Espectador.

Ahir al matí, a punt per la pedalada dominical, vaig penjar aquest tweet:

Aquests dies són febrils. L’ambient és d’esverament. Tothom parla de jornades històriques (o, són histèriques?) Res, res, això ja marxa, fins i tot ja hi ha un comptador que fa el compte enrere del temps fins a la consulta. Si hi ha suspensions cautelars o preventives, farem actuacions cautelars o preventives. Esteu convocats!

Sembla, doncs, que anem cap a la revolta ja que desprès d’estirar tant la goma aquesta es trencarà, no podrà a tornar enrere. A l’altra banda, el mateix: la rigidesa del ferro fred, que també té el seu punt de trencament, malgrat allò de picar sobre ferro fred.

És l’hora d’agafar la cadira i mirar l’espectacle. No passa pas cada dia això d’intentar un trencament de l’ordre existent. Caldrà veure-ho. M’ha vingut al cap: “Dix jours qui ébranlèren le monde”, de John Reed (Perdó, en el meu record el vaig comprar en francès ja fa molts anys, potser més de quaranta), algun “plumilla” s’hi anima? Segur que ja n’hi uns quants.

Fa uns anys va haver un intent de re formular les relacions de Catalunya dins d’Espanya modificant l’Estatut del 79, fent-ne un de nou seguint els procediments establerts per la normativa vigent. Amb més o menys il·lusió, vàrem ser molts els que ens hi vam apuntar. El resultat és prou conegut: es va considerar l’intent, d’una forma bastant unànime, encara que no sé si gaire equànime, com un fracàs. Sembla, encara que jo no ho tinc tant clar, que aquest és el punt de partida de la situació actual. Els propulsors de la iniciativa, lògicament, fracassats i bandejats; i els contraris a la mateixa, els que o no la volien, o volien una altra cosa, al Govern, als governs. Els contraris aquí -cal recordar la seva sortida del Govern precisament per ser contraris a la proposta- aconsegueixen convèncer a d’altres formacions polítiques i a amples capes de la població, de que cal anar més lluny. Més lluny, hem d’anar més lluny, dels arbres caiguts que ara us empresonen... Els contraris allà -precisament arriben al Govern fent-ne bandera de ser-ne contraris- impertèrrits en el compliment de les disposicions vigents. Bé, ara han de resoldre la situació que han generat, i estan ambdós en una posició complicada. Però, és el seu torn.

Quin ha de ser el capteniment dels que vàrem fracassar temps enrere, progressivament arraconats i malvistos –quan no blasmats- per uns i altres? Ja sé que seré políticament incorrecte, però desprès de fer molts oferiments que han caigut en sac buit i menyspreats crec que el que hem de fer és assentar-nos i veure com resolen el tema. La nostra posició és coneguda, els nostres intents estan a la vista, evidentment hem d’estar atents de no rebre algun cop perdut que s’escaparà segur, però ni amb els uns ni amb els altres. No se’ns pot demanar que participem en les sortides que proposen tan els d’aquí com els d’allà. Ara, la responsabilitat davant la ciutadania és seva.

Agafem una cadira i preparem-nos a veure un espectacle que potser serà tan sanguinari com les corrides de toros, molt hispàniques. Si fereix la vostra sensibilitat sempre podeu anar a fer un tomb i admirar els colors de la tardor que ara comença.

29 de setembre.

S’han begut l’enteniment.

No ho sabia, no sé si em va passar per alt o els mitjans no en varen parlar massa,  i me’n vaig assabentar indirectament per un altre article. El Consell d’administració de Telefònica va substituir el blindatge que tenia incorporat el càrrec de President (vaja, la indemnització per si el fotien fora) per una aportació equivalent al seu Pla de Pensions de 35,5 milions d’euros!!, No, si fins ara ja tenia al seu Pla de pensions, diu la noticia, més de 13,3 milions d’euros, és a dir que ja n’acumula 48,8!! Traduït a les antigues pessetes són més de 8.000 milions!! Però, que s’ha venut l’enteniment? A què obeeix aquesta retribució? Quina aportació de valor fa aquest senyor per donar-li aquesta assignació? Cony, que li donin el Premi Nobel d’economia, no?

Això és un desori, no té cap sentit, ni cap ni peus. Alguns alcaldes han hagut de passar davant d’un jutge per cobrar uns escadussers centenars d’euros al mes imputats per corrupció, i aquest “pajaru”, no em mereix altre qualificatiu, fa que el Consell d’Administració de l’empresa que presideix li atorgui aquesta exorbitant quantitat de diners. Sí, és una empresa privada que té uns accionistes que li accepten aquestes decisions. Però, quina moral i quin capteniment tenen aquests accionistes? El de que la rapinya és justa? Mentre a ells els hi reparteixin el dividend, si n’hi ha que foten las mà al calaix d’una forma legal, que no noble, tal els fa. La Caixa, ah, La Caixa!, (tu) ets l’estrella! Qui? L’Alierta?

Clar que és normal que sorgeixen veus que diuen que ja està bé, que ja n’hi ha prou, que cal capgirar les coses. És que alguns amb la seva cobdícia els ho posen en safata.

20 de setembre.

Sopes de pa.

