Joan Baptista Bellsolell i Vilella.

Em sap greu. El treball que va publicar l’Agrupació del PSC de Mataró al 2013. “Guerra i exili de socialistes mataronins”, ed. PSC. M-2013 no està disponible a la xarxa. Es tracta de treballs biogràfics sobre Jaume Comas i Jo, Joan B. Bellsolell i Vilella, Francisco Verdalet i Guardiola, Fernando González i Cassany i Francesc Anglas i Sarlat.

Vaig fer el treball sobre en Bellsolell degut al parentiu que el lliga amb la meva muller, eren cosins germans. Ara, que estic escrivint sobre la família Vilella no puc enllaçar aquell treball amb el que estic escrivint ara. Per això, el penjaré integra al meu blog en l’esperança que algun dia el conjunt d’aquell treball i d’altre anteriors, i posteriors, que s’han publicats puguin ser-hi també i puguin ser consultats com cal. Crec que ha de ser una feina de la Fundació Rafael Campalans, al seu arxiu històric.

Joan Baptista Bellsolell i Vilella. “Home de projectes audaços, a la frontera del surrealisme.”

Els companys em demanen que escrigui la semblança d’en Joan Baptista Bellsolell i Vilella (Mataró, 1919-2008). Per la meva relació familiar amb ell, era cosí germà de la meva dona, i alguna coneixença que en tenia, intento confegir-la, però és a base de records i dels retalls dispersos que disposo, que no són gaires, i de caps per lligar que són més nombrosos i coneguts.

Quan es va morir vaig fer a cop calent una entrada al meu blog que vaig titular “El camarada Busquets. Un cabdell.”(1) amb els records que en tenia. Ara, quan em vaig posar a fer aquest escrit pensava titular-lo “Especulacions sobre el camarada Busquets (Joan Baptista Bellsolell i Vilella)” creient –equivocadament- que hauria de fer-la amb pocs elements i hauria d’especular molt. No ha estat així. No disposem pas d’una biografia acurada i tancada de la seva vida, ni va llegar material que permetés fer-la, però si que hi ha molts fils del cabdell que són prou coneguts i documentats i que estirant-los poden ajudar a refer la seva personalitat i les seves vivències que són prou interessants. El mateix subtítol d’aquesta nota: “Home de projectes audaços, a la frontera del surrealisme” l’he extret de la consideració que en tenia el seu company Ramon Porqueras (2). Sempre he pensat que vaig perdre, hem perdut, la possibilitat de recollir una vida de pel·lícula com molt bé va titular la Maria Coll en una entrevista que li va fer per la revista Valors l’any 2005 (3).

En Batista, com era conegut per la família, va néixer el 6 de novembre del 1919 a ca’ls cadiraires que hi havia al número 8 del carrer de Sant Josep davant de l’església del mateix nom. L’oncle Federico (tal qual) i la tia Antònia varen tenir més endavant una altra filla que no va arribar a gran, morí l’any 1935. Per l’entrevista citada més amunt sabem que va estudiar al Maristes de Sant Josep, a tocar de la llar familiar, on avui hi ha les dependències de la parròquia. A casa seva li volgueren donar alguns coneixements més que els elementals que allà s’impartien i l’apuntaren a estudis mercantils a Barcelona dels que va confessar feia “campana” i que va abandonar manifestant ben aviat el seu caràcter rebec.

La seva vinculació a la política la fa, ben jovenet, de la mà d’en Joan Layret incorporant-se al grup mataroní de Nosaltres sols!, tal com explica Francesc Masriera (4). Podríem caracteritzar la seva “colla”, seguint a Masriera, com a menestrals, empleats (com es deia en aquell temps en contraposició als treballadors manuals), de famílies de classe mitjana i laboral qualificada, provinents dels cercles catòlics més oberts, de clares inclinacions democràtiques d’ascendent catalanista.

Amb l’esclat de la Guerra Civil, militant d’Estat Català (5), es mobilitza ja amb 17 anys, i els records familiars que m’han arribat el tenen pel Comissari polític més jove de l’Exèrcit de la República, en el Batalló de muntanya Pirinenc (6) on farà tota la guerra.

Ell explicà, en l’entrevista que li va fer el 1977 en Josep M. Fábregas per El Maresme (7), que la seva adscripció política d’aquells anys fou més per vinculacions sentimentals, els amics, que per ferms convenciments ideològics. Amb 19 anys, la derrota, els camps de concentració, primer els francesos (Septfonds o Sètfonts) (8), desprès els d’aquí (San Marcos a Lleó) del que surt per l’ajut que li aconsegueixen els seus pares. Novament mobilitzat a l’exèrcit franquista, per tenir l’edat corresponent a la seva quinta el 1940, descobert els seu recent historial i a punt de ser engarjolat de nou, segons explicà ell mateix, en Vicenç Ferrer (9) l’ajuda a escapolir-se cap a França. Avui en dia, pensar en les vivències acumulades d’un jove de la seva edat és fer-se tot una composició de lloc dels temps i de les persones. Es creixia molt de pressa llavors, per ganes o per força.

Sud de França començament dels anys quaranta. Els francesos derrotats en la “drôle guerre” pels alemanys nazis. Mig país ocupat, l’altre mig humiliat amb el règim del mariscal Petain. Els republicans espanyols llepant-se les ferides primer i col·laborant activament més endavant amb la Résistance. El jove, però ja bregat, Bellsolell participa en aquest ambient desprès de la seva fugida d’Espanya. És aquí on la seva inicial orientació nacionalista tomba vers el socialisme. En Josep Rovira (10), provinent del POUM, i un dels seus referents, condueix el Front de la Llibertat que desembocarà just acabada la guerra mundial en el Moviment Socialista de Catalunya (11). És una trencadora reflexió que fa gent de l’exili en aquells moments sobre la derrota i sobre com s’ha de refer l’esquerra.(12) Amb Josep Pallach (13), amb qui ha compartit habitació a la Residència d’estudiants de la Fundació Ramon Llull de la Generalitat a l’exili, a Montpeller, retorna a Barcelona clandestinament (14) i desprès és partícip des de la distància, llavors estava a Alger, en el procés que porten militants del POUM de la fundació del MSC a l’exili, a Tolosa de Llenguadoc, que a la llarga seria una de les llavors que conduiria a les acaballes del franquisme, ja entrats els anys setanta, a la creació amb totes les seves vicissituds del socialisme català que coneixem encara nosaltres. Diu en Josep Pallach:

“Va entrar un dia a la nostra cambra (en Josep Rovira) –quan dic nostra em refereixo a la que teníem amb en Bellsolell, que és l’autor d’aquest film sobre Casals, un noi intel·ligent i molt inquiet, a qui vaig conèixer allí, que es va fer del POUM i que seria un dels que va entrar a Catalunya per contribuir a la formació del Moviment Socialista de Catalunya- i ens va entusiasmar de seguida.” (15)

En aquests anys estudià a Montpeller filosofia i lletres, llicenciant-se l’any 1942, i ja més endavant, a Paris, al Institut de Filmologia, que dirigia George Sadoul (16), temes de cinema, que no acabarà però als que es dedicarà professionalment. (17). Ja acabada la guerra europea, fa de professor d’institut a Paris, sense massa il·lusió, sembla,  i dels seus contactes polítics i amistats de l’exili li surten altres feines: en Josep Pané (18), llavors a Veneçuela,  li proposa ser corresponsal de diversos diaris hispanoamericans. L’Enric Adroher “Gironella” (19) li proposa dirigir el servei de cinema del Moviment Europeu (20) que ell accepta (21). 

La seva activitat política està força ressenyada en aquests anys (22). Activitat clandestina, tornades d’amagat a Barcelona (1942-1943), contactes amb els aliats, la xarxa Martin d’evasió de soldats aliats a través d’Espanya, l’ambaixador anglès Samuel Hoare, anada a Gibraltar (1943), estades al nord d’Àfrica, a Alger (1944-1945), on es guanya la vida de professor d’espanyol,. He trobat algunes notes manuscrites d’ell sobre aquests anys sense cap continuïtat que crec que donarien per una novel·la d’espies.

