Atreviment/ Gosadia.

Els socialistes catalans obren el ball de les primàries per escollir candidat/a per les llistes que presentaran a les eleccions europees a la Eurocambra la primavera que ve (bé, sols el nom primer que col·locaran en una candidatura en la que no anirà pas de cap). En un moment de falta de referents per ocupar aquest possible càrrec, l’opció de les primàries és una bona excusa per tapar aquesta deficiència i salvar l’expedient.

En aquestes darreres legislatures, dos han estat els eurodiputats socialistes catalans, en Raimon Obiols i la Maria Badia. El primer, amb una llarga trajectòria política a les seves espatlles, sens dubte un referent dels socialistes catalans, suposo que ja es retira de la primera línia de la política; la segona, que fou un temps la seva ajudant, suposo que també es retira, encara que les seves posicions catalanistes no la deurien ajudar massa si pretengués continuar. Han estat uns dignes representants a Brussel·les, amb dedicació i coneixements.

En aquesta tessitura seria normal que el PSC disposés per presentar un ventall d’opcions de persones amb coneixements i solvència contrastada i reconeguda dins del propi partit i la societat catalana. Doncs, sembla que no és així. Sols dos persones han donat el pas de proposar-se en unes primàries per rellevar-los, ambdues força desconegudes, per no dir gens, en aquest àmbit de referència.

És un fet sorprenent que denota algunes coses, cap d’elles bona. No hi ha hagut en molts anys alguna sectorial que s’hagi preocupat d’aquest tema de cabdal importància per la política catalana i espanyola que hagi generat un gruix de gent preparada per poder oferir a la societat? No hi ha qui vulgui, i se li pugui oferir, continuar una carrera política a un nivell més elevat desprès d’haver demostrat la seva competència i capacitat en altres àmbits institucionals? O, potser, és massa feixuc semi expatriar-se lluny de la comoditat del redós quotidià i no és atractiu fer-ho? Les condicions no són pas dolentes, la pressió política no és pas tan forta com en altres àmbits, per exemple el local, la feina certament és interessant en els moments actuals, ...

Anem als candidats. El que els mitjans diuen que és el que desitjaria la direcció, “l’oficialista”, és fins ara el Primer Secretari de les Joventuts Socialistes, en Javier López. Un xicot de 29 anys sense massa experiència ni currículum, per no dir gens. Sí, desprès de acabar la carrera de Dret ha fet d’ “ajudantillo” a la UPF, poca cosa des del punt de vista laboral; i més enllà del seu càrrec orgànic a les joventuts, és conseller del districte de Les Corts de la ciutat de Barcelona, poca cosa també per apuntar experiència de presència política. La segona candidata, Eliana Camps, qualificada pels mitjans com una “outsider”, és una noia ja granada, advocadessa i funcionaria, que si bé té un currículum professional més ample, i que ara és la responsable de temes europeus en la CE dels socialistes de la ciutat de Barcelona, no té cap experiència de representació institucional. Malgrat això, aquesta segona alguna qualitat té més que el primer mal sigui l’edat.

Ara bé, tot això és el que pot oferir el PSC? Primer als seus militants i simpatitzants que els hi dóna la possibilitat d’escollir entre un i l’altre, i desprès a la societat catalana, als electors, que hauran de dipositar una papereta en una urna el maig que ve. Podran dir els socialistes que pretenen enviar al lloc on es situa el màxim nivell de legislació i control de la gobernaça que ara ens regeix als més qualificats dels seus elements possibles?

Una nota més del desori i la desorientació del PSC.

25 de gener.

 

 

 

Visites diplomàtiques.

Vist a Le Monde,

 

 

24 de gener.

L’expansió del Imperi, del Celeste Imperi.

Ja fa temps que estem habituats a veure restaurants i botigues de xinesos entre nosaltres. La seva expansió no para. A prop de casa, en un mateix carrer, no fa pas gaire, primer va ser un bar decadent que va anar a parar a les seves mans, i sembla que amb èxit, desprès s’hi va obrir una perruqueria senzilla però que va fent, un altra bar, aquest més gran, (amb la curiosa casualitat que el fill dels seus propietaris anteriors se’n havia anat a buscar la feina a la Xina!. Bé, és una curiosa i excepcional història). A l’altra costat del carrer de tot aquest moviment comercial, en els baixos d’un edifici nou de trinca, hi va aparèixer pràcticament de la nit al dia un basar xinès de grans dimensions, assortit de tot i més.

