Acceso no autorizado.

Ja fa algun temps en Joan me’n va parlar d’aquest llibre: “Acceso no autorizado” de Belén Gopegui. Mondadori, B-2011. Estava a la pila dels pendent per llegir i ara li ha tocar el torn. Potser amb retràs sobre el seu moment, si, perquè hi ha obres que tenen el seu moment més que d’altres que poden ser més intemporals. Certament, Joan, quan va sortir aquesta novel·la, ara fa dos anys, jo encara estava al rovell de l’ou i al meu entorn no se’n va parlar gens. Potser és que estava més a la clara que al rovell i ni m’assabentava del més proper, en tinc la sensació certa. Perquè la novel·la va dels temps del recent segon mandat socialista.

 

Els crítics i els entesos en deuen haver donat complida explicació i valoració del treball, reconec que és la primera obra que llegeixo d’aquesta autora i no sóc cap entés. El que m’ha quedat, més enllà de la versemblança del personatges que hi surten i d’entrellucar les possibilitats de les tecnologies de la informació i la comunicació, és la reflexió que conté sobre el poder.

 

Sobre el poder real i com s’exerceix, sobre el poder que sembla que s’exerceix i no és real, sobre el poder imaginari que intenta trencar el poder de veritat, sobre la impotència de molts dels actors que volen i no poden i el cinisme dels que poden i volen. Una certa sensació de desànim front la força dels que manen de veritat, de que serà molt difícil pretendre canviar les coses que caldria canviar. (Ah!, la història del finals de les Caixes d’Estalvi que hagués pogut ser un altre). Que potser veurem llambregades, intents, de revolta que no conduiran a res, (Què se’n a fet del 15M?) a menys que es trobin altres mètodes, altres formes organitzatives, altres estímuls per aplegar més forces de les que ara hi ha.

 

Potser, també, no han estat massa encertats els dies que m’ha tocat compartir amb aquesta lectura.

 

20 de febrer.

Prou!

L’ambient polític ha esdevingut irrespirable. Seguir les notícies és un exercici desmoralitzador, depriment. Sembla que volen refregar-nos per la cara tot allò que pressuposem que hi ha de negatiu en l’activitat pública, la brutícia que circula per les clavegueres de la política. Pressuposem que existeix, sí, però per favor, no cal que ens ho ensenyeu continuadament, és fastigós. Què cal dir-ne? Ja no queden paraules. Els lectors de novel·la negra saben allò de que la realitat sempre supera la ficció.

 

La irritació de la ciutadania augmenta. La crispació dels actors de la política per la seva impotència en donar respostes positives a la situació econòmica i consegüentment social que estem travessant els porta per mals camins. En lloc de reconèixer que cal asseure’s i pactar les sortides possibles continuen el vell joc d’altres moments que ara no és acceptable. La justícia, a pas de tortuga. Els mitjans de comunicació se’n fan ressò, és la seva feina, però a l’hora els fan el “caldo gros”. Embolica que fa fort. La caldera a punt de rebentar.

 

Això és insuportable, prou! Cal oblidar-se’n i sortir-ne, anar a passejar, a que ens toqui l’aire. Sortir del reclòs món de la política. Hi ha més vida, i més bonica, a fora. Alguns, ja grans, poden excusar-se i escudar-se en la feina que han fet. Ara toca als més joves enfrontar la situació, ells tenen més futur i si no l’entomen, què els espera? Són aquests els que han de dir “¡A la calle que ya es hora!”

 

15 de febrer.

Carnestoltes

12 de febrer.

Contrapunts.

