En nombre de Dios, amén.

Dedicat a la Patricia Miranda Abril que m’ha facilitat la documentació, per compte de la seva mare i la seva tieta, cosines meves, sobre les nostres arrels comunes.

En Jaume Abril Mas, pagès, de Cabrils, el 19 d’agost de 1876 fa testament. Té vuitanta sis anys. És nascut, doncs, al segle XVIII, al 1790. És vidu i està postrat al llit malalt, a punt de morir, però encara té el cap clar (això manifesta).

Crida al notari Joan Baptista Castellar i Oliveras, del Col·legi del territori de l’Audiència de Barcelona, del districte notarial de Mataró on resideix i exerceix, i, “En nom de Déu, amén, disposa dels seus béns terrenals per millor aconseguir els eterns”. Tot el testament, com correspon a l’època, està redactat en castellà.

Fantàstic! Els historiadors deuen estar tips de veure documentació d’aquesta mena amb aital llenguatge i redacció, però als simples curiosos que ens cau a les mans un document així ens sorprèn i ens és nou.

Per començar tria qui seran els seus marmessors, els encarregats de fer complir les disposicions testamentaries. Seran el seu fill, Llorenç Abril Riera i la seva nora, Llúcia Roldós Mas. La Llúcia, que trobarem com a Cristina en documents del seu fill Jaume, és nora d’en Jaume Abril Mas dues vegades. És vídua de l’altre fill, en Bartomeu i tornada a casar amb el seu germà, en Llorenç. Amb en Bartomeu ha tingut sis fills: en Joan, la Josepa, l’Emilia, la Mariàngela, la Maria i en Jaume. Amb en Llorenç no té fills.

Havent mort el fill gran, l’hereu, la primogenitura passa a la seva descendència, pel que desprès de disposar que els seus marmessors paguin els deutes que tingui i esmenin les injúries que hagi fet, que l’enterrin al cementiri de Cabrils, en el nínxol de la seva propietat i facin els funerals pertinents, deixa per legítima al seu fill segon, en Llorenç, la quantitat de 130,- pessetes d’un sol cop.

A cinc dels seus sis néts, fills d’en Bartomeu i la Llúcia, en Joan, la Josepa, l’Emilia, la Mariàngela i la Maria els deixa una legítima  a cadascú de 40,- pessetes. Al sisè, en Jaume Abril Roldós, que l’anomena com el nét petit (mi nieto menor) el designa hereu universal de tots els seus béns que testamentàriament tingui, presents i futurs en qualsevol lloc del Món. Suposo, ja que no hi entenc, que aquesta redacció és una formula notarial ja que em sembla excessiva per un simple pagès llaurador. No hi ha en el testament relació d’aquest béns, els haurem de trobar en un altre lloc, avanço que no són pas gaires.

Ara bé, hereu amb unes quantes condicions.

Primera: potser derivada de la possible minoria d’edat. Tindrà per tutors als marmessors testamentaris, és a dir, a la seva mare i al seu oncle.

Segona: Haurà de mantenir a la seva mare mentre visqui (todo el tiempo de su vida natural), sempre que no es torni a casar (això també deu ser una formula notarial), tant si està sana com malalta, calçant-la i vestint-la bé i decentment i reverenciant-la en lo que li correspon. Això sí, la seva mare haurà de treballar en el que sigui d’utilitat al seu fill.

Tercera: Atenent a la il·limitada confiança que té el testador amb la seva nora Llúcia, i suposo a la minoria d’edat de l’hereu, aquest no podrà fer cosa alguna amb l’herència que li pertoca sense la intervenció de la seva mare.

Quarta: L’hereu haurà de mantenir a les seves germanes: Josepa, Emília, Mariàngela i Maria mentre es mantinguin solteres i al igual que la seva mare hauran de treballar a utilitat seva, de l’hereu. De l’altre nét baró, en Joan, no se’n parla. Suposo que s’ha d’espavilar i sols amb la legítima de les 40,- pessetes s’ha de buscar la vida. És el destí dels fadristerns.

En Jaume Abril Mas no signa el testament al·legant el seu estat de vellesa i greu malaltia, signant per ell –a petició seva- dos testimonis que ha cridat: en Francesc Casanovas Blanch, paleta, i en Llorenç Coll Villà, fabricant, ambdós veïns de Cabrils que donen fe del contingut del testament.

Aquest document està fet i signat al “quarto” de la casa habitació del testador, a Cabrils al número onze (ha de ser a La Sagrera, a redós de l’església. Cabrils era una població petita llavors).

Retrat d'un home (autoretrat?)

Jan Van Eyck (1422-1441

Galeria Nacional. Londres.

L’hereu, en Jaume Abril Roldós, va ser el meu besavi. Una història per saber-ne més i poder fer-ne una novel·la. Tot això deu ser molt conegut pels historiadors tal com he dit al començament, però a mi em porta  a pensar en els canvis socials i econòmics que hi ha hagut des del temps de la redacció d’aquest testament i l’actualitat, dels temps i els dies que vivim ara. Les formes de vida, els comportaments, les costums, ... i com tots aquests canvis han derivat en les fortaleses i debilitats que tenim les col·lectivitats avui.

Del que va rebre en herència el meu besavi Jaume serà motiu d’una altra entrada.

13 de maig. Quines històries m’està proporcionant el confinament!

Sobre l’article de l’Ignacio Ramonet.

Vaig reflexionar sobre el tema fa quinze dies. Ara m’ha caigut a les mans, no recordo qui i com me’l ha fet arribar, un llarg article de l’Ignacio Ramonet que ha publicat a Le Monde Diplomatique i a altres publicacions sobre la pandèmia del COVID-19 i les seves conseqüències.

L’article és llarg i recomanable per saber de forma sintètica (i sembla ben documentada, encara que no m’he aturat a les notes a peu de pàgina) què està passant i quines són -des de la seva visió- les perspectives que ens vénen al sobre. Comença: “L’Apocalipsi està trucant a la porta, i no hi ha ningú al timó del comandament."

