Una trucada.

 

A mi no em trucaran mai per ser Conseller ni res semblant. Quan potser era possible mai ho va ser, malgrat alguna informació desinformada, i ara ja se’m ha passat l’arròs i les ganes. Uff...! quin maldecap. Encara que alguns a la meva edat estan, o volen continuar estant, en el candeler i sense manies.

Al rebre una trucada d’aquesta mena el primer que hauria preguntat fora: “Perquè jo? No n’hi ha de més preparats per el comès?”. Sempre, en el ben entès, que el que truqués fos dels “meus”. Si no ho fos, en la meva previsible perplexitat, primer preguntaria: “En quin marc s’ha de desenvolupar la feina? Objectius, programa, companys, direcció, previsió de recorregut, ...”. Encara que... si ja no saps quins són els “teus” (no ho has sabut mai o ho has oblidat) agafes l’ocell al vol i a la cassola. Som-hi!

No, això d’estar al servei del “país”, de la “gent”, de “les idees”, està molt bé, però cal concretar quin país, quina gent, quines idees. No s’hi valen qualsevols i parafrasejant a Marx, Groucho, sinó són les meves en tinc unes altres, les que vulgui vostè.

S’explica que en l’època de la Restauració a Espanya un cap de Govern que estava a punt de caure l’endemà va cridar a un personatge per oferir-li el càrrec de ministre. Aquest li va dir: “Escolti, però si serà per sols un dia!”, i el cap de Govern li va respondre: “Sí, però vostè serà ex ministre tota la vida”.

No sé si hi ha molta gent que li fa dèria encara ser alguna cosa, especialment si ja n’has sigut alguna i més si no has de redimir-te, o rescabalar-te, de res, ans al contrari. Sí, hi ha molts exemples, alguns no massa reeixits, per cert. Noi, la fal·lera de la presència pública. Humana. Potser també afrontar un possible ridícul amb les esquenes, o les galtes, amples.

La condició humana i els camins del Senyor són inescrutables. Amén.

11 d'octubre.

Des del fons dels temps obscurs.

 

No sé res de filologia; m’agrada la història, alguna cosa en sé, poca; la prehistòria em costa més; Grècia m’encanta. Amb aquestes premisses m’he enfrontat amb el darrer llibre de Pedro Olalla, “Palabras del Egeo. El mar, la llengua griega y los albores de la civilización” Ed. Acantilado. B-2022. Per a mi del tot sorprenent des de la meva ignorància amb el que planteja l’autor.

Des d’una petita illa de les Cíclades, Kímolos, el narrador (transsumpte de l’autor, suposo) es disposa a rebre al seu fill, Sílvano, que arriba en deu dies i comença a escriure-li dia a dia les seves reflexions sobre la llengua dels grecs, els seus orígens, les seves variacions, contaminacions, translacions, influencies, ...De com surt la llengua, el llenguatge, de com deuria haver-hi alguna cosa, o molt, de civilització abans de la constància dels primers fets que ens han arribat, abans d’Homer en aquest cas.

Deixo de banda el tema filològic grec del que no sé ni l’alfabet, però m’aferro a la història, o als orígens de la història. Què sabem de les edats obscures? Què ens diuen el que es va descobrint? Quins són els orígens? Gratant els mites, el que traspuen els primers escrits coneguts, el que perviu en l’imaginari de la gent, el que ha representat mirar el cel i les estrelles, el que ha servit d’aliment des de temps immemorials, l’oli, el vi, el peix, el formatge,... D’on s’ha de partir? De la ciència.

“La ciencia, Silvano -ese “pararnos ante algo a observar”, como lo definieron los griegos con la palabra episteme-, seguirá ampliando nuestros horizontes mientras estemos dispuestos a no aferrarnos a una convicción si aparecen evidencias que la ponen en duda. Y las evidencias, que a menudo confunden e incomodan, siguen apareciendo cada día.”

¿Des d’on fa l’autor les seves reflexions que va anotant a la seva llibreta? Des del paisatge, en un turonet, a la vora d’una platja, assegut en una senzilla taberna arran de mar. És l’Egeu.

“Ahora estoy en To kyma: ya sabes, la taberna que pone las mesas en la arena. La ensalada de halmyra que acabo de comerme -mojando el pan en un aceite denso y profundo, el vino humilde servido en una frasca de cristal, y un calamar asado al amor de la brasa con un certero chorro de limón, me han vuelto a recordar que Grecia sigue siendo un lugar para sibaritas sencillos. Vamos, pues, con Dioniso, como te prometí.”

Segueixo a Pedro Olalla de temps. Suposo que el meu interès per Grècia hi ha contribuït. Hi he estat unes quantes vegades puntualment a diferents indrets de la seva geografia: Atenes, el Dodecanès, les Cíclades, les Jòniques, el Peloponès. Hi tornaria sempre, no sé si ho podré fer. Vaig ressenyar en aquest blog temps enrere (2012) una de les seves obres: “Historia menor de Grecia”, https://magrinyar.blogspot.com/2012/07/lectura-interessant-i-entretinguda.html He regalat més d’una “De senectute política”, que és una possible resposta al “De senectute” de Ciceró. Vaig aprendre de “Grecia en el aire”, totes elles editades per Acantilado.

M’agrada molt la seva escriptura: “Un poco más abajo, los solitarios cipreses que son como paisaje puesto en pie para mirar al horizonte, me recordaron que tenía que hablarte, aunque fuera de paso, de toda esta vegetación tan propia del Egeo: que brota en esta tierra desde el Paleolítico, que ha inspirado mitos y topónimos antiguos, que ha dejado su nombre escrito en los más viejos caracteres que sabemos leer, y que, no obstante, aún siguen diciéndonos que vino de otra parte (no se sabe de dónde).”

Les seves reflexions i explicacions sobre els orígens el porta, al final del llibre, a parlar de la condició humana:

“¿Sabes? Ahora que me detengo a pensarlo en el amplio silencio de la noche, homo y anthropos parecen nombrar dos naturalezas fundidas en la trágica figura del hombre: homo, su terrosa sustancia; anthropos, su vocación de altura. Su humilde pequeñez y su humilde grandeza. Su afán por dominar la tierra y su extraña nostalgia del cielo.”

“Quizá, en el fondo, lo mejor de nosotros, todo lo que de bueno hemos logrado solos y como especie -el lenguaje, el amor, el sufrimiento por el dolor ajeno, la idea de justicia y de vergüenza, la colaboración, la alegría, la emoción compartida, el esmero, el talento, la conmoción ante lo bueno, la gratitud o la memoria-, no sea otra cosa que la huella espasmódica de nuestra aventura como seres en busca de sentido.

Todo se explicaría, entonces, si aceptamos que el don es la inquietud; o, dicho de otro modo: que la divinidad espera de nosotros no es que encontremos el sentido, sino que lo busquemos.

Extraña conclusión. Extraña criatura, el hombre. Extraña condición, la suya, y extraño, su destino. No sé, Silvano. No sé lo que tú piensas. Yo esta noche me quedo con la sonrisa antigua del vino; me quedo con la idea del agón, con la silente bóveda estrellada, con nuestra inexplicable nostalgia del cielo.”

14 de setembre.

Pensament (segurament subjectiu).

 

“La indigència intel·lectual de la molts actors públics és supina.”

Accepcions emprades. He anat al Diccionari ideològic de Julio Casares (sempre m’ha acompanyat). No crec pas que la traducció literal pròpia afecti el contingut de la pensada.

