"El pueblo asegura
el abrigo inmediato de lo colectivo y lo inmemorial, el alago de compartir
valores ancestrales. La ciudadanía, por comparación, ofrece poco más que la
intemperie, y cada una de sus ventajas posibles está sometida al contratiempo
de la responsabilidad y la incertidumbre."
Antonio Muñoz Molina: "Todo lo que era sólido". Ed. Seix Barral. B-2013.
4 de juny del 2013
3 de juny del 2013
1 de juny del 2013
En record d’en Santi Estrany.
Coneixia perspectives de la ciutat pintades per en Santi vistes
des del mar. Certament dóna molt bé, per exemple el seu reeixit cartell de Les
Santes de 1994. Per això li vaig proposar fer una perspectiva diferent, des de
la Plaça de Vista Alegre, un mirador excepcional de la ciutat. Aquí està el
resultat que llueix al menjador de casa. Serà el meu personal record de la seva obra i de la seva persona.
1 de juny.
31 de maig del 2013
De Gin-tònics i altres coses.
El desprestigi dels polítics (i en concret dels Diputats) ha
arribat a tal punt de ser noticia (negativa, faltaria més) la renovació de la
concessió del bar del Congrés de la Carrera de San Jerónimo.
Resulta que com a tants llocs de treball on hi ha molta gent
que s’hi passa el dia també al Congrés dels Diputats hi ha un servei d’empresa
de bar i restauració pels que hi treballen (en aquest cas, no sols pels
polítics sinó per tots. Que és molta gent, possiblement més d’un miler). Jo
coneixia que hi havia quatre llocs que proveïen de menjar i beure en els cinc
edificis del complex (són més de 70.000 m2, segons explica la pròpia web del
Congrés). Uns més bar, altres més restaurant, altres barreja. Solament el bar
que hi ha en l’hemicicle de sessions està reservat als electes, lògic i obligat,
ja que sols si accedeix des de l’hemicicle. Com tots els serveis empresarials d’aquesta
mena està subvencionat per l’empresa i els preus resulten econòmics. A més de
servir a les necessitats dels que desenvolupen la seva tasca (de tota mena) a
dins, també els electes poden portar-hi a les persones que per qualsevol causa
(ja sigui de feina o de simple visita) els poden acompanyar.
Jo he vist prendre molts cafès en les prodigioses (per a mi)
varietats en que sol servir-se a la capital, també forces cerveses, moltes
Coca-coles, algun got de vi generalment acompanyat d’un bon “pincho” de truita.
Als restaurants, molta aigua per dinar. No s’hi serveixen sopars, encara que
amb motiu d’algun dia de feina excepcional s’acabava servint als Diputats/es, a
compte del President, pa amb tomàquet amb pernil. De begudes de grau, poques:
no van bé per la feina, encara que com en tot col·lectiu nombrós alguna vegada
en veies un de col·locat.
Ara, amb la renovació de la concessió que comentava al començament,
el morbo mediàtic i de les xarxes socials s’ha fixat en el preus d’aquest
servei utilitzant el del gin-tònic com a bandera (pirata). No recordo que fos a
dins del Palau del Congrés una beguda que hagués vist mai (fora, pels voltants,
moltes vegades. Els del Miau eren excel·lents). Ja ens podem imaginar la
reacció negativa i furibunda (a la forca!).
Que en la situació socioeconòmica actual la política i els
polítics estiguin desprestigiats no ha pas d’estranyar, és evident i guanyat a
pols. No obstant, algun límit ha de tenir el deteriorament d’aquesta imatge a
menys que desitgem la seva desaparició (la dels politics). El millor límit, clar, és trobar,
oferir, proposar, solucions als problemes de la ciutadania, ja que segurament
intentar corregir percepcions d’imatge avui ja és impossible. Cal, però,
recordar que es va perdre l’oportunitat de posar “pie en pared” quan es va
començar a parlar dels privilegis, que potser tenien alguns però no pas la gran
majoria.. En concret la Mesa de les Corts de la IX Legislatura preocupada
i espantada per l’ambient que corria per la capital no va saber, o voler,
explicar correctament la situació i establir alguna defensa (que n’hi ha,
alguna cosa en sé) per evitar que al final s’anés pel pedregar i acabés en el
preu dels gin-tònics.