Quan cau detingut Josep Pallach, el Nadal de 1944 a Barcelona, ell torna i es fa càrrec dels contactes a l’interior, on s’encarrega entre d’altres coses de la relació amb l’impremta, situada a Vallvidrera segurament a casa d’en Cirici Pellicer que havia estat company seu d’estudis a Montpeller, i la distribució de la revista Endavant. Participa activament a la creació formal a l’interior del MSC a finals de l’any 1945 amb Edmón Vallès; començant a aglutinar altres nuclis d’estudiants i també fora de Barcelona (23). Representa al MSC en el Consell Nacional de la Democràcia Catalana (Pous i Pagès) (24). Passa i traspassa la frontera moltes vegades, per Andorra, per la Cerdanya, per les Alberes. Col·labora d’alguna manera en la famosa fugida de Nicolás Sánchez Albornoz de Cuelgamuros (25). A l’arxiu històric de la Fundació Campalans es diu que va ser el contacte del MSC a l’interior fins al 1950, malgrat que ell explica que tornà a França el 1948 “físicament esgotat i nerviosament cansat” (26).

A l’Endavant (la revista del MSC a l’exterior) en el número 11, corresponent a l’11 de setembre del 1945 hi ha un article signat per J.B.B. que no pot ser un altre que ell. Porta per títol: “Entorn del problema de la consciència nacional”, i crec que és aclaridor del posicionament que tenien aquells socialistes llavors.

“En realitat, la forma que té un poble de conèixer-se a sí mateix en tant que tal, com a entitat col·lectiva diferencial, no és mai homogènia. Al contrari, depèn sempre de la realitat social que, en definitiva, aquest poble és. És a dir, la consciència nacional tindrà tantes modalitats, tant aspectes, com classes socials hi hagin en una societat determinada. Volem dir amb això, que el fet “classe”, que és una realitat econòmica, social, psicològica, moral, etc., determina sempre les qualitats conscients del concepte “nació”. No hi ha doncs, al nostre entendre, una nació per damunt les circumstàncies socials, econòmiques, separada d’aquestes. No hi ha una nació al marge d’un determinat desenvolupament històric, una nació abstracte, com a fenomen estranyament metafísic, perduda en el nimbe d’una impalpable eternitat.”

L’any 1948 va estat especialment dur per les activitats del MSC. Es produeix una caiguda d’elements importants que havien estat dels fundadors del 1945. Es desarticula l’impremta de Vallvidrera. Té una ordre de “busca y captura” a nom del seu mal nom de Joan Busquets, es produeix el Segon Congrés del Moviment a l’interior, a Sabadell al domicili d’en Jaume Viladoms, munta una nova impremta amb en Porqueras a l’esquerra de l’Eixample.

A l’Endavant n.,35, de 15 de Gener del 1948, escriu un article amb el seu nom complert: “Perspectives de l’any 1948”

“I ara ens hem de preguntar, un cop més, en aquest vuitè any d’emigració, què ens portarà aquest any nou que acabem de començar?”

El món de l’exili estava aclaparat per la “Nota tripartita (USA, Anglaterra, França)” de l’any 1947, que representava el reconeixements del règim del general Franco.

Desprès de superar la greu crisi que va travessar l’MSC aquell any 1948, l’any següent reapareix l’Endavant, ja segona època. En aquell número, el 37, de l’abril del 1949, amb una eloqüent editorial a la portada titulada “Ressorgiment”, en Bellsolell hi publica els dos darrers articles que he trobat d’ell, segurament ja escrits des de Paris. En el primer, titulat: “La Pau contra Franco”, exposa que en mig de les perspectives de una nova guerra mundial, la que serà la guerra freda, entre els americans i els soviètics, la lluita per la Pau és cabdal en el programa dels socialistes i que aquesta lluita va contra Franco en ser ben conscients que la seva pervivència va lligada, tal com ho va ser, a aquest clima bèl·lic que el dictador aprofita per mantenir-se com a aval anticomunista.

L’altre article, força llarg, va signat per Joan Busquets, el seu malnom de clandestinitat, i es titula “Cal depassar els partits socialistes nacionals”. El context ja és el de la construcció europea entre l’ajuda americana, el Pla Marshall, i l’amenaça soviètica. És el temps ja del Moviment Europeu. Crec que és el cant de cigne del seu activisme militant, i la manifestació política de la darrera fugida cap endavant, que també resultarà frustrada,  per trobar una sortida a l’atzucac en que al mig de la guerra freda a Europa i la consolidació del franquisme a Espanya es troba el socialisme democràtic:

“Cal depassar el miratge d’un cert federalisme: No abandonar-ne els diferents plans d’acció ni els diferents organismes, però cal anar ràpidament  a allò que és essencial pel socialisme en les circumstàncies presents:  Anar al redreçament subjectiu, orgànic, del socialisme. L’instrument de combat que és el partit ha d’estar a l’alçada del combat a lliurar: El nostre combat és l’Europa socialista. Cal, doncs, que el partit, que els partits socialistes depassin llurs estructures nacionals. Bo i mantenint, però, per guanyar temps, llurs posicions dins de cada Estat de l’Occident europeu, cal accelerar el depassament dels partits socialistes nacionals i anar a llur refundició en una organització superior adaptada a les necessitats de la gran batalla que caldrà menar contra el capitalisme en el quadre de la societat europea. Aquest esforç de refundició ha d’esser al mateix temps un esforç de reagrupació: Cal depassar el vell socialisme, cal fer una crida  a tots els grups del moviment obrer democràtic, a totes les forces progressives d’Europa. Refundició, reagrupació, i finalment renovació entorn d’un programa que plantegi a fons el problema de la revolució europea.”

En Ramon Porqueras, que ja li havia fet documentació falsa, en prendrà el relleu a l’interior fins a la seva caiguda l’any 53 (27).

Bellsolell manté la relació i l’amistat amb en Josep Pallach. Quant aquest s’instal·la a Paris el 1948 s’encarrega de proporcionar-li habitació amb dret a cuina. Estretors econòmiques (potser intermitents), viure a salt de mata, marcarien –crec- la seva vida que acabaria decantant-se cap el món que el va acabar captant: el del cinema.

Ell explicà que va estar a la clandestinitat fins el 1965. Com ja s’ha dit, Busquets va ser el seu nom de guerra (28). Jo poso en dubte que fos així, especulació potser agosarada i discutible per part meva, ja que té ressenyada molta activitat cinematogràfica des dels anys cinquanta. Això no treu que pogués continuar fent alguna activitat política amb els seus. Segurament va continuar apuntat sense responsabilitats orgàniques.

Va ser un cop molt dur per l’exili republicà espanyol el paper dels aliats desprès de la  segona guerra mundial (la Nota Tripartita del 1947). Esperaven que els ajudarien a fer fora al dictador Franco i  com és conegut no va ser així, se’n varen desentendre. Suposo que molts d’ells es varen replantejar la vida. Havien viscut en la provisionalitat de l’espera del retorn i ara aquest no es produiria. És lògic, doncs, que joves i aclaparats busquessin nous horitzons. Els d’en Bellsolell foren, com ja s’ha dit, els del cinema.

“A les acaballes del 1947 l’oposició, en el seu conjunt, arribarà a aquestes dues conclusions: a) no té possibilitats d’enderrocar el règim franquista, i b) no pot esperar-se l’ensorrament a través d’una poderosa pressió exterior. D’aquesta manera va creant-se un clima de pessimisme molt accentuat. I molts militants aniran renunciant a prosseguir el combat sense perspectives de victòria.”(29)

El periodista mataroní Manuel Cusachs Corredó en fa una bona entrada de la seva activitat cinematogràfica al Diccionari del cinema a Catalunya (30). Com a bibliografia cita articles de Miquel Porter Moix (31) a l’Avui dels anys setantes, que fou un dels seus grans amics i valedors. Crec que és la més detallada explicació de les seves activitats professionals en aquest camp que estan molt ressenyades. Va començar a fer documentals a començaments dels cinquantes, va fer de coproductor de pel·lícules i documentals per televisió, va ser guionista d’alguns films d’un cert nom com Popsy Pop amb l’Henri Charrière “Papillon”. Les seves fites més conegudes, i sembla que aconseguides, foren a començaments dels seixanta el semi documental llarg “Ils on tué Jean Jaurés” sobre la figura del líder socialista francès, i més endavant a començaments dels setanta la seva obra més coneguda i reconeguda, produïda a Andorra, el llarg metratge “El món de Pau Casals”. Aquest film, estrenat a Perpinyà el 1974, va córrer dins dels circuits comercials a París, va anar a varis festivals de cinema i es va presentar a Barcelona el 1977, salvada ja la censura, i a Mataró, el 1978 amb la seva presència, al Foment, crec recordar promoguda pel Film Ideal Club que va ser un ferment important de l’activitat cultural i política mataronina aquells temps. Segons l’esmentat Diccionari del cinema a Catalunya el 1998 l’autor el reestrenà a Andorra en una versió restaurada.