 

Però a la cantonada del damunt ja hi ha un restaurant que no s’hi veu entrar mai a ningú, i dos o tres basars més. Invasió silenciosa de l’Imperi invisible?

 

Aquest és el títol del llibre dels periodistes Juan Pablo Cardenal i Heriberto Araújo: “El Imperio invisible”. Crítica, B-2013, que porta el subtítol de l’aclariment a la portada: “El éxito empresarial chino y sus vínculos con la criminalidad econòmica en España y Europa”.

 

Res, que els xinesos que arriben a Espanya i a Europa sols venen a guanyar diners i res més. El que fan per aconseguir-los és senzillament aprofitar totes les escletxes possibles per sortejar la legalitat vigent fins allà on els sigui possible o els deixin. Cap moral de negocis, més enllà de fer-los com sigui. Per tant, el respecte a les regles del joc mínim. Sense escrúpols, des de que arriben com a explotats (pels nostres paràmetres) fins que són explotadors (dels seus físicament i de nosaltres econòmicament). Passaports, duanes, impostos, comptabilitats, transferències de diners, proxenetisme, ... ? El que calgui i sigui possible. Les regles del joc no són pas per ells, ells han vingut per guanyar diners tant com els deixin i puguin. La competitivitat així està assegurada. L’efecte econòmic sobre les nostres societats, mínim, quasi bé nul, llevat dels pocs aborígens (estrangers per ells) que els ajuden

Front a aquest situar-se a l’altra costat de la legalitat i les normes, delinqüència “tova”?, no és parlar de “màfies”, ni de violència, ni de sang, (encara que alguna cosa d’això deu haver-hi també), feta en cercles tancats amb un funcionament endogàmic completament, difícil d’esberlar i d’introduir-s’hi, la nostra societat no té gaires recursos per fer-hi front. Ni policials, ni judicials, però principalment socials. La reproducció de la força de treball en el capitalisme actual requereix que sigui barata. El menjar a fora, el vestir i calçar-se, les joguines, les perruqueries i els “esbargiments de baixos” no han de ser cars. Els sous no ho permeten. Per tant, socialment aquesta invasió silenciosa i invisible no és pas mal vista. Sí que de tant en tant hi hagut alguna que altra explosió de ràbia i d’indignació, els afectats del tèxtil o del calçat o de la joguina, però són ben visibles les concentracions d’aquesta activitat “ètnica” a determinats polígons industrials de la nostra geografia. Els treballadors espanyols, amb l’anuència hipòcrita dels empresaris perquè els convé per baixar els costos laborals, s’estan cavant la seva pròpia fossa. No són temps, però, de boicots.
 

23 de gener.

Incoherència.

Sembla, segons es diu, doncs que l’acord d’abans d’ahir del Parlament de Catalunya sobre demanar un traspàs de competències de l’Estat a la Generalitat per celebrar consultes o referèndums no es portarà a terme. No es portarà a terme formalment. Es publicarà al BOPC, es registrarà a Les Corts de Madrid, però no es tramitarà. És de suposar que quan toqui fer-ho es farà decaure. Serà un intent de tramitació merament formal, sense conseqüències pràctiques. (No crec que hi hagi tant  maquiavel·lisme barat de tramitar-la i defensar-la dues vegades)

 

Sí, com que la seva tramitació formal tindria uns terminis que no convenen, la fórmula triada pels impulsors de la proposta és la de presentar-la ells directament a través dels seus grups parlamentaris al Congrés dels Diputats de les Corts de Madrid, deixant de banda la presentació de l’acord del Parlament de Catalunya. Per cert, no sé com ho faran exactament els diputats d’ERC i d'ICV que no tenen grup parlamentari propi (penso que organitzarien un embolic formidable en el Grup Mixt i potser algun més entre els seus propis, més o menys, correligionaris). El més probable és que ho acabin presentant com a Diputats a títol individual, sols precisen quinze signatures. Serà bonic, ara que es parla tant de companyies i arrengleraments, veure plegades les signatures d’en Coscubiela i d’en Sànchez Llibre. Oi, Joan, oi, Josep?

 

Però, llavors, més enllà d’anar fent bullir l’olla, de què serveix l’acord del Parlament de Catalunya? Dret administratiu, o propaganda? Cal embolicar ben embolicada la troca i produir “notícies”. Tindrà difícil descabdellament tot plegat.

