Cloenda, de curs.

Tal com si fóssim estudiants encara, ahir vàrem fer la darrera de les presentacions d’aquest curs que amb més o menys regularitat mensual anem fent al Foment Mataroní. Des que vam començar a la tardor del 2013, s’han presentat vint-i-dos llibres de temàtica ben diferent però sobre tot centrada en temes d’economia, política i societat. Desprès d’una magnífica i treballada presentació d’en Cinto Amat, en Josep M. Carbonell ens va parlar del què li va portar a escriure i quin sentit volia que tingués l’obra presentada “Creure encara?”, Viena ed. B-2016. El debat va ser interessant també i els assistents, diferents com cada vegada segons el tema presentat, crec que en van sortir satisfets.

Aquest curs va començar en retard per tal que no es barregés amb els processos electorals que s’hi ha donat (i que encara continuen). Sols hem fet set presentacions, més o menys com cada curs, però que crec que van tenir totes elles un bon nivell, tan per les obres i els autors com per la majoria de presentadors. Fem-ne la llista:

1. “El bienestar desigual”, del professor Guillem López Casasnovas, presentat pel Dr. Joaquim Esperalba.
2. “Un bon país no és un país low cost”, d’en Miquel Puig Raposo, presentat per la directora de l’Escola d’empresarials del Tecnocampus Montse Vilalta.
3. “La terra i els humans d’aquí a mig segle”, del mataroní Josep Roca Trescents del que en vaig ser el presentador. Acte que repetirem al Col·legi de Doctors i Llicenciats de Barcelona.
4. “Aquella porta giratòria”, del premiat periodista Lluis Foix, presentat per el mediàtic Manuel Cuyàs.
5. “La Ciudad en movimiento”, del geògraf Oriol Nel·lo, presentat per la sociòloga mataronina Sara Moreno.
6. “La primavera de Múnich”, de l’historiador Jordi Amat, presentat pel jove periodista Joan Safont Plumet.
7. “Creure encara?”, d’en Josep M. Carbonell, presentat per en Cinto Amat.

Economia, prospectiva, periodisme, sociologia, història, pensament. Crec que ha estat un bon ventall de temes, d’autors de perspectives diverses i encertats presentadors (llevat del meu cas que ho vaig ser a demanda de l’autor).

Com he dit abans, l’audiència i la participació col·loquial ha estat lo nombrosa que es pot esperar per aquesta mena d’actes en una ciutat com la nostra, però diferent segons l’atenció que els suscitava l’autor i el llibre presentat. Cal tenir present que l’activitat cultural és variada, plural i nombrosa a Mataró, coincidint a vegades amb alguna que altra, amén dels dies de futbol, generalment els dimecres que és el dia habitual (per disposar de l’espai) en que s’ha hagut d’avançar mitja hora el començament per mor de l’espectacle esportiu. Sempre amb l’ai al cor per si hi hauria clientela i al final la resposta ha estat més positiva del que podia esperar-me. El meu agraïment a tots aquells que s’han interessat per l’activitat.

Com també cal agrair la predisposició dels autors i els presentadors tant bon punt els vaig plantejar la possibilitat de venir a Mataró i de fer el seu comés . Cal dir que tot això és “gratis et amore” per part dels participants, fet que cal remarcar. També el meu agraïment a l’entitat que ens aixopluga, tant físicament com des del punt de vista administratiu, el Foment Mataroní que si que són els que tenen alguna despesa en la disposició i manteniment del local i especialment la bona acollida que la iniciativa a tingut sempre del seu President, l’amic Ramon Salicrú.

Bé, estem a pocs dies de començar l’estiu i haurem de començar a pensar en el curs vinent. No és fàcil ni senzill trobar, en aquesta mena de temàtica, autors de l’àrea barcelonina (per la facilitat de desplaçament) que acabin de publicar i que estiguin disposats a fer un “bolo” a Mataró. Alguna que altra carabassa –comprensible- m’he trobat en algun intent. Segurament moltes coses es podrien millorar, en comunicació, en informació, ..., malgrat que no són temes per encaparrar-s’hi més del compte. Obert a tots els suggeriments, intentarem continuar amb aquesta activitat que pel seu resultat fins ara dóna satisfaccions.

Que tingueu un bon estiu.

16 de juny.

El “panorama”.

Uns quants dies fora de casa, allunyat del país, permeten esvair-te de la pressió quotidiana del que passa en el teu entorn més immediat. Les comunicacions modernes possibiliten mantenir un cert contacte amb que va passant, però -si no hi estàs obsessionat- amb quatre titulars vistos per Internet en tens prou per no quedar-te aïllat completament. I si estàs de viatge turístic vols gaudir-ne, no estar capficat en una cosa que queda lluny, o de la que t’has volgut allunyar.

El nou Govern de Catalunya no disposa de majoria per aprovar els Pressupostos que ha confegit. Vaja, comença a materialitzar-se la dificultat de plasmar en polítiques concretes, i els Pressupostos en són claus per fer-ho, l’heterogenita composició de les forces que es reclamen de l’independentisme. Sí que volen fer avançar el “procés”, però a les primeres de canvi queda clar que ho volen fer per camins diferents, o el que és més important, volen arribar a destins diferents. Tot això ja se sabia de temps, no és pas nou. La teoria aquella del tren que té, que va en, una direcció i del que s’hi van desenganxant vagons a cada estació, o a cada bifurcació,  comporta que el comboi sigui cada cop menor. De moment no sumen, no afegeixen, sols resten. Bé, ara a esperar quin resultat donaran les eleccions espanyoles repetides amb l’esperança, minsa crec, encara que mai se sap, de que s’obri una escletxa que permeti alguna mena de “negociació” per continuar mantenint la il·lusió del camí cap a Ítaca. I si no, què? Potser aquest estiu serà el moment de replantejar-ho tot; però, amb el cap calent... Deixem passar les vacances. El President ja ha anunciat una possible moció de confiança a la tornada pel setembre. Abans o desprès de l’11?

Les repetides. Ja estem quasi bé a la meitat de la campanya, d’una campanya estranya, difícil per les finances dels partits, i els missatges que han de donar, -més justificacions que propostes- que a més tindrà un final més curt allà on celebrem la festa de Sant Joan. No crec pas que es bescanviïn revetlles per actes electorals. Tot el peix està venut? Probablement hi haurà oscil·lacions, però ningú n’augura de substancials. Llavors? Tornarà a presentar-se el tema dels pactes. De qui amb qui? De quina mena? Estables o inestables? Lògics o contra natura? Ja ho veurem a partir de la mateixa nit del 26. Suposo, encara que tampoc no hi ha res escrit al respecte, que ningú gosarà tornar a tibar la corda per anar unes terceres eleccions. Seria fer-ne ja un gra massa. És evident que hi haurà damnificats segons com es desentranyini tot. La continuïtat o el trencament hauran de fer front a una realitat complicada malgrat la bona voluntat manifestada, en un sentit o un altre, en la campanya. Les perspectives econòmiques són les que són, atur, finances públiques, desequilibris territorials, pensions, compromisos europeus ..., i s’haurà de dir la veritat als ciutadans i no continuar amb al cap sota l’ala. Quina papereta pel qui hagi, vulgui o li deixin,  agafar les regnes de la governabilitat.