Jo el vaig conèixer llavors. Les seves relacions amb la família eren molt complicades pel seu estil de vida. Apareixia, desapareixia, vivia al seu aire molt lluny de la forma de vida rutinària i ordenada, treballadora i menestral, de la seva família. Als parents, amics i coneguts, els tenia crivellats. Sempre curt de diners, feia “sablazos”  a tothom que se li posava a tret i difícilment rescabalava lo manllevat. Tot eren projectes i iniciatives que a partir d’un determinat moment mai s’arribaven a concretar. L’acompanyava la seva dona, Mirose Patrix, que havia perdut una filla joveneta, que no era comú, i mai va superar el tràngol. La Mirose, que era violoncel·lista, va ser una de les actrius del seu film sobre Jaurés. Mai vaig parlar amb ell de política i la meva sorpresa va ser quant molt més endavant vaig mig saber tota la seva història d’activista en els rengles que varen acabar sent els meus. Mai tampoc ell me’n va dir res, clar però, que la nostra relació va ser molt vague, tampoc hi contribuí gens les seves anades i vingudes, millor dit les seves aparicions i desaparicions.

A començaments dels vuitanta, morta la seva dona, va tornar a Mataró a viure amb la seva mare ja vídua i molt gran. Quan aquesta morí va tornar a desaparèixer. Algun parent, amic o conegut te’n donava referències sempre amb les seves històries per davant. A mi em vingué a veure a l’alcaldia quan ja devia rondar els vuitanta anys demanant-me ajut, ajut econòmic naturalment. No era pas la primera vegada que ho feia. Em parlà del projecte que feia anys que anava rondant-li voltes, la producció de la continuació d’una sèrie televisiva, “Les deux geants” sobre la història de les relacions USA-URSS que ja havia treballat temps endarrere, als anys seixanta, sense aconseguir realitzar-la.  Vaig recomanar-li que es deixés d’històries i que penses en reposar ja. Tenia una pensió de l’estat francès, no sé pas per quin concepte, suposo dels seus temps de professor d’institut o potser de la Résistance, que va ser un dels seus sostens en els darrers anys. Evidentment, la meva resposta, negativa, a la seva demanda no li va agradar gens i tornà a desaparèixer. Tinc també una fotografia d’una entrevista, sense datar, que va aconseguir amb el President Jordi Pujol al Palau de la Generalitat on l’empaità per fer un film sobre Francesc Macià i els fets de Prats de Molló que era una de les seves dèries que mai arribà a realitzar. Jo crec, em penso, que en els temps del film sobre en Pau Casals va tenir relacions amb el Pujol activista que patrocinava manifestacions de recuperació nacional, però malgrat jo preguntar-li directament què en sabia, al comunicant-li el seu traspàs, el President no me’n va voler fer ni cinc cèntims. Sembla ser que el Centre d'Història Contemporània de Catalunya que dirigia en Josep Benet (32) li va avançar diners varies vegades per que redactés les seves memòries que mai va començar més enllà d’algunes notes escrites a mà que he trobat soltes i inconnexes. Sempre vaig pensar que era una forma de mantenir d’alguna manera als vells combatents de la guerra i de l’exili, sense esperar-ne gaire contrapartida en aquest cas.

Dels seus “projectes” d’aquests anys he trobar algun fil dispers. Un, que considero sensacional, del que en tornaria a parlar amb en Fàbregas: Una entrevista que li fa el diari “El Alcázar” (pura caverna franquista, llavors), el 27/8/1977, titulada “Los catalanes tendrán RTV privada”, on des de un despatx de Barcelona i parlant en tant que Andorra Produccions S.A., anuncia la creació d’un canal de televisió privada que emetrà des de Sardenya a tots els països del litoral mediterrani: Espanya (català i castellà) França, Itàlia i el nord d’Àfrica (33). Res, sols li faltaven els socis per poder tirar endavant l’intent, intent que també va proposar fer des d’Alger. El segon es mou en l’aspecte més tècnic, i és una participació seva en les 7enes. Jornades de les Diades andorranes de la Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent, organitzades per la Societat Andorrana de Ciències, l’any 2001 amb una ponència sobre “La televisió numèrica terrestre (TNT)”. Aquí hi ha un altre fil per estirar a veure què dóna.

Això ja enllaça amb els seus darrers temps. Esmaperdut i arrossinat, el varen portar (literalment) des de Perpinyà a la residència El Mirador, a tocar el turó de Mata, a la urbanització de can Quirze, el desembre del 2002. Allà en una senzilla habitació que tenia una vista esplèndida sobre la ciutat on va néixer, es va refer i va anar vivint els seus darrers dies parlant amb qui se’l volia escoltar de la seva vida i dels seus projectes, escapant-se a la ciutat per comprar algun llibre o a perdre’s en alguna activitat cívica o política. Sembla que des dels entorns de la Plaça de Sant Jaume i per les seves connexions  dels vells temps, segurament la “connexió” andorrana, va aconseguir que li complementessin les despeses que comportava l’estança. Hauria estat bo, com deia al començament, que aquest temps l’hagués aprofitat ell, o algú que li hagués estirat, per recollir les seves vivències. Crec que haguessin donat per molt. Per conèixer què va fer realment, la lluita política, el treball cinematogràfic, la gent que va tractar i els projectes que li rodaven pel cap. Encara no fa pas gaires dies vaig rebre una comunicació d’uns descendents dels seus socis de la productora andorrana que havia muntat el 1968, i de la que encara poc abans de morir en lluïa targetes de visita, per veure què se’n podia fer. Evidentment, res.

És l’historia d’un personatge del seu temps. Atípic per la família d’on provenia, però modelat segurament pels moments històrics que va viure. A l’entrevista que li va fer els de Valors descriu la proclamació de la República a Mataró, l’aixecament dels militars del 36, l’exili. Però també hi ha la reconstrucció política desprès de la desfeta, la col·laboració amb els aliats en la segona guerra mundial, la vida parisenca dels anys cinquanta, potser bohèmia, l’anar rebotat d’aquí per allà i el manteniment malgrat tot dels seus ideals quan podia plasmar-los en el seu treball, Jaurès, Casals, ... Quan va acabar definitivament a Mataró, s’apuntà al nostre partit, al PSC. Mai m’ho va dir. Cert, ens parlàrem poc. Jo pràcticament no sabia qui era. Aquestes notes sols són impressions meves a través dels pocs retalls que tinc recollits, dels imprecises vivències que recordo, dels fils que he descabdellat i del que hi ha documentat. Va morir el 27 d’abril del 2008 i les seves restes descansen al nínxol que va acollir els seus pares.

Mataró, estiu de 2012.

(1) El diari d’en Manel Mas: http://manelmas.blogspot.com.es/2008/05/el-camarada-busquets-un-cabdell.html

(2) David Ballester, “Ramon Porqueras. L’heterodòxia militant. Un socialista contra Franco”. UGT-Fund.Comaposada. B-2010.

(3)  Valors: http://www.valors.org/wp-content/files_mf/valors22.pdf

(4) Francesc Masriera i Ballescà, “Joan Layret i Pons (1911-1975) Una generació trencada”. Publicacions de l’abadía de Montserrat, B-2012

(5). Estat Català: http://ca.wikipedia.org/wiki/Estat_Catal%C3%A0. Nosaltres sols! es va incorporar en bloc a Estat Català mantenint però la seva estructura orgànica.

(6) Crec que és el Batallón de Montaña Pirenaico, “... pel juliol de 1937 s’estava constituint el Batallón de Montaña Pirenaico, on s’aplegaren molts dels pirinencs que havien estat voluntaris, en retornar del front d’Aragó després de la dissolució del Regiment.” Jaume de Ramon i Vidal “El regiment Pirinenc núm. 1 de Catalunya”. Aquest Batallón, integrat ja en l’Exèrcit Popular de la República, a la caiguda de Benasc, quan l’ofensiva dels franquistes sobre Catalunya a començaments del 38 es retira a França i la majoria dels seus components tornen a Catalunya per Portbou, tal com explicà el propi Bellsolell (veure nota 5), i es tornen a incorporar a la guerra.