18 de gener.

El poder.

Moisés Naím és un membre reconegut de l’establishment mundial. Va ser ministre de Foment a Veneçuela, ha estat director executiu del Banc Mundial, ha dirigit la prestigiosa revista Foreign Policy, ha rebut el Premi Ortega y Gasset de periodisme, ha publicat un grapat de llibres i ara treballa per la Carnegie Endowment for International Peace a Washington.

El seu darrer llibre es titula “El fin del poder”, Debate, B-2013. És una ample reflexió, des de dins, de com està evolucionant en l’actualitat allò que és conegut com el poder, la capacitat de fer, de fer en els camps que siguin: la política principalment i les seves eines: els governs, els exèrcits, les relacions internacionals; però també les empreses, industrials, financeres, de serveis; els sindicats, les esglésies i les organitzacions no governamentals; els mitjans de comunicació, ...

De com, sota l’empenta dels que ell anomena les tres revolucions que està experimentant el món en els darrers temps, el poder, l’exercici del poder està canviant. Ell parla de degradació. Cert, és la degradació de com s’havia gestionat fins ara el poder i com sorgeix una nova forma d’exercir-lo, o en quines noves condicions s’ha d’exercir. Les tres revolucions que està experimentant la societat global són les del més, la mobilitat i les mentalitats. Per constatar-les sols cal observant el panorama de qualsevol aeroport d’una certa mida: el garbuix i la varietat de gernació que s’hi mou i intuint els seus comportaments. És una avaluació empírica i directa de les tres revolucions de les que parla Naím.

“¿Y si el poder tradicional estuviera dispersándose, depositándose, de nuevas manera y mediante nuevos mecanismos, en una variedad de actores pequeños, antes marginales, mientras disminuye la ventaja de la que disfrutaban los poderes tradicionales, establecidos, y más burocráticos? El ascenso de los micro poderes obliga a hacerse estas preguntas por primera vez. Plantea la perspectiva de que es posible que el poder se haya desvinculado del tamaño y de la escala.”

“Insurgentes, nuevos partidos políticos con propuestas alternativas, jóvenes empresas pequeñas e innovadoras, piratas informáticos, activistas sociales, Nuevos medios de comunicación, masas de gente sin líderes u organización aparente que de repente tomas plazas y avenidas para protestar contra el gobierno o personajes carismáticos que parecen haber surgido de la nada y logran entusiasmar a millones de seguidores, son solo algunos ejemplos de entre los numerosos nuevos actores que están haciendo temblar el viejo orden. No todos son respetables o dignos de encomio, pero todos contribuyen a la degradación del poder de quienes hasta ahora lo habían ejercido de manera más o menos asegurada: los grandes ejércitos, partidos políticos, sindicatos, conglomerados empresariales, iglesias o canales de televisión.

Son los micro poderes: actores pequeños, desconocidos o antes insignificantes, que han encontrado formas de socavar, acorralar o desmontar a las mega potencias, estas grandes organizaciones burocráticas que antes dominaban sus ámbitos de actuación.”

Front a la inexorable degradació del poder fa, però, un crit d’atenció contra el que ell anomena els “terribles simplificadors”: som més vulnerables a les males idees i als mals líders.

“Siempre ha sido necesario permanecer atentos a la aparición de esos simplificadores para negarles la influencia que buscan. Y reforzar nuestra capacidad –individual y colectiva, intelectual y política- de detectar su presencia es una prioridad aún mayor en un mundo que vive cambios veloces y desconcertantes. El primer paso es asumir esta degradación del poder y, una vez más, darle cabida a ello en nuestras conversaciones. No solo en los pasillos de los palacios presidenciales, las sedes empresariales y las juntas de las universidades, sino sobre todo en nuestras charlas con los colegas del trabajo, en las conversaciones informales con amigos y en torno a la mesa en el hogar.”


Com a complement
 

 9 de gener.

Credibilitat.

A peu de parada de diaris comentem amb un amic com se’ns presenta l’any: “El procés? Això del nacionalisme és com un xiclet, pot estirar-se com vulguis.” És a dir, no s’ho creu.

Al llegar el diari, un article d’en Bassets sobre el tema. Entre irònic i sarcàstic: http://blogs.elpais.com/lluis_bassets/2014/01/el-malentendido.html  Tampoc s’ho creu.

