Que l’escriure no ens faci perdre el llegir.

 

Vaig començar l’any que avui s’acaba al fons del pou on m’havia entaforat l’any passat. Excavava galeries per veure per on en podia sortir. A vegades cavava per fer el pou més fondo, fins que un dia, encara no sé pas com (probablement alguna pastilla diferent), vaig donar amb una escletxa que em va portar a la superfície per una escala que em va enfilar fins dalt de tot d’un arbre on ara estic patint per si m’estimbo ocupat amb el panorama que albiro.

He tornat a pedalar dalt la bicicleta, tant entre setmana com els diumenges. Els fidels amics m’han esperat. A peu descobreixo els divendres, de la mà d’un altre bon amic, recons de la serralada litoral propera. La família, pacient quant estava al forat, està il·lusionada amb els meus projectes d’endreça i de les perspectives que tinc que no els hi goso a explicar del tot, no sigui que tirin del fre de mà. Amb els companys de lluita del llarg camí de la vida tenim projectes en marxa. Escric força, llegeixo poc, poc dels llibres que se’m apilonen. No em dona el temps per a tot, malgrat que dormo menys i em llevo més aviat.

De cara a l’any que ve m’he d’assossegar una mica. He d’escriure menys, encara que tinc alguna cosa al cap que vull deixar blanc sobre negre. Tinc dos grans temes embastats: Què fer amb els llibres que he acumulat amb els anys i què fer amb els records dels temps viscuts. Ambdues coses poden donar per a molt, però exigeixen paciència que no és pas una de les meves qualitats, i més ara veient que el temps se’m escurça.

Programo viatges que no sé pas si arribaré a fer, o si la bossa donarà per fer-los. Conferències, concerts, exposicions diverses ja apuntades, i les que sortiran. Rebo més informació, a la que estic subscrit pagant, que la que puc pair.

En fi, les perspectives dalt de l’arbre, touts azimuts, sols es veuen entelades per la terbolesa dels temps actuals -que ja no son els meus, però ens els que hi estic-, que em porten el neguit de com m’afectaran encara, o com afectaran ara i més endavant a la gent que estimo, des dels més propers als més llunyans, ja que tots som de la mateixa Humanitat.

Som molt petits dins de l’Univers.

31 de desembre.

De com anomenar la Guerra Civil.

 

Sempre havia entès que quan a casa nostra es parlava de la Guerra Civil (1936-1939) quedava clar que era una guerra, com d'altres que hi ha hagut en altres contrades, dins de les fronteres interiors (en aquest cas espanyoles) de dos bàndols de ciutadans enfrontats amb armes, amb els seus exèrcits corresponents, a part que com a tot arreu que s’han produït aquesta mena d’esdeveniments sempre hi ha hagut intromissió de potències estrangeres ajudant als uns o als altres.

No sé per quina causa m’arriben comunicacions de “Academia”, suposo que alguna cosa dec haver fet per que així sigui. Em fan arribar articles o publicacions de temes d’història que m’interessen força i guardo i llegeixo alguns d’elles, especialment els que fan referència a Mataró i de les seves circumstàncies.

Fa pocs dies m’ha arribat un article de l’Agustí Barrera, (crec que és un historiador del Grup d’Història del Casal, o no?) publicat a l’any 2004 -té temps ja l’article-, a l’Arxiu d’Història IV, 2ona ed.

El tema em va interessar i al llegir-lo em va sobtar ja a la segona ratlla. Parla de la cinquena columna a Mataró durant... la guerra dels tres anys! Vaig quedar bocabadat, era la primera vegada que sentia parlar de la nostra Guerra Civil amb aquesta qualificació, la guerra dels tres anys.

El segon i tercer paràgraf de l’article en qüestió:

“Ens hauríem de preguntar, fins a quin punt va ser important militarment l’espionatge, en el desenvolupament de la guerra dels tres anys.

Els quintacolumnistes enviaven informació prou valuosa a Burgos, com perquè l’Estat Major decidís operacions militars, en funció d’aquesta informació?”

Primer es pregunta quin va ser el paper de l’espionatge, d’un espanyols a favor d’uns altres espanyols, i després es pregunta quin valor tenia aquesta informació per l’Estat Major (sic). És l’Estat major dels “nacionals” suposo, ja que els “republicans” també tenien el seu Estat Major, certament aquest format per militars republicans i altres que no provenien de les files “castrenses” a diferència dels "nacionals" que era exclusivament militar.

L’article sols fa referència als quintacolumnistes “nacionals” encara que és evident que també n’hi va haver de “republicans", però aquesta és una altra història.

Crec que el biaix de l’autor, com expressa clarament l’entrada que li destina la Wiquipèdia abans resenyada sota el seu nom, és prou aclaridor de les seves intencions. Per ell no es tracta d’una Guerra Civil, entre espanyols, es tracta d’una altra cosa, una guerra “la dels tres anys”. D’un Estat contra un altre?

