalla. Grups jovenívols com si anessin a la celebració d’una gesta futbolera. Els més conscienciats amb l’estelada com a capa, enardits i convençuts. Res a veure, doncs, amb les explosions de ràbia que de tant en quan fan les masses en qualsevol societat i que farà aviat dos-cents anys es donaren aquí. Ara és una flamarada descontrolada, que no controla gaire bé ningú, que pot acabar en un incendi paorós o en un simple foc d’encenalls.

 

11 de setembre 2013, 6,47PM, un veterà conductor local de debats televisius escriu al Twitter: “És evident que la cadena humana ha estat un èxit arreu del país. La pregunta és: I ara què?”

Això, i ara què? Algú ha de moure’s per donar resposta, alguna resposta, a la inquietud ciutadana manifestada abastament.

Aviat farà deu anys, quan va assumir la Presidència de la Generalitat, en Pasqual Maragall va intentar una via per millorar el sempitern encaix de Catalunya dins d’Espanya. Potser sols era una maniobra tàctica, però hi havia una ambició innegable de fons. Aquell intent, que crec que s’havia d’haver mesurat molt més especialment quan anaven canviant les circumstàncies, va ser boicotejat per uns d’allà (no tots els d’allà) i dinamitat per dins per d’altres d’aquí (no tots els d’aquí), amb el resultat de tots conegut: l’Estatut del 2005 és ara un mort vivent del que ningú parla. Ara ja estem en una altra fase, en un altre moment.

 

11 de setembre 2013, 6,55PM, un jove comentarista polític escriu al Twitter: “Maragall a la #viacatalana és per mi el símbol més important del dia. pic.twitter.com/vNgsq8XUJM.”

No, és la imatge de la via, també catalana, que no va reeixir, que va fracassar. Que varen fer fracassar els que ara manen aquí i allà. Recordeu?: L’Artur Mas negociant amb Zapatero al marge del Govern de la Generalitat; ERC, que estava al Govern, demanant el vot en contra al Referèndum del nou Estatut; el PP encabronant a la resta d’Espanya i usant tota l’artilleria que tenia a mà contra el procés. Ara, tots aquests són els que tenen a la seves mans donar una resposta a la manifestació ciutadana que ells, per activa i per passiva, han contribuït a engreixar. Maragall avui, o ahir, sols és el símbol de l’intent que no va arribar a bon port perquè l’hi varen esbotzar la barca.

Que ara es busqui una altra sortida? Lògic. Que sembla que sols n’hi ha una per molta gent? Cert. Que aquesta sigui molt difícil i improbable? Innegable, a menys que es vagi, o es vegi, amb ulleres de burro.

Expectació. Quan l’olla està bullint no es pot mantenir la tapadora posada ja que pot esclatar. A veure que faran els que la tenen a les seves mans. Seria un bonic espectacle mirar-s’ho, si no fos perquè els estralls que poden fer aquests insensats tots plegats ens poden esquitxar.

 

Li Mo Bai: "Mao receives the model workers", 1964.

12 de setembre.

Festa.

Ada Breedveld: "Music in the air", 1996.

 

11 de setembre.

El meu Born.

Te’n recordes, Justo? Durant uns quants anys, ja fa temps, convocaves des del micròfons de RM Ràdio, per Santa Llúcia, una festa de les “modistilles”. Sempre vaig pensar que potser amb més exactitud era una festa de les dones de la indústria submergida que treballaven a mans a casa seva i a les que acompanyaves cada dia en la seva feina. Sols convocaves a les dones, les animaves a que per un dia deixessin els seus marits a casa i anessin elles soles de festa, que fessin la seva festa amb les altres dones que estaven lligades per les ones de la ràdio a les seves arrels i qui sap sí a la nostàlgia.

 

Érem pocs els homes convidats. Els teus escassos col·laboradors, els artistes masculins que venien per la teva cara, algunes autoritats amb qui tenies relació i els patrocinadors publicitaris del teu programa. Allò, amb perdó, era un galliner, amb les gallines esverades per alguna copa de més de vi o de cava a la que no estaven acostumades. Era per totes elles una gran festa, en la que veien en persona aquelles veus que les acompanyaven quotidianament i els rostres i les actuacions dels artistes que elles seguien.

