Pocavergonyes!

 

Sona el mòbil.

-“Digui, digui!”

-“es usted “Mànel” Mas”?

Quan algú s’adreça a tu amb un “Mànel” ja saps que és de la resta de les Espanyes. Deuen pensar que això de “Mànel” és per nosaltres els catalans com el “Paco” per ells quan es refereixen a un Francisco.

_”Le llamo de Acnur, soy Encarna Pérez (m’invento el nom ja que en realitat ni el recordo) y por motivos de calidad de la llamada, ésta està siendo gravada en atención... (aquell rotllo que et claven sempre en aquesta mena de trucades).

-“Tenemos una situación muy complicada en (crec que vaig entendre) el Chad. Segons es descriu a l’article que acabo de ressenyar de la Wiquipèdia: “El Índice de desarrollo humano de la ONU coloca a Chad como el quinto país más pobre en el mundo, ya que el 80 % de la población vive por debajo del umbral de pobreza.”

-“... y queríamos pedirle una aportación puntual extraordinaria que aliviar una situación de emergencia que se esta dando allí en estos momentos.”

Soc “soci” d’Acnur - Comité espanyol de l’Agencia de la ONU pels refugiats-des de fa algun temps amb aportacions trimestrals regulars (mira per on, a començament de trimestre, acaben de carregar-me al compte corrent la que correspon) i ara em trucaven per demanar-me una aportació puntual a més a més. Vaig pensar en aquells capellans que a la missa dels diumenge prediquen als feligresos presents la necessitat de mantenir  -o de tenir- les seves creences.

“..., pues mire señora, esta vez no voy a colaborar con ustedes”

“... " (silenci; m’imagino la cara de perplexitat al altra costat del telèfon de la meva comunicant)

“No lo voy a hacer ya que es de dominio público que la República Democrática del Congo acaba de acordar una ayuda al Fútbol Club Barcelona de 44 millones de € para que los jefes de unos virtuosos en manejar la pelota con los pies tengan más recursos para que les puedan pagar las astronómicas cifras que les pagan por su espectacular habilidad .

Segons es descriu a l’article que acabo de ressenyar de la Wiquipèdia: L'economia de la República Democràtica del Congo, una nació proveïda de grans recursos naturals, ha decaigut dràsticament des de la meitat de la dècada de 1980. Els dos conflictes recents (la Primera Guerra del Congo i la Segona Guerra del Congo), que van començar el 1996, han reduït la producció del país i els seus ingressos estatals, n'han incrementat el deute extern i han suposat la mort per la guerra, la fam i les malalties, de 3,8 milions de persones.

Aquesta mena d’accions no són pas noves d’avui, sols cal recordar el “Spain is diferent” del Ministre Fraga.” Se’n diuen destination branding (increment de la visibilitat d’una marca turística). En aquest cas concret, que no és pas el primer, s’ha explicat d’aquesta manera:

“Mientras el “destination branding” está enfocado a la promoción turística, la diplomacia deportiva impacta directamente en la esfera de la política exterior, las relaciones de poder y el poder blando. Y, en el marco de las tensas relaciones diplomáticas entre vecinos africanos, la RDC y Ruanda parece que han decidido llevar sus diferencias, también, a la arena deportiva.

Por un lado, Ruanda (con el lema “Visit Rwanda”) ya tiene acuerdos de patrocinio con varios equipos europeos como el París Saint-Germain, el Bayern de Múnich, el Arsenal o el Atlético de Madrid. Por el otro, la RDC lo ha hecho con el AC Milán, el Mónaco y el Barcelona.

La RDC dispone de entre el 60 y el 80 % de las reservas mundiales de coltán, el 50 % de las reservas mundiales de cobalto y un gran porcentaje de reservas de oro. Además, está considerado por la Comisión Europea como uno de los países estratégicos para el suministro de materias primas críticas para la transición ecológica y la transformación digital de Europa.

No obstante, el grupo rebelde tutsi Movimiento 23 de Marzo (M23) tiene bajo su control el suministro ilegal de minerales desde el este de la RDC hacia Ruanda, que a su vez los exporta. Si bien la RDC es uno de los principales productores de coltán del planeta, Ruanda es el mayor exportador, aunque casi no dispone de este mineral en su territorio.” 

https://theconversation.com/como-entender-el-polemico-acuerdo-entre-el-barca-y-la-republica-democratica-del-congo-262392

Sí, és coneguda una nova tendència a anar-se de “voleio”, a fer “dark turism”, però s’ha de tenir el fetge molt dur per fer-lo, jo no podria, soc massa sensible. Com també és conegut que al món del futbol “no hi ha un pam de net”

La meva generació va ser la que va portar el 0,7 % del P.I.B. a la palestra. De les iniciatives dels ajuntaments, fins llavors cadascú pel seu compte, va néixer el Fons Català de cooperació pel desenvolupament.

Resulta que -després de tants anys, tantes paraules i tanta gent sacrificant-se per alleugerir la pobresa i la misèria d’amples regions del món- ara hi hagi pocs mals de ventre de que siguin els pobres de la Terra els que subvencionin els espectacles dels rics amb l’excusa del “destination Branding”. Parlo amb un “culer” empedreït:

-I la moral?

-Quina moral? Estem parlant de futbol!

Oh noi, si volem ser dins dels 10 equips de futbol més grans del mon no hem de fer gaires escarafalls d’on arriben els diners.

