27 de maig del 2020

Pendents.


Els primers dies del confinament vaig fer una llista de coses que havia de fer en els dies venidors, que ja tenia a l’agenda, i que quedaven penjats. S’havien d’ajornar fins no se sabia quan.

Eren més d’una dotzena de coses: celebracions familiars, presentacions de llibres, trobades i dinars amb amics, reunions oficials, anar a espectacles (pocs, un),...

A la primera pròrroga de l’estat d’alarma, quinze dies després, a primers d’abril, la llista va córrer cap endavant en una data per recordar-la i s’hi van afegir coses noves. Van ser aquells dies primers en que ens vam entaforar dins dels armaris per veure què hi guardàvem i fer endreça.

Van sortir coses a fer i coses per llençar. Ja vaig advertir a l’Alcalde que les deixalleries tindrien feina a la tornada. Vam anar apilonant en un racó coses per llençar. També vam mirar la data de caducitat dels medicaments que guardàvem i vam descobrir horroritzats que n’havíem de llençar la majoria, cap a la farmàcia.

També, en aquestes llargs dies, vam aprendre a fer anar les eines informàtiques disponibles i així vam resoldre alguna reunió oficial pendent o que tocava: Consells d’administració per Team Wiewer, Zoom, entrevistes per Skype o Whats App,... i així aconseguirem esborrar algunes coses que estaven en la llista.

Però els descobriments arraconats i la recerca d’entreteniment em van portar a noves relacions –amb les persones i les coses-, o a reprendre-les si estaven oblidades. Així la llista de pendents per quan acabés l’estat d’alarma es va tornar a ampliar. Nous dinars, noves reunions, ganes d’anar a nous o ja coneguts llocs, a veure velles o noves amistats,...

Ara, de mica en mica, anirem intentant fer tot el que tenim llistat pendent de fer. Esborrarem un a un els apunts que hi tenim, sense pressa, ja que ni hem sortit del tot de la pandèmia i cal ser curosos encara, ni hem de matar tot el que és gras.


Aquest estiu serà llarg, i encara falta un mes per que arribi, farà calor (com sempre), i com que viatjarem poc o gens el podrem omplir amb el que tenim pendent sense tenir por en caure en la indolència. Vaja, que estarem ocupats.



27 de maig. Entremig de les lleixes dels llibres estic trobant relíquies meravelloses!

26 de maig del 2020

Estirant fils.


La feina en la que m’he embrancat d’intentar confegir en el que pugui l’arbre genealògic de la meva família té moments ben diferents: d’arrancada, d’aturada, d’incerteses, de sorpreses, de descobriments, d’espera pacient o impacient,...



Els pares del meu pare eren l’avi Jaumet i l’àvia Angeleta (És curiosa, a ulls d’ara, la utilització dels diminutius en els noms en aquelles generacions. L’àvia materna era l’Anita; la mare, la Teresita (no pas Tereseta); la sogra, l’Isabelita; la veïna de ca l’Arlot, la Cinteta; la veïna de can Mascluta, l’Enriqueta; la senyora Conxita; la lletera, la Tuietes; ...). 

Vaig llençant hams en llocs segurs, que sé del cert que alguna resposta trobaré. I les respostes, quan arriben, proporcionen alegries i emocions. Alegries d’aconseguir  noves dades que complementen les que tens, intueixes o saps, i emocions al trobar-te o retrobar-te parents que tot i tenir-los al costat feia temps que no ens sabies res i els descobreixes de nou quan apareixen d’entre els boirosos records d’infantesa o de converses familiars perdudes en el temps.

Amb en Marc Blanxart encara no hem descobert els noms de la parella dels nostres ancestres comuns, però ja tenim una hipòtesis plausible de perquè les nostres àvies eren cosines. Les seves àvies eren germanes, Roldós de cognom. Una es va casar amb un Abril i l’altra amb un Casanovas, no sabem si hi havia més germans o germanes, i ens ha costat trobar el punt comú ja que no lligàvem cap dels cognoms que coneixíem dels nostres més propers.

La Josefina li ha donat el meu telèfon al seu fill, en Jaume Bancells, que a més viu a Mataró no gaire lluny de casa meva i del que no sé la fesomia, sí recordo el bigoti del seu pare traspassat fa anys, i potser ens hem creuat manta vegades a la ciutat, Ja ens hem posat en contacte i li he explicat les meves pretensions. Aquesta és la branca Mas, de l’avi Jaumet, que ja tinc tota controlada recuperant la relació també amb els de Douvaine, a França, en Claude i la Christine, continuadors d’en Joan, el del Molí, casat amb la Lola, que se’n va anar amb la retirada del 1939 i allà es va quedar. Aconseguir detalls d’aquella història serà fantàstic, encara me’n donarà detalls espero la seva filla, l’Amàlia, que té 84 anys i els porta molt bé. Aquí he de reconeixer que m'ha ajudat el Facebook.

D’aquesta branca he estirat un fil una mica sorprenent, el que m’han proporcionat els de la botiga de fruits secs que anem a comprar habitualment al costat de casa a la Plaça de Cuba, el Terridas de Vilassar de Mar, parents de parents.