31 de maig
30 de maig del 2013
El futur.
“El futuro es un país extraño”, titula el professor Josep Fontana el seu darrer llibre. (ed. Pasado&Presente, B-2013).
Si a Lugano II, Susan
George obria amb una cita de Warren Buffet que deia que en l’actual lluita de classes
els rics estaven guanyant, Fontana inclou una cita semblant de Frances Fox Piven que diu que els USA estava mantenint
una guerra de la que no en parlen els diaris ni la televisió: una guerra contra
els pobres.
Déu ni do la base documental en que basa el seu text el
professor Fontana, per unes 150 pàgines de text, més de 60 pàgines d’atapeïda
lletra menuda per aposentar-lo. El petit
llibre, en comparació amb “Por el bien del Imperio”, continua aquest a tall d’una
actualització dels darrers esdeveniments. El subtítol ja ho aclareix “Una
reflexión sobre la crisis social de comienzos del siglo XXI”. Des dels USA, en
el cor de l’Imperi i amb les seves derives d’actuació capitalista a les perifèries
i de les reaccions: reformistes o de resistència i protesta allà o arreu, com la
Vía Campesina.
“El de comienzo del siglo XXI es un mundo con muchas frustracions
y mucho rencor acumulados, que pueden prender en el momento más inesperado. La
capacidad de tolerar el sufrimiento no es il·limitada y las asíntotas del poder
capitalista pueden estar efectivamente llegando al límite.
La tarea más importante a que debemos enfrentarnos es la de
inventar un mundo nuevo que pueda ir reemplazando el actual, que tiene sus horas
contadas.”
30 de maig.
24 de maig del 2013
Reclam.
Amb les tendències depilatòries actuals la vella dita “sicalíptica” popular ha quedat reduïda
a la seva literalitat: un reclam comercial pagesívol.
“Si és evident que l’home ve de la patata, de la patata, de la patata,...”, cantaven, murris, els trincos.
24 de maig.
23 de maig del 2013
L’estat de la Unió Europea.
Presentació a Barcelona de l’informe de la FundaciónAlternativas i la FundacióFriedrich Ebert sobre l’estat de la Unió Europea corresponent a l’any
2012. Un penyal en mig de la torrentera.
La preocupació pel què passa al món, fins i tot el més immediat, no és pas el
que més interessa en aquests moments a casa nostra.
Lothar Witte,
delegat a Espanya de la Fundació Ebert va centrar molt bé el
tema. Després de la Segona Guerra Mundial, ¿quin era el somni dels que varen
començar a construir Europa?: La Pau. ¿Quin era el somni del països de la
segona gran ampliació, els del Sud?: La Democràcia. ¿Quin era el somni de la
tercera gran ampliació, els de l’Est?: La Llibertat. ¿Què els representa Europa als seus joves avui?: Un
malson.
El Director de l’informe, Diego López Garrido, va explicar el subtítol del informe: El fracàs de l’austeritat. Si el que es
vol és corregir amb les polítiques d’austeritat el dèficit i el deute dels
components de la Unió, resulta que desprès d’un temps aplicant-les hi ha més
dèficit i més deute que abans. És a dir, això
de l’austeritat no ha servit per aconseguir les correccions que es
buscaven i ha portat, a més, patiments a molta gent: més atur i més precarietat
de tota mena. La moneda única sense una política única no s’aguanta i per això
les perspectives sols poden ser dues: O s’abandona l’euro, i amb això s’ensorra
el projecte europeu; o es va cap a una integració política més gran amb la corresponent
cessió de sobirania per part dels components de la Unió. És a dir, més Europa i menys Estats,
o més Estats i menys Europa. Per prendre’n nota, oi? Res, res.