Incoherència, petulància, cara dura, en el cas del club més nostrat del país; sí, aquell del que la ciutat on està en porta el nom i que MVM es va atrevir a dir que era més que un club. Que va donar la construcció del seu nou estadi a una desconeguda empresa turca que ho feia més barat que les catalanes, sense tenir present la vella dita catalana de que “lo barat sempre surt més car”. *

S’esgargamellen els mitjans parlant del “egipcis” a la política i caldria veure quants n’hi ha que també paren la mà en altres sectors socials.

"-Bueno, ¿pero hará la aportación extraordinària?

-No."

Penjo.

“El món està ben girat”, Joan Manuel Serrat, 1984.

Juanito, no sé si els joves d’ara entenen què volies  dir amb aquesta part de la lletra. Si ja ho sé, té més de quaranta anys

“Ara les vaques vedellen

sense haver d’anar de bou.”

*M’hi jugo qualsevol cosa que el Barça no farà cap partit de l’actual temporada al Spotify Camp Nou. https://www.lavanguardia.com/deportes/fc-barcelona/20250923/11090386/spotify-camp-nou-estara-acabado-transcurso-temporada-2027-28.html

20 d'octubre.

A Girona, un acte emotiu en record de l’Ernest Lluch

 

Avui aquest migdia, a Girona, s’ha celebrat un dels actes que el PSC de les comarques gironines ha organitzar en homenatge i record a Ernest Lluch, 25 anys després de la seva mort assassinat per ETA.

Al auditori  Josep Irla, a la seu del govern de la Generalitat a Girona, ens hem aplegat, omplint-lo,  vells i joves que encara valorem i recordem la figura de l’Ernest, la seva trajectòria i la seva obra.

Ha obert l’acte  el diputat al Congrés, Marc Lamuà, que entre altres coses, ha  aprofitat retreure la actitud ruïna del govern de la Generalitat valenciana que pretén retirar el nom d’Ernest Lluch de dos centres sanitaris d’aquell territori. L’encara President d’aquella comunitat -que serà recordat sempre per “El Ventorro” i la seva deixadesa que comportà més de dos-cents morts- continua la seva infausta actuació volen esborrar de la vida de la seva comunitat el record  del nom del Ministre de Sanitat que aconseguí la llei que portava la Sanitat pública a tots els ciutadans espanyols.

Dues lectures poètiques, una a càrrec de l’Alcalde de Portbou, Gael Rodríguez, l’alcalde més jove d’Espanya, i la segona a càrrec d’una regidora de Palafrugell , donaren pas a una conversa entre un altra regidora, ara de Palamós, i Odón Elorza, el que fou alcalde de Donostia (Sant Sebastià), company i amic de l’Ernest, que el coneixia i l’apreciava molt, entre altres coses per l’estima que tenia per aquella ciutat on hi va a arribar una casa i tot. Tot plegat un acte emotiu.

La ignomínia de l’alcalde Nadal ha comportat que no estigués en les files principals de l’acte, en el que he pogut saludar a vells companys i amics, com el que fou alcalde de L’Escala, Rafael Bruguera; el que en fou també molts anys de Les Preses, Daniel Terradellas i el també company i amic en aquest cas del Congrés dels Diputat,  Àlex Sáez, que va fer les gestions per  facilitar-me que tingués accés a lloc reservat- i que m’ha presentat a alguns càrrecs institucionals i orgànics del socialisme gironí. He pogut saludar també a la Consellera Silvia Paneque, cap de llista socialista per Girona ciutat, i al vicepresident de la Fundació Ernest Lluch, el col·lega i amic, Josep M. Carreras. Em deixo gent, segur, que potser ja no els he recordat la fesomia o que no he arribat a conèixer pel relleu generacional.

L’acte, en conjunt, ha estat molt emotiu i he celebrat el desplaçar-me a Girona per aquest motiu.

 

18 d’octubre.

Mapes, mapes,... per comprendre el Món d’avui.

 

La gent de “El Orden Mundial (EOM)”, José Luis Marín, Álvaro Merino i Celia Hernando, han tret a través de la ed. Ariel- B.2025, un  llibre interessantíssim en base a mapes que expliquen la realitat del Mon d’avui molt més que les paraules, Absolutament recomanable.

 

“...el mundo digital descansa de forma irremediable en un espacio físico que sigue siendo espejo de disputa.

En este contexto, los mapas no han dejado de ser una herramienta viva que nos ayuda a arrojar luz sobre lo que sucede a nuestro alrededor.”

17 d'octubre.

Un atac de banyes

 

Aquest any en fa 60 (1965) que un grapat de nois acabava al col·legi Valldemia els seus estudis de batxillerat superior i es dispersava després de -en molts casos- llargs anys de companyonia.

Llavors hi havia al país, a part dels estudis primaris i els de comerç, el batxillerat elemental que s’iniciava després d’un curs d’ingrés als 10 anys i  que comprenia quatre cursos, i el superior -que havent passat una revàlida que es feia en un centre escolar públic (en el nostre cas l’Institut Balmes de Barcelona)- tenia dos cursos més, que també després d’una altra revàlida, permetia entrar en un curs preuniversitari que si s’aprovava donava accés als estudis universitaris.

