Sortir de la crisi?

El periodista, a micròfon obert, pregunta: “Hem sortit de la recessió. Però, hem sortit de la crisi?” La resposta l’havia donat ell mateix minuts abans al obrir el programa i anunciar el seu contingut: “Parlarem amb…, i també donarem compte de la campanya El gran recapte (d’aliments) que es farà el proper cap de setmana a molts establiments comercials del país”.

 

Doncs ja ho teniu, no calen gaires respostes més. Un país que ha de llençar a través d’iniciatives privades solidaries campanyes com aquesta, i les que veurem en les dades sentimentals que s’apropen, no és pas un país que hagi superat la crisi. De creixements Inter trimestrals del 0,1% com el del darrer tercer trimestre ja n’havíem tingut un altre en aquesta llarga Gran Depressió (com la dels anys trenta dels segle passat) que estem vivint. Va ser la remuntada del primer trimestre del 2010 empesa per les mesures anticícliques que es varen prendre a tot arreu quan va esclatar la crisi (aquí, el criticat Pla E, o pla Zapatero). Aquelles mesures no es varen poder mantenir enlloc. Es va imposar les polítiques d’austeritat al sector públic, en part per impossibilitat de mantenir que la meitat dels ingressos del sector públic fossin financers, és a dir crèdits (veure les liquidacions del P.G.E. de 2009 i següents), però en gran part per aprofitar estirar el dogal que tenien les Administracions publiques per finançar-se i ofegar així els “privilegis” que segons els conservadors neoliberals comportava l’Estat del Benestar. La crítica a l’ofensiva conservadora no ha de fer perdre de vista l’atzucac que comporta l’altra impossibilitat com d’una forma ingènua o opaca es vol fer creure a la població.

 

El que cal veure d’ara en endavant és si la tendència cap al creixement que s’apunta a la gràfica del creixement Inter trimestral continua en propers trimestres i no es capgira com ho va fer passat el 2010. L’evolució de les exportacions anirà lligada a què passi al món, i principalment a la U.E. Però poc cal esperar del consum privat, limitat per la desocupació d’una quarta part de la població activa i menys del consum i la inversió públiques limitats pels desesperats intents d’assolir l’equilibri pressupostari.

 

 

No cal oblidat on som, fins on hem caigut.

 

30 de novembre.

Pa, educació, llibertat.

En la primera entrega de la trilogia de la crisis grega de Petros Màrkaris el seu protagonista s’ha d’enfrontar a l’assassinat de gent del món de les finances. En la segona, els assassinats eren d’evasors fiscals. En la tercera, les víctimes són protagonistes de velles lluites contra la dictadura que s’aprofiten del seu pretès prestigi per llaurar cap a casa, són la generació de la Politècnica que quaranta anys desprès viuen ben establerts d’aquella historia.

 

Tot un ventall de personatges i situacions en aquesta tragèdia grega, que ens va lliurant aquest autor de novel·la negra a través del comissari Kharitos i el seu entorn familiar.

 

Ara ja estem als primers dies del retorn a la vella moneda, les dracmes, amb l’abandonament, o l’expulsió, de l’euro i el consegüent daltabaix de l’economia. Amb la moneda molt devaluada, sense cobrar els funcionaris, l’Adrianí, la muller del policia, se les empesca per tornar a fer els menjar senzills d’abans sense gaire tall a taula, però saborosos. El cotxe arraconat per impossibilitat de mantenir-lo. El paisatge desolat de botigues tancades i manifestacions quotidianes. Els jovers idealistes construint alternatives, ja sigui pels propis joves o pels desemparats o desvalguts, grans, immigrants, malalts, aturats… La ràbia que puja, l’ascens de l’extrema dreta.

 

Ajustar comptes amb els que s’han aprofitat dels anys bons, constructors d’obres olímpiques, acadèmics universitaris de fals prestigi, sindicalistes esquenadrets a la funció pública sols en benefici personal. Tota una colla de personatges amanida pels que van quedant al marge, vivint a l’aeroport per exemple, o retornant al camp. I cada cop més la reflexió política del policia amb el vell comunista, en Zizis, que ja forma part de la taula de la família.

