El rellotge d’en Pepito Agell

Ha aparegut un vell rellotge de polsera en una d’aquelles capses que guarden records dels nostres avantpassats i van d’una casa a una altra quan es mort algú i que un bon dia acaben llençades ja que ningú recorda perquè es guarden tots aquestes trastos vells que no se sap ni de qui són i com hem arribat a tenir-los.

El rellotge té història i encara hi ha algú que se’n recorda d’ella. Era d’en Josep Pepito Agell i el va guanyar en un concurs d’habilitat, traça i experiència en la realització d’una peça mecànica que era l’objecte del concurs. Sí, ell era un bon manyà, un bon mecànic de màquines que el tèxtil mataroní utilitzava per la confecció de mitgeria. Llavors tenia 32 anys i el concurs va ser en el marc de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929.

A la caixa, a la part del darrera hi ha la següent inscripció: “Recuerdo a la exposición Universal. Barcelona 1929. G. Hilscher. Chemnitz.”, i al davant, com si fos la marca del rellotge, la del patrocinador del concurs.:“G. Hilscher”. (curiós, Exposición Universal i no Internacional com oficialment es va dir)

Perquè de patrocinador es tractava. L’empresa G. Hilscher era una de les més antigues i importants del món en la fabricació de maquinaria de fer punt i de bordar, de la ciutat alemanya de Chemnitz, que tenia una bona clientela en les indústries tèxtils catalanes i molt concretament en les de Mataró.

Ho explica molt bé la professora Montserrat Llonch i Casanovas en el seu llibre “Tejiendo en red. La indústria del genero de punto en Catalunya 1891-1936” Ed. Universitat de Barcelona-2007

Amb el temps aquell jove va arribar a Director Tècnic de la fàbrica de Mataró d’una empresa important (Géneros de punto Rafel S.A.) d’aquest subsector del tèxtil. 

La fàbrica situada a l’entrada de Mataró venint per la carretera de Barcelona lluïa una retolació de la marca de mitges que fabricava, dv Barry, que no era altre que el nom de la darrera amant de Lluis XV de França. D’aquesta forma la fàbrica es va conèixer popularment com a can Dubarry. 

22 d'abril.

La rissaga.

Talment com una rissaga. L’economia es retira de cop per intentar protegir-nos d’un fenomen que ha sorgir de repent i imprevist, una pandèmia. Ja portem més d’un mes així. Sectors sencers paralitzats i sense perspectives de quan es podran tornar a posar en marxa i en quines condicions. No es tracta d’una aturada parcial i desprès tot torni a la normalitat. En la seva retirada, l’economia com l’aigua, deixa al descobert tot el que no es veia que hi havia a sota. Quins eren els fonaments que aguantaven algunes construccions que semblaven poderoses. També es posen de manifest els damnificats i com molts d’aquests estan boquejant –com peixos sense oxigen- tractant de sobreviure.

Ara veiem com aquells treballs que s’havien considerat subalterns han esdevingut essencials. Des de les persones que atenen les caixes de les botigues, a les cuiden els vells que ja són més enllà que aquí, als que vetllen per la nostra salut, als que mantenen els serveis bàsics de neteja, seguretat, transport de mercaderies i persones. Ara es fa paleses moltes injustícies.

Ara veiem què són les “plataformes” que es queden sense substància quan la roda deixa de girar. Ara veiem la necessitat de les administracions de les col·lectivitats, les administracions públiques. Ara veiem quan de mal pagats estan aquells professionals que són absolutament necessaris.

Ara veiem com hem fet cultiu extensiu d’activitats molt plaents però que s’han d’abandonar fins que no tinguem solució per respondre al petit virus que ens emprenya, que no sabem encara massa d’on ha sortit, si se’n anirà de tot o rebrotarà més endavant. O si desprès, més endavant, sortiran nous virus que ens tornaran a sorprendre sense preparació.

Ara, diuen, que sí, que caldrà prestar més atenció a les persones, a la Terra, a les complicades relacions que hem establert entre nostres i entre nosaltres i el medi ambient. Diuen... També ho van dir amb l’esclat de la bombolla financera de fa dotze anys i... estem pitjor. Atenció a la reacció: hi és i ben present i no és pas fluixa ni feble.