 

Ho vares fer a varis indrets, necessitaves espais grans. Recordo algunes vegades a l’Illa Fantasia a Vilassar de Dalt, però la vegada que m’ha quedat més a la memòria va ser la de l’any que vas ocupar l’estructura de l’antic mercat del Born. La baluerna d’en Fontseré, sense utilitat ja, ocupada al complert per una rastellera de taules corregudes  en un àpat fraternal de les humils treballadores de la confecció casolana. Alguns anys, a l’hora dels postres i el cafè, vares portar a la festa algun “boy” per fer el numeret  de despullar-se damunt les taules amb la cridòria eixordadora de les fèmines deslliurades i desbocades. Però aquell any, al Born, la cosa va anar en serio amb els artistes més coneguts de la teva programació. El més famós, llavors, era en Manolo Escobar.

 

Va mig dinar, poca cosa, és molt frugal, al nostre costat, amb altres artistes, signant autògrafs i deixant-se retratar amb i per les seves fans. A l’hora de les actuacions, ens vas fer pujar a l’empostissat que feia d’escenari improvisat a en Manel Rodríguez, llavors Alcalde de Premià de Dalt (que ho era per CiU) i a mi que ho era de Mataró (pel PSC), allà on tenies respectivament l’antena i els estudis de la ràdio. Desprès de fer-nos saludar a la concurrència, que ens va aplaudir com si fóssim artistes, i d’aprofitar per felicitar-los les properes festes nadalenques, ens vas dir que ens quedéssim allà dalt per acompanyar l’actuació estel·lar d’en Manolo Escobar. I ja ens tens als dos “Manolos”, en Manel i l’altre Manel, fent de “palmeros" a les nadales (villancicos) del cantant que va començar a Badalona. “Pero mira como beben los peces en el rio, pero mira como beben por ver a Dios nasio”

 

Déu n’hi do els papers de l’auca (mai tant ben dit) que hem fet al llarg de la vida. Fins i tot al vell Born, en mig d’una cridòria enfervorida, de dones de festa, pràcticament totes elles vingudes d’altres terres d’Espanya. Al Born, sense tenir present que a sota, sota terra, potser es removien els ossos dels heroics defensors del Penó de Santa Eulàlia abatuts i massacrats per les tropes franco-espanyoles del duc de Berwick el 1714.

 

10 de setembre.

Noticies.

 

“¿Recuerdan Casablanca, cuando el comisario cobra sus beneficios del casino y se declara escandalizado porque allí se juega? Los periodistas somos aún más cínicos e hipócritas cuando conviene”

Enric González, “Memorias líquidas” Jot Down Books, B-2013.

La nostra destrucció.

“De sobte es va sentir com si Vivaldi embolcallés la seva ànima, amb una aria de Juditha Triumfans, com anava la lletra? <<Transit aetas/ Volant anni/ Nostri damni/ Causa sumus>>. La partitura no podia ser més senzilla: mandolina i pizzicato de violí, i una sola veu que ens advertia que el temps s’escola, els anys passen, i que nosaltres som els únics causants de la nostra destrucció. Quin missatge millor podia donar als líders d’aquelles esglésies buides? Som la causa de la nostra pròpia destrucció.”

 “Les joies del Paradís”,  Donna Leon, Ed. 62, B-2012.

http://www.youtube.com/watch?v=zdb3vLJuZk8&feature=player_detailpage

 

4 de setembre.

 

Les joies del Paradís.

Aquesta vegada Donna Leon canvia un xic de registre. “Les joies del Paradís”, Ed 62 B-2012. No pas d’escenari, la seva Venècia, però ara qui investiga no és el conegut comissari Brunetti sinó una musicòloga, Caterina Pellegrini, amb l’encàrrec sorprenent de buscar en el contingut de dos baguls les possibles disposicions testamentàries d’un personatge real: el bisbe i compositor Agostino Steffani, diplomàtic catòlic a les corts protestants alemanyes tres-cents anys enrere. Steffani seria, musicalment parlant, la baula perduda entre Monteverdi i Bach. Aquesta trama dóna peu a que l’autora s’esplaï amb una de les seves passions: la música barroca.