23 de maig.
18 de maig del 2013
Temps de radicals.
Aquests dies arran de l’aniversari ara fa dos anys del 15-M
els mitjans van plens sobre el què va significar
aquella moguda i especialment si s’ha esvaït la seva empenta o encara té continuïtat.
El temps no ha fet variar gaire la percepció inicial i la
predicció de que no es consolidaria com a moviment. El que sí ha comportat és
el sorgiment de bell nou, o el ressorgiment d’antigues formes somortes o caduques,
de la radicalitat d’una forma més ferma
i organitzada, manifestada com sempre en mil i una versions: isolades,
complementaries, contradictòries i/o enfrontades.
De radicals i radicalitats n’hi ha hagut sempre en tots els
temps i en totes les societats. És un fet normal. Sempre hi ha algú que ho veu
diferent a la mitjana establerta i vol anar més enllà, o... més ençà. No ens en hem d’estranyar ni hem d’anatematitzar
aquestes manifestacions ja que els radicals d’ahir són els establerts d’avui i
els radicals d’avui potser seran els establerts del demà.
El que sí hem de tenir present és la causa que provoca
aquest increment i assentament. La situació de profunda insatisfacció social,
la manca de perspectives per sortir del forat, la incapacitat dels poders i les
institucions establertes per donar respostes, la sensació de desori i desgavell
general, provoquen que gent, molts o
pocs, enterats, saberuts, indignats, sorpresos o corpresos, es manifesti amb un
nivell de to, de presència o de mobilització accentuat.
Fan malament els establerts de menystenir-los o pitjor,
ignorar-los. Probablement la forma que pretenen els radicals de solucionar els
problemes que toquen, puntuals o genèrics, no sigui la millor, per impossible o
irrealitzable, però els problemes existeixen al menys per la gent que els
pateix. Farien bé els establerts d’analitzar-ne les causes i de veure si les
solucions que donen o s’hi poden donar són les convenients, i també seria molt bo que reflexionessin sobre
si ells en són responsables en part o en tot. S’hauria de començar per aquí,
per la responsabilitat pròpia, abans de proposar alternatives que sense la
prèvia poden resultar mancades de credibilitat.
Mentre tant, ens hem d’acostumar al sorgiment de noves
radicalitats o al ressorgiment de velles que pensàvem que ja havien desaparegut
de la història. Els mitjans, que recullen tot allò que es mou, tenen material a
dojo i no sé pas si recollint-lo indiscriminadament i d’una forma acrítica
ajuden massa a clarificar el panorama.
18 de maig.
15 de maig del 2013
7 de maig del 2013
Lugano II.
El clandestí grup de Sol·licitants demana a l’anònim grup
de Treball un nou informe, deu anys desprès del primer, que respongui al
següent plantejament i preguntes:
“¿Vivimos una progresión
inevitable de crisis, decadencia y caída del mundo occidental tal como lo
conocemos, o bien la gestación de un renacimiento del sistema capitalista, que
saldrá fortalecido del proceso? ¿Qué podemos hacer para estimular este
renacimiento?”
Això va en serio. Els que manen de veritat, els que estan en
el moll de l’os, volen saber com s’ho han de fer, o si és possible, continuar
manant. Ja no són propostes utòpiques des de baix, des de la societat que no
sap ben bé en quin món viu. Ara, els que sí ho saben, perquè el dominen,
cerquen en un món convuls per canvis quines estratègies pràctiques, discretes, però sense afegits morals, els
poden ser més favorables pels seus interessos. No són pas acadèmics, ni
líders socials, polítics o religiosos. Són senzillament l’1% de l’1% de l’1%
dels més rics que creuen que el món és seu, no dels que hi habitem (faltaria
més!).