Al batxillerat elemental hi havia dues classes per curs d’uns quaranta alumnes cadascuna que al superior ja es reduïa a una de sola de quaranta alumnes també. A Mataró, a les escoles, religioses o no, no es feia el curs preuniversitari, llevat de  l’Institut del COPEM (on ara hi ha l’Institut Damià Campeny, a la plaça dels Bous) i el d’una  fusió entre alguns alumnes que sortien dels salesians i dels escolapis que es feia a les aules de Santa Anna (ara Santa Anna centre, on es fa la primària). L’existència, tant als Maristes de Valldemia com en els salesians d’alumnes que hi estaven en règim d’internat i mitja pensió (que sols s’hi quedaven a dinar) comportava la dispersió dels companys que durant els anys d’infantesa i d’adolescència havien anat plegats. Per fer-se una idea del règim interns/externs que es donava llavors, cal explicar que la nostra promoció que va començar el batxillerat al 1959 i el va acabar al 1965 fou la primera en la que el mataronins (els externs) foren més nombrosos que els forasters (els interns) a les aules de Valldemia. Aquest centre, que avui acull a més de 1200 alumnes evidentment sense internat (ara d’ambdós sexes, nois i noies, llavors solament nois), tenia en la planta baixa les instal·lacions pels interns que s’hi estaven permanentment (aules d’estudi, menjador, sala d’actes amb cinema els diumenges, església i serveis auxiliars); el primer pis era destinat a aularis, les classes; i el segon era on hi havia els dormitoris dels interns.

Valldemia era un col·legi elitista fundat al segle XIX on hi anaven alumnes de famílies amb “possibles”, que va començar a perdre aquesta condició quan el país, precisament l’any 1959 amb el Pla d’estabilització i els “Planes de desarrollo” comença a obrir-se al món (turisme*, inversions estrangeres, emigració del camp a les ciutats i al exterior que permeteren remeses dineràries importants)  deixant endarrere l’autarquia industrial i l’agricultura latifundista que van imposar els franquistes guanyadors de la Guerra Civil. El trencament d’aquest esquema comportà també que al col·legi hi començaren a accedir vailets de famílies de les classes populars (mercès també a la concessió de beques, algunes d’elles de la pròpia Congregació Marista i d’altres, generalment d’institucions privades, la Caixa d’estalvis de Mataró entre elles).

Com tot col·legi de les classes superiors, va proporcionar al llarg de la seva història un bon gruix de persones que van nodrir les classes dirigents del país. I aquí, segurament per deixadesa de la seva institució propietària, la Fundació Champagnat, fundació privada, o de la seva direcció, l’entrada que hi ha de Valldemía a la Wiquipèdia -que en general és molt correcte- patina estrepitosament en l’apartat d’alumnes destacats. Dels 13 que hi son “destacats” -alguns sorprenentment- hi falten -segurament serien una munió- persones que desprès de ser alumnes maristes del col·legi Valldemia han tingut una vida professional, acadèmica i política molt més important que la dels esmentats.

Només entre els meus companys de promoció d’aquells anys i sense fer-ne una relació exhaustiva i sols a tall d’exemple podríem afegir-hi: en Josep Sánchez Llibre, economista per ESADE i empresari, després de molts anys d’activitat parlamentari, ara és l’actual President de la patronal catalana “Foment del Treball Nacional”; l’Àngel Padró, catedràtic de física que fou vice-rector de la Universitat autònoma de Barcelona; en Rafael Gimeno, jurista, que va arribar a ser membre del Tribunal Suprem a Madrid; en Josep Molsosa, enginyer, que fou cap d’unitat a la D.G. d’educació i cultura a la Comissió europea a Brussel·les; en Toni Tió, industrial nàutic, que l’acaben d’anomenar Doctor “Honoris causa” per la Universitat Politècnica de Catalunya; en Josep García Miquel, economista, que fou gerent dels diaris El Periódico i El País; en Fermín Bocos, periodista i escriptor que fa vida a Madrid; en Carles Macià, empresari i historiador lloretenc; en Josep Llongueras, economista, Director financer de Torras Hostench S.A.; a més de metges, anestesistes, economistes, farmacèutics, geòlegs, enginyers, arquitectes, advocats, industrials,... sense oblidar que a la promoció posterior a la nostra, en Ferran Ruiz Tarragó assolí el càrrec de President del Consell escolar de Catalunya. Pensar que la nostra promoció ha estat extraordinària, porta  a sospitar que alumnes maristes de Valldemía d’altres promocions anteriors i/o posteriors podrien exposar currículums semblants.

Evidentment, Wiquipèdia és una enciclopèdia lliure i els qui redacten les seves entrades, a vegades, les fan amb el seu biaix. Jo la faig servir molt, en soc “contributor”, tal com amb orgull figura a la capçalera d’aquest blog. Però sé que hi ha entrades que contenen errades i que cal anar en compte amb el seu contingut.

Possiblement la manca d’interès d’aquesta nostra classe en participar en l’associació d’antics alumnes (Alumni) i la falta de continuïtat en general en escolaritzar-hi als nostres descendents (els temps ja son uns altres, i em sembla que ja no hi ha cap “hermanu” com a professor) son factors que contribueixen a la sorpresa que em produí la llista d’alumnes destacats. Amén que l’actual Maristes-Valldemía poc té a veure amb el Col·legi Valldemía on vam estudiar nosaltres. No m’imagino, ara, a tots els alumnes amb la bata d’uniforme, degudament arrenglerats per classe i alçada, a la plataforma davant la façana, cantant l’himne del col·legi:

Valldemía, Valldemía,

rico archivo de hidalguía.

Valldemía, Valldemía,.

alta escuela del honor.

Hoy venimos a cantar alborozados,

Las grandezas de tu historia trastornados,

desgranando las estrofas del Honor,

desgranando las estrofas del Honor.

Salve!, regio Valldemia,...**

Manuel Mas Estela, Alcalde-President del Excm. Ajuntament de Mataró de 1983 al 2004. Diputat a Corts per Barcelona del 2004 al 2007.