Avui, una trucada d’un vell company i amic, en Josep Samón que va ser Alcalde de Vilassar de Dalt, especialista en història local i  molt entès en aquests temes de genealogia, que viu al costat d’una altra cosina meva, també perduda en les boires del records, descendent dels de Cabrera que alhora venien de Vilassar de Mar sortits de Cabrils. M’ha proporcionat el contacte d’una altra cosina meva que curiosament és diu Mas Abril com el meu pare, però que és de la branca Abril, del darrer fill d’en Jaume i la Caterina, l'oncle Lluis,  que en van tenir nou de fills. Acabo de parlar amb ella, un goig. A més, porta gegants a Mataró i ella sí que em té present a mi (fàcil) però jo a ella no li tinc gens.

Queda algun ham del que encara no he estirat el fill a Vilassar de Mar, però la peça està enfilada i ja la trauré també.

En pot sortir un arbre frondós amb els descendents d’unes arrels ben antigues sortides de Cabrils, molt temps enrere, quan encara era terme de Vilassar, ni de Mar ni de Dalt.




26 de maig. Avui, anant en bicicleta, a fer cames, ens hem saltat un xic els límits del terme municipal. Traià, el Cros, el “Pryca”. Una divisió d’un altre temps.


25 de maig del 2020

...i això, qui ho paga?


Les notícies ens informen de que tothom –empreses, administracions, particulars- intenta adaptar-se a les noves circumstàncies prenent les mesures que calguin per tornar a fer la vida “normal”. Sembla que encara a ningú li passa pel cap assumir que les condicions han canviat i per tant cal girar full o agafar nous camins abandonant els passats. Però, ...és que anàvem tant bé!



Cap societat canvia de la nit al dia. Totes intenten mantenir-se de grat o de força en el que coneixen i més si el futur es presenta incert, perillós o obscur.

És clar que la indústria de l’oci –¿com prescindir avui dia d’ella en unes societats descregudes i hedonistes?- serà la més afectada per la pandèmia.

Diu que ja poden tornar a obrir els cinemes, però serà en unes condicions de seguretat higiènic sanitàries determinades. ¿Els mateixos costos per alçar les portes? ¡NO!, més costos per adequar-se a les exigències que obliga la situació. ¿Els mateixos ingressos d’espectadors delerosos per veure els films en pantalla gran? ¡NO!, només podran entrar-hi sembla un màxim d’un terç dels que hi entraven abans ben separats els uns dels altres. Més costos i menys ingressos = deteriorament fort del compte d’explotació. ¿Quant temps pot aguantar una empresa amb els comptes malmesos?

Anem a l’hostaleria, restauració, bars,... Igual. Augmentar les despeses per garantir la seguretat higiènic sanitària, o ¿és que netejar més, donar gel hidroalcohòlic a tot drap, vigilar i mantenir els lavabos i wc’s en condicions pulcríssimes, no costa més diners? ¡SÍ!, i ¿atendre menys clientela mantenint-la ben separada entre ella, no representa menys ingressos? ¡SÍ. També! Per tant, uns altres amb els comptes d’explotació cap avall. ¿Quant temps?

¿Podran enlairar-se els avions mig buits de passatge? ¿Podran tornar a fer-se a la mar els gegantins creuers de turistes? Fins i tot, ¿Tindran gràcia les competicions esportives i els espectacles artístics sense públic?

Tothom es refia de que les mesures seran transitòries, però la temporada, l’any fiscal, l’exercici, digueu-ne com vulgueu, s’ha escolat com l’aigua bruta per l’aigüera, cap a les clavegueres. Això en el sector privat. Generalització de les pèrdues si pretenen reobrir o tornar-hi en l’estat en que ens ha deixat la pandèmia. Si ni pretenen obrir, si ja no es veuen en cor,... cap al tancament directe.

¿I el sector públic? M’entendreix la ingenuïtat d’Alcaldes i altres gestors públics quan surten a explicar les mesures que prenen perquè tornin a funcionar els mercats, parcs, escoles (ah, no, escoles encara no), platges o muntanyes. El sector turístic per molts els és fonamental, fonamental per l’economia dels habitants de la seva localitat. 

Per tant, obriran, per exemple, les platges amb les condicions de camps, no de concentració, sinó de desconcentració: separacions, neteja, controls, ... ¿repercutirà això en els pressupostos municipals? Oh, i tant!, més despesa. ¿Caldrà fer rebaixes a les taxes d’ocupació de l’espai públic i ens els impostos que graben l’activitat econòmica? Oh, i tant! Menys ingressos.

El resultat de l’equació també és simple, com a les empreses: dèficit!

Com deia en Pla: “..i això, qui ho paga?”

Sis plau, toquem de peus a terra i afrontem la dura realitat. No sé per quant temps, però cal oblidar-se d’unes quantes coses. No es poden fer i prou. Busquem de fer-ne unes altres. Viure d’una altra manera. Costarà, oi? Sí, però no podem pretendre viure com abans. No podrem pagar-ho.