En els meus records d’infantesa estan les sopes de pa. Fer bullir pa sec amb aigua amb un pessic de sal i un raig d’oli que no crec pas que fos gaire verge. Molts dies per sopar com a entrant, desprès les patates i una mica de tall. Era una menja normal dels treballadors, els sous donaven pel que donaven. Ara crec que deu ser pràcticament un plat desconegut. És evident que avui la reproducció de la força de treball també es fa amb pa, però potser en forma de pizza. Els que no tenen feina, ni ingressos, més difícil, potser pa amb pa si n’hi ha.

Amb això vàrem créixer, i la majoria, a catorze anys a treballar. Jo vaig ser un privilegiat que se’n va escapar per atzars de la vida, però sempre ben convençut de ser en aquell temps una excepció.

No sé pas com s’ho agafaria la gent si no hi hagués per on passar i haguéssim de tornar a menjar sopes de pa. Com  a alimentació, doncs mira, serviria, però mentalment, anímicament, ara que portem ja un llarg període havent superar les estretors de les societats industrials i en el nostre cas de la postguerra civil, com s’ho agafaria la gent? No dic pas els que ara no tenen més remei ja que estan aturats sense ingressos, que són forces però no són majoria, sinó que això es tornés a generalitzar. No, ara entre les organitzacions caritatives, els bancs d’aliments, els ajuts públics, es pot amb decisió política resoldre el tema del menjar, ja que les societats occidentals encara són riques i poden alimentar d’una forma bàsica als seus components necessitats. Es tracta de fer la hipòtesi d’un retrocés fort de les rendes de la majoria de la gent.

Hi ha la pretensió d’estendre el dret de vot cap els 16 anys. Precisament ara que s’ha allargat l’esperança de vida i que els anys de més la societat els ha col·locat en la joventut allargant-la fins a la trentena. Just al acabar l’educació obligatòria als 16 anys, si no s’allarga aviat fins els 18, sense cap contacte amb la vida, amb el treball, amb la responsabilitat personal, amb l’autonomia vital, posem en les seves mans que puguin participar sobre la col·lectivitat. Què els passaria si tinguessin que tornar a menjar sopes de pa? Els hem pujat amb que tot és alegria i els fem decidir. Amb quins coneixements? Amb quina percepció de la realitat? Amb quines eines per construir el seu futur?

No, no em val la comparació amb la consecució del vot femení. Elles eren persones fetes i dretes que treballaven, infantaven, portaven una llar, construïen la societat, tenien tot el dret a tenir veu. No és el mateix que els i les joves d’ara de 16 anys que els pugem entre coto fluixos i que somien viure en la irrealitat molt temps. No ho tinc gens clar i penso com entomarien que fos normal tornar a menjar cada dia sopes de pa.

No estem tots plegats construint el futur molt alegrement?

Com està el pati!

Tothom pendent de quin conill sortirà del barret: blanc, negre, marró, ... o potser serà un colom, un pardal o un ratolí. Bé, estem a l’espera d’una decisió anunciada que es produirà properament, imminentment, amb l’escenari per la seva presentació ja preparat a Palau i amb la periodista-estrella a punt.

Res, res, hi haurà consulta tant si com no. Quan publiquin les decisions legals seran impugnades. La Llei de consultes és constitucional. Veurem, de moment a la nevera! No es pot fer aquestes preguntes amb aquesta Llei. Cal fer trampes legals (sic) ja que no ens ho deixen fer d’altra manera.

Tot això és el que llegim i sentim hora darrera hora aquests dies. Enfervorits molts, expectants la majoria, escèptics forces, incrèduls bastants. Sembla que aviat s’acabarà el misteri. Ara bé, què és el més probable que passi al meu mode de veure, derivat de com fins ara s’ha portat el “procés”?

Primera alternativa improbable y certament impossible: Que el govern espanyol accepti la petició de “mirar cap una altra banda” i permeti fer la consulta. Que es tingui en compte “la legalitat catalana i no l’espanyola”. No sé pas com els que diuen aquestes coses, especialment si són responsables governamentals o partidaris, les diuen sense enrojolar-se. Això literalment no pot ser i ho saben, cap govern, ni el seu si fos el cas, pot acceptar-ho, per tant abandonem la plausibilitat d’aquesta alternativa. Anem a la més possible.

És la segona alternativa: que el govern espanyol impugni la decisió. Bé, es dona per fet que això atura el “procés”, tothom ho diu. Veurem què passa quan passi i com s’articula tot plegat, tots ho deuen tenir ben estudiat. Suposem que sigui així, llavors...?

Aquí s’obren un ventall de possibilitats, algunes més possibles, o impossibles, que d’altres. Que el govern català acati i es rendeixi a la primera es força inversemblant  amb l’esverament que hi ha al carrer. Se’ls menjarien de viu en viu, sense ni coure’ls amb patates. 

Que el govern català faci una DUI, és a dir directament un altre 6 d’octubre, també és impensable, ningú a fora i molts a dins no ho reconeixerien i sense això no es va enlloc, o a l’Uruguay. 

Anem a fer la consulta sense empara legal: cap govern pot acceptar que l’organitzi la societat civil, l’ANC o l’Òmnium per exemple, fora l’acceptació de la seva impotència, i cap govern, de pretendre fer-la directament, pot fer una actuació il·legal ja que aquest vici d’origen emmascararia tot el procés. És a dir, tampoc és versemblant aquesta possibilitat. 