Flac favor fan a la nostra història els que pretenen reescriure-la. Però cada gota de pluja fa els seu fang, i de aquellas lluvias, estos lodos.

 

29 de desembre. 

Nadala '25

 24 de desembre

L’efecte crida. Nosaltres. Badalona.

 

A casa, quan jo era ben petit, hi havia un llibre en català més antic encara. “El Trobador Català” d’Antoni Bori i  Fontestà. És de la 19ena. edició, ja adaptada a les normes ortogràfiques del I.E.C. (però encara amb llicència eclesiàstica). Era de la meva mare, nascuda el 1919, marcat el seu nom a llapis amb la lletra que va aprendre a l’escola. Deuria ser dels anys 20, ara fa cent anys. El conservo com un bé preuat.

En ell vaig aprendre les primeres poesies en català i sempre em torna al cap “La terra de Xauxa” que recitava conjuntament amb la mare. Xauxa, terra mítica en l’imaginari català.

Xauxa és el país més gran

i bonic per excel·lència

allà es neda en l’opulència

i de pobres no n’hi ha.

-----

Allà no s’ha de passar

cap pena per viure;

vinga broma, vinga riure;

i menjar bé i disfrutar.

----

Amb això, sense disbauxa,

si us agrada lo que es diu,

aneu a passà un estiu

allà a la terra de Xauxa.

 

 

La terra de Xauxa és un quadre del pintor flamenc Pieter Brueghel el Vell, actualment a l'Alte Pinakothek de Múnic, Alemanya.(1587)

L’estret de Gibraltar, 14,4 km. d’amplada, és el punt més curt que separa dos mons a la Mediterrània. És la frontera que marca la desigualtat entre un Nord ric, vell, panxacontent i feliçoi*,  i un Sud pobre, jove, famolenc i desesperançat.

Com volem, doncs, impedir que la gent del Sud no envegi a la gent del Nord (recordant, a més, les humiliacions que ha sofert de les seves mans en els darrers segles) i hi vulgui anar -de la forma que sigui- fugint de la seva situació?

Això és imparable i els donem motius perquè així sigui. El nostre capteniment, tant individual com col·lectiu, tant dels ciutadans com de les institucions, provoquen un “efecte crida” constant. Els exemples els tenim als carrers, els veiem constantment i en aquestes dates més encara. Avui, que el mon està connectat, que un extrem coneix què fa l’altra, que sabem com viu tothom, el que fem els del Nord provoca contínuament un “efecte crida”. Sí, som nosaltres, els del Nord, els provocadors.

Ells, els del Sud, ens veuen, ens miren, sabem com vivim i diuen: “nosaltres també volem viure bé, nosaltres volem viure com ells”, i quan poden se’n van de la misèria, de la guerra, de la falta de perspectives. Per què sinó, aquesta gent se’n va de casa seva? Son fugitius, son pobres, volen treball i perspectives i creuen -i molts que ens arriben ho aconsegueixen- que les obtindran aquí.

De fet, al llarg de la història, sempre ha estat així. Què foren sinó els francesos (gavatxos) que fugiren  de la fam i de la violència i vingueren a Catalunya al segle XVII? **; què foren sinó els catalans que se’n anaren a les Amèriques a començaments dels segle XX? No fou la cançó “L’emigrant” (jo encara la puc cantar sencera) una de les més populars a casa nostra a la primera meitat d’aquell segle? Què eren aquells canaris que, abans dels turisme, s’enfilaren a les barques (com ara els seus veïns ho fan als “cayucos”) fins anar a petar a les costes de Veneçuela? Qui forní la segona onada immigratòria cap als centres industrials espanyols durant els anys 60 del segle passat? D’on sortiren els contingents de treballadors espanyols (gastarbeiters) que se’n anaren a Europa necessitada de mà d’obra desprès de la II Guerra Mundial?

Són fugitius, fugitius de la misèria, amb ganes de prosperar, de viure millor ells i els seus descendents, de treure’s mocs i lleganyes, de voler dormir tranquils amb la seva família, sense pors. Saben que segurament els costarà i que hauran de treballar dur en el que els panxacontents d’avui i aquí no volen fer, saben que aniran a un mon nou, diferent, al que hauran d’adaptar-s’hi vulguin que no.

Ells, com ha passat tota la vida, intentaran mantenir algunes coses, les que puguin i els deixin, del que els van ensenyar els seus ancestres i en un mon globalitzat aportaran elements nous, saba nova a la societat feliçoia a la que arriben. De la barreja del vell ric i del jove pobre en sortirà -n’hem vist exemples recents- una societat nova que serà diferent a l’actual. Tots, els que ja hi som (des de quan?) i els que arriben ara (de tot arreu) bastirem el mon del demà. No cal tenir por de perdre el que érem.  Ho tenim, ho érem, de no fa pas gaire. Alguns no ho volen admetre, però és així, sempre ha estat així. Avui potser molt més de pressa, d’aquí la por.

