Retribucions.

Aquest cap de setmana amb el diari obert de bat a bat. És dissabte, reportatges i comentaristes varis. En una pàgina, una comentarista glosa el seu delit pel màxim executiu de ZARA, el delit pel seu sou: “Ocho millones de euros, redondeando, se levantó el año pasado entre sueldo y pensiones,...”. A l’altra pàgina, un altre comentarista de “cotilleos varios” preguntava: “cómo se presupuestan los elevados salarios de los europarlamentarios. Hemos sabido que pueden ganar más de 6.000 euros mensuales, ...”.

Potser que la retribució de l’executiu és exagerada, però ràpidament l’economista Luis Garicano, catedràtic a la London School of Economics, ens explica la causa d’aquesta astronòmica retribució al seu llibre “El dilema de España” Ed. Península, B-2014, molt concretament en l’apartat La desigualdad inevitable, del capítol dedicat al futur del treball (pàg. 41-44).

Però la diferència entre els sous comentats és molt notable. El dirigent de l’empresa privada cobra unes noranta cinc (95) vegades més que el legislador comunitari europeu. Seguint l’argument de l’economista Garitano la valoració per la seva aportació a la producció de resultats del polític és escassa. Ell mateix, pàgines més endavant del llibre ho explicita: “El igualitarismo papanatas que es el responsable de tales cifras (y que las quiere reduir aún más, pues una de las peticiones de varios grupos del 15-M era bajar el sueldo de los políticos al nivel medio de los salarios españoles) tiene que terminar. En la pràctica, vivimos en una situación en la que es imposible que los mejores quieran trabajar en el sector público.” (pàg. 86).

Tot ve, doncs, de l’escassa consideració social de l’aportació de valor per la col·lectivitat que fan els polítics. Potser sí que això és cert, però llavors ens ho hem de fer mirar, ja que, què volem del treball dels polítics i a qui estem disposats a encarregar-los la feina? Si són els responsables de establir i aplicar les normes de la convivència col·lectiva definides democràticament entre tots els ciutadans/es caldria considerar-los millor i exigir-los per fer el comés adequadament. Si no estem d’acord, cosa comprensible, amb qui són, què són i com ho fan els que hi ha fins ara, o com s’ha anat degradat aquest ofici (sí, ofici, com el de executiu de l’empresa tèxtil) fem-ho saber, alcem la veu, intentem canviar-ho. No equivoquem el tret rebaixant les seves condicions laborals fins a fer que els possibles millors no tinguin interès per aquesta feina. Potser de tot això se’n diu meritocràcia, que s’ha de retribuir com cal, i té poc a veure amb quotes territorials, de gènere, d’edat, de capelleta,  d’adhesió o d’imatge. No es poden satisfer tots els desitjos a l’hora, cal saber quins són més important en un moment que en uns altres i quin ens poden ajudar a tirar endavant, i quins ajudar a ... caure.

 

24 de març.

Adient

“No se puede liderar sin tener un proyecto de futuro. Para hacer avanzar un país, una empresa o una organización cualquiera es necesario que alguien –un líder- se sitúe en el futuro,  plante en él firmemente los pies y desde allí tire de su organización. Es imposible liderar empujando: la única manera de hacerlo es tirando. Un dirigente que empuja tiene a su organización interpuesta entre él y el futuro, de modo que aquella le priva de la visión del camino a seguir. Las posibilidades de caer por un despeñadero se multiplican.”

César Molinas, “Qué hacer con España”. Ed. Destino, B-2013.

El llibre ha estat polèmic, però m’ha semblat molt suggeridor.

24 de març.

1960.

En Jordi Mercader fa a  “1960. Quan els nois amb corbata no anaven a la presó” Columna ed. B-2013, una crònica novel·lada, o era periodística?, dels esdeveniments que amb la campanya contra Galinsoga al 1959 i els fets del Palau 1960 marquen l’inici del moviment catalanista que impulsà Jordi Pujol.

Aquesta mena de cròniques barreja el que va succeir realment amb fets que poden ser versemblants i amb la ficció que vulgui amanir l’autor. En aquest cas estem en un dels moments claus de l’evolució del franquisme, en el pas de l’autarquia a l’obertura econòmica i als tecnòcrates de l’Opus. El relat està aconseguit: el pols dels vells falangistes i militars amb els economistes que saben parlar anglès i el paper que pot tornar a tenir la burgesia catalana, amb el destacat paper de l’Alcalde Porcioles. Entre mig, en Pujol i l’evolució dels moviments cristians catalanistes que juguen el seu paper, utilitzant i sent utilitzats per les circumstàncies. És la introducció d’un nou element en la lluita política que fins aquell moment pel Règim no havia tingut importància i per l’oposició residual de la Guerra Civil també ben poca. És l’aparició de nous actors quina evolució esdevindrà central en l’adveniment de la democràcia.

