L’Adriàtica.

 

Des de Rímini, a la part alta i occidental de la mar Adriàtica, recorrent-la en el sentit de les agulles del rellotge, fins a baix a la part oriental, a l’illa de Corfú, allà on comença el mar Jònic. Robert D. Kaplan, periodista especialitzat en geopolítica, ben amarat de coneixements històrics i culturals dels que fa digressions constantment, ens descriu a través d’un grapat de ciutats aquesta frontissa entre la Mitteleuropa catòlica, l’eslavisme ortodoxa i els musulmans otomans.

“Mirando hacia el futuro, la solución podria encontrarse, por contradictorio que parezca, en el pasado: en la modernidad temprana de un mundo imperial donde reinaba el cosmopolitismo. El concepto de imperio ha adquirido mala fama debido a los crímenes cometidos por los imperios europeos modernos en África y en otras partes. Pero el futuro podria beneficiarse de construcciones imperiales benignes como la Unión Europea, así como de ciudades-Estado dinámicas.”

“Adriático. Claves geopolíticas del pasado y el futuro de Europa”. RBA ed. B-2022.

30 de maig.

Evolució de l’abstenció. Una hipòtesis.

 

Portem ja 12 eleccions municipals des de la represa de la democràcia. Tenim perspectiva: 1979-2023. Què ha passat amb l’evolució de la participació a les eleccions locals a Mataró?

Aquest gràfic ens ho explica.

Podem treure alguna conseqüència? Per avançar alguna possible hipòtesis he diferenciat dos períodes: les sis conteses del segle passat i les sis conteses d’aquest. Poden valorar-se factors diversos, com per exemple: la proximitat o la llunyania del ombrívol període dictatorial; el treball de refer (o fer) l’espai físic o el del seu manteniment; la desaparició d’una generació amb records històrics o l’aparició d’una altra sense; el desgast de les formacions tradicionals o l’aparició de noves;...

Les dades: la mitjana percentual de la participació del primer període (1979-1999) és del 64,28%, mentre que la segona mitjana, la del període (2003-2023), és del 54,88%. Quasi bé deu punt menys.

A què pot ser deguda aquesta diferència? La hipòtesis que avanço, n’hi ha i n’hi poden haver d’altres i a més potser aquesta és incorrecta, és que l’espai púbic urbà -que és la feina que correspon primordialment als Ajuntaments- ha assolit nivells suficients de confort que comporten poca diferenciació en les propostes polítiques sobre el mateix. Però, això no va en contra de la qüestió central de la recent “batalla de Barcelona”? Cert, però llavors el focus estaria massa posat en el rovell de l’ou de la metròpoli i no en la majoria dels pobles i ciutats del territori.

S’han guanyat parcs, places i carrers; s’ha millorat molt els serveis urbans de neteja i sanejament; s’han corregit notòries desigualtats en enllumenats, asfaltats, transports, senyalització; s’han estès molt les atencions socials de moltes menes; s’han incrementat i professionalitzat molt els cossos de seguretat i els serveis de vigilància;... “Que millori la seguretat, la neteja, la circulació, ...,” han esdevingut tòpics recurrents en les campanyes electorals que potser una part de la ciutadania pensa que totes les ofertes possibles s’hi dedicaran sense deixar-les decaure.

Llavors, si no hi ha gran diferències en les possibles ofertes electorals, cal anar a votar? Ja hi aniran els convençuts de cada opció i en el fons segurament no empitjorarem (o millorarem) gaire més del que ja se’ns està oferint.

És cert, però, que les societats van evolucionant i segurament hi ha noves demandes, encara que és conegut que la relació cost / benefici de l’atenció a les mateixes, tot mantenint l’atenció a les anteriors, augmenta progressivament. Les exigències de la societat també, però, i si aquesta exigència sols fos més aparent que real? Si fos per l’organització de grups concrets (i molt específics i minoritaris) de ciutadans amb problemàtiques determinades que premessin més del compte sense gaire ressò col·lectiu?

També cal tenir present la incidència de factors externs a la política local, com és el desinterès per la cosa pública a diferència dels temps en que es va haver de guanyar-la amb sacrifici, però aquesta és una altra història.

30 de maig.

Escrit fa dos anys.*

* Vaig fer aquest escrit fa dos anys i no el vaig publicar directament aquí per si llavors no fora inconvenient.  Ara el trec a la llum.

Els ha perdut la supèrbia i ara s’escolen pel desguàs de l’aigüera.

I a més, ...després de veure el “Salvados” d’ahir.

 

L’experiència de Ciutadans (més tard Ciudadanos) va començar a Catalunya quan manava el primer tripartit. Un grup de gent, més o menys en l’òrbita progressista, o d’esquerres,  però profundament convençuts antinacionalistes, la posen en marxa.

No comencen amb gaire bon peu per fundar un partit ja que d’entrada cap dels fundadors vol posar-se al capdavant (liderar, donar la cara) de l’experiment. Trien el cap per ordre alfabètic (bon sistema, oi?), però com que el que li tocaria per cognom diu que no, el trien pel nom i així surt l’Albert Rivera.

La seva primera performance és posar nu per un cartell electoral que queda penjat a la retina de la gent dalt de les faroles. És maco i s’ho creu. Imagineu-vos al altres candidats quina guenya farien “à poil”. Ells no són com els altres: lletjos, bruts, tèrbols, amb coses a amagar, ... Ells són joves, ben plantats, són millors i cal que els ho reconeguin.

Ja veuran tots aquests de la “política”, nosaltres –vénen a dir- ho regenerarem tot en base als nostres coneixements (són il·lustrats, emprenedors, guanyadors, ...), la nostra desimboltura i la nostra paraula. En Rivera tenia el mèrit d’haver guanyat un concurs dialèctic en els temps dels seus estudis i era un prometedors (potser) advocat de La Caixa.