El mataroní Joan Ballescà i Prat va publicar un opuscle amb les seves vivències a la companyia d’esquí del Regiment Pirinenc n.1 i no en fa cap referència. “Vivències d’un soldat català a la guerra d’Espanya”, Mataró-1997, i en els llistats de components del Regiment Pirinenc núm. 1 publicats per Jaume de Ramón no hi surt ressenyat. Segurament la seva curta edat l’impedí incorporar-se al primer moment de la Guerra Civil.

(7) Arran d’una de les seves estades a Mataró, l’any 1978, en Josep M. Fábregas li va fer una bona entrevista per la revista El Maresme que sortí publicada per parts en els n. 18 i 19, corresponents a febrer d’aquell any. La primera part fa referència a les seves activitats polítiques i la segona les cinematogràfiques. En aquesta entrevista crec que surt reflectida molt bé la seva persona i la seva activitat.

(8) Septfonds: http://es.wikipedia.org/wiki/Septfonds

(9) Vicenç Ferrer i Moncho (Barcelona, 1920 - Anantapur, Indía, 2009). Va dedicar la seva vida a treballar per eradicar el sofriment de les persones més pobres de la Índia. Premi Príncep d’Astúries de la Concòrdia, el 1998. Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, el 2000. Personatge destacat de la història del segle XX per la UNESCO, el 2001. (Extret de la pàgina web de la Fundació Vicenç Ferrer: http://www.fundacionvicenteferrer.org/es/biografia-vicente-ferrer )

(10)  Josep Rovira i Canals (Rubí, 1902 – Boulogne-Billancourt, França, 1968) “Dirigent obrer, polític i revolucionari que va dedicar tota la seva vida al servei de Catalunya i del socialisme. Provinent del POUM, desprès de la Segona Guerra Mundial, a l’exili de França, impulsà la creació del Moviment Socialista de Catalunya (MSC), amb l'objectiu de procedir al reagrupament del socialisme democràtic català.” (extret de PelaiPagés: http://www.fcampalans.cat/arxiu/diccionari_detall.php?id=18&tipus=col_MS )

(11) El Moviment Socialista de Catalunya (MSC) fou un partit polític socialista català, fundat simultàniament a Tolosa de Llenguadoc, Mèxic i, clandestinament, a Catalunya pel gener del 1945, considerat hereu del Front de la Llibertat. S'hi aplegaren membres del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) (Jordi Arquer i Saltor), de l'antiga Unió Socialista de Catalunya (Manuel Serra i Moret), que eren disconformes amb l'adopció del comunisme pel PSUC, alguns militants d'Esquerra Republicana de Catalunya i de la CNT i, a l'interior, un grup d'estudiants laboristes de la Universitat de Barcelona. (extret de la Viquipèdia: http://ca.wikipedia.org/wiki/Moviment_Socialista_de_Catalunya)

(12) Sobre aquest procés de reflexió vegis: Enric Adroher “Gironella”, “El POUM, el partit d’una revolució desfigurada i traïda”, dins de “Història del socialisme a Catalunya” Ed Columna-PSC. B-1994.

(13) Josep  Pallach i Carolà, (Figueres 1920 – Barcelona 1977). “Finalitzada la seva etapa revolucionària en el BOC i el POUM, l'ideari polític de Pallach mostrà una notable coherència al llarg de més de trenta anys (1944 -1977): foren els seus anys de socialisme democràtic. El seu pensament polític gira entorn d'unes idees bàsiques: el socialisme democràtic com a via per aconseguir gradualment una societat igualitària i justa; una Europa unida i socialista; Catalunya com a nació te dret al seu propi autogovern i a pactar amb els altres pobles peninsulars la formació d'un estat federal; l'instrument per aconseguir aquests objectius ha de ser un gran partit socialista català autònom que accepti diverses corrents tant les marxistes com les llibertàries, humanistes i cristianes.” (Extret de Glòria Rubiol: http://www.fcampalans.cat/arxiu/diccionari_detall.php?id=16)

(14) “Era l’hivern del 42-43. Arriben a Catalunya Josep Pallach “Recasens” i Joan Bellsolell “Busquets” per integrar-se al nucli format al voltant d’en Josep Pané i Miquel Utgés. A partir d’aci fins a principis del 1945 es desenvolupa l’etapa més brillant del Front de la Llibertat” Glòria Rubiol, “Josep Pallach i el Reagrupament.” Ed. Abadia de Montserrat, 1995.

(15) “Diàlegs. Josep Pallach”. Baltasar Porcel, Ed. AC. B-1977.

(16) George Sadoul (Nancy, 1904 - París, 1967) fou un historiador i crític francès de cinema. http://ca.wikipedia.org/wiki/George_Sadoul

(17) Manuel Cusachs Corredó. “El cinema a Mataró. 1939-1997”  Col. Caps de Bou, 24. P.M.C. Mataró-1997.

(18) Josep Pané i Argelich (La Fuliola 1910 – Juneda 1979): “Des de la seva joventut s’implicà en les lluites polítiques i socials més immediates del seu entorn, va ser militant del BOC i del POUM, alhora que va prendre contacte amb el món del cooperativisme del qual sempre fou un defensor convençut. Durant els anys del franquisme s’integrà en la clandestinitat en l´MSC des d´on va combatre pel socialisme i la llibertat, fins que haver de marxar a l’exili, no sense abans passar per la presó en diverses ocasions.” (Extret de la presentació del llibre de Laura Durendes http://www.fcampalans.cat/arxiu/publicacions_arxiu_detall.php?id=2&idpubli=11)

(19) Enric Adroher i Pascual, "Gironella".(Girona 1908 - Barcelona 1987). “L'any 1962 culmina una llarga trajectòria d'activitats contra el règim de Franco participant decisivament en un dels actes que més durament pertorbà al franquisme. Amb el Moviment Europeu és un dels organitzadors materials de la trobada de personalitats demòcrates de l'exili i de l'oposició interior, anomenat "Contubernio de Munich" per tal de parlar de com es pot democratitzar Espanya. De fet la lluita antifranquista era una obsessió permanent.” (Extret de Lluís M. de Puig http://www.fcampalans.cat/arxiu/diccionari_detall.php?id=105&tipus=col_AF#1

(20) El Movimiento Europeo es una organización internacional abierta a todas las tendencias políticas, económicas, sociales y culturales de la Sociedad Civil. Su objetivo principal es el de promover y contribuir al establecimiento de una Europa unida y federal basada en el respeto a los derechos humanos, la paz, la democracia, la libertad y la participación ciudadana. (extret de la seva pàgina web http://www.movimientoeuropeo.org/area-mee/movimiento-europeo-internacional.php)

(21) “Trabajó en el Centro Europeo de la Empresa Pública (Bruselas) dentro del movimiento Europeo que, a través de la Oficina Cinematográfica Europea, se inclinaba por al defensa del cine europeo y era una alternativa a las coproducciones. Su primer documental Jeunesse européenne (1952) lo dio a conocer, trabajando también para la televisión”  http://es.wikipedia.org/wiki/Joan_Baptista_Bellsolell

(22) “Els orígens del Moviment Socialista de Catalunya” Fund. Rafael Campalans. Columna. B-1995.

(23) F.P.Verrié “La formación del MSC”, i Alexandre Cirici “Algunes notes parcials sobre l’origen dels grups socialistes catalans de la postguerra” dins de “Història del socialisme a Catalunya. 1940-1975” (o.c.)

(24) Notes d’ Esteve Albert no publicades. Sobre el Consell Nacional de la Democràcia Catalana

 http://ca.wikipedia.org/wiki/Consell_Nacional_de_la_Democr%C3%A0cia_Catalana

(25) David Ballester. (o.c.)

(26) entrevista amb Josep M. Fábregas a El Maresme.

(27) Testimonis Ugetistes. Ramon Porqueres. U.G.T. de Catalunya. B-2008. David Ballester, “Ramon Porqueres. L’heterodòxia militant.” UGT-Fund. Comaposada. B-2010.

(28) “Un diumenge en entrar a l’Estudi vaig veure dos nois que no coneixia. Em foren presentats un amb el nom de Busquets i l’altre amb el de Puig. Les seves cares i els seus noms llavors no em digueren res. Molts anys desprès en veure la projecció de la pel·lícula El món de Pau Casals de la qual era autor, sabria que aquell tal “Busquets” en realitat es deia Joan Baptista Bellsoley i que, a més, era fill de Mataró. De l’home que em fou presentat amb el nom de Puig hauria de descobrir, també al cap de molt temps, que es tractava de Josep Pallach. Tots dos havien travessat la frontera amb el contraban dels seus noms i les seves activitats, i es trobaven a Barcelona per poc temps i d’incògnit.”