Indigència: Pobresa.

Pobresa intel·lectual: ignorància.

Ignorància: falta de instrucció.

Ignorància supina: la que ve de la negligència.

Negligència: falta de diligència i aplicació.

8 de setembre.

Les darreres fotos en paper.

Repassant el que hi havia a una de les varies lleixes de llibres i altres materials oblidats pel temps n’ha sortit un grapat de fotografies en paper que van ser les darreres que vaig fer amb “carret” per revelar. Méthode traditionnel. Són del primer trimestre de 2004 i encara estaven dins la funda de la botiga que les va revelar amb els clixés de pel·lícula corresponents, datada el 14/4/04.

Les imatges van de la celebració dels aniversaris familiars d’aquells dies, febrer, març, i de l’anada a Bèlgica per l’abril a veure els Molsosa per esbargir-nos.

Vam estar a Brussel·les per Setmana Santa a casa en Pep i la Montse i vam fer alguna excursió pels voltants, recordo Dordrecht a Holanda. Jo havia de decidir plegar de l’Ajuntament ja que a les eleccions generals del març havia obtingut acta de diputat al Congrés. En vam reflexionar plegats. Calia tancar etapa. Després de les eleccions locals del 2003, novament reeixides per sisena vegada, m’ho vaig passar malament. Ja portava massa temps, tot aconduïa a una meta. Ho faria a la tornada.

1 de setembre.

Tres frases de la darrera d’en Brunetti.

 

Interessant. Crec que Donna Leon ha tornat a trobar el to i ens presenta un cas poc policial, més d’indagació de la condició humana i les seves misèries. “Dad y se os dará”, Seix Barral, B-2022.

La ciutat de la llacuna es va recuperant de la Covid, la vida reprèn amb les seves vicissituds. Les malalties mentals dels grans. Les debilitats, també mentals, dels que encara no ho són. Les trafiques monetàries i  fiscals dels que les poden fer. Els dubtes dels que hi han de lluitar. Els viaranys que han de transitar els que volen desentrellar el que passa. La impotència, com en altres episodis de la sèrie, per cloure d’una manera justa el tema. Les connivències, les conxorxes, els artificis, els entrebancs, els enganys del funcionament  de les coses.

Surt menys la família del comissari, més la de la seva pròpia ascendència, i és clau la companyonia dels seus col·laboradors més fidels amb canvis de papers. Més persones, diverses, del seu paisatge que aquest pròpiament dit sempre omnipresent en les anades i vingudes del  comissari Brunetti.

“Los chips leen documentos; los amigos intentan leerte el corazón.”

“Pero los artistas, como había concluido hacía ya tiempo, eran como los políticos: les interesaba más la elegancia de la verdad que la verdad en sí misma.”

“Pensó en una cosa que Séneca había escrito en una de sus cartas, en la que advertía que hasta que empezamos a prescindir de las cosas no somos conscientes de lo innecesarias que eran”.

1 de setembre.

Sí, la vida és molt dura...

 

Prou m’hagués agradat a mi que el Sr. Navarro Fargas, director del diari Mataró, acceptés publicar mai un escrit de les meves idees i propostes quan “militava” als G.C.R. Però el diari de Mataró era un mitjà de la premsa del Movimiento i a la seva portada hi lluïa el jou i les fletxes emblema del règim franquista i els G.C.R. era un grupuscle d’extrema esquerra, eren els “Grupos Comunistas Revolucionarios” (en castellà).

De tot això ja en fa més de cinquanta anys, en un altre temps i país que ja no és el nostre d’avui. En Pepe Manté va explicar la història dels moviments (del que es movia) polítics a Mataró en els anys 60 i 70 del franquisme en una comunicació publicada als Fulls de M.A.S.M. (https://raco.cat/index.php/FullsMASMM/article/view/115967/146569)

Érem quatre gats, enfrontats amb altres grupuscles tant inoperants com nosaltres, fruit del big bang que es va produir al F.O.C.(Front Obrer Català) al finals dels seixanta tal com explica Isidre Molas en “Quan tot ens semblava possible”. La deriva esquerranista va ser considerable, no sols dels epígons del F.O.C., als fususú (F.S.F.) també els passà el mateix i a les escissions del PSUC també. Vist en la distància i amb benevolència allò va ser fruit de la impotència, la ràbia, la inconsciència i el sectarisme d’una generació que ja no havia viscut la guerra civil ni era hereva directa del que la va provocar i protagonitzar. Els temps havien canviat.

Com tots els que estàvem en aquelles misèrrimes històries, jo tenia un malnom (un àlies), encara que en el petit món local ens coneixíem tots pel propi, llevat, però, en el meu cas d’una noia que venia de Barcelona a reunir-se a la nostra “cèl·lula”  i que jo retornava allà deixant-la a l’entrada d’una estació de metro seguint els comportaments clandestins. Molts anys després, ella ja traspassada, vaig saber qui era: Mercè Soler Regàs, històrica activista, que era una de les “jefas” d’aquell col·lectiu.

Els soviètics i els xinesos ja havien quedat a la dreta. Calia seguir a l’Enver Hoxha!! Les publicacions que fèiem, poquetes, eren editades per “La hormiga roja”. Vaig rebre una reprimenda orgànica per fer un paper que m’havien encarregat sobre la lluita universitària basant-me en el que hi havia a mà: “Cuadernos para el dialogo”, una consistent publicació de reformistes democratacristians. El meu treball va ser considerat dretà. Les nostres referències intel·lectuals eren, a part dels clàssics ( Marx -poc llegit- i Engels, Lenin, Stalin, Mao, ...) la xilena Marta Harnecker i en el meu cas, pels estudis, els economistes americans Paul Sweezy i Paul A Baran lligats a la Monthly Review. Quan el debat va anar pujant de to i es va plantejar, crec sense massa entusiasme, la lluita armada, ho vaig deixar. Sincerament, no m’hi veia. N’hi havia fet la “mili” per no tenir condicions per fer-la.

“Afanys de joventut, de fer rodes quadrades...”, que cantava en aquells temps en Quico Pi de la Serra. És coneguda aquella frase que diu més o menys: “Qui no és revolucionari als vint anys, no té cor. Qui ho continua essent als quaranta no té cap”. Cada generació ha de fer les seves pròpies descobertes i els joves d’ara fan les seves. Ara també, alguns s’indignen, s’esveren, s’aixequen, protesten, i s’organitzen més o menys per lluitar contra el que no els agrada, com ha passat sempre.

“Sí, la vida és molt dura

I no porta confitura:

Les coses són com són,

Aquí, i a la fi del món”

Del Romanç del Procés d’en Pep Lligades.

 

29 d’agost.

La paziencia del ragno.

“Può un omo, arivato oramà allà fine della sò carriera, arribbillarsi a uno stato di cose che ha contribuito a mantiniri?” Il commissario Montalbano senti il peso degli anni. E della solitude. Si intenerisce, mentre cerca le parole e i gesti che lo nascondano agli altri; le parole che facciano barriera. Ascolta la voce di dentro. Si interroga: “Era solo un omo che aviva un pirsonale criterio de giudizio supra a ciò cge era giusto e ciò era sbagliato. E certe volte quello che lui pinsava giusto arrisultava sbagliato per la giustizia. E viceversa. Allura, era megliu essire d’accordo con la giustizia, quella supra i libri, o con la pròpia cuscenza?” Il dilema è da tragèdia greca.