25 de maig.

24 de maig del 2020

La política de l’endemà.


Merkel, Macron, Trump, Johnson, Conti, Sánchez, ...pugen al Govern en uns altres moments, alguns no pas massa allunyats en el temps, mig any,...? Ara es troben que els han canviat les preguntes.

Ara que potser tenien algunes respostes, els han canviat les preguntes.

La política espanyola ha estat convulsa des de fa uns quants anys, des de les eleccions generals del 2015, i molt especialment els darrers des de 2018: Sentència del cas Gürtel; moció de censura contra Rajoy i el Govern del PP que surt endavant i ell per cames; nou Govern en minoria amb sensació de provisionalitat que es fa real quan no aconsegueix recolzaments per aprovar uns nous pressupostos; primeres eleccions generals a la primavera del 2019 que donen com a resultat un arc parlamentari que és incapaç de formar un Govern; segones eleccions generals al cap de sis mesos, a la tardor, que aconsegueixen contra pronòstic un Govern amb una feble base parlamentaria que comença a caminar entre una cridòria deslegitimadora de la dreta,... i en aquestes es presenta al món, a tot el món, el COVID-19.

Estat d’alarma, gabinet de crisis i comandament únic, quasi bé trenta mil morts, aturada obligada de l’economia, desconcert, cavalcar una bèstia desbocada, intents reeixits per controlar la situació, ensopegades, dubtes i controvèrsies. Què s’ha de fer amb les finances públiques? Cal recordar que el pressupost vigent és el que va confegir Montero a finals del 2017 i es va aprovar al començament del 2018.

Ara s’ha de fer un pressupost o afrontar la batalla? I, acabada la primera batalla (la guerra continua, no està no de bon tros acabada i aquesta primera batalla ha fet uns estralls que tot just estem a punt de veure) quin pressupost s’ha de fer?: El que hauria fet el Govern format el passat gener amb la situació en que s’estava llavors, o el que s’hauria de fer per afrontar la situació sobrevinguda el març? Guerra o Revolució, o Guerra i Revolució? Dilema que aquí no és nou, oi?, de 85 anys enrere.

És ociós, no té solta ni volta fer com fan el comentaristes, opinadors i tertulians dels mitjans o dels bars (ara que tornen a obrir) de parlar de les perspectives que té el Govern, que tenen els Governs, com si el que passa fos sols un entrebanc en el camí. És un terratrèmol, un terrabastall. Desprès que res no serà igual, la política i potser també els polítics han de ser uns altres. Tots els Governs (d’aquí i d’arreu) estan ja caducats. Ara han d’intentar capejar el temporal de la millor manera que puguin i que la nau no s’enfonsi. Però hi ha vies d’aigua, mastelers trencats, mariners perduts caiguts a la mar, i la resta de la tripulació esgotada. Haurem d’agrair al capità i al timoner el seu esforç, serà recordat. Però caldrà tripulació de refresc i de reforç.

Si s’arriba a bon port, caldrà refer-se, reparar l’embarcació i pensar quina nova ruta cal prendre per la singladura que s’ha de començar. Els equips, els estris, les condicions, seran (han de ser) noves. Parlar ara de la majora governamental que aquí tot just havia començat a rodar és ridícul. Caldrà tornar-se a posar al punt de partida, amb un electoral desorientat que estarà paint els efectes de la pandèmia. S’hauran de fer ofertes noves que segurament no seran agradables, no es pot enredar a la gent i el temor és que aquesta reaccioni com altres vegades a la història, amb insolidaritat, amb egoisme, amb odis mal digerits, amb el desig difós de passar comptes,...

És evident que no hi ha més. El Govern, primer, ha de presentar una proposta i per fer-ho s’ha de posar d’acord en quina és ja que és un Govern de coalició. Segon, aquesta proposta ha de sotmetre a la confiança del Congrés. No hi ha altra sortida. No és solament portar un pressupost, sinó també demanar la confiança a la Cambra ja que aquesta coalició de Govern no té la majoria. Si aquesta confiança no s’aconsegueix cal donar la paraula al poble. Llavors,...que sigui el que Déu vulgui? Ara, tothom, tothom, haurà de pensar molt bé cada vegada que voti. Primer els grups parlamentaris i si aquests no donen cap sortida, si són incapaços de donar-la, la decisió de per on cal fer la sortida serà dels ciutadans.

En l’horitzó immediat, doncs, una segona gran batalla. No refets encara del desgast de la primera –que no ha acabat encara- cal enfrontar-ne una altra. Com serà la sortida de la crisis provocada pel coronavirus? Com refer el paisatge de desolació cívica i destrucció econòmica que ha deixat aquests primera gran batalla? Serà important, o no tant, dedicar esforços i recursos per afrontar en millors condicions una previsible repetició de la batalla en aquest flanc? O, serà més important refer la base econòmica per continuar la guerra que no s’aturarà més preparats i fors? O, farem com que no ha passat res d’especial i pretendrem reprendre la vida tal com era abans? Farem com els militars que avaluen “ex ante i ex post” les pèrdues de tota mena, especialment les humanes, que comporten les seves decisions?