Hi ha quatre assassinats que ha de resoldre el comissari Kharitos. És la segona entrega de la sèrie sobre la crisi grega que està lliurant el novel·lista Petros Màrkaris . Si en la primera, “Amb l’aigua fins el coll”, els assassinats eren del món financer ara, en “Liquidació final” , són defraudadors a Hisenda, o aprofitats o en conxorxa amb el sistema polític. L’assassí justicier i venjatiu signa com el Recaptador Nacional i aconsegueix, al fer públics els seus fets, que alguns altres defraudadors arreglin els seus comptes amb Hisenda, fet que comporta automàticament la popularitat de l’assassí i la temença de les autoritats que amb el seu comportament han permès la situació de desgavell fiscal en que viu la col·lectivitat. Hi ha les explicacions, que fan al investigador, de dos dels que espantats paguen que són sensacionals.

 

Tot ben adobat amb referències a la vella història dels grecs i a les moltes possibilitats que la ficció dóna a les tecnologies de la informació per poder ràpidament esbrinar tota mena de dades tant pel costat del delicte com de la seva persecució. Si a més, hom vol conèixer els carrers i la circulació d’Atenes, el seguiment de les anades i tornades de Kharitos està minuciosament explicat en les circumstàncies de convulsió social actuals.

 

La novel·la té dos contrapunts: L’un és el de la família de comissari, amb la filla que sospesa la decisió d’anar-se’n a treballar per l’ACNUR a l’Àfrica, davant les dificultats de trobar feina al seu país, amb l’esglai corresponent dels seus pares. Aquest fet es resolt per la intervenció d’un vell esquerrà conegut del policia, en Zisis, que aconsegueix dissuadir-la en l’últim moment.

 

L’altra contrapunt és més dramàtic: són els set suïcidis que puntegen la novel·la. Comença aquesta amb el descobriment de quatre velletes que no poden aguantar més la seva situació decideixen llevar-se la vida plegades. A mitja trama, apareixen al parella de joves que desesperats per les seves nul·les perspectives es dessagnen a les escales del Partenó. Cap al final, el descobriment del cos penjat d’un petit botiguer que sols troba aquesta sortida per fer front a la seva situació.

 

El descabdellament de l’intriga, molt cap al final com correspon a aquest tipus de literatura, amb un parell de cops d’efecte molt ben trobats. La connivència d’altes instancies polítiques en un dels cassos i l’arribisme social corporativista com a mòbil de l’assassí.

 

Les llums s’apaguen a Atenes.

 

31 de gener.

Postguerra.

M’ha costat d’arribar fins el final, no perquè fos feixuc o no m’enganxés, tot al contrari. El que passa és que és un “totxo” de 1.200 pàgines i no estic acostumat a llegir llibres d’aquesta mida: “Potsguerra. Una hisoria de Europa desde 1945” del historiador traspassat no fa pas gaire Tony Judt. Ed. Taurus, M-2012, 7ena. ed.

 

A la tauleta de nit, cada dia llegint-ne més o menys pàgines fins que la son em rendia, he anat veien el meu propi temps amb una perspectiva de gran angular. Els seixanta anys del 1945 al 2005, són la meva vida. La panoràmica és excepcional: El temps, des que s’acaba formalment la 2ona Guerra Mundial fins pràcticament avui. L’espai, aquesta nebulosa que en diem Europa que s’està modulant més o menys segons les vicissituds d’aquest anys.

 

Com la Guerra no va acabar el 45 i quines guerres va haver-hi entre la Guerra. Com tot es va adaptar desprès amb el comunisme i la Guerra Freda. Com va anar canviant l’economia, la política, el pensament, les institucions, els comportaments col·lectius i individuals. Quins personatges hi ha passat, quin ha estat el seu paper, decisiu o no. El paper de les classes socials amb els canvis econòmics, el paper dels intel·lectuals, el paper de les nacions. Els seus dimonis, les seves històries amagades o que s’han amagat.

 

Un llibre brillant per entendre a on som i perquè hi som aquí, superant, o intentant-ho, un període anterior al analitzat d’una brutalitat social aclaparadora. No és pas que en aquest seixanta anys no n’hi hagués de brutalitat: els Gulags, les neteges ètniques, ..., però sí que sembla que hem anat, i nosaltres també en aquest extrem occidental de l’espai europeu, avançant en progrés, entenguis això com es vulgui entendre.