Alumne marista del 1952 al 1965, primer als Maristes de baix (el dels pobres) i després (1959-1965) -becat per la pròpia Congregació Marista i la Caixa de Mataró- al Col·legi Valldemía (el dels rics).

 

*Busqueu a la xarxa el documental “Bikini” (em sembla que està al You Tube) que és una bona mostra de l’ambient que hi  havia sobre aquest tema, a més passareu uns minuts (és un curtmetratge) divertits.

** Crec que és la lletra oficial del col·legi tal com jo la recordo encara que han passat més de 60 anys que vam deixar aquell històric col·legi mataroní, que tal com ens digué ja a la Universitat el professor Jordi Nadal i Oller en la seva primera classe d’història econòmica: “Ustedes que vienen de colegios de curas y monjas...”

 

 13 d’octubre.

L’economia de les plataformes. Marx tenia raó.

El company de classe, adversari polític al Congrés dels Diputats i amic “charmant”, Josep Sánchez Llibre, va proposar en la darrera trobada que vam fer els xicots que vam deixar els estudis secundaris (llavors, 6è de batxillerat) a Valldemía * l’any 1965, anar a fer una visita a l’empresa Glovo, situada al districte 22 @ de Barcelona. La intenció del President de la patronal catalana, Foment del Treball Nacional, era que ens ensenyessin una companyia sortida d’un projecte empresarial novador que probablement és un dels “unicornis” més valorats en aquest moments a Espanya. 

(Sacha Michaud, Josep Sánchez Llibre i la responsable de comunicació de Glovo)

La clau del seu èxit ja fou explicat fa molts anys pel celebèrrim economista Karl Marx.

“En la producció social de la seva existència, els homes entren inevitablement en relacions definides, que són independents de la seva voluntat, a saber, relacions de producció que corresponen a una etapa determinada del desenvolupament de llurs forces materials de producció. La totalitat d'aquestes relacions de producció constitueix l'estructura econòmica de la societat, el fonament real, sobre el qual s'aixeca la superestructura jurídica i política i a la qual corresponen formes definides de consciència social. El mode de producció de la vida material determina el caràcter general dels processos de la vida social, política i espiritual. No és la consciència dels homes la que determina la seva existència, sinó al contrari és la seva existència social la que determina la seva consciència. En un moment determinat del desenvolupament, les forces productives materials de la societat entren en conflicte amb les relacions de producció existents o, amb allò que no n'és més que l'expressió jurídica, amb les relacions de propietat en el marc de les quals fins ara havien desenvolupat. De formes de desenvolupament de les forces productives, aquestes relacions es converteixen en les seves traves. Aleshores comença una era de revolució social. Els canvis en el fonament econòmic condueixen tard o d'hora a la transformació de tota la immensa superestructura erigida sobre ella.” Karl Marx. “Prefaci a la Contribució a la crítica de l'economia política.” 1859

Glovo va ser fundada, com aquell que diu, fa quatre dies, el 2014. Dos joves emprenedors (Oscar Pierre i Sacha Michaud) van creure -no van ser els únics- que l’empenta disruptiva que anava agafant l’embranzida de les T.I.C. possibilitava un nou model de producció (en aquest cas de serveis) que de retruc comportaria unes diferents relacions de producció de les que s’havien establert i modificat, pas a pas i lluita a lluita, des del període de la industrialització. És, guardant les distàncies, l’adopció de les “Mule Jenyys”, o les nostres "bergadanes", les quals va comportar el que en diem la industrialització i el naixement d’una nova classe social: el proletariat.

Deixem a part -no és el cas aquí de parlar-ne- les controvèrsies polítiques, administratives i judicials que aquest nou model de producció comporta en les relacions de producció. Avui, l’economia de plataformes s’està estenent per tot el món. Fora com parlar altra vegada del moviment “luddita” als inicis de la Revolució Industrial.

Anem a les dades que ens van explicar:

1. Van néixer sols fa 10 anys i ara ja treballen en 23 països.

2. Tenen 1.400 treballadors a Barcelona i 150 a Madrid, de 24 nacionalitats diferents d’una mitjana d’edat de 32 anys

3. La rotació del personal és alta ja que són treballadors força joves, tècnics preparats i mols d’ells són “expats”, el que comporta que el seu arrelament social i laboral sigui molt menys important que els treballadors del estats anteriors de l’economia. Vaja, que l'associacionisme obrer és molt més difícil.

4. L’edifici que ens varen ensenyar té -a diferència dels d’altres èpoques- totes les comoditats que aquesta mena de relacions de treball comporta: menjadors (a l’aire lliure o a l’interior); sales de relaxació; evidentment moltes sales de treball conjunt, més que de reunions; espais diàfans,; jardineria i mobiliari funcional,...

5. Entre tots els indrets (països) en els que treballen tenen uns 100.000 persones que en la seva gran majoria són autònoms o subcontractats d’altres empreses, llevat d’Espanya, on recentment la lluita que el Ministeri de treball ha portat amb ells fins a la judicatura, comportarà la seva reconversió laboral en treballadors assalariats. Com pot comprendre’s cada part defensa el perquè de les seves posicions i les justifica, però ens va quedar ben clar al assistents que les relacions entre l’administració i l’empresa no són precisament amistoses.

6. Aquest treballadors (riders), ens va explicar el CEO de l’empresa (Sacha Michaud), generalment sols s’estan un any en aquesta  feina, de repartidors, però és arreu una de les fórmules emprades per gent immigrada que ho aprofita per començar a instal·lar-se i per la seva regularització administrativa en el país on ha anat a raure.