Aquestes seran les preguntes a les que s’haurà de donar resposta demà passat i caldrà un Govern que tingui la força suficient per primer fer-les i desprès respondre-les.

Compte! Es poden plantejar preguntes i donar respostes diferents segons les visions i els interessos de cadascú. Tothom ha de participar en el debat, els resultats del que es decideixi ens afectarà a tots encara que de forma diferent segons quines visions i quins interessos guanyin en el resultat de la batalla.


24 de maig. Demà entrem en fase 1. Glòria immortal a Salvador Illa i al seu equip! Anem a llegir una estona a SunTzú.






23 de maig del 2020

El retorn al proteccionisme.


Les economies autàrquiques són avui impensables. Així ho pensem ara, però també s’ho pensaven els patricis romans que vivien en un Imperi llavors immens i que comerciava amb els quatre punts cardinals. Mireu la seva translació a la Rosa dels Vents: Mestral, Tramuntana, Gregal, Llevant, Xaloc, Migjorn, Garbí i Ponent. Es va enfonsar i sobre una civilització sofisticada: lleis, llengua, comunicacions, espectacles, artistes i creadors, institucions, ... va caure la fosca època medieval. Els “bàrbars” campant per tot arreu amb uns déus, unes costums i unes lleis arcaiques. Les restes de la cultura romana refugiades en perduts monestirs, les pedres dels seus edificis desmuntades, pèrdua de coneixements i d’expressions artístiques i culturals... Quasi bé mil anys per recuperar-se, fins al Renaixement.

Ens hem adonat que el lliure mercat, el lliure canvi, que ha agafat proporcions monstruoses, incontrolables, comporta problemes. No hem vist, o no ens ha interessat veure pel suc que n’hi hem tret tots plegats, que aquesta gran (súper, en diuen ara) especialització ens ha deixat totalment en mans del mercat i que aquest, lluny de ser la una mà invisible, està molt controlada, directament com és el cas de les matèries primeres, indirectament com és el cas dels productes manufacturats, o aleatòriament pels elements atmosfèrics com és el cas dels serveis turístics.

Ara ens donem compte de les desavantatges dels monocultius, tant com a productors, com quan a consumidors. La roda de l’economia s’ha aturat per culpa d’un virus i ara els productors de roses de Colòmbia no saben on col·locar-les; els extractors d’energies fòssils –del Golf Pèrsic a Sibèria-  han de tancar els pous ja que els dipòsits d’emmagatzematge  estan curulls; Detroit, seu de les tres grans de l’automòbil, torna a aturar-se i no és la primera vegada que pateix; Wolfsburg pateix per les seves exportacions i mercats; també s’atura Toulouse i Hamburg que no cal que facin avions si els que hi ha estan aturats. Els bangladesis condemnats altra vegada a la misèria, ja que les grans cadenes del comerç de la roba de Primark a Zara no els fan comandes. El turisme cap per avall, adéu a Bali, però també a Mallorca i als creuers veritables poblacions flotants; Las Vegas s’ha convertit en una ciutat fantasmal i els festivals culturals, de qualsevol art, a fer punyetes.



Costarà tornar a fer girar la roda de l’economia. Serà lent, per precaució i perquè és molt pesada de moure. Aquest any ja està perdut. Perdut del tot. Per tot el que anava fins ara. Els governants es plantejaran, ens plantejarem els governats, si podem tornar a fer anar la roda de la mateixa manera, amb la mateixa velocitat, amb les mateixes tècniques, amb les mateixes regles, amb la mateixa explotació de recursos, de persones, del medi ambient. Ara parlarem de produccions de béns i serveis estratègics que no es poden deixar al “albur” dels mercats.

La pandèmia ha posat sobre la taula per exemple el ridícul tema de la producció de mascaretes i guants higiènics que tothom havia abandonat en mans de tercers. Ara parlarem de consums d’energia i de quina energia, si renovable o no. Ara parlarem de transports, de condicions de producció, laborals o mediambientals. Ara parlarem de proteccionisme. El retorn dels proteccionisme? No, total no, però quan s’implementin les primeres mesures hi haurà reaccions en cadena. Ja ho hem vist amb America first! Com respondran els xinesos, la fàbrica del món? Com reaccionaran els posseïdors poderosos de les energies fòssils davant l’augment de les renovables i la reducció dels transports? Com reaccionaran les masses famolenques dels països pobres si deixen de ser –fins i tot- l’exèrcit industrial de reserva mundial?

El lliurecanvisme extrem ha ensenyat les seves limitacions. David Ricardo tindria difícil explicar ara que l’aprofitament de les avantatges comparatives millores l’economia. Ara s’ha vist que no tot és l’augment del PIB. El proteccionisme extrem és impossible. Tots portem a la butxaca un estri que ens fa i permet fer mil coses., basat en uns minerals extrets de l’Àfrica, amb una fabricació feta a Àsia, amb un disseny de funcionament iniciat a Amèrica i desenvolupats en el subcontinent indi.