 

 

“Ara, per primer cop, entenc quina és la diferència entre en Lambros Zizis i jo. No és ni política ni  ideològica Tant ell com jo esperàvem la nostra cita amb la Història en bàndols diferents, però com que la Història ens ha deixat plantats, a nosaltres dos i a tot Grècia, vam començar a parlar i ens vam entendre. La diferència és que en Zizis sap expressar millor el que jo també penso, però que no sóc capaç d’exterioritzar.”

 

27 de novembre.

Saltar el mur.

És possible canviar de legalitat? Oh, i tant!. S’ha fet moltes vegades. Sinó, de què estaríem allà on estem? En el transcurs dels temps les societats han anat evolucionant i això ha comportat que calia fer canvis, i els han anat fent. Fins i tot els han fet des de la legitimitat que és la força que tenen els col·lectius per imposar les seves justes raons.
 

Ara bé, aquests canvis s’han fet sempre que els seus impulsors han volgut o desitjat? Fuig! Lluny, molt lluny! Han estat moltes les vegades que aquests canvis han estat impossibles i els que els propugnaven s’han hagut de retirar derrotats amb la cua entre cames i apallissats. Ha calgut tenir força, alguna força, generalment la “força”, per tirar endavant.
 

Recordem alguns moments d’aquests no massa llunyans en el temps: L’adveniment de la II República: Sí, va haver-hi un triomf electorals dels republicans en unes eleccions municipals plebiscitàries, però va ser el General Mola, cap de la Guardia Civil, el que va i li diu a l’Alfons XIII, en “cametes”, que se’n ha d’anar. L’adveniment de la dictadura franquista: Aquest si que va ser per la força-força. L’exèrcit, una part important,  revoltat contra el poder legítim civil amb un munt de morts que dóna pas a un nou Règim que imposa una legalitat totalitària. L’adveniment de la democràcia constitucional que ara vivim: L’harakiri dels procuradors en Corts franquistes que s’adonen que no tenen res a fer-hi ja i que més o menys voluntàriament se’n van i permeten que s’obri pas una nova legalitat altra vegada democràtica.
 

Ara, alguns es plantegen saltar el mur que els impedeix fer realitat els seus desitjos. Sí no salten el mur és evident que no hi ha altra forma d’aconseguir avenços en les seves pretensions. Reconeguem-ho ja i deixem d’entabanar al personal, cal plantejar alguna forma d’insurrecció, de major o menor intensitat. Potser sí que tenen alguna legitimitat per intentar-ho, encara que podríem discutir-ho una miqueta (però deixem a part aquest punt), però, ¿tenen força, alguna mena de força, més enllà de la que es creuen que tenen? Han pensat, suposo que molt seriosament, quina serà la reacció dels “altres” d’allà i més enllà, i especialment de molts d’aquí que sense voler s’hi trobaran involucrats o embolicats? Potser, una mica enterbolit el seu senderi, creguin en les possibilitats de reeixir en les seves pretensions, però, han valorat a quin cost? I si fracassen, també quins costos comportarà pel conjunt? No, no sols amb voluntat ni tenacitat es fan aquestes coses de canviar de legalitat, especialment difícil i complicada, sinó que calen més requisits, especialment tenir força, alguna força, generalment la “força”. Que Déu ens agafi confessats.

 

25 de novembre.

Fer el ridícul.

No sé pas qui de l’Audiència Nacional ha llençat una ordre de recerca i captura internacional perquè la policia d’allà on sigui, detingui al darrer expresident de la Xina i a altres alts dirigents d’aquell país per uns possibles delictes que poden haver comés en relació al Tibet. Fort, oi?

Clar, alguns es creuen les seves pròpies elucubracions i acaben aquí. Sí, això de la justícia universal és un avenç cap a un món més just en aplicació dels drets humans a qualsevol lloc del planeta, però resulta que és a partir d’una concepció de la justícia que és la millor, que és la nostra (?). No pas a tot arreu està estesa i acceptada aquesta concepció, fins i tot gosaria dir que aquí, entre nosaltres, és fàcil comprendre-la respecte a malfactors ja desapareguts o, com moltes vegades passa a la justícia, amb pobres diables abandonats, encara que aquests siguin o hagin estat caps d’estat (preferentment africans, és clar).