En general, fora dels convençuts –que són nombrosos-, hi ha d’impressió que això acabarà en res, que no anirà. Un anàlisi raonat i el sentí comú també porten cap aquí, però l’ambient no està en aquesta onda. Els mitjans partidaris, a favor i en contra, no contribueixen pas a assossegar el pati.

Entre els llibres que han arribat a casa aquests Reis n’hi ha un d’història d’aquells que m’agraden: “Reinos desaparecidos. La historia olvidada de Europa.” Norman Davies. Galaxia Guterberg. B-2013. Aquest historiador anglès repassa algunes de les moltes formacions polítiques que al llarg dels temps s’han creat i desprès pels avatars de la Història han desaparegut. Des del regne del visigots, al que ara és el sud de França, fins l’ensorrament de la URSS. Evidentment, hi ha un capítol pel Regne d’Aragó. Un imperi mediterrani (1137-1714). De la introducció:

“Pues las naves del Estado no navegan para siempre. A veces capean las tormentas, a veces se van a pique. En algunes ocasiones logran llegar a puerto para ser reparadas; en otras, dañadas sin remedio, se desguazan, o se hunden, cayendo bajo la superfície hacia una recóndita postrera morada entre peces y percebes.”

Serà interessant de llegir.

8 de gener.

Deliri.

Deliri: “Estat més o menys durador de pertorbació mental que es manifesta per una gran excitació, incoherència en les idees, desil·lusions i al·lucinacions, causat per la febre, una intoxicació, una contusió, etc, (Diccionari Fabra)

 

Evidentment, els nacionalistes estan en una situació de deliri, que en lloc d’aplacar-se va en augment. S’han cregut, o s’ha de creure, tant les seves propostes, la virtualitat de la possibilitat de les seves propostes, que corren desbocats cap a no se sap  on, probablement cap a la patacada. Desprès de la pregunta (preguntes) i la data, ara  l’ofensiva internacional. Un graó més cap al final de camí d’estimbar-se.

 

Ja s’ha dit moltes vegades, no es tracta de discutir els motius del procés. Com en tot exercici democràtic hi ha raons, o es poden veure raons, acceptables o rebutjables. No es tracta tampoc d’albirar  les previsibles conseqüències del procés. També aquí, els partidaris i adversaris del mateix poden dir-hi una cosa i la contrària, és a discutir. Es tracta del mateix procés, de com s’articula, més enllà de la voluntat de fer-ho, perquè pugui ser realitat. En aquest punt sembla que la realitat es concretarà per la sola força de la voluntat, de la voluntat de fer-la. Una mica il·lús, oi? Tot procés revolucionari, i capgirar la pertinença a una comunitat és un procés revolucionari, de canvi, comporta algunes maneres de fer-ho. A la Gandhi, amb la violència passiva, o a la FNL algerià, a la violència activa. Amb totes les gradacions que vulgueu entre una i l’altra, però amb accions de violència per trencar el que per la sola voluntat no es pot trencar.

 

Al final d’aquest any 2014,  penso que sols hi haurà lloc, si alguns s’ho plantegen per els “corns de cabra”. No sé si la ciutadania està preparada per assumir-ho, o si davant d’aquesta possibilitat la bromera s’esvairà ràpidament en mig d’una gran sensació de frustració i de fracàs. Durant aquest any es portarà al Congrés dels Diputats, a Les Corts espanyoles, una demanda de competències que amb tota seguretat serà desestimada. No pot ser d’altra manera. No hi ha a la vista cap previsió de que hi hagi una immolació dels representants  de la col·lectivitat espanyola. Clar, els nacionalistes mai volen tenir present que front a les seves raons hi ha les del altres. Oh, però les nostres són les veres! A l’altra banda diuen el mateix. El que té més poder guanya. Sempre ha estat així.

 

Els nacionalistes d’aquí tenen gaire poder? De moment van pagant les nòmines de final de mes amb els crèdits que els fan els nacionalistes d’allà. No ho veieu que això és un deliri?

 

5 de gener.

Els desitjos d’en Joan Majó.

El dia de Nadal en Joan va publicar un article que -com ell mateix deia- defugia de parlar de bons desitjos, anava d’energia. Mirava al món des d’aquesta perspectiva. Perspectiva vital ja que en depenem per moltes coses del consum d’energia.