Si torna el proteccionisme el nostre nivell de vida (col·lectiu) caurà. Potser no és dolent, però no sé si la gent acceptarà fàcilment deixar de comprar peces tèxtils a cap preu, deixar de viatjar en qualsevol moment a qualsevol punt del Planeta, deixar de gaudir de tota mena de distraccions, oci i esbarjo, a canvi de viure més tranquils i que la terra en la que posem els nostres peus reposi una mica.


El meu pare quan enconava fil de cosir, fa més de cinquanta anys, en venia a una empresa de Ágreda (Soria). Dubto que en la “España vacía” quedi cap empresa tèxtil avui en dia.

23 de maig. Poc a poc anem sortint. Quin panorama ens espera fora?

22 de maig del 2020

S’ha perdut el seny. La sensatez.


Tinc algunes coses per escriure: sobre les residències d’avis, per exemple; o sobre el proteccionisme econòmic que torna; sobre el destí de les nostres biblioteques particulars; o sobre el futbol florentí a començaments de l’Edat Moderna. Ja ho aniré fent més endavant, hi ha temps, i també sortiran altres temes. Avui no. Avui vull escriure del seny.

Estic preocupat, molt. Miro de reüll les notícies; llegeixo en diagonal el diaris; de pressa, de pressa, les xarxes socials (quina por!). Procuro, en un exercici que sé d’evasió, entretenir-me i distreure’m amb altres coses. La impressió que em queda d’aquestes visions no m’agrada gens.


No sé pas si la gent, tant els governants com els governats són ben conscients del que està passant. Sembla, em sembla, potser m'equivoco, que s’ho miren com una “batalleta”  més de la quotidianitat viscuda i no com un a guerra destructiva que ho canviarà tot. Els economistes, alguns, continuen fent exercicis fora de la realitat. Potser n’hi ha que amaguen el cap sota l’ala (l’entaforen en un sot, com els estruços) per no voler veure el que saben que veurien i ho neguen. Potser n’hi ha d’altres, atrevits, agosarats, o inconscients també, que treuen pit (i collons!) pensant que és el moment d’atiar fort a l’adversari (enemic?), fer-lo caure i posar-se al seu lloc. Se’ls en fot desprès regnar sobre la misèria i la destrucció, pensen –crec que equivocadament- que el que passi no anirà amb ells. Il·lusos!

No hay sensatez. Quiero pensar que hay ignorancia, pero me cuesta mucho creer que esto es así. Hay cinismo, malevolencia, egoísmo, estupidez. Sí, mucha estupidez. Cipolla, una y otra vez, vuelve a primera fila. Hacer daño, haciéndoselo a la vez a uno mismo. ¿Hay alternativa a las batallas que se están librando en esta guerra? ¿Es sólo un ejercicio de desgaste de los dirigentes actuales para sustituirlos al precio que sea, aunque este precio lo paguen otros? ¿Tiene sentido emplazar judicialmente a los que dirigen el frente?

Desconozco muchas cosas de la historia. Churchill, en plena batalla de Inglaterra, ¿Soportó furibundos ataques políticos y mediáticos sobre sus planes de resistencia a los bombardeos nazis? ¿La población se concentró en construir refugios subterráneos y construir aviones Spitfire?

Se decidió el cambio al acabar la guerra, no mientras ésta estaba por ganar o perder.

Ya vendrá el mañana después de la pandemia, si logramos superarla y no se cronifica. Entonces, levantaremos la vista y contemplaremos el desolador panorama que se nos presentará. Será el momento de reflexionar sobre si cometimos errores y si hubiéramos podido evitarlos. Aunque lo más importante será no detenernos ni distraernos en llorar sobre la leche derramada y lamernos las heridas. Lo principal será evaluar la situación, intentar que no se vuelva a producir el desastre (aquí sí que habrá que ir al fondo de las causa, no a las anécdotas de la gestión de las consecuencias) y buscar por dónde podemos encontrar una salida hacia la reconstrucción del futuro, o hacia la construcción de un futuro nuevo. Con los elementos que tengamos, con los medios que nos hayan quedado, con las perspectivas realistas que alcancemos a ver.



No, no podremos volver al ayer. Éste se destruyó. Habrá que hacer cosas nuevas y de forma diferente.

Para empezar a afrontar este nuevo futuro que viene hay que poner sensatez a la situación actual y pensar en la corresponsabilidad.

La irresponsabilidad de la “rauxa”, de la rabia y el odio nos pueden llevar a un paisaje de tierra quemada, a un Mad Max apocalíptico, a la desesperación y al estallido violento, a la muerte y a la nada, que sí son de temer.



22 de maig

21 de maig del 2020

Quatre satisfaccions.