Sols queda una darrera, perfectament legal que suposo que els estrategues (també sic) d’ambdues bandes deuen haver pensat: que és convocar eleccions al Parlament i que tothom s’hi presenti amb les cartes cap en l’aire. Què volen fer i com pensen assolir-ho si la ciutadania els dona la seva confiança. Junts, barrejats, per separat, com vulguin, això no és pas cap problema. És l’única possibilitat de intentar trobar una sortida del final del laberint en el que estem tots plegats. Sí, encara que ens hi han portat alguns, hi estem tots plegats. Clar que potser la sortida proposada per la ciutadania lliurement expressada ens portaria a entrar en un altre laberint, i no sé pas si amb les forces minvades per l’esforç d’haver arribar a aquest punt. El sistema de partits centrals ensorrat, la ciutadania crispada i fracturada, l’acció de govern paralitzada un temps, l’estupefacció de propis i estranys,... Però és, sembla, o em sembla, l’única possibilitat que s’albira. Pot ser passar de “Guatemala a Guatepeor”.

Ah!, i els “altres”, els de “Madrid”? no han de moure cap fitxa? Compte, que aquesta possibilitat perfectament legal, la de les eleccions, es repetirà, aquesta també tant si es vol com si no es vol, dues vegades més l’any que ve, a la primavera i a la tardor, eleccions municipals i generals amb una previsible repetició de la jugada, com els gols del futbol a la tele, des d’altres angles. Pretenen aguantar impassibles com si res amb tres estrebades fortíssimes en un any? Que s’ho facin mirar, ja que això no ho aguanta ni Déu, ni Déu Nostre Senyor.

Va, empassin-se els uns i els altres el seus “principis”, el seu orgull, els seu amor propi, aturin-se, retrocedeixin una mica si cal, expliquin-ho a la gent aquí i allà i facin el favor de treure’ns d’aquest atzucac.

24 de setembre.

Post escriptum: Potser seré jo que demà m’hauré de menjar aquest escrit amb patates, però no ho sé veure diferent.

Un resultat.

Amb l’esverament que hi ha al carrer, silenci. Desvetllat, encara al llit, de matinada, no sento cap soroll notable que trenqui a fora la quietud habitual. Deu haver guanyat el No a Escòcia. De no ser així, l’aire estaria ple del petar dels coets, com en els dies del futbol.

Ens vàrem anar al llit just quan tancaven els col·legis electorals i deuen tenir allà un capteniment diferent del d’aquí ja que no hi havia als mitjans els resultats d’enquestes de vot a peu d’urna amb les primeres tertúlies de bocamolls a les que estem tant acostumats. Se’ns diu que no hi haurà resultats fins la matinada.

Llevat, engego l’ordinador per saber els resultats que encara no són oficials però són quasi els definitius. Doncs si, ha guanyar el No amb un marge més ample que el que deien les darreres enquestes. La meva intuïció a partir del silenci de la matinada es confirma. Ara, tothom a treure’n conseqüències a partir de les pròpies certeses, els que han guanyat han perdut, els que han perdut han guanyat, però els resultats objectius són els que són. Esmorzat, torno a l’ordinador i vaig a la bústia de correu, i algun diari (no tots) que m’envia la seva edició de les set del matí queda retratat. La deriva dels seus periodistes els fa ensenyar el “plumero”. Volien, sembla, una altre resultat. Desprès es queixen de que els tinguem poca credibilitat. Caldrà que siguin més cautelosos en la seva interpretació de les tendències, o de les tendències que creuen que són les reals. En el món d’avui costa diferenciar les imatges de la realitat, de la mateixa realitat. Tot està molt enterbolit pel fum de les flamarades, i de les piulades.

Com que tothom ha guanyat, com sempre, potser serà bo en el dia d’avui de treure aquella ampolla de whisky de les terres baixes reposat durant quinze anys en botes de roure francès amarades d’olorós de Xerès i fer-ne una copeta a la salut dels escocesos, de la seva flegma versus el nostre atabalament i mal de ventre.

 (del New Yorker d'ahir)

Ah!, però estem en sessió continua. No us aneu de la sala, aquesta tarda en fan una altra de pel·lícula. No cal tornar a pagar entrada. Veurem si en surt gaire esgarrinxat el protagonista que és el que l’està veient.

19 de setembre. 

Va, de "La llibreta amagada".

Ja fa molt temps, quasi bé nou anys, vaig escriure un petit conte. Llavors no vaig considerar convenient publicar-lo al blog que feia ja que jo tenia un notori càrrec públic de representació partidaria. El vaig donar a conèixer a algunes persones, molt poques. Ara, que ja no sóc ningú, estic jubilat i passiu, crec que no farà cap mal obrir alguna pàgina de “La llibreta amagada” per, donada la seva actualitat encara, deixar constància de la seva existència, la de la llibreta, sense altra pretensió.

Va, de “La llibreta amagada”: Un conte.

Hi havia una vegada... un traginer que li havien encarregat transportar una mercaderia molt valuosa (un altre dia parlarem de la mercaderia).