I, a sobre, afegim-hi que els britànics estan convocats aquests dies per decidir si es queden o se’n van de la Unió Europea. Sembla que el resultat, al menys pel que diuen, és incert, però hi ha possibilitats de que votin anar-se’n. Podem pensar: Ja s’ho faran, ells s’ho perden!, però no anem gaire lluny, els suïssos també s’ho fan tot sols. El que pot passar és que ja “ens ho faran, pobres de nosaltres”, provocant segurament una crisi en la ja debilitada (desorientada?) Unió. Quines conseqüències pot tenir un resultat negatiu? No ho sé pas, però els que des de joves aquí estàvem enlluernats per Europa, els que ens emmirallàvem en les seves institucions i volíem ser com ells i que ens hi deixessin estar, un retrocés en la construcció d’un espai comú de pau i llibertat amb un alt nivell de riquesa (mal repartida, però riquesa) seria un cop fort, primer moral i desprès ves a saber de quin ordre material, un cop molt dur.

Quin estiu ens espera, comença la setmana que ve. Agafeu-vos fort que vénen tamborinades.

15 de juny. 

Impressionistes i moderns

L’exposició “Impressionistes i Moderns”, obres mestres del Philips Collection al Caixaforum de Barcelona val la pena. Senzilla, curta, obres reconegudes de seguida, com la de Modigliani, però no conegudes aquí, segueix cronològicament des de Ingres fins als més moderns que no m’han causat cap impacte especial, hi ha un petit Pollock. De fet m’hi sobraven, continuo sense entendre’ls, no passo més allà de Kandinsky.

Però per entremig hi ha una mostra de quasi bé tots els que van marcar la pintura del XIX i el començament del XX. Nomenar-los tots fora ja tot una classe de història de la pintura d’aquest període. Generalment una peça de cadascun. Picasso, Bonart en tenen alguna més, com Cèzanne amb una muntanya de Santa Victoria, com no, però no gaires més.

La diferència entre les col·leccions d’un i altre costat de l’atlàntic és que mentre les d’aquí, els gran museus, són bàsicament del sector públic, aplegant les peces de corones, reialmes i governs, a l’altra banda, els americans les varen fer individus de la seva pròpia butxaca, com aquesta Philips Collection que ara podem veure aquí. Vés a saber d’on sortien els recursos econòmics per bastir aquestes col·leccions, el cas de la Frick és un exemple (no precisament exemplar), però van tenir la gosadia d’apostar per les noves tendències o adquirir peces mestres, i el despreniment, no sé tampoc si els va ser massa costós, per gastar-se’ls en obres que ara celebrem podem admirar.

30 de maig.

La pastoreta.

Quan vaig veire l’anunci per primera vegada em va sorprendre, ara ja me’l miro tendrament. I ja és notícia als diaris. És el de la pastoreta que tragina bens per les muntanyes del Pallars i que serveix per anunciar una marca d’aigua mineral que fa gala de la seva puresa perquè es recull molt amunt.

Tot el dia els mitjans ens crivellen amb les possibilitats que ens donarà la tecnologia dins de ben poc, a més de vendre’ns la que ja podem utilitzar ara que també ens anuncien reiteradament. I vet aquí, que algun espavilat publicista ens capgira la imatge: Encara és possible que hi hagi gent, neorurals, que faci el camí invers. No hi entenc de ramaderia, ni sé com s’han criat els animals que són sacrificats per que els puguem consumir. Em temo, però, que pensar que es continuen criant com s’ha fet ancestralment és un bonic pensament, però segurament força allunyat de la realitat. L’aviram, el làctics, els porcs, fins i tot el peix i tant d'altres aliments ja es produeixen “industrialment”. Sí que encara hi ha productes alimentaris que  es continuen produint com tota la vida, però em temo que cada cop més marginalment.

Un amic que s’ha dedicat al món agroalimentari em parla d’un sector cada cop més tecnificat, de màquines teledirigides, de drons, i altres enginys semblant. No ens ha d’estranyar pas, és l’evolució de la manufactura a la indústria i d’aquesta al control numèric comandat a distància. Això en tots els rams de l’activitat econòmica i productiva. Perquè no podem pas pensar que en el cas de la ramaderia, i en tota la agroindústria, no ha de passar el mateix?

Per tant, la imatge bucòlica de la pastoreta és sols un reclam nostàlgic per vendre’ns un producte que té, suposo, moltes dificultats per diferenciar-se dels seus competidors. Però a l’hora em sembla també un cert engany, no sé valorar-ne la mida, de fer de la dura vida dels pastors de muntanya un símbol de puresa. Cert que hi ha gent que lluny de submergir-se, o ser submergits, en el brogit insaciable de la vida moderna en defuig i opta per activitats marginals que els proporcionen, segons ells, un altre estil de vida que els plau més. Uns fan vi i mantenen la terra, d’altres artesania i llueixen les seves habilitats, ..., però no ens enganyem, són activitats marginals, tant perquè estan als marges del “sistema” (potser per això les cerquen) i amb uns rendiments també marginals en el món d’avui (potser tampoc els fa massa el pes aquest món). Noves Arcàdies?

En tot cas, el seu ús per la publicitat, pel consumisme, em deixa un regust agredolç. Ah!, i el producte és un de més dels que té una coneguda cervesera.  

24 de maig.

De vegades plou...

M’acaben de comunicar la mort d’en Pep Monròs. Li vaig dedicar una de les darreres entrades en el blog que vaig abandonar al deixar l’activitat política. Era l’octubre del 2011. Em proveïa d’imatges que he fet servir molt temps, ja que les que m’agradaven les anava enretirant i guardant, i en aquella entrada deia que esperava rebre’n moltes mes. Fins ahir mateix ho va fer, variat com sempre: un reportatge sobre el Tirol, un de fotografies excel·lents de senyores poc vestides i un dels seus acudits vells que em va fer gràcia.

Sí, ja era gran, n’havia fet vuitanta, i darrerament havia tingut alguna forta ensopegada. Avui ens ha deixat definitivament, però jo guardaré moltes imatges que va voler compartir amb els seus amics. Imatges molt diverses, d’aquestes que corren per la xarxa: de paisatges, de pintors, de monuments, de senyores, històriques, curioses, de pel·lícules, una de les seves altres grans aficions.

El vaig conèixer ja de gran i va venir amb la Maite com amics d’uns amics comuns. Compartíem anualment un cèlebre sopar de bolets per la tardor entre tot una colla d’amics i coneguts, serà un buit que malgrat tot tindrem present aquest any. En el darrers sopars ja no era tant animador que quan el vaig conèixer, s’anava fent gran. Però fins al darrer moment, com he dit, fins ahir mateix, no va deixar d’explicar per la xarxa els seus sentiment. Suposo que als seus més propers els hi comunicava més personalment. La seva vida laboral, les vicissituds familiars que va passar, alguna ben difícil, com el de la seva filla. Les seves passions i sentiments: el Barça, el catalanisme, l’amistat, la fotografia,...