      1. Avui fa 20 anys que van fer la inauguració del Nou Parc Central. Va ser un gran dia, amb molta gent celebrant-ho. Ja era hora, per fi teníem un parc que mereixés aquest nom. Els temps i les dies havien col·locat el nou parc central no allà on el van dibuixar per primera vegada en Cabanyes i en Palau al 1878, fora de la ciutat, passades les Rondes. Els temps i els dies que havien passat de de llavors, en alguns moments dolorosos, en altres tristos, en altres grisos, l’havien acabat situat ara -sense moure’l d’allà on va ser inicialment projectat- al bell mig de la trama urbana de la ciutat del moment.



Ara tenim tres nivells de parcs a Mataró: arran de mar (marc) el primer, el Passeig Marítim, el Port i el Parc de Mar. En mig de la ciutat el segon, l’urbà, amb l’espai firal, el Passeig dels Ciutadans i la balconada de Mossèn Cinto Verdaguer. A dalt ja a la carena del Turó d’en Dori el tercer, el Parc Forestal amb la vista espectacular sobre tota la ciutat i els voltants que baixen fins a tocar les ones a les platges, amb Burriac i el Montcabrer a la dreta i el Montalt i el Montnegre a l’esquerra. Poques ciutats de la nostra mida poden oferir aquesta varietat d’espais d’esbarjo i lleure. Segur que n’hi ha, seran mediterrànies com la nostra.


2. Ahir a la tarda el Consell d’Administració d’AMSA, en sessió telemàtica, va aprovar per ampla majoria -llevat del previsible vot no favorable- proposar a la Junta General de la companyia, és a dir, a la Corporació Municipal que és la seva propietària al 100%, la integració de MESSA dins d’AMSA, en una absorció impròpia (fórmula jurídica). Espero que la setmana que ve el Ple de l’Ajuntament constituït en Junta General d’AMSA rebli el clau i confirmi l’acord.



Culminen així uns mesos d’incertesa del Tub Verd derivats de la sortida de Naturgy de l’accionariat de MESSA. El futur de l’experiència que ha representat aquesta empresa des de la seva creació a començaments de segle en el camp de les energies alternatives està assegurat. Hi ha camí a córrer i més en la perspectiva dels temps i els dies que vénen, que no hem de defugir, pels que hem d’apostar.


3. En Salvador, renét també del meu besavi Jaume Abril Roldós, em fa arribar copia del document de propietat del nínxol de Cabrils en el que hi ha la relació dels seus ancestres que hi han estat dipositats. Aquests documents són fantàstics per detallar dates i noms, i amb una mica de paciència i especulació pots anar lligant les branques que van sortint del arbre familiar. Avis, fills i néts barregen amb el temps els seus ossos en el descans etern. Les vicissituds dels naixements i les morts prematures o sobtades es barregen també amb les necessitats de disposar de l’espai per acollir-les que les possibilitats econòmiques de les famílies –escasses en el cas de les humils- comparteixen. Uns quants noms i unes quantes dates més he pogut afegir a l’arbre que pacientment –a mesura que vaig trobant o descobrint noves dades- vaig construint.





4. Ahir vaig aconseguir refer un contacte familiar perdut des de fa almenys quaranta anys. En Joan Durán, el del Molí, casat amb la Lola, cosina germana del meu pare, se’n va anar a França amb la retirada del 1939, i allà es va quedar, aconseguint més endavant reagrupar la família, dóna, fill i filla, refent la seva vida i establir-se. Pas problème le nom Duran à la France!

Tinc ben guardats els records de la relació que es va mantenir entre nosaltres, ara més avall els exposo,  però temps enrere aquests contactes amb els grans ja traspassats els havia perdut. El meu pare era un gran mantenidor d’aquestes relacions. Ahir, a través de les xarxes socials les vaig poder refer a través de la Christine, la seva néta. Vés per on hauré tret profit d’apuntar-me al Facebook.

Estic molt content i emocionat de poder saber i refer vincles familiars del meu passat i dels meus avantpassats. Transcric el que tenia  elaborat fa temps  d’aquest moment dels meus temps i els meus dies.

Douvaine

“L’altra viatge és èpic. Acabo de parlar de la moto del pare. Amb ella, a l’agost de 1955, el pare i l’avi varen anar a Douvaine (Alta Savoia, França, a tocar de Ginebra)  a veure a la seva neboda i cosina germana Lola casada amb en Joan Duran, del Molí. La moto, una OSSA de les grises, de 125 cc., (més endavant sortirà retratada) no devia córrer més enllà de 50 o 60 Km/h. de mitjana. Varen estar un dia i mig per anar-hi. Dormiren al ras i deurien arribar baldats. L’avi ja tenia ja més de setanta anys. En Joan se’n havia anat amb la retirada, quan la Guerra Civil, i no tornà. Més endavant, als anys quaranta, pogué reclamar a la seva dona i als seus dos fills que s’anaren a viure allà on ell s’havia establert desprès de les vicissituds que passà durant la Segona Guerra Mundial a França: camps de concentració, de treball, amunt i avall. No es veien des del 39 i les primeres paraules que es varen dir, segons em varen explicar, foren: “Recoi, Joan, que t’has fet vell!”, a lo que en Joan li replicà: “Que no t’has mirat tu al mirall?”, i es posaren a recollir garbes de blat que estaven segant en aquell moment. En parlaré d’aquesta família més endavant, ja que vaig estar-me dos estius a casa seva fent mig de pagès i aprenent força l’idioma, encara que en Joan i la Lola el parlaven molt deficientment, sols per fer-se entendre.”