Mercader, en la seva crònica, sap copsar les característiques sociològiques d’aquest nou element i la decadència dels vells elements del Règim. Tot això duraria encara un grapat d’anys més fins la mort del Dictador, però és evident que s’estava obrint l’escenari amb nous personatges.

La crònica, a més, permet reflectir com era la vida quotidiana en tots els seus aspectes de la Barcelona d’aquell moment, les costums, els fets, el paisatge urbà, les cases, les feines, els neguits i les misèries de la gent. Dels de dalt, dels del mig sobre tot, i una mica del de baix. Crec que tot plegat està ben trobat.

 

17 de març.

Lliçons de la història

“La posterioridad sigue sin entender cómo los líderes de las grandes potencias del mundo –en su mayoría, hombres que no eran más estúpidos ni malvados que sus contemporáneos- pudieron, primero, permitir que la guerra tuviera lugar y, luego, continuarla durante cuatro años más. Parece un error tachar de sonámbulos a los gobernantes de la Europa de 1914, y en especial a los de Austria y Alemania, porque esto implicaría que no eran conscientes de sus actos. Es más adecuado llamarlos “negadores”: prefirieron insistir en políticas y estrategias sumamente perjudiciales antes que aceptar que era poco plausible llevarlas a cabo y, en retrospectiva, que se había fracasado.”

 

“1914. El año de la catástrofe”, Max Hastings. Ed. Crítica, B-2013.

Tot aprenent-ne.

28 de febrer.

Ara la bombolla hipotecaria.

Vaig sentir aquest “nou” concepte fa pocs dies en un reportatge que feien a no sé quina televisió. Sí, resulta que amb la davallada dels preus dels habitatges fruit de l’esclat de la bombolla immobiliària hi ha gent que té una hipoteca pendent d’un import superior del que li donarien ara en el mercat pel seu habitatge. És a dir, que pot tenir, derivat d’aquest fet, un patrimoni net negatiu. Sí, clar, es va endeutar per comprar-se un habitatge als preus que tenia el mercat en aquell moment i ara els preus ha variat a la baixa (molt temps, l’endeutar-se per adquirir habitatge va ser una “ganga”, era al revés, els preus pujaven, va sortir rodó).

Això és un problema? Crec que no, però depèn.  Depèn de si va comprar per usar o per invertir i bescanviar posteriorment. Vés per on, torna a aparèixer el vell concepte marxista del valor d’ús i el valor de canvi.

Si es va endeutar per gaudir de l’ús d’un habitatge per què el necessitava o en tenia el caprici, doncs, mira: Mala sort. La seva posició com a demandant, al executar la seva pretensió, va contribuir a l’establiment del nivell del preu del mercat. Si hi havia una oferta, probablement exagerada en quantitat i preu, però que va trobar la seva demanda en quantitat i preu, doncs es va produir l’equilibri d’un valor. O, és que ara anirem a discutir la formació dels preus en el lliure mercat? Són les primeres lliçons dels manuals d’economia, oi?

Ara bé, si es va endeutar per invertir i bescanviar (amb l’esperança d’un benefici), doncs, mira: Carregar-se el risc adquirit i assumir les pèrdues. Tot inversor sap, o hauria de saber, que tant com es poden fer beneficis es poden tenir pèrdues. Per tant, aquests,  poca pena ens ha de fer i cap problema han de representar.

El que passa és que amb el desprestigi en que estan totes les institucions de la col·lectivitat i molt concretament les que conformen el sistema financer, sembla que ara es pot posar en qüestió i esgarrifar-se i fer-ne causa de qualsevol cosa derivada d’elles. Sí, és cert que es varen fer molts abusos per part de moltes entitats financeres atorgant crèdits i hipoteques molt a la lleugera i ara se’n paguen les conseqüències. Però qui ha de carregar-ne les conseqüències són els principals agents implicats i cal començar a dir que aquestes responsabilitats no poden ser traspassades al conjunt de la col·lectivitat. Les comptes de pèrdues i guanys dels implicats, entitats financeres i particulars, han de ser les primeres i en molts casos les úniques que han d’assumir els riscs i els resultats de les seves operacions. Sí, portarà cua, i dolenta en molts casos, l’alegria disparada en que vàrem viure durant uns anys, i haurem d’assumir-ne el que comporta. Oi, que ens les prometíem felices? doncs, a les dures i a les madures. Dur, és dur, però és així, sense remei, a pagar (mentre que es pugui) les quotes pendents pactades per molts anys.

No sols és un problema de seguretat jurídica, acceptar les conseqüències dels teus actes fets amb la normativa existent, sinó també de justícia respecte a la gent que, malgrat necessitar-ho, no es va voler o poder endeutar i la gent que endeutada va fent front a les seves deutes religiosament. Paul Samuelson parlava de consumidors estúpids. Ara, aquí, aquest adjectiu pot ser titllat de políticament incorrecte.

 

27 de febrer.