Avui en Tro, el seu gos, no sortirà a passejar de la seva ma.

“De vegades plou al cor/ i no saps ben bé perquè...”

13 de maig. 

Tot és negre, molt negre.

Ja ni val la pena començar el diari per les pàgines d’esports. No hi entenc de futbol i no sé explicar perquè el Barça desprès d’una ratxa llarguíssima de bons resultats no sap resoldre els darrers partits. Començava el diari pels esports ja que era la forma d’anar-hi entrant. No hi ha notícies que t’engresquin o t’il·lusionin. Tot és negre, molt negre. Aquí, més aquí, no tant lluny, a fora, el futur, el passat... Sembla que al destapar-se tot, a més, no se sap veure cap camí de sortida. I cada dia, ahir, avui, demà, anem cap a un caos descontrolat que forçosament ha d’acabar malament, malament per a molts, encara que segur que alguns, pocs, en trauran profit.

No paro de pensar en el 2008, l’any en que diuen que va començar la crisi. Però aquella data, ja llunyana, sols va ser la de l’esclat d’un desori que venia de abans, dels anys anteriors. Llavors es van fer solemnes proclames de que calia regenerar el “sistema”. Sols van ser paraules, ja que poques coses s’han arreglat, sinó és que s’han espatllat més.

No sé pas per on continuarà tot això, no sé veure’n la sortida. L’economia mundial tornarà a portar-nos més aviat que tard un nou gran ensurt? Europa, millor dir la Unió Europea, va cap a la seva desintegració? Quina sortida hi ha pel panorama polític espanyol que està empantanegat? Com acabarà, si és que comença, el “procés” català? Donarà algun fruit la “nova política”? Aguantaran les classes subalternes la pressió del seu deteriorament sense esclatar per algun lloc?

Vaja, no sé veure cap pàgina que no porti noticies negatives. De quina manera cal mirar-les?: encuriosits, estupefactes, emprenyats o indignats, distants, ... Sensació de que alguna cosa ha de passar, que alguna reacció s’ha de produir, no sé pas en quin sentit. Aquesta és una altra, en quin sentit es pot produir la reacció?, beneint, reprovant, acceptant com mesells, ...? I quin serà el resultat més endavant d’aquesta reacció? Anirem millor o pitjor?

Fins no fa pas gaire hi havia línies d’actuació, que ens podien agradar més o menys. Un cert, diguem-ne, ordre. Ara tot són incerteses. No sabem on derivarà la situació que va degradant-se. Em fa por. Diuen que és un problema generacional. Els de la meva edat vam créixer i hem anat vivint en un sistema estable, més o menys controlat. Potser hem estat uns privilegiats, fins ara ens ha anat tot de cara. En moltes altres contrades no ho poden dir això: turbulències de totes menes. Però sembla que ara també hi estem abocats nosaltres, a menys que inconscients no ho vulguem veure. Els que ens vénen al darrere hauran d’acostumar-se, o potser ja s’hi han acostumat, a un altre món, més incert, més “líquid”. Quines perspectives...

14 d’abril.

Paradisos fiscals.

La notícia del moment és la publicació per un consorci de periodistes d’investigació d’un extens llistat de personatges (mai tant escaient lo de personatges) que tenen o tenien comptes amagats a Panamà. Hi surten de tot arreu i de variades ocupacions. Les xifres són grans.

Sorpresa? Home, sí. Però cada vegada ens en hauria de fer menys. Per varies raons, la principal és que en temps d’Internet cada cop resulta més difícil tenir coses amagades. A final, sempre hi ha algú que penetra allà on sembla que no es pot accedir; que hi ha algú de dins que, vés a saber per quines causes, filtra documents; que hi ha investigadors que escarboten tot el que poden i estiren fils insospitats,...

Però també hem de tenir present la creixent indignació de la majoria de la població que és ben conscient de que hi ha recursos i riquesa suficients per atendre les necessitats peremptòries que tenen si els més rics i poderosos aportessin el que els hauria de correspondre. Aquí està la clau del problema. Mai els de dalt han volgut ajudar als de baix, sempre han cercar maneres d’escapolir-se de contribuir al bé comú. El que ells guanyen, de bones o males maneres, no és per compartir, és sols per ells. Si troben algun lloc per amagar el que tenen ho fan. No és nova, ni d’ara, l’existència de paradisos fiscals o de llocs amb una opacitat extrema per amargar el que convingui.

Dos llibres que es varen publicar no fa pas gaire: “Las islas del tesoro. Los paraísos fiscales y los Hombres que se robaron el mundo”, Nicholas Shaxson, ed. F.C.E., B.A. 2014; “La riqueza oculta de las naciones. Investigación sobre los paraísos fiscales”, Gabriel Zucman, Ed. Pasado & presente,  B-2014. El primer esgarrifa per la complexitat i extensió del fenomen, especialment impactant és el paper de la City de Londres en tot aquest obscur entramat; el segon, més de propòsits, per la dificultat (potser fins i tot ingenuïtat) de les solucions proposades. Evidentment, no hi ha gaires dificultats tècniques per controlar el fenomen, però sí evidents dificultats polítiques, la força dels rics i poderosos.

 Conclou Zucman el seu llibre: “Para girar la página del fraude en gran escala, el combate que debe llevarse a cabo no es solo una batalla entre Estados. Es sobre todo la lucha de los ciudadanos contra la falsa fatalidad de la evasión y de la impotencia a de las naciones.”

4 d’abril.

Parracs

D’un temps ençà es veu que hi ha una moda d’anar amb roba esparracada. Entre els joves, més les noies que els nois, però també n’he vist d’aquesta manera d’altres que ja no ho són, fins i tot la presidenta de la Comunitat de Madrid que no se’n està d’anar a “la page”.

He de dir que em fa mal als ulls. No ho veig bé. Suposo que tinc el record de la pobresa que veia quan era jove, de la gent que anava apedaçada, ja que no era com avui que sembla que ens sobri roba a armaris plens. Crec que aquesta moda d’ara no té present que molta gent del nostre món van desarreglats perquè no tenen més remei, que no és una “gràcia” per ells anar desendreçats sinó que és la seva condició quotidiana de misèria.

Quants recursos disposem els benestants i com els malbaratem! Tenim que consumir més i més; el nostre dispendi o malbaratament arriba fins a donar-li la volta  a l’aparença externa fent motiu de moda l’anar estripat. Valors, dieu? Quins valors estan instal·lats entre nosaltres?

4 de març.

De economistes.

S’ha dit moltes vegades que l’economia és la ciència que sap predir el passat. Sí, analitzar què ha passat és la seva especialitat, intentant d’aquí treure’n elements per actuar en el present de forma que el futur sigui millor.