 

Ja era gran, havia estat ric, i encara tenia força prestigi. Però ja no disposava de les cavalleries necessàries per poder acomplir ell sol la comanda. Va demanar ajut als seus veïns que li van donar l’un un bou, l’altre una mula, un altre un ase (català, per Déu) i el darrer una euga de senyoreta. Amb tant diversos components va muntar la rècula i va començar el camí. Per anar més de pressa va agafar una drecera per la muntanya que era força costeruda, travessant una tartera. Allà, des de baix, miraven passar l’extravagant caravana els senglars. Des de dalt, amb les cabres trescant, hi havia algun ós. D’entre les pedres saltaven els escurçons. I pel cel, rondaven els voltors que sentien l’olor de carnassa.

Del poble estant, als bancs assolellats de la plaça, els jubilats i els ancians s’ho miraven. “Què li hagués costat esperar-se a tenir quatre cavalls perxerons?”. L’altre va dir: “I no podia anar per la plana, camí més llarg però més reposat?”. “I com és que no porta escopeta per defensar-se?” afegí un tercer. “Oh!, exclamà el darrer, li falta un gos per espantar les bèsties!”. Tots ensems, dins seu, van pensar si el risc que corria el carreter compensaria el benefici que en podria obtenir.

Dalt del campanar, el rector de la parròquia resava per ell. Malgrat tot, segur  que si s’estavellava tindria el reconeixement etern (?), ja que l’havia confessat i beneït a la seva partença.

Aconseguirà passar el brau traginer la tartera? Quines penalitats l’esperen més enllà?

Estigueu amatents al proper capítol d’aquest conte que esperem no sigui tant llarg com “El cor de la ciutat”.

Doncs, “esto es lo que hay”... Continuarà.

(No són voltors sinó falcons ensinistrats per cruspir-se els pardalets que es posen a l’antena d’espais profunds de l’ESA a Cebreros).

Mataró, 8 d’octubre de 2005. 

Doncs sí, el conte ha resultat més llarg que la telenovel·la, i encara no s’ha acabat! Anem pel capítol 4327 (més o menys) i no s’albira el desenllaç.

Mataró, 15 de setembre.

Un altre pols perdut, o uns altres que també perden el pols.

Aquesta vegada ha estat a França. El sector més proteccionista, o progressista, o esquerranista, del partit socialista francès ha estat descavalcat del Govern per discrepar públicament de la línia de les polítiques d’austeritat que s’imposen a la majoria de països d’Europa i ara també en el seu país.

No és pas la primera vegada que els passa als francesos, a l’esquerra francesa, això de ser doblegats. Mitterrand, al 1981, ja va haver de corregir la seva pretensió de fer una política clàssica d’esquerres. Però els temps eren altres, la globalització no tenia l’amplada abassegadora que té avui. Trenta anys més tard, amb el triomf de la contrarevolució conservadora, aquesta pretensió és menys possible encara.

Com a Espanya fa quatre anys, com en d’altres països que fins hi tot van ser intervinguts, a França no els ha quedat més remei, manant els socialistes,  que doblegar-se també a les polítiques d’austeritat.

No hi ha alternativa? Montebourg plantejava sortides, i la seva presència als governs d’Hollande era esperançadora per veure si aquelles eren realitzables. Però els seus caps, d’Estat i de Govern, han dit que prou, i menys discrepant en públic, i no podrem saber si eren possibles.

Crec que l’error de Monteboug i de les posicions tradicionals socialistes del PSF no són les seves idees proteccionistes, sinó de la impossibilitat de portar-les a la pràctica en el marc nacional d’un Estat. L’abismal, cada dia més, separació entre l’economia globalitzada, mundial, i la política, encara en mans dels Estats, fa impossible el control de la primera per la segona, de l’economia per la política. Sense la superació del marc polític tradicional  no hi ha sortida. És a dir, l’alternativa està en altres marcs polítics que puguin domar la globalització tornant l’economia al servei de la col·lectivitat i no dels sols dels insolidaris perseguidors del benefici privat.

28 d'agost.

Contra l’economia màgica.

No sé si he de preocupar-me gaire pel futur de la meva pensió. Crec que si, ja que m’agradaria viure molts anys encara (em queden tantes coses a veure!) i necessitaré ingressar a finals de cada mes. Si sortosament puc veure realitzada la meva esperança, que mai se sap, ara que ja estem en temps de descompte, pot ser que talli just. Els que vindran darrera, la generació que ens segueix, la dels nostre fills, ho tindran més magre i convé que comencin a preocupar-se’n. És ja d’ells el problema, malgrat que potser tot i ser-ne conscients no sé pas si fan prou per afrontar-lo.

Ve a tomb aquesta entrada de la lectura del llibre de José Ignacio Conde-Ruiz, “¿Qué serà de mi pensión?”, Ed. Península, B-2014. L’autor, de les noves fornades d’economistes ja assentats i reconeguts professionalment, planteja en termes didàctics què pot passar de cara al futur al sistema de pensions a Espanya.

D’entrada, una mirada de llarg abast, perspectiva any 2050. Clar, en aquest tema no es pot improvisar d’avui per demà. Les accions i reaccions són a un termini llarg. Per tant interpel·la als nascuts, més o menys, des de l’adveniment de la democràcia. Vaja, als que ja han tingut des de néixer la capacitat de modelar els seu destí col·lectivament. Si no se’n ocupen dels seus problemes no serà pas perquè no els hi hagin deixar fer.

