Anar a plaça.

Avui és dissabte. Aquest dia l’ocupem a proveir la casa. Anem al mercat. A Mataró –no sé si a altres llocs també- en diem anar a plaça. Això deu venir d’antic, de quan hi havia dues places, la més antiga, al cor vell de la ciutat, la Gran amb l’afegit -quasi al costat- de la Xica i més avall la Peixateria (aquestes dues darreres ja amb la seva funció mercantil desapareguda), i la més moderna, a tocar de l’Eixample, de Cuba (durant el franquisme va ser rebatejada com de la Puríssima Concepció, però per tothom va continuar sent de Cuba).  Ambdues tenien una part construïda oberta cada dia amb venedors sedentaris (a la Gran pràcticament desapareguts, ara hi ha bars i restaurants com a tant altres llocs que han fet semblant reconversió) i una part a l’aire lliure amb venedors no sedentaris sols alguns dies. La de Cuba els dissabtes de fruita i verdura, de pagesos (ara en diuen de KM0) i revenedors i els dijous de roba i llar. Aquesta és la distribució al centre de la ciutat. També a alguns barris tenen mercats coberts, amb poca vida i un forts mercats ambulants de fruita i verdura els dissabtes (Palau-Escorxador, Cirera-Molins, Cerdanyola, Pla d’en Boet, aquest de tèxtil i tota mena de coses). Nosaltres som de la de Cuba amb alguns restes de costums ancestrals per la Gran.

La mestressa és la que dirigeix l’operació cada dissabte amb la llista preparada, jo vaig al darrera amb el carret de la compra, de camàlic. A la primera cantonada hi ha uns nois molt espavilats que abans del migdia ja tenen la feina feta i desocupen. Aquí, verdures de temporada: ara, carxofes, porros, alls tendres, raves,... Pujant el carrer de Cuba, la parada dels alls i les cebes. A la següent cantonada, les taronges i les mandarines. Ja no és temps de magranes. Potser, al davant, un manat d’espàrrecs, i quan és el temps al costat, alguns bolets, encara que no sé pas com, ara en tenen tot l’any. Estem ja a la part de dalt de la plaça. La parada del plàtans, els kiwis i una pinya tropical, potser també en aquest tros de plaça algun alvocat. Quan és temps, hi ha una bona parada: els préssecs, els albercocs i les nectarines. Ja entrem al carrer de Palmerola. A vegades a la primera parada tenen tirabecs, quan toca (els darrers que vam poder comprar eren molt vells i filosos). A la temporada de maduixes (del Maresme, of course) el pagès d’Arenys de Munt, producció artesanal, i si se l’hi ha acabat a la parada del costat també.I anem fins al pagès de Sant Iscle de Vallalta, en Quico, amb l’Encarna, la seva dona, més en Rafa i la Iolanda. Un vegetal per fer caldo, enciams, ous, mongeta tendra, pèsols, tomàquets, pebrots, i albergínies, pastanagues, espinacs, carbassó, una coliflor, potser cols de Brussel·les,...

El carretó quasi ja està curull. Llavors l’aturada a qualsevol bar per fer un “talladet”, el de cada matí (ara no, que no és pot sortir i estan tancats els bars). Continuem. Enrere, altra cop a la plaça pel cantó de Llevant avall. Les peres i pomes, en Parra ja no surt a fora, sembla que amb la parada de dins ja en deu tenir prou. Uf, això quasi ja està. Si no hem trobat alguna cosa encara ens queden algunes parades més per assortir-nos-en. A la part de baix, el caixer de CaixaBank, amb l’oficina tancada ja. L’han centralitzat a la Riera amb una “Store” (?), però els caixers automàtics encara van per proveir de liquiditat. Una mica deixada i bruta. Donant-li l’esquena, la parada dels “Extremeños”. Fa molts anys que són a Mataró. Jo em deleixo pel seus embotits, però els tinc rigorosament prohibits, encara que alguna vegada s’escapa una morcilla o un xoricet. Aquí proveïm de formatge pel vermut del diumenge amb la família. Semi, que és més suau pels petits. També quan se’ns acaba un pot de mel. I ja sols ens queda la fruita seca a Can Tarrida, vilassarencs ells, de Mar. Els nostres avantpassats tenien alguna concomitància cabrilenca. Ametlles i avellanes torrades, nous de Califòrnia, i altres coses que  a vegades s’escauen, pinyons, macadàmies, nyores, ...

Abans de tornar a casa, a la darrera cantonada hi ha un venedor de flors: algun cop, un  gerani, un ram de flor seca, ...

Desprès d’endreçar-ho tot ja a casa és el moment de portar l’escombraria selectiva al contenidor: paper (diaris. Ara no, que mai se sap quina utilitat poden tenir), vidre (ampolles), envasos, ... això sí, anem acumulant fins que n’hi hagi algun volum, no hi anirem de mica en mica. L’orgànica és més sovint, no es pot guardar gaires dies. Els contenidors dels diferents colors estan a tocar a l’esquena del col·legi de la Divina Providència.

En acabat ja és hora de posar-se a llegir el diari que he anat a cercar mentre la mestressa estava a la peixateria de dins de la plaça en una primera anada, els dissabte quasi bé sempre peix a taula, i als sopars amb convidats quan els podíem fer i alguns diumenges amb celebració especial. No, abans cap passar els comptes de la setmana i veure com va el pressupost (fa més de quaranta anys que els faig, em ve d’ofici). Per la tarda, desprès de la becaina, ja anirem al súper a comprar el “sec”, també per tota la setmana.

Les botigues de dins la Plaça són per entre setmana, els dissabtes massa gent. La peixateria, la polleria, la xarcuteria, la carnisseria, també de cavall (m’agraden les seves hamburgueses), la bacallaneria i les olivetes, un petit súper pels descuits, i algun matí al seu bar també el corresponent tallat de cafè de mig matí.

Aquests dies totes aquestes rutines se les ha emportat el virus. Tancats a casa anem proveint de mica en mica, d’aquí per allà, mantenint el rebots ple pel que pugui passar. L’Ajuntament amb bon criteri ha suspès la celebració dels mercats ambulant fins que passi tot aquest episodi de malura. Esperem que sigui aviat per reprendre les bones costums.

21 de març. Dissabte a casa.