Algunes consideracions que faig.

1. La pandèmia estava molt anunciada. Potser sí, ara tothom en parla, però la veritat és que pel gran públic, per la ciutadania corrent, ens ha agafat molt de sorpresa. Si estava anunciada i molts (o pocs) ho sabien potser que n’haguessin fet més ressò. Certament, els temes de prospectiva, d’estratègia, de gran política, no són els que destaquen més en un món dominat per les immediateses i els missatges curts sobre foteses. “Tiran más dos tetas que dos carretas”, doncs això. Sembla que hi ha molta gent que clama en el desert. No en el desert de les aglomeracions de masses enfervorides darrera qualsevol espectacle, sinó en els deserts dels despatxos on s’han de prendre grans decisions.

2. El tema de la cibervigilància que potser és una de les solucions per controlar pandèmies... i controlar-nos a tots encara més del que ja ho estem. Al començament de l’economia digital em vaig preguntar, il·lús de mi, d’on sortia el resultat econòmic de tot allò. Vaig tardar a comprendre que era de nosaltres mateixos, de la valorització, no de nostres les deixalles, sinó de la informació que proporcionàvem gratuïtament cada cop que ens connectem a qualsevol cosa. El que ja estan fent alguns països asiàtics en aquests moment deixaria bocabadat al mateix George Orwell: És el Gran Germà.

Però, al costat d’això, el sabó per rentar-se les mans, la màquina de cosir per fer les mascaretes, i les quarantenes medievals continuen essent encara dels remeis més efectius per controlar l’avenç d’una pesta.

3.  Estem veien coses impensables: Cuba proporcionant metges i sanitaris en general. Rússia enviant soldats a ajudar a un país de l’OTAN, els xinesos desempallegant-se del paper de ser pobres de rostolls oferint ajut a mig món. Mentre tant, nosaltres cofois i fatxendes de les meravelloses societats que hem bastit estem sotmesos a la apoteosis de desinformació provocada per les nostres pròpies misèries personals i per la estesa ignorància col·lectiva augmentada pel fenomen de les xarxes socials.

4.  L’economia: un bany de sang. Pels països pobres que anaven aixecant el cap. Cal recordar les bases de l’economia espanyola dels anys seixanta  que va  ensenyar el professor Tamames a les facultats: Exportacions de productes dels sector primari, turisme i remeses dels immigrants. Doncs, la caiguda en picat que s’albira de tot això portarà a la desesperació econòmica a molta gent. Grans moviment de persones en busca de sortides per la seva subsistència, conflictes ètnics, religiosos, muralles de contenció, xenofòbia i racisme,...

5. El futur: “No volem tornar a la normalitat. La normalitat és el problema”. Frase molt repetida aquests dies. Però, què farà la gent? Divisió: els que podran mantenir-se sobre l’onatge i els que s’enfonsaran en la turmenta. Que ningú es pensi que això passarà pacíficament. Serà, ara, una lluita a mort, una Guerra Civil. Malgrat les declaracions de bona voluntat de quasi bé tothom, malgrat les il·lusionades proclames de la progressia que diu que ja n’hi ha prou i que si no ens aturem i ho replantegem tot ens anem al carall, les resistències als canvis seran ferotges. La gent no vol perdre-hi més, però n'hi ha qui no vol perdre-hi res, sinó continuar guanyant-hi. Ambdós grups, a mort!

Preparem-nos-hi. Sols cal mirar enrere noranta anys. I aquesta vegada serà pitjor.

 12 de maig

Eulàlia, ho sento.

A la meva filla Eulàlia Mas Agell

La meva família més directa al complet: els meus avis paterns (en Jaumet i l’Angeleta), l’àvia materna (l’Anita), els meus pares (en Simón i la Teresita), el meu germà Jaume i jo. La foto és feta a can Món, a Cabrils, a començaments dels anys cinquanta del segle passat, quan l’avi encara hi tenia les feixes on feia de pagès.

Benvolguda filla:

Malgrat la voluntat de la teva mare –amb la meva aquiescència- de ser trencadora a l’hora d’anomenar-te i batejar-te amb els noms que hi havia tradicionalment a les nostres famílies, lamento comunicar-te que no ets la primera Eulàlia Mas que hi ha a la nostra nissaga.

He trobat una Eulàlia Mas al segle XVIII casada amb en Bartomeu Abril (que és l’Abril més antic que tinc localitzat fins a aquest moment) que van ser pares d’en Jaume Abril Mas nascut el 1790. No sé, encara, si van tenir més fills.

Aquest Jaume Abril Mas (recorda que el teu avi es deia Mas Abril) va tenir dos fills (que tingui localitzats), en Bartomeu i en Llorenç. El primer, en Bartomeu, va tenir sis fills i filles amb la Cristina (Llúcia) Roldós Mas que al enviudar es va tornar a casar i ho feu amb en Llorenç, el germà del seu primer marit. Sembla que d’aquest segon matrimoni no hi ha fills/es.

El fill gran d’en Bertomeu, en Jaume Abril Roldós, va ser l’hereu directe del seu avi Jaume Abril Mas, ja que el seu pare era mort quan el seu avi va fer testament a punt de morir-se amb 86 anys, i es va casar amb la Catalina Diví Rovira. 

Fins aquí, tots els Abril de la família que tinc coneguts són de Cabrils, mentre que els Diví venien de l’altre costat de la carena: d’Òrrius i de Canyamars.

Curiosament per part del teu avi matern, en Pepito Agell, hi ha la discussió si el seu segon cognom era David, Daví o Diví, com figura en diversos registres.

Aquest matrimoni Abril Diví va tenir nou fills i filles (un morí als dos anys, en Joan. Més endavant tornarien a posar el mateix nom a un altre dels darrers). Una de les filles, la Maria dels Àngels (Angeleta) Abril Diví, va ser la teva besàvia, mare d’en Segimon (Simón) Mas Abril, el meu pare i el teu avi patern que tampoc vas conèixer ja que va morir el 1977 abans de que tu vinguessis al món.