 

Evidentment la història de l’esdevenidor no està escrita i vés a saber què ens depararà. Potser, ara no ho veiem gens clar quin és el nostre futur com a europeus, però si mirem enrere, aquests seixanta anys de Postguerra són a Europa un període que sembla que tanca i supera altres períodes anteriors d’aquest espai en el que hi hem fet, hi estem fent i farem la nostra vida.

 

9 de gener.

Desitjos.

31 de desembre.

Tornar-hi.

Després de quasi bé quatre mesos, avui he tornat a pujar a la bicicleta i pedalar una estona. Sí, clar, a les sessions de rehabilitació faig una estona de bicicleta estàtica, però no és el mateix. Sentir el vent, mirar el paisatge, anar endavant,...

 

Començar en pla, pel Passeig Marítim, uns cinquanta minutets seguits, sense forçar. De mica en mica en faré més, en temps, en distància, en esforç. Diuen que els faré millor ara amb els circuits arranjats i amb menys pes.

 

L’any vinent hauré de fer de més el quilòmetres que m’han quedat pendent aquest any que ja s’acaba. El recordaré com l’any de la reparació de la màquina.

 

28 de desembre.

Melangia nadalenca.

Avui, el dia s’ha llevat amb una boira costanera que s’ha enganxat als turons i que ha deixat un ambient gris i humit en contrast amb el radiant espai d’ahir. Molta circulació, suposo de gent que té pont i l’aprofita per fer les darreres compres abans de festes. Són dies, aquests nadalecs, amb records d’altres temps, dels que ja no ens acompanyen, d’històries passades que va quedant enrere. Els carrers es buidaran aviat aquest vespre i qui més qui menys ho celebrarà d’alguna manera.

 

El diari porta la notícia del traspàs d’en Ceferino Díaz, company gallec, economista de la mateixa edat, amb qui compartirem il·lusions i neguits durant un temps, no fa pas gaire. Estava malalt, ho sabíem, però ara que se’n ha anat el recordo afectuosament.

 

Em ve al cap la vella cançó d’en Raimon:

 

Som una llum que s'enfuig, som una llum que s'apaga, som una llum que no és llum, som el gran fum de la terra.

 

 

24 de desembre.

Anem (o, van) probablement cap enlloc.

La força política guanyadora a les eleccions, CiU, consolida amb el pacte que ha possibilitat la reelecció del President Mas el seu canvi estratègic que va decidir adoptar per l’avançament electoral. Possiblement no tenia altra sortida que la que ha pres pactant amb ERC, ja que havent optat a les eleccions decididament per la via soberanista, o independentista, no podia pas ara renunciar-hi sense quedar en entredit.

 

Però aquesta opció col·loca a CiU lluny dels seus pressupòsit històrics. No només en relació al procés nacional sinó, bàsicament, amb els seus postulats econòmics. De partit “bussines friendly”, a adoptar posicions esquerranes que sempre havien estat anatema per a ells. Al final, per necessitat de salvar la cara davant la relliscada que va representar la consulta electoral, no els ha quedat més remei que acceptar-ho tot: una bandera que mai ha estat seva, l’estelada, un crit de guerra que tampoc era seu, “In, inde,....”, un trencament amb “Madrid” absolutament nou a la seva història, i uns postulats econòmics allunyats de la seva relació tradicional amb l’empresariat català (allà on fa quatre dies defensava a mort la supressió del impost de successions ara se’l ha d’empassar).

 

Segurament no tenia altra sortida, però és una sortida galdosa, amb els pont trencats amb les altres forces polítiques, amb un Govern de Madrid decididament hostil que té majoria absoluta, amb la malfiança notable entre els propis que li donen suport, dins i fora, amb la impressió generalitzada d’inestabilitat i incertesa, i tot això en mig d’una crisi econòmica horrorosa amb gran patiment a la ciutadania i que ha situat a les finances de totes les administracions públiques a punt de l’ensulsida i als peus dels mercats financers.