7. Els clients són generalment gent jove crescuts ja en el món digital, encara que no hi ha un perfil definit ni en ciutats de característiques semblants. Estan presents en 1.500 ciutats dels països on operen i reben més d’1 milió de comandes al dia, unes 400 milions de comandes a l’any. La limitació de les comandes (ara donen resposta a moltes més coses que la distribució de menjar) ve determinada pel pes, no més de 14 Kg. per rider, i evidentment pel volum de la comanda (p. e. distribució de planxes de surf)

8. Preguntat pels assistents la possibilitat de substituir personal per robots o per “drons”, ens van explicar que sí que hi pensen i ja estan fent algunes proves, però que les dificultat de funcionament d’aquesta mena d’aparells en les ciutats i en l’espai aeri són molt complicades i es precisa una reglamentació pública per aquests d’enginys i que tot això de l’economia de plataforma és molt jove encara.

(el grup de companys de 65 anys enrrere amb el C.E.O de Glovo al mig de tots)

Bocabadats? Sí, en vam sortir una mica del que vam veure i ens van explicar, encara que tornant al començament amb la cita de Karl Marx hem de pensar que l’adequació d’aquest nou model productiu a les relacions laborals tindrà les seves corresponents lluites que deuen tenir pensades i estudiades, -o no-  els representants empresarials i els dels treballadors.

Sols a tall d’exemple, ja que deuen haver-hi multitud d’obres acadèmiques i literàries que expliquen processos semblants en cada moment històric, m’atreveixo a apuntar-ne algunes:

“La guerra dels pobres”, Éric Vuillard, ed. 62, B-2020.

“Germinal”, Emile Zola, Ed. Akal, M-2017

“Catalunya, la fàbrica d’Espanya”, Ajuntament de Barcelona/ Generalitat de Catalunya, B-1985, impulsada pels professors Jordi Nadal i Jordi Maluquer de Motes.

I més propers:

“Antes de que el tiempo lo borre”, F.J. Baladía, ed Juventud, B-2010.

I el recentment editat: “Juan Peiró, mi padre. Una vida ejemplar”, José Peiró Olives, ed. CGT i Fundación Salvador Seguí.

Dels empresaris, nascuda l’empresa en un garatge com s’acostuma míticament a explicar, i d’aquest nou tipus de treballadors nòmades i volàtils amb les seves especials característiques, n’esdevindrà el futur de les relacions de producció i amb elles del conjunt de la societat. No trigarem gaire a veure-ho.

*per cert, en aquesta entrada de la Wiquipèdia -en la part que fa referència a alumnes destacats- està una mica esbiaixada o feta per algun sectari indocumentat. Impresentable. Només amb bastants dels components de la meva promoció (i de les del davant i del darrera) la seva absència provoca vergonya aliena.

11 d'octubre.

El carrer del sotstinent Navarro

 

Quan a l’any 1959 es va acabar la primera fase del bloc de “l’Aliança” (els pisos de quatre alçades sense ascensor) al final del Camí Ral a l’Havana, el carrer de ponent, el que llavors confrontava amb el concessionari de SEAT, Prades, i el magatzem dels drapaires Serra,  se li va posar el nom de “Subteniente Navarro”. No sé de qui va ser l’idea i el perquè de la mateixa, encara que sabent que en aquells anys el President de l’Aliança Mataronina -promotora del conjunt- era el laureado general Salas Paniello (heroico defensor de Belchite) suposo que tothom el va donar per bo (en aquests temps una decisió d’aquesta mena no es discutia i menys si es suposava que responia a un assumpte militar).

En tornar arreu la democràcia tampoc a ningú se li va ocórrer a què venia aquell nom i per les seves ressonàncies militars (suposo) es va quedar com a carrer Navarro, Juan José.

En Ramon Salicrú, en el seu llibre “Mataró, carrer a carrer”, ed. Patronat de Cultura i Capgròs, MTR-2006, escriu

“Navarro, carrer de Juan José.

 Va del Camí Ral a l’avinguda del Maresme. No es troba documentació sobre l’origen del nom d’aquest carrer. Però el fet que la majoria dels carrers de la part baixa de la ciutat estan relacionats amb temàtiques del mar, fa pensar que estigui dedicat a Juan José Navarro, marquès de la Victòria (Messina 1687 – Isla de León 1772) que fou favorable a Felip V en la guerra de Successió i que intervingué en una batalla davant la marina britànica a les illes de Hyerès, cosa que li suposà el càrrec de tinent general de la Marina espanyola...

El nom correspon al Pla de l’Eixample de 1878.”

El bon amic  Ramon Salicrú comença, cuidant-se en salut, que no es troba documentació sobre l’origen d’aquest nom i fa una suposició de qui podia ser.

Doncs, no. El subteniente Navarro va ser un militar de l’exercit espanyol que a Barcelona l’any 1809,va intentar -fracassant- un aixecament contra les tropes napoleòniques que ocupaven la ciutat. Detingut i jutjat, va ser condemnat a mort i penjat el 3 de juny de 1809.

El curiós del cas és que hi ha un monument de any 1929, commemoratiu del fet, amb la seva figura i alguns dels seus companys en un lloc molt transitat (ara pels guiris turístcs) -entre la Plaça de Sant Jaume i l’avinguda de la Catedral- a la placeta d’en Garriga i Bas, davant per davant de l’entrada al claustre de la catedral. Com passa arreu, el que hem vist sempre no li donem importància malgrat que potser sí que la té

Aquest fet ja el vaig comunicar a en Ramon Salicrú fa algun temps, encara que com la seva obra és del 2006, no ha tingut encara una edició augmentada i corregida. Però no estaria de més que l’Ajuntament decidís corregir de facto la placa del carrer (com es va fer amatent no fa gaire amb alguna Ronda de la ciutat).