No sé pas que trobeu d'interessant a les series de la tele.

(estat actual dels coneixements que tinc de la branca Abril del meu arbre genealògic)

Com es pot deduir, estic sobre l’arbre genealògic de la meva família. Costa anar-la completant, i més confinat des de casa. És apassionant.

11 de maig. Comença una nova setmana de confinament, encara a la fase 0. En podrem sortir aviat?

La primavera.

Encara que no ens ho sembli, encara que no la gaudim perquè estem tancats a casa, és primavera.

Temps enrere, al 1563, Arcimboldo la va veure així:

(Real Academia de las Bellas Artes de San Fernando. Madrid)

Jan Massys la va veure en forma de “Flora” al 1559.

(Hamburger Kuntshalle. Hamburg)

En aquells temps també estaven afectats per la pesta i pels dimonis. El mestre Matthias Grünewald ho va deixar pintat al retaule d’Issenheim:” L’agressió de Sant Antoni pels dimonis” (detall) 1512-1516.

(Museu Unterlinden, Colmar.)

D’aquí que no és estrany que la gent es trobi a la plaça guardant la “distància social”, com va plasmar Alberto Giacometti  a “La plaça II”.

Sammlung Berggruen, Berlin

Encara que una mica abans, Joan Miró, ja proposava  l’aïllament rural a “La casa de la palmera” (1918).

Fundació Joan Miró. Barcelona.

Mentre tant, Fernando Botero, va veure què feia el President: “Presidente durmiendo”, 1998.

Banco de la República de Colombia. Bogotá

10 de maig. Ara podem sortir una etona, però avui plou.

El dia d'Europa

(Europa. Andrea Pozzo. Detall de la volta de l’església de Sant Ignasi a Roma)

Avui és el dia d’Europa. Somni de molts anys de guerres entre els seus pobles. Desig de Pau i prosperitat. De col·laboració.

Celebració? Ara la construcció somiada i a mig construir trontolla. Fa uns anys, no gaires, Europa era un exemple que es posava a l’aparador per que fos admirat, reconegut, desitjat i imitat.

Li han sortit competidors. A l’altra cap dels continent euroasiàtic s’hi presenta un altre model també exitós. La Xina ha tret de la misèria en pocs anys a centenars de milions dels seus habitants. A costa de moltes coses que potser els europeus no estaríem disposats a renunciar: per exemple, la llibertat, el medi ambient,...

També li han sorgit, o ressorgit, adversaris envejosos i embravits que rebutgen el nostre modo de vida, el model europeu. Què és això d’anar plegats? Què és això de protegir-nos el uns als altres? Què és això de renunciar a la força? Cal imposar-se sigui com sigui, a costa del qui sigui del que sigui!

Hi ha lideratges insensats, prepotents, violents,... S’expressen aquí i arreu, els veiem als mitjans. Van creixent.

De tots els monuments i escultures que he vist anant pel món, cap m’ha impactat tant com a Berlín la copia de la peça “Trauernde Mutter”, “El dol de la mare”, obra de Käthe Kollwitz, (també coneguda com “Mare amb fill mort”)  tant per la seva expressivitat com per la seva ubicació en un espai nu, el Neue Wache, que havia estat l’estança del cos de guàrdia d’un quarter a la Unter der Linden. Peça i espai han esdevingut des de 1993 motiu i lloc per honrar a les víctimes de les guerres i les dictadures. Entrar-hi en un moment d’escassa o nul·la concurrència, impressiona.

Cal veure-la per quedar convençuts que mai més hem d’infringir-nos  sofriments que portin dol a les mares.

9 de maig. Dia d’Europa.

Comiat d’en Josep M. Cusachs.

Et recordarem com un mataroní dels de sempre, dels que ens coneixíem de molt temps i ens saludàvem pels carrers i alguna vegada ens aturàvem a parlar de qualsevol cosa ciutadana... Ara ja no podrem fer-ho, ja que no hi seràs.

Jo sí, però, que tinc una imatge amb tu que tindré present fins que també se’m emportin a fer-te companyia: Una fotografia de l’any 1965 cantant al teu costat a la Passió de la Sala Cabanyes a l’escena de la resurrecció de Llàtzer. No fa encara pocs dies que la vaig penjar aquí.

Un altre element del nostre paisatge que desapareix, és llei de vida. Tots hi estem en camí. Gràcies per la teva presència entre nosaltres. Et recordarem. 

Teresa, una forta abraçada.

8 de maig.

El Tub Verd, una eina mediambiental de Mataró.

Aquests dies rars tot el que no estigui relacionat amb la pandèmia no surt, no es veu, queda amagat o sepultat sota les notícies de la crisis i les seves derivades.

La vida, però, segueix. Amb un altre ritme si voleu, però no s’atura. Hi ha infants que vénen al món, hi ha qui aprofita per acabar una novel·la que fa temps que vol enllestir, hi ha empreses que es reinventen, hi ha institucions que fan projectes pel futur i per un futur diferent.

En aquests dies AMSA (Aigües de Mataró S.A.) ha recuperat davant notari les accions de MESSA (Mataró Energia Sostenible S.A.) que va vendre l’any 2015 a Gas Natural Servicios SDG.  Millor dit, Naturgy (que és com es diu ara Gas Natural S.A.) ha exercit el dret de desistiment de la compra de las accions de MESSA que estava contemplat en el contracte de 2015 i ha sortit de l’empresa.

MESSA és una societat que l’Ajuntament de Mataró va crear l’any 2001 a través d’AMSA (de qui és l’únic accionista) juntament amb l’IDAE (Ministeri d’Indústria), i l’ICAEN (Departament d’Empresa i Coneixement), per desenvolupar activitats en el camp de les energies renovables per tal de millorar (en aquest cas reduir) la petja ecològica de la nostra ciutat. Utilitzant el calor produït en les processos de la E.D.A.R. (Estació depuradora de les aigües residuals) gestionada pel C.C.M. (Consell Comarcal del Maresme) a través de SIMMAR i de la Planta de valorització energètica de les escombraries del Maresme, gestionada pel Consorci pel tractament de R.S.U. del Maresme, implantava a Mataró un esbós de Heating District que abastaria de calor en una primera fase i de calor i fred en una segona a una sèrie d’equipaments públics i privats i també a empreses i particulars que es connectarien amb el Tub Verd.