 

Ara començarà un període en el que s’intentarà des del Govern i des del Parlament trobar una ruta per aconseguir fer el camí cap al dret a decidir per assolir un Estat propi dins el marc europeu amb l’hostilitat d’uns, el desistiment d’altres, la perplexitat de molts, de dins i de fora, i les corredisses i retrets entre protagonistes del  intent. Rebotant, cops de cap contra les parets del recargolat laberint on  s’han instal·lat, cercant una dificultosa sortida si és que es troba. Fins que caldrà adonar-se de la força real que es té per intentar un canvi i acceptar que poca.

 

Tot canvi substancial dels marcs polítics es fa per imposició revolucionaria i/o per renúncia dels contraris. Voluntat de canvi és possible que es cregui que hi és, però s’ha de constatar fins a on. Voluntat de renúncia no es veu per enlloc i es certa. Això no va enlloc, encara que potser alguns, els que ara governen, necessiten temps per constatar-ho. Mentre tant, quin espectacle!

 

21 de desembre.

Explicació.

“Brunetti siempre había dado por sentado que mucha gente actuaba movida por la avaricia. La lujuria o los celos podían llevar a alguien a cometer impulsivos actos de violencia, pero para explicar la mayoría de delitos, sobre todo los que se cometían a lo largo del tiempo, la avaricia era una apuesta segura.”

 

Donna Leon: “La palabra se hizo carne”, Ed. Seix Barral, B-2012.

 

En aquestes alçades de la pel·lícula la trama ja és evident. El què ha passat, i les seves conseqüències són motiu de poca discussió, malgrat el cinisme amb que les expliquen alguns, pocs, i la resignació, o indignació, amb que les entomen els altres, la majoria.

 

“La gran estafa consiste en presentar la causa y origen, la premisa, vaya, de la Gran Depresión Española, en la gestión despilfarradora de nuestras finanzas públicas. Es una estafa. Intelectual y material.

....

Lo que llevó por delante estas finanzas públicas fue, precisamente, el inicio de la Gran Depresión Española, al caer la recaudación fiscal de manera espectacular y aumentar las prestaciones por desempleo. Ambas, lógicamente, como consecuencia de una crisis que hizo explotar la gran vulnerabilidad que acumulaba la expansión española: el boom inmobiliario alimentado por la deuda privada financiada a su vez por una movilización de fondos extranjeros sin precedentes hacia España.”

 

Ernesto Ekaizer: “Indecentes. Crónica de un atraco perfecto.” Ed. Espasa. B-2012.

 

 

16 desembre.

Aforisme.

"Una persona se siente joven mientras perciba que su futuro pesa algo más que su pasado."

 

Jorge Wagensberg. "Más árboles que ramas" Tusquets ed. B-2012

 

13 de desembre. Que Santa Llúcia ens conservi la vista!

Conversa.

-“Oye, Ramón, ¿Cómo lo ves?”

 -“Mal. Aunque nosotros, y los nuestros, tuvimos épocas peores.”

 -“Sí, pero la gente no se acuerda o no quiere acordarse.”

 -“Claro, cuesta mucho aceptar un retroceso en toda regla como el que se está viviendo.”

 ---

-“Y, ¿Qué se os ha perdido por aquí?”

-“Nada, que vinimos a ver las exposiciones que echan en los Museos. La de Botero, con sus formas y colores, y la de Schiele con su visión desgarrada de la vida. La burguesía bilbaína aun tiene dinero para comprar un Cranach.”

-“Bueno, la burguesia... Será el Banco que vete a saber de quien es.”

-“Cuidate, Ramón, que aquí al lado de la ría hace mucha humedad.”

-“Gracias, Manel. Saludos. Ya sabes dónde me tienes siempre. Agur.”

 

Saludar-lo era un altra motiu per tornar-hi. 

 

12 de desembre. Guaita, el 12 del 12 del 12!