Aquesta obra sorgeix de la col·laboració amb la cantant Cecilia Bartoli de qui Donna Leon ja n’havia parlat en un capítol de “Sense Brunetti”, recull d’articles de diverses inquietuds de l’autora.

He d’agrair als bons amics que temps enrere, en l’ensurt coronari, van tenir la bona pensada de regalar-me’l sabent que tard o d’hora me’l llegiria i que m’agradaria. M’ho he passat d’allò més bé, pel tema històric musical, pel context de la protagonista, per l’ambientació i els recursos de té la trama. Del mateix estil, i amb el mateix estil, que a mi m’agrada, de les seves novel·les negres amb en Guido Brunetti, però amb un altre tema i amb una altra mena de personatges. Encara, que com sempre, burjant en les nafres de la condició humana.

 

Sempre Picasso.

Com vulgars “guiris” fent cua al carrer Montcada per anar al Museu Picasso. Bé, quan nosaltres anem a l’extranger devem fer la mateixa fila. Ens hem perdut la recent exposició temporal d’autorretrats del malagueny (no tenim perdó de Déu) però aprofitem igualment el dia. Les ceràmiques picassianes em tenen encisat.

3 de setembre.

Avancem.

Per les parets del carrer.

 

28 d'agost.

Incomoditat.

Els amics de la redacció de la revista Valors em varen demanar al mig de l’estiu si podia escriure’ls-hi algunes reflexions personals sobre la situació del país d’ençà l’11 de setembre de l’any passat fins ara. Evidentment des del punt de vista de la línia que proposen ells a la revista.

No sé pas si he encertat exactament en el que volien en el paper que els he enviat. Ells m’han dit que sí que ja els va bé i que si vull publicar-ho al meu blog ja ho puc fer. Això és el que faig ara. Gràcies per pensar amb mi.

 

Incomoditat.

No estranyarà a ningú, i tampoc és cap secret, si dic que em trobo incòmode en la situació actual, i en el moment, de la vida política a Catalunya. L’accelerada dinàmica que alguns hi estan imprimint i que molts –sembla- que estan assumint, provoca, al menys en mi, un vertigen preocupant. S’escolten afirmacions vehements, contundents, immediates,... Res de reflexions aprofundides. Ha passat l’hora d’això. Que no n’hem tingut ja prou fins ara? Els temps històrics s’han escurçat; els moviments globals no ens vinculen; el poder, ah, el poder!, està a la punta dels nostres dits. Incauts! Ara o mai! Què vol dir això d’ara o mai? Que no hi ha un desprès de l’ara? Si no és per un cop de força (quina força?), emportats per la febrada, ja no ho podrem assolir mai? Valenta confiança en el convenciment assenyat de la ciutadania!

 

Provinc d’altres tradicions, tant respectables com qualsevol altra. De la tradició de la raó com a força cabdal per transformar i fer progressar de veritat les societats. De la tradició de la igualtat i la cooperació com a millor forma per entendre’s en el si de cada societat i d’aquesta amb d’altres. Una exclou les flamarades contraries al pacient pas de la reflexió i el debat. L’altra exclou els privilegis que permeten les dominacions explícites, subtils o amagades.

 

Res, res, ja n’hi ha prou! Això no pot seguir així! Cop de porta i endavant! No és així com crec que s’han de fer les coses. No és així com s’ha de valorar el que s’ha anat aconseguint poc a poc, tenaçment. Potser tot rau en el grau d’impaciència.

 

Però no veieu que ens foten! Espanya ens roba! Podríem parlar-ne molt d’això d’Espanya, i si ens roba, i de qui, què, quant i on ens roba. Deixem-ho, o mirem-ho des d’una altra banda: Som, nosaltres, una comunitat rica i amb bones perspectives econòmiques i socials. Crec que poca discussió pot haver-hi en això, i més si veiem el que són i les perspectives que tenen altres comunitats De què tenim por? De què ens queixem? Però que no veus que ens foten?