Aquest és el propòsit de Miguel Sebastián que en el llibre “La falsa bonanza”,  ed. Península, B-2015, intenta comprendre què ens va portar a la crisi del 2008 i les seves conseqüències. El subtítol és eloqüent de la seva pretensió: “Cómo hemos llegado hasta aquí y cómo intentar que no se repita”. L’autor no deixa de fer un exercici d’autocrítica tota vegada que va ser protagonista destacat del període anterior a la crisi i durant la mateixa. Cap del servei d’estudis del BBVA a començaments de segle, una bona posició per tenir elements per comprendre què passava, a cap de l’oficina econòmica del President del Govern del 2004 al 2006, i finalment Ministre d’Indústria del 2008 al 2011, és a dir, llocs claus per incidir en les solucions.

Ell diu, ara com molts, que tampoc va saber veure venir la crisis, i explica el per què. Per les meves responsabilitats en aquells anys també hi vaig ser al mig del problema i vaig escriure força sobre el que anava passant, el meu antic blog en pot donar fe. Com sempre he barrinat, el problema de la crisi del 2008 té causes molt anteriors. La turmenta perfecta que es desenvolupa aquell any s’articula amb elements que comencen amb l’entrada a l’euro i amb la dinàmica demogràfica, però que tenen com a element central el conjunt d’excessos que es produeixen en varis àmbits de l’economia entre els més assenyalats, la banca, les finances, i l’immobiliari. Interessant la diferenciació que fa Sebastián entre la bombolla immobiliària i el boom immobiliari, com es forma i peta la primera i com s’ensorra el segon. Desprès, l’autor, parla d’altres excessos, algun coneguts de primera mà per les seves responsabilitats ministerials, com el de les renovables o les telecomunicacions, així com els de les comunicacions, AVE, carreteres, ports, aeroports, i suposo que se’n deixa alguns més. Perquè el problema van ser els excessos, no l’activitat dels sectors en si que no és pas discutible: les finances són necessàries, l’immobiliari també, l’obra pública també. El problema va ser passar-se de mida, amb tothom esventat el més i més i més.

Tothom es va apuntar al “España va bien”, ningú va voler ser el que aigualís de la festa de la que tots gaudien, tots, administracions, empreses, particulars,... fins que va petar. Com es punxa una bombolla? Primer cal acceptar que n’hi ha de bombolla, cosa que no es volia veure, desprès, rebentar-la... “acabar con la música en mitad de la fiesta”. L’explicació del que va dir tothom l’any 2008, any electoral, ja ha estat molt explicada i documentada, ningú, ningú, ni d’aquí, govern i oposició, ni de fora, va encertar el pronòstic del què passaria. Desprès, havent-hi aixecat la cua al gat, tothom va dir que era mascle o femella, però abans ningú la va encertar.

L’autocrítica hi és, tant en el terreny de la responsabilitat política com en la responsabilitat professional. Els economistes no en sortim gaire ben lliurats de les seves pàgines, amb l’atenuant de que les decisions polítiques es van imposar sobre les propostes econòmiques. Una frase per remarcar-ho: “Las mercancías no votan”. Ara, ja des de l’acadèmia, l’autor pensa i diu que tan de bo aquestes reflexions serveixin perquè en traiem lliçons per no repetir en el futur els errors que vàrem fer en el passat.

Una nota a peu de pàgina (pàg. 91) m’ha encantat:

“El genial emprendedor y comunicador Carlos Barrabés me dio un día su propia definición de burbuja: Hay burbuja cuando miras a tu alrededor y dices: soy gilipollas”.

29 de febrer.

Endreça.

Què hi fa aquella pila de carpetes i papers en un racó del despatx? Òndia, si són temes de fa més de cinc anys! Per això els de dalt, que els toca la llum, ja són una mica esgrogueïts i empolsinats!

De tant en tant, mires el que has anat acumulant al teu entorn i et preguntes perquè guardes les coses que hi ha. No, aquell tema, el de la crisi del 2008, o l’evolució de la pujada del independentisme, o l’anterior crisi europea, ..., era per guardar algun article que havies llegit, alguna nota que havies pres. Però, no t’ho has mirat en uns quants anys i passada la immediatesa que et va portar a guardar-ho allà han quedat. Altres temes han acaparat el teu interès i aquells retalls ara ja han perdut vigència o  ja no són del teu interès. Llavors? Cap al contenidor. Repassar-los, veure que certament no té cap sentit conservar-los i despendre-te’n. Som una mica mitòmans o una mica creguts de que cal guardar material per si més endavant el precisem. Home, potser els periodistes o els estudiosos si que ho han de fer això de guardar per vés a saber què, però la majoria de personal guarda per guardar, amb alguna il·lusió de per si més endavant, però ca.

Hi ha una caixa de cartró amb paperassa varia que vaig portar-me de la darrera feina que vaig fer. Ja fa més de quatre anys i mig que vaig buidar el darrer despatx professional que vaig ocupar. Era a Madrid, al Congrés dels Diputats. Vaig seleccionar algunes coses desprès de dedicar els darrers dies de la meva vida activa a omplir el contenidor de paper que hi havia a la planta on estava ubicat el meu petit despatx de tot allò que ja no necessitaria. Potser vaig creure que alguna cosa calia salvar i una caixa va acabar a casa meva on ha romàs des de llavors a terra a l’habitació que faig servir per estudi. No l’he obert mai. Ara, desprès de aquests anys, penso: i perquè l’he de continuar tenint? Què em fa pensar que pot ser-me encara d’alguna utilitat futura? Segurament el que hi ha a dins no té ja cap valor. Algun de sentimental per a mi, però res més. Si alguna cosa és interessant ja deu estat arxivada a les dependències del Congrés. Res, cap obrir-la i fer endreça, endreça segurament també cap el contenidor. No cal molestar-se gaire en trinxar els papers, vés, què poden contenir que calgui preservar-los d’una hipotètica però força improbable mirada aliena encuriosida?

Tot ve de que disposo de massa espai per acumular andròmines. Si en disposés de menys no em quedaria més remei que desfer-me’n més aviat. Sort que prop de casa hi ha contenidors suficients per desembarassar-se de tota aquesta història personal que creiem que representa alguna cosa i no és res més que nosa.

En la vida todo es ir a lo que el tiempo deshace...

22 de febrer.

Presentació de llibre al Foment

En el marc de les presentacions de llibres que intento organitzar mensualment al Foment Mataroní de temes econòmics, polítics i socials, em van demanar si podia fer la presentació del llibre “La Terra i els humans d’aquí a mig segle” de Josep Roca Trescents, Voliana edicions, Argentona 2016. I ho vaig acceptar amb molt de gust. El tema m’atreu, em sembla interessant. No tenia el gust de conèixer l’autor però això em va donar l’oportunitat de fer-ho al temps que em submergia en la lectura de la seva obra. Ha valgut la pena la lectura i la coneixença. Aquest és el text en el que vaig recolzar la meva intervenció en l’acte que va tenir lloc ahir al vespre amb un notable èxit de convocatòria.