 

¿Perquè Alemanya pot dir que tancarà les nuclears? Pel gas rus. I, què representa aquesta opció per Europa? Els EUA poden arribar a ser autosuficients en energia dins de molt poc mercès al fracking, tan mal vist entre els ecologistes. ¿Quines conseqüències tindrà per tot l’Orient Mitjà aquest fet? Israel, les monarquies àrabs, els sunnites i els xiïtes, ... Nosaltres depenem del gas de la ribera sud de la Mediterrània, molt desestabilitzada i no tenim fons d'energia pròpies. Bé, el vent i el sol com a alternatives?

 

 

Un grapat de reflexions sobre les bases, la base?, del nostre estil de vida, en el fons ben acomodat. Mentre, ens anem mirant el melic. Per això era ben pertinent la cloenda de l’article en qüestió: 

 

"Concluyo con una esperanza navideña: deseo que, en este tema y en otros, sepamos levantar las miradas por encima del corto plazo y más allá de nuestras fronteras como única forma de preparar el futuro para los que lo vivirán."

 

 

Entre l’esperança i la por. Lawrence Alma-Tadema.

 

30 de desembre.

Nadal.

Rembrandt, L'adoració dels pastors: amb la llàntia. c.1654.

Rembrandthuis.

 

 

25 de desembre.

Els mercats borsaris.

Poques coses sabem aquí de l’autor més enllà del que es va dir quan va sortit editat el seu llibre. Georg von Wallwitz, “Ulises y la comadreja”, Acantilado, B-2013.

Matemàtic i filòsof, es dedica a gestionar una agencia d’inversions mobiliàries per compte propi. Fruit dels seus coneixement i experiència ha escrit un llibre, no gaire extens, en que intenta explicar què són els mercats des del punt de vista no de la teoria acadèmica, que diu que és impossible que pretenguin fer-ho encertadament, sinó des de la simple condició humana. Els inversors haurien de ser com Ulisses ja que al davant, els que pretenen vendre-li els productes financers, són musteles.

“Ulises escucha la llamada de las sirenas, pero es consciente de su propia debilidad y, por esto, sobrevive. Controla sus emociones, desconfía de todo y de todos, y este escepticismo le ayuda a moderar su ambición. Tiene el valor de enfrentar-se cara a cara a la realidad, aunque le pese. No se hace demasiadas ilusiones, no alimenta falsas esperanzas, pero sabe aprovechas las oportunidades, cuando se presentan. Miente a los demás si lo estima necesario, pero jamás se miente a su mismo. Es duro y es frágil, tal vez ésta sea la clave de su éxito.”

“Para la comadreja no hay nada más importante que las ganancias.”

“Para la comadreja, la complejidad de los mercados no es un reto intelectual, sino la posibilidad de conseguir un pedazo mayor de la tarta sin que los demás lo noten, El bien común y las normas morales se perciben incluso como una amenaza. Es una lata tener consciencia, cuando tienes que manejar mucho dinero para conseguir más dinero aún.”

Despès de la lectura del llibre de Greg Smith sobre la seva experiència Golmand Sachs aquest és un perfecte complement per fer-se d’una manera entenedora què són i com funcionen els mercats mobiliaris. La moral està totalment descartada. No hi ha lloc per judicis morals. En aquests mans estem.

“La combinación de conocimiento, experiencia, psicología, cálculo, inteligencia y animal spirit define a Ulises frente a las comadrejas.”

 

 

 

24 de desembre.

Sopar.

Vincent Van Gogh, Els menjadors de patates. 1885.

Van Gogh Museum Amsterdam.

 

24 de desembre.

De la parla llatina.

La fotografia,  publicada a l’abast en el seu moment, era ben simpàtica com per treure-li algun suc, especialment ara que és costum fer un resum de l’any que s’escola. Una eurodiputada votant a l’hemicicle juntament amb la seva filleta, Vittoria, que l’acompanya i que la mare utilitza per demostrar la dificultat de conciliar la vida familiar i la professional. No és pas la primera fotografia que les hi feien, ja que la va començar a portar a l’hemicicle alletant-la a poc d’infantar-la.

 

 

Cal veure de qui es tracta: Licia Ronzulli, electa italiana pel Poble de la Llibertat, militant de Forza Itàlia, en el grup parlamentari del Partit Popular Europeu. Ui, si ja semblava una mica teatrera la seva presencia amb la nena a coll, ara la mosca es posa darrera l’orella. Milanesa, nascuda el 1975, és infermera de professió i entre altres coses relacionades amb el seu ofici va estar involucrada activament a l’ONG Progetto Sorriso Nel Mondo que treballa als països pobres.