Tub Verd, així és com es va denominar genèricament el projecte i que va servir per batejar les instal·lacions que va desenvolupar MESSA a l’edifici de l’entrada de Mataró, passat el pont de la riera d’Argentona a l’esquerra, en el sector de serveis tècnics on ja hi havia la depuradora i la planta de la brossa els seus principals subministradors primaris.

De del seu naixement MESSA ha tingut una vida atzarosa, o potser millor, accidentada.

Els primers anys, els de la implantació, van ser econòmicament bons, ja que a més de la seva activitat principal a través del Tub Verd, mercès a la producció d’electricitat amb els excedent calorífics de que disposava va tenir uns ingressos extraordinaris que van permetre el funcionament econòmic folgat. Aquesta situació es va estroncar quan primer el 2012 (RDL 1/2012) i desprès el 2014 (RD 413/2014) el Govern Central elimina les primes a la generació d’electricitat a partir d’aquestes fonts alternatives i d’altres de semblants, n’imposa taxes i aboca a MESSA a una situació difícil des del punt de vista econòmic. La conjunció d’aquest fet amb la implantació de la LRSAL (Llei de racionalització i sostenibilitat de l’Administració local, Llei 27/2013) que pretenia tallar actuacions del sector local en temes que no eren propis i que eren deficitaris va portar a l’Ajuntament d’aquells anys a buscar una sortida que es va traduir en la venda, a través d’un concurs públic, de més de la meitat de les accions de MESSA a Gas Natural Servicios SDG i entregar-li la responsabilitat de la gestió de l’empresa.

Gas Natural era una empresa contrastada en el sector de l’energia, vinculada al país i als seus projectes de desenvolupament tal com ha quedat patent en la història econòmica de Catalunya. Aquí, un record pel Sr. Pere Durán Farell. La seva entrada  de forma majoritària en l’accionariat de MESSA juntament amb la seva expertesa en la gestió empresarial auguraven la seguretat i la continuïtat de l’empresa i del projecte.

Però les coses canvien i en els darrers temps més, i més de pressa. El Consell Comarcal del Maresme  va decidir valoritzar directament el biogàs de la depuradora, seguint les indicacions de l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua). Una institució com aquesta que sempre va curta d’armilla ja que no disposa d’ingressos tributaris propis ha de buscar-se la vida com sigui per sobreviure i poder prestar aquells serveis que creu que ha de fer per intentar complir la funció que se li ha encomanat i omplir l’espai polític administratiu que abasta. Això va representar una pèrdua de recursos per MESSA i un increment de les seves despeses al haver de buscar i pagar les fonts energètiques primàries alternatives més costoses per continuar funcionant.

D’altra part, també al 2018, l’empresa Gas Natural Fenosa S.A. canvia d’accionistes. Els tradicionals, les gran empreses catalanes que hi estaven al darrera, decideixen vendre-se-la a tres fons d’inversió internacionals que la converteixen en Naturgy. Aquests nous accionistes es replantegen l’empresa des del seu punt de vista que és el financer.

Ho expliquen en públic a Londres a l’estiu del 2018 i això es tradueix a MESSA, que llavors està discutint una futura ampliació de la seva xarxa i buscant els recursos econòmics necessaris per a fer-ho, en una aturada d’aquesta inversió primer i en una manifestació explícita a continuació de que volen abandonar l’empresa acollint-se a la possibilitat contemplada en el contracte de poder revertir la compra dels seu paquet d’accions si es donaven unes condicions determinades que segons ells si que es complien.

Ho vaig veure clar des del primer moment i ho vaig manifestar en seu del Consell d’Administració de MESSA. Aquesta empresa la conformaven dos socis que tenien de cop, de forma sobrevinguda, estratègies no sols diferents sinó contraposades. Naturgy ja no li interessa el projecte, sols es planteja la rendibilitat dels llocs on participa. AMSA (l’Ajuntament de Mataró) considera que MESSA és un projecte de llarg abast sense consideracions de retorns econòmics a curt termini, sols pensa en els retorns socials i mediambientals i que arribi a ser sostenible econòmicament a llarg termini.

La divergència era evident i a més Naturgy havia manifestat la seva voluntat de sortir-se’n, per tant es va negociar i arribar a un acord acceptable per ambdues parts per tal de fer efectiu el desistiment de Naturgy de la compra de les accions de MESSA i aquestes, a començaments d’abril, en mig del confinament, van tornar a AMSA.

AMSA (l’Ajuntament) assegura la continuïtat de MESSA i el seu desenvolupament futur sota la idea, ara més necessària que mai, de que la seva activitat és convenient des del punt de vista mediambiental i per la continuada reducció de la petja ecològica de la nostra ciutat. És, ha de ser, la nostra contribució a un medi ambient millor.

Aquest dies, el Consell d’Administració d’AMSA està debaten la millor forma d’aconseguir els objectius primigenis de MESSA. Com s’han de portar a terme? Qui ho ha de fer? Què es necessita? S’ha de fer un Pla Director a tenir enllestit ben aviat per donar per superada aquesta darrera fase de turbulències i situacions atzaroses i encarar el futur cap a una eficient eina local per una millor sostenibilitat.

Mataró, 8 de maig.

La liquidació del IRPF ’19.

Aquest any amb tot el daltabaix de la pandèmia m’he endarrerit en la presentació de la liquidació del impost de la Renda corresponent a l’any passat. No, no em vencia el termini, hi ha temps fins a final del mes que ve. Sempre, a la que sortia la possibilitat de fer-la m’hi posava, és part del meu ofici.