Quan l’economia torni a pujar la força de la represa colpejarà a altres sectors que ara es creuen resguardats: els pensionistes, els treballadors públics, les empreses que no tindran mercat, els que vivien de l’excedent que haurà desaparegut. Caldrà buscar recursos per anar tapant forats, col·lectius o individuals, llunyans o propers, i d’algun lloc hauran de sortir. Ens haurem de deixar tallar la capa, o ens la tallaran vulguem o no vulguem.

Si volem retribuir com cal als que s’ho mereixen, i ara ho hem descobert que s’ho mereixen (quines descobertes que fem, oi? A vegades fins i tot la sopa d’all), haurem de fer-ho, haurem de retribuir-los com cal i deixar de gastar el que ara esmercem potser en foteses, capricis, superficialitats de les que ens en podem ben estar. Ens en haurem d’estar i col·locar l’estalvi que farem en el que hem descobert que és més important. No cal que ens fem mala sang, ho podem fer sense patir gaire. Tenim de tot i més, massa, per viure dignament. Costarà, però, acceptar-ho. No tot serà la solidaritat que alegrament es manifesta ara. Torno a pensar en la reacció, en la insolidaritat, en l’egoisme.

Ens ve a sobre un estiu trist. El sol escalfarà però no el podrem prendre junts, o massa a la vora uns dels altres. Voldrem compartir les ganes de viure que tindrem, però ens farà por el fer-ho i ens retindrem. Voldrem tornar a veure què hi ha fora de casa i ens posaran tota mena de dificultats per anar-hi. Voldrem, haurem de, tornar a agafar el to muscular i mental, el color, les olors, les relacions que hem perdut o deixat, però  ens reconvindran de fer-ho. 

Continuarem dins la closca, i amb la closca a sobre, un bon temps més.

21 d’abril. Dos dies seguits de pluja entristeixen als mediterranis. Avui estic estoic.

Aproximació a la familía Vilella a Mataró - i 9

Els Vilella d’Alforja a Mataró s’acaben a Mataró i a Ripollet. Sols en resten cinc que en portin el cognom i de segon: dues a Mataró i tres a Ripollet, totes dones, amb el que a la generació següent ja no en quedarà cap amb aquest cognom. Ens queda la seva història. L’Antonet Vilella Llopis va venir buscant nous horitzons i va deixar una nissaga que s’ha anat esllanguint, però que ha viscut totes les vicissituds dels temps i els dies: La demografia antiga i la moderna, la dura industrialització a les fàbriques tèxtils, les lluites sindicals obreres, la recerca de nous horitzons lluny d’aquí, la Guerra Civil i la postguerra, la represa i la restitució democràtica, l’ascensor social, la reconversió industrial,... , la vida. Ara, hem pogut refer aquesta història mercès a que el confinament per la pandèmia del coronavirus ens ho ha permès, ens ha donat temps. Ho deixarem per qui l’interessi: els nostres descendents que sabran dels seus avant passats, algun curiós de la història local, ..., vés a saber si això que avui està a la xarxa hi serà demà. 

(Joaquim Mir. Paisatge d'Alforja)

Vaig descobrir l’obra de Joaquim Mir quan estava a Madrid, ignorància meva. Em captivà. La seva relació amb Alforja m’ha permès obrir i tancar aquesta aproximació als Vilella a Mataró vinguts d’aquella localitat.

Mercès a la descoberta d’en Miquel Huguet Vilella hem pogut confegir plegats, amb en Pere Palau també ajudant, l’arbre genealògic complert d’un home de camp que se’n ve a una ciutat industrial. Emigració interior primer, més endavant altres camperols de molts indrets se’n anirien també del camp cap a les ciutats. Els que ara som aquí, a Mataró, som fets per moltes llets (“Mil leches hay en tus cenizas” que cantava en Serrat), les dels Vilella d’Alforja també. Gràcies.

La ciutat de Mataró s’ha fet molt gran, dels 20.000 habitant dels començaments de segle als més de 125.000 d’ara. Aquí el plànol de l’any 1940 amb les indicacions (costen de veure) dels llocs on han estat els Vilella de Mataró.