 

Tot això extret de la Wikipèdia (http://it.wikipedia.org/wiki/Licia_Ronzulli ). Aquesta entrada proporciona, a més, alguna perla. Una picabaralla, a la seu parlamentaria, amb una altra eurodiputada italiana del bàndol contrari: Sonia Alfano. El text de l’entrada és com segueix:

 

“Il 15 dicembre 2010 al Parlamento Europeo, durante una dichiarazione di voto di Sonia Alfano che criticava l'operato del Governo Italiano, Ronzulli cerca di interrompere, redarguita dal presidente di turno^[20]; Alfano la insulta con l'epiteto vaiassa^[21]. Ronzulli minaccia una querela contro Alfano^[22].” I continua a sota:

“Sonia Alfano ha pesantemente criticato Ronzulli definendola, sul suo blog, "procacciatrice di arcorine, certosine e grazioline" in riferimento alla presunta partecipazione ed organizzazione di festini a villa Certosa. Immediata la querela per diffamazione presentata da Ronzulli. Il magistrato palermitano, competente per territorio, dovrà accertare se effettivamente Ronzulli ha procacciato ragazze a Berlusconi per festini hard^[23].” Vaja, que va haver-hi una estirada de monyo sensacional.

 

Bé, deixant a part si hi ha causa o no sobre el fons de qüestió, les festes berlusconianes (festini hard, sensacional aquest italians amb l’idioma!), és interesant observar la utilització de l’epítet “vaiassa” que l’edició italiana de la mateixa wikipèdia diu que és: “Vaiassa (anche Vajassa) è un vocabolo della lingua napoletana che originariamente ha il significato di "serva" o "domestica"^[1], più recentemente anche usato (sempre in ambito locale), come sinonimo di donna di bassa condizione civile, sguaiata e volgare, "sbraitante e rissaiola"^[2].”

 Sort que això de l’italià és força comprensible.

 

De seguida ve al cap la paraula catalana bagassa, poc utilitzat actualment en la parla col·loquial popular  i pel que sembla encara és de força ús a Itàlia.

 

 L’accepció de bagassa es pot trobar al diccionari de la llengua catalana de l' IEC.

 

 

21 de desembre. Comença el solstici d’hivern.

 

 

Indolència.

Botero. Presidente durmiendo, 1998.

 

 

“La política siempre ha sido el arte del compromiso, pero ahora parece haberse convertido en el arte  de impedir que se logren acuerdos.”

Moisés Naim: “El fin del poder.” Debate, B-2013.

 

 

16 de desembre.

 

 

Aquesta pel•lícula ja ens la sabem.

Coneguda la voluntat d’uns importants - per nombre i responsabilitat-  grups polítics de formular una pregunta (o preguntes) als ciutadans/es de Catalunya sobre el seu futur  i quan els agradaria que es fes la consulta, en quina data exacte, cal ara aclarir com es pot vehicular aquesta voluntat.

 

En primer lloc cal dir que no es pot formular com un acord de la voluntat de la Cambra parlamentaria on que s’asseuen aquests grups ja que de fer-ho així esdevindria un acte normatiu que com a tal podria ser impugnat, amb tota seguretat per qui tingués capacitat de fer-ho, davant el Tribunal Constitucional que com ha sentenciat altres vegades (Llei de consultes basques, per exemple) el tombaria.

 

Tancada aquesta via directa, que sembla que ningú proposa però que cal explicar, la següent possibilitat és la de la iniciativa legislativa que l’art. 108 del reglament del Congrés dels Diputats permet en el seu apartat 3 a les Assemblees de les CC.AA., en aquest cas al Parlament de Catalunya,  i a l’art. 127 del mateix reglament a través d’una proposició de Llei que té tota una tramitació que comença per la seva presa en consideració. És el que es va fer amb el denominat Pla Ibarretxe amb el resultat conegut.

 

Una possibilitat semblant és la que preveu la presentació de una també proposició de llei per diputats del Congrés directament, establerta en l’art. 126 del Reglament del Congrés. Qualsevol dels corresponents diputats a Corts dels grups polítics proposants ho pot fer, amb catorze firmes més, o un grup parlamentari (CiU el té).