Segon, cal basar el debat sobre les pensions en sòlids raonaments demogràfics i econòmics. Hi ha bases estadístiques suficients per fer el debat seriosament, no amb apriorismes ni especulacions. Es tenen els coneixements suficients i les dades necessàries per plantejar l’esdevenidor del tema correctament. És aquí on s’inclou la lluita contra l’economia màgica, aquella que hauria de funcionar per voluntarisme i no en base a la realitat. Quants seran els pensionistes el dia de demà? Quants seran els mantenidors del sistema? Quin sistema volem? Què pot donar el sistema que volem?

Tercer, la definició política del què es vol de cara al futur i a partir d’aquesta definició què cal fer per assolir l’objectiu proposat. La qüestió no és baladí: compte amb la possibilitat de reformes amagades, silencioses diu l’autor, o no explicitades ni debatudes que poden conduir a situacions no desitjades democràticament, i alhora compte amb les propostes assumides per la població que no estiguin sustentades en les possibilitats reals d’aplicació. El debat hauria de ser molt intens i aprofundit a la societat en els propers temps, potser ja ara, de cara al esdevenidor que pot ser molt complicat per les generacions que ara viuen el tema amb una relativa preocupació però sense atabalar-s’hi massa.

Tres possibles camins per les pensions al segle XXI: 1) No fer res. És condemnar les pensions a una quasi congelació perfecte, proporcionaran una renda vitalícia cada vegada més petita. 2) Convertir el sistema en assistencial, donant un subsidi igualitari de subsistència. 3) Reduir la despesa reforçant la contributivitat del sistema,  que mantindrà la correspondència amb les cotitzacions realitzades però les pensions seran més petites.

“En conclusión, podemos afirmar que la sociedad se encuentra frente a una decisión crucial, y lo ideal sería que pudiera elegir qué camino tomar tres un debate sosegado, abierto y transparente.” 

Aquí sí que la “gent” té, o hauria de tenir, la paraula.

22 d’agost.

La utilitat de l'inútil.

“Entre tantes incerteses, hi ha tanmateix una cosa certa: si deixem morir el gratuït, si renunciem a la força generadora de l’inútil, si només escoltem el mortífer cant de sirenes que ens impel·leix a perseguir el benefici, tan sols serem capaços de formar una col·lectivitat malalta i sense memòria que, extraviada, acabarà per perdre el sentit de si mateixa i de la vida. I aleshores, quan la desertificació de l’esperit ens hagi ja assecat, serà difícil imaginar que l’ignorant homo sapiens pugui exercir encara un paper en la tasca de fer més humana la humanitat.”

Nuccio Ordine. “La utilitat de l’inútil.Manifest.”, Quaderns Crema, B-2013.

La llebre dopada.

En les curses d’atletisme, especialment les de mitges i llargues distàncies, moltes vegades es col·loca al capdavant, des de la sortida, un corredor quina missió és la de fer anar la carrera segons els interessos del seu equip. Així, tàcticament, la pot anar fent ràpida o lenta segons convingui, controlant-la i controlant als adversaris per situar-la al punt dolç pel seus favorits, és a dir per fer guanyar una estratègia concreta. Aquesta feina també en ciclisme la fan els gregaris que estiren al líder de l’equip estalviant-li forces fins que en un moment determinat es decanten i li deixen la carrera per ell tot sol desprès d’haver rebentat als rivals.

Potser alguna cosa de tot això hi ha en l’afer d’aquest estiu: les sorprenents declaracions de Jordi Pujol. Bé, no és pas que hagi fet fins ara de llebre de l’independentisme voluntàriament, encara que ara podia veure des del costat i amb satisfacció la seva feina,  però potser no li ha quedat més remei que sacrificar-se amb la carrera ben llançada quedant com a tal.

El cert és que el moviment que va engegar fa més de cinquanta anys superant els vells esquemes del catalanisme polític, tant de la Lliga com  de l’Esquerra, ha marcat el ritme del nacionalisme català des de la represa de la democràcia a Espanya. Al capdavant de la cursa, molts anys, l’ha dirigit i controlat, aplegant corredors dispars al seu pilot, socialdemòcrates, liberals, conservadors, reciclats franquistes, de tots pelatges. Marcant la capçalera, que ningú s’avancés, treien el colze o fent entrebancar  a algun rival si calia, donant lliçons de tàctica (i de moral també) però sense oblidar mai l’objectiu de guanyar la cursa per llarga que fos. Admirat, respectat, temut, envejat, ha estat al davant molts anys i encara ara, mig decantat, era el referent dels que sabien que tenien una meta pròpia. Perquè els nacionalistes, tots els nacionalistes, tenen una meta pròpia: el màxim reconeixement del que pensen i creuen que són les seves especificitats i si poden arribar un dia a governar-les imposant-les ja serà la glòria.