De cap a la Gran Guerra.

Aquest any, a l’estiu, es commemorarà el centenari del començament de la Gran Guerra, de la Primera Guerra Mundial. Va ser un fet que va trasbalsar  i capgirar la humanitat. Vaja, a la humanitat que  llavors manava al món. Per molts historiadors va ser el començament d’aquest segle curt, el XX, que ja hem deixat enrere. Molta mortaldat, nous mètodes de destrucció militar, l’ensorrament pràcticament de totes les estructures polítiques existents, especialment de com es concebia la conducció dels afers públics. Quatre imperis se’n van anar en orris, l’alemany, l’austro-hongarès, el rus i l’otomà; l’esclat de les nacionalitats, al centre i a l’est europeu; el sorgiment d’un nou sistema polític, el comunisme, a l'Estat més gran del món; la desestabilització del sistema liberal cap als totalitarismes; i la llavor d’un esglai encara pitjor al poc temps, amb una repetició de la guerra, l’Holocaust i l’explosió de la bomba atòmica. Com per pensar-hi una mica, doncs.

Els mitjans ens en parlaran i haurà moltes publicacions, noves o reedicions. Va, capbussem-nos-hi.  

Una mica de literatura per començar, feta ara: 14, de Jean Echenoz. Raig verd ed. B-2013, una delicatessen per obrir boca. Suposo que tocarà rellegir a Remarque: Res de nou a l’oest. Félix de Azúa ens esperona a descobrir Gaziel i les seves cròniques del front serbi: “De París a Monastir”, publicades ara per Los libros del Asteroide. Hi ha volums voluminosos -“1914. El año de la catàstrofe”, Max Hasting. Ed. Crítica, B-2013-  que s’apilonen a les llibreries tan gruixuts com aquest, d’historiadors i divulgadors dels fets. “Sonámbulos”, Christopher Clark. Galaxia Gutemberg, B-2014. Serà impossible donar-hi cap perquè  hi ha molt per triar.

El cinèfils podran reviure pel·lícules mítiques: Senderos de gloria de Stanley Kubrick (1957, encara que aquí la vàrem veure molt més tard), i la semblant Uomini contro de Francesco Rossi, (1970) que recordo haver-la vist a Perpinyà. A Zaragoza en fan un cicle. La divisió a Espanya entre les esqueres aliadòfiles i les dretes germanòfiles i els moviments que va comportar. Alguns historiadors locals han explicat coses concretes de casa nostra al respecte: “Per França i Anglaterra” Joan Safont Plumed. Ed. Acontravent, B-2013. Sembla que en Quico Villà també ha tocat el tema.

 

 

Haurem de recordar també l’assassinat de Jean Jaurés uns dies abans d’esclatar la guerra i el paper del moviment obrer a tot Europa, primer amb la aquiescència i desprès amb la revolta. Bon moment per retrobar el llibre que em varen regalar i dedicar, al acomiadar-me d’ells, els amics de Créteil: “Jean Jaures, l’époque et l’histoire”

 

 

 

 

Potser tot el que es va descabdellar ja està superat. El segle XX va ser molt curt, però l’evolució de les forces productives i les relacions de producció també ha canviat molt, no sé pas si ambdues en aquests darrers temps cap a millor, i això fa que el panorama sigui molt diferent. Però no cal oblidar que el que va començar el 1914 va comportar un món diferent. La Gran Guerra, la Gran Depressió, la Segona Guerra Mundial, els gloriosos trenta, el shock del petroli, la revolució neoconservadora, l’ensorrament del Mur i del bloc soviètic, l’emergència dels BRIC’s. Tot molt concatenat, tot començà l’any14.

 

18 de febrer.

L’orgull del nét del pirata.

Ni el nét n’és el nét, ni el pirata en va ser de pirata. En Manuel Cuyàs  (Mataró, 1952) ens explica la seva nissaga mataronina i la seva pròpia vida (fins ara) a Mataró: “El nét del pirata”, ed. Proa, B-2014.

És una mica més jove, no pas gaire, que el qui escriu, però a aquestes alçades de l’existència les diferències d’edat es van esvaint. Més o menys hem viscut en el mateix temps.

L’Antoni Cuyàs i Sampere fa les Amèriques i li surt bé. Torna a casa ric però sense descendència, i se les empesca enginyosament per procurar-se-la, encara que no sigui biològica. Amb el mateix cognom a coll, els seus descendents formals mantindran la seva presència amb el seu retrat que encara avui presideix el saló principal de la casa que va bastir al tornar d’ultramar.

Però la història del nét del pirata és la de la travessa des dels temps foscos del franquisme als lluminosos, encara que avui entelats, de la democràcia. Ara que és corrent entre els joves ignorants i els grans ressentits blasmar del procés que ha fet aquest país en els darrers trenta cinc anys, llegir el trànsit que ens explica en Cuyàs ens il·lustra sobre la magnitud dels canvis que s’han produït i ens reafirma, amb l’autor, de l’orgull del que hem contribuït a fer.