 

Aquestes dues possibilitats, més enllà de que puguin ajornar-se més o menys en el temps segons les practiques polítiques que s’hi apliquin, afavorint o endarrerint el seu debat, comença, com ja s’ha dit, amb la seva presa en consideració. Desprès de la presentació del que es demana, els grups parlamentaris es posicionen en un debat per veure si s’accepta considerar-ho o no, i a continuació es vota. Bé, a hores d’ara, abans de tot el procés que es vulgui adoptar, ja en sabem el resultat sigui quina sigui la via: Una ample majoria del Congrés votarà en contra de la petició de considerar que l’Estat transfereixi a la Generalitat la capacitat de fer una consulta del que es pretén.

 

Que sigui per voluntat del Govern de l’Estat, a través d’un projecte de llei que permeti la consulta també està òbviament descartat ara per ara. Per tant, cegades totes les vies, s’acaba la primera part de la pel·lícula: No hi ha consulta. Ara, com que això comporta un cert temps, s’ha aprofitat per anar fent bullir l’olla. Compte, però, de si a l’olla se li posa o no tapadora: pot evaporar-se el seu contingut o pot esclatar.

 

Pot, però, ser un tancament en fals, o que algú pretengui que ho sigui, i empenyi a una continuïtat proposant altres finals. Per exemple, que es pretengui tornar a la via inicial de fer la consulta per un acord del Parlament de Catalunya. El resultat seria estèril igualment ja que acabaria amb el previsible final d’una sentencia contrària del TC.

 

No hi ha sortida, doncs? Sortida legal no n’hi ha. Política, sempre. Sortides polítiques: La primera, que ja s’apunta, és la d’una convocatòria electoral que tingués la pretensió implícita de referèndum.  Implícita, que no explícita ja que no tindria cobertura legal. En aquest cas, el seu  previsible resultat portaria a intentar repetir el procés que s’intenta començar ara, amb més legitimitat potser, però abocat al mateix resultat. Vaja, un bucle infructuós.  La segona sortida política seria, abans o desprès d’un nou procés electoral, no és pas necessari, fer el passos fora de la legalitat vigent, amb una acció de caire revolucionari, (sí, sí, no cal espantar-se per la paraula, es tracta de capgirar una situació legal) que portaria a unes incalculades (o ja estan calculades per algú?) conseqüències: des de l’Uruguai, a tirar pel balcó l’esfinx de la monarquia i a enfrontar-se a la força pels carrers. Penosa, aquesta, oi? La tercera sortida, que ara per ara sols s’invoca de “boquilla” per tothom és la de assentar-se a parlar, armar-se de paciència i temps, teixir complicitats, desmuntar adversaris, guanyar amics, i intentar trobar una sortida que pugui satisfer a tothom, cosa que ja se sap que vol dir no satisfer a ningú completament. Les terceres vies sempre tenen aquest problema.

 

Serà interessant veure com es mouen els jugadors en aquest tauler tan complicat. El més probable és -com correspon als temps- que alguns, o pràcticament tots,  ens surtin malparats, i el poble decebut i desencisat.

 

Mentre tant, els mitjans i els periodistes aniran enviant paneres de Nadal a la Plaça de Sant Jaume, costat nord, en agraïment a la feina que els proporcionen. Guaita!, algú encara en traurà profit de tot aquest enrenou.

 

 

 

 

13 de desembre. Santa Llúcia. “Que Santa Llúcia ens conservi la vista!”

Economistes.

Presentació fa uns dies a la nova seu del Col·legi d’Economistes del llibre que ha tret el vell conegut Joan Cals, catedràtic d’economia a la UAB: “Los intereses del futuro. Pensamiento económico en un cambio de época” RBA, ed. B-2013. Més material per intentar comprendre què està passant.