“Pot un home, ara al final de la seva carrera, fer front a un estat de coses que ha contribuït a mantenir?" El comissari Montalbano sent el pes dels anys. I de la soledat. S'emociona mentre busca les paraules i els gestos que l'amaguin dels altres; les paraules que fan de barrera. Escolta la veu interior. Es pregunta: «Només era un home que tenia un criteri personal de judici per sobre el que era just i el que no ho era. I a vegades el que pensava que era just era errat per a la justícia. I viceversa. Doncs, ¿era millor estar d'acord amb la justícia, la que s'escriu a sobre dels llibres, o amb la pròpia consciència?». El dilema és de tragèdia grega.

Altra vegada no me’n vaig poder estar. Vaig entrar a una llibreria i vaig comprar una edició en italià d’una obra de l’Andrea Camilleri. M’hagués agradat que no fos de la sèrie del comissari Montalbano, però en edició barata sols en vaig saber trobar títols d’ella. Ni la llibreria era gran, al mig d’un carrer ple de turistes, ni  hi vaig dedicar gaire temps.

L’anterior vegada va ser a Pisa temps enrere. Llavors vaig trobar una edició, també de butxaca de “La concessione del telefono” de 1998. Ara, a Siena, va ser “La pazienza del regno” del 2004, Sellerio editore, Palermo.Trentesima edizione, 2019. No sé perquè, suposo per pensar que podria llegir un llibre en italià i entendre’l tot, fet que no és cert. Del temps de les pel·lícules d’art i assaig, finals dels 60 i començaments dels 70 del segle passat, m’ha quedat una afició italiana que ara encara continua amb la literatura: Camilleri et altri. Tampoc amb grans pretensions de  saber-ne per la meva part, però m’agrada. En el fons dec fer un petit homenatge a les meves ancestrals arrels llatines i mediterrànies.

L’adquisició de l’altra vegada no me la vaig quedar. Vaig aprofitar per regalar-la un dia a la porta del Congrés a la Cristina Narbona, que llavors era ministra, i que havia passat la seva joventut per motius familiar a Roma. Aquesta compra d’ara acabarà segurament en mans d’algun amic que ell sí comprengui l’italià.

Per cert, a la 2 de TVE tornen a reposar els dimarts -programació d’estiu- la sèrie del comissari Montalbano.

24 d’agost.

El Poder

 

Leonardo Sciacia va publicar “Il conteso” al 1971. Veig que l’Editorial Bruguera en va fer una edició en castellà el 1981. Tusquets editores el va tornar a editar el 1991 i una nova edició el 2022, 51 anys després de sortir a l’original italià.

Va sobre el Poder, sí en majúscules, de qui mana i com mana de veritat. El protagonista, l’inspector Rogas, prou que vol aclarir la trama que li han encarregat escatir però quan la sap se’l treuen de sobre. No interessa a ningú que se sàpiga què passa, a ningú, ni als possibles afectats. Aquests tampoc els interessa. És el funcionament del Poder, del poder de veritat.

La translació de la història que presenta Sciacia fa més de cinquanta anys podem fer-la avui i aquí crec sense massa dificultat. Tots els poders de l’Estat, de qualsevol Estat, hi estan embolicats. Jutges, policies, mitjans de comunicació, partits polítics. Intentar desembolicar el cabdell d’interessos, concomitàncies, corrupteles, ideologies, ... és, o potser arribar a ser, perillós. És enfrontar-se de veritat al Poder.

23 d'agost.

Visca Les Santes!

 

Aquest dies he fet una piulada al Twitter irònica (o potser era sarcàstica?) sobre Les Santes que ha aixecat un petit marejol d’alguns fidels. https://twitter.com/ManuelMasEstela/status/1552619984462954496?s=20&t=0xpWN-SmM9HXFq_0yhERmg.

Els intolerants i els fanàtics mai accepten la ironia i l' humor, sobretot si pensen que va contra les seves conviccions.

 

La memòria és molt traïdora i selectiva. Recorda allò que vol i com vol. L’avantatge d’intentar recordar declaracions públiques és que hi ha registres: hemeroteques, fonoteques, videoteques, que en poden donar testimoni verídic d’allò que potser ha quedat registrat erròniament al cervell.

Em sembla, potser no és així, que sempre vaig cridar “Visca Les Santes!”. No recordo haver exclamat mai “Glòria a Les Santes!”. Tenia, i crec que té encara, explicació.

Les santes Juliana i Semproniana són des de fa molts anys les patrones religioses de la ciutat de Mataró. Són conegudes col·loquialment com “Les Santes”. Però també és coneguda popularment com “Les Santes” la festa major de la ciutat, precisament en honor a seves les patrones.

El nacional-catolicisme que va dominar la dictadura franquista va provocar un cert rebuig cap a les formes litúrgiques eclesiàstiques, fent que tenia unes arrels anteriors en l’anticlericalisme d’amples capes populars. No obstant, no es pot oblidar que, esvaïts els anarcosindicalistes, més enllà dels nuclis comunistes de la resistència antifranquista, van sorgir també nuclis del si mateix de l’església catòlica, després del Concili Vaticà II, 1962, molt actius contra el règim dictatorial.

Arribats a la fi de la Dictadura, segona meitat dels anys setanta del segle passat, ja no hi havia el ferotge anticlericalisme proletari de finals del s. XIX i començaments del XX. Altrament, l’evolució de la societat espanyola, creixement econòmic, industrialització, turisme, obertura social, comportà una visió menys ferrenya de la pràctica religiosa. Així arribem als primers ajuntaments democràtics i a les relacions que haurien d’establir-se amb l’Església Catòlica.

El primer alcalde de la represa democràtica a Mataró era en Joan Majó. Un socialdemòcrata que era precisament catòlic practicant. Crec que al seu primer govern, socialistes, comunistes i convergents, no hi havia gaires missaires, potser els d’Unió Democràtica, però tampoc hi havia “menja capellans” declarats. Havíem fet moltes reunions clandestines als centres parroquials de la ciutat. ¿Què s’havia de fer front a la Missa de Les Santes, anar-hi, no anar-hi?

Crec que va ser en Pep Comas, unes de les ànimes de la campanya llançada el 1977 des del Foment Mataroní (entitat lligada llavors a la parròquia de Santa Maria, precisament) “Les Santes, fem-ne Festa Major”, qui va convèncer al Consistori de que s’hi havia d’anar. Per motius religiosos, si voleu; o si no, per motius culturals, la missa de Glòria de Mn. Blanch de 1848;  o senzillament per motius cívics en reconeixement a la base mateixa de la festa, el patronatge de Les Santes. No va haver-hi debat i l’anada a l’Ofici de les autoritats el matí del 27 de juliol de cada any és encara avui un acte pregó de la festa.

Els primers anys de la recuperada democràcia són una bella mostra de la Transició. A les autoritats les acompanyaven les forces militars i policials que fins feia poc havien reprimit a alguns dels components del seguici: el capità de la caserna de la Guardia Civil, el capità de les forces de la Policia Nacional, el comissari en cap, l’ajudant militar de Marina, amb els seus uniformes de gala, condecoracions incloses. La feligresia s’aixecava a l’entrada de les autoritats civils d’esquerres com a mostra de respecte.

El meu primer any com a alcalde (1983) vaig ser rebut com corresponia a les portes de la basílica de Santa Maria per l’arxipreste, Mn. Pou, amb tota la Corporació Municipal. Abans d’entrar a l’església, el regidor en Francesc Tristany, nét d’una històrica nissaga del  socialisme local, em va dir: “Manel, l’última vegada que vaig entrar aquí va ser el 1936 per cremar-lo. Avui hi entro i sóc rebut com autoritat de la ciutat”.