Això venia dels temps en que les liquidacions em sortien a tornar. Quan estava en actiu i acumulava estalvis en plans de pensions o en productes que desgravaven, quan encara estava pagant hipoteca de l’habitatge de residència habitual, sempre sortien “negatives”, a tornar, i com que l’administració d’hisenda és molt eficient et tornaven els escreixos ràpidament. Des que ja sóc passiu i no tinc res per desgravar, ni tinc moviments de capital remarcables que tinguin oscil·lacions i enregistrin guanys  o pèrdues, la declaració és molt senzilla i te la donen feta. En el casos simples (habituals per la majoria) coneixen tots els detalls de la teva renda: els ingressos per conceptes, els detalls de la propietat immobiliària, els curts moviments mobiliaris, les aportacions benèvoles que fas i a qui les fas. Aquesta gent d’Hisenda, (Berta es diu l’ordinador central?, no aquest era el de la Policia), acabaran sabent la talla dels calçotets que gastem.

M’ha sortit positiva, com tots els darrers anys. Lògic, ja que les retencions són una mica inferiors al tipus impositiu finals. Ja la tenia pressupostada, encara que hi ha hagut una petita variació (no prevista) a l’alça provocada pel canvi de l’estimació de la imputació en renda de la casa de Cabrils. Desconec la causa d’aquest canvi que deu existir i estic esbrinant-lo, però el cert és que fa temps que no han fer revisió dels valors cadastrals (crec que la darrera és del 2007) i tampoc l’I.B.I. (impost local) ha variat més enllà de l’habitual en aquest darrers anys.

En tot, però, l’obligació acomplida. Mai he fet a desgrat la declaració de la renda. Això de que "a mi no m’agrada pagar impostos" m’ha semblat sempre de “cafres”, no de civilitzats. Quant faig la mirada als tipus impositiu que em surt constato que és baix. Correlaciono els impostos que paguem amb el que rebem en forma de despesa pública. Veig el que ha avançat el sistema educatiu, el sistema sanitari, els sistema assistencial. Em va fer vergonya, ho reconec, haver-me apuntar a l’Imserso, encara que aquest any ja s’ha anat en orris la temporada de viatges. Ja sé que a més de procurar vacances i viatges a bon preu pels “vells”, també és un ajut per mantenir l’ocupació hostalera. Hem arribat a assolir unes cotes de serveis públics força satisfactòries (compte!, en general) perquè la gent vagi tot el dia rondinant.

Ara tot això es posarà en qüestió. Des dels impostos que pagarem (segurament més) fins a les prestacions que rebrem (costarà molt mantenir totes les actuals, caldrà prioritzar ara que li hem vist les orelles al llop). La que ens ve al sobre és molt forta i no crec que es resolgui en matèria de les finances públiques sols amb augments del deute, tant si s’ha de tornar com si no es torna. Vés per on, un virus d’una mida insignificant que no es veu però d’un poder malèfic impressionat ens ho capgira tot. Fins que no aconseguim controlar-lo, controlar els seus efectes, patirem molt.

Haurem de viure d’una forma diferent. Ja veig que tothom se les engipona com pot per fer front a la situació. La ingenuïtat d’alguns Alcaldes és entendridora, la desesperació de molta gent és esfereïdora i les ambicioses presses d’alguns són directament obscenes. Molts no saben com sortir-se’n i molts dels que es pensen que ho saben no se’n sortiran, no se’n poden sortir.

No és la llum del final del túnel. És la llum d’un tren gegantí que ens ve de cara per la mateixa via. És l’economia. Els maquinistes de dalt del tren no saben com controlar-lo, això és el pitjor.

Els jocs d’interessos que es mouen al món és d’una dimensió esgarrifosa i tremebunda, mai tant ben dit. Les matèries primeres, l’energia, les comunicacions, els transports, les finances, les eines de construir i destruir,... En mans fortes, en mans febles, en mans boges, en mans estúpides, en mans desorientades, en mans avares, ens mans cregudes, en mans inútils, en mans... En molt poques mans cooperadores i col·laboradores.

7 de maig. "E la nave va"

Pàgines noves.

A en Ramon Bassas amb agraïment.

Feia temps que anava al darrera d’aconseguir col·locar a la xarxa (a Internet) alguns articles, xerrades o discursos que he fet al llarg de la meva vida política, tant quan era Alcalde, en tant que tal, com quan vaig ser Diputat, en funció o no del càrrec. Fins i tot, ja retirat de la vida política activa, he fet alguna cosa que volia que quedés recollida.

Són escrits públics, o fets en públic. Alguns es poden trobar a la xarxa, a les hemeroteques o als arxius en publicacions oficials. Altres sols els he guardat jo. Els que es poden trobar, es troben si es busquen, sinó quedaran guardats a l’oblit com tantes coses que fem i que un cop fetes van al calaix dels records, dels mals endreços o potser a la paperera i al cubell de les escombraries.

El final resulta que la solució la tenia ben a prop. Blogger facilita la creació d’unes pàgines dins dels teu propi blog que un cop fetes es poden penjar i llistar-se com vulguis sense que calgui la reproducció sencera del seu contingut, sols el títol o l’enunciat. Quan s’accedeix a elles mostren tot el que contenen, text i imatges si s’escau, com una entrada més amb la seva URL corresponent que permet enllaçar-les al ciberespai. Fantàstic! Ja tinc la solució a la meva pretensió (pretensió narcisista sigui dit de pas).

Ara cal fer la selecció (una primera selecció) i començar a penjar pàgines. El primer problema és que les que vull editar són antigues i no estan digitalitzades, s’entén que estan guardades en paper. Cal fer la digitalització. Les passo a un Word i aquest el traspasso, copiant-lo, a pàgina que m’ofereix el Bogger. Algunes entrades ja estan digitalitzades i publicades, així que llavors el contingut de la pàgina es redueix a copiar l’enllaç ja existent. D’altres, més recents, les tenia digitalitzades i guardades en el meu ordinador, llavors sols ha estat copiar i enganxar el text.