 

L’acte corre a càrrec del vice degà del Col·legi, Joan Ràfols, que presideix  i la presentació pròpiament dita del company de feina d’en Cals a la UAB el també economista, i també vell conegut com els altres,  Joan Clavera. Tots de la mateixa generació del ram. En Clavera, desprès d’explicar-nos que s’havia jubilat recentment (un altre) i anunciar-nos que pensava dedicar-se a altres coses, va llençar la pregunta de com era que els economistes, com a col·lectiu, i en general,  no havien vist venir el cataclisme que ens ha caigut al sobre. De forma un xic provocadora va fer el símil de què hagués passat amb la professió mèdica si davant d’una epidèmia primer no l’haguessin previst i desprès en lloc de ajudar a resoldre-la l’haguessin empitjorat. El descrèdit professional seria molt gran, oi?, es va preguntar. Doncs això és el que ha passat amb la nostra professió. Hem caigut en un descrèdit descomunal. La ciència lúgubre ha de tenir practicants més humils. Sabem poques coses, estem molt condicionats i no som capaços de donar gaires bones respostes al canviant món en que vivim.

 

A més, poques lliçons com a col·lectiu podem donar. El propi canvi de la seu del Col·legi, les seves pretensions i les dificultats que els està comportant en són una prova més. En tot cas, caldrà llegir les reflexions d’en Joan Cals.

 

 

 

12 de desembre.

Sortir de l’euro?

Presentació a Dòria llibres de l’obra d’Antoni Soy, “Sortir de l’euro per sortir de la crisi?”. Viena ed. B-2013. Poca gent a l’acte, encara que el tema sigui un xic provocador en els moments actuals. Però, ja se sap, els temes més complexos no són pas els que tenen més requesta en els moments “flous” que vivim.

 

L’Antoni Soy, professor universitari a la facultat d’econòmiques, antic col·lega veí del món local, em demana que en faci la presentació juntament amb el periodista Saül Gordillo. No sóc del seu mateix espai polític, més el “nacional” que l’ideològic, però deixant de banda la ubicació física o política de la seva reflexió aquesta m’interessa per ella mateixa ja que pot ser possible en qualsevol estructura estatal existent o per construir.

 

La crisi financera internacional ens ha portat, passant per l’economia real entre d’altres coses, a la crisi de les hisendes públiques a molts països d’Europa i d’aquí a un terrabastall del funcionament de la moneda única entre els creditors i els deutors, vaja, entre els del Nord i els del Sud, o entre els del centre i els de la perifèria. La tesi del llibre és que aquells que han conservat la seva pròpia moneda tenen instruments per fer front a la situació, els de la política canviaria i la monetària, i per tant caldria plantejar-se si no fora millor sortir de l’euro.

 

En el curs de la presentació, l’autor diu que li agradaria més una altra sortida de les possibles que es poden donar millor que la que s’està aplicant ara de l’austericidi, la que portés a la plena integració política europea, però que davant la seva pràctica impossibilitat explota altres vies, fins i tot ha signat un manifest que corre per Europa que preconitza un euro dual.

 

La proposta és novadora i valenta en el moment polític actual, ja que afegeix més complexitat a la discussió política que hi ha al carrer, als mitjans i a la política.  En lloc de la devaluació interna a la que estem ara sotmesos aniríem a una devaluació externa de la hauríem de conèixer l’abast, tant si estem en l’Estat actual com en un de propi. En tot cas, em sembla la situació d’aquell que està passant sobre un cabalós riu sobre un pont de fusta penjat de lianes en mig d’una gran turmenta i que dubta què és el que cal fer, si tirar endavant o endarrere.

 

 

 

4 de desembre.

Sorpresa.

 

Amb el diari d’ahir, diumenge, venia un encartament de propaganda de la Bodega de El Corte Inglés dedicat a promocionar vins, caves i licors de cara a les properes festes nadalenques. El fet no passaria d’habitual sinó fos per una cosa que em va cridar l’atenció: la publicitat d’un cava de fora de la D.O. Cava,  un brut nature  fet amb raïm albariño, de la D.O. Rias Baixas, a un elevat preu.

 

És coneguda l’existència de producció de cava, emparat també per la D.O., a zones d’Espanya que no són el Penedès i altres comarques catalanes. També venen en l’esmentat catàleg: d’Extremadura, de València, de La Rioja, però fins ara no n’havia vist mai de gallecs. Potser és que no m’hi havia fixat.

 

La susceptibilitat en la situació actual fa pensar en si ara els productors de fora de Catalunya creuen que hi ha un “nínxol” de mercat que pot estar creixent i que cal aprofitar, i dels comercialitzadors d’aquí que també ho aprofiten. No ho sé, potser tot són cabòries meves. També és cert que es donen produccions catalanes de cava per empreses de fora i empreses catalanes produint fora. Són signes dels temps econòmics potser a contracorrent dels polítics.

 

2 de desembre.