(Mataró, avui. segle XXI)

Alforja s’ha quedat amb els habitants que tenia, va davallar com totes les poblacions agrícoles i ara recupera el que tenia que no és pas gaire. El vi és una font de renta i riquesa allà baix,  al Baix Camp i al Priorat, a les terres tarragonines i de l’Ebre, ara anomenat i apreciat. 

Acabo amb un altre Joaquim Mir, tal com al començament. "El mirall de l'església"

El celler de Can Silveri manté oberta la bodega que va començar l’Antón Vilella Llopis a principis del segle XX, ja fa més de cent anys, quasi cent vint. Espero que s’acabi el confinament i poder-hi anar a prendre un got de vi a la seva salut i al record dels avantpassats de la meva dona.

(Serrat canta Machado)

Mataró, 19 d’abril de 2020. Estic satisfet i content.

Aproximació a la família Vilella a Mataro -8

Queda parlar de la culpable de desembolicar la troca. La M. Antònia Agell Vilella. Aquí la teniu:

Agraeixo a en Miquel Huguet Vilella que em va fer arribar l’enllaç al programa GenoPro https://www.genopro.com per fer arbres genealògics que m’ha ajudat a fer aquest, el primer que aconsegueixo fer –no és pas difícil- i no crec que sigui el últim que faci. Puc fer tota la meva pròpia família. 

Ja ha quedat dit que va estudiar al Cor de Maria amb bon aprofitament, però sols va fer-hi la primària i un títol de comerç no homologat. També ha quedat explicada en aquest blog la seva palma de Rams que li regalava el seu padrí, el cadiraire del carrer de Sant Josep que era el marit de la seva tia Antònia Vilella Llopis. 

(al casament de l'Assumpció Bada Vilella, la M. Antònia Agell, la Isabel Vilella i la Magdalena Vilella)

Més endavant, ja promesa, va fer tot el batxillerat al nocturn del Damià Campeny fins al Preuniversitari i la prova d’accés a la Universitat que va aprovar. Es va matricular a la UNED, però... ja van arribar els fills i aquí es va acabar la seva possible carrera universitària.

A quinze anys va entrar a treballar a “Calcetines Bebé”, suposo que per indicació del seu cunyat Salvador Alsina que hi treballava. Era l’any 1966. Allà es va estar a recepció, atenent a qui entrava per la porta del Camí Ral, fins que va decidir ella soleta que volia anar a treballar la Caixa d’Estalvis de Mataró, ja Caixa Laietana. Va ser, desprès de fer el corresponent examen per entrar-hi, el 1971, de la segona promoció de noies que va reclutar l’entitat (Som els imponents de la gran Caixa d’Estalvis, ...) que fins llavors era un espai d’homes. La van col·locar de secretària a la Direcció. Quan la van prejubilar al febrer de l’any 2011 amb la crisis de les Caixes d’Estalvis s’hi havia passat al mateix lloc, amb tres Directors Generals i en quatre edificis diferents, quasi bé 40 anys, li va faltar ben poc.

(pati d'operacions de la Caixa d'Estalvis de Mataró. 1960)

(L'al·legoria de l'estalvi que hi havia a la Caixa d'Estalvis de Mataró, obra de l'Alfred Opisso)

(a les oficines de primigeni l'edifici del carrer Palu 18)

A l’estiu del 1967 va conèixer en un ball particular a un xicot que acabava d’aprovar el primer curs d’econòmiques, en Manel, recordo que era al pati d’una casa del carrer de Sant Isidoro. Li va caure bé, es van prometre, i encara està amb ell. Sembla que no li ha anat malament. Van fer un llarg prometatge (amb tot el que comportava en aquells temps), el noi havia d’acabar la carrera i situar-se. 

Es van casar a l’ermita de Sant Miquel de Mata a la tardor de 1972 i se’n van anar de viatge de nuvis... a Paris!, ell tenia 24 anys, ella 21. Avui en dia, impensable. No el anar a París, sinó el casar-se a aquella edat.

Han tingut dos fills, en Josep i l’Eulàlia que els han fet avis de tres marrecs, en Gerard i la Mar, “colombianitos” ja que ho és el seu pare i això sembla que allà és automàtic, i en Joan, un belluguet,  que ara fa dies no els podem veure (dinen entre setmana cada dia a casa) pel confinament maleït.