A Catalunya no avancen gaire fins que els “indepes” i els partits de sempre els ho posen en safata. Amb l’1-O de 2017 esquincen el país (els uns provocant als altres i viceversa) i es col·loquen al capdavant del Parlament com a primer grup parlamentari de la Cambra. Ara és el moment de fer “política” amb la “vella política” i el fracàs és estrepitós. No saben què fer. No ofereixen res a fer, pactes, vaja. De fet, què haurien d’oferir si són els millors? La seva voluminosa presència resulta estèril. La política no es fa amb cares boniques que llencen espurnes per la boca però que són incapaces de bastir un projecte compartit. Però, tornem-hi: Perquè s’haurien d’esforçar en compartir res si tenen la veritat i els altres són uns “trinxeraires” menyspreables?

Ja havien traspassat l’experiència a la resta d’Espanya. Són, Ciudadanos. No cal construir una organització, tenir paciència, definir clarament uns principis ideològics, prendre un rumb. De què? Això és la “vella política”, això és el passat. El món d’avui vol guanyadors, gent que vagi pel dret. La “vella política” està plena de “losers”, de corruptes, de lletjos i incapaços. Fitxen a Marcos de Quinto que ha venut moltes Coca-coles i va engomat. També a algun economista de prestigi al que li faran poc cas. Ens podem menjar a aquests “paletos” del PSOE i a aquests corruptes desprestigiats del PP! Si som els millors i més bonics i els mitjans  (interessats) ho certifiquen!

Les coses no són així, són més complicades. Joe Biden arriba a la presidència dels USA a 78 anys. La Merkel fa 16 anys que mana i encara mana molt. A Itàlia han d’anar buscar a en Dragui. Macron es desfà com un sucre dins del cafè. La “vella política”, amb totes les seves mancances i defectes, aguanta, encara hi és. Quan el Govern del PP (Mariano Rajoy) cau corcat per la corrupció no hi ha espera. Ho tenim a tocar! Els millors, els més guapos, els més preparats (preparats no se sap de què) hem d’estar al davant! Ara ho veureu!

Sí, ja ho estem veient. Aquesta esbojarrada història feta a cuita corrents, sense fonaments organitzatius ni ideològics, sense formigó ni pedra picada, amb materials d’aparador i revistes de disseny per a ser fotografiats se’n va en orris, s’està escolant pel desguàs de l’aigüera.

Les construccions de la “vella política” potser són lletges, incòmodes a estones, els hi cauen teules del terrat amb qualsevol tamborinada, però tenen una història (tant en un costat com en l’altre) de llarg recorregut. Semblava que al món d’avui això ja no era important i resulta que sí.

La supèrbia els ha perdut. Uns altres s‘han hagut de tallar la cua.

Suposo que mai van sentir parlar de Salvador Espriu, 1913-1985 (quan va traspassar alguns d’ells encara anaven amb calça curta o ni havien nascut).

                                            

Oh, que cansat estic de la meva

 covarda, vella, tan salvatge terra,

 i com m’agradaria d’allunyar-me’n,

 nord enllà,

 on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

 desvetllada i feliç!

 

 17 de maig de 2021.

Primera aproximació mataronina. Retorn al passat.

 

Ja podem actualitzar la sèrie de les eleccions municipals des de l’inici de la democràcia recuperada.

1.       Després del repunt de participació del 2019 (63, 56%) tornem a les dades de les altres dues de la segona dècada del segle (una mica menys i tot, 51,46.

2.       La primera força, el PSC, torna a tenir el percentatge del 2003, vint anys enrere, 33,22%, un terç de l’electorat votant.

3.       Els continuadors del vell PSUC, ara EcP, com sempre, mig punt amunt, mig punt avall, inamovibles en els seus dos regidors.

4.       Els continuadors de l’antiga CiU, destarotats, no aixequen cap.

5.       El PP i ERC tornen a les seves dades del 2015.

6.       La CUP, amb els seus votants fidels, torna a entrar al Consistori “rozando el larguero” que a les passades, amb més vots, va quedar-ne a fora.

7.       Vox, “irrumpe”, incrementa dos punts percentuals la posició de PxC (amb la mateixa cap de llista) del 2011 amb un regidor més.

8.       Desapareixen els partits de la “nova política”, C’s i Podem. Fulgurants i efímers.

9.       Alcalde previsible en minoria, com el 2003 i el 2007. Potser hi hauran pactes com altres vegades.

10.   La volubilitat i volatilitat de la segona dècada d’aquest segle, manifesta. Els temps, però, encara que no ho sembli, estan canviant. Com sempre.

29 de maig.

Impressió.

 

Aquest migdia he vist una colla d’escolars (a cop d’ull potser de 16-18 anys) aplegats davant el llindar de la porta d’una casa que al terra hi ha una llamborda de la memòria (Stolpersteine) que recorda que allà hi va viure una persona que va perir en un camp de concentració durant l’època del nazisme alemany. Suposo que era una activitat educativa del centre al qual pertanyien.

Aquest matí he fet en privat algun sorneguer comentari amb un simpàtic acudit que he trobat penjat a les xarxes i que m’ha agradat. No sé si a les generacions escolars d’avui els diu res, no sé si saben de què va: Moisès i les Taules de la Llei donades per Jehovà al Sinaí. Ens van ensenyar Història Sagrada que ara ja no es dona.

Les dues coses juntes m’han fet pensar. Quan nosaltres érem escolars ens van ensenyar els marcs, les històries, i poc ens van explicar del que hi havia dins d’elles. Ara, penso que potser, als centres educatius els expliquen elements del que hi ha al món, però no sé, perdó, no ho sé, si els ensenyen gaire els marcs. Nosaltres teníem marc buits. Ara, potser, tenen elements desemmarcats.

No ho sé del cert, però em sembla que ara les pobres criatures van coixes del peu dret. Nosaltres anàvem coixos del peu esquerra. No fora millor caminar amb els dos peus?

 

25 de maig.