“Havíem trobat la maneta”. Sí, havíem (sic), tots plegats, en primera persona del plural, col·lectivament, havíem fet exitosament el pas d’una situació deplorable a una altra d’acceptable. L’orgull de reconèixer-ho i reivindicar-ho. Gràcies, Manuel, per escriure-ho i deixar-ne constància.

 

“I per dir també que un dia que vaig anar al parc vaig veure que el brollador impulsava cap amunt l’aigua que desprès de ser recollida per les dues plataformes centrals regalimava en direcció al gran safareig que tenia als peus. Havíem trobat la maneta. Ens va costar, no va ser el bufar i fer ampolles del revisor austríac d’aquell tren que havia sortit de Praga, perquè arrencàvem de molt al fons, però el mecanisme de tancar i obrir es va fer finalment present i efectiu.”

 

 

25 de febrer.

Frivolitat, el que ara es porta.

Quan t’atanses al quiosc i compres “Mongolia”, per exemple, saps el què estàs comprant: una revista satírica, iconoclasta, desvergonyida, ... i sabent què tens als dits l’entens perfectament, saps descodificar-la. La vella “Codorniz” ja tenia per subtítol: “La revista más audaç para el lector más inteligente”. Doncs, això.

 

Però si et venen que et donaran un reportatge per televisió que explicarà una nova visió, fins ara amagada, del que va passar amb el cop d’estat del 23-F del 1981, no tens cap prevenció de partida. Sí, l’autor de la proposta, l’Évole, és un periodista trencador que moltes vegades sobrepassa els límits habituals establerts fins ara. Sí, també, ara, a toro passat, hi ha algunes coses que no encaixaven, però amb la credibilitat que t’enfrontaves al programa, i que et mereixien els que hi sortien, no hi vares caure. A mesura que s’anava descabdellant el tema tot era posar-se les mans al cap: “Què ens estan dient? Què es pretén fer-nos veure? Què ens han amagat fins ara?”  Res, res, no us esvereu, tot queda al final en un exercici molt a la Orson Welles, era una broma. Però el “Salvados” no és el “Polònia”, i aquí crec que hi ha una errada descomunal. No estàvem davant d’una pallassada, sinó d’un programa pretesament (fins ahir) seriós.

 

En aquests moment de manca de credibilitat del sistema bastit desprès de la mort del darrer dictador jugar amb aquestes coses és jugar amb foc. Sí, clar, tot era un exercici periodístic mig en broma, però en lloc de donar elements per ajudar a adreçar i endreçar el pati que tenim i fer-lo més creïble ens dediquem a fer focs d’encenalls, frivolitats fàtues. No estem per això en aquests moments. Qui en surt tocat, al meu mode de veure les coses, és el propi periodisme. Qui no ens diu que tot aquest muntatge no va ser fet expressament per vendre’ns alguna cosa, al igual que el propi reportatge? Quina credibilitat tindrem amb el que en puguin vendre en serio després de veure com ens poden ensarronar en uns instants? Què ens estan donant cada dia de verídic? Em sembla que ha estat un mal exercici en un mal moment.

 

Alguna experiència personal negativa i perjudicial tinc d’aquest exercici trampós de fer periodisme, amb la mateixa cadena. Deu ser marca de la casa. Es tracta d’anar a buscar el que ja està decidit prèviament que es vol mostrar, el descrèdit per exemple. Les tècniques per fer-ho són ben fàcils i hi caus de quatre potes. Desprès, si això comporta desgavells tan li fa. Tot sigui pels inconfessables objectius que s’han proposat. Però alguna conseqüència també comporta pels que practiquen aquesta forma de fer: el seu propi descrèdit.

 

Per ficció, la de veritat. Hi ha una pila de bones novel·les que ens esperen.

 

 

24 de febrer.

 

 

 

 

 

Desconeixement.

-“Hola, sóc la Montse! Estic a Madrid, davant el Congrés de Diputats, i he pensat en tu, en saludar-te.”

-“No, mira, és que ja fa quasi bé dos anys i mig que vaig plegar. Jo ja estic jubilat i a casa.”

 

Un altre:

 

Bé, la primera és una vella coneguda i companya de camí que malgrat la relació personal i política encara es pensava que estava a la darrera feina que vaig tenir. L’altre, no el conec, deu ser un jove que sembla interessat i partícip en els temes de l’actualitat política i pretenia fer-me una “pulla” pensant-se també que encara seia al hemicicle del Congrés dels Diputats.