“El manyà encès. En Terri de Mataró explica la seva vida” Emmanuel Cuyàs. Ed. Pòrtic. B-1985.

 (29) Manel Alberich “Cronologia del POUM. Primers anys de clandestinitat” dins de “Història del Socialisme a Catalunya” (o.c.)

(30) Dir. Joaquim Romaguera i Ramió, Ed. Enciclopèdia catalana, B-2005.

(31) Miquel Porter i Moix (Barcelona 1930 - Altafulla, 2004) fou historiador, catedràtic universitari, crític cinematogràfic i divulgador del cinema català de qualitat. (Extret de Viquipèdia: http://ca.wikipedia.org/wiki/Miquel_Porter_i_Moix)

(32) Josep Benet i Morell (Cervera, 1920 - Sant Cugat del Vallès, 2008) Des de molt jove es va afegir als moviments que, arran de la Guerra Civil i de la implantació de la dictadura, van lluitar per la democràcia i la identitat nacional de Catalunya. Va exercir com a advocat durant molts anys, tot defensant persones i institucions que treballaven per la democràcia, sempre en paral·lel a la seva activitat cívica, fins que el 1979 va decidir dedicar-se de ple a la política. (Extret de http://www.escriptors.cat/autors/benetj/pagina.php?id_sec=284)

(33) Fundación Juan March, Archivo Linz de la Transición española: http://www.march.es/ceacs/biblioteca/proyectos/linz/Documento.asp?Reg=r-19671

Fregir i menjar

Si no fregeixes, no menges. No, no va de macro, va de micro. D’empreses, grans, petites, d’autònoms, de particulars. Les empreses es constitueixen a risc i ventura, oi? La vida també és a risc i ventura, oi? Quan s’arrisca i hi ha molta ventura els resultats són positius, es produeixen beneficis. Tot marxa bé. Quan s’arrisca i el vent es gira en contra, quan hi ha desventura, els resultats són negatius, es produeixen pèrdues. La cosa no va bé.   Això tant senzill d’entendre sembla que ho haguem oblidat, potser no tothom, però sí molta gent. Ara, sense voler-ho ni quasi pensar-ho, el vent se’ns ha girat en contra. No és la competència, l’obsolescència del producte o del servei, l’ensopegada d’alguns clients, l’increment de preu dels inputs necessaris, un accident sobrevingut, un desastre natural,...

Ara és una petita cosa invisible, un virus, que s’ha colat en les nostres vides, en les vides de tot el món, com la sorra que es posa entre els engranatges d’una màquina, en aquest cas de la que fa rodar l’economia i l’està frenant, dificultant molt el seu moviment, fent que pràcticament s’aturi. La roda de l’economia -des de la punta austral de l’Argentina fins dalt el cap Nord d’Europa, des de les costes asiàtiques del Pacífic fins a les ibèriques de l’Atlàntic, donant la volta al món- ha deixat d’anar al ritme embogit que venia girant. No, no s’ha aturat del tot, algunes coses encara van. Sinó, com ens ho faríem per afrontar la situació? Tot aquell personal pel que sortim a les vuit de la tarda als balcons i a les finestres a aplaudir i encoratjar treballen en empreses que van i van ben fortes, algunes fins l’extenuació! Públiques i privades, grans o petites, de l’agricultura, la industria i els serveis, de les administracions públiques. Els jubilats encara cobren. Si, és cert, hi ha sectors que estan totalment aturats, per obligació legal o per impossibilitat material i sanitària de continuar treballant. Els monocultius d’algunes coses han esdevinguts problemàtics.

Tornem al risc i ventura. Segurament hi ha massa gent que fregeix i menja, que viu al dia, que no té reserves per un imprevist. D’això es tracta, de tenir algunes reserves. Potser no les poden tenir, no hi arriben, potser s’han acostumat a no tenir-les -la faula de la cigala i la formiga- potser és que el sistema econòmic imperant els ha dit que no tenir-les és normal, que no calen, que per imprevistos ja hi ha el crèdit.

Si quan hi ha beneficis l’assentament comptable és: Beneficis a Caixa, enlloc de Beneficis a Reserves, quan arriben les pèrdues quin assentament és fa? Reserves (o recursos propis) a Pèrdues, quedant en negatiu reduint els fons propis, el Capital. És la descapitalització. En realitat és: Capital a Pèrdues. Es tracta de si les empreses, grans, petites, com siguin,..., si les persones individuals, s’han capitalitzat convenientment o hauran d’anar a buscar recursos a fora per poder continuar o s’hauran de plantejar tancar. Algunes cauran a una xarxa de protecció que els amortirà el cop, d’altres, sense xarxa que el protegeixi s’estavellaran. 

D’aquí que en l’actual situació s’ha de distingir entre empreses que posen suportar el sotrac que està representant l’obligatorietat de les mesures derivades de l’estat d’alarma decretat pel Govern i aquelles que com que sols, voluntària o involuntàriament, fregeixen i mengen l’aturada els representa un atzucac del que se’n veuen un bull. Les mesures proposades fins ara pel Govern van en la línia correcta: tirar la pilota cap endavant per tal que s’espolsi la sorra dels engranatges i la màquina torni a gir per agafar més empenta i pensar que es normalitzi. Des d’expedients de regulació d’ocupació que pagarà l’administració, és a dir tots, a crèdits avalats per l’ICO a retornar ja veurem com, és a dir, altra vegada tots. Es tracta ara de jugar a lo Simeone i oblidar-se del tiqui-taca.

En sortirem menys rics –col·lectivament- d’aquesta crisi econòmica. No més pobres. Segurament tindrem menys rendes però hi ha molta riquesa acumulada. Som rics, sols cal veure els mitjans dels que disposem mirant els noticiaris. Algun BMW com ambulància del SAMUR de Madrid, instal·lacions de nivell, equipaments que ja els voldrien a molts llocs del món, tot un desplegament formidable de la UME, videoconferències i teletreball a dojo, ... Sí, falten mascaretes, respiradors, bates, més personal sanitari que està esgotat, però Déu ni do el que ja tenim. Potser perdrem alguns dies de vacances, potser perdrem alguns beneficis que ara gaudim,.. Convencem-nos, som rics, i ara baixarem algun graó, però continuarem sent rics i a més deixarem respirar i maltractar durant algun breu instant del temps còsmic al nostre planeta Terra. Potser fins i tot aprendrem a fer les coses diferents d’ara en endavant.

Algunes fatxenderies, excentricitats, malbarataments que fèiem no ens les podrem permetre, al menys durant algun temps (llarg).  Tots hi deixarem alguna cosa, nosaltres ara, i els nostres descendents demà i demà, passat pagant l’endeutament necessari que “impepinablement” haurem de prendre. Alguns sectors patiran molt més que d’altres. L’oci, la restauració i els viatges per començar. D’on traurem, sinó, per pagar deutes i començar a fer algun raconet? Però, home!, ERTE’s a clubs de futbol? Potser que ens ho fem mirar. Aquest fregeixen i s’atipen com a diplodocus. No tenien previst cap reserva per alguna eventualitat que pogués succeir? Viuen al dia? Quina nova “indústria” tant fràgil hem muntat! Sí, llavors, com que no tindrem tantes “virolles” deixarem d’estar apuntats als canals de pagament i... us imagineu la roda? En, els, Messi a Qatar. Els espectacles, de tota mena, a Can Pistraus, canviarem les Filipines per la Vall d’Aran, o tornarem a Sant Miquel del Fai com a gran excursió. I això de mirar tot quisque les pel·lícules en el mòbil a qualsevol lloc o a qualsevol hora també estarà en entredit.

Començarem una nova vida més conscients o continuarem fregint i menjant?

7 d’abril. Dimarts Sant, reflexió d’economia.

Atrafegat.

Aquest darrer cap de setmana ha estat trepidant. Estem confinats i les rutines habituals dels dissabtes i diumenges s’han evaporat. Ni mercats, ni sopars amb amics, ni bicicleta de fons i fonda, ni dinar familiars a Cabrils, ni plàcida tarda dominical amb el gruix del diari del dia (per cert, el tinc per obrir encara).