Aprofito per afegir-hi alguna fotografia i corregir alguna cosa de la poca ortografia que sé. Caldrà anar polint aquest treball, afinar dates i llocs, corregir més els texts, enumerar sistemàticament les pàgines, buscar-ne de noves, ... Tot una feinada per intentar elaborar un curt arxiu documental que tindré més ordenat de com el tinc fins ara. Evidentment, tot allò que ja està en documents públics: Llibres d’actes, Diaris de Sessions, arxius de mitjans de comunicació, no valdrà la pena de tornar-ho a reproduir, però si potser d’enllaçar. Veurem.

De moment, aquí, aquí al costat de les entrades del blog, ja hi ha col·locades 15 pàgines. La primera és de 1998, el discurs de la inauguració del Hospital e Mataró, i la darrera és l’agrupació del treball que ha acabat aquests dies (confinament 2020) sobre la família Vilella a Mataró.

5 de maig. Posats a fer potser que possés al dia les fotografies penjades del Flickr que estan força abandonades.

Escrits de confinament. Punt i a part.

Quan ens van confinar per la pandèmia del coronavirus, a meitat del mes de març, vaig començar a escriure impressions sobre la situació -i/o feines que anava fent- en aquest blog que vaig obrir a la tardor del 2011, just quan vaig plegar de la feina i vaig passar a passiu cap a la jubilació que oficialment em vindria una mica més tard al fer els 65 anys i algun mes més fruit de la darrera reforma laboral. Aquest blog, "Els temps i els dies", era continuador d’un altre que vaig començar a Madrid a l’estiu del 2005 quan es va estendre aquesta mena d’eines de comunicació personal.

Desprès, van perdre força per causa del micro bloggin que va venir a continuació, més fàcil, més popular, i menys rigorós. Però per explicar coses amb un cert detall la “vella” eina continua tenint vigència i utilitat, al menys per a mi. Quinze anys seguits, doncs, amb alguns alts i baixos, especialment en els darrers temps, que més aviat eren baixos, anaven cap a la baixa.

El confinament a casa que han recomanat les autoritats sanitàries com a forma de limitar els contagis i intentar aturar l’extensió de la pandèmia ens ha permès mirar més cap a dins de les nostres llars, i a més de fer endreces varies hem redescobert la utilitat de certes eines que ja teníem en desús o poc usades. El vell i una mica arraconat blog ha estat una d’elles. Em vaig imposar, sense tenir-ne cap obligació, escriure-hi cada dia alguna cosa. En un moment determinat, l’aparició de documentació antiga oblidada sobre la família de la meva dona em va ocupar i vaig traslladar els resultats de la troballa a diverses entrades que vaig col·locar entremig dels escrits que anava fent. Ara, tinc altres coses entre mans sobre la meva pròpia família que potser, o no, vés a saber, també ocuparan espai en el blog.

Vaig voler apuntar-me a altres eines de micro blogging que la que faig servir habitualment, concretament em vaig donar d’alta de Facebook i Instagram, però sincerament no sé veure la utilitat d’estar en tants llocs a l’hora. Si ja participo poc en la que vaig obrir el 2015, i cada cop m’interessa menys el que veig quan m’hi passejo, crec que seria un desori enganxar-me a noves eines de les que el primer que hauria de fer és aprendre a utilitzar-les. I no tinc tant temps, o no vull tenir-lo per fer-ho.

S’obre el confinament, poc a poc. Podem començar a fer altres coses que restar a casa enclaustrats tot el dia. Ahir, per exemple, ja vaig tornar a agafar la bicicleta i pedalar una estona. Avui ja he pogut comprar presencialment els llibres de Sant Jordi que acostumo a regalar cada any a la família. També he pogut anar a portar a reparar una punxada de l’altra bici que m’impedia utilitzar-la. Diu que dintre pocs dies, si entrem a la fase 1 de la desescalada, podrem rebre i anar a veure als amics fent-ho de forma prudent. Això es torna a moure, veurem com anirà i ens anirà.

Per tant cal començar a corregir el rumb. Hi ha coses engegades que no es poden deixar a mitges ara que ens hi hem posat. Però el que cal és seleccionar quines continuem i quines abandonem i no ens hi fiquem.

M’acabo de donar de baixa d’Instagram, eina que encara pràcticament no havia utilitzar ni sabia com anava. Crec que al darrera hi anirà el Facebook. En Ramon em va ajudar a afegir al meu blog unes pàgines que estan llistades al lateral en el que hi he penjat alguns escrits o intervencios meves de temps enrere que era una cosa que ja portava de cap. Avui em sembla que aconseguiré posar-hi el darrer que volia penjar i aturaré –de moment- aquesta nova possibilitat. Bé, penjar a la xarxa coses de més de vint anys enrere té la seva gràcia, i anar més enllà potser encara més, però no sé pas si val la pena.

Ara podrem tornar a una certa normalitat que ens depararà coses noves (i velles) i no estar tant enclotats en el nostre cau. Potser serà una normalitat diferent, segur, però no serà una activitat obligada per un confinament que ha estat necessari, al menys a la vista dels resultats.

Ens haurem de plantejar un estiu diferent, però sembla que el podrem fer fora de casa. Seleccionarem millor la poca mobilitat que podrem fer, reprendrem les relacions socials presencials perdudes, tornarem a fer exercici al carrer, respirarem l’aire de la ciutat i la gent, somiarem en que mica en mica se’ns aniran obrin noves i diferents possibilitats de fer coses, ..., continuarem la vida amb el que ella ens porti o comporti.

M’agradaria continuar reflectint diàriament aquest canvis que ara s’anuncien, narrar el bo i el dolent, les il·lusions i també les pors i temors, els guanys i les pèrdues (que n’hi haurà). Però si falto algunes vegades, o més sovint del compte, a la cita diari que em vaig proposar el 15 de març passat, tampoc passa res d’especial. No m’espera ningú d’obligat. És que hauré trobat altres ocupacions que m’hauran entretingut i portat a fer altres coses.