No són pas els primers i els únics, hi ha força gent que encara em fa anat i venint quotidianament a la capital i s’estranya de veure’m en les hores i jornades de feina pels carrers de la ciutat passejant desvagat o ocupat amb els néts. Ja fa algun temps de les darreres eleccions a les que no vaig concórrer, però segurament la majoria de la població es mira poc les llistes i qui les integra. Tampoc tinc cap activitat pública per fer pensar que continuo actiu, però també  segurament hi ha molta gent que accepta que és natural la invisibilitat de la majoria dels diputats i no s’adona quan definitivament desapareixen. Sí, hi ha un problema dels que es dediquen a la política, però cal reconèixer que també deu haver-hi algun problema en la ciutadania.

És fàcil fer acudits i dir maledicències dels polítics avui en dia. És còmode parlar de la “casta” política. És més difícil acceptar que sorgeix de la mateixa comunitat, que no són alienígenes, sers aliens a ella.

 

21 de febrer.

Això és el que hi ha.

Avui a Le Monde.

 

18 de febrer.

Sobre Estats desapareguts.

“El éxito en la constitución de un Estado es, de hecho, una rara bendición. Requiere prosperidad y vigor, buena suerte, vecinos benévolos y un cierto rumbo que le ayude a medrar y a alcanzar la madurez. Todas las entidades políticas famosas en la historia han pasado por este examen de infancia, y muchas han vivido hasta edades avanzadas. Las que fallaron la prueba han expirado sin dejar huella. En las crónicas de los Estados, como en la condición humana en general, ésta ha sido la forma en que ha funcionado el mundo desde tiempos inmemoriales.”

 

“Reinos desaparecidos. La historia olvidada de Europa.” Norman Davies. Ed. Galaxia Gutenberg. B.2013.

 

 

14 de febrero.

 

Testimoni de càrrec, també.

Una bona amiga em diu: “Surts en el llibre de memòries d’en Quim Nadal”. Bé, li contesto, si són unes memòries en algun moment puc sortir-hi ja que varen ser molts anys treballant plegats a la FMC. Potser fora més exacte dir que les circumstàncies ens varen fer coincidir durant molt temps, fet que sempre recordaré gratament.

 

No tenia notícia de l’aparició del llibre, em va passar per alt, i  vaig adquirir-lo, “Testimoni de càrrec” Joaquim Nadal. Ed. Proa, B-2014.(se’m en apilonen uns quants des de les festes passades, alguns gruixuts). Tal com en Quim explica de bon començament, no són pas unes memòries sinó la transcripció i comentaris d’unes llibretes de notes sobre la seva feina en l’àmbit autonòmic (així no li agradaria pas dir-ho a ell, seria millor dir en l’àmbit del país) deixant expressament per més endavant, diu l’autor, la seva llarga i satisfactòria feina municipal. Clar que, de refiló, la tasca d’alcalde de Girona no pot pas deixar de sortir, però sempre tangencialment perquè el que vol relatar és la seva experiència parlamentària i de govern a Catalunya. Ja estava assegut a La Ciutadella des del 84, i alguna cosa n’explica de com va anar la seva arribada allà, “el cruzado mágico”, però el tema s’embala a partir de la possibilitat de que sigui o no el candidat socialista a les eleccions previstes el 96, però que es varen avançar a les darreries del 95.

 

El llibre és dels gruixuts, gruixut de pàgines, quasi bé vuit centes,  ja que la seva base documental ho comporta. Faig una primera parada, ara per ara, al cap de les dos centes primeres, a la constitució del Parlament sorgit a finals del 95. De fet, són els anys en que coincidim en les circumstàncies, desprès cada vegada menys fins a pràcticament esvair-se tal esdeveniment.

 

Dos aspectes han captat la meva atenció d’aquest  inicial tram del llibre: La primera, la manca de decisions fermes en la direcció del PSC, desprès de que Raimon Obiols manifesta la seva voluntat de no tornar a competir en unes eleccions a la Generalitat desprès del resultat de les eleccions del 92. Sembla que això ja era llavors, vint anys enrere, la marca de la casa. Això portaria al desastre de Sitges l’any 94 i desprès de moltes giragonses a la candidatura d’en Quim a la Generalitat al 95. L’Obiols renuncia a competir a l’arena institucional, però es manté a l’orgànica. Primera disfunció, crec, que comportarà conseqüències. Llavors, cal trobar qui hi va a les següents eleccions i aquí es mareja la perdiu de les possibilitats fins que al final, segurament massa tard, recau en en Quim. No, en Narcís, no podia pas anar-hi, havia volar sobre el Pentàgon!, il·lustratiu del què pensa (i és) l’administració del país; en Pasqual, meitat capità aranya, meitat “perro del hortelano”, emmerdant la troca; en Borrell no dóna –evidentment- la imatge; en Solé Tura ja estava desgastat; dels “capitans” ningú donava la talla, cosa ben sabuda; fins hi tot hi surt entre el possibles candidats l’Higini Clotas! Vist en perspectiva es constata un cop més que la manca de decisions, de prendre-les, sempre és tant dolent , o més, que la possibilitat d’equivocar-se prenent-les d’una vegada. Bé, en Quim era un “outsider” per la cúpula barcelonina que llavors comandava el PSC. Ni venia dels “orígens”, del FOC, per exemple, ni va participar en la construcció del partit, s’hi va apuntar quant tot ja estava fet, va anar d’independent en les primeres eleccions municipals del 79. A més, era perifèric, gironí; però tenia algunes referències bones per ser acceptat, malgrat les reticències del Baix Llobregat: els orígens familiars, sòlida posició acadèmica, exitós treball realitzat, discurs “catalanista”,... Però li varen fer gruar molt, massa.