 

 

5 d’octubre.

Una trobada emotiva.

 

Segurament molts dels que vegin aquesta fotografia no coneixen les persones que hi surten protagonitzant-la, llevat del que passa per darrera que és en Ferran Pedret, fill de dos vells amics meus, en Jordi i la Lídia.

El de la jaqueta blava soc jo que estic abraçant emocionadament a la Pepa Rovira, la vídua d’en Joan Reventós. En Reventós va ser un dels meus principals referents polítics en el camp del socialisme que desembocà en el que ara és el Partit del Socialistes de Catalunya. Alguna que altra reunió havia fet al carrer Anglí, a Barcelona, i a la casa de Sant Salvador del Vendrell. Va ser allà on -tancant prematurament i de forma precipitada una reunió- ens va fer coneixer als assistents els primers castells i castellers que jo vaig veure, entre ells en Pep Jai, tot un altre personatge, enfaixat i fent pinya.

Quan en Joan, al tombant del segle, va caure malalt i ja no sortia de casa seva, jo el volia anar a veure i qui m’agafava el telèfon era la seva dona, la Pepa Rovira. Així vaig anar sabent de l’evolució de la seva malaltia i va generar entre nosaltres, la Pepa i jo (en Mas de Mataró), una relació de confiança i amistat. Possiblement, en actes posteriors arran del traspàs d’en Reventós, deuriem veure’ns alguna que altra vegada.

Ara, al coincidir en un acte commemoratiu dels 90 anys del P.O.U.M. (el meu pare n’era) i els 80 anys del M.S.C. (organització que els llavors joves radicalitzats miràvem amb recel) vaig tenir el goig de retroba-la, poder-la abraçar i fer-li uns petons en record de temps passats i de la persona que estimàvem.

No cal dir que en la sala on es va fer l’acte esmentat (que precisament porta en nom d’en Joan Reventós) vaig tenir l’oportunitat de veure i saludar fraternalment a vells companys i companyes que en les ja llargues vicissituds del partit ens hem anat trobant en algun o altre afer i treball, i com no, també baralla.

30 de setembre.

Un altre epigrama

 "Auspicium"

La incertesa ha envaït l'ordre futur

que es va descomponent i tot proclama

la fràgil solidesa d'aquest món

on l'únic permanent que hi ha és el canvi.

Un altre epigrama de Claudi Valeri, del llibre "Humanun est" de Ponç Pons

(Paestum, temple de Neptú, Juny de 2016)

20 de setembre. L'estiu s'acaba

El dret a la galvana.

 

Darrerament els mitjans de comunicació es fan ressò d’una tendència de gent jove, o no tant jove,  que posa en qüestió el treballar per guanyar-se la vida avantposant-la  a la de viure abans de ser esclaus del treball.

Les condicions del treball avui i consegüentment la seva contraprestació en forma de satisfacció, reconeixement, retribució, son posades en dubte per algunes categories concretes de professionals en el camp dels serveis (l’anomenat sector terciari), financers, informàtics, consultoria o auditoria que lluny de valorar el seu treball qüestionen si els  esforços que hi han de dedicar valen la pena -de la forma que l’exigència de l’empresa els demana- en horaris, desplaçaments, i notablement de retribucions. ¿S’han d’esforçar al màxim perquè siguin valorats i fer carrera, mentre els seus caps o dirigents tenen moltes vegades sous exorbitants aconseguits amb l’esforç dels seus subordinats?

És molt conegut l’exigència de les “Big Four”, les grans empreses d’auditoria i consultoria respecte als membres joves que hi aterren amb l’esquer  de que aconseguiran algun dia, a copia de treball dur i moltes vegades “esclau” en hores i vida personal, arribar a ser considerats “socis” (amb no sé pas tot el que representa aquesta categoria laboral). Mentre tant, horaris exhaustius, desplaçaments, exigència  de fer feines -potser fins hi tot rutinàries – amb en menor temps possibles., o amb presses per complir amb els clients.

No sols és el cas de gran empreses, també ni ha de mitjanes i petites que tenen els mateixos requeriments. Front a l’idea de que guanyar diners, escalar posicions socials, aconseguir un estil de vida molt confortable i envejable (per la majoria), comencen a donar-se casos que prefereixen una vida més assossegada, més “vivible”, més tranquil·la. Més temps per ells mateixos: afoci, cultura, gimnàs, viatges, relacions socials, coneixements,...

S’ha parlat de la “gran deserció”. Crec que és exagerat ja que la majoria de treballadors ho són per pura i simple necessitat de guanyar-se les garrofes per sobreviure, o viure amb les necessitats elementals cobertes. Els seus comptes a finals de mes són migrats i no poden permetre’s la gosadia de considerar el treball com una cosa de la que hom se’n pot estar. La “deserció”del treball  pot ser d’aquells que amb les seves habilitats i coneixements es poden permetre prescindir d’ell una temporada més o menys llarga, vivin en la marginalitat del sistema, però no viuen del “manà” que cau del cel.

Remenant llibres m’ha sortit un clàssic del tema escrit ja fa molt temps: “Le droit à la paresse”, el clàssic de Paul Lafargue, el gendre de Carles Marx. El dret a la peresa que té els sinònims de ganduleria, galvana, mandra,... Sembla que tot torna, especialment ara que el capitalisme financer és cada cop més agressiu i hi ha persones que no volem seguir aquest camí. L’edició és de François Maspero, una editorial francesa de texts d’esquerres de l’any 1972.