4 de maig. El 15 de març entràvem en una situació inèdita. 51 dies desprès tornem a entrar en una situació inèdita (mai hem fet un desconfinament) que serà, però, diferent de l’anterior. Han estat, amb aquesta d’avui, 55 entrades. A veure què dóna de si la que ara s’obre, seran escrits de desconfinament.

(És Magritte, evidentment)

A la llibreta amagada.

Avui, aquest matí, he fet una entrada llarga. Va de percepcions i reaccions, pròpies però també alienes, sobre la situació que estem travessant i els elements que hi juguen. No la penjaré. Anirà guardada a la “llibreta amagada”. No és pas la primera vegada que retiro escrits meus de circulació abans de que surtin. M’agradaria no haver-ho de fer gaires vegades, però...

L’autocensura no és bona ni per la vida personal ni per la col·lectiva.

3 de maig. Me’n vaig a fer una estona de bicicleta ara que ja ens deixen. A veure com responen les cames, al menys a tornar a posar-les en forma.

Amb les regnes curtes i amb morrió.

Avui comença el desconfinament. Es veu més gent pel carrer, disciplinadament fent cua a la farmàcia, a les forneries, a les botigues de queviures, al mercat,... quasi bé tothom amb qui et creues va amb mascareta i guardant la distància de seguretat. Avui, però, és dissabte i cal fer aprovisionaments. Demà que serà íntegrament d’esbarjo veurem com anirà la cosa. La gent ja estava una mica tipa i tensa de la situació de confinament. Ara comença la remuntada. Si, com al futbol, però com en aquell partit de l’Alcoyano (l’Alcoià) que perdia per 11 a 0 cap al final de l’encontre i demanava més temps a l’àrbitre per intentar remuntar el resultat: “Más moral que el Alcoyano”.

Els titulars de les portades d’ahir dels mitjans eren previsibles. Sortia la dada de creixement del P.I.B. del 1er. trimestre d’enguany. No hi havia cap sorpresa, oi? Era negatiu, força negatiu, i això sols amb l’aturada de mig mes de març, una sexta part del trimestre. He recordat -quan la crisi del 2008- que esperàvem amb candeletes que sortís la data avançada de l’INE, o del Banc d’Espanya, per anar construint la corba de l’evolució i si aquesta es redreçava o no.

Ensorrada vertiginosa, i espera’t!, el segons semestre serà pitjor ja que serà més de la meitat del trimestre el que s’haurà de comptar amb l’activitat aturada. Caldrà tornar a fer la comparativa de l’evolució de les corbes dels països del nostre entorn per veure si els comportaments són gaire diferents i com impactarà a França l’aturada industrial, a Itàlia les exportacions, a Alemanya la fabricació de cotxes, i a Espanya el turisme, per exemple, encara que com en el 2008 això no va servir gaire per fer un debat polític més seré. A l’hemicicle de la Carrera de San Jerónimo ja fa temps que no hi ha gaire subtilesa en plantejar els debats.

M’esgarrifa pensar com seran ara recordant com van ser els de llavors. Zapatero va formar Govern desprès del cigne negre dels atemptats d’Atocha del 11-M-2004. Mai se li va perdonar que arribés a La Moncloa d’aquella manera i quan va tornar sortir un altre cigne negre, el de Lehman Brothers & cía., la dreta va ser “inmisericorde” (sense miraments), sense cap consideració, recordeu? Ara, la història es repeteix. Sánchez arriba al Govern a partir d’una moció de censura agafada amb pinces  que els desallotjats encara no ha paït i vet aquí que un altre cigne negre, aquest cop la pandèmia del coronavirus, dóna la oportunitat a la dreta de tornar a anar a “degüello” (a mata degolla) per atacar al Govern. Ep!, i a més, perquè aquest Govern té uns recolzaments -segons ells- espuris, que no haurien de tenir espai en l’arena política (comunistes i independentistes! Algú sap si hi ha maçons?). Valenta democràcia ens proposen!

El professor Antón Costas escriu avui en un ponderat article que cal estimular el consum privat com a motor per complementar el motor que no s’ha aturat de la despesa pública (encara que a aquest motor li pot pujar molt el preu del combustible: increment del deute públic (no hi ha altre combustible), increment de la “prima de risc” amb el consegüent impacte en la despesa corrent; alguna que altra retallada s’haurà de fer, com es va fer el maig del 2010; ...

Anem però a l’increment del consum privat: crec que aquesta crida com a forma de tornar  a reactivar l’economia és molt teòrica però que la pràctica desmuntarà.

1. En primer lloc, els empobrits, que en són uns quants, poca cosa podran fer per augmentar la seva demanda, en tot cas incrementaran la demanda als Serveis socials i assistencials: poca roba compraran i poc menjar. Viuran del que els donin.

2. En segon lloc, s’instal·larà en els comportaments de molta gent una certa reserva en la despesa, especialment en el consum de bens durables, en previsió de si els temps que venen són difícils. Ja va passar desprès de la crisi del 2008 que va créixer la propensió a l’estalvi, és normal.

3. En tercer lloc, els temps de confinament ens ha fer veure que a casa tenim moltes coses de més, sobreres. Que podem passar temps sense adquirir-ne de noves ja que en tenim més de les que utilitzem, des de roba –fins i tot- per estrenar- fins a literatura que no ens llegirem d’ara fins que ens morim. S’instal·larà un “redueix, reutilitza, recicla” molt en consonància també amb el creixement de la consciència ecològica.

4. I quart, i no menys important: a on haurem d’anar a consumir si desprès de tot podem fer-ho i en tenim ganes? Bars i restaurants aturats o amb cues, demanant tanda, per anar-hi (quan tornin a obrir, que ja veurem). Avions i hotels amb una tercera part o més vuits per mesures preventives, inconvenients i molèsties per accedir-hi. Vaja, com per destrempar al personal que tant si com no vulgui fer despesa. Encara que en tot això, si fos cert allò que s’explica de les Lleis de l’oferta i la demanda, seria l’hora de que  Venècia, per posar un exemple, o Barcelona, Paris, Praga, Londres i tants altres llocs, establissin una forta taxa turística que sols poguessin pagar els rics, i d’aquí ens anem a un altre tema. Qui podrà consumir com fins ara en el futur? Haurem d’anar a noves modalitats de consum: la democratització del consum i de l’oci a fer punyetes.