 

La segona: L’obsessió malaltissa, paranoica, amb els mitjans de comunicació. Que si aquest ha fet unes declaracions; que si diu en una entrevista; què es diu i es publica, o no es publica; que sembla que ara va per aquí, o per allà; que si un editorial; que si cal dinar, sopar, esmorcar, o anar-se’n al llit (figurat) amb aquest o l’altre. Guaita què ha dit aquest de tu, o de no sé pas qui. Però, perquè has dit això o allò? Escolta, què volia dir aquella frase, aquella resposta, o aquell silenci? Suposo que si mai els periodistes fan un llibre de memòries també ens delectaran amb tots aquest embolics a la Fregoli des de l’altra costat. Això comporta un desgast d’esforços i d’energies descomunal. No sé pas com podien treballar amb tranquil·litat. De fet, la feina política feta d’aquesta manera no pot pas fer-se bé. Això es posa de manifest ben bé en el text de l’obra d’en Quim.  Neguits, emprenyades, disculpes, explicacions, algun que altre plor (en Quim és molt sentimental), poques rialles i poques satisfaccions per aquesta banda. Un joc entretingut que si no fos per la importància del que s’hi cou no pot ser menys que qualificat de patètic. Llegir els diaris, un martiri, moltes vegades per no res. L’ego personal? Potser. Però, quanta pèrdua de temps! Sí, sembla que així és fa la política. Sí els militants que llavors encara es pensaven que tenien alguna veu o els lectors, cada cop menys,  que encara avui llegeixen ingènuament el que se’ls ofereix s’ho pensen una mica es tornaran més descreguts encara.

 

El llibre segur que donarà per molt més, però ara és moment de reposar-ne una mica. Altres de la pila demanen el seu torn.

 

10 de febrer.

Error. Plou sobre mullat.

No sé si és inconsciència, prepotència, ignorància o estultícia, però les primeres paraules del guanyador de les primàries d’ahir al PSC (o, és al Nou PSC?) per veure quin nom proposen els socialistes catalans al espanyols perquè l’incloguin a la seva llista per les properes eleccions europees, són un complert error i una patinada descomunal.

fer foc nou

Recomençar una cosa que s’havia començat malament.

 

Diu l’ínclit personatge, i ho recull la nota oficial del partit: “el PSC ha decidit foc nou per Europa en aquestes eleccions”

 

Però, sap bé que ha dit? Reemplaçar a en Raimon Obiols, és fer foc nou? Sap alguna cosa d’Europa, ell? Però, com s’atreveix? Sols es pot entendre des de la immaduresa, la ignorància, o des del sense sentit del que forma part.

Sempre he tingut una debilitat per en Raimon, malgrat que –com que no sóc gens nacionalista- mai m’he identificat amb alguns dels seus postulats. Però reconec, com crec que ho fa la majoria de militants assenyats del PSC i de la societat catalana, la seva vàlua política i intel·lectual, el seu treball polític i la seva digna trajectòria.

Ara, un jovenet que no ha fet mai res, s’atreveix a dir que el PSC ha decidit fer foc nou? Però, a on anem? O potser, cap a on van tots plegats? Que s’ho facin mirar! Potser sí que caldrà començar a pensar a fer foc nou, però de tota aquesta trepa que pretén fer el Nou PSC.

 

9 de febrer.

Panorama

Quino, evidentment.

 

6 de febrer.

La política com a l’art de lo possible.

Per en Xavier.

La política com a l’art del possible era l’asseveració que feia Aristòtil. Ara bé, què és per cadascú el possible? És una cosa subjectiva. No és el mateix pel prudent, pel timorat, pel resignat, per l’atrevit, per l’arrauxat, ... Hi ha tant possibles com actituds personals davant la vida. Per cada actitud hi haurà una política que es desenvoluparà com un art. I hi haurà artistes que gaudiran de més o menys fervor o adhesió del públic.

Un vell amic, avui en l’òrbita nacionalista, m’envia, sense cap comentari, un article del subdirector del Periódico, l’Albert Sáez, aparegut fa uns mesos en el seu diari. Suposo perquè m’assabenti del seu contingut i n’aprengui.  És un article dels molts dels que s’escriuen avui en dia (qualsevol s’hi atreveix, per alguns és el seu pa de cada dia) sobre la difícil posició dels socialistes catalans en el tema del “procés”, o de la consulta. Diu que els socialistes haurien de tornar a Suresnes i recordar, alguna cosa, no totes (hi ha malevolència en l’escrit), de l’Ernest Lluch.