P.S. ara, quan vaig a fer les classes d’educació financera a les escoles (programa EFEC), no els puc dir als meus joves alumnes que “Els diners no plouen del Cel com el Mannà”. Els seus professors em ratifiquen que no saben què és el Mannà. Una entretinguda referència és el llibre d’Eduardo Mendoza. “Las barbas del profeta”. Ed. Seix Barral.

Un cant a la política.

Demà comença la dotzena campanya electoral per renovar el mandat ciutadà a les corporacions locals. Ja són 44 anys els que fa que estem governats per les decisions que prenem al dipositar, o no, un vot determinat a les urnes disposades pel darrer diumenge de maig de cada quatre anys.

Els nostres pobles i ciutats, també els altres espais governats per electes locals, no tenen res a veure amb els que ens va deixar la Dictadura. De fet, ja hi ha dues generacions que no la van conèixer i potser alguna que ja ni la recorda. Viure de la nostàlgia i de remoure el passat, que sempre ha estat pitjor que el present, al menys en els darrers temps, no té sentit. És el que ens planteja el futur el que ens ha de moure, i ens planteja moltes coses. Per pensar-hi.

En els resultats d’aquesta contesa veurem quin és el pòsit que ha deixat els fets polítics més rellevants a casa nostra del segon decenni del segle: la “nova política”, i el “procés”. Però també quins llots està deixant la característica política més rellevant del que portem de segle: l’antipolítica, el descrèdit polític, forçat i poc combatut, que s’està estenent per arreu del nostre món.

Són eleccions locals i potser els resultats podran ser interpretats de moltes maneres, no totes s’ajustaran exactament a aquesta presumpció de veure quines mares hi ha al fons de les botes. El percentatge de participació; si és general o més a alguns o a alguns altres; els lideratges o la seva falta; els grups d’edat que seran més o menys proclius a una cosa o a la contraria.

Però com a ciutadans quan se’ns facilita que expressem democràticament el nostre parer no podem renunciar a manifestar-lo. Del sumatori dels parers en sortirà qui i com -tant important com el qui- governarà les nostres col·lectivitats més immediates els propers anys. Tota comunitat requereix qui la dirigeixi, qui s’encarregui de resoldre els seus problemes, qui la representi, qui li plantegi el seu futur.

Ara fa quaranta anys, en aquests dies, vaig veure amb sorpresa la meva cara en la primera campanya personalitzada que hi va haver.  Després de l’arrencada del 79, havent entrat ja en els Ajuntaments, vam agafar el timó amb l’anuència ciutadana gent corrent que era ben jove. “Perquè guanyi Mataró”.

Avui, des de la distància i l’edat, penso que cal que Mataró i tots els indrets continuïn guanyant. Les tasques, els reptes, els neguits, són ja -sortosament- uns altres, però cal que la política no defalleixi en l’objectiu necessari i molt noble de ser útils a la seva col·lectivitat amb el màxim recolzament de la ciutadania.

Pot semblar utòpic en aquests temps tan esquerps, però això és un cant a la política.

11 de maig.

Addenda: com a recordatori, 

https://magrinyar.blogspot.com/2023/03/perspectives-electorals-primer-refer.html

Nou disbarat. El Lluçanès.

 

(fotografia feta el desembre de l'any passat a Olost desprès d'un bon àpat a la fonda del Restaurant Sala)

El tema fa temps que s’arrossegava. L’any 2010 una colla d’Ajuntaments, 12, dels 13 del territori històric del Lluçanès van demanar al Govern de la Generalitat (encara amb govern del Tripartit) la creació de la comarca del Lluçanès.

Desprès de pertinents tràmits, una moció del Parlament de l’any 2014 va instar al Govern a iniciar els treballs corresponents a la tramitació de la iniciativa legislativa corresponent.

El març del 2023 el Govern aprova l’avantprojecte de creació de la comarca del Lluçanès a presentar al Parlament i aquest acorda a l’abril tramitar-lo com a projecte de Llei pel procediment exprés de lectura única i en quinze dies, a primers de maig (3/5/23) s’aprova, rebutjant el Ple una esmena de totalitat de retorn i amb algunes lleugeres esmenes de caràcter tècnic. El dictamen rep 80 vots favorables i 49 contraris (62%/38%).

Un Parlament majoritàriament “essencialista”  aprova un nou disbarat en l’ordenació territorial de Catalunya. Dels 12 ajuntaments inicials, 9 crearan una Mancomunitat provisional fins que desprès de les eleccions del 2027 es constituiran en comarca, separant-se uns de l’Osona i altres del Bages. 3 ajuntaments en resten al marge, més el que ja mai va demanar ser-hi, 4. N’hi ha un dels 9 integrants que encara no està clar si al final s’hi quedarà i té temps fins el 2026 per aclarir-ho. Potser al final 2/3 del total de municipis.

La nota de premsa del Parlament diu que “La llei també modifica la Llei de vegueries, del 2010, per incorporar la nova comarca a la vegueria de la Catalunya Central.” Això no ho he sabut veure enlloc, ni en la part expositiva ni en la dispositiva del projecte de llei, encara que com que això de les vegueries és un altre “zombie” que fantasmagòricament corre per Catalunya ja no sorprèn, com tampoc de la comunicació del Parlament. Suposo, potser és, que l’autor/a de la nota de premsa deu donar per fet que la disposició final primera que autoritza al Govern a dictar les disposicions reglamentaries corresponents així ho farà.

Alpens (Osona): 281 habitants, 13,8 km2

Llucà (Osona, amb dues entitats de població): 279 habitants, 53 km2.

Olost  (Osona, amb dues entitats de població): 1.206 habitants, 29,4 km2.

Oristà (Osona, amb tres entitats de població): 573 habitants, 68,5 km2.

Perafita (Osona): 418 habitants, 19,6 km2.