Alguns empresaris del sector de l’hostaleria ja ho estan proposant: Cal anar al turisme rural, a recórrer l’Espanya buida o buidada (que no està gaire lluny i té coses molt interessants per veure), a la tranquil·litat de les cases de pagès. Sí, és una sortida molt segura, tranquil·la i adient, però no té res a veure amb les milionades de turistes que busquen el sol i la platja, el sea, sun, sex, de les nostres abarrotades i atractives zones turístiques per les classes populars europees. A Puebla de Sanabria, per exemple, si deuen passar uns estius molt fresquets. Al Bergadà i al Solsonès hi ha unes capelletes romàniques interessants. Anar a fer bicicleta pels antics camins de ferro ara reconvertits en vies verdes pot ser atraient per a alguns, vinga!, de Tortosa a Alcanyís. Però, per a molts? El reportatge sobre Benidorm que sortia a El País fa pocs dies era literalment delirant. Per tant, potser sí que pot haver-hi un altre turisme, però aportarà la potència al motor del consum que necessita l’aparell de l’economia per continuar volant al ritme (velocitat) que ho feia fins ara?

Els economistes teòrics tindran un bon laboratori d’anàlisi els propers mesos (o anys) per contrastar el que expliquen, el que creuen que és l’economia, amb la dura, pura i pu.. realitat.

2 de maig. “Oigo Patria tu aflicción y escucho el triste concierto...”. Els de Madrid s’han perdut una festa i un pont per culpa del maleït virus.

Avui és festa.

Dedicat a l'Àlex Sáez.

Sí, avui és festa. És el 1er. de Maig, el dia del Treball. Costarà fer-nos-en la idea, però avui és festa. “Amunt els damnats de la terra...”

Repassarem els dies enrere, aquest mes d’abril que ens han robat i molta gent recordarà amb en Joaquín Sabina, un dels nostres, i preguntaran amb ell: “Quien me ha robado el mes de abril”.

“Quien me ha robado el mes de abril

Como pudo sucederme a mí

Quien me ha robado el mes de abril

Lo guardaba en el cajón

Donde guardo el corazón”

Doncs han estat “els idus (els virus) de març”. Ho van saber primer els valencians que no van cremar Falles. Desprès ho han viscut (millor dit, no ho han viscut) els de les processons de Setmana Santa: de Valladolid a Murcia passant per Sevilla i tants altres llocs.  Els sevillans ho van tornar a comprovar al no poder fer la “Feria de Abril” (per mi, de les que he estat, la millor festa del món. Gràcies, Justo, per portar-m’hi!)

No hem gaudit de l’esclat de la primavera i del nostre Sant Jordi, amb els llibres, les roses i la gent al carrer. I ja ens podem anar preguntant (i responsabilitzant al virus i a la pandèmia) de tot el que ja està anunciat que es perdrà. Els treballadors, les manifestacions d’avui. A casa, la tradicional costellada familiar recordant que avui era el sant (l’onomàstica) del meu pare i que era dia de celebració. De costellades no és pas la primera que perdem: el dilluns de Pasqua Florida també acostumàvem a fer-ne.

Ara també s’ho preguntaran els “rocieros” i els “almonteños” que no podran fer “el camino” ni “saltar la verja” a la matinada de la Pasqua Granada, els cordovesos que tindran més difícil “las cruces de mayo” i nosaltres, mataronins/nines que no podrem anar a la Fira de la Pentecosta. Abans, els de Granollers, que no faran la Fira de l’Ascensió, i desprès, els de Berga que no podran fer l’esclat de “la Patum”.

A finals de juny, Ciutadella de Menorca no s’omplirà de gent i cavalls i tampoc tot l’estiu hi haurà “jaleos” en els altres pobles de s’illa. Farem Sant Joan, la revetlla, en la intimitat. Vaja, però, aquesta ja és una festa més tranquil·la.

Però vindrà el juliol i ja s’ha anunciat la suspensió dels San Fermines: el txupinazo, el riau-riau, els “encierros” a les vuit en punt del matí que en gaudeixo cada any en la distància mercès a l’excel·lent retransmissió televisiva. I segurament, aquí, tampoc podrem fer Santes. Pels MTV (mataronins de tota la vida) i tots els que s’hi ha apuntat desprès serà un cop fort no comptar fins a quinze a la Nit Boja al ritme del Bequetero, ni veure encendre’s el cel amb els focs artificials i la xafogor aclaparadora de les nits de finals de juliol al Maresme.

Heus aquí el que ens espera. Serà difícil aguantar les migdiades de juliol sense el Tour que diu que el faran al setembre. Les belles imatges dels verds paisatges de la France a l’estiu no sé si seran les mateixes al començament de la seva tardor.

Als que els agrada l’esport també els idus i els virus de març els han robat un campionat d’Europa de futbol i uns JJ.OO. al Japó.

Suposo que serà difícil enlairar castells aquest any.

Si no em puc aixecar

mai més

Heus aquí els que m’espera.

Vosaltres restareu,

Per veure el bo que és tot

I la Vida

I la Mort.

Els i les adoradores del sol hauran de buscar una platja discreta i poc accessible per “despendolar-se”. Això sí, no hauran de tenir por de mirades indiscretes i lascives ja que hauran de fer-ho en solitud..., o dalt d’una terrassa.

1 de maig. Diu que a partir de demà podrem sortir a estirar les cames cada dia. Quan les tinguem més fortes caldrà tornar a fer bicicleta.

Per cert, ahir va fer setze anys ja que vaig deixar les responsabilitats municipals. Queda lluny, oi?