Tot això, a Catalunya, ja va, o al menys ho sembla. Els convergents, ja sense el morrió que els ha mantingut quiets i callats fins fa poc, es manifesten pletòrics al costat dels seus cadells que ja s’han fet grans. Ha estat un treball tenaç, de pluja de pastor, assaonant convenientment el terreny, tots els racons del terreny, amb les estructures d’Estat que mica en mica s’han anat esgarrapant del post franquisme. Sí, de les estructures d’Estat. No de les hipotètiques que diuen que s’ha de construir ara. No, les que ja s’han construït: els mitjans de comunicació públics, les forces de l’ordre, l’ensenyament, la sanitat, fins i tot les presons, ... Ara la cursa cap a l’Estat propi ja va, ja va llançada, estelades a tots els racons. Que ara es retiri la llebre, per l’edat, per l’esforç fet, per altres circumstàncies, ja no es gaire rellevant. El terreny està ben assaonat, els cadells ja s’han fet grans i estan forts, ja saben com mantenir el ritme de la cursa.

El que ara hem sabut, per declaracions del propi interessant, és que la llebre anava dopada. Sí, jugava amb avantatge, l’avantatge de tenir el ronyó cobert per si de cas. Cobert des del començament de la cursa i qui sap si, això són suposicions, engreixat a més a més en el transcurs d’ella. La cursa, en aquestes condicions no ha estat neta, i segurament un xic vergonyosa, però, en política això importa gaire? Sí, hi hauran alguns decebuts a cop calent, però si s’està en el grup que ja albira la meta...

La història el jutjarà. Bé, la història sempre l’escriuen els vencedors, veurem al final què en queda.

Qui ens podrà treure els records de les tardes de juliol en que Lance Amstrong els deixava a tots enrere?

20 d'agost.

El rastre blau de les formigues.

L'ullastre (Olea europaea spp sylvestris) és l'olivera en estat silvestre. Al Penedès se l'anomena també ruboll d'olivera. És un arbre de capçada arrodonida i densa però molt sovint està en estat arbustiu. Les fulles són més petites que en l'olivera conreada (1 a 7 cm de llarg i 0,4 a 2,2 cm d'ample). Les branques inferiors en general són espinoses. El fruit és d'1 a 2 cm de longitud poc carnós i amb poc oli. És l'origen de la varietat conreada. En l'antiguitat els triomfadors dels Jocs Olímpics eren coronats amb branques d'ullastre.

És una espècie termòfila que resisteix la sequedat i la calor. És present en màquies de l'aliança fitosociològica anomenada Oleo-Ceratonion és a dir junt amb el garrofer silvestre. A Catalunya és present a les comarques litorals a més del Segrià i el Baix Cinca fins als 500 metres d'altitud. Al País Valencià i les Balears està més estès i es troba fins als 1.000 metres. La distribució mundial és pel contorn de tot el Mediterrani, normalment prop del litoral. (De la Wiquipèdia)

Tampoc coneixia res de Ponç Pons i de la seva obra. Una crítica llegida a algun lloc que ja no recordo em va portar a comprar el seu recent llibre d’aforismes: “El rastre blau de les formigues”. Quaderns Crema, B-2014, i ha estat una de les lectures d’estiu. El recomano, m’ho he passat d’allò més bé llegint-lo.

No sóc lletraferit i per tant poca cosa sé de literatura en general de la que l’autor en sap un niu. Però m’han agradat els aforismes que va desgranant a partir  de les seves vivències professionals -l’autor és professor i escriptor-, quotidianes -sembla que escriu, no sé pas si sempre, a Sa Figuera Verda una finca pagesívola que va mantenint ell mateix-,  i vitals -és sobre tot illenc menorquí, ecologista, diem ne millor naturalista, i un xic, o un molt no ho sé pas, anarquista.

Allunyat –feliçment-  de l’ordinador he anat penjant al compte de Twitter alguns aforismes que he espigolat d’entre els que m’han agradat més. Un darrer:

“Es volia menjar el món, fins que el va tastar i va veure que era indigest.”

18 d’agost.

Pourquoi ont-ils tué Jaurès? Jacques Brel.

Demandez-vous belle jeunesse

Le temps de l'ombre d'un souvenir

Le temps de souffle d'un soupir

Pourquoi ont-ils tué Jaurès ?

Pourquoi ont-ils tué Jaurès ?

31 de juliol

Jean Jaurès. Cent anys.

Fa cent anys Jean Jaurès va ser assassinat a Paris. Els amics del Comité de Jumelage de Créteil amb Mataró em varen regalar amb motiu del meu comiat allà d’ells, el 2004, un record ben preuat: el llibre “Jean Jaurès, l’époque et l’Histoire”. Sempre l’he tingut a mà. Amb emoció avui el torno a agafar.

31 de juliol.

Res, res, un acudit.

 Un acudit de "Le Chat" a Le Monde d'ahir.

30 de juliol.

Comunicacions.