Sant Feliu Sasserra (Bages): 611 habitants, 22,4 km2. (Aquest és el que està en dubte hores d’ara)

Sant Martí d’Albars (Osona): 119 habitants, 14,7 km2.

Sobremunt (Osona, amb tres entitats de població): 83 habitants, 13,8 km2.

Prats de Lluçanès (Osona): 2.627 habitants, 13,8 km2.

És a dir, anem cap a la constitució després del 2027 d’una nova entitat administrativa que hores d’ara té entre 6.197 i 5.586 habitants i d’entre 249 km2 i 226,6 km2 (segons com acabi la incorporació de Sant Feliu Sasserra).

Els ajuntaments de Santa Maria de Merlès (amb tres entitats de població), Sant Bartomeu del Grau, Sant Boi de Lluçanès (amb quatre entitats de població) i Sant Agustí de Lluçanès van decidir en els seus plenaris acordar demanar no formar part de aquesta futura comarca. Tenen plegats 1.762 habitants.

Les característiques físiques, socials, econòmiques i polítiques del territori marquen la seva reivindicació històrica d’esdevenir una comarca més. Contrada d’altiplà, territorialment marginal, entre els corredors del Ter (Osona) i el Llobregat (Bages); amb una munió de nuclis poblacionals petits i també amb disseminats puntuals que actualment té la mateixa població que fa cent anys, puja fins al 1950 i baixa des de llavors; de base predominantment agrícola; vescomtat medieval i d’una forta ascendència carlina (llavors tenia un 50% més de població que ara). Els ingredients complerts per aixecar -per qui ho ha sabut fer- un sentiment ancestral que incomprensiblement, o no tant, ha estat recollit de cop i volta per les forces “essencialistes” de la política catalana actual, degudament recolzat per l’acriticísme dels mitjans, o el seu cofoisme, sense parar esment en cap mena de racionalitat administrativa.

Fa poc vaig participar en una trobada del PSC del Maresme sobre els Consells Comarcals. Alguna de les coses que vaig dir:

“Una administració, la que sigui, viu d’una part de l’excedent que produeix la seva comunitat. Els impostos i les taxes que paga la ciutadania són el combustible que la fa anar. Si no hi ha ingressos suficients no es pot obrir la porta de la Casa Gran. Quins pressupostos tenen les administracions locals? Depèn de la seva mida i situació (geogràfica i/o econòmica): del que li poden proporcionar els seus contribuents, o el que li poden donar d’altres (administracions). De què viuen els Consells Comarcals? Per mi sempre ha estat un misteri per estudiar: taxes de serveis que donen, ajuts d’altres administracions, participacions en projectes... però, com es finança el nucli de la seva administració? Polítics, serveis generals, propaganda,...

Tot això s’hauria de repensar, s’hauria ja d’haver repensat, però és impossible, hi ha massa en joc. La reforma Duran-Roca (l’informe Roca) dels anys noranta va durar el temps de cremar un llumí. No se’n ha parlat mai més i no sé pas si algú, els nostres tampoc, està per la labor.

Ara, s’haurà de mantenir una entitat administrativa més, provisionalment una Mancomunitat i després, a partir del 2027, una comarca. Caldrà buscar una seu (cedida, llogada, comprada,...), equipar-la (instal·lacions, mobiliari, comunicacions, ...), mantenir-la (energia, neteja, manteniment, ...), algú que se’n cuidi del quefer quotidià, personal tècnic i/o qualificat, despeses varies dels responsables (fixes, esporàdiques, circumstancials,...) , més les derivades de l’activitat del nou ens, ja que d’algun afer s’encarregarà, o deuria d’encarregar-se de fer.

En la Llei de creació del nou Consell alguna cosa hi ha prevista, ja que sinó el nou ens no  començarà a caminar. Diu que rebrà un finançament transitori.

“Les futures lleis de pressupostos corresponents als exercicis 2024 a 2027 incorporaran una previsió relativa a l’assignació a la Mancomunitat de municipis de la comarca del Lluçanès d’un import de lliure disposició per garantir que disposi dels recursos necessaris per treballar en la implementació de la comarca del Lluçanès segons la distribució següent:

Anualitat             Assignació

2024                    200.000,-€

2025                    250.000,-€

2026                    300.000,-€

2027                    350.000,-€

“Set camises té en Joan, tres que n’hi volen fer i quatre que n’hi faran”. Sí, amb alguna cosa s’ha de començar, encara que aquestes engrunes pressupostaries de l’administració autonòmica no és pas que donin per gaire. ¿Hi haurà traspassos de competències i recursos (de tota mena) dels ajuntaments inicialment mancomunats cap al nou ens? Veurem, no crec pas que en tinguin gaires. De moment d’això no se’n diu res. Potser està en l’ànim del lluçanencs impulsos de la iniciativa, seria lògic. El que hauria de dir una llei d’aquesta mena, de creació administrativa, és què ve a superar, és a dir a substituir. Res d’això, però, està en l’ànim dels nostres polítics “essencialistes”. Una “carlinada”, una més, en terreny propici.

Una expressió més del disbarat està continguda a la part expositiva de la Llei (apartat IV):

“La voluntat dels municipis que conformen el Lluçanès és que es configuri com una comarca específica, singular, adaptada al territori i a la societat en xarxa, àgil, flexible, eficient, poc burocràtica i amb els pressupostos necessaris i els costos mínims de funcionament, i que tingui en compte els reptes del món local i de la població d’avui dia, en benefici de tots els habitants.”

M’ha vingut al cap de seguida  l’expressió francesa “langue de bois” que he descobert que té traducció catalana (i castellana) i entrada a la Wiquipèdia, és la Novaparla:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Novaparla

L’entrada s’ajusta com un guant a la mà al paràgraf anterior. Sols un bocí del que hi ha escrit :  

“Usa la sofisticació per construir frases voluntàriament poc clares i la veu passiva que permet no mencionar al responsable. Les màximes són parlar molt sense dir res i evitar a tot preu una llarga llista de conceptes tabú.”