Home, si pels socialistes tornar als orígens en aquest tema és Suresnes , pleguem. Suresnes serà recordat pels historiadors per d’altres coses que no pas per la posició del PSOE en el tema territorial. Fem la llista de les coses que es deien en la lluita antifranquista i les que es diuen ara? De tots? No, no cal. El dictador encara estava viu, acabant-se, però viu. Es discutia sobre la forma de l’Estat, no territorialment, sinó monarquia o república. Ningú pensava en el que va representar i com es va fer la Transició, ni com seria la Constitució que més endavant ens donaríem i tot el que en va derivar. No, no s’hi val dir ara que cal tornar al programa d’estructuració territorial que es va conjecturar per els socialistes l’any 74. Ha passat molta aigua sota els ponts desprès. S’ha pogut fer molta política desprès del 75. Si, clar, alguns no hi varen participar gaire llavors i ara per això potser se’n volen rescabalar

Sobre l’Ernest. Els nacionalistes sempre li retrauran el seu comportament en la tramitació de les esmenes de la LOAPA l’any 81. Els socialistes el recordaran per la Llei de Sanitat del 84, i els demòcrates el tindran sempre present pel seu ignominiós assassinat el 2000. Però anem al austriacisme: Els estats compostos, generalment Imperis, l’austro-hongarès, el prussià, el rus, l’otomà, se’n van anar en orris a resultes del desenllaç de la Gran Guerra del 1914-1918, precisament de mans dels nacionalismes que llavors propugnaren la teoria d’una nació un estat. Les conseqüències les vàrem veure pocs anys desprès, a la Segona Guerra Mundial. Segurament qualsevol politòleg ens explicaria que l’evolució dels vells Estats compostos de l’Antic Règim portaria als Estats federals. Els estats compostos van desaparèixer per no tornar, ja que no es pot mantenir que les sobiranies d’avui deriven de les històries medievals en la que no hi havia el poble, malgrat aquesta sigui la tesis dels nacionalistes. De sobiranies avui n’hi ha poques, molt poques. En Josep M. Colomer ho ha explicat força bé.

Tornem a l’art del possible. Què és possible avui en aquest tema? Doncs depèn de qui s’ho plantegi. Pels nacionalistes, tot, i pels més abrandats, més encara. Pels que no ho som, ja veurem. Clar, que segons què vegem... bé, ja veurem. D’entrada, però, no és la nostra guerra. No ens hi emboliqueu.

Gràcies per tornar a fer-me reflexionar, amic.

 

27 de gener.

Atreviment/ Gosadia.

Els socialistes catalans obren el ball de les primàries per escollir candidat/a per les llistes que presentaran a les eleccions europees a la Eurocambra la primavera que ve (bé, sols el nom primer que col·locaran en una candidatura en la que no anirà pas de cap). En un moment de falta de referents per ocupar aquest possible càrrec, l’opció de les primàries és una bona excusa per tapar aquesta deficiència i salvar l’expedient.

En aquestes darreres legislatures, dos han estat els eurodiputats socialistes catalans, en Raimon Obiols i la Maria Badia. El primer, amb una llarga trajectòria política a les seves espatlles, sens dubte un referent dels socialistes catalans, suposo que ja es retira de la primera línia de la política; la segona, que fou un temps la seva ajudant, suposo que també es retira, encara que les seves posicions catalanistes no la deurien ajudar massa si pretengués continuar. Han estat uns dignes representants a Brussel·les, amb dedicació i coneixements.

En aquesta tessitura seria normal que el PSC disposés per presentar un ventall d’opcions de persones amb coneixements i solvència contrastada i reconeguda dins del propi partit i la societat catalana. Doncs, sembla que no és així. Sols dos persones han donat el pas de proposar-se en unes primàries per rellevar-los, ambdues força desconegudes, per no dir gens, en aquest àmbit de referència.

És un fet sorprenent que denota algunes coses, cap d’elles bona. No hi ha hagut en molts anys alguna sectorial que s’hagi preocupat d’aquest tema de cabdal importància per la política catalana i espanyola que hagi generat un gruix de gent preparada per poder oferir a la societat? No hi ha qui vulgui, i se li pugui oferir, continuar una carrera política a un nivell més elevat desprès d’haver demostrat la seva competència i capacitat en altres àmbits institucionals? O, potser, és massa feixuc semi expatriar-se lluny de la comoditat del redós quotidià i no és atractiu fer-ho? Les condicions no són pas dolentes, la pressió política no és pas tan forta com en altres àmbits, per exemple el local, la feina certament és interessant en els moments actuals, ...