“..., en lugar de insistir en el
concepto de derechos universales debemos animar a las personas a creer que
pertenecen a un grupo humano maltratado y víctima de discriminaciones basadas
en la raza, la etnia, el sexo, la religión, la edad o el aspecto físico. Y que
por ello gozan de derechos particulares y específicos, entre ellos el de
recibir una indemnización financiera u otras compensaciones asociadas a sus
quejas particulares y específicas.
El objetivo consiste en crear
una inmensa cacofonía de colectivos victimizados que ejercerán todos sus
derechos democráticos, harán reivindicaciones y exigirán que se les satisfaga
cuanto antes. Cuanto más concentradas mantengamos a estas personas en lo que
las diferencia de todos los demás grupos y en sus reivindicaciones militantes
ante el Estado, más fácil será dirigirlas y menos problemas causarán.
.....
A juzgar por los felices cambios
que se han producido en el clima ideológico en las dos o tres últimas décadas
suponemos que los Solicitantes y sus empleados ya han comprendido la necesidad
de proseguir e intensificar los esfuerzos para concentrar la atención en la
identidad y las comunidades diferentes y diferenciadas.”
Com diu Warren Buffet en la cita que
obre el llibre, hi ha una guerra de classes en el món i són els rics els que l’estan
guanyant.
“...
exponemos a continuación las
razones por las que los ricos están ganando la guerra de clases en todo
Occidente:
1. No se les ha impuesto ninguna regulación rigurosa en ningún ámbito.
2. Los
bancos son otra vez los encargados de hacer política.
3. Los
productos financieros siguen proliferando.
4. Los paraísos
fiscales no sólo siguen funcionando sino que prosperan.
5. El número
de súper ricos y la dimensión de sus fortunas ha
aumentado.
6. Los
costes de la crisis recaen sobre los ciudadanos de pie. Los culpables han sido
recompensados y los inocentes, castigados.
“El informe Lugano II”, Susan
George. Ediciones Deusto. B-2013.
6 de maig.
6 de maig del 2013
Esquitxats.
No, no. Ara no es tracta de fixar-se en la
imatge, espectacular per cert, de Beyoncé. Cal centrar-se en el preu de la peça
de roba anunciada: 4,95€. Sí, és una peça petiteta, poca roba, però hi ha tota
la feina de fer-la, de distribuir-la, de comercialitzar-la. Costos i beneficis
en cada etapa del procés. Quan representa de ma d’obra, de treball, cada una d’aquestes
fases? Quantes gotes de vida
dels morts i ferits de l’ensorrament de la fàbrica de Bangladesh ens esquitxen?
Quantes llàgrimes d’aquesta pobre gent estem disposats a suportar inconscientment
o insensiblement sobre nostre?
L’anunci ocupa tota la pàgina del darrera de
la revista de moda del mateix diari que l’endemà publicava a la doble pàgina un
ampli reportatge sobre les condicions de treball a determinats països. El
mateix diumenge, a la televisió, entre mig del programa “Salvados”, s’emetia un
anunci de la mateixa cadena de roba que ven el bikini a 4,95€.
Per cert, estic intrigat del canvi de l’editorial
que publicava els llibres de Susan George. El darrer publicat aquí, “El informe Lugano II”, ja no s’ha publicat per Intermón Oxfam- Icaria Ed., sinó per Deusto
que es un segell editorial de Planeta.
6 de maig.
3 de maig del 2013
1 de maig del 2013
De retallades i acomiadaments.
Ja fa quaranta anys el New Yorker publicava
acudits com aquest.
Extret de “El dinero en The New Yorker. La
economía en viñetas” Edició de R. Mankoff. Ed. Los libros del
Asteroide. B-2012.
1 de maig.
29 d’abril del 2013
Possible, si. Probable...?