Tristesa.

El panorama que ja es comença a veure pels carrers fa pronosticar que no vindran aquells dies potser artificialment alegres que caracteritzaven el Nadal. En comparació, els dies que venen sembla que seran tristos. Les notícies ens parlen de que, clar, els que s’ho estan passant malament, per la manca de feina i/o per les retallades, no estan per gaires celebracions, i molts d’altres, que viuen inquiets, estan esporuguits. Sí, hi hauran lluminàries, arbres, pessebres i cançonetes nadalenques, gent als carrers i estímuls de tota mena per celebrar les festes. Però hi ha quelcom a l’ambient que fa preveure que aquestes seran tristes. Quedarà més palesa l’espiral depressiva en que ens estem enfonsant.

 

És trist també veure que ningú proposa sortides, si és que n’hi ha. Què se’ls pot dir a la gent? Això va per llarg, estem retrocedint. Potser el que no volem és acceptar que el problema varen ser els anys de fals creixement que ja anem deixant enrere. Tothom hi va guanyar llavors: més feina, més despesa, més activitat, creixement a dojo! Particulars, empreses, administracions públiques, ... Ara, hem de tornar al punt de partença, de deu anys abans, com a mínim, i ens costa assumir que no som tant rics com pensàvem i volíem i que som més gent acostumada a viure bé i que no ho volem deixar.

 

La ciutadania remuga, uns amb cridòria, d’altres amb resignació. Costa d’acceptar la realitat. Costa de dir-la. Especialment quan s’intueix que els bells temps i els bells somnis no tornaran, sinó que se’n acosten uns de nous més insegurs i més descarnats, en els que caldrà espavilar-se per no quedar ressagat a l’atzar de les noves circumstàncies. Les desigualtats, i molt especialment el seu increment, comportarà una tensió social que veurem fins on podrà ser assumible. Quina por! Quina tristesa.

 

 

3 de desembre.

Un pa com unes hòsties.

Tardaran un cert temps els xerrameques i els il·lusos en donar-se compte, o en acceptar obertament, què representen realment els resultats expressat pels ciutadans/es diumenge passat a les urnes. Més enllà dels anàlisis de qui ha guanyat i qui ha perdut i perquè, ens queda un panorama que indica clarament l’esterilitat de la situació per anar cap a qualsevol de les fites proposades a l’electorat, a menys que algú renunciï obertament als seus “principis” programàtics, o millor dir, a un dels seus dos principis programàtics.

 

Com sortir de la crisi, o com ens en podem sortir, cosa que cal reconèixer que no sap ningú, i com trencar l’impasse de les relacions nacionals, i superar-lo, cosa que alguns pretenen –sense gaires garanties, tot sigui dit- de saber com fer-ho, són els dos grans temes que tenim sobre la taula. Semblava que el debat que ens va portar a les eleccions sols era del segon gran problema, però és evident que cap Govern pot fer-se sense afrontar el primer i ja estem –com cada any- a haver de tornar a fer un pressupost.

 

La composició de l’arc parlamentaria en la legislatura que es va avortar precipitadament (i irreflexivament) tenia més possibilitats d’abordar millor, en alguna direcció, algun dels dos temes. Amb sacrifici i paciència, explicació i temps. La composició que va emergir de les urnes el diumenge a la nit és molt més complicada. Les combinacions que es poden fer per tenir una governabilitat sòlida són pràcticament impossibles.

 

Impossibles, a menys..., sí, a menys que algú renuncií a algun dels seus principis, fet que no es visible ni viable encara tant prompte. Ara sols hi ha combinacions impossibles i divergents d’enfocar la situació de crisi econòmica i de resoldre alhora “l’encaix nacional”, i per cada un dels actors les posicions són irreductibles. ¿És d’imaginar una formació “bussines friendly” que faci prevaldre les seves conviccions nacionalistes per sobre de les seves pulsacions dretanes fent aliances per i amb l’esquerra? O, ¿És també d’imaginar dues formacions dretanes però separades pel fet nacional que consideren -cada una el seu fet- irrenunciables? ¿I viceversa en les possibles combines? Poc imaginable, de veres.