L’emperador Neró, dos mil anys enrere, ja va voler fer realitat l’antic somni de passar de l’Egeu al Jònic directament per l’istme de Corint a través d’un canal. L’empresa va ser superior a les possibilitats d’aquells temps i calgué esperar fins a les darreries del segle XIX per veure’l per fi realitzat. Amb la rapidesa que es desenvolupava el progrés en aquestes dates els avantatges aconseguits foren efímers. El canal esdevingué ràpidament insuficient pels moderns vaixells i donar la volta al Peloponès tampoc era tan gran deriva. Una gran obra d’enginyeria que ha quedat al territori com a símbol d’un progrés fugisser. De fet, el Peloponès de península va convertir-se en illa, encara que salvar els  21 metres d’amplada del canal no foren cap obstacle per les comunicacions terrestres. Avui, vist de prop, encara impressiona, però la postal que mostra les comunicacions que el creuen dóna la mesura de la seva superació. Fins i tot l’enclavament “routier” que hi havia a la vella carretera, al costat del canal, on vàrem estar allotjats, ha quedat sobrepassat i obsolet front a la potència de l’autopista de peatge que hi ha al costat. Val a dir que no vaig saber veure, tampoc em vaig escarrassar en buscar-lo, el Diolkos, la instal·lació que permeté transportar vaixells, se suposa no massa grans, per terra pels més de sis kilòmetres de l’istme.

Els camions de sis eixos i trenta tones de capacitat de càrrega deuen ser ara els equivalents a les naus mercants que en l’antiguitat, per cabotatge, feien el transport. El Peloponès sols té sortida terrestre per l’istme de Corint, però hi ha indrets del golf del mateix nom, molt a la vora de la important ciutat de Patras, que són estrets i que varen permetre la construcció també d’un vell somni, però ja encavallant els segles XX i  XXI, d’un pont atirantat que portés a l’altra riba, de Rio a Antirrio, finançat majoritàriament per la Unió Europea. Tot una obra d’enginyeria remarcable per les dificultats tècniques del projecte. Avui, per 13,50€/cotxe, és de peatge, pots anar i tornar dins d’un limitat espai de temps.  Els grecs varen tenir la mala sort que quatre mesos desprès de que l’inauguressin es va obrir també al trànsit el viaducte de Millau, a la vall del Tarn, a França, que el sobrepassa en totes les seves característiques menys en les derivades de l’assentament dels pilars. Mentre que pels francesos ha convertit el seu pont en tot un reclam turístic, a més de facilitat una millor connexió del seu Sud amb la regió parisenca pel centre del país, pels grecs sols és un pont, visitable, sí, que dona un bon servei, també, però ben lluny del suc que li treuen els francesos. Els rics sempre aprofiten millor les oportunitats.

Quan, fa cent anys, en Gaziel va anar a cobrir per La Vanguardia la Gran Guerra al front balcànic, va desembarcar a Patras i explica en les seves cròniques les aventures per arribar en tren a Atenes. Bloquejat a poc de sortir, fa una curta excursió al monestir de Megaspileon on un vell capellà ortodox li explica la situació grega en aquells moments. Per arribar al monestir fa servir un tren miner de cremallera que havia estat construït a finals del segle XIX que anava de Diakopto a les mines de Kalavrita. Aquesta via fèrria encara és existent avui en dia, reconvertida en atracció turística. M’hagués agradat pujar-hi, tot rememorant a Gaziel, però l’estat de la carretera entre Patras i Corint, malgrat ser de peatge, en obres en quasi tot el seu recorregut ens va endarrerir les previsions del viatge  i vàrem haver d’abandonar l’intent. Em queda la indicació com a record.

23 de juliol.

L’espai dels radicals.

Desprès de l’hora dels radicals, anem ara a l’espai dels radicals. Continuo creien en la divisió de l’espai polític en quatre opcions: conservadors, liberals, progressistes i radicals, les primeres de dretes i les segones d’esquerres, per entendre’ns ras i curt. En cada època històrica i en cada espai territorial concret aquestes opcions s’han donat, encara que certament han anat variant de components, així els que eren radicals o progressistes en un moment amb el temps i les circumstàncies s’han convertit primer en liberals i desprès en conservadors i fins i tot alguns conservadors s’han convertit en radicals per tal de defensar les seves posicions. Els dos darrers segles en el nostre entorn polític donen forces mostres d’aquesta asseveració. La societat és molt diversa i hi ha molts interessos divergents en joc.

Ara tenim que veure que passa en el nostra espai polític concret, aquí i ara, respecte a aquestes opcions. Sembla que és l’hora dels radicals, al menys pel que desprenen d’una forma conscient, o manipulada, els mitjans. L’enfonsament de les opcions progressistes per la seva incapacitat o impotència per afrontar la crisi ha fet aparèixer amb força opcions radicals que, amb noves eines i plantejaments que les radicals tradicionals, sembla que podrien fer-se amb un ample espai electoral.

Ara bé, aquest espai pot ocupar, en una societat desenvolupada i oberta com la nostra, una amplada suficient com per aspirar a aconseguir el Govern i governar? Ho dubto. És evident que recullen molta insatisfacció i desencís de les formacions progressistes i radicals tradicionals, però omplir tot l’espai d’aquestes em sembla no ja ambiciós, que és legítim, sinó inabastable ja que faran propostes que no sé pas si podran ser acceptades fàcilment per les amples capes mitges encara existents malgrat la crisi. És evident que contribuiran a l’afebliment de les opcions establertes i potser esgarraparan espai d’abstencionistes disconformes amb l’oferta existent fins ara. Cal tenir present, també, que les forces interpel·lades tradicionals no es rendiran sense batalla i malgrat la seva incapacitat actual tenen encara un pòsit d’expertesa i d’organització que dubto que s’esvaeixi de la nit al dia. D’altra banda en l’espai conservador no es veuen símptomes de  defalliment malgrat les seves formes, en molts punts corruptes, i la seva evident insolidaritat que a molts dels seus components els sembla normal, i per tant, per aquesta banda, no crec que hi hagi gaire marge, sinó cap, per xuclar.