El títol del
llibre em va atreure: “Prosperidad sin crecimiento”, encara que els
subtítol ja indicava l’orientació: “Economía para un planeta finito”. TimJackson, Icaria Editorial i Intermón Oxfam Ed. B-2011 (els editors també marquen el
llibre). L’autor, un acadèmic
i investigador anglès, va ser Comissionat
d’Economia a la Comissió pel desenvolupament sostenible del Regne
Unit entre 2004 i 2011, en el darrer govern laborista.
És evident que al
ritme que actualment estem gastant els recursos naturals (com mai s’havia fet en altres
èpoques i molt especialment si admetem que
tots els habitant del món no han de perquè renunciar d’assolir els nivells de
vida que tenim els rics “occidentals”), el planeta no dóna per gaire temps
més. No és compatible una despesa il·limitada amb uns recursos finits. Si a
més, hi afegim les deixalles de la nostra despesa en forma de contaminació de
tota mena, no hi cap dubte que anem cap al col·lapse.
Bé, l’anàlisi és
clar, el futur certament negre ja el tenim a tocar. Hem identificat prosperitat
amb creixement i aquest no pot continuar tal com ara. Hem de buscar la
prosperitat en altres coses no materials, ja que les materials no donen per
gaire més. El creixement és
insostenible, i el decreixement, en les condicions actual, és inestable: quin
dilema!
Els optimistes, i
jo en vaig ser durant un bon temps, varen pensar que la desvinculació, el redissenyar els processos
de producció de bens i serveis per fer-los menys dependents del flux de
materials, seria una solució. Però les dades existent fins avui de les
emissions de diòxid de carboni per exemple no avalen aquesta hipòtesi. Amb les
estructures socioeconòmiques actuals això sembla una il·lusió descabellada.
“Crece o muere es la máxima de la jungla. Igualmente
cierta es en la sociedad de consumo. La naturaleza y la estructura se combinan
aquí para encerrarnos firmemente en la jaula de hierro del consumismo."
"Comprender esto nos brinda una visión del enorme desafío
que implica alcanzar un tipo de prosperidad verdaderamente sostenible."
"La sociedad de consumo parece empeñada en ir hacia el
desastre; pero desmantelar el sistema tampoco parece sencillo. Si lo
derribásemos completamente sólo serviría para avanzar aún más rápido hacia la
ruina. Pero unos cambios paulatinos difícilmente serán suficientes. Enfrentados
a semejante dificultad, sentimos la tentación de retraernos. De adherir con más
intensidad a los principios actuales. O de recurrir a algún tipo de fatalismo.
Adoptar una perspectiva en la que aceptemos la inevitabilidad del cambio
climático, de un mundo desigual y, tal vez, hasta el colapso de nuestra
sociedad. Para así concentrar todos nuestros esfuerzos en la seguridad
personal.
Esta respuesta es comprensible, pero no es constructiva.
Ni tampoco inevitable. Los teoremas de la imposibilidad nos desafían a cada
paso. Las economías sólo sobreviven si crecen. La gente no renunciará al
materialismo. El estado es impotente para intervenir.” És la visió fatalista, pessimista,
probable. Certament, és probable...
“Pero una y otra vez las verdades axiomáticas pierden
fuerza cuando las analizamos con mayor detalle. Un tipo de macroeconomía
comienza a parecernos concebible. La gente puede realizarse y florecer sin
tanta cosas. Empieza a tener sentido una nueva interpretación de la gobernanza.
Otro mundo es posible.” Es
la visió voluntarista, optimista, possible. Certament, és possible, ...
“Los requisitos de la nueva economía nos llevan a
revisar y reformar los conceptos de productividad, rentabilidad, propiedad de
los activos y control sobre la distribución de las ganancias” ¡Acabáramos! ¡Hem tocat el moll de l’os!, hem arribat al poder (del que se’n parla molt poc a tot el llarg del
llibre).