I quin és el tabú?, doncs que no es pot parlar a Catalunya (tampoc a Espanya) de la racionalització de l’administració en la seva funció de servei als administrats. Sempre l’administració està al servei dels administradors.

Ho deia també en la xerrada que vaig fer que he explicat anteriorment:

“Semblaria, en una utopia, que l’administració és l’organització que ha de servir per regular i dirigir els temes, problemes, qüestions, afers, que atenyen als administrats. He dit en una utopia, ja que res més lluny de la realitat. L’administració és l’organització que serveix per regular i dirigir els temes, problemes, qüestions, afers, que tenen els administradors. Tota la història ha estat així i ara, encara, no és diferent. Que els administradors ha anat variant acostant-se cada cop més als administrats és evident, és la lluita per la democràcia. Però és una lluita inacabada i que no es veu precisament que es pugui concloure demà passat.”

Que tinguin, que tinguem tots plegats, sort.

5 de maig. 

L’economia.

 

Quan vaig començar a estudiar la carrera d’Econòmiques a la Universitat de Barcelona a la segona meitat dels anys 60 del segle passat, una de les definicions que vaig aprendre d’allò que anava a emprendre era la següent (més o menys):

“L’economia és la ciència que estudia la utilització dels recursos escassos susceptibles de tenir finalitats alternatives”. Crec que era la translació bastant adequada a aquella dicotomia dels “canons o mantega” del famós llibre de Paul A. Samuelson. Es partia de que no hi havia tot i de tot i que calia decidir a que es dedicava el que s’havia aconseguit.

Amb el temps el tema de la ciència va trontollar. Uns estudis, una aproximació al que passa, però una ciència, ciència, potser era una mica presumptuós.

Després, va oblidar-se per molta gent el tema dels recursos escassos, malgrat que el primer informe del club de Roma, “Els límits del creixement”,  és de l’any 1972. Bah! Maltusianisme!

Semblava que les possibilitats d’obtenir recursos seria infinita i ens vam abocar a la carrera del creixement continuat i sostingut malgrat que de tant en tant sorgia alguna sotrac.

El tema de les finalitats alternatives també va ser arraconat. Si hi havia recursos suficients podríem afrontar-ho tot. Tot era prioritari, senyal ben clara que havien deixat d’haver-hi prioritats. La cursa per atendre a tot i a tothom va ser esbojarrada. Sí, com que érem cada vegada més rics, el sacrosant creixement del P.I.B. ho indicava, l’avaluació del que s’havia de fer venia marcada per les demandes indiscriminades de la població i dels seus altaveus: mitjans, grups, organismes, lobbies, als que els decisors responsables atenien com podien.

Aquests darrers cinquanta anys, malgrat deixar enrere els “trenta gloriosos”, han estat d’una marxa desenfrenada cap... al precipici. L’ensorrament del sistema alternatiu soviètic; l’ascensió brutal de la Xina; l’aprofitament salvatge de l’Àfrica; el casino financer; la digitalització;...; sembla que tot se’ns escapa de les mans, que ja no controlem cap allà on ens dirigim. Endavant, sempre endavant, fins ... estavellar-nos.

Potser toca ara, no sé que els expliquen avui a les Facultats d’economia als estudiants, revisar aquella vella definició amb la que jo em vaig formar. Potser ara hauríem de dir que l’economia “és aquell conjunt d’estudis per explotar tota mena de recursos (fins que s’esgotin) susceptibles de extreuen d’ells  el major lucre possible (per sobre de què i del que sigui)”.

De l’agricultura, a la industria i els serveis, més les “noves industries” de l’oci i l’espectable, la distribució i l’atenció a les més volubles i peremptòries demandes de la població. L’oferta i la demanda desbocades. L’oferta per encaterinar a la demanda, la demanda per exigir cada cop més a l’oferta.

Es tractava de que l’home dominés la naturalesa, no que l’esquilés i exhaurís. Fent-ho cava la seva pròpia fosa.

Reflexions al fil dels dies d’ara.

2 de maig. “Oigo, patria, tu aflicción y escucho triste el concierto...”

Mobilitat.

 

Avui, aquest matí he anat a Masquefa a fer una xerrada de l’EFEC al seu institut. Ha estat molt agradable i profitós, penso jo, fins i tot els alumnes -que eren de 4art. d’ESO- m’han regalat una planta.

He travessat pràcticament la Regió Metropolitana de costat a costat. Masquefa és el primer municipi de la comarca de l’Anoia tocant al Baix Llobregat. Hi he anat amb el meu cotxe i m’he fet un embolic a la sortida de Martorell ja que he passat de llarg del trencat a la carretera a Capellades, la B-244. He donat alguna volta de més pel complicat conjunt de carreteres i autopistes que creua aquell punt (amunt i avall del pont del Diable) i he arribat deu minuts tard a la classe que era a les 10h del matí.

Havia sortit de Mataró a 2/4 de 9 pensant que tindria prou temps i no ha estat així (pel meu mal cap de no usar el navegador, coses de gran). A la tornada m’he tornat a embolicar, però menys i en una hora i deu minuts he estat ja a casa.

Mataróà, túnel de Parpers, AP7 (E15) fins a Martorell i allà, per la sortida cap a l’A-2, la vella N-II, trencat per la B-244, direcció Capellades i passat per Sant Esteve Sesrovires arribar a Masquefa. Tot entrant he preguntat a un noi pel carrer on era l’Institut i no era gaire lluny, allà mateix. Tenir el mapa al cap desprès d’haver-hi fet una ullada ahir i preguntar, no tinc remei sóc un gran amb ja tronats procediments per anar pel món.