“La Terra i els humans d’aquí a mig segle”. Josep Roca Trescents

Josep Roca Trescents, Terres de Ponent, establert  fa molts anys a Mataró. Directiu empresarial, professor universitari, i ara, podríem dir, publicista?

Cinc llibres, l’anterior “Globalització 3.1. Decálogo para la hoja de ruta”. Pròleg de Mayor Zaragoza i epíleg de Cristian Felber, crec que prou indicatiu de per on va.

Ara, un treball, documentat, de prospectiva: La demografia, el medi ambient, l’economia, el progrés tècnic, la política,... més o menys com ja s’albira que seran no pas a massa llarg termini, sols d’aquí a 50 anys.

Mentre estem tan capficats en mirar on trepitgem (el que està als mitjans, l’immediat) no aixequem la vista i mirem una mica més lluny. Sembla que tot volti sobre nosaltres mateixos, l’ara i l’aquí, i és interessant pensar una mica més enllà, en l’espai i en el temps. Potser mentre estem “ensimismats” (abstrets)  en les nostres cabòries quotidianes no sabem veure que el futur serà més important pels nostres fills que el passat.

Però, no ens espantem gaire, molts de nosaltres podem mirar cinquanta anys enrere, com érem, com era la nostra ciutat i el nostre entorn. Feu l’exercici, us hi convido, en aquestes cinc coses, des de la vostra memòria: Quants érem? Com era el nostra espai? De què vivíem? Quines eines teníem? En quin règim polític estàvem? Mataró, Catalunya, Espanya, Europa,.. el món. Podria explicar-vos la meva visió però no paga la pena, podeu fer la vostra. Per tant, cinquanta anys enrere, cinquanta anys endavant. “Mig segle no és una eternitat; és un temps molt curt.”

Sí, ara tot va molt de presa, o ens ho sembla? Ara sabem més coses, informació, però també els coneixements, i potser això ho capgira tot. Però si ens hi aturem a pensar-ho una mica potser ja tenim els vímets per intuir com serà el món d’aquí cinquanta anys. Se’n parla molt, hi ha molt material, en Josep Roca el fa servir per documentar el què explica. Podem adoptar una actitud cínica, nosaltres ja no hi serem, però el subtítol de la obra ens inquireix: quina herència deixarem als nostres descendents? Tant se’ns en fa del que deixarem?

El tema mediambiental, ell és doctor en bioquímica, ocupa tot un capítol i l’economia li ve al darrera, com a conseqüència.  Desprès els avenços de la ciència i la tècnica. Com es governarà tot això? Amb quins criteris? Anirem a millor o a pitjor?

L’evolució de la població és força coneguda, el desastre medi ambient molt anunciat, sobre l’economia –el Decreixement (en majúscules)- voluntàriament ignorat, els avenços científics tecnològics corprenedors (els relacionats amb la vida humana), les formes polítiques incertes o desconegudes. M’ha semblat un carrusel  de pujades i baixades, d’expectatives positives i negatives, d’il·lusions d’anar a millor, de pors i temences de si serem (seran) capaços de controlar-ho: la població, controlable, el medi ambient descontrolat, el decreixement cap amunt però els avenços científics també (amb la perspectives de noves, més fortes i punyents desigualats), la política... podrem mantenir les conquestes que hem assolit?

Deixem que ens en parli l’autor.

18 de febrer.

Credibilitat.

Ahir al vespre l’informatiu d’en Cuní, 8 al dia, va presentar una notícia, quan menys sorprenent sobre el “procés”. Han fet una enquesta, repetint una que ja havien fet l’any passat d’igual tenor, en la que preguntaven si creien que Catalunya seria independent l’any 2020. La resposta, semblant a la de l’any anterior, és que sols un 17,6% pensa que sí, la resta creu que potser amb alguna diferència continuarem dins d’Espanya. Ni dins dels que es declaren independentistes no arriba a la meitat els que ho pensen, no cal dir que són escadussers els que no ho són. Repeteixo, notícia sorprenent!

Resulta que desprès de la murga que ens estan venen els “sobiranistes” tot el dia, desprès de les eleccions plebiscitàries, desprès de l’espectacle de formar Govern, desprès d’explicar-nos que posem en marxa la tramitació de la “desconnexió”, per cada enquestat que creu que això ja va n’hi ha cinc que no s’ho creuen. Parlant amb la gent ja s’obté aquesta percepció d’incredulitat respecte al “procés”, no he trobat cap persona assenyada que s’ho cregui, clar que sempre pots pensar que és el teu cercle el que pensa així. Però, no, no sols és el teu cercle sinó que hi ha una enquesta, que hem de suposar seriosa, al menys pel mitjà que la fa, que ho ratifica. És a dir, la gent no s’ho creu.

Suposo que hi ha altres enquestes i percepcions públiques o privades que van en aquesta direcció, llavors, perquè s’entesten en mantenir un camí que no té recorregut als ulls de la majoria? Perquè no l’abandonen i n’exploren d’altres, potser tant difícils com aquest, que podrien ser més creïbles? No serà que l’aventurisme els encega? La incredulitat és la tomba de les institucions.

10 de febrer.

A contracorrent. Xamans i exploradores.

Em sembla que aquí i avui és anar contracorrent. El llibre de Víctor Lapuente, “El retorno de los chamanes”, Ed. Península, B-2015, porta per subtítol “Los charlatanes que amenazan el bien común y los profesionales que pueden salvarnos”. El subtítol ja és prou eloqüent de per a on apunta l’autor.

Molt interessant i important per airejar una mica el dens aire que emmetzina el debat públic respecte a les coses que es poden fer en política per millorar-la. S’enfronten dues concepcions: la dels xamans, vaja els bruixots o sacerdots de la tribu, i les exploradores –encertada metàfora en femení- que van a la recerca intuïtiva, provant, encertant o equivocant-se, d’aquelles coses, en aquest cas polítiques públiques, que portin a aconseguir millores per la seva gent. Teologia front a ciència. Els déus, els grans principis, front a l’experimentació petit a petit, una passa rere una altra.

En temps d’indignació, que diria Innerarity, amb el cap calent, pensant trobar solucions ràpides a expectatives potser forassenyades, sempre hi ha xamans que fàcilment entabanen al poble prometent-li solucions màgiques que resoldran els seus problemes. L’exploradora ho té més difícil ja que potser allà on busca trobar solucions és un esbarzer, o un femer, complicar de decantar. Però els xamans continuen mirant els pòsits de les tasses de cafè mentre que les exploradores cada cop saben millor on orientar les seves passes.

