Darrerament els mitjans de
comunicació es fan ressò d’una tendència de gent jove, o no tant jove, que posa en qüestió el treballar per
guanyar-se la vida avantposant-la a la de
viure abans de ser esclaus del treball.
Les condicions del treball avui i
consegüentment la seva contraprestació en forma de satisfacció, reconeixement, retribució,
son posades en dubte per algunes categories concretes de professionals en el
camp dels serveis (l’anomenat sector terciari), financers, informàtics,
consultoria o auditoria que lluny de valorar el seu treball qüestionen si els esforços que hi han de dedicar valen la pena -de
la forma que l’exigència de l’empresa els demana- en horaris, desplaçaments, i
notablement de retribucions. ¿S’han d’esforçar al màxim perquè siguin valorats
i fer carrera, mentre els seus caps o dirigents tenen moltes vegades sous
exorbitants aconseguits amb l’esforç dels seus subordinats?
És molt conegut l’exigència de
les “Big Four”, les grans
empreses d’auditoria i consultoria respecte als membres joves que hi aterren
amb l’esquer de que aconseguiran algun
dia, a copia de treball dur i moltes vegades “esclau” en hores i vida
personal, arribar a ser considerats “socis” (amb no sé pas tot el que
representa aquesta categoria laboral). Mentre tant, horaris exhaustius,
desplaçaments, exigència de fer feines
-potser fins hi tot rutinàries – amb en menor temps possibles., o amb presses per
complir amb els clients.
No sols és el cas de gran empreses,
també ni ha de mitjanes i petites que tenen els mateixos requeriments. Front a
l’idea de que guanyar diners, escalar posicions socials, aconseguir un estil de
vida molt confortable i envejable (per la majoria), comencen a donar-se casos
que prefereixen una vida més assossegada, més “vivible”, més tranquil·la. Més temps
per ells mateixos: afoci, cultura, gimnàs, viatges, relacions socials, coneixements,...
S’ha parlat de la “gran
deserció”. Crec que és exagerat ja que la majoria de treballadors ho són
per pura i simple necessitat de guanyar-se les garrofes per sobreviure, o viure
amb les necessitats elementals cobertes. Els seus comptes a finals de mes són
migrats i no poden permetre’s la gosadia de considerar el treball com una cosa de
la que hom se’n pot estar. La “deserció”del treball pot ser d’aquells que amb les
seves habilitats i coneixements es poden permetre prescindir d’ell una
temporada més o menys llarga, vivin en la marginalitat del sistema, però no viuen
del “manà” que cau del cel.
Remenant llibres m’ha sortit un clàssic del tema escrit ja fa molt temps: “Le droit à la paresse”, el clàssic de Paul Lafargue, el gendre de Carles Marx. El dret a la peresa que té els sinònims de ganduleria, galvana, mandra,... Sembla que tot torna, especialment ara que el capitalisme financer és cada cop més agressiu i hi ha persones que no volem seguir aquest camí. L’edició és de François Maspero, una editorial francesa de texts d’esquerres de l’any 1972.
“Una estranya bogeria posseeix a
les classes treballadores en les que regne la civilització capitalista. Aquesta
bogeria comporta de retruc misèries individuals i socials que, des de fa dos
segles, torturen la trista humanitat. Aquesta bogeria és l’amor al treball, la
passió moribunda del treball, portat fins l’esgotament de les forces vitals de l’individu
y de la seva prole...”
Aquest text va veure la llum cap
el 1880 i encara que ha plogut molt de de llavors sembla que algunes idees d’aquells
temps en que els la societat era molt diferent rebroten.
17 de setembre.
.JPG)