Ara, he pensat, com ho hauria d’haver fet si hagués agafat els mitjans de transport col·lectiu? Per Masquefa hi passa una línia del Catalans (FGC), la línia d’Igualada que surt de la Plaça d’Espanya de Barcelona. Per ser-hi a les 10h. hauria d’haver agafat el tren de les 8h. 12m. que tarda una hora en arribar-hi. Amb el posterior ja no hi hagués arribat a temps, surt una hora després. Bé, per ser a la Plaça d’Espanya a les 8h. 12m. hauria d’haver sortit, com a mínim, una hora abans de Mataró, una mica -no gaire- més tard de les 7h (la freqüència és molt sovint). Són uns 40m. fins a la Plaça de Catalunya (tant li fa amb tren o amb autobús, les parades estan a cinc minuts de casa) i desprès agafar el metro que pots comptar entre tot, connexions i trajecte, uns 20m. més. Per la tornada, comptant que hagués pogut agafar el tren que surt de Masquefa a les 11h. 29m. (la classe ha durat una hora), dues hores més de trajecte, a casa a 2/4 de 2h., anant tot bé.

Bé, 7 del matí a 2/4 de dues del migdia (passat), transport públic. 2/4 de 9 del matí, ¼ d’una del migdia, amb cotxe propi. 5 hores pel viatge en la primera alternativa, 2h. 45 m. en la segona.

Cert, no hi ha comptat el cost, segur més car amb gasolina, 140 km. anar i tornar (no sé a quan es compta ara la despesa per kilòmetre, no sols la gasolina)  més la contaminació produïda, més la tensió i el risc de la conducció per uns trams de carreteres molt concorregudes.

Acabem: cal diferenciar els desplaçaments, la mobilitat, ocasionals com és el cas que jo he fet avui, dels recurrents, per motius laborals, professionals, de producció o distribució. Cal valorar les alternatives existents, cal valorar les circumstàncies i les causes (potser avui jo em hagués pogut fer un passeig ja que són un jubilat), cal valorar les disposicions de temps i de feina de cadascú, cal valorar els indrets i contrades. És a dir, a l’hora de definir polítiques públiques en les complexes societats actuals com les nostres, cal evitar els apriorismes (tant d’un costat com d’un altre) i matisar molt les propostes en funció de totes les variables possibles.

El meu cotxe dorm al garatge de sota casa i molts dies ni es mou. Ara té 100.000km recorreguts, diu el comptador, en uns deu anys. És una eina que em puc permetre en determinats moments per atendre les meves necessitats en el meu estat, condicions i condicionants. Visc en una ciutat dels 15 minuts fora del rovell de l’ou metropolità.

La propera xerrada de l’EFEC la tinc Avinyò (a la comarca del Bages, hi ha uns 170 km anar i tornar i és més complicat d’arribar-hi amb transport públic), cap al migdia, i en acabar hi he vist una fonda que té bona pinta per quedar-s’hi a dinar.  Hi aniré amb el meu cotxe.

27 d’abril. La Moreneta.

Primero hacíamos la cuadra.

 

“Primero hacíamos la cuadra y luego comprábamos la burra”. Aquesta frase ens la va explicar una veïna -ja gran, que havia vingut des del poble a la ciutat- al començament de la democràcia municipal, quaranta anys enrere. Estàvem parlant de l’ocupació dels carrers per estacionar automòbils, fet que havia començat força anys abans amb la motorització del país, els anys del “600”. Mai ningú als pobles havia pensat en deixar la burra al carrer més o menys a prop de la seva casa.

Ningú ho va qüestionar, ans al contrari, es van reduir les voreres als carrers, es van tallar els arbres de les carreteres, es van fer viaductes (no pas encara rotondes), es van multiplicar els semàfors. Els ciutadans estaven guanyant una eina que democratitzava el seu comportament social. Ja tothom podia anar en cotxe, fer de “dominguero”, anar al poble de vacances, pensar en una feina allunyada de l’habitatge, moure’s sense la cotilla dels horaris del deficient transport públic.

Poca gent va pensar, i les administracions menys, que calia primer fer el garatge per guardar el nou utensili amb el que ens podíem dotar. Els automòbils van començar a omplir els carrers que esdevingueren espai a cel obert per aparcar-los. Mica en mica, l’estacionament -deixar el vehicle al carrer per un breu espai de temps- es va anar fent més i més complicat ja que l’aparcament residencial l’impedia. Respostes: zones blaves, zones restringides, “parkings” subterranis, descampats curulls de ferros, multes, grues municipals, ... Però ja estem davant d’un problema enquistat de impossible solució.  Sí, a veure qui ara és el valent que diu que a cada vehicle li ha de correspondre un lloc a cobert per guardar-lo, “Primero hacíamos la cuadra...”

Vaig intentar adequar la fiscalitat municipal en les meves mans per considerar-ho. No tenia, ni té sentit avui més encara, que els que guarden els vehicles a resguard paguin una taxa, provinent del vell concepte d’ “entradas de carruajes y utilización de aceras” i els que els deixen al carrer no paguin res més. (l’IMVTM els paguen tots per igual). Vaig proposar i aconseguir suprimir la taxa. Amb la crisi del 2008 l’experiència va decaure, els interventors municipals a la recerca de recursos va aconseguir fer-la tornar a implantar. És que els que tenen garatge són els rics. Sí, i els que no en tenen carreguen a la comunitat els costos de la seva propietat. La peatonalització és cosa de trenta anys enrere, així com els aparcaments subterranis i l’augment de l’arbrat pels carrers. Ah, l’adamisme!

Em sembla que avui hi ha una tendència a anar contra el cotxe, així, ras i curt, sense pensar gaire on rau el problema i veient-ho solament des de l’espai metropolità. D’acord, el seu ús exagerat és nociu per la salut, dels que el fan servir i dels que el pateix en forma de soroll, contaminació i neguit. En determinats indrets és evident, en les concentracions urbanes. Però ha estat i continuarà sent per molt temps una eina necessària per a moltes coses i per molts moments de la nostra vida. Viure sense mobilitat, i sense mobilitat privada, individual, no és possible ni té sentit. Cal regular-la?, certament. Però tot això que alegrement i frívolament es diu de guanyar espai pels ciutadans és forasenyat. Els vehicles són ja autònoms i van sols?, o els seus usuaris són extraterrestres que ens han envaït? No hi ha ciutadans que porten vehicles? Tenim a Espanya més de 500 vehicles per 1000 habitants, més o menys com en el nostre entorn, ens els mengem?