Passant per la carretera, a l’alçada de Badalona, al campanar de l’església de la Salut hi havia -no sé si encara hi és- una pancarta que deia: “Volem acollir”. Ara, Badalona és als mitjans... Hi   ha un Alcalde democràtic escollit en eleccions lliures pels seus conciutadans. No és l’Albiol, ell és sols l’executor implacable, insensible, també irresponsable, però conseqüent amb el que va dir que faria, amb el que representa. “Volem acollir”,...

Ja ho va expressar el poeta Salvat-Papasseit cent anys enrere en versos molt coneguts però que encara tenen tota la seva vigència.

 

Demà posats a taula oblidarem als pobres

-i tan pobres com som-

                                            Jesús ja serà nat.

Ens mirarà un moment a l’hora dels postres

i després de mirar-nos     arrencarà a plorar.

 

 

*feliçoi, -a
adj. Tranquil, despreocupat, que totes li ponen.
Una cosa és ser feliç, i una altra ser feliçoi!

**”La immigració francesa a Mataró durant el segle XVII” J. Nadal i E. Giralt, E.1966. Premi Iluro, 1963

23 de desembre.

La foto de l’any.

 

En una de les nostres caminades dels divendres, l’Enric em va portar fins a Trentapasses (Vilalba Sasserra). Ja veuràs com el que t’ensenyaré et sorprendrà, em va dir.

 

Efectivament, un banc de carrer gegant al peu del bosc. És un element més, el n. 281, de la comunitat del Big Bench Community Project.

Diuen que “tens la sensació de gaudir de vistes com si fossis un nen altra vegada”. Segons pretenen (B.B.C.P.) estan fets per relaxar-te/ compartir/ fer un gest social/ i aprofitar l’energia positiva que emanen. Aquest té, quan t’hi asseus, aquesta vista del Montseny al davant.

 

Gràcies per tot, Enric!

 

21 de desembre. A veure si demà ens toca alguna cosa. Ah! Però has comprar algun dècim?

Pobre Terri!

ACM Ajuntament de Mataró. Nomenament del Sr. Terri fill adoptiu. 23.07.1985. Autor Masachs 001. (del  Tot Mataró)

Pobre Terri! Aquesta postal que em obsequiar quan l’Ajuntament el va fer fill adoptiu de la Ciutat, l’any1985, ara, quaranta anys després, seria considerada com a políticament incorrecte: guaita, un trobador socialista amb una flor groga a les mans!

20 de desembre.

Plaça d’Itàlia

Repassant el llibre d’en Jordi Buscà (Mataró, 1933-2024) “El creixement subterrani d’una ciutat” MTR-2004, em fixo en la imatge d’una vista aèria de la ciutat en forma de cercle que encapçala cada capítol sota el seu corresponent títol.

Aquesta imatge de la plaça d'Itàlia, correspon al Capítol V: “Les clavegueres com a element bàsic de la transformació de la ciutat”. En aquest capítol, l’autor, explica el treball fet en aquest tema en el primer període del nou ajuntament democràtic. Recordo que en la inauguració del nou col·lector que passa sota la Ronda Ramon Berenguer vaig explicar a la ciutadania que estaven trepitjant Europa (la U.E.) que era qui ens havia ajudat a pagar aquelles obres que no es veien però que eren importantíssimes pel funcionament dels immobles i consegüentment dels qui els estatjaven, els ciutadans del barri de Cerdanyola.

La Plaça d’Itàlia és el nus central de la Via Europa, la clau de volta del funcionament de les Rondes que permeten la integració dels barris del nord de la ciutat: la continuïtat de les Rondes de Sant Oleguer, Frederic Mistral, Dr. Ferran, Dr. Turró, Roca Blanca i Bellavista, en confluència amb la pròpia Via Europa des de la plaça de Granollers- antic límit del teixit urbà dibuixat al nou-cents (Pla Cabanyes)-  amb l’entrada Mataró -O, sortida 100 de l’autopista C-32, que clou ara la ciutat per dalt.

La pròpia Via Europa es va anar inaugurant per trams a mesura que s’anava fent realitat. La inauguració de la Plaça d’Itàlia, el 1999, va comptar amb una demostració de “Sbandeiatori” en presència de les autoritats de Corsico, ciutat italiana prop de Milà agermanada amb Mataró des de l’any 1993, encapçalades pel seu “Onorevole Sindaco” Giorgio Perversi, fa temps ja traspassat: Giorgio Perversi 25 anni fa lasciava questo mondo.