 

Em sembla haver sentit (i estar també sentint ara) altres vegades aquesta queixa en altres llocs també. És la queixa dels benestants que no volen compartir el que tenen, que els fa por mantenir als “altres”, als que no són benestants i que tardaran molt en ser-ho si mai ho aconsegueixen. És la por dels aposentats que tenen por de perdre alguna cosa del que tenen, que desconfien en la seva pròpia força per conservar-la i fer-la créixer  malgrat tinguin les eines per a fer-ho. És el pànic al futur dels conservadors (que volen conservar), del futur potser diferent, del esdevenidor canviant que fins hi tot pot portar a la dissolució de la col·lectivitat com es va dissoldre l’anterior que hi havia abans que es formés aquesta, la que hi ha ara. És el terror social, comprensible, a que potser tot sigui diferent.

 

Què és avui una nació? Quant fa que hi és aquesta fórmula i quant temps li queda? Què és avui Europa i quant temps li queda tal com ara? Per què va ser feta la U.E. que és una fórmula que té quatre dies i a la que potser li queden sols quatre dies més? Cap on va el món de recursos finits amb la pretensió de continuar un creixement sense aturador? Som un petit país, petit.

 

Ja n’hi ha prou de moixigangues i de xerrameca! Bé, així no m’hi trobo còmode, perdoneu-me. M’agradaria pensar-me les coses, i especialment aquesta cosa, més assossegadament.

 

Mataró, 24 d’agost.

Vacances -2.

Un dia, platja; l’altra, bicicleta (ara carretera, ara muntanya). Lectura: Assaig (d’economia, com cal) o novel·la; El diari, algun dia més que altre; la xarxa social, vés per on!; anar a comprar la manduca; passeig. Amb la família, tota. Sense tele, fora tele!

Els colors de l’estiu: el blanc de les cases, el verd dels pins i els xiprers, el blau del cel amb un petit núvol potser, els blaus del mar, els colors pastel de les postes de sol,… La fresca del matí, la calor de l’hora de la migdiada, la lluna plena. Uns dies fa vent, alguna goteta de pluja.

Repòs, tranquil·litat, esbarjo. Algun que altre pensament. Mira, guaita! Com abans, les vacances.

 

24 d’agost.

Trobat a la carnisseria.

El vaig veure de casualitat, mentre la mestressa comprava carn per fer una costellada, en una botiga a on hi vàrem anar a parar circumstancialment. Primer entra pels ulls, pel nom i per l’etiqueta. Tocat de l’ala. Desprès pel gust. Ah!, i no rasca la butxaca. No sóc cap entès, però m’ha agradat.

 

 

23 d'agost

Homo economicus. Are We Rome?

"¿Cómo ha podido descarrilar todo con tanta rapidez?"

Interesants reflexions les que proposa Daniel Cohen a “Homo economicus. El profeta (extraviado) de los nuevos tiempos.” Ed. Ariel, B-2013.

Com gestionar racionalment la irracionalitat?  Què és l’Homo economicus? El declivi d’Occident és com el de l’Imperi Romà? Què ha representat la televisió en la convivència, i Internet? Torna a ser el pes demogràfic determinant en el nou equilibri mundial? La riquesa és necessària o suficient per anar cap a la democràcia?
 

“En período de crisis, el Homo economicus se vuelve amargado o incluso vengativo.”

“Sin una reflexión de orden antropológico sobre el mundo que se anuncia, no conseguiremos nunca dirigirlo de manera responsable.”

Moltes pistes en les abundants cites d’autors que reflexionen sobre el moment. M’ha agradat la de Raffaele Simone, “El monstruo amable”. Me’l procuraré. “La derecha es “tendencia” y la izquierda es tristona y está out”. La quimera quimèrica de les societats postmodernes. A què diem bona vida? Per acabar:

“El Homo economicus es un profeta bastante malo. Queriendo remontar los obstáculos que se alzan en la persecución del enriquecimiento, y en nombre de la eficacia, persigue a sus propios competidores, el Homo ethicus, empaticus,… esas otras partes del hombre que aspiran a la cooperación y a la reciprocidad. Pero al triunfar sobre sus rivales muere, encerrando la naturaleza humana en un privado de ideales y al final ineficaz.”

“En el equilibrio entre competición y cooperación hay que dar paso a la segunda buscando una nueva ilusión por el trabajo, demoliendo las fronteras entre lo gratuito y lo costoso, y reflexionando sobre la cooperación internacional, empezando por la de Europa.”

 

23 d’agost.