Fins ara tot són càbales a partir d’unes eleccions especials, les europees, en la que no es dilucidava res en concret als ulls de la majoria, pel que podien –sempre s’ha fet- expressar vots de protesta. Ara, desprès de la sorpresa –relativa- dels resultats del 25M, cal preguntar-se si això serà una capgirament total en les forces progressistes i radicals tradicionals respecte a les noves. A les eleccions municipals, per exemple, s’hauran d’enfrontar cares –que mereixin confiança- i projectes –concrets- a nivell de comunitat pels que no valen les grans proclames efectistes i destraleres. O potser, sí. Però si així fos, podria representar ultra l’esquarterament de l’espai de les esquerres un afegit d’ingovernabilitat que el temps tornaria a situar al seu lloc.

Aquesta reordenació que sembla que s’està donant o que es pot donar, obeeix més a raonaments d’ordre moral que polític. Tot això de la casta, dels privilegis, del control i la transparència ja fa temps que està explicat en la literatura política i en l’altra. Recordem “Rebel·lió a la granja.”? I les revoltes morals, també explica la història com acaben: amb algú a la foguera.

18 de juliol. Mira, vés per on!

Realisme.

Acudit a Le Monde

16 de juliol.

Tornant d'Ítaca. Ιθάκη

Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca.

Has d’arribar-hi, és el teu destí.

Però no forcis gens la travessia.

És preferible que duri molts anys

i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,

ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,

sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t’ha donat el bell viatge.

Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.

Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.

Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,

ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

(del poema Ítaca de Konstandinos Kavafis, traduït per Carles Riba)

Ja han estat moltes les matinades i els capvespres que he entrat en ports ignorats i ja he anat també a molts llocs a aprendre dels que saben. Ara sóc gran i jubilat, i vaig pensar que era hora d’anar a Ítaca, a arribar-hi. No metafòricament, com el poema, encara que quasi bé també, sinó físicament. A anar a l’illa mítica de l’Odissea, que qui sap si era allà on va tornar Ulisses, però que  la nostra civilització mediterrània i  la cultura universal  identifiquen amb aquesta illa de les Jòniques gregues, al costat, quasi formant-ne part, de Cefalonia, a la sortida, o a l’entrada, del golf de Corint (si és de Corint deu ser a la sortida).

M’hagués agradat fer un viatge llarg, travessant mig Mediterrani en vaixell, però vàrem ser més prosaics i ho férem des d’Atenes on ens va deixar l’avió. Estibats com sardines com correspon al vols “low cost”. Vueling és l’única companyia que té vol directe des de Barcelona. Llogarem un cotxet (no cal conceptuar-lo pas de cap altra manera, però ens va fer el fet) i sense entrar a Atenes, passarem aquest cop de llarg, cap a trobar un ferry que del Peloponès ens portés a les illes.

Les illes Jòniques, no cal descobrir-les ni esperar sorpreses, són unes illes com totes les del Nostre Mar. Petites i pobres per sustentar a una reduïda població, ara viuen del turisme. Turisme que, entre els canvis socials -es fa ja menys allò d’anar quinze dies a un apartament a qualsevol costa per banyar-se i fer el llangardaix al sol- i la crisi que als grec els colpeix amb força, està minvant.

El paisatge és ben conegut: pins, xiprers, baladres i buguenvíl·lies a dojo; el blau intens del cel ras tots els dies ara en aquest temps, i els blaus diversos de l’aigua del mar en platges majoritàriament de picons; la superfície muntanyosa i les carreteres de revolts i pujades i baixades. El menjar també conegut, en aquest cas nostre, per uns dies, buscat: amanides gregues, peix a la brasa, molt de síndria, vi del país (no pas la retzina que no la vàrem provar) i els pastissos d’ascendència turca i els iogurts cremosos, i el cafè grec per tancar (sweet, mèdium,...?). Fa una mica de malenconia veure les ben disposades terrasses dels bars i restaurants, generalment arran de mar, amb ben pocs ocupants. Els preus adients, sols es varen passar una miqueta a una guingueta d’una platja perduda, encara que el producte que ens serviren era esplèndid. Arreu les televisions omnipresents amb els mundials del futbol. Tranquil·litat, cap esverament ni aglomeració, llevat del dia que va arribar a port un d’aquest creuers que desembarquen una munió de gent als que deixen estirar les cames unes hores. Desprès, altra vegada la calma.

A l’anada i a la tornada de l’aeroport d’Atenes, oportunitat per fer una mica de la Grècia clàssica: la porta del lleons de Micenes, el teatre d’Epidaure, l’istme de Corint,...

Feia temps que preparava la sortida, l’anada a Ítaca, (has d’arribar-hi, és el teu destí...). Van ser uns dies descansats, malgrat que la possibilitat de la connexió a la xarxa, fins a l’indret més recòndit, no els va fer pas relaxats (el pati està com està). A la tornada, savi  -per vell- com bé ja ets, comprens què volen dir les Ítaques.

15 de juliol