La clàssica divisió dretes / esquerres repensada a la llum dels que implementen les polítiques de dretes i esquerres, els que fan les polítiques públiques, que són els treballadors públics siguin o no funcionaris.  Els polítics portant el timó. Els que fan les polítiques públiques, a la sala de màquines. Funcions diferents, els que marquen el rumb i els que executen la marxa de la màquina. Tota aquesta explicació farcida d’exemples documentats de països i polítiques reeixides o fracassades en el temps. En el fons és la reivindicació de la política humil front la política fatxenda. Potser de la vella política front a la nova política? Dels resultats contrastats de les exploradores a les històries terribles, també contrastades, dels xamans. Qui hi guanya i qui hi perd amb les dues propostes.

Ara, davant la incomprensió per la ciutadania d’un món cada vegada menys entenedor que ens mostra moltes injustícies, és fàcil girar-se a escoltar al primer xerraire que ens diu fàcils solucions: altra vegada els xamans, els bruixots. Però, cal reiterar que tenim molts bones i millors exploradores que ens poden ajudar, sense tantes expectatives, però amb més coneixements, sense tant adamisme, a trobar bones -i menys irrealitzables i agosarades- solucions. Una cosa són els arguments i l’altre l’evidència de les dades. La teoria per demostrar i la pràctica contrastada, tant per reeixir hipotèticament o com ja reeixida o fracassada.

“La Política con mayúsculas, la política grande, tiende a agravar los males sociales: moviliza a las fuerzas opuestas y tiene efectos inesperados cuando no adversos. Una política que intenta indagar en la raíz misma de los problemas (un ejercicio fútil), culpabilizando a los supuestos responsables (un ejercicio corrosivo) y generando altas expectativas en la población sobre la capacidad de acción del Gobierno (un ejercicio contraproducente), atrapa a las sociedades en un círculo vicioso. Los grandes chamanes neoliberales han emergido en aquellos lugares donde humean todavía las cenizas de los grandes chamanes nacionalizadores de la economía. Y viceversa. Los chamanes se alimentan los unos a los otros, a expensas de los profesionales exploradores y de toda la sociedad.”

Molt recomanable per reflexionar i debatre, encara que susciti opinions contraposades que també cal tenir presents. Atenció, cal seguir a Piedras de papel.

4 de febrer.

Del tot recomanable.

En aquests dies d’alta intensitat política, dels que s’hi dediquen i dels que ens ho mirem encuriosits i amb incertesa, és del tot recomanable la lectura del recentment publicat llibre de Daniel Innerarity “La política en tiempos de indignación”, Ed. Galaxia Gutemberg, B- 2015.

Certament, no sé per on començar a detallar el perquè de la recomanació. Potser per aquí: “Creo que lo mejor es partir de una constatación muy liberadora: la política es una actividad muy limitada, mediocre y fustrante porque así es la vida, limitada, mediocre y fustrante, lo que no nos impide, en ambos casos, tratar de hacerlas mejores”.

A partir d’això, i ja estem a la meitat del llibre, s’entén la crítica a la política, la vella i la “nova”, als polítics, a les institucions, a la ciutadania, als mitjans, a l’acadèmia, a les que semblen grans idees que ara estan sobre la taula, en fi, a la reconsideració de que potser esperem més de la política del que pot donar-nos en realitat. Sempre el dubte de si el que es proposa, el que s’està proposant, és el correcte i de si hi ha altres alternatives. De que no hi ha res del tot bo ni del tot dolent, de que hauríem d’anar amb els ulls ben oberts intentant abastar més camp de visió i a més llarg termini, res de “curtplacisme”. I que la política és feble, per tres factors: els poders públics han perdut la seva tradicional referència a una territorialitat determinada, a que l’Estat ha perdut la seva capacitat de síntesi i que, ara, l’especificitat de l’acció pública es mesurada amb els criteris d’eficàcia dels actors privats. “La política actual padece un gran dèficit de capacidad estratègica.” Debat, diàleg, cessions, enteniments,... que cal pensar, pensar-hi, molt en les formes, en els contextos, en els canvis que hi ha al món...

“Puede que en otras épocas pensar fuera una pérdida de tiempo; en la nuestra pensar es un ahorro de tiempo, un modo radical de actuar sobre la realidad.”

Per pensar-hi molt i deixar-nos engalipar menys.

25 de gener.

Lectures.

Dues lectures seguides de contingut terrible. “Temps de segona mà. La fi de l’home roig”, de la recentment proclamada Premi Nobel Svetlana Aleiksiévitx, Ed. Raig Verd, B-2015. I “Leningrado. Asedio y sinfonía”, Brian Moynahan. Ed. Galaxia Gutemberg, B.2015. D’alguna manera, la lectura del primer llibre em va fer interessar pel segon: aspectes de la desapareguda Unió Soviètica.

Svetlana Aleiksiévitx és periodista, bielorussa ara exiliada a Paris, i es dedica a cercar les històries de la seva gent fent-los parlar. En aquesta obra mostra el que ha esdevingut de la gent que va viure, créixer, formar-se, treballar, pensar, en el nou règim polític sorgit de la Revolució d’octubre del 1917 i com va quedar aquesta gent quan aquell règim va desaparèixer el 1991, ja fa ara vint i cinc anys.

El que expressen els personatges que hi surten és brutal. Tota la vida pensant en una forma de viure-la concreta i de cop i volta, moltes vegades amb la seva pròpia anuència sense saber massa a on anaven, els hi canvien i es troben amb una altra vida per la que no estaven preparats. Ara, a espavilar-se, els valors i les pautes de comportament són uns altres. Com ho han viscut, com els ha afectat? Quines misèries han superat, especialment la manca de llibertat, la repressió, la opressió. Però també tenien unes perspectives limitades, encara que segures. Els ideals d’igualtat, esvaïts; les diferències ètniques o “nacionals”, ressorgides; les habilitats apresses, inservibles o menystingudes; el paper a la societat, el militar per exemple, o el de quadre del partit, bandejat. Tot amb el rerefons geogràfic, físic, d’un país immens i  d’unes condicions climatològiques duríssimes, al menys des de la nostra perspectiva mediterrània.

La consciència, però, de que els ideals revolucionaris dels bolxevics s’havien encartonat per molts i uns pocs se’n aprofitaven. El nou home roig tenia poca base, no estava gaire ben arrelat, i va desaparèixer deixant penjats als que no es van saber adaptar . El quadre psicològic de moltes persones és esfereïdor, les històries que es presenten corprenen. Però, és la imatge ben recent d’un món que es transforma completament capgirant els paràmetres als que estaven acostumats els que en aquells moment hi vivien. En poc temps i amb gran trasbals.  Els afectats, com tothom en aquesta vida, aniran desapareixen paulatinament de l’escenari i sorgiran noves generacions que no portaran a sobre els condicionants de les velles. Vet aquí de com una idea, una il·lusió, una utopia, segurament un somni, es va escolant per les pàgines de la història i quines són les desferres que deixa. Tot plegat fa pensar molt.

La lectura d’aquest primer llibre em va portar al segon, recent novetat editorial, sobre el setge de Leningrad, del historiador britànic i també periodista Bryan Moynahan. Segurament, hagués pensat, un de tants llibres sobre la Segona Guerra Mundial, però el vaig agafar interessat.