Anem als candidats. El que els mitjans diuen que és el que desitjaria la direcció, “l’oficialista”, és fins ara el Primer Secretari de les Joventuts Socialistes, en Javier López. Un xicot de 29 anys sense massa experiència ni currículum, per no dir gens. Sí, desprès de acabar la carrera de Dret ha fet d’ “ajudantillo” a la UPF, poca cosa des del punt de vista laboral; i més enllà del seu càrrec orgànic a les joventuts, és conseller del districte de Les Corts de la ciutat de Barcelona, poca cosa també per apuntar experiència de presència política. La segona candidata, Eliana Camps, qualificada pels mitjans com una “outsider”, és una noia ja granada, advocadessa i funcionaria, que si bé té un currículum professional més ample, i que ara és la responsable de temes europeus en la CE dels socialistes de la ciutat de Barcelona, no té cap experiència de representació institucional. Malgrat això, aquesta segona alguna qualitat té més que el primer mal sigui l’edat.

Ara bé, tot això és el que pot oferir el PSC? Primer als seus militants i simpatitzants que els hi dóna la possibilitat d’escollir entre un i l’altre, i desprès a la societat catalana, als electors, que hauran de dipositar una papereta en una urna el maig que ve. Podran dir els socialistes que pretenen enviar al lloc on es situa el màxim nivell de legislació i control de la gobernaça que ara ens regeix als més qualificats dels seus elements possibles?

Una nota més del desori i la desorientació del PSC.

25 de gener.

 

 

 

Visites diplomàtiques.

Vist a Le Monde,

 

 

24 de gener.

L’expansió del Imperi, del Celeste Imperi.

Ja fa temps que estem habituats a veure restaurants i botigues de xinesos entre nosaltres. La seva expansió no para. A prop de casa, en un mateix carrer, no fa pas gaire, primer va ser un bar decadent que va anar a parar a les seves mans, i sembla que amb èxit, desprès s’hi va obrir una perruqueria senzilla però que va fent, un altra bar, aquest més gran, (amb la curiosa casualitat que el fill dels seus propietaris anteriors se’n havia anat a buscar la feina a la Xina!. Bé, és una curiosa i excepcional història). A l’altra costat del carrer de tot aquest moviment comercial, en els baixos d’un edifici nou de trinca, hi va aparèixer pràcticament de la nit al dia un basar xinès de grans dimensions, assortit de tot i més.

 

Però a la cantonada del damunt ja hi ha un restaurant que no s’hi veu entrar mai a ningú, i dos o tres basars més. Invasió silenciosa de l’Imperi invisible?

 

Aquest és el títol del llibre dels periodistes Juan Pablo Cardenal i Heriberto Araújo: “El Imperio invisible”. Crítica, B-2013, que porta el subtítol de l’aclariment a la portada: “El éxito empresarial chino y sus vínculos con la criminalidad econòmica en España y Europa”.

 

Res, que els xinesos que arriben a Espanya i a Europa sols venen a guanyar diners i res més. El que fan per aconseguir-los és senzillament aprofitar totes les escletxes possibles per sortejar la legalitat vigent fins allà on els sigui possible o els deixin. Cap moral de negocis, més enllà de fer-los com sigui. Per tant, el respecte a les regles del joc mínim. Sense escrúpols, des de que arriben com a explotats (pels nostres paràmetres) fins que són explotadors (dels seus físicament i de nosaltres econòmicament). Passaports, duanes, impostos, comptabilitats, transferències de diners, proxenetisme, ... ? El que calgui i sigui possible. Les regles del joc no són pas per ells, ells han vingut per guanyar diners tant com els deixin i puguin. La competitivitat així està assegurada. L’efecte econòmic sobre les nostres societats, mínim, quasi bé nul, llevat dels pocs aborígens (estrangers per ells) que els ajuden

Front a aquest situar-se a l’altra costat de la legalitat i les normes, delinqüència “tova”?, no és parlar de “màfies”, ni de violència, ni de sang, (encara que alguna cosa d’això deu haver-hi també), feta en cercles tancats amb un funcionament endogàmic completament, difícil d’esberlar i d’introduir-s’hi, la nostra societat no té gaires recursos per fer-hi front. Ni policials, ni judicials, però principalment socials. La reproducció de la força de treball en el capitalisme actual requereix que sigui barata. El menjar a fora, el vestir i calçar-se, les joguines, les perruqueries i els “esbargiments de baixos” no han de ser cars. Els sous no ho permeten. Per tant, socialment aquesta invasió silenciosa i invisible no és pas mal vista. Sí que de tant en tant hi hagut alguna que altra explosió de ràbia i d’indignació, els afectats del tèxtil o del calçat o de la joguina, però són ben visibles les concentracions d’aquesta activitat “ètnica” a determinats polígons industrials de la nostra geografia. Els treballadors espanyols, amb l’anuència hipòcrita dels empresaris perquè els convé per baixar els costos laborals, s’estan cavant la seva pròpia fossa. No són temps, però, de boicots.
 

23 de gener.