Tinc bones anècdotes de la relació derivada de l’agermanament entre les nostres ciutats: Vaig assistir una vegada a la Sagra de Corsico el dia del “rincontro de la Chiesa e il Comune”. Sortim de l’ajuntament amb els membres del Consistori en comitiva acompanyats per la banda municipal i enfoquem la Via Cavour que dona front la Chiessa dei Santi Pietro e Paolo on a la porta ens esperava el rector darrera d’un micròfon de peu. La comitiva municipal s’atura i el rector ens llença un sermó sobre la feina de l’església a la comunitat, aplaudiments. A continuació el “sindaco” s’avança, es col·loca darrera el mateix micròfon de peu que no s’ha mogut i fa un discurs sobre la feina dels serveis socials de l’Ajuntament, nous aplaudiments. Tot seguit, al pati de la rectoria un piscolabis compartit entre la “Chiesa e il Comune”, tal com de les pel·lícules de Don Camilo e Peppone.

Recordo la primera vegada que ens vam trobar (la memòria és molt traïdora i fantasiosa). Se’m avança, mà per davant, i es presenta “Io sonno Pervesi”, al que jo li contesto (al menys sempre ho explico així): “io sonno Piú”. Més (Mas) en italià és piú. "Se non è vero, è ben trovato", oi? 

 

18 de desembre. 

Amb les cames creuades al meu tipi

 

Vell Llop Solitari escolta atentament als caps del guerrers d’avui en dia que es dirigeixen a la tribu reunida en Assemblea (i en pren notes).

Com altres vegades les preguntes que els faria serien inoportunes, pel moment. Avui era una reunió “nadalenca”, en acabar hi havia un piscolabis pels reunits. No és el moment de fer “pessics de monja” o dir-me alguna de grossa als caps: l’Alcalde Bote i el Conseller de Presidència Dalmau.

Si mai em consulten (que no crec pas, ara ja no es té en compte als vells de la tribu) ja els diré el que penso d’algunes coses que han dit. Jo estic al meu “tipi”

17 de desembre

Dins d’un calaix d’una calaixera arraconada.

 

De tant en tant, molt de tant en tant, se’t ocorre obrir un calaix que fa anys que no has obert d’un moble que està arraconat i descobreixes, oh, meravella!, papers, documents, fotografies, peces, ... que hi havies deixat temps enrere. Ostres! Quines coses més interessants t’ha donat la vida! 

Aniran llençades quan no hi siguem ja que per nosaltres tenen algun valor, no monetari, sinó sentimental que probablement ja no tindrà pels nostres descendents. Ara tornen a sortir a la llum, però d’aquí uns dies al endreçar-les, tornaran a ser uns testimonis amagats, ocults, d'aspectes de la nostra vida.

 

El primer reconeixement públic que em van fer: Un diploma de fa 70 anys!! Omplert a mà amb una excel·lent cal·ligrafia en escriptura rodona. Aquí tenia 7 anys i era a la tercera classe, al primer pis dels Maristes del carrer de Sant Josep en una de les dues aules que donaven al pati interior (el del “recreo”). Curiosament, em sembla que és l’únic document en que m’accentuen el cognom que sempre he usat i que tots els que ens diem Mas utilitzem sense accentuar.

La signatura és del Germà Doroteo que era el Director del Col·legi que oficialment portava el nom de “Colegi Sagrat Cor de Jesús”, però que crec que sempre va ser conegut com el del Maristes del carrer de Sant Josep (en contraposició de l’internat que també regien el Maristes, el col·legi de Valldemia, al cap de munt de la Riera). El Germà Doroteo, (en la vida civil, Salvador Oller Angelats, Banyoles, 1879-Les Avellanes, 1964) va ser una persona molt estimada a la nostra ciutat, fet que  comportà li atorguessin la Medalla de la Ciutat el 1956 i la denominació d’un carrer i una placeta al barri de Cerdanyola que vaig tenir l’honor d’inaugurar al gener de 1985. 

Aquest altre és més curiós. És el rebut de l’impost sobre transmissions patrimonial i actes jurídics documentats amb una pòlissa de paper timbrat de 30 ptas.,  corresponent a l’adquisició d’una acció nominativa de la societat “Anxaneta S.A.” d’un import de 250,- ptas.

“Anxaneta S.A.” era la societat mercantil titular de l’escola Anxaneta inicialment al carrer de Sant Pere on van estudiar els nostres fills l'EGB. L’escola es va crear  l'any 1965 com una escola catalana, laica i mixta. Va ser una de les reaccions de la “progressia” del franquisme tardà on a Mataró sols hi havia  pràcticament escoles religioses de nois o de noies i quasi inexistència d’escola pública.

Els pares de l'escola, els iniciadors i els que després s’hi anaren apuntant a mesura que s’havien de escolaritzar els seus fills, havien de ser socis de la societat propietària de la mateixa, d’aquí la compra de l’esmentada acció.

16 de desembre.

Un vell veí que tanca.