 En la fotografia, el pare al mig entre en Joan, amb boina, i la Lola que té al costat el seu fill Joan, el noi, amb la seva dona francesa, Janine, mentre que al costat d’en Joan hi ha l’Amàlia, la seva filla i l’avi Jaumet. Suposo que el que tirà la fotografia era en Jo (Joseph Meyrier) el marit francès de l’Amàlia.




21 de maig. Ara, abillat convenientment de ciclista, casc i tot, quan sigui l’hora que em toca dins del confinament sortiré a pedalar una estona per moure les cames, que em toqui l’aire i que em reposi el cap una bona estona.

20 anys del Nou Parc Central.

(Publicat a Capgròs.com)





Ara farà vint anys vam fer una festa per celebrar que obríem el Nou Parc Central. No estava encara acabat del tot (sols el 80%) però ja no ens podíem esperar més. Feia més de cent anys que el veiem dibuixat en el Pla que els higienistes Melcior de Palau i Emili Cabanyes van fer el 1878 establint l’Eixample que superava el vell cercle de les muralles. El nou Eixample va costar anys d’omplir. La ciutat de començaments de la segona meitat del segle XX havia desbordat (millor dit, s’havia estès fora) desordenadament aquells límits i els joves arquitectes del PLAMAT ’71, Manuel de Torres i Agapit Borràs, van recuperar en el planejament aquell parc que ara quedava situat al vell mig de la trama urbana que s’havia construït de qualsevol manera d’una forma força anàrquica.

Però els mataronins i les mataronines ens vam haver d’esperar uns quants anys més: Fins que els Ajuntaments democràtics agafessin muscle per afrontar una obra d’aital envergadura. Quasi bé, fet i fet, trenta anys més. L’urbanisme democràtic de la mà de l’Honorable Salvador Milà ho va aconseguir.

Desprès de les eleccions municipals del 1999, altra vegada el PSC amb majoria absoluta a l’Ajuntament, vaig fer un experiment d’organització de l’administració municipal no vertical i piramidal com s’acostumava i s’acostuma a fer en general, sinó en malla, vertical i horitzontal alhora, a partir d’unes teories organitzatives de les que llavors se’n parlava molt (en Joan Subirats era el referent). Vam crear la regidoria de Ciutat sostenible amb la Montse López Figueroa al capdavant. De fet el seu treball era la continuació del que va fer en Jeroni Escoda com a regidor de Medi Ambient amb la redacció i posta en marxa de l’Agenda 21.

Deixo a part que l’organització matricial de l’administració municipal no va funcionar i no es va tornar a intentar aplicar mai més.

El Nou Parc Central es va fer recollint totes les idees de sostenibilitat ambiental que es coneixien llavors. Des de la vegetació mediterrània que s’hi va plantar (arbres i arbustos), a la il·luminació que no comportés contaminació, al aprofitament de les aigües (pous i escorrenties), disseny de circuits pel lleure, l’esport, l’oci o l’activitat econòmica.

Hi va participar en la seva execució molta gent. En Lluis Gibert, arquitecte cap del servei d’obres de l’Ajuntament, a la sala de màquines. “Li anava el cap”, tinc anotat que vaig dir el dia de la inauguració. Els tècnics que el van dissenyar: en Jaume Artigues, en Jordi San Millán i l’Antoni Elvira. Més de quatre empreses van treballar-hi en diverses parts de la construcció. Vam tenir ajuts econòmics de la Unió Europea, amb fons FEDER, i de la Diputació de Barcelona. L’Ajuntament i els propietaris dels sectors d’urbanització en que estava inclòs el Nou Parc va aportar-hi lo seu.

Va representar la culminació de “la Nova Ciutat” que veníem treballant a l’Ajuntament des del moment de la represa democràtica. Era “la cirereta del pastís”, en vaig dir aquell dia.

El 21 de maig del 2000 va ser un dia de festa grossa pels mataronins i mataronines. La ciutadania es va fer seu des del primer moment aquell Nou Parc tants anys anhelat i ara tant necessari i estratègicament ben situat, relligant el vell eixample el segle XIX amb el desgavell urbanístic del segle XX portant la ciutat cap el segle XXI.


Vaig batejar, aquell dia, allà mateix, el passeig central que discorre en diagonal des de la Plaça d’Espanya a la Via Europa com el “Passeig dels Ciutadans” en honor als que en el fons amb paciència i opcions democràtiques l’havien fet possible i que en serien els seus usuaris. La “correcció, o incorrecció, política” no va fer possible mantenir aquell nom i s’ha quedat amb Passeig de la Ciutadania que -permeteu-m'ho dir- no sona tant bé.