Sota el fil conductor de la composició i interpretació de la Sèptima Simfonia de Dimitri D. Xostakóvitx a la ciutat assetjada que li dona nom, s’entrecreuen varis relats: el de la guerra en torn a la ciutat, vista per ambdós bàndols contendents; el de la vida, mentre tant, a la pròpia ciutat per la seva supervivència; el del mai abandonat terror de la policia secreta estalinista, que continua la seva repressió; la feina del músic, primer dins Leningrad i desprès evacuat a la rereguarda, mantingut entre coto fluixos com a icona del règim soviètic i de la lluita contra els nazis del leningradesos; el titànic esforç per continuar produint  música a la ciutat malgrat les terribles condicions que s’hi donen que culmina amb la interpretació de la Simfonia amb una orquestra exhausta.

Qualsevol d’aquests relats és escruixidor: la carnisseria de la guerra; la inanició de la població assetjada; els esforços sobrehumans per mantenir viva la ciutat; el destí dels sotmesos a la repressió estaliniana; la dignitat mantinguda pels músics; les tribulacions del compositor per fer, acabar i que es pogués interpretar la seva obra; la utilització que el règim soviètic en va fer;... tot en mig de les condicions climatològiques de l’hivern rus. Possiblement, el que m’ha colpit més són les vicissituds de la població civil sotmesa a les penúries més inimaginables, especialment els relats en que hi surt la canalla petita desvalguda. Res, sensibilitat d’avi.

“A pesar de todo, aquel concierto en la ciudad màrtir es tal vez el momento más grandioso, y sin duda el más emocionante, que puede encontrarse en la historia de la música.

Durante aquellos ochenta minutos de música en la Sala Filarmónica se vió que todo lo mejor de la humanidad había sobrevivido a todos los ataques que había lanzado contra ella lo más bajo y cruel del ser humano.”

18 de gener.

Als llimbs, ni al cel ni a l’infern.

No, no és pas una crisi d’identitat. Sé qui sóc. Però no sé on sóc. Uns diuen que canalitzen l’anhel de tot un poble, uns altres diuen que ara la gent sí que està representada. Clar, i com que jo no tinc aquell anhel no dec ser d’aquí, d’aquest poble. Me’n han fet fora? No, home, tu te n’has exclòs. Ah, sí, clar, ja feia be, ja, de mirar-me fa uns dies l’estatut dels apàtrides de les NN.UU. També, vaig ser durant un temps, dues legislatures, representant d’algú. Però sembla que no era de la gent, o que jo no era de la gent. Deuria ser d’alguns sers immaterials que pul·lulen entre nosaltres.

Vaig néixer aquí, en un petit poble mil·lenari que era un lloc on es guardaven les cabres, d’aquí el seu nom, on encara hi mantinc la casa dels meus ancestres. Sembla que el meu arbre genealògic es remunta ben enrere, alguns segles, al mateix lloc. Vaig créixer, estudiar, formar una família que té nous plançons tots fets aquí, aquí mateix. Sempre he viscut mirant la mediterrània amb els turons de la serralada litoral a l’esquena. La feina, també, sempre l’he fet aquí, i ves per on, majorment treballant per la comunitat que m’envoltava. Ara, jubilat, aprofito per anar al mercat del costat de casa. Si que m’agrada anar a fer turisme de tant en tant per veure d’altres indrets, però sempre penso que com a casa meva, enlloc. I el meu desig postrem és que les meves cendres s’escampin sota la Creu del Montcabrer. Però, ai las!, no tinc aquell anhel que arrabassa i encaterina a tot el meu poble (sic), el que fa que esdevingui, sembla que fins i tot oficialment, un estrany i que no sigui reconegut com a part de la comunitat on estic. 

Quin camí que has fet, oi, Toni Comín? No et cau la cara de vergonya? No, no ho crec pas. Has arribat, no sé pas a on has arribat, però ja ets algú per tu mateix, no sé pas si malbaratant el cognom que portes. Vés per on, jo com que penso diferent, com que sóc diferent, he estat exclòs, m’has exclòs del meu poble.

Però no he de seguir mai el meu somni i em quedaré aquí fins a la mort,... 

L’Íñigo Errejón surt del Palau de la Carrera de San Jerónimo, seu del Congrés dels Diputats, amb l’acta de “pare de la Patria” (quin nom tant bonic!) proclamant que ara si que hi ha entrat la gent a fer sentir la seva veu a l’hemicicle. 

En vaig estar molt orgullós, encara n’estic i n’estaré fins que em mori, d’haver estat Diputat a Corts per Barcelona durant un temps. Però, no devia ser de la gent jo. No ho sé pas, doncs, per què la gent, els que m’envoltaven, m’havien fet tant anys confiança, una i altra vegada, fins a sis cops, encomanant-me la direcció del govern municipal de la meva comunitat. Sí no era de la gent, què era? A cas veien en mi una persona diferent quan em reunia amb ells, quant intentava, i en molts casos aconseguia, resoldre’ls alguns dels problemes que tenien, quan els representava, quan m’alegrava o m’entristia amb ells? Sí els polítics no són de la gent, què són? Encara ara, passejo pels carrers on he viscut i treballat sempre i la gent em reconeix, generalment amb respecte, no m’he d’amagar d’haver tingut un càrrec públic durant anys i panys. Sí que sóc conscient de les meves limitacions i penso que com jo n’hi podien haver-hi molts, no sóc pas res de l’altre món. Sempre he pensat que la virtut i el saber estar estan al mig, no pas als extrems; que he tingut cops de rauxa, d’esverament i d’incontinència dels que me’n he hagut de penedir, com qualsevol. Però que he intentat que em guiés el seny, el treball més ben fet que he sabut i el servei als meus, a la classe social en la que vaig néixer i de la que encara en formo part, orgullosament, la dels treballadors. 

Errejón, petulant, d’on surts i amb quins mèrits, encara per demostrar, t’arrogues dir que tu ets la gent i que els altres no n’érem? Potser faràs carrera, no sé pas fins a on i cap a quin lloc, però no tindràs el meu respecte, no te’l mereixes. No t’enfilis al pedestal abans d’hora, el millor que es pot fer en aquesta feina és quedar-se a baix.

El meu monument preferit, a Brussel.les. 6/4/2004

... car sóc també molt covard i salvatge i estimo a més amb un desesperat dolor, aquesta meva pobra, bruta, trista,dissortada pàtria.

15 de gener.

Circ.

Aquest espectador encuriosit va contemplar astorat el darrer número de la pista central. S'havia anar esmorteint la música, també la il·luminació anava baixant d'intensitat i, sobtadament, un fort cop de platerets i un raig de llum directe van mostrar el "más difícil todavía": el trapezista havia fet el triple salt mortal deixant al seu lloc a un altre trapezista agafat de les mans dels que es gronxaven penjats pels peus de l'altra costat de la pista. Màgia i habilitat pels aires sense xarxa de protecció! Sublim!! Tot un cop d'efecte.