 

A la porta de l’establiment, el senzill restaurant Cava 86 hi ha un rètol, res, un escrit dins d’una carpeta transparent, sense data, que explica que han tancat després de 40 anys d’activitat. Si mal no recordo aquí va començar l’any 1981 el restaurant Caminetto, hi va estar poc temps, després va ser al Cava Cuba antecessor de l’actual Cava 86. Per mí no era només un veí. Va ser molts anys el cau que encara estava obert quan s’acabaven els Plens municipals els dijous al vespre i els membres que volien del Grup Municipal Socialista anàvem a refer-nos una mica amb una pizza i unes cerveses de la tensió que havíem patit (al menys jo ho recordo així) a la corresponent sessió del Consistori.  

Em diuen, no en tinc certesa, que els propietaris proposaven un augment del lloguer de la casa que l’actual responsable, en David, nebot d’en Pep i la Maria, que s’havia fet càrrec de l’establiment, no pot (o vol) assumir. El propietari deu haver pensat que en l’indret cèntric que està la casa en podrà treure’n més, refent-la o no, llogant-la o venent-la. Bé, no és que s’obri un buit ja que el carrer està ple d’establiments de restauració de tota mena.

En el mateix carrer de Cuba també acaba de tancar “La dolça temptació”, una botiga de llenceria i roba interior que ha durat poc temps. La competència és molt dura en aquest tipus de comerç i més tenint al costat setmanalment la venda de “DELMER: del mercadillo” que té molt d’èxit a la veïna a tocar plaça de Cuba. Més avall, en aquest mateix carrer, l’efímera xurreria que va obrir fa poc ja ha estat substituïda per un centre de fisioteràpia i cura del cos. Hi ha molt moviment, és un bon carrer a prop de tot.

Altres cases de tot el centre de Mataró estan patint el mateix procés. Hi ha una forta renovació en el teixit històric urbà tradicional que no és pas cap cosa dolenta, ans al contrari, la rehabilitació permet que no es degradi el casc antic. En tenim a molts carrers bons exemples.

Sols a la cruïlla (més o menys a la cruïlla) del Cardo màxim i el Decumanus de la trama urbana del temps de la Iluro romana, hi ha l’insòlit espectacle de les degradades ruïnes de l’illa de Can Cruzate. Sí, “entre l’ordi i la civada...”* comporta que la indecisió municipal mantingui aquesta trista imatge que tira per terra tot l’esforç de particulars i administració en la rehabilitació d’aquesta zona. Valentia, nois! Sols els que no fan res no s’equivoquen mai.  

14 de novembre.

* Entre l’ordi i la civada, per no saber què escollir, una mula es va morir de fam en una porxada. Així, si alguna vegada el negoci o l’interès en un cas tan compromès han vingut a conduir-nos, per no saber decidir-nos ens hem quedat sense res.

Altres temps, altres dèries.

 

Cada temps té les seves dèries i aquestes dèries caracteritzen els temps.

Dèria: 1 f. [LC] Idea fixa que mena o incita persistentment a fer alguna cosa. Llavors ell tenia la dèria de casar-se. Tenir, agafar, una dèria per una cosa.
2 f. [LC] Objecte que la motiva. Cadascú té la seva dèria. Tu no t’escoltes a ningú: vas a la teva dèria i prou. (DIEC-2)

En temps, sembla ara que força llunyans, en el segle passat (quasi, als ulls d'avui, la prehistòria), les noves administracions locals democràtiques i especialment els ajuntaments, amb qualsevol excusa, esdeveniment o sense cap més raó, per promocionar la seva ciutat, vila o poble (generalment eren ciutats, ja que tenien més recursos) editaven llibres i publicacions varies que a més servien per proporcionar una certa autoestima als seus ciutadans/es i un millor coneixement arreu de la seva història i realitat d’aquell moment. N’hi ha un munt.

-Reus (1998); Lleida (1992); Mataró (1994).

En el cas de Barcelona la producció llibresca va ser espectacular.

-Inicis Urbanística (1985); Des de Barcelona, la Mediterrània (1988);Nuestra Barcelona Barcelona,Through Open Doors, edició bilingüe (1993). Tots ells amb uns autors d'excepció.

Per dirigir-se a un públic infantil o juvenil ho feien en llibres il·lustrats (ara en diríem còmics) per reconeguts/es autors.

-Vic (1986); Igualada (1985); Mataró (1991).  Aquest darrer s’hauria de reeditar, Sr. Alcalde!

Fins i tot, pobles petits com el meu, Cabrils.

-Cabrils 175 anys d’història (1998)

En aquest, l’autor em va encarregar el pròleg.

D’altres institucions, organismes i fins i tot particulars també en feren.

-Jerez/ D.O. Jerez (2002); Barcelona/Renfe (1995); Mataró /M. Roca Cuadrada-Pep Andreu- Marga Cruz (1998)

També es reeditaren clàssics, es feren agendes i es reproduïren articles d’opinió.

-Mataró (1989) presentat al Senat; Agenda Barcelona (1987); Fundació Pi Sunyer (1999)

N’hi ha de tota Espanya i també de fora, no anéssim pas a ser originals.