I ja tens el conflicte diplomàtic servit. Qui és aquesta minúcia que s’atreveix a posar en entredit, en recerca i captura, a tot un rellevant cap i a la cúpula de l’Estat més poblat del món en via de ser-ne la primera potencia? Au va, no fotem! A més, amb la seva mil·lenària tradició estatal i la seva turbulent historia de glories i d’humiliacions? Res, que sembla que algú està fent el ridícul.

Generalment del ridícul se’n deriva el desprestigi, encara que poc més en poden acumular ja els nostres jutges com a col·lectiu. Ara, en una situació de debilitat dels altres poder de l’Estat i de les seves institucions, aprofiten per treure el cap, intenten també treure’s la “caspa” que els ha caracteritzat secularment i pretenen adquirir algun reconeixement. Potser ho fan per fer oblidar a la ciutadania les mancances que tenen en l’exercici de la seva missió en els nostres propis assumptes, exercici que és molt mal valorat  per la majoria de la societat.

 

22 de novembre.

Depressiu (que deprimeix).

I acaba: “No seguiré. Sé que el panorama que les pinto no es muy sugestivo y que su primera reacción serà rebelarse comtra un pronostico tan siniestro. Sobran agoreros y no puedo convencerles de que yo no pertenezca  a este club. Y, además, les supongo adictos a la teoria tan popular como socorrida de que “alguien hará algo para que no lleguemos a eso”. No creo en los salvadores por generación espontània, però ojalá que llegue ese alguien. Y que me equivoque. Ojalá.”
 

Ramon Muñoz es un periodista que treballa ara a “El País” amb una llarga trajectòria en la informació econòmica. Fa un any va publicar un llibre titulat “España destino Tercer Mundo” Ed. Deusto, B-2012, que al cap de pocs mesos ja portava quatre edicions. Cru, descarnat, realista fins a l’extrem, descriu la crisi econòmica que estem travessant com un retrocés que desfà el avenços socials que la societat espanyola (i suposo que per extensió les semblant de l’entorn) havia assolit en els últims quaranta o cinquanta anys. Tornem a una societat de rics (pocs) i de pobres (molts, la majoria) amb l’ensorrament de les anomenades classes mitges que veuen esvair-se la prosperitat que pensaven que ja havien adquirit per sempre.
 

Comença amb la ficció d’un possible “corralito” preludi de l’abandonament de l’euro i el retorn a la pesseta amb tot el que pot comportar d’ensorrament de l’economia del país i consegüentment del canvis socials correlatius. Però al llarg del llibre va apuntant que aquella ficció és possible, que ens ho estan amagant i que té moltes probabilitats, pel que es va coneixent, de complir-se. No hi veu propostes enlloc de que no passi. Ni els neoliberals, ni els socialdemòcrates, ni els alternatius (naifs, els qualifica) presenten respostes creïbles perquè no sigui així. Tampoc creu que hi hagi gaire reacció social, al menys revolucionaria. Ell tampoc sap què s’hauria de fer perquè inexorablement no esdevingui el que creu inevitable (tampoc és la seva feina), el retrocés cap una societat en la que les condicions d’existència que pensàvem que ja s’havien conquerit per sempre es perdran i entrarem en el túnel del temps, del temps pretèrit.
 

Potser, per l’estil periodístic, les pinzellades són massa gruixudes, però estan apuntalades. Segurament hi falta el que pot representar pel conjunt europeu el que Espanya, i també altres països perifèrics, hagi de sortir de la moneda única, els nostres problemes no ens són exclusius i la seva eclosió comportarà efectes més enllà. No s’està de fer algunes crítiques políticament molt incorrectes de comportaments socials que no es qüestionen, des de les hipoteques a les preferents, al paper dels agents socials i polítics fins i tot dels propis periodistes. Aquest punt sobta una mica, no pel que es diu que es pot subscriure, sinó pel sol fet de dir-ho.
 

Com ell mateix conclou: “Ojalá me equivoque. Ojalá”. El temps dóna i treu raons.
 

 

20 de novembre.

Relaxing cup.

15 de novembre.

Però, de què s’estranyen?