De la història de la família Vilella en la que estic engrescat han sortit dos contactes que em permetran avançar força, o resoldre dubtes o equivocacions que tenia en la meva “Aproximació a la família Vilella” quina primera entrega ja hauré de corregir. Hem pogut parlar telefònicament amb l’autor de la més completa genealogia dels Vilella d’Alforja i també amb la baula perduda a Ripollet del que van venir a Mataró. La M. Antònia ha escoltat les veus de cosins, o cosinets, seus que no coneixia. Tots ens hem desitjat poder-nos veure personalment quan acabi aquest mal son de la pandèmia i ens deixin sortir de casa, conèixer-nos i compartir coses de les nostres vides i dels nostres avantpassats (vaja, els de la M. Antònia en aquest cas).

Per fer l’entrada d’ahir sobre La Palma em vaig submergir -tot llevant-me, encara en pijama i batí- amb les capses de sabates on hi ha apilonades desordenadament les fotografies, postals i semblants, generalment en blanc i negre, que anem arrossegant dels nostres avant passats. Ja vaig trobar el que buscava, però alhora van començar a sortir altres records que m’han portat a altres fils. A l’escola, amb materials per la Promo65 de Valldemia; a la meva pròpia família materna, al meu padrí en Manuel Herrero i al seu fill, també Manel, ara convalescent d’una operació cardíaca amb dos bypass (vaja, un altre que ha passat per la ITV) amb qui vaig mantenir una llarga conversa; amb altres records llunyaníssims de coneguts i amics de la família, com els del cafè del Pont del Prat de Llobregat, els Blanxart dels que he perdut la pista i m’agradaria saber-ne (ja ho he aconseguit! Gràcies, filla per ajudar-me); de les estades a Douvaine els estius quan era adolescent a casa d’en Joan del Molí; de les primeres felicitacions escrites de Nadal que enviava als meus pares quan sols tenia quatre anys! Uf, quina immersió!

(la meva àvia materna, Anita; la meva mare, el meu pare; el sogre del meu padrí, Salvador; i al fons la Roser Casanovas. a segona fila en Quico Lleonart, fill del Rei Negre; jo i el meu germà i en Ciscu Martí, a la comunió d'en Manel (Manelet) Herrero)

El dinar el vam fer sols, com cada dia aquests dies i connectats telemàticament (amb alguns problemes per posar en marxa el sistema) amb els fills, cadascú a casa seva. Així és com ara ens podem veure i veure’ls a tots, fills i néts. Abans, al matí amb la mestressa, vam provar de fer un pastís casolà que no ens va sortir gaire bé. Ens l’haurem de menjar, però. Quin remei! La cuinera és més de plats i viandes i el “pinche” no dóna per gaire en aquests temes més enllà d’ajudar a caure. A mitja tarda, desprès de la migdiada, recés per una estona de neteja. Avui toquen vidres, o va ser ahir?, ja no sé pas en quin dia visc. Vaig tenir temps de comprar vi per Internet. No sé pas com i quan me’l portaran a casa. No, no és res de l’altre món: tempranillo (a Catalunya: ull de llebre) de La Rioja, jove, que m’agrada força per tot portar. Em vaig equivocar en una piulada que vaig fer, una relliscada mediambiental, i vaig gaudir i compartir molts dels acudits que m’arriben. A les vuit del vespre vam sortir a la finestra a fer l’aplaudiment pels que treballen per nosaltres i veure les cares d’alguns veïns. Res, un no parar.

(Felicitació de Nadal de 1955 d'on el pare guardava la moto. Malgrat ser el concessionari de la Vespa, el pare tenia una OSSA. Seria l’inici dels negocis del seu fill, en Guzmán Clavel.)

El que m’està donant feina és la incorporació al Facebook. Primer que encara no m’hi he posat en serio en ser-hi, i tinc dubtes de fer-ho. Segon, perquè em plouen sol·licituds de fer-me amic de no sé quanta gent, alguns que conec i d’altres que no sé ni qui són i per on em surten. Segur que quedaré malament amb molta gent que seran o no amics meus de xarxa. He de completar l’aprenentatge d’aquesta eina per emprar-la, vaja, si a vull fer servir que no ho sé pas.

Però, és que no dono l’abast a fer cap a tot el que tinc entre mans. Hauré de baixar de revolucions, assentar-me amb un llibre a la mà i reposar i seleccionar les meves inquietuds. Per cert, he acabat el darrer Brunetti: “En nom del fill”, ed. 62. B-2019. M’ha agradat. El final s’intueix, però no la causa. Com en totes les policíaques, encara que veus per on va la trama, sempre hi ha la cirereta final.

I ara, a sobre, em truquen de l’oficina de la Caixa perquè els certifiqui que encara sóc el President de la comunitat del garatge ja que ens han bloquejat el compte. Si-us-plau!!

Compte, Manel!! “Quien mucho abarca poco aprieta”, que en català potser és allò de “Home de molts oficis, pobre segur!”.

6 d'abril. Dilluns Sant. Quin calvari!

Rams.

El meu cosí germà, en Francesc, amb els seus pares, la tia Nuria i l’oncle Franciscu, a la sortida de beneir la palma a Barcelona.

Avui és Diumenge de Rams, el dia de La Palma. Quan érem petits, una de les festes assenyalades. Sí, era una festa religiosa, anàvem a beneir la palma, però també era un esdeveniment social. La celebració de l’entrada de la primavera. La mare ens feia estrenar roba al meu germà i a mi, sempre anàvem vestits igual. Era una costum bastant estesa a les famílies amb varis fills. Per la Pasqua Granada, a la Fira de Mataró, recordo que ja estrenàvem camises d’estiu amb màniga curta. I per Tots Sants, “capes i mocadors grans”, tornava la roba d’hivern. Que no hi ha canvi climàtic? Au, aneu a vendre!

Els nois duien palmons, les noies palmes. Em sembla, pel que veig, que ara la festa s’està revifant, no sé perquè va estar a punt de perdre’s. Una i altra cosa són signes del temps, dels passats recents i dels presents actuals, així cal veure-ho. No, no hi ha una revifalla de la pràctica religiosa, al menys “catòlica”, estricte, ni de complir els ordenaments religiosos com cal. Bé, com cal..., com els vam aprendre en els temps del nacional catolicisme que eren més aviat pràctiques tridentines i contrareformistes. Ara, torna poc a poc a assemblar-se una miqueta com abans. Una munió de gent a la porta de les esglésies per què beneeixin les palmes, els palmons, les branques de llorer o d’olivera, a lluir una estona i cap a casa, fins l’any que ve. Potser sortirem la setmana que ve a veure els “Armats” i les processons, o alguns a portar un misteri, un pas. Em quedo perplex al veure les manifestacions religioses tal com es practiquen avui en dia molt deslligades de les creences que les originen. En Ramon, segur que me’n donarà explicació, la té. 

Aquest any, res. Tancats a casa. Viurem dels records.

Amb el meu germà Jaume un dia de Rams de ben petits. Crec que el lloc era l’entrada del tint de Can Marchal, al carrer Fra Luis de León –en temps de la guerra, Bakunin-. Deuríem sortir de beneir a les Franceses.

El palmó, no recordo que mai anés guarnit ni amb una simple llaçada, nu, si arribava a casa en bon estat, primer anava al monument de la capella de l’escola, al Maristes de Sant Josep. Desprès un cop recollit, anava penjat a la barana de la galeria de casa a sol i serena.

El cadiraire del carrer de Sant Josep –davant per davant de l’església, al costat de la Banca Majó Hermanos-, l’oncle “Federicu”, el marit de la tia Antònia, venia palmes i palmons. Aquesta era una activitat de temporada, com la de vendre joguines per la campanya de Reis. L’activitat principal era la de les cadires, vendre’n i adobar-ne. Era el padrí de la M. Antònia, i la seva fillola tenia, no cal dir-ho, la millor palma de la parròquia de Sant Josep. Recordo la botiga, un casalot estret (casa de cós) i profund. A l’entrada, la botiga i el taller amb en Badó d’ajudant per a tot i de tota la vida, amb la finestra com a aparador; l’escala al mig per pujar a les habitacions; una cuina menjador sala per a tot estar, i al fons de l’eixida, la comuna i el magatzem. Per entrar-hi es baixava un esglaó.  Del fill de la casa, en Joan Baptista Bellsolell i Vilella n’he escrit alguna cosa que ha estat publicada però que ha desaparegut de la xarxa i a l’arxiu de la Fundació Campalans hi té una entrada. Al morir el cadiraire, l’any 1971, el negoci va també finir i la casa amb la del costat va ser enderrocada per aixecar-hi la botiga (d’estètica horrorosa, perquè trenca amb tota la del carrer) de Mobles Cañellas.