El públic del meu entorn, com jo mateix, veien la  enganyosa transmutació, no sabíem si aplaudir o xiular, si emocionar-nos o emprenyar-nos. Altra part del públic ho va celebrar entusiasmada. L'espectacle podia continuar, semblava que s'estava apagant però va tornar a agafar embranzida. Ara ja s’instal·la la gàbia per fer sortir els lleons que a cops, o a cups?, de fuet aniran botant de setial als crits del domador. Desprès tornaran a sortir els funambulistes intentant caminar sobre la maroma. L'orquestra torna tenir bufera i els pallassos es preparen per continuar distraient al personal. Malgrat tot, la funció ja dura massa i es fa llarga. Una part del públic està cansat, els bancs de fusta on s’asseuen ja els fan mal al cul. Potser alguns començaran a desfilar abans d'hora, jo el primer.

10 de gener

Recomanable.

De casualitat, a una botiga de Camprodon, em vaig “procurar” -cara, però tampoc tant- una botella de bona ratafia. Del tot recomanable. Me la prenc amb glaçons, delectant-me. 

7 de gener.

La "nova política".

El millor que ens ha donat, fins ara, la “nova política”. Pel que fa a la resta, ja ho veurem.

6 de gener.

Les primeres decisions.

Es de suposar que els grups polítics per començar a caminar en aquesta XI Legislatura s’han mirat el Reglament del Congrés dels Diputats. També el del Senat, però aquest als efectes de les feines més importants que cal fer primer, la investidura d’un cap de Govern, el deixarem per més endavant, tenint en compte a més la majoria absoluta que en aquesta cambra té el PP i el seu paper secundari (cambra de segona lectura sense ser decisòria, ara per ara). No sé pas si també ho han fet els comentaristes, articulistes i tertulians.

Que segurament -amb la composició que ha sortit de les eleccions darreres- aquest Reglament estigui cridat a ser modificat no obsta perquè és la norma que en aquests moments sigui vigent i no queda més remei que atendre’s al que conté. Sí que sembla que hi ha jurisprudència del Tribunal Constitucional en el sentit que la Mesa de la Cambra el pot interpretar ajustant-lo al que convingui, sense violentar-lo massa però atenent a motius polítics. És el que s’ha fet fins ara. Encara que ara els motius polítics poden ser diferents i portar a d’altres interpretacions.

En primer lloc, per adquirir la condició plena de Diputat/a cal prestar en la primera sessió promesa o jurament d’acatament a la Constitució. Públicament, en veu alta, a demanda del President recent escollit (art. 4.1. R.C.), sense cap subterfugi com es fa en altres Cambres. Evidentment la resposta sols pot ser afirmativa. Què faran en aquesta tessitura els diputats/es d’aquelles formacions que han votat per la “desconnexió”? Són conscients que poden entrar en contradicció (vés! Com si això en política fos gaire important) o pitjor, en perjuri? Deixem-ho aquí, ja que aquestes temes tan “formals” són esbandits del debat polític.

En segon lloc, encara que cronològicament és anterior a l’adquisició de la condició plena de Diputat/a, l’elecció del President i de la resta dels membres de la Mesa, regulat pels articles 36 i 37. En el cas previ del President, en primera votació ha d’haver-hi majoria absoluta. En la nova composició de la Cambra, si no hi ha acord previ entre els grups presents (encara no constituïts com a tals, important això) i tal com estan els números és difícil que cap grup pel ell mateix ho assoleix. En segona votació sols entren en disputa els dos que hagin obtingut els majors números en la primera, resultant escollit el que en tregui més. Les abstencions poden entrar en joc. Bé, aquí poden donar-se tota mena de combinacions possibles, ... i de martingales, segons el que interessi a cada grup. Si tots els grups en la primera votació han votat a un candidat del seu grup, per la segona sols s’ha de dirimir entre els dos grups més nombroses, PP i PSOE. Però en la primera votació poden haver-hi aliances, rares, que sense arribar a cap majoria absoluta poden donar candidats de grups diferents als dos primers.

En una hipotètica segona votació al càrrec de President no està escrit enlloc que les afinitats “ideològiques” afavoreixin d’entrada a un o altre candidat. La cortesia parlamentaria, i el sentit comú, fan difícil que es donin “jugades”, però crec que en aquesta legislatura, al menys pel que es veu fins ara, podem començar a esperar-ho tot, la “nova política” entra en joc. Dependrà dels acords que  s’hagin fet per les altres votacions que venen al darrera i del que d’elles se’n deriva: l’elecció de la resta dels components de la Mesa, vicepresidents, 4, i secretaris, 4 també, que junt amb el President seran els que decidiran el funcionament de la Cambra, començant amb la determinació dels Grups Parlamentaris que es poden constituir. Una Mesa pactada, o no, per inclinar les decisions en un sentit o un altre.

Entrem doncs ja en el moll de l’os del conflicte, derivat -com no- del tema català. Per començar, pot tenir Podemos diputats en quatre grups parlamentaris? Segons el reglament, no. L’art. 23.2 és força clar en aquest aspecte, però aquí entra en joc la interpretació de la Mesa. En Comú Podem ja ha anunciat que ells han de tenir grup propi, sembla irrenunciable segons diuen els mitjans. Si l’aconsegueixen res no obsta perquè el valencians de Compromís també el tinguin com els d’En Marea també. Quatre presencies, quatre posicionaments, quatre intervencions, quatre assignacions materials? Em sembla difícil.

L’altre tema que veurem com es resolt és el dels diputats/es d’ERC i de DiL. Segons el Reglament no poden constituir grup propi cap dels dos i haurien d’anar tots els seus components al Grup Mixt, amb el que comporta de pèrdua de protagonisme i d’assignació. Segons quina composició tingui la Mesa, i els pactes que hagi comportat la seva elecció, transigirà benèvolament amb una gent que diuen que hi van allà per dir adéu? No ho veig gaire clar. Si que hi ha una solució per tal d’obviar aquest problema que és la constitució d’un únic grup parlamentari amb els component d’ERC i de DiL, ja que junts compleixen les condicions de l’art 23 del Reglament. Llavors, però sorgeix un a nova consideració -aquest cop interna- del possible grup parlamentari: ERC té 9 membres i DiL en té 8. Qui seria el cap del grup, el portaveu oficial? El Rufián o el Tardà per sobre el Quico Homs? Quin horror, oi, haver de plantejar-se aquest tema? A diferència dels temps de “bipartidisme”, ara el preu dels vots dels grups nacionalistes a la Cambra ha perdut molt valor, potser -segons com es confegeixin les aliances més o menys estables- cap a la irrellevància. Si no hi ha un replantejament en profunditat dels “sobiranistes”, cap enrere, no hi haurà ni possibilitats de “peix al cove”.

Veurem en els propers dies com es va descabdellant tot això. Interessant, molt interessant per començar. Desprès, més encara. Això són “minúcies”, els prolegòmens.

5 de gener.