 

“Una estranya bogeria posseeix a les classes treballadores en les que regne la civilització capitalista. Aquesta bogeria comporta de retruc misèries individuals i socials que, des de fa dos segles, torturen la trista humanitat. Aquesta bogeria és l’amor al treball, la passió moribunda del treball, portat fins l’esgotament de les forces vitals de l’individu y de la seva prole...”

Aquest text va veure la llum cap el 1880 i encara que ha plogut molt de de llavors sembla que algunes idees d’aquells temps en que els la societat era molt diferent rebroten.

17 de setembre.

Llibres per les muntanyes.

 

Avui, alegria. En Joan Antoni Baron (successor meu a l’alcaldia) fa una estesa de llibres per ermites perdudes dels Pirineus, 18 m’ha dit. Es tracta de que els excursionistes quan hi arriben, si volen, tenen material de lectura, allà mateix o per endur-se’n i després tornar-los, o no. La noticia és coneguda i se’n han fet reportatges, una bona iniciativa.

Deia avui alegria, ja que al assabentar-se que no sabia que fer amb el llibres dels meus fills quan eren infants o adolescents m’ha demanat que els hi donés per anar-los repartint en aquesta iniciativa en la que participa. Avui se’n ha endut una pila. Continuarà. Hi ha més gent que s’ha interessat de que els llibres no acabin al contenidor, encara que alguns, per ser de temps i temes fugissers no els quedarà més sortida.

16 de setembre

Vacances 2025

 

Un any més d'uns dies de vacances  tota la família plegats. Enguany per motius de les possibilitats que els permetia la feina dels fills les hem fet encavalcant-les. Per aquesta raó no podíem anar gaire lluny com en anys passats. Vam escollir l’Empordà. Bona tria, no és un viatge per descobrir nous indrets, però permeten uns dies assossegats.

Un museu que ja he visitat alguna altra vegada a Perpinyà: Musée Hyacinthe Rigaud. El pintor Jacint Rigau va néixer a la Catalunya de la corona dels Austries i al poc va passar a la França de Lluis XIV pel tractat dels Pirineus. Els perpinyanesos, maldant pel llegat cultural, han bastit un interessant equipament cultural amb un conjunt notable de peces antigues i modernes (gòtic, barroc, contemporani,...) que fan una bona base per la seva exposició permanent i també fan exposicions temporals molt interessants. L’actual: https://www.musee-rigaud.fr/expositions va sobre l’obra de Maillol i Picasso. De tots dos artistes tenen obra al propi museu i hi ha afegit algunes peces varies més. A prop de l’Empordà val la pena perdre’s de tant en quan per la Catalunya Nord, al mateix Perpinyà o a Ceret. Temps enrere, era Perpinyà la Catalane, ara amb un alcalde del Rassemblement National, Louis Aliot, pes pesat d’aquesta formació, han canviat a Perpinyà la Rayonnante.

A la tornada de Perpinyà vam fer marrada per arribar-nos fins a Cotlliure, tenia desig de portar als meus nets a veure la tomba d’Antonio Machado. No sé si a ells els va agradar, però jo volia que en tinguessin el record. Per cert, no va haver-hi forma d’aparcar enlloc de curull que estava el poble; la floristeria que temps enrere hi havia prop del cementiri havia desaparegut i no vam poder depositar unes flors en record i homenatge sobre la tomba; encara era oberta una vella botiga de vins de la zona i vaig comprar un Banyuls i un parell d’ampolles d’un “vigneron” de la contrada.

No havíem estat mai al castell de Sant Ferran de Figueres. Una baluerna castrense extraordinària. Vam aprofitar una tarda ja avançada per fer-hi una visita guiada que va resultar molt il·lustrativa: de per què es decideix, un Borbó, construir-lo; de com no té cap setge ni efectivitat pràctica; de com s’utilitza com a quarter i com a presó; com ara van mica en recuperant (serà feina de molts anys); de la singularitat i professionalitat de la seva construcció amb cisterna d’aigua inclosa portada per un aqüeducte i que es pot visitar amb una petita llanxa, del seu manteniment encara com a instal·lació militar. Tots aquells que tinguin algun interès per la nostra història i per la història militar no han de desaprofitar veure-la i tots aquells desvagats per l’Empordà poden deixar-s’hi caure.

 

Encara que, hi ha tantes coses a veure a l’Empordà...! Ens havien parlat molt i bé de les restes conventuals de Sant Quirze de Colera. Vaig buscar informació i no vaig caure a la principal, la de l’ajuntament de Rabós que se’n cuida i que diu que el conjunt monumental està tancat per obres. Vaig anar navegant per altres informacions que indicaven dies de visita, horaris i fins i tot preu de l’entrada i, clar, quan vam arribar-hi estava tancat i pitjor, les obres abandonades. Deu ser molt difícil per molt que ajuntis administracions per redreçar en el possible tot un conjunt monàstic. Sí que hi ha visitable i restaurada la petita esglesiola adjacent de Santa Maria i això sí  el Corral de Sant Quirze habilitat com a restaurant que té bona pinta, obert als migdies i per sopars els vespres del cap de setmana amb animació musical compresa.

La comarca dóna per molt: passejar pels seus pobles; anar a buscar vi directament als cellers cooperatius, o no: Espolla, Garriguella, Pau, Palau-saverdera, Vilajuïga, ...; anar a les zones turístiques: Roses, més proletari, Cadaqués, més senyor; Llançà, El Port de la Selva;... vam deixar de banda tota la part de l’Escala i els seus entorns per tenir-los de temps ben coneguts.