Potser ara ja no és necessari fer llibres, potser ara ja tenim les necessitats peremptòries cobertes i ens falten més emocions que històries. Som més rics,... i potser més rucs.

Ara són altres les dèries que ocupen la gobernança local. En aquestes dates nadalenques de Vigo al món, Mataró també per descomptat,  l’espai públic s’omple de lluminositat. (Ah, el meu vell conegut Abel Caballero ...)

Són uns altres temps, hi han altres dèries. Moltes il·luminacions, alguns il·luminats i bastantes “llumeneres”.

 

13 de desembre. Santa Llúcia. "Que Santa Llúcia ens conservi la vista".

La República Catalana

 

Agafo de la porta d’un comerç la revista d’anuncis “Pànxing Maresme” ja que em crida l’atenció  la seva portada que està dedicada a la “Fira Nadal Comercial” que es celebrarà a Vilassar de Dalt el diumenge 14 de desembre durant tot el dia, de 10 a 20h., a plaça de la República Catalana.

Bé, ja em sorprèn que una activitat que dura tot el dia el redueixi a sols 10 hores enlloc de les 24 que té habitualment. Em fixo més, en el nom del lloc on es fa l’esdeveniment: la Plaça de la República Catalana.

Conec algunes coses, poques com gairebé de tot, de Vilassar de Dalt. Recordo els seus alcaldes Josep Samón, un vell amic, impressor, historiador a estones lliures; en Llorenç Artigas que ho fou uns quants anys; també tinc present en Benet Oliva que sense arribar mai a l’Alcaldia crec que va tenir algun protagonisme al Consistori i em sembla que havia estat del PSC. Aquest darrer és un historiador que va guanyar el Premi Iluro de l’any 1998 amb un treball sobre “Els orígens de la primera industrialització del rerepaís”.

Des de fa molt temps els governs municipals d’aquesta localitat han estat dominats per gent d’esquerra nacionalista, amb llistes independents, que al final s’han decantat per ser ARA Vilassar-ERC. A les eleccions del 2015 es presentaven així:

“El GEVD, OXV i ERC, més un nombrós grup de persones no vinculades a cap espai polític, ens sumem a aquesta nova aventura política. Una aventura engrescadora, il·lusionant, en què defugim personalismes i cedim protagonismes en favor de tot el col·∙lectiu, en favor d’ARA Vilassar. Treballarem plegats. Hi ha molta feina feta, però en volem fer més, molta més. I ARA és el moment de fer aquest pas endavant.”

Segurament per tot un seguit de coses, fruit d’una part de la composició dels governs municipals, d’altra part de la situació viscuda els darrers temps al país: l’anomenat “procés”, va sortir la idea de rebatejar una plaça principal de la vila amb el nom de Plaça de la República catalana. Bé, tot són opcions i a més democràtiques.

El cas, però, és que els moments en que hi ha hagut formalment a casa nostra una “República” son escassos i ben curts, el darrer va durar segons. Potser, atenent a la història, volien retre record i homenatge a la República del clergue Pau Claris que la va encapçalar durant pocs dies el 1641, concretament el 16 de gener de 1641. Tal com segueixo llegint a l’article corresponent a la Wiquipèdia:

“Catalunya es separava de la monarquia hispànica i es constituïa com un estat independent en forma de república, sota la protecció d'una potència estrangera.^[12]

Tanmateix, la República Catalana va tenir una vida molt curta. La pressió dels castellans, que s'acostaven a Barcelona, i les pròpies pretensions dels francesos, que volien controlar la política catalana, van portar Pau Claris a liquidar el projecte republicà. El 23 de gener de 1641, només uns dies després de la proclamació, Lluís XIII va ser proclamat Comte de Barcelona. Aquesta decisió va suposar un retorn a la monarquia, però en aquest cas sota la sobirania del rei de França.^[12]

Bé, aquest intent  doncs va durar de Nadal a Sant Esteve, una setmana, set dies mal comptats. Els altres moments en que es torna a parlar de la “República catalana” són sols projectes, proclames i poca cosa més.

Però, ves per on, a Vilassar de Dalt li han dedicat una plaça, una plaça principal, bé, de fet la principal, era la Plaça de la Vila davant de l’Ajuntament. No sé si encara, com a tants altres indrets, la denominació popular coincideix amb la oficial administrativa.

Jugant, jugant,,, (l’u i el dos jugaven i el tres va perdre), ens foteran una hòstia que  ens deixarà blaus i mirant cap a Salamanca (Mira, ves per on m’ha sortit bé aquest final i més en el dia d’avui).

 

10 de desembre.

La Reacció i com lluitar-hi.

 (Publicat a l'edició digitat, secció d'opinió, de Capgròs)

Un nou fantasma recorre el Món: La Reacció.