Comencem pels tipus de motor, bé. Però no està clar, vaja gens clar, que podrem i hauríem de tenir tants vehicles elèctrics com ara els tenim amb motor d’explosió. Continuem per tenir millors transports col·lectius, també molt bé. Però hem d’acceptar que hi ha indrets o destinacions o moments de fer-les que això no és possible. Si no volem veure els carrers convertits en garatges a cel obert caldrà fer llocs per desar vehicles. Qui els ha de pagar? El comú? Vaja, abans les quadres les feia cadascú, no tinc coneixement d’estables col·lectius als pobles.

La vida de la gent ha canviat molt cent anys cap aquí. La vida a peu, la ciutat dels quinze minuts que es parla ara, ja hi era. Però els mapes d’isòcrones de mobilitat, per feina, per esbarjo, per consum, per educació i cultura, per vacances han variat molt i ara són -no poden ser d’altra manera- molt més extenses i variades, moltes més enllà dels 15 minuts. Els hospitals generals per exemple, on neixen, creixen i es moren els humans, com tot “bitxo” vivent. No ens podem plantejar la vida sense mobilitat i per això hi hem de posar els elements que la facin possible. Ens l’hem de plantejar des de la realitat que és la que és. Concentració urbana per una banda i dispersió urbana també. Despoblació i món rural. Punts neuràlgics de comerç i de serveis: sanitaris, educatius, administratius. Dispersió de les xarxes de creació física de productes i la seva distribució.

Algunes propostes que es repeteixen “papanàticament”, i acríticament, estan fetes des de punts concrets i situacions concretes. Hi ha gent que encara no ha entès la diversitat de tots els aspectes del món d’avui i continua pretenen una uniformitat que ha fracassat allà on s’ha intentat aplicar. La bicicleta és una bona eina de mobilitat? Segurament sí, però no a tot arreu i per totes les edats. L’electrificació ajudarà molt  a la seva extensió, però cal resoldre on guardar-les a casa i a on aparcar-les quan es fan servir. El transport públic és una solució? Per molts llocs sí, però per anar a Sant Jaume de Frontanyà a veure l’església romànica el dia que pots, en tens ganes o et ve bé, no. Arribar als rovells de l’ou de les metròpolis ha de tenir el seu cost, un peatge.

Sorprèn la requesta que ara té un teòric de la ciutat dels 15 minuts venint d’on bé:  Bogotá, capital de Colòmbia. Tot un altre món, en el temps i sobre tot en l’espai (alguna cosa en sé per vivències familiars). Mirin la seva descripció a la Wikipèdia: és una metròpoli:  Bogotà té una població de 7.467.804 habitants. Té una longitud de 33 km. de sud a nord, i 16 km. d'orient a occident. És com tota la Regió Metropolitana de Barcelona! I aquí estem parlant del carrer de Consell de Cent i de la mobilitat intermunicipal en bicicleta. Ens quedem a la superfície i en la imatge, no volem enfrontar-nos amb la complicada realitat. Totes les ciutats mitges de Catalunya són pràcticament ciutats de 15 minuts i seva realitat és evident més enllà de Barcelona.

La mobilitat s’ha de regular amb totes les càrregues que comporta, no constrènyer. La seva racionalització, la seva adequació a la voluntat lliure dels seus usuaris, anirà “de soi” si això es té en compte. I no té res a veure amb la necessitat de “verd urbà”, les ciutats necessiten “naturalesa”, però no en són de naturals. Aquest és un altre tema.

25 d’abril.

Ara que ve Sant Jordi.

Els llibres que conec d’ Éric Vuillard no són gaire gruixuts, però per mi són formidables. Molt ben documentats -ha tocat tecles històriques variades- descriuen moments importants: “La guerra dels pobres”, 2020, les revoltes camperoles a començaments de l’edat moderna amb els seus dirigents Bíblia en mà. “La batalla d’Occident”, 2012, sobre la Gran Guerra. “L’ordre del dia”, 2017 (Premi Goncourt), el recolzament burgés a la pujada de Hitler.

Ara, amb “Una sortida honorable”, 2022, s’atreveix amb la desfeta francesa de Diên Bên Phu i qui hi guanya a més dels annamites del general Giap. Per entendre què hi ha darrere les noticies que cada dia llegim als diaris. Em sembla que ara en diuen d’aquesta forma d’explicar la història “novel·la de no ficció”. M’ha agradat molt, està molt aconseguida. És un retrat lacerant de la IVª República francesa. Els debats parlamentaris i els seus protagonistes, l’exèrcit i els seus alts comandaments, les connexions amb els americans germans Dulles, el cru colonialisme i els seus beneficiaris. El final, dos capítols: en l’un els pensaments del President Minost quan  surt del 96 del boulevard Haussmann; l’altre, la caiguda de Saigon amb la retirada dels americans el 1975.

“Ara el cotxe aparcava sota l’emparrat, els nens s’acostaven tímidament per rebre’l; va recollir el cèrcol que una nena encantadora amb un vestit rosa acabava de perdre a la gespa, i es va dir que havien fet bé les coses, amb èxit, la banca havia instigat la guerra, i havia portat a terme, sense escrúpols inútils, la missió col·lectiva que se li havia assignat: afermar les seves posicions, augmentar els seus actius, equilibrar els seus comptes, però sobretot conquerir i guanyar com més diners millor.”

“Quina atmosfera de fi de món, quin desastre! Amb l’esperança irrisòria d’ ”una sortida honorable”, hauran calgut trenta anys, i milions de morts, i vet aquí com acaba tot! Trenta anys per aquesta sortida d’escena. Potser hauria valgut més el deshonor.”