“...una economía diferente es posible. Una lógica social
y más justa está a nuestro alcance. En este sentido ni los límites ecológicos
ni la naturaleza humana dificultan tal posibilidad; todo reside en nuestra
capacidad para creer en el cambio y trabajar por él.”
És a dir, cal tenir el convenciment de que és
possible i cal tenir la
capacitat per aconseguir-ho. Crec que, encara o ara per ara,
col·lectivament, no tenim ni gaire convenciment i menys capacitat. És
una creença pessimista en la que sols hi ha el consol de que jo ja no veuré el col·lapse,
contraposada al desconsol de pensar que el veuran els nostres pròxims descendents.
29 d’abril.
27 d’abril del 2013
Reconstrucció.
El panorama és
desolador. Les dades del atur
són escruixidores, ja sigui per volum, per segments d’edat, per regions
o per sectors. Quan va començar la crisi, l’ensorrada del 2008, ningú pensava
que agafaria la magnitud que estem veien. Fins i tot, les mesures de
reactivació que es varen prendre llavors comportaren un lleuger redreçament que
no es va poder consolidar. Tenim una evolució del PIB d’aquests anys en W.
Balanç ràpid aquí a
Espanya: Tot un sector econòmic, la construcció i el que en penja, anorreat per
uns quants anys; el sector financer, reestructurat (força disminuït) en balanços,
personal i instal·lacions; el sector públic, a tots nivells, col·lapsat per
manca d’ingressos; el consum de bens duradors, els cotxes per exemple, reduït a
la meitat; el consum bàsic, alimentació i vestit, limitat al imprescindible; el
consum fútil, evaporat; les perspectives exteriors tampoc són afalagadores, els
creixements del nostre entorn més proper són petits o negatius també.
Amb aquest
panorama, confiar en la política
tradicional per sortir-ne és d’il·lusos. No es tracta del “ves-te’n
tu que jo ho faré millor”, però fer què? La clau no està en la confiança en
els governants com bé s’ha demostrat des de les darreres eleccions generals. Ni
en estèrils manifestacions al carrer que esdevenen en rebequeries impotents. Tampoc
n’hi ha prou amb canviar algunes lleis, com les laborals o financeres per
exemple, que també ha quedat demostrat que no resolen res. I molt menys
continuar la política de l’estruç esperant que escampi. Tot això està superat,
sobrepassat, no porta enlloc. Bé, porta a una temporada ben llarga, d’uns
quants anys, de davallada i d’ensorrament amb el consegüent patiment dels més
febles.
Què cal fer doncs? Primer de tot reconèixer la realitat: No podem sortir-nos-en i creure
que tornarem a estar com abans, ni a curt ni a mig termini i potser ni a llarg.
Segon: acceptar que estem en
estat d’emergència, no enredar més a la gent i dir-los la veritat.
Tercer, en aquets estat, cal convocar
a totes les forces del país a un treball conjunt per afrontar el difícil
camí que ens espera. Uns nous pactes de la Moncloa? No sé si això, però alguna
cosa semblant tot reconeixent que ara per ara no s’albira en les nostres desconcertades i
desprestigiades elits polítiques, socials, mediàtiques i acadèmiques cap lideratge per encapçalar
un procés d’aquesta mena.
Encara que no ho
sembli, o que ens costi d’acceptar, estem en un país devastat com desprès d’un ample i profund terratrèmol
que requereix una reconstrucció a fons. Cal actuar en conseqüència, malgrat que
en aquestes circumstàncies sempre hi ha voltors al l’aguait per fer de carronyers.
(del terratrèmol de Lorca)
27 d’abril.
23 d’abril del 2013
Canvi d’estatus.