Hi ha qui s’estranya i s’escandalitza dels comportaments barroers d’alguns diputats en la seva activitat en seu parlamentària. Els comportaments inadequats mentre es fan en el debat intern, entre els electes, es toleren millor (són coses dels polítics) que quan es produeixen en les comissions d’investigació amb compareixents externs. El que aquests dies està passant a la Comissió d’investigació del Parlament de Catalunya del cas de les participacions preferents emeses per les caixes d’estalvi n’és un bon exemple. Com s’atreveixen alguns diputats a  adreçar-se a distingits “prohoms” de la nostre respectable (?) comunitat financera en els termes grollers que ho han fet?

Sí, clar, no fa gaire gràcia que es perdin les formes en el debat polític i en l’exercici mateix de la política. Les formes són importants per la dignificació de l’exercici de la representació popular, al menys en un cert punt. Però, no s’adonen aquests que ara aixequen la veu que tot això no és res més que el resultat de la prepotència dels poderosos i de la seva manca de sensibilitat respecte als humils? Probablement els comportaments altius haguessin estat més acceptats, o no s’hi hagués donat tanta importància, si el resultat de l’activitat dels de dalt hagués redundat en benefici del poble. Quan el que ha passat és justament a l’invers, és normal que els afectats pels resultats desastrosos, potser involuntàriament aconseguits però irrebatibles, dels que tenien les altes responsabilitats polítiques o econòmiques  els qüestionin, els blasmin i els jutgin severament amb paraules i actituds fora de to.

Cal comprendre-ho i assumir-ho com a inevitable. Qui no vulgui pols que no vagi a l’era. No és pot pas pretendre en una societat oberta que els mals resultats no siguin vistos com a malifetes si els perjudicats són els de baix i els causants se’n surten sense responsabilitats ni patiments correlatius.

Hi havia altres solucions en el cas de la necessària capitalització de les caixes d’estalvi que no passaven per la proposta de conversió dels dipòsits d’estalviadors corrents i senzills en participacions en el capital amb el risc, com va acabar passant, de que els perdessin. La solució adoptada  no hagués provocat cap daltabaix, com ha passat ara, de no haver estat per la crisi financera que s’ha endut per davant la meitat del sistema bancari espanyol. Però el risc s’ha materialitzat. Podia passar, sinó ja no seria risc, segurament era, podia ser, previsible, i ha passat. Podia haver-hi hagut una capitalització amb diners públics, cosa que al final també s’ha hagut de produir, però era, és, un tema tabú per l’establiment polític, pel pensament dominant, i sobre tot per l’establiment financer, obrir o explorar aquesta possible via. Ara, -que tot se’n a anar en orris, amb la satisfacció d’alguns poderosos que veuen la seva situació incrementada i millorada i amb el patiment de bastants i l’arraconament de molts més-, perquè, de què, s’han d’estranyar que hi hagi comportaments ciutadans i de representants polítics que es poden considerar inadequats? Tothom cull el que sembra. Si els rics fan la guerra als pobres i els aclaparen i esclafen, com demanen encara que aquests mantinguin les formes? Però, no s’adonen que la seva insensibilitat és la que fa bullir la ràbia de la indignació popular? La història no els ha ensenyat res? Doncs, si és així, estarem condemnats a repetir-la.

Poques plaques com aquesta podran posar-los a les actuals classes dirigents, polítiques i econòmiques, en el futur.

 

13 de novembre.

 

 

Costes de Garraf.

Aquest any feia força vent, però he tornar a ser-hi. L’any passat, convalescent encara de l’ensurt, no vaig poder estar en aquesta matinada de bicicleta que permet fer la carretera de les Costes de Garraf, sortint de Barcelona cap a Castelldefels i allà enfilar fins a Sitges, amb tota la carretera sols pels ciclistes que ens apuntem. No sé quants exactament, potser uns quatre mil amb tota mena de bicicletes: de carretera, de muntanya, de passeig, plegables, amb cadiretes de criatures, de discapacitats,… No ha fet un matí radiant sinó una mica enteranyinat, però a valgut la pena.

Malgrat que ja he fet aquest any altres sortides pedalant, àdhuc més llargues que aquesta, era un exercici que volia fer per demostrar-me que puc fer camí encara. Dels companys habituals sols ha vingut en José Mª, i ens hem perdut el dinar d’una paella d’arròs al passeig marítim de Sitges. El farem un altre dia.