Davant els canvis profunds que estan tenint lloc a la Humanitat en el que portem de segle XXI (una quarta part ja) que es venien covant d’abans, hi ha arreu una creixent reacció. Fa por el futur i es vol aturar, cosa per altra banda impossible. Les societats van canviant constantment -potser ara d’una forma exponencial- mercès als avenços tecnològics. Molta gent veu moure’s el sol sota els seus peus, o s’ho pensa, i en lloc d’adaptar-se a aquesta singularitat pretenen que la Terra (o el lloc on viuen ells) no es mogui o fins i to que vagi endarrere idealitzant temps passats, que per cert, d’ideals no en tenen res: guerres, malalties, fam, morts. Els quatre genets de l’Apocalipsi.

És l’Amèrica de Trump que diu al món, des de la seva posició de força econòmica, política i militar, com ha de comportar-se i contenir-se. La Xina per altres procediments més subrepticis (recorda l’era Meiji del Japó) s’erigeix com una alternativa plausible als ulls de molta gent: mà de ferro amb guants de seda. La proposta d’Europa, ben escarmentada pels seus conflictes sagnants dels segles XIX i XX, d’oferir al món el seu model basat en el diàleg, la multi lateralitat, els drets humans, la democràcia, està contra les cordes entre les dues forces gegantines i llastrada per les seves contradiccions internes. No cal oblidar aquí el paper que vol tenir el país més gran del món en extensió i probablement recursos: Rússia; el que també vol tenir el país més poblat del món: la Índia; el que volen tenir els països emergents que pugen amb força: el Brasil, Nigèria,...

La política endegada per la nova administració Tramp als USA, sense rubor, explícitament és esgarrifosa, i molt respecte a Europa. Però, nogensmenys, és la continuació de la seva història com a Estat. Unes comunitats de gent diversa que fa poc temps fugien de persecucions polítiques o religioses (el Mayflowwer); de les guerres endèmiques que patien o provocaven ells mateixos al Vell Continent; de la fam i la misèria (Irlanda, Suècia, Itàlia,...) i que s’apropien d’un vast territori foragitant violentament als seus ocupants indígenes (al igual que ara veiem a Gaza) que hi eren des de l’alba dels temps: la “conquesta de l’Oest”, les guerres índies, l’annexió o la compra d’amples territoris provinents d’altres ocupants colonials (Mèxic, Alaska), la doctrina Monroe, ..., Vietnam et al.

Ara, giren l’esquena a l’Aliança Transatlàntica ,  que amb la sang que van donar els seus fills havia deslliurat i protegit Europa de d’angoixoses tiranies i obsessions mil·lenaristes i racistes. D’entrada benèvolament. Sí, però després s’ho van cobrar amb escreix. Deixen a l’estacada i posen als peus dels cavalls dels nous depredadors als seus antics aliats fent-se enrere dels pactes defensius que havien signat. Que s’espavilin, diuen. Per ells el “pollastre”!

A casa nostra tornen amb força els carlins: Déu, Pàtria i Furs, davant d’una societat laica, barrejada i moderna. La força de la reacció és gran però crec que la situació actual de la nostra societat és imparable. Anem cap a una altra societat es vulgui o no. Com farem anar l’economia sinó? Pretenem viure en la “vella societat” de costums i constrenyiments? Impossible, a menys que es faci a costa de grans sacrificis i renúncies, individuals i col·lectives.

La por al futur que s’albira no podrà aturar els canvis demogràfics, econòmics i socials que s’estan donant. Certament que poden posar-hi límits, o que hi ha límits als canvis, especialment en matèria medi ambiental, però la força dels canvis no té aturador, crec que hi ha coses que no podran anar enrere, que no es poden frenar.

A Catalunya, els carlins ho van intentar (aturar els canvis) en el segle XIX i varen ser derrotats. Els que ho volen fer ara, en el segle XXI, també i malgrat la seva estèril cridòria tampoc ho aconseguiran. Estem al mig de la tercera onada migratòria cap a Catalunya i la resta d’Espanya en els darrers cent anys. Però aquesta és diferent, de terres enllà, molt enllà, no pas com les dues anteriors onades. Això comporta una problemàtica diferent i nova que cal afrontar amb altres eines i procediments. El que vàrem bastir als anys vuitanta del segle passat ja no serveix. L’escola per començar, Rosa Sensat ja no és d’aquest món; TV3 i la comunicació tradicional tampoc.

El món global és una realitat per molt que no es vulgui veure. La bandera amb la Creu de Borgonya no onejarà gaire. Potser un temps en mans atemorides, però serà arriada per les noves realitats. Hi haurà, potser ja hi són, noves banderes, nous himnes, nous poders, noves governances.

La lluita contra la reacció, després de reconèixer la seva causa: la por al futur, la por a la llibertat (cal tornar a llegir a Erich Fromm), la inseguretat de tota mena que ja està instal·lada entre nosaltres, passa per explicar que aquesta nova realitat és imparable i que cal afrontar-la amb noves eines, no amb les que es van construir en l’etapa de la industrialització, que ja estan superades, sinó en les que necessitem per un món global on tots hi tenim cabuda si som capaços de construir-les. Som-hi, doncs.