Val a dir que sense dissonància va haver-hi alguna veu electe que en virtut de les seves fermes conviccions religioses mai va acompanyar-nos al seguici.  Hi anava pel seu compte com a creient però va renunciar a figurar a la comitiva oficial. Les regidores i les acompanyats dels membres masculins de la Corporacions lluïen amb vestits com cal (alguna amb algun atreviment), evidentment el “trajo” fosc i les corbates eren d’obligat compliment per els homes.

Hi ha anècdotes  de l’Ofici per sucar-hi pa. La vinguda del arquebisbe Jubany conduint el seu cotxe i desviat per la policia municipal que no es va creure que fos el bisbe i els problemes diplomàtics que va ocasionar la visita. Qui rebia a qui? L’alcalde al cardenal, o el cardenal a l’alcalde? Era un Princep d’una potència estrangera fora del seu territori. A l’ajuntament? A l’església? Vam trobar l’entremig de la casa parroquial que paga IBI. El bisbe Carrera, que al final de l’ofici em diu: “n’hi ha més dels meus que dels teus (al Consistori)”. Els havia comptat al anar a combregar. El també cardenal Carles que ens va fer el sermó ja en el segle XXI lloant les virtuts de la virginitat.  

Segons el diccionari glòria és “Honor, distinció, admiració, fama, acordats pel consentiment general a una persona o a una cosa”, per això sempre he interpretat que proclamar “Glòria a Les Santes!” és una proclamació de l’àmbit religiós que no era de la meva incumbència. El meu àmbit era purament civil tal com correspon als temps i a l’ordenament jurídic del que ens hem dotat. Fa referència primordialment a les santes Juliana i Semproniana, segons la tradició secular verges i màrtirs.

Des del balcó de l’Ajuntament creia que era més adient cridar “Visca Les Santes!” en al·lusió a la festa que era el que em tocava proclamar com alcalde. Al César el que és del César... Potser estic errat, però continuo pensant que és el que toca. És evident, però, que he perdut completament la partida. Tot i tothom ara proclama la Glòria. No en sé realment l’explicació, tinc les meves sospites potser també errades: la manca d’hegemonia cultural de l’esquerra laica a la ciutat, o la inconsciència o frivolitat de la seva innocuïtat.

A menys, ... que torni a plantejar-se la relació entre les dues coses: la festa i les patrones religioses d’una societat cada cop més secularitzada. Secularitzada, vols dir? Les reviscolades Confraries de la ciutat contribueixen a la celebració religiosa i ajuden a la festa cívica. He vist amb sorpresa una processó del Nen Jesús de Praga, del que n’havia sentit a parlar quan era petit però que no creia que tenia arrelament aquí. Cada any hi ha una processó de la Verge del Carme en una població que fa dècades que ja no té mariners. No cal dir l’exuberància de la Setmana Santa mataronina de la que tothom se’n fa ressò.

Encara que... aquest creixement evident dels ramats (no sé si de xurres o de merines) no va acompanyat dels necessaris pastors. Els darrers rectors de la parròquia de Santa Maria se les veuen i desitgen per mantenir en condicions la baluerna que és la basílica i el seu funcionament litúrgic. He vist passant per la porta que a Sant Josep aquest mes d’agost deixaran de fer la missa de 12! (els feligresos deuen anar a la platja. Les velletes també?) I a vegades trobar un capellà pels enterraments costa Déu i ajut.

Tornem a la relació entre la festa i les patrones religioses. A l’anada a Ofici hi van regidors/ores que després giren cua a la porta de l’església i no van a l’ofici. Això ho trobo una incongruència. Si creus que no has d’anar a Ofici per cap dels motius que ens va explicar en Pep Comas ja fa 43 anys (els temps han canviat, segurament): religiosos, culturals, cívics, no té sentit participar a l’anada.

Quan vam fer l’agermanament amb Créteil a començaments dels 90, l’alcalde d’aquella població, M. Laurent Cathala, es va sorprendre de que hi hagués un Sant Crist al saló de sessions darrera el seient de l’alcalde i ens ho va fer notar. No hi havíem donat mai especial importància, però certament era allà. Al 79 estava sobre la taula de la presidència del Ple i el vam retirar a un lloc més discret però res més. Després el vam retirar del tot. A França tenen més clara la separació de la religió, encara que reconeguda, de la política. La seva història és diferent, potser per això no ho tenim tant clar nosaltres i no hem diferenciat el Glòria a unes santes respectades pels creients i respectables pels altres, com tot en una societat oberta i lliure, d’un Visca que hauria de fer referència a la festa.

En tot cas, cada any a finals de juliol a la meva ciutat visc a Les Santes.

31 de juliol.

Memòria del curs 2021-2022.

 

Ahir, amb l’excel·lent presentació del llibre de Jordi Sevilla “La España herida. Las 6 brechas sociales y cómo corregirlas” vam cloure el curs 21-22 de presentacions de llibres que organitzem des de Federalistes d’Esquerres al Maresme.

Crec que ha estat un curs d’un bon nivell i molt d’acord amb els temps que estem vivint. La relació d’obres i d’autors/es que han accedit a acompanyar-nos em sembla evident i eloqüent. La llista dels presentadors/ores també és indicativa de la resposta que tenim a l’hora de cercar persones per aquest comés.

A tall de memòria faig una relació del treball fet.

15 de setembre 2021: “Atrochar” de Care Santos, ed. Trea, G-2021, que em vaig cuidar personalment de presentar.

22 de setembre de 2021: “Lo viral” de Jorge Carrión, ed. Galaxia Gutenberg, B-2020, amb Eloi Aymerich.

27 d’octubre de 2021: “Democracia. La última utopia” de Manuel Cruz, ed. Espasa, B-2021, amb Ramon Bassas.

17 de novembre de 2021: “Otra política es possible” de Ignacio Urquizu, ed. Debate, B-2021, amb Esteve Terradas.

25 de gener de 2022: “Els salaris de la ira” de Miquel Puig, ed. La Campana, B-2021, amb Eloi Serrano.

9 de febrer de 2022: “Pandèmia i post veritat” de Jordi Pîgem, ed. Fragmenta, B-2021, amb Joan Catà.

23 de febrer de 2022: “Memòria de la resistència antifranquista” d’Antoni Batista, Pagès ed,Ll-2021, amb Josep Puig-Pla.

9 de març de 2022: “El cielo prometido. Una mujer al Servicio de Stalin.” de Gregorio Luri, ed. Ariel, B-2016, amb Conxa Parramon.

23 de març de 2022, conjuntament amb Economistes davant la crisi,: “Econofakes” de Juan Torres López, ed. Deusto, B-2021, amb Ismael Hernández-Adell.

20 d’abril de 2022; “El activismo tranquilo”, de Nacho Corredor, ed. Ariel, B-2022, amb Consol Prados.

6 de maig de 2022: “Laberintos de la prosperidad”, d’Antón Costas i Xosé Carlos Arias, ed. Galaxia Gutemberg, B-2021, amb Esteve Oroval.

18 de maig de 2022: “El temps esquerp”, de Raimon Obiols, ed. Arcàdia, B-2022, amb Rafael Jorba.

14 de juny de 2022: “Tarradellas. Una certa idea de Catalunya”, de Joan Esculies, ed. Pòrtic, B-2022, amb Cinto Amat.