Zeitgeist.

“Si los dinosaurios desaparecieron por culpa de un cambio climático, no se comprende por qué las ideas de izquierdas no podrían acabar igual por culpa de un cambio cultural, por un vuelco en el Zeitgeist –que como todo el mundo sabe sopla hacia donde se le antoja y no pide permiso a nadie-. Es posible que se haya generado en torno a ellas un ambiente que las está asfixiando o  -más simple  e implacablemente- que provoca que no estén a la altura de los tiempos.”

Raffaele Simone: “El monstruo amable. ¿El mundo se vuelve de derechas?”. Ed. Taurus. M-2011.

Precipitació.

L’ànsia de notícies, siguin bones o dolentes, de donar-les -sobre tot si són bones-, de transmetre-les (editar-les, publicar-les), de rebre-les, fa que tot vagi molt de pressa, sense anàlisi, sense reflexió, a vegades sense contrastació, fins i tot amb el risc de “cremar-les”. Ja corregirem, o no, si s’ha de corregir alguna cosa, tant li fa. Cal calmar –o accentuar- l’ansietat.  Ja s’haurà dit, ja s’haurà produït un impacte que algun record deixarà a la ciutadania.

 

Hem deixat enrere la recessió! Hem deixat enrere la recessió? Sí, desprès de nou trimestres amb decreixements –el producte cada trimestre menor que l’anterior- aquest trimestre ja no decreixem respecte a l’anterior, s’ha registrat un creixement del 0,1%! (guaita, quina alegria!). Sí, ho diu el butlletí del Banc d’Espanya. Vegem que diu:

 

“Las estimaciones realizadas a partir de la información coyuntural disponible apuntan a que, en el período de julio-septiembre, el PIB pasó a crecer un 0,1 %, en tasa intertrimestral, tras nueve trimestres consecutives de descensos (véase cuadro 1). No obstante, en términos de la tasa de variación interanual, que mide con algún desfase la situación coyuntural, el producto habría caído un 1,2 %.”

 

El Banc d’Espanya en el seu butlletí trimestral avança una estimació que desprès, per regla general, confirma l’encarregat oficial de donar les dades que és l’INE. Aquest treu els seus resultats una mica desprès, uns quinze dies més tard. Però són els oficials i per això els del Banc d’Espanya, malgrat la seva precisió, es curen en salut i utilitzen un llenguatge molt cautelós: las estimaciones... apuntan a...

 

Però ja tenim notícia, pel qui la dóna, pel qui la transmet, per qui la rep. Estava tothom delerós per donar-la, fins i tot es fa saber un dia abans de la seva publicació oficial que era avui. Ahir els mitjans ja n’anaven plens.

 

És una notícia positiva. Tornem a créixer! Home, sí. El trimestre passat el decreixement va ser del –0,1% i ara és del 0,1%, sense el menys. La tendència és cap amunt, vàrem tocar fons en aquest recent període  recessiu el darrer trimestre de l’any passat (-0,8%) i des de llavors els índexs no han estat tant dolents, negatius però cada cop menys, i ara, aquest darrer trimestre, ja és positiu, de poc, però positiu. De seguir així, si no tornem a recaure en propers trimestres, aquest any podria ser el darrer de decreixements del PIB.

 

Ah, així sols hem tocat fons? Sí, sembla que hem tocat fons. El text més amunt ressenyat del informe del Banc d’Espanya té una segona part: En termes interanuals el producte ha caigut fins ara un 1,2%, és a dir en els últims dotze mesos, des de octubre de l’any passat encara hem continuat decreixent. Menys que en tot el 2012 (-1,7%), però decreixent. De seguir la tendència actual al quart trimestre fins i tot podria reduir-se encara més el decreixement interanual.

 

Cert que tècnicament, o estadísticament, hem sortit de la recessió i comencem a anar cap amunt altra vegada. Però, des de on? Fins on hem caigut i quant tardarem a treure el cap del forat?