Ha arribat carta del INSS d’acceptació de la sol·licitud
de prestació per jubilació que vaig presentar al fer 65 anys i un mes. Ara no
hi ha hagut cap possibilitat de denegació com en les anteriors sol·licituds de
jubilació anticipada. Assumeixo, doncs, una nova categoria administrativa:
pensionista. A l’ensems, arriba també una carta de la Tresoreria de la S.S. en
la que em notifiquen que d’ofici, degut a la nova situació, donen de baixa el
conveni especial que tenia subscrit amb l’esmentat organisme. Coordinació, al
menys, n’hi ha. Esperem que sigui així també amb els càrrecs de les quotes devengades
pendents d’arribar.
“¿Y cuánto nos cuesta
hacernos viejos?
Pero como nada es gratis, esta
gran noticia de la caída de la mortalidad también tiene unos costes
presupuestarios, tanto en términos de Seguridad Social como de Sanidad.”
Nada es gratis. Jorge Juan, Ed. Destino, B-2011, pàg. 102.
És a dir: 1. No és res excepcional, aquí i
ara, arribar a 65 anys. 2. Hi ha una perspectiva (estadística) d’encara una
bona temporada per endavant. 3. Però això tindrà unes despeses pressupostaries públiques
(del comú) tant en pensió com en metges i medicines que espero que puguin ser assumides
i assumibles (toquem fusta, tal com està el pati!).
22 d’abril del 2013
Imatge.
Templet dedicat a Afrodita a un jardi de Nova York.
imatge extreta del National Geographic.
The sun vanishes. The pearl of a moon rises. Magic happens.
22 d'abril.
16 d’abril del 2013
Nada es gratis.
El llibre va sortir al temps que jo abandonava
l’activitat política, tardor del 2011. “Nada es gratis”, Jorge Juan. Ed. Destino, B.2011. Va tenir una bona acollida, quatre reimpressions en tres mesos. No
crec pas que influís gaire en el resultat de les eleccions general del novembre
d’aquell any guanyades pel PP amb majoria absoluta. Jorge Juan és el nom
col·lectiu que van fer servir un grapat d’economistes acadèmics que participen
en el blog del mateix nom que el llibre. El blog és mantingut gràcies a la
fundació Fedea (Fundació d’estudis d’economia aplicada). Les
primeres paraules de la presentació de què és Fedea, extretes de la seva pàgina
web diuen: “FEDEA es un centro de investigación
creado para generar análisis económico de calidad con objetividad e
independencia de criterio”. Els seu patronat està composat pels
principals dirigents de les empreses industrials i financeres més importants
del país. Ara el presideix el meu antic company d’estudis Pep Oliu (Banc
Sabadell). En la seva pretesa, i potser aconseguida, independència és
evident que és una fundació dins de l’ortodòxia dels sistema i consegüentment,
les seves propostes no són pas trencadores, són reformistes basades en evidències
empíriques.
Probablement sense saber-ho, vaig coincidir a
gran trets amb els seus anàlisis amb el contingut de les xerrades (marginals) que vaig fer
en els darrers anys de la meva vida política. Menys en les propostes, no tant
per no coincidir-hi, que també, com perquè les feia molt genèriques.
“España ha agotado su
modelo de crecimiento històrico y tiene que moverse a uno muy distinto para
generar bienestar y pagar las enormes deudas acumuladas” (pag. 148)
Malgrat aquesta coincidència, a partir d’aquella
pàgina, ja més entrat el text en les propostes, he començat fer anotacions o
acotacions discrepant en alguns punts, probablement des de la meva percepció més
arran de terra (per l’experiència viscuda) molt diferent a la percepció que es té
de la nostra societat des del món acadèmic. Sobre el paper, el que s’hauria de
fer sembla molt lògic i no tant difícil que com és en realitat. Les inèrcies i
resistències en els camps que es proposen reformar són immenses, algunes
ancestrals, i molt interioritzades, i la creixent indignació social manifestada
des de l’aparició del llibre fa que potser les propostes siguin superades o
impossibles de dur a terme.