29 de juny de 2022: “La vida privada de Carmina Massot”, de Gemma Lienas, ed. Univers, B-2022, amb Alicia Romero.

13 de juliol de 2022: “La España herida. Las 6 brechas digitales y cómo corregirlas”, de Jordi Sevilla, ed. Deusto, B-2022, amb Javier Casciaro.

 

En 10 mesos, 15 llibres, 15 autor, 15 presentadors, 12 editorials diferents. Està bé, crec que podem estar satisfets. El format telemàtic te inconvenients, però possiblement alguns dels autors que ens han acompanyat no haguessin vingut a Mataró per les dificultats que comporta l’haver de desplaçar-se. Des de casa seva ha estat més assequible tot. Alhora també s’han pogut incorporar a l’audiència amics, companys, interessats en general, d’altres poblacions que probablement no s’haurien tampoc acostat fins aquí.

Ara toca fer unes setmanes de vacances, al setembre hi tornarem. Tot pensant com a anat tot plegat hem de veure quines coses podem corregir per millor aquests actes. Les sessions queden gravades, menys aquelles que per problemes “tècnics” que el maldestre de l’operador no ha sabut encertar. Algunes estan penjades en brut a You Tube en un compte particular en “ocult” que permet accedir-hi als interessats que demanin l’enllaç. Ben entrada la temporada hem aconseguit amb l’ajut dels companys de l’organització començar a editar-les millor i penjar-les en obert en el canal de You Tube de la pàgina de Federalistes d’esquerres https://www.youtube.com/channel/UCj5OrQF9ESq9bvi2rwuHkPw. De moment ja hi ha penjada la presentació del llibre d’Antón Costas i seguiran les que vam celebrar a continuació menys la d’en Raimon Obiols que dissortadament no va quedar gravada.

Esperem que l’activitat hagi estat de l’interès dels assistents, uns 20 de mitjana, variats i diferents, i que a la represa en puguem tornar a trobar.

Agraïment sincer als autors i als presentadors i el desig d’un bon estiu a tothom.

 14 de julliet.

Desmuntant la Transició.

Parents, amics i coneguts em dirien que millor que no publiqués aquest escrit, que ho deixi. Algun em tornaria a dir que “calladet estàs més guapo”. Que amb aquest tema hem d’adoptar un perfil baix, que no m’hi fiqui. Clar, i els que alcen la veu -amb raó o sense- i adopten un perfil remarcable són escoltats i reconeguts. Res a dir-hi, oi?, i així es va escrivint la història.

Juan Ortiz publicà fa uns dies un article a un setmanari local: “Quan el terrorisme d’Estat va colpejar un ciutadà de Mataró, en Pablo Morales”. Rememora un fet d’ara fa cinquanta anys, la detenció de Pablo Morales, llavors militant ben jove de CC.OO., 18 anys, arran de l’incendi provocat en una coneguda fàbrica tèxtil de Mataró del qual va ser acusat injustament -ja que se sap que no hi va tenir res a veure-, torturat per la policia, jutjat pel Tribunal d’Ordre Públic (el TOP) i condemnat a presó de la que sortí amb la Llei d’amnistia de 1976.

Crec que el títol de l’article hagués estat més afortunat si hagués parlat de l’Estat franquista enlloc del terrorisme d’Estat. La diferència està en les diferents característiques dels Estats, no són iguals tots els moments i les formes de l’exercici dels poders dels aparells dels Estats.

No està gents malament recordar moments de la nostra història, especialment si són punyents com és aquest el cas i que a més en ajuden a entendre-la. En les darreries de la Dictadura franquista el moviment obrer i el seu sindicat principal llavors havia anat agafant embranzida des de la seva creació als anys 60 i l’aparell d’aquell Estat intentava ofegar-lo. Hi ha un munt de successos semblants al relatat arreu del país i que afectaven qualsevol forma d’oposició al Règim. Del tot recomanable el llibre de l’Enric Juliana, “Aquí no hem vingut a estudiar”, Arpa ed. B-2020. També els d'Antoni Batista.

Tal com escriu en Juan Ortiz el muntatge es va “fabricar” des de la secció antiterrorista de Barcelona de la Guàrdia Civil d’aquell moment i l’única prova que va poder presentar el fiscal del Tribunal d’Ordre Públic va ser el certificat de “mala conducta” que havia expedit l’Alcalde d’aquell moment a la ciutat.

Certament, com qualsevol Alcalde d’aquells temps, el que hi havia, Pedro Crespo, va ser designat i era addicte al Règim (al Movimiento). No podia ser d’una altra manera. Però, ¿quina altra mena de certificat li podien posar a signar a l’Alcalde la Policia Municipal que controlava i tenia un fitxer amb tota persona que es movia -o que semblava que es movia- contra el Règim? No, la presumpció de veracitat d’un paper emès per l’Alcalde era un més -i sense gaire més rellevància- a afegir a una condemna que ja estava dictada abans de començar qualsevol judici d’aquella mena. Contextualitzem la malvestat “crespiana” que diu l’autor; deixem-la en una vicissitud més de l’època.

Pedro Crespo Gil (Sevilla, 1916- Mataró, 2001), Don Pedro, com era conegut a la ciutat, també com el Sevillano, pel seu origen, va arribar a Mataró acabada la guerra i va emparentar amb la burgesia local (els propietaris de la fàbrica tèxtil coneguda popularment com a ca l’Esclop). Va ser Alcalde del 1955 al 1972. Ni va ser-ho dels primers moments més arrauxats de la Dictadura, i el fet narrat deuria ser un dels seus darrers actes.

Pedro Crespo va deixar una obra cabdal per la ciutat que cal tenir present. Escriu en Rafael Montserrat en la seva obra “El subministrament d’aigua a Mataró. Una mirada als últims quatre-cents anys de gestió”: “La portada de l’aigua del Ter a Mataró ha estat el fet més important de tota la nostra història com a empresa subministradora d’aigua. Sense els cabals que aquesta portada ens ha proporcionat no hauria estat possible mantenir el servei en la quantitat, la qualitat i la garantia que requeria el desenvolupament de la nostra ciutat.” L’impulsor de la mateixa va ser Pedro Crespo als anys 60, concretant-se al 1968, passant -a més- totes les accions d’AAMSA de mans de particulars al comú. D’aquestes actuacions avui encara en vivim.

Tampoc es tracta ara de contraposar un fet i un altre, però sí tenir present les circumstàncies i les actuacions de les persones en un conjunt. La demanda, recollida per altra gent també, que l’Ajuntament li retiri la Medalla d’or que li fou atorgada quan va cessar en el càrrec, ja fa 50 anys, em sembla improcedent. Em considero un dels constructors (en grau molt modest) de la Transició democràtica. Mai, en els meus llargs anys a l’Alcaldia de Mataró em vaig sentir amb “l’obligació moral, per la dignitat de la institució”, de mirar cap enrere i de jutjar les “malvestats” comeses durant la Dictadura, ans al contrari. Alguna que altra vam corregir. No vam oblidar el passat, el teníem ben present, i per això vam decidir mirar endavant, sense quedar-nos aturats denunciant el desolador panorama de tots ordres que ens havia deixat la Dictadura, i construir la ciutat democràtica a la qual aspiraven els nostres conciutadans a qui representàvem i que ens havien escollir per fer-ho.  Del tot recomanable sobre aquest tema el llibre de Santos Juliá, “Transición. Historia de una política española (1937-2017)” Ed Galaxia Gutenberg, B-2017.