Es comprèn la tirada que hi tenen els barcelonins i les classes benestants catalanes per tenir-hi residència i dels francesos que conformen el més important gruix turístic.

Temps enrere, força enrere ja, que es feien vacances la gent es preguntava: “Quan fareu vacances?”. Ara la pregunta és una altra: “On aneu de vacances”? Suposo que segons la “butxaca”, les inquietuds o desitjos, les èpoques de la vida, la salut, la companyia, les ganes de veure món, o la barreja de totes aquestes motivacions, o les ganes de reposar, et porten a un lloc o altre. Enguany per nosaltres van ser vacances (amb viatge) de proximitat.

Ah!, per cert, m’ho deixava. La casa que vam aconseguir llogar per aquest dies van ser una petita meravella: La casa del Triangle, ideal per la nostra composició familiar, ben equipada i situada, tranquil·la, llevat dels dos dies de Festa Major del poble del costat a l’hora de la música de la nit. La piscina, és més una piscineta però que n’hi ha prou perquè els petits s’hi esbargeixin. El temps, molt més fresc que la calorada de la setmana abans, no ens va permetre de gaudir de sopars a la fresca. Gràcies, Jaume, per la informació, i gràcies, Pau per l’acolliment (pagant, és clar).

Cap a la part del Pirineu,

vora els serrats i arran del mar,

s’obre una plana riallera,

és l’Empordà!

Estiu 2025.

 

La clau de la seva història.

 

Vaig conèixer la literatura del grec / suec Theodor Kallifatides al temps de la pandèmia. Ho vaig explicar aquí:

https://magrinyar.blogspot.com/2020/07/els-anys-passen-i-la-meva-ombra-no-fa.html

i m’hi vaig aficionar, m’agrada.

He llegit unes quantes obres seves. Les més personals, diguem-ne autobiogràfiques, expliquen la seva història d’immigrant, desertant, fugint, del seu país i fent-se una doble identitat. Mai deixarà de ser grec, els seus fills seran suecs, però sols tornarà a la seva terra en comptades ocasions.

Ara, l’editorial que li ha anat publicant les seves obres aquí, ha posat al mercat la seva trilogia dels temps bèl·lics dels anys quaranta a Grècia. Temps molt durs, com els nostres.

https://www.galaxiagutenberg.com/producto/pagesos-i-senyors/

https://www.galaxiagutenberg.com/producto/larada-i-lespasa/

https://www.galaxiagutenberg.com/producto/una-pau-cruel/

Arriben els alemanys, després dels italians; amb el gir de la II WW, breument els anglesos i la guerra civil que es tanca amb la derrota dels comunistes i l’afermament dels governs dretans, molt dretans i venjatius contra els seus adversaris. Són els anys quaranta que modelen la Grècia de la guerra freda i segurament l’actual, encara que avui el món ha donat moltes voltes. La gent se’n va, país pobre i oprimit, l’única sortida.

L’autor també se’n va, fuig, se’n va anar al Nord i va començar una nova vida. En aquesta trilogia novel·lada d’aquells temps ens descriu el seu país, els seu paisatge, els seus paisans,  les costums, ... Primer des d’un poblet pagès del Peloponès, Ialòs, amb la lluita contra els alemanys i l’esperança del triomf dels de baix, desprès ja a Atenes la derrota de la guerra civil. Minos, que va esdevenint protagonista a mida que va avançant l’obra, és un vailet que es va fent gran i va observant el seu voltant, la seva família, avis, pares, germans, amics, noies, escola, ..., és la història de la seva infantesa i joventut.

La trilogia la va escriure als anys setanta. En el pròleg de la primera, “Pagesos i senyors”, explica perquè l’escriu:

“Fa molts anys que vull escriure aquest llibre, però fins ara no n’he sigut capaç. Com que aquesta espera forma part del llibre i la seva naturalesa la va obligar, m’agradaria donar una explicació: senzillament no he tingut l’ànim de treballar amb aquest material fins ara.

He hagut d’esperar fins a tenir la distància necessària per veure el meu material amb ulls crítics i sense prejudicis. Alhora, però, la distància no podia ser massa gran per convertir-me en un estrany respecte a la vida que volia descriure-hi.

Crec que ha arribar el moment just. Ara puc mirar enrere sense amargor. He superat la bestiesa  de sentir-me orgullós de ser grec, així com la bestiesa d’avergonyir-me de ser grec.”

Però, hi ha un moment de l’obra, de la tercera part, cap al final de tot, quan en Minos, ja a Atenes, estudiant de batxillerat, es detingut en una manifestació i es passa tres dies i dues nits a la garjola de la comissaria. La conversa entre el cap de policia i ell quan el deixen anar és il·lustrativa del perquè l’autor, transsumpte del protagonista, pren la decisió d’abandonar el seu país i obrir-se a nous aires, en aquest cas suecs.

“-Fas batxillerat de clàssiques, oi?...

-Exacte!...

-Vols dedicar-te a les humanitats, doncs?

-Correcte!...

-Així vols ser humanista i no comunista? Saps quina és la diferència? Aleshores penses anar a la universitat?

-Tinc idea d’anar-hi, sí.

-A la merda aniràs i ara mateix. Escolta’m bé, abans seré jo Papa de Roma que tu estudiant d’universitat. Et penses que formarem comunistes malparits? De veritat t’ho penses?

....”

Suposo que aquestes paraules reflectides en una novel·la, però a partir de l’experiència de l’autor, són les que el van portar a anar-se’n, a fugir, a abandonar la seva pròpia història i a començar una nova vida lluny de la seva terra i de la seva gent.

11 d’agost.