Temes a pensar: la formació i la informació; la mobilitat de tot i de tota mena; l’acceptació de la barreja; la immigració; i sobre tot, parar l’embogiment dels rics,...i dels rucs.

“Crec que l'home que tria el progrés pot trobar una nova unitat mitjançant el desenvolupament de totes les seves forces humanes, que es produeixen en tres orientacions. Aquests es poden presentar per separat o junts: la biofília, l'amor per la humanitat i la natura, i la independència i la llibertat.”

Eric Fromm

 

Mataró, 8 de desembre.

La Jacetània.

Entre mig de setmana i en temporada baixa fem una escapada al Pirineu aragonès, a la Jacetània.

Pujant, ens aturem a dinar a Jaca, als peus de la Catedral. Plovia, fred. Unes mongetes (alubias) amb costella de porc per aixecar el cos. Grups de la “tercera edat” guiats pels indrets més rellevants de la ciutat: L’Ajuntament, la Catedral, la Ciutadella. Havent dinat, mentre esperàvem que obrissin la Catedral vam aprofitar per anar a la pastisseria de més nomenada de la localitat a proveir-nos de xocolata. La Catedral és un exemple de com s’han anat construint aquests edificis al llarg dels temps. Amb uns començaments clarament romànics, es veuen tots els estils posteriors: gòtic, renaixentista, barroc, rococó,...Fa de bon veure i més si vas posant monedes d’un euro perquè s’engegui la il·luminació durant una curta estona (cosa que no sembla que entri en les visites guiades amb les que coincidim).

La nostra destinació: Canfranc Estación. La històrica estació ferroviària inaugurada el 18 de juliol de 1928 amb la presència del Rei d’Espanya, Alfons XIII, i del President de la República Francesa, Gaston Doumerge.

Impressionant! Em continua sorprenent la magnitud del conjunt de l’obra (no és la primera): el túnel; l’estació amb la correspondència entre dues línies de ferrocarril d’ample de vies diferent; la protecció contra els allaus, amb una gran reforestació; la central hidroelèctrica;... En aquells temps -fa un segle- amb els mitjans tècnics disponible: mà d’obra principalment i una enginyeria força avançada.

L’endemà en una visita guiada ens explicaran (sota una nevada que durarà tot el dia) les vicissituds de l’edifici: des de la inauguració, als serveis que tenia; la hissada de la bandera de la creu gamada durant la Segona Guerra Mundial al cantó francès; el pas del wolframi cap al nord i de l’or i dels fugitius del nazisme cap al sud; el tancament del túnel per la por de la Dictadura de que fos usat per entrar a l’Espanya franquista; la seva reobertura al 1948 fins al tancament de la línia des del cantó francès el 1970; l’abandonament de les gegantines instal·lacions fins a la seva recent rehabilitació fa pocs anys, formidable.

Els “gavatxos” tiren coces des de la seva banda retardant una i altra vegada el que els pertoca per tornar a obrir la línia impedint tenir una connexió ferroviària completa pel centre de la Península pel mig dels Pirineus cap a la resta d’Europa. Una llàstima. Ara, el turisme, especialment d’hivern, és el que salva l’economia de la comarca.  Avui en dia sols cinc trens diaris cobreixen la línia Saragossa-Canfranc.

Tot el dia nevant. L’hotel, molt confortable, ens va permetre passar la jornada alhora que cobria el cotxe al carrer de neu. Les màquines llevaneus deurien començar la seva temporada de treball permetent que la carretera fos expedita i sense problemes.

El tercer dia, tornada. Abans de dinar a Osca ens desviem a veure el Castell de Loarre, en una altra visita guiada, evidentment acompanyats per altra gent gran. Una meravella! Primer el castell, que va tenir ampliacions successives, fronterer amb la Hoya de Huesca encara en mans dels sarraïns; segon el monestir dels agustins, aquesta canònica fou el preu que pagà el que manava llavors en aquells indrets, Ramir I, perquè el Papa li atorgués el títol de Rei (així ens ho van explicar); i després una església romànica que degudament restaurada és impressionant, molt bonica.

L’empenta ràpida en poc temps dels cristians aragonesos cap a Osca deixa fora de joc el baluard ja que perd el seu comés a l’antiga línia fronterera amb els musulmans, d’aquí la decadència del conjunt que aconsegueix conservar-se força bé fins avui, que degudament protegit i restaurat (en el que es pot) és un admirable lloc de visita i suposo que també d’esbarjo per la gent de les contrades properes.

A la botiga del Castell comprem dues ampolles de vi del Somontano (Alodia) i un llibre sobre el romànic aragonès.

Dinar a Osca en un restaurant petit però molt ben servit, tenien com a plat del dia uns “callos” fabulosos.

 I cap a casa, bonica excursió.

(Uesca/ Monzón, en aragonès)

9 de novembre