Amb en Pablo Morales vam coincidir breument en el primer Consistori de la represa democràtica. Poc vam parlar del passat que tots coneixíem prou bé tal com l’havíem viscut. Estàvem massa enfeinassats en superar el present per assolir un futur que ens va costar més temps del que pensàvem.

L’any 2001 vaig presidir com Alcalde -al costat de la seva família- el funeral per en Pedro Crespo.

Deixem els morts en pau i el passat als historiadors, per a tothom.

8 de juliol de 2022.

Addenda:

Un bon amic, amant dels temes ferroviaris, m’acaba d’enviar la fotografia d’una placa que hi ha a l’estació d’Oviedo. Res, per constància.

Ara toquen ossos.

De resultes del tancament del primer semestre de l’any. Cal replantejar-se coses.

Mica en mica, lentament, havíem superat la Gran Recessió del 2008. Va venir la pandèmia del 2020 i amb la lliçó apresa de l’anterior patacada les polítiques públiques van ser molt diferents, a l’extrem oposat, i vam anar trampejant la situació: ERO’s, ICO’s, despesa pública, Europa (la U.E.), mutualització del deute, ...

Però va sortir un nou “cigne negre”, la guerra d’Ucraïna que -encara que costi de veure- ho ha desballestat tot. El funcionament de l’economia globalitzada tal com es venia produint, bé o malament, ha saltat pels aires: els subministraments de l’energia que precisem per anar com anem, els intercanvis comercials amb tot el món, les xarxes de subministraments de les empreses per produir i distribuir, el sistema financer,... Potser la gent del carrer que segueix molt a distància, o que ni segueix, el que passa al món o tal com passa, no n’és prou conscient. Ara sí, més gros que quan la pandèmia, tot (l’economia i de retruc la política) s’està capgirant.  Això té conseqüències que ja les estem veien, la més immediata la inflació.

Si el mercat dels subministraments energètics es trasbalsa és tota l’economia la que se’n ressent. L’energia, el seu consum, és vital a l’economia d’avui. Això és el que està passant i la inflació s’ha disparat en poc temps, des de fa uns mesos, a unes xifres que feia anys que no es veien i a les que les generacions joves no estan acostumades ja que no les havien vist mai. Els preus pugen pels estrangulaments de la distribució i producció de béns  que provoca que l’oferta minvi o es destaroti. La resposta és la de replicar aquests augments traslladant-los cap endavant o més amunt, o demanant, -a vegades exigint- que es compensin. El Govern (els governs) fa mans i mànigues per donar respostes pal·liatives. Això ens porta de pet a l’espiral inflacionària que alguns desconeixen però que els grans recordem vivament.

En una societat infantilitzada i que qualsevol fet és bona excusa per alimentar la polarització política tenim combustible social per produir un bon incendi. No és vol acceptar que de resultes d’un fet extraordinari com és una guerra (una guerra? quina guerra?) en resultarem afectats i esdevindrem menys rics dels que som. Sí, menys rics, no més pobres. Els pobres patiran de valent. Haurem de ressituar-nos en un món que ha canviat per culpa d’un esdeveniment del que no en som responsables però que en afecta.

Té cap sentit que no ens replantegem tornar a cuinar senzill a casa en lloc de demanar que ens ho portin fet a la nostra mida, gust i moment? Té cap sentit no replantejar-nos l’oci i l’esbarjo que ja considerem “normal i habitual” en lloc de tornar a una vida més tranquil·la? Té cap sentit continuar vivint “esbojarradament” en lloc d’assossegar-nos? Però, tot això qui és el valent que surt a explicar-ho a la ciutadania, a dir-los que calma, que continuarem bé. És clar, hi ha força gent que en viu i en fa negoci d’aquest estil de vida actual, sí que patiran una mica si transitem pel replà un temps en lloc de pretendre continuar pujant esglaons.

Hem estat un temps menjat talls, ara toca rosegar alguns ossos. N’hi ha que ni ossos tenen.

 

30 de juny.

A l’entrada aquesta que vaig fer ahir hi alguna cosa que grinyola, que no quadra. Vaig pensar i escriure sobre la situació inflacionària que estem vivint sols pensant que el seu origen està en la guerra d’Ucraïna.

A l’escrit vaig fer un enllaç a la nota que acabava de treure l’INE i vaig retallar i col·locar la gràfica de l’evolució de l’increment de l’IPC en els darrers mesos. I aquí, pensant-hi posteriorment, vaig que hi ha una incoherència. La gràfica posa de manifest que la tendència a l’increment ve de l’any passat, molt abans del començament de les hostilitats bèl·liques. ¿Els mercats van descomptar amb temps el què passaria? No ho sé, no ho crec. Crec que hi ha altres temes. El cert és que tot l’any passat ja hi havia signes de que l’estabilitat dels preus anava a la seva fi.

Que la causa primigènia no sigui la guerra no vol dir pas que el moviment alcista incontrolat, i sembla desbocat, no sigui provocat per fets aliens a l’estructura econòmica del país, no és pas sols un fet exclusivament espanyol. La nostra estructura econòmica potser hi ajuda més que en altres indrets, però -potser també- l’estructura dels intercanvis globalitzats ha arribat a un moment incontrolable que provoca aquest fet. Els preus de l’energia i d’algunes matèries primeres crec que continuen essent cabdals per entendre el que passa.  L’evolució i la dinàmica de l’economia mundial fa que ens haguem de preguntar contínuament què és el que està passant, que hi ha poques coses immutables i que les variants del que pot passar són força imprevisibles.

1 de juliol.

El dret a la propietat.

 “La propietat és el robatori” Pierre-Joseph Proudhon.

La revolució burgesa, conseqüència de la industrialització, capgira completament les relacions socials, és a dir les relacions de poder a les societats en les que es produeix.

Ja existia la propietat abans, des de sempre que hi ha hagut societats jerarquitzades. Els de dalt, aristòcrates, capellans o soldats, tenien. Els de baix, menestrals, pagesos, no tenien. Entre mig, els comerciants, el escrivents, els lletrats, tenien si els deixaven tenir. La propietat estava molt concentrada, era un privilegi que tenien alguns que ves a saber com l’havien aconseguit inicialment (segurament per la força) i que el transmetien hereditàriament. Era l’Antic Règim.

Però aquesta propietat coexistia arreu amb una plètora diversa de bens comunals, alguns molt definits que encara perviuen avui i altres més indefinits per ús ancestral o per tinença del comú o de l’església que van ser acotats i molts d’ells suprimits per la revolució burgesa. Les “enclosure acts” britàniques del s.XVIII, o les lleis de les desamortitzacions espanyoles del XIX.

Quan els Estats liberals del XIX implanten impostos sobre la propietat, Mon/ Santillán 1845, són pocs els afectats però que són els que tenen dret a vot, el vot censatari. La majoria de la població tenia escassos bens immobles, si en tenia cap.

A la meitat del segle XX, desprès del terrabastalls revolucionaris primer i bèl·lics després que van caracteritzar la primera part del segle, es veu clar per part dels dirigents socials que cal estendre la propietat per tal que la majoria de la població, els de baix, abans de llençar-se a aventures trencadores amb el sistema pensi què hi pot perdre en l’intent. Es passa, en l’habitatge primer, del lloguer (o del barraquisme) a la propietat. L’impost de bens immobles (l’IBI), continuador de l’instaurat el 1845, és avui una de les fons principals de la hisenda local. Més endavant, fins i tot, s’intenta instaurar el “capitalisme popular” estenent la possessió de títols de bens mobles en capes més amples de la població amb resultats desiguals quan no negatius pels que menys tenen i més s’arrisquen.