 

Sí, el “pal de paller” pot intentar avançar en solitari, però ara ja no pot pactar uns temes, els econòmics, amb uns i els nacionals amb els altres. Cap actor acceptarà sols defensar una part dels seus principis i aparèixer com a dimissionari de la resta que ara han esdevingut com a transcendents.

 

Valenta papereta té la força principal i guanyadora. Però, com que és la mateixa força que s’ha ficat en aquest atzucac i de retruc hi ha ficat a totes les altres, és qui té l’obligació de trobar-hi una sortida. I l’única sortida que té és considerar algun dels seus dos principis: l’econòmic o el nacional. No pot mantenir els dos a l’hora. ¿Podrà fer-ho, sabrà fer-ho, voldrà fer-ho? No m’agradaria estar en la pell del que ha de prendre la decisió ja que certament hi deixarà moltes plomes. No li sortirà de franc. Ja se sap: “No es pot repicar i anar a la processó”.

 

28 de novembre

L’enterrament de la Caixa Laietana.

Avui es pot donar per formalment i definitivament desapareguda la Caixa d’Estalvis Laietana de Mataró. Fundada el 1865 per Josep García Oliver, amb tot una llarga, doncs, trajectòria en l’àmbit social i econòmic mataroní primer i més endavant més enllà, ha estat una víctima més dels esclats de les bombolles financeres i immobiliàries que han ocorregut en els darrers anys a casa nostra. Les responsabilitats, per acció o omissió, d’aquest trist final són repartides, variades, múltiples i diverses, com a totes les entitats que els ha ocorregut el mateix. No hem d’oblidar que en poc temps han desaparegut a Catalunya nou de les deu Caixes d’estalvi que hi havia. Algun dia se’n escriurà la història.

 

La llei 9/2012  de 25 de juliol de la Generalitat de Catalunya ja preveia la conversió de les Caixes intervingudes per l’Estat en Fundacions especials. La Llei, també, 9/2012 de 14 de novembre del Govern central afegeix que aquella conversió ja no la farien els òrgans que encara existien (Assemblea General, Consell, President), sinó una gestora anomenada per la Generalitat. Avui a sortit al DOGC el nomenament i composició d’aquesta en el que sols hi ha un membre, realment figuratiu, de l’antiga Caixa. Aquesta gestora serà la liquidadora de l’entitat d’estalvi, financera, i recollir les seves restes per veure què se’n pot fer. Suposo que també s’haurà de plantejar les relacions amb la Fundació Laietana que va sorgir de l’antiga Caixa que era qui la nodria d’ingressos.

 

Aquest fet ha coincidit, suposo de circumstancialment, amb l’arribada avui a casa de la nova targeta de crèdit de Bankia ( de color verd) que substitueix a la que fins ara teníem de la Caixa Laietana (de color blau marí). Tot un símbol, encara que ... no sé pas si per gaire temps. Anticipa també el proper, gradual i progressiu canvi del nostre paisatge urbà on els rètols i indicatius de la Caixa Laietana que ens han acompanyat molts anys també aniran desapareixen.

 

27 de novembre.

 

40 anys.

Ja fa quaranta anys d’aquest contracte. Gràcies, moltes gràcies!, a l’altra part.

 

25 de novembre.

Què fer?

El llibre ha estat al costat meu, a la cantonada esquerra de la taula de treball amb altres llibres i documents, des de l’estiu. Per la seva construcció, articles a tall d’entrades de diccionari, era de prendre i deixar, però l’anava arrossegant. Ara, que per prescripció facultativa disposo de temps a casa, l’he acabat d’una tirada. “Política para apolíticos. Contra la dimisión de los ciudadanos” J.M.Vallés y X.Ballart (ed.) Ed. Ariel, B-2012.