La M. Antònia lluint la palma a la Riera davant del carrer Nou. Es veu el rètol de la sastreria “La Ciudad de Londres”.

5 d’abril. Records des de casa. Tarda de lectura.

Aproximació a la família Vilella a Mataró -1.

Joaquim Mir

Paisatge d'Alforja

L’avi de la M. Antònia (la meva muller), Antoni Vilella Grifoll (l’Antón o Antonet), va néixer a Alforja, població tarragonina del Baix Camp, sobre Reus, tocant ja al Priorat, més o menys a l’entorn el 1870, potser el 1871, potser el 1869 (les dates que estic trobant de la família Vilella són aproximades ja que sense referències directes les vaig deduint de documents diversos).

(extret del treball d'en Miquel Huguet Vilella) 

Ve a Mataró cap el 1902. La causa probable de la seva emigració deuria ser la cerca d’horitzons més favorables dels que tenia. La fil·loxera arriba al Priorat el 1893, a Porrera, municipi veí d’Alforja. Amb deu anys, des de la seva aparició al Maresme al 1883, la plaga vinguda d’Amèrica empastifa tot Catalunya i provoca un daltabaix al camp. Les dades del cens de població de la localitat mostren una davallada notable a partir d’aquest fet que tocaria fons l’any 1990 en que comença una recuperació notable fins al dia d’avui que torna a tenir la població de 150 anys enrere. 

Pel que es dedueix de la documentació que ha guardat la família (traspassada d’una generació a una altra en capses de sabates o de galetes) deuria venir amb la seva dona, Isabel Llopis Salvador, nascuda el 1876, amb quatre fills: Antònia, la gran, 1897; Magdalena, 1898; Agustí, 1900 i Ricard (Ricardo), 1902.

(Deu ser de 1905, ben establerts a Mataró)

Més endavant, ja aposentat –en parlarem-, aquí a Mataró ja van néixer, primer Mercè (Mercedes), 1904; María, 1906; Isabel (Isabelita), la meva sogra, 1911 i Dolors (Lola), 1916.

(La Isabelita, la mare de la M. Antònia, la meva sogra, a la festa de la flor)

Sembla que va començar a treballar a compte d’un comerciant de vins que es deia Josep Taberna Avila (crec que també era d’Alforja i fins i tot potser parent, ho estic esbrinant, podria ser Taverna?, de Taverna i Àvila l'Alforja n’és ple), amb domicili del negoci al carrer de Beat (Beato) Oriol (avui ja Sant Josep Oriol), 23, o potser que aquest li va traspassar el negoci  per alguna causa que no sé. Tinc anotacions de la possibilitat de les dues coses, o d’ambdues a l’hora. El rebut de la contribució industrial de 1904 encara va a nom d’en Taberna al carrer Beat Oriol cotitzant com industria de “vinos y vinagre al por mayor”, malgrat que he trobat un document de l’administrador de consums per introduir vi al seu dipòsit del carrer Beat Oriol signat per absència d’en Taberna per l’Antoni Vilella el 2 d’octubre de 1902. 

Aquesta és la data exacta –crec- de quan va començar l’Antoni en una activitat comercial que ja anava. Així mateix, hi ha un inici de comptabilitat de l’octubre del mateix any. Una llista amb les entrades mensuals de litres de vi des del 3 d’octubre del 1902 fins al 3 de novembre del 1903 (no hi entrades a l’octubre d’aquest mes, pel que podem considerar una anualitat) dóna un total de 62.512 litres que diu que equivalen a 512 càrregues, a les que suma les existències prèvies de 70 càrregues,  li resta 26, que deuen ser les que té al final, i li dona un moviment de 556 càrregues. No entenc que les càrregues diu que són, o jo interpreto que són, de 48 litres  ja que les multiplicacions no em donen. Ho hauré d’esbrinar, si puc, millor.

El rebut de la contribució industrial del 1905 ja va a nom de l’Antoni Vilella i està domiciliat al carrer de San Benet, 46, cotitzant com industria de “Taberna”. No sé per quina causa (potser un error burocràtic repetit) els rebuts de la contribució dels anys posteriors porten l’adreça del número 45 del carrer de Sant Benet, encara que tota la documentació que he trobat indica sempre el número 46. Les cèdules personals de la Isabel de l’any 1906 (de 11ena. classe: 50 cèntims) i la de l’Antoni de l’any 1910 (de 8ena. classe: 6 pessetes amb 50 cèntims) estan domiciliades al número 46.

No sé pas si quan la familía es trasllada a Mataró  va venir també la sogra de l’Antoni, la mare de la Isabel, Elena Salvador Aleu, que mort i l’enterren a Mataró a començaments de l’any 1909 on tinc el document de lloguer anual d’un nínxol al “Cementerio de Mataró. Nichos en depósito” que contracta l’Antoni i que consta renovat al menys fins al 1914. Aquesta suposició no fora inversemblant ja que al mateix temps es conserva una carta d’una germana de la Isabel que era monja i que des de la seu de la seva congregació a França els transmet la seva resignació i les seves pregaries, signant com a Sor Gregoire du Sacre Coeur. La carta porta l’adreça de La Tour Saint Joseph de Sant Pern (municipi del departament de Ille et Vilaine a la Bretanya francesa) que és la casa mare de les Germanetes dels Pobres. Potser no havent-hi més família a Alforja la sogra de l’Antoni se’n ve també a Mataró per estar amb la filla.

4 d'abril. He trobat un bon entreteniment.

M'he embolicat.

Quan va començar el confinament per la pandèmia que ens assota vaig tornar a escriure al blog i vaig pensar que estaria bé fer una entrada cada dia per deixar constància de les coses que em passaven pel cap durant aquest període, fos més o menys llarg.

Ho anava complint i tenia temes per explicar anotats en un post-it  sobre la taula de treball. Però vet aquí que se’m ha capgirat el programa. Com vaig explicar ahir, el descobriment del contingut d’una capsa metàl·lica de bombons Nestlé que estàvem endreçant  amb fotografies i documentació varia de la família de la M. Antònia m’ha portat a interessar-me pel tema i a bolcar-me sobre ell.

Estic sobrepassat per la feina en que m’he ficat. Això és formidable. No, no és inabastable, tampoc dóna per a tant, però sí que requereix una dedicació que, a més, esdevé obsessiva, que no és d’un entreteniment de mitja tarda. Veurem si l’abasto  i me’n surto o arribo fins allà on puc i ho deixo.

Intentaré anar penjant per capítols, a trossos, tampoc crec que siguin gaires, el que vagi confegint que anomenaré “Aproximació a la família Vilella a Mataró”. Serà una cosa provisional en la confiança que aconseguiré fer-ne tot un relat amb les correccions que caldrà anar introduint a mesura que avanci la feina. Potser serà una feinada, o no.

De moment, la cerca pel Google m’ha donat sorpreses insospitades, des d’acabar a la casa mare de les Germanetes dels Pobres a França, fins a un extens treball d’un Vilella, en Miquel Huguet Vilella, del  2009, que reconstrueix els arbres genealògics de tots els Vilella, a la casa de cultura d’Alforja quin nom sospito –encara no ho sé del cert-  que té alguna cosa a veure amb tot el que estic descobrint.  M’he hagut de donar d’alta al Facebook (les meves resistències a estar-hi han estat vençudes per les oportunitats de comunicació que dóna, miraré d’estar-hi en mesura, més pel que em serveixi que pel que serveixi) i ara hauré d’aprendre a fer-lo servir, sort de l’ajut de la filla que em dirigeix a distància.

No sé pas si en sortirem més savis, o llestos, de la situació d’aquests dies. El segur que ens haurem endinsat, o ens hauran fet endinsar vulguem que no, en uns viaranys que potser no haguéssim pensat mai agafar (d’això anava una entrada que tenia prevista amb el gat, “Le Chat”, d’en Geloux com a protagonista.

És una bonica ocupació per aquests dies de confinament. La mestressa diu però que no m’hi capfiqui més del compte, que cal fer la neteja diària i no abandonar l’endreça del que calgui ara que podem fer-la. Uff! Quina feinada per estar tancats! I els llibres començats, abandonats.