Aquest canvi ha representat un capgirament molt important en la percepció social que hi ha avui sobre la propietat. Sí, ara els més avançats sostenen que és més important l’usar que el tenir, el gaudi que la propietat, i que per ser menys dependents (més “lliures”) cal ser més “despresos”, despresos de propietats. Dir això als que acaben d’accedir a ser propietaris, fet per ells secularment negat, és un xic sarcàstic.

Certament, els bens comuns també han tornat a créixer amb força amb l’establiment de l’estat del benestar (ensenyament, sanitat, pensions, prestacions,...) i amb el desenvolupament d’infraestructures de tota mena necessàries avui en dia. Però també és cert, que pel sols gaudi, el sols ús, els bens usats han de ser d’algú, privat o públic. Podem disposar d’aigua corrent, però cal tot un llarg procés perquè arribi a les cases, això no va de fons públiques. Podem disposar, en alguns lloc no, de les platges, però cal fer-hi algunes coses per gaudir-ne, com a mínim permetre arribar-hi. No parlem ja de les telecomunicacions i dels espectacles: no cauen del cel.

Tot això comporta una nova sensibilitat molt arrelada ja en la societat que fa que el qüestionar la propietat sigui avui molt més discutit que en altres temps ja que afecta a molta gent, relativament en molt poca quantitat de valor sobre el total, el famós 1%, però aquesta petita quantitat molt repartida.

Sorprèn que alguns grups socials i/o polítics no vegin el que està preocupant a amples capes de la població, encara que ben pensat potser el que passa és que alguns dels seus components no han tingut mai problemes de propietat al haver nascut ja amb ella des de llinatges ancestrals. Tampoc tenen problema en considerar la propietat del comú ja que temps enrere ells, les seves nissagues, eren el comú, eren els que determinaven el comú. Ara, però en les societats democràtiques, el comú, el seu govern, és escollit per tota la ciutadania en eleccions lliures amb sufragi universal i ja no existeixen les eleccions censatàries.

Per tant, plantejaments anarquistes comprensibles en el segle XIX, tenen poca cabuda en les societats contemporànies. Les derives llibertaries avui condueixen d’una banda al iliberalisme i d’altra al reforçament de les temptacions populistes que sempre són de dretes. En resum, aquests plantejaments d’esquerres poc.

 

28 de juny.

Els follets de la nit de Sant Joan.

Tenia una entrada feta per penjar aquesta tarda però me’n desdic. Ja ho faré més endavant, o no. Potser quedarà al “tinter”, no fa per avui.

La festa d’avui, de la nit de Sant Joan, em fa una especial il·lusió: la preparació, els amics, el sopar, les coques i el cava, la pólvora cap al cel, i més cava i més coca. No sóc “bailongo”, mai ho he estat, por al ridícul.

Deixem que l'expliqui, com ningú, en Jaume Sisa:

La nit de Sant Joan és nit d'alegria

Estrellat de flors, l'estiu ens arriba

De mans d'un follet que li fa de guia

Qui és aquest follet? Qui el coneixeria?

Al bell mig del foc té la seva fira

Si mireu les flames del foc de Sant Joan

Li veureu les banyes, el barret i els guants.

Aquest dies els follets de l’algoritme ( o l’algoritme follet) han detectat que m’he mirar alguna camisa hawaiana i per la xarxa no paren d’enviar-me ofertes, quina d’elles més agosarada que l’anterior. Em diverteix. Segurament no en podré adquirir cap, no em deixaran, fugirien d’anar al meu costat amb una roba tan llampant que cridaria massa l’atenció.

Va, que l'estiu ja va!

23 de juny.

Fer un “Ansón”

Sembla que l’Antonio Caño, antic director de El País, ha fet una piulada que podem qualificar com de fer un “Ansón”. Sí, aquell prohom del periodista madrileny que va explicar com es va constituir i amb quines pretensions el que va ser anomenat “el Sindicato del crimen” als anys noranta, fa més de 25 anys. Es tractava de foragitar com fos de la Presidència el Govern a Felipe González i ho van -segons ells- aconseguir.

Ara, en Caño, explica una història semblant feta no fa pas gaires dies enrere. Es tractava de que Pedro Sánchez no aconseguís formar Govern. Consideraven perillós que els “independentistes” i el “ex etarres” li donessin el seu suport. No ho van aconseguir llavors però crec que l’intent no s’ha abandonat i és persistent. No hi val cap excusa, ni la pandèmia, ni el volcà, ni la guerra a Europa, ... a “degüello” (mata degolla)!

A veure: Segons la nostra Constitució el President és escollit per majoria dels membres del Congrés dels Diputats i al seu torn aquest membres són escollits per la ciutadania en eleccions. Per tant, no podem pas objectar la composició de la Cambra i les seves decisions. Que no ens agraden? Potser sí, però si expressen la voluntat popular, què hi podem dir? O, és que hi ha expressions que són “bones” i d’altres que són “dolentes”?

La majoria per l’elecció de President pot ser absoluta o simple (més vots a favor que en contra). La història la tenim ben present: Moció de censura reeixida al maig del 2018 que condueix a eleccions generals dues vegades el 2019. Govern de coalició (per primer cop a la història de la recuperada democràcia) en minoria parlamentaria. Quina era la solució per tirar endavant? Cert que a alguns, o a molts, no els va agradar la forma de desentrellar l’atzucac, però quina solució proposaven més enllà d’oposar-s’hi?

Diuen ara que hi ha un canvi de cicle, de quin cicle? En tot cas, d'un període de ben poc temps i per circumstàncies excepcionals. Res, continuem l’embolic, cop de coça i a seguir.

Em sap greu pels meus amics periodistes que se’m enfaden quan els explico la meva visió de la premsa (a tots els mitjans), el seu biaix, la seva tendenciositat (a totes bandes) i els dic que cal saber llegir, no literalment el que es diu sinó el que es vol pretendre amb el que es diu (per imposició, aquiescència o ignorància) i descodificar-ho convenientment i saber-ho interpretar. En quina clau es fan titulars, editorials, reportatges, entrevistes, etc,.. Tot això no és pas nou, sembla que tornem a descobrir el Mediterrani.

La premsa escrita, que va de baixa lamentablement (la que no és escrita encara és molt pitjor), al menys en podem treure alguna utilitat mal sigui per netejar els vidres o per trepitjar desprès de fregar el terra.

Ho lamento, nois, però aquest és un altre cop fort per la minvada credibilitat de la professió, d’altra banda -per molt que us hi encaparreu- no gaire diferent del que veiem en totes les altres. La condició humana, la lluita pel poder, el poder en sí mateix.

22 de juny. (amb la falç al puny)

En el dia de la jubilació d'en Pep Canal.

Avui, havent arribat a l’edat reglamentaria pel seu estatus, s’ha jubilat com a funcionari públic en Pep Canal. Tot una munió de companys i amics de treball i de vida l’han acompanyat aquest migdia sota la calor abassegadora d’aquests dies a l’era de Can Xalant (ara Can Boet)

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,

Has de pregar que el camí sigui llarg,

Ple d’aventures, ple de coneixences.