 

Però, a què ve l’interès per aquest tema si mitja vida, en anys, i la majoria de l’activitat professional que has exercit  ha estat dedicat a la política, i encara t’interessa? Certament. Potser és el neguit de veure el panorama actual des de la meva particular perspectiva, del que he estat, i he viscut, i del que sóc ara, i em queda per viure.

 

Els temps i la gent són uns altres dels que em varen marcar. També ho són els temps i la gent en els que es desenvolupa l’acció política avui, això ho tinc ben assumit. Nogensmenys no deixen d’inquietar-me actituds, reaccions, comportaments de la ciutadania tant en quant que administrats com en quant a administradors. Calia fer algun senzill repàs per constatar si encara les meves conviccions tenien puntals sobre el què fer públic. Aquest llibre ha servit per això, per veure que des del món acadèmic compromès les anàlisis del fenòmens polítics més d’actualitat permeten encara mantenir alguna virtut: la fe, l’esperança i la caritat, ... per continuar pensant en l’acció col·lectiva.

 

“En todo caso y a modo de conclusión, la confirmación de que existe un amplio estado de opinión conocido con el nombre de desafección ciudadana no deja insensible a los autores. Porque no lo consideran inocuo para la estabilidad política, la cohesión social y el progreso económico. Por esta razón y a sabiendas de que no se dan recetas mágicas capaces de remediar esta desazón ciudadana, los autores apuestas por la revisión y corrección del sistema. Y, sobre todo, por una reafirmación del compromiso de los propios ciudadanos con la política. Como titulares que son del gobierno democrático.”

 

Arribats a aquest punt de reafirmació amb la política, amb “la inevitabilidad de la política para satisfacer la necesidad de seguridad y cohesión de toda la comunidad y la obligación de depurar la política democràtica para reforzar su legitimidad con una buena gestión de los asuntos públicos.”, en paraules de Josep M. Vallés, sols queda la vella pregunta retórica: Què fer?

 

 

16 de novembre.

More on. Seguir endavant.

Sí, clar, havia d’anar a raure a llegir un llibre que em sembla que és de referència per tots aquells que han tingut un ensurt cardiovascular. “La ciencia de la salud” Valentín Fuster, (Mis consejos para una vida sana, con la colaboración de Josep Corbella). Ed. Planeta B-2011, 4a. Reimpresión.

 

Bé, desprès de llegir-lo, crec que potser m’hauria haver estat de referència molt abans, quan vaig ser advertit fa alguns anys que tenia possibilitats de risc, encara que com que no eren massa cridaneres no hi vaig prestar gaire atenció. També penso que, més enllà de tenir o no algun risc, els consells per una vida sana i el coneixement del que ens pot passar en la nostra salut segons la (mala) vida que portem haurien de ser motiu d’atenció generalitzada. Segurament ens estalviaríem moltes sorpreses i posteriors maldecaps. El recomano vivament. El deixaré a la capçalera, a mà.

 

No hi ha secrets ni receptes espectaculars ni noves: “...todos estos problemas tan diversos y tan complejos confluyen en una misma solución: dieta sana, actividad física y no fumar. Sólo estos tres consejos básicos, nada más. Es algo tan simple que sorprende que haya tantas personas que los ignoren.” Desprès, amb aquesta prescripció, segurs que els controls mèdics, especialment del pes, del colesterol (el bo i el dolent) i de la tensió arterial sortiran bé, sense que calgui preocupar-se.

 

Tres actituds desprès d’un accident cardiovascular: La positiva. Ha estat un advertiment i cal corregir tal com anàvem. La depressiva. Sentir-se colpit sense saber massa perquè i pensar lo difícil que serà a partir d’ara. La temorosa. La por a que es pugi repetir l’ensurt i no atrevir-se a portar una vida normal.