2 d'abril. Sobrepassat, ni temps d'obrir el diari.

La grip espanyola.

Ahir, mentre fèiem com cada dia una estona d’endreça, la M. Antònia em va dir que la seva àvia va morir de la grip l’any 1918. La grip dita espanyola. A l’endreça va sortir una capsa de galetes (bé, és de bombons Nestlé), metàl·lica, que contenia el que havien anat guardant les seves ties que ja fa anys que són traspassades, de la que ella n’és la darrera dipositària i que mai havíem mirat el seu contingut a fons. Fotografies, esqueles, i tot una documentació que permet reconstruir d’alguna manera la història de la seva família materna.

Ahir a la nit ja vaig començar a donar voltes a tot plegat. Té uns orígens tarragonins, a Alforja, i una continuïtat aquí, a Mataró, al dia d’avui, més de cent vint anys desprès. Alguna cosa sabia, com arrenglerar les peces que ara conec i com fer-ne un relat del que podem saber amb el que coneixem i amb els records que tenim. Del cognom Vilella d’aquesta nissaga sols queden dues persones: la meva dona i una cosina germana seva que ja passa dels vuitanta anys. Potser en pot haver alguna altra –que em sembla que podré explicar també- amb la que s’ha perdut el contacte. Amb la situació de confinament a que estem obligat pel maleït virus és un bon moment  per posar-s’hi a treballar, encara que portarà alguns dies. Aquesta tarda m’hi he posat, veurem què dóna de si.

Tinc altres coses al cap per explicar, però com que hi ha dies de clausura per endavant i tampoc requereixen aquelles coses cap immediatesa ni expectativa poden esperar, ja les aniré fent. Ara estic il·lusionat amb la història d’aquesta família que tinc entre mans.

2 d’abril. Amb expectatives.

El record de la legionel·la.

Amb més records que projectes,
amb més passat que futur,
amb un present prim, com sempre,
amb una vida que fuig.
Mentre s'acosta la nit
alguns records em fan viure.
Alguns records em fan viure
mentre s'acosta la nit.

 Raimon

(Mentre s'acosta la nit)

No ho oblidaré mai mentre visqui. Estiu del 2002. Estàvem dinant la meva dona i jo al restaurant “Madrid- Barcelona”, al carrer d’Aragó tocant al Passeig de Gràcia, a Barcelona. Érem a primers d’agost, començàvem uns dies d’esbarjo. Ja havíem fet un viatge aquell any  i els dies que ens quedaven de vacances per fer els passaríem aquí. Sona el telèfon mòbil, era la Pilar, la 1era. Tinent d’Alcalde que ostentava l’Alcaldia accidental en la meva absència: “Alcalde, tenim dues persones ingressades a l’Hospital per legionel·la. No sabem d’on ha sortir el focus”.  L’agost es va capgirar.

De primeres vaig pensar que era un tema controlable. Com que estava aquí no vaig creure convenient reprendre el comandament d’una forma personal. Confiava els les persones que em substituïen i les que hi havia de guàrdia a l’administració municipal. A distància, des de Cabrils, podria seguir el tema i amb quinze minuts podria acostar-me a l’Ajuntament sí fos necessari. Ho seguiria des de casa. També poca cosa podríem fer més enllà de buscar, i trobar, d’on podia haver sorgit el punt emissor de la propagació de la infecció. Em vaig equivocar.

Anys desprès, a l’hora de valorar un altre esdeveniment com van ser els incendis de l’estiu del 2005, vaig publicar unes comparacions que em semblen adients reproduir avui ja que també s’avenen amb el que estem passant aquest dies amb l’epidèmia del Covid-19.

“Amb temes força diferents, però, el fet, les causes, la reacció de la ciutadania, l’acció dels poders públics, la resposta de l’oposició, tenen moltes similituds. D’entrada el fet. Com molts a la complexa vida del món d’avui pot passar sempre, però amb la incertesa del lloc, del temps i la magnitud, àdhuc amb pèrdues de vides humanes. Les causes, generalment derivades de la actuació d’algun inconscient i/o desaprensiu. La visió dels ciutadans que vol, més enllà de les possibilitats existents, respostes ràpides d’actuació i de coneixement de les causes, estimulada per catastrofistes varis o aprofitats. L’actuació pública, sempre millorable, però quan la revises objectivament has de reconèixer la seva eficàcia. I la valoració de l’oposició, negativa en tot, més enllà del que objectivament hauria de ser.

De tot aquest panorama, en el marc del sistema informatiu que tenim que vol titulars i sang i fetge, en surt un debat que no té l’assossec que precisa la situació. Al cap del temps el que en queda són dues visions contraposades. L’objectiva, que reconeix el que va passar realment, valora el que es va fer i l’eficàcia de les mesures que es van prendre de cara el futur. I la subjectiva, el record de la gent, que malgrat les dades existents no ho valora igual i que manté o incrementa la desconfiança respecte els poder públics que els representen. Cal dir que aquesta impressió subjectiva és alimentada per l’escassa volada del debat polític, i la deficient forma de traspassar a la societat la dificultat de la seva “governança”."

Vaig haver de corregir als pocs dies la meva pretensió de controlar la gestió a distància, la virulència que va agafar el tema reclamava la meva presència al front de la situació. El brot afectava a un barri, el de Cerdanyola, el més populós de la ciutat, en el que feia poc acabàvem de superar una problemàtica complicada: l’intent d’implantar una “zona blava” d’estacionament que va aixecar una bona polseguera i que vam haver d’abandonar derrotats. Era l’estiu, la gent estava al carrer, els mitjans tenien escasses notícies, les brases del foc anterior encara estaven enceses entre les veïns i els atiadors, era una qüestió molt sensible que afectava a la salut de la població, i a sobre no sabíem quin era el seu origen. Una perfecte tamborinada d’estiu. 

Els metges ens explicaven que era una malaltia que afectaria a persones amb baixes defenses i estat pulmonar dèbil o deficitari, però que tenien eines per superar-la. Va haver-hi el primer mort, i desprès un segon. Els afectats van passar del centenar. A les administracions tothom va posar-hi el coll. Des del regidor de Sanitat, el plorat Oriol Batista, fins el darrer funcionari. Amb la Generalitat vam anar de bracet. Recordo una reunió informativa als veïns a la sala d’actes de l’Escola Politècnica Miquel Biada (tinc dubtes sobre el lloc exacte), al barri afectat, que anava pujant de to i que malgrat el temor que se’ns pogués anar de les mans, en Lluis Salleras no les tenia totes,  vam aguantar fermament donant la cara. També uns anys més tard ho vaig explicar.

Al final, amb treball perseverant  i intuïció, vam descobrir l’origen i controlar el tema. Els veïns del barri i els afectats van superar-lo. Al responsables municipals ens va costar alguns mesos més, especialment pels debats i polèmiques que inevitablement van succeir desprès. Hi havia eleccions l’any següent i no era cosa de deixar passar l’ocasió per intentar desgastar una Govern que d’una forma potser no prevista havia obtingut una majoria absoluta a les eleccions passades.

Evidentment, ni punt de comparació un brot de legionel·la puntual en una localitat amb una epidèmia com la que ara hi ha a tot el món: una pandèmia. Però sí que a petita escala es reprodueixen unes característiques comunes sobre el fet, les causes, la visió dels ciutadans, l’actuació pública i la valoració de l’oposició que ja vaig patir directament uns quants anys enrere. Ara, tot és a l’engròs. Les efectes i les conseqüències no seran pas les mateixes.

1 d’abril. Com acabarà el mes?

P.S. En Joan Antoni Baron, el meu successor a l’Alcaldia, m’aclareix el dubte que tenia sobre on es va celebrar l’acte informatiu que vam fer amb els veïns. En la meva memòria –fugissera ja- no em quadrava la sala d’actes del Miquel Biada que recordo molt bé. Doncs, sí, era la sala d’actes de l’Escola Politècnica Industrial de Mataró que era l’edifici que es va fer al costat de l’institut Miquel Biada per albergar els estudis d’enginyeria tècnica industrial que es van posar en marxa amb el primer Ajuntament democràtic i que amb el canvi de segle van anar tots al Tecnocampus, restant ara aquell edifici per dependències municipals de Serveis Socials (Benestar social i família). Gràcies, Joan Antoni.