Tinc en orgull haver convençut a un jove economista a adreçar-se cap a la gestió a l’administració pública. Al entrar a l’Ajuntament, les noves corporacions democràtiques, al 1979, vam veure la seva misèria en recursos humans, especialment tècnics de tota mena. Explicar-los faria tot un anecdotari. Calia que gent jove amb preparació pensés que allà podia haver-hi feina per ells. En Pep Canal va ser dels primers que vaig convèncer. Desprès en vindrien molts més, no tants, però, com segurament es necessitaven i ens hagués agradat.

Des de l’any 80 a l’administració local, un temps a Santa Coloma de Gramenet, la majoria a Mataró, en càrrecs de responsabilitat a l’administració de l’administració local, compaginant-ho amb acumulacions  a alguns altres ajuntament, en aquest cas de mida més reduïda.

La gran interventora Ángela Acín, al seu pas notori per l’Ajuntament de Mataró, el va ensarronar -així m’ho ha explicat en Pep- a fer les oposicions a Interventor municipal que es va treure. Quan vam començar als ajuntaments democràtics, encara per llei, els “cuerpos nacionales" (en dèiem “cuervos nacionales”) eren el Secretari, l’Interventor, el Tresorer, ... i el Director de la Banda de Música. Sort n’ha tingut l’Ajuntament de Mataró, especialment en el darrers mandats electorals de tenir al timó de l’economia de la seva administració a una persona com en Pep, preparada i amb principis.

Paral·lelament ha estat el cervell de l’administració de la seva formació política que algun maldecap més li ha portat.

És coneguda, per notòria, la nostra discrepància -poc accentuada- en temes polítics. No és tant coneguda la nostra afinitat, però també les nostres desavinences, en temes de hisenda local en els que hem coincidint durant tants anys. Darrerament, jo ja passiu, vam tornar a coincidir al consell d’administració d’AMSA, ell en aquella figura -per mi un xic estranya- de delegat de l’Ajuntament al Consell, però que la seva aportació ha estat sempre molt positiva i en algun moment -la recompra d’accions de MESSA en mans de Naturgy- decisiva i cabdal.

 Ara deixa la cova de Polifem i continua la navegació cap a Ítaca, li queda camí.

Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca.

Has d’arribar-hi, és el teu destí.

Però no forcis gens la travessia.

És preferible que duri molts anys

I que ja siguis vell quan fondegis l’illa,

ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí.

 

Bon viatge en la teva nova singladura, Pep, i moltes gràcies pel teu treball.

17 de juny.

Ves per on. Dec ser un radical extrem.

La setmana passa la Fundació Ernest Lluch va organitzar un dels seus Diàlegs a Vilassar de Mar, a la seva seu, a la biblioteca que porta el nom de l’Ernest.

El presentador habitual d’aquests Diàlegs, l’amic i col·lega Esteve Oroval, m’havia recomanat molt un dels intervinents, en David Casassas. L’explicació que van fer els ponents, l’altre era en Jordi Mundó, ambdós professors universitaris, va ser interessant i competent però em va deixar perplex tal com vaig manifestar al col·loqui posterior. Liquidada per l’experiència  l’alternativa al capitalisme que va representar la utopia comunista, tots aquells que volen superar, o suprimir, l’actual sistema econòmic cerquen respostes per solucionar els mals que comporta, especialment les desigualtats -que no sé pas si són gaire diferents de les que hi havia en les societats d’altres temps. Les propostes que vaig sentir de Bens Comuns i de Renda Bàsica em van semblar que eren noves paraules per velles realitats. Tinc la impressió que la Universitat, les Universitats, estan plenes de gent que fa la seva carrera especulant amb les coses més inversemblants.

Dilluns vaig repetir. Als dinars tertúlia d’economia de l’Ateneu Barcelonès que organitza el també amic i col·lega Josep M. Carreras s'hi presentava altra vegada, també per l’Esteve Oroval, en David Casassas. La presentació va ser una mica diferent ja que va partir de la seva interpretació del que havia dit el “pare” de l’economia, Adam Smith, per centrar la seva exposició i aconduir-la cap al que vol vendre’ns que és la Renda Bàsica, o la Teoria de la Renda Bàsica. En el col·loqui vaig intervenir demanant-li la seva opinió sobre la Teoria del Treball Garantit que em sembla una opció, també, utòpica, però millor. (he de dir que no vaig aclarir-me gaire en la resposta). Dic també utòpica ja que el periodista Jaume Guillamet, present a la tertúlia, va preguntar quines possibilitat hi havia de que algun dia el tema de la Renda Bàsica podria ser discutir en el panorama polític actual. La defensa de Casassas va ser que altres conquestes socials com la sanitat universal, l’educació pública. les pensions o les Rendes d’inserció també havia tingut el seu temps de maduració des de la seva concepció fins a la seva implementació. Encara que, penso jo, no sé pas si les expectatives, pretensions i lluites de les societats que van aconseguir aquells drets són traslladables a l’actualitat amb aquesta nova demanda. O potser sí.

Jo continuo pensant que el treball garantit és millor. Segurament, dirien els moderns, per les meves arrels culturals i ideològiques de matriu judeo-cristianes. Sí, ja està al llibre del Gènesis: “Et guanyaràs el pa amb el suor del teu front...” G. 3.19. que no és el mateix que “Te ganarás el pan con el sudor del de enfrente...”

Sobre aquest tema ja vaig escriure fa més de dos anys, https://magrinyar.blogspot.com/2020/04/sobre-la-renda-basica.html ; https://magrinyar.blogspot.com/2020/12/el-mon-es-un-mocador-novament-en-contra.html

Després vaig descobrir de la mà del llibre de l’Stephanie Kelton les idees de la Teoria Monetària Moderna: https://magrinyar.blogspot.com/2021/11/la-teoria-monetaria-moderna-tmm.html

La lectura del llibret de Pavlina R. Tcherneva, “En favor del trabajo garantizado” Lola Books, 2020, no m’ha aportat res de nou del que ja hi havia en el llibre de l’Stephanie Kelton, encara que sols està centrat en el tema del treball garantit.

Però, ves per on, remenant a la xarxa sobre aquest tema m’ha sortit la frase següent:

“El trabajo garantizado debe convertirse por tanto en un referente fundamental para la izquierda. Solo así podrá salir del empantanamiento al que le han conducido ideas que, como la renta básica universal, sostienen que la solución a los problemas de los trabajadores es que dejen de trabajar y pasen a vivir gracias al trabajo ajeno.”

https://elcomun.es/2020/09/16/en-favor-del-trabajo-garantizado/

Dona la impressió que aquesta publicació digital -que no sé pas si té gaire ressò- és d’alguns radicals anti capitalistes. De fet, l’article en qüestió acaba amb un  “Euro delendus est.”, evidentment com explica la Kenton aquest tema sols pot anar lligat a la sobirania monetària i a la creació del diner, fet que nosaltres dins de l’Euro no tenim. Sorprenentment, aquests esquerranistes, no volen el món globalitzat i interconnectat que és una realitat sinó que es refugien en la sobirania “nacional” que cada cop, arreu, és menys sobirana. Aquest sí que seria un bon element per encaterinar a la ciutadania  en la construcció europea que hi hagués un espai de treball garantit.       

En tot cas, un debat de futur, d’un futur no gaire llunyà. Com ja vaig escriure fa dos anys, no és el mateix el treball dins d’una economia capitalista i una organització administrativa pública que la feina que es pot fer a la societat en el triple objectiu -no mercantil- de la cura de les persones, del medi ambient i de l’espai urbà.

17 de juny.