 

Res, res, a agafar la positiva. More on! Endavant! No m’ha de ser especialment difícil. No he estat fumador: Pas problème de ce côté! Sóc cicloturista, amb carnet federatiu i tot: No, si ara resultarà que els 2.000 km/any seran pocs. Sols hauré de controlar bé el xic de golafreria que he tingut fins ara: Si cal fer dieta sana, cal fer-la. Tot plegat, quan els controls ho permetin, si algun dia faig una transgressió (continguda) serà festa grossa.

 

14 de novembre.

Desnonaments.

Ara, cuita-corrents, empaitats per les notícies desgraciades que omplen els mitjans hem de procurar corregir les normatives, antigues, certament, que regulen el crèdit hipotecari. De veritat, ¿aquí està el problema, o la causa, d’algunes situacions socialment inacceptables? Sembla que hi ha, sembla, no n’estic segur, solucions miraculoses. Potser corregirem els efectes, però analitzarem correctament les causes i les corregirem també?

 

La bogeria dels anys de les vaques grasses va afectar a tothom: consumidors, proveïdors, reguladors, controladors. Particulars, empreses, Governs, tenen la seva part de responsabilitat en el desori hipotecari. Alguns més que d’altres, cert, però repartides. Uns varen creure que podrien prendre llargs compromisos, sense pensar en la volatilitat del món d’avui. D’altres, cobdiciosos, es varen aprofitar de les necessitats menystenint o ignorant conscientment el risc que assumien. Els administradors mirant massa temps cap una altra banda fent veure que tot anava bé. Era ben bé que tothom en treia beneficis. Beneficis a curt, com ha quedat ben palès.

 

Tenim un pa amb tomàquet de difícil solució. Pel cantó de les lleis, de la normativa, el tema és complicat. Retroactivitat, seguretat contractual, constrenyiment, ... Però, si d’ara en endavant no hi haurà pas problemes nous! Gat escaldat... i són els gats i els gossos i els amos els que van escaldats, encara que probablement d’una forma inversa a les seves responsabilitats. El problema és cap endarrere, cap el què es va fer i es va permetre fer temps enrere. La solució no és jurídica, la solució és política. Cal que les tres parts: hipotecats, hipotecadors, controladors assumeixin – en grau divers, segurament- que alguna cosa no es va fer ben feta i que cal atendre’s a les conseqüències de les seves responsabilitats. Potser llavors, algú en sortiria més que escaldat rostit i escarmentat per una bona temporada. Encara que d’aquí vint anys, una generació, tornarem a passar per un episodi semblant. Està escrit en els llibres d’història.

 

13 de novembre.

Basarda.

Fa alguns dies que no hi ha incorporacions d’entrades noves en aquest blog, sembla aturat en el record de Paris. Alguns/es dels habituals seguidors/es s’han inquietat preguntant-me per l’estat del qui escriu desprès del terrabastall.

 

Cert, en tota convalescència cal fer una aturada i reposar un temps més o menys llarg, i més quan algun tractament – que no sé ara quina durada tindrà, encara que sospito que ja serà per sempre- provoca un alentiment del ritme que mantenia fins a l’ensurt.

 

Però també hi ha un cert cansament de l’esperit en veure que tot continua girant sobre el mateix. Que desprès dels anys que portem de crisi sembla que no s’hagi assumit encara la seva profunditat i persistència amb els seus consegüents efectes. Cada nova, o accentuada, expressió cridanera torna a ser notícia destacada que demà passat donarà pas a un altra, nou o no, esgarip dramàtic.

 

En algun lloc del diari he llegit: “Aseguraba Churchill que una regla elemental de etiqueta política prohibe vocear “yo ya lo dije” cuando los acontecimientos históricos le dan a uno la razón”. Alguna cosa semblant em passa pel cap aquests dies tot repassant mentalment  temes dels que m’he ocupat, àdhuc força temps enrere, i que ara hauria de tornar-hi. Quina basarda! Potser, no. Potser sols és l’estat físic que condiciona el meu esperit. Encara que ... sí, quina basarda!

 

13 de novembre.