 

A veure: La variació del PIB és en termes nominals, a preus corrents de cada moment. Per tant per saber si anem millor cal reduir els preus corrents a preus constants. Segon, som més o menys a repartir el producte?  Si hem continuat augmentat de població, encara que sigui poc com l’any passat, toca a menys per cap. Per últim, caldrà passar del producte a les rendes percebudes, és a dir descomptar-hi la depreciació i els saldos del producte amb l’exterior. Els resultats d’aquest exercici pels darrers anys s el següent:

 

Evolució indicadors economia espanyola 2000-2012

*en milions d'€; ** en €. Font: elaboració a partir de dades INE.

 

i la gràfica resultant, fent índex 100 l'any 2000  s la següent:

 

 

La Renda per Càpita en termes reals ja va ser l’any passat inferior a la de l’any 2000, i aquest any, malgrat la bona noticia, encara serà una mica menor.

 

 

 

Felicitats Sr. Montoro! Hem sortit de la recessió, però aquest any, uns trimestres, hem continuat cavant el forat on estem i ara, malgrat aquesta bona noticia, aquest forat encara és més fondo i està més lluny del brocal de sortida que l’any passat. Això sí, es veu la llum a la sortida (també es veia abans). Sempre hi ha l’esperança de que algun dia, si hi arribem, encara que sigui a pas de tortuga, la veurem de ple. Mentre tant, per molta gent fa molt fred aquí a baix del pou.

 

 

 

 

Austericidi.

Patrick Chappatte

 

 

L’acudit publicat a The Guardian respecte als irlandesos pot aplicar-se també a d’altres, entre ells a nosaltres.

 

17 d'octubre.



Interjeccions.

Kawanabe Kyosai (1831-1889)

Ah, aah,..., ja, ja. Ai!!

 

 

4 d'octubre.

Freedonia.

3 d'octubre.

La cultura de la cobdícia.

“La cultura de la cobdícia es va introduir durant els anys vuitanta els segle XX. És per tant, relativament nova. De cobejosos n’hi ha hagut sempre, però aquests personatges no eren posats com a exemple, ni com a model d’emprenedors.

Les escoles de negocis, començant per l’americana Harvard Business School, tenen una responsabilitat en la creació de la cultura de la condícia. D’elles s’espera que ensenyin com crear riquesa i com gestionar les empreses privades o publiques, però dintre d’un marc de responsabilitat social i de solidaritat.

El principi de maximització del benefici, predicat amb èmfasis per la majoria d’escoles de negoci en els darrers trenta anys, és difícilment compatible amb aquella responsabilitat social.

……

Més enllà anava un professor de Harvard, William Sahlman, en dir que “hem trobat l’enemic, i som nosaltres” Managemant and the financial crisis. (We hare met the enemy and he is us.), Harvard Business School, 2009.”

 

Extret del llebre “El crepuscle de les caixes. De deu caixes a una”, Francesc Cabana. Dèria editors, B-2012.

1 d'octubre.

La ben plantada.

-“No vares llegar l’article d’en López Burniol a La Vanguardia l’endemà del 11 de setembre?”

-“Doncs, no. N’he sentit a parlar, però no l’he llegit”.

-“Llegeix, llegeix…!”

L’he buscat, me’l he baixat, i l’he llegit i ressenyat. El notari es mostra encisat (Encisar: Una persona o cosa captivar  algú per un atractiu poderós: la seva bellesa, boniquesa, gràcia, bell captivament, etcètera) per l’encaterinament (acció d’encaterinar-se, encapritxar-se enamoriscar-se) que viu i manifesta avui una part gran del poble de Catalunya. És una reacció, la del notari, força comprensible, encara que poc meditada, atès que cal reconèixer l’amplitud i la fermesa del sentiment.

Compte amb la paraula captivar: agafar o retenir captiu. Captiu: Caigut en poder d’algú que el priva de la seva llibertat.

Compte també amb la paraula enamoriscar-se: Mig enamorar-se.

Ambdós conceptes no porten pas a judicis freds i racionals com és ben conegut.

És comprensible també aquesta reacció d’una part gran del poble. Farts (convençuts d’alguna, o per alguna, manera) d’estar lligats a una malcarada han tornat els seus ulls cap a “La Ben plantada”, i mira que la tenim a prop, és una senya d’identitat “nacional”! No se la treuen del cap i els fa trempar.