19 d'abril.

Territori “comanche”.

 

La gent de “Convivència i progrés” de Banyoles em van convidar a tenir una xerrada pública amb ells sobre l’estat del municipalisme avui i la seva relació amb el federalisme.

L’Alfons Martinell, un dels seus components, va ser el ponent inicial de la redacció del document de Federalistes d’Esquerres:“Fer federalisme des dels Ajuntaments” que va ser aprovat per l’entitat l’any passat com a element de debat per qui el volgués aprofitar en les properes eleccions municipals. Jo hi vaig fer algunes aportacions i vaig participar amb comentaris i suggeriments a la redacció del que en va sortir. 

https://federalistesdesquerres.org/wp-content/uploads/2022/07/DOCUMENT-FINAL-FEDERALISME-I-MUNICIPI.pdf

Vaig trobar-me molt a gust tant en l’acte i amb els assistents, un dissabte al migdia, com en el dinar posterior que vam fer al restaurant del Club Natació Banyoles, en un espai privilegiat davant l’estany. Quina trajectòria i perquè està a on està el municipalisme. Què caldria endreçar primer. Qui hi posa obstacles o no hi ajuda. Hi ha recursos suficients. L’activitat federativa per superar les diferències de mida i d’activitat. Millorar les respostes a les noves demandes cíviques.

https://twitter.com/pscbanyoles/status/1647219205014429702

Val a dir que el “procés” ha marcat la vida de moltes poblacions a Catalunya. A Banyoles, per exemple, l’any 2015 sols va haver-hi candidatures “nacionalistes”; al 2019, gent que no ho era va organitzar “Convivència i progrés” i van aconseguir col·locar un representant al Consistori, 1 de 17, els altres de la “ceba”. La cúpula gironina del PSC dels primers anys del segle, i més gent, té una gran responsabilitat de tot el que ha passat, penso que n’hauran de rendir comptes en la seva història.

17 d'abril.

Reflexió.

 

Fa dies que ho vaig escriure. Seria en un moment de desànim per les noticies (la polarització política, la guerra, les guerres, la intel·ligència artificial, el canvi climàtic, els moviments migratoris, les desigualtats, les queixes per qualsevols cosa, les revoltes, l’economia, ...). Endreçant papers ho he retrobat, ho vaig fer a mà. No sé com penjar-lo, si convé o no, si no és pas molt catastròfic.

En Raimon Obiols en els seus apunts del dia escrivia fa poc: “ L’optimisme porta a la passivitat (el millor ja vindrà per si sol), de la mateixa manera que el pessimisme indueix a l’apatia (tot és inútil). En canvi l’esperança empeny a l’acció, fins i tot quan les perspectives semblen poc prometedores. És el començament de l’acció, la seva base.”

--------------------------

 

El món està canviant i molt de pressa. Fins i tot, ves a saber, si el món que coneixem hi serà a molt curt termini. No hem d’oblidar que hi ha armes nuclears que ens poden anorrear a tots. I encara que això sigui impensable, pot passar, i si no passa, encara que no passi, el que està venint portarà a un món diferent al que coneixem.

La història es fa per acumulació i a benefici d’inventari. Sabem que en alguns moments de la història aquest benefici va ser negatiu. Ara potser ens podem enfrontar amb un d’aquest moments.

Hem vist que l’intent de construcció d’un sistema econòmic i social diferent -en temes de propietat, d’organització de la producció, àdhuc de la vida quotidiana- va fracassar. En algun moment va semblar possible. Ara, ja no ho és. Potser pot sorgir, o hi ha brots, d’algun altre sistema però no hi ha -almenys encara- materials suficients per construir-lo.

El sistema d’organització basat en el benefici individual està molt implantat, no sols en l’economia i l’organització social, sinó en la mentalitat de la gent. Amb aquest sistema -no hem de negar-ho- hem avançat molt, però ara se’ns ha anat de les mans, ha esdevingut incontrolable.

Les senyals de descontrol són múltiples. Ara la guerra a prop, però també la demografia o millor, els moviments demogràfics, imparables, i el medi ambient.

Caldria un nou ordre, però no hi serà. Els que tenen poder no ho volen i els que no en tenen no poden, tot va cap el descontrol.

Sobre la Terra, manada pel Faraó, s’abatran les plagues d’Egipte. Els genets de l’apocalipsi cavalquen rabents.  Ens ho podem mirar de moltes maneres: cínicament, resignadament, o no volent-ho veure.

Hem d’explicar què passa per intentar tenir alguna esperança, poca, de capgirar la situació. No, no és començar per un mateix, individualment. Acció estèril. És fer veure a la gent que això no pot seguir així. Que hem de cedir. Cedir? Sí, fer marxa enrere de les nostres aspiracions de ser com Déus De pretendre més i millor. D’anar sempre endavant. Cal aturar-nos i fer un llarg replà o potser baixar alguns esglaons per no estimbar-nos. Ho veig difícil. No és això el que s’ha venut -i s’està venent- a la gent.

En cent anys, vuitanta potser?, hem fer un recorregut formidable, impensable per les generacions que ens han precedit als que ara ja som grans. Si alcessin el cap...!, pensarien que ens hem tornar boixos. Certament, estem anant esbojarrats.

Cal explicar que hem arribat molt amunt i que convé aturar-nos. Cal valorar i molt, el molt que hem assolit. Cal gaudir-ne, assaborir-lo, però no pretendre’n més.

Venen temps difícils. Ens anirem tots al carall, i cal dir-ho. No, no serà el mateix i haurem d’aprendre, o desaprendre, a viure d’una altra manera. Cal dir que no necessàriament pitjor sinó segurament diferent i fruir-la convençuts de que és millor per a tots, sense resignació, amb valentia.

La vida és molt bonica per perdre-la.

Primavera de 2023.