Vaig acabar el discurs de la inauguració amb la promesa de que faríem una altra festa quan el Parc estigués acabat del tot. No recordo si la vam arribar a fer mai. Mira, però, que en aquests vint anys se’n hi ha arribat a fer de festes allà!

Potser, ara per celebrar els seus vint anys, quan sigui possible tornar a trobar-nos plegats i celebrar-ho, fem-ho allà, al Nou Parc Central. Fem conjuntament la celebració de les dues coses: el Parc i la normalitat. Tots els mataronins i les mataronines, venint dels quatre punts cardinals de la ciutat: de l’Havana a Cerdanyola, de Vista Alegre a les Hortes del Camí Ral,  i confluït tots a una gran trobada festiva al NOU PARC CENTRAL. Vinga, Alcalde! Ens ho mereixem, per ambdues coses.

Mataró, 6 de maig de 2020.

20 de maig del 2020

Jo vinc d’un silenci.


Em va trucar en Xavier Rius, històric periodista director de l'e-Notícies. Crec que quan jo estava a Madrid (2004-2011) aquest mitjà ja funcionava. Volia fer-me una entrevista en directe per penjar en el canal de You Tube del seu mitjà. Vaig contestar afirmativament i ja em tens en una nova experiència: una entrevista a distància, ell a la seva redacció i jo a casa meva parlant a través de You Tube.

Hi va haver alguns problemes tècnics, no sé si d’ell o meus (crec més probable que fossin meus. El meu equip té una càmera força antiga que no està integrada a l’ordinador i no sé pas si tenia els altaveus ben col·locats perquè no s’acoblessin) Suposo que els joves més avesats a les noves tecnologies ho haurien fet de millor manera amb uns equips més adequats.


En tot cas, l’entrevista va sortir bé, jo n’estic satisfet del seu contingut més que del resultat tècnic. Es pot veure a l'e-Notícies, és llarga, quasi bé una hora, en la que vam parlar de moltes coses. Aquí teniu l’enllaç: https://societat.e-noticies.cat/sha-de-privatitzar-tv3-130974.html

L’entrevista ha tingut algunes reaccions positives. Amics, coneguts i fins i tot desconeguts han manifestat que els havia agradat i m’ho han fet saber. He vist els comentaris que s’ha fet directament a l’entrevista en el mitjà i hi ha de tot com sempre passa en els mitjans digitals.

M’ha arribat el comentari positiu d’un bon  amic que no m’esperava ja que no és habitual que parlem de política. Parlem d’altres coses quan ens trobem pels carrers i les places. Em diu que l’estranyava que en els meus escrits diaris al blog –em segueix- no faci referències a la situació política del país, que no en parlo. Cert, li responc, en defujo. Estic tant avorrit del panorama que veig que no em vénen ganes de comentar-lo. Quin trist i mal espectacle! Però l’entrevista a l‘e-Notícies va girar en gran part sobre això: TV3; el processionisme; el futur de la política: la catalana, l’espanyola i l’europea; l’economia i el Món; la història i els seus viaranys,... Al meu amic el va sorprendre positivament que em deixés anar i m’ho va fer saber.

Per remarcar la sintonia que tenia amb mi, amb el que jo havia dit a l’entrevista, va reproduir-me els primers versos de la cançó d’en Raimon “Jo vinc d’un silenci”. Em va emocionar. Vaig anar a buscar el text complert de la cançó.

Jo vinc d'un silenci

antic i molt llarg
de gent que va alçant-se
des del fons dels segles
de gent que anomenen
classes subalternes,
jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg.

Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.

Jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
d'on comença l'horta
i acaba el secà,
d'esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
perd identitat.

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l'anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.

Jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d'un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
jo vinc d'un silenci
que la gent romprà,
jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant.



El poema és del 1975, un moment important en la història del nostre país. El silenci del que parlava Raimon és ben clar de qui era, de quins era i d’on venia: dels vençuts a la Guerra Civil, de les classes subalternes, dels treballadors.

Alguna estrofa d’aquesta cançó s’ha utilitzat abusivament i barroerament per part d’alguns. “Torticeramente”, recargoladament. Els orígens que no s’han de perdre dels que parla en Raimon no són els “nacionals”, de la “nació” que sigui, o que algú vulgui empatollar-se que sigui. Són els orígens de classe, de la classe dels obrers, dels treballadors, dels pagesos i menestrals.

Tots, en algun moment, hem utilitzat versos de poetes, proses d’escriptors, descontextualitzant-los de la seva obra sencera perquè ha convingut al que volíem contar. Però en l’ambient que hi ha al país avui i en el que es fa la política s’ha portat la intenció de l’autor cap a un rec per fer moure un altre molí que no era el primigeni. Llegit bé tot el poema i coneixent el que coneixem tots de l’autor podem afirmar taxativament per on anava la intenció d’en Raimon quan el va compondre.

Gràcies, amic, per servar la memòria de qui som i d’on venim.

Jo vinc d'un silenci

antic i molt llarg,
jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
jo vinc d'un silenci
que la gent romprà,
jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant.



21 de maig.