Nostàlgia.

A Marga Cruz, fotògrafa i amiga.

Segons el DIEC: Dolença causada per l’enyorament del país, del poble, de la llar.

Segons el Fabra: Dolença causada per l’enyorament del nostre país, dels nostres.

(Camille Pissarro. L'Hermitage à Pontoise, 1867. Museu Guggenheim, Nova York.)

Deu ser consubstancial a la condició humana el mirar cap endarrere i idealitzar un panorama que es veu millor que el d’avui. Ja ho deia Jorge Manrique:

...cómo a nuestro parescer,

cualquier tiempo pasado

fue mejor.

No és cert, és una il·lusió. El que passa és que creiem que teníem unes certeses (certes o no) que ja no hi són. No veiem, o no volem veure les certeses d’ara, que són diferents. Per nosaltres, aquestes certeses són incerteses com ho van ser pels nostres avantpassats les que nosaltres ara enyorem.

Ens fa por el canvi. Tot ho veiem en fotografies d’un moment passat o del moment present. No veiem la pel·lícula, en la que uns fotogrames passats molt ràpidament ens donen una visió dinàmica de la realitat. Els moments passats o presents no són estàtics, eren i són part d’una dinàmica que no té aturador i que va sola amb poca intervenció nostra.

Hi estem al mig com dalt d’una cabina d’una “noria” de fira i que poc podem fer per aturar-la. A vegades, la “noria” va molt plena, a vegades buida, a vegades molt de pressa, a vegades sembla aturar-se.  Alguns anys les cabines són recent pintades, altres es cauen de velles. “Mira: aquest any hi ha més llums! o, els que se’n cuiden no són d’aquí i van tots tatuats”. Alguns van voler aturar-la però amb el temps la força centrífuga se’ls ha endut per endavant. El que cal és estar a la sala de màquines i intentar controlar-la. (Evident nostàlgia de la Fira que aquest any no ha vingut)

Pensem en un passat que idealitzem, però la “noria” que tenim ara és més alta, més potent, més segura, més confortable que les passades i en lloc de dir-ho i celebrar-ho en entossudim en blasmar-la i recordar la vella.

Els vells temps, i amb ells tot els que els conformaven, mai més tornaran. Hi ha, hi haurà, uns altres temps, diferents. Fruit de moltes coses, de l’evolució de la Humanitat i la Naturalesa, que hem de saber analitzar. A on estem ? perquè? Diu Espriu a per un nou “Cant dels Segadors”.

Cal cremar tot el record

d’un ahir ple de tristesa

a fogueres del demà

que ja és temps avui d’encendre.

Esguardeu sempre endavant,

deixeu els plors enrere.

Aixecat del fons de mar,

el sol jove vermelleja.

Afrontem el futur amb el que tenim ara que és molt i millor que el que teníem abans. Deixem els records enrere, pels historiadors, perquè ens expliquin com hem arribat fins aquí però no per repetir-los.

(Metrópolis, George Grosz, Museu Thyssen Bornemiza, Madrid)

7 de juny.