 

El notari fa a continuació una plausible especulació del previsible procés que pot succeir i del desenllaç que pot comportar, molt a pesar seu com sembla deduir-se de les darreres paraules de l’escrit.

Que aquest previsible procés i desenllaç sigui plausible no vol pas dir que sigui inexorable com afirma en l’article en qüestió. La tensió política, social, econòmica i mediàtica que també previsiblement suscitarà el recorregut que tingui el procés fan també plausible altres possibles sortides. A menys que es donés un gir revolucionari (pertanyent o relatiu a la revolució política) al tema, fet altament improbable pel que es palpa a l’ambient. Sense descartar tampoc fotre’s una patacada de l’alçada d’un campanar.

Per tant, senyor notari, no aixequem acta tant aviat. Els enamoraments són estats emocionals febrils, malaltissos i volubles que poden acabar bé o malament. Els encaterinaments col·lectius són encara més volubles i acostumen a acabar sols malament.

Perdoneu, vaig amb una edició, la cinquena, del Dicionari General de la llengua catalana d’en Pompeu Fabra de l’any 1967

 

30 de setembre.

Explicació.

Una amiga francesa parisenca, la Brigitte, em demana que li expliqui què és el que està passant a Catalunya amb tota la moguda independentista. Perquè? Què passa? Cap on es va? Com acabarà la qüestió? Vols dir?

Malgrat el coneixement que  té del nostre país pels llarg anys de contactes,  pels lligams familiars i amicals  i per les seves continuades estades aquí, li costa d’entendre.

Li parlo de pastors desapareguts i de ramats esverats. Li poso una imatge:

 

27 de setembre

La Fortuna

A vegades et somriu la Fortuna, per atzar, per casualitat, per sort, per constància o vés a saber perquè. La manifestació de la Fortuna no és pas solament una qüestió material sinó que pot ser un reconeixement, una satisfacció, un moment o tota una estona de gaudi intel·lectual, una alegria esperada o impensada. Pot ser personal, unipersonal, o col·lectiva. Pot durar o ser efímera. Objectiva,  però moltes vegades sols subjectiva. Buscada, trobada, regalada, concedida. Un instant, una temporada, …

M’ha passat. Un petit somriure de la Fortuna en forma de llibre. Va venir a casa per Sant Jordi d’enguany, regal d’algú de la família. Es va quedar a la pila, pendent, ja el prendria en algun moment. Ara l’he agafat i pràcticament me’l he empassat d’una tirada, bé, tampoc era gaire gruixut. Va ser escrit fa quasi bé cent anys, i el tema, la trama, l’estil, fins i tot el desenllaç ensucrat és d’acord amb el que es portava en aquell temps. Qui sap si en els primers temps del cinema parlat en blanc i negre no en van fer pas una pel·lícula. Tot americà, de l’Amèrica del USA, l’autor i el tema, i aquest molt d’aquell moment. De l’autor no en sabia res, normal en la meva ignorància. L’ha recuperat una per a mi també desconeguda editorial de Càceres que pel que es veu es dedica a coses d’aquestes.

M’ho he passat d’allò més bé llegint-lo. “La librería ambulante”, Christopher Morley. Ed. Períférica, CC-2012. 5ª edición. Hauré d’anar a buscar una continuació també editada pels mateixos: “La libreria encantada”.

26 de setembre.

Gràfics

Al fil de declaracions i de successos recents dels que parlen les notícies dels mitjans i en el marc d’una presentació que estic preparant, avanço dos gràfics de dades prou conegudes.

 

1.    Evolució (2000-2012) d’algunes dades macroeconòmiques espanyoles: Producte Interior Brut, Renda nacional, Renda per càpita, Renda per càpita en termes reals. Índex any 2000=100. (Font: INE)

 

2. Evolució (2000-2012) de la relació percentual Deute Públic/PIB a algunes economies europees. (Font: Eurostat)

24 de setembre.

Detalls. Rijksmuseum.

Adriaen von Utrecht, 1644.

 

19 de setembre.

Homes i animals. Stedelijk Museum.

Karel Appel, 1949.

Jeff Koons, 1988.

 

18 de setembre.