Sí que no m’ha agradat gens les comparacions
entre el que s’hauria de fer (especialment en l’àmbit universitari) amb el que
s’ha fet en el món del futbol. Potser és a causa de la meva aversió a
considerar aquest món com a mereixedor de la importància que s’hi dóna i de la
consideració social que té. Crec que el món de l’esport no pot ser mirall de
gaires coses, al menys des de la meva percepció, i menys prenden lliçons. Cal
recordar aquell discurs tant lloat per alguns d’en Guardiola: “Si ens llevem ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora, aquest país
és imparable.” Sí, potser encara serà fosc.
16 d’abril.
9 d’abril del 2013
Emigració.
Aquests dies hi ha mobilitzacions de joves
protestant perquè la situació econòmica del país els empeny a emigrar.
Sorprenent, demanen com un dret que se’ls doni feina allà on han nascut. Hem
arribat a un punt de visió idíl·lica de la realitat que pensem que tot és
possible i que algú, sí, algú, s’ha d’encarregar de proporcionar-nos el que
volem.
Venim d’uns anys molt bons, tot anava cap
amunt. Les prestacions bàsiques es multiplicaven i s’expandien. Les col·lectivitats,
grans o petites, centrals o allunyades, riques o pobres, veien com s’obrien
escoles, fins i tot universitats, hospitals i ambulatoris, residències per la
gent gran, pels discapacitats; es subvencionaven manifestacions culturals de
tota mena, populars, experimentals, de joves i de grans; s’obrien noves
fronteres d’atenció social i cívica pròpies, dèiem, de països avançats. Ens ho
varem creure. Era possible viure tots plegats en un món millor. A més, no
semblava gaire difícil aconseguir-ho. Grans, grans esforços no varem pas fer.
Tot lo més, els feien els nou vinguts amb alguna consegüent mala consciència
per part nostre.
I tot plegat, com si d’un castell de cartes es
tractés, la construcció s’ensorra, el panorama s’enfosqueix i ens costa d’acceptar que la causa no és d’ara,
dels que manen que no saben com sortir-ne, de les obscures i tèrboles maniobres
de poders amagats o visibles, financers, mediàtics, ideològics. Clar que hi ha
una responsabilitat actual de tots aquests, per no dir la veritat, per
amagar-la, per no assumir la part que els correspon, per pretendre
traslladar-la sols als de baix, però també hi ha una responsabilitat del que férem
tots plegats abans, inqüestionable. Els gemecs d’ara no es corresponen amb la
prudència que varem menysprear abans.
Espanya ha estat un país d’emigració com gairebé
tots els països d’Europa. De fet, els moviments migratoris en l’actualitat són
menors, relativament, que els que hi hagué en altres èpoques de la història.
Quan la base econòmica d’una societat no donava per mantenir tots els seus
membres n’hi havia, generalment els més agosarats o emprenedors, que se’n anaven
a buscar en altres llocs un futur millor. En virtut de què aquest pressupòsit
ja no és vàlid? Cert que una gestió racional de la societat podria reduir, fins
i tot eliminar, aquesta necessitat d’emigrar. Però no estem, encara i ben
lluny, d’una societat d’aquesta mena. N’hem après poc, malgrat saber moltes
coses, de com governar-nos. Per tant, és
estavellar-nos contra la realitat oblidar que les coses són com són mentre no
aconseguim fer-les diferents. I donar feina a tothom que en vol tenir en
aquests moments no és possible. Ja sé que és dur, però és així. Conec gent que
tenen els seus fills a Àustria, Suïssa, França, Anglaterra, Mèxic, Brasil, Perú, Xina
i fins i tot a Austràlia. És molt dur, però és així. No és cert que “No nos
vamos, nos echan”. Prou voldríem que es quedessin, però no pot ser, no hi
caben, no s’hi poden mantenir aquí, que és una altra cosa. Cal dir-ho,
acceptar-ho i no esverar-se més del compte.
(d'una presentació de fa un any i mig)
9 d'abril.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)