(En Josep i l'Eulàlia de ben petits)

No puc tancar aquest semblança de la M. Antònia Agell Vilella sense una fotografia que no em resisteixo de publicar per expressar a on va aconseguir arribar la incardinació dels Vilella d’Alforja a la ciutat que va anar a raure l’Anton (Antonet) Vilella Grifoll.

(A la sortida de l'ofici de Les Santes l'any 1983. Temps era temps.) 

19 d’abril. Avui és diumenge, per dinar uns bons pèsols del Maresme amb botifarra negra.

Aproximació a la família Vilella a Mataró -7

(Marta Agell, M. Antònia Agell i Isabel Vilella Llopis al carrer Sant Josep, a les portes de la Banca Majó Hermanos)

La Marta Agell Vilella i la M. Antònia no van conèixer els seus avis, en prou feines al pare.

(Felicitació de les germanes Marta i M. Antònia Agell Vilella a les seves tietes. 1958)

La Marta va estudiar a les aules del col·legi de “Les Capes” del Torrent, de les Germanes Missioneres de la Immaculada Concepció (com a curiositat en aquelles aules ara hi va el meu nét petit, en Joan. Són les aules de l’etapa infantil de l’Escola Pia Santa Anna) i desprès, com ha quedat dit, es va posar a treballar al començament a l’Aliança Mataronina i desprès a can Molfort’s.

Es va prometre i casar amb en Salvador Alsina Bruguet (1938-1988). Cal explicar algunes coses d’en Salvador, que seria el padrí del meu fill Josep. En Salvador tampoc va conèixer al seu pare, en Miquel Alsina Salvà, mort al front durant la Guerra Civil no se sap on, potser a la batalla de l'Ebre. Declarat desaparegut, la seva dona i mare d’en Salvador, Rita Bruguet i Gual (1917-1990), quedà viuda i es tornà a casar amb Rogelio González Sánchez que era Sargent de la Guardia Civil, del quarter de l’Havana, al costat de casa seva. A la seva mort, com correspon, va ser ascendir a Tinent. Val a dir que l’avi Rogelio (Guijuelo, Salamanca,1898- Mataró,1984), com era anomenat quan el vaig conèixer, es  va comportar com un autèntic pare a totes amb en Salvador Alsina, sense cap condicionant. La pertinença d’en Salvador als minyons de muntanya ho palesa. Futboler i seguidor del Barça és una altra de les possible fonts de l'afició al futbol del meu fill.

En Salvador Alsina va treballar molts anys a “Hijos de Jaime Torrellas S. A.“, vaja, a “Calcetines Bebé”, una altra de les fàbriques importants de mitgeria de Mataró, al Camí Ral cantonada amb la plaça del Dr. Fleming, arribant a ser-ne el Director tècnic, fins el tancament de l’empresa a meitat dels anys vuitanta. Llavors, es va muntar pel seu compte continuant la fabricació de mitjons però li va durar poc ja que va morir molt jove, sols tenia 50 anys. Un cop molt dur per la Marta Agell Vilella. Era molt maca, oi?

El matrimoni Alsina Agell va tenir una filla, Marta (llicenciada a ESADE i tota la vida treballant a BDF-Tesa), nascuda el 1963, va casar amb en Fernando (Ferran) Pineda Pérez (no van tenir fills), i en David, solter, (enginyer tècnic industrial que ha fet de professor de secundaria), nascut el 1970.

La Marta Agell Vilella va morir amb 64 anys al poc de la darrera de les germanes Vilella Llopis, la Lola, el 2004. La seva filla Marta Alsina Agell també va morir molt jove, als 54, al 2017.

18 d'abril. Diu que potser obriran aviat els mercats ambulants. A veure si és veritat i podem tornar a la rutina desl dissabtes.

La mort.

No fa tanta por la mort

És fugir...

I arribar

a una immensa platja d’or

per a no tornar a morir,

per no tornar a marxar.

Josep Punsola

Ahir al vespre, mentre sopàvem mirant les notícies ens cau la mort de Luis Sepúlveda. Feia exactament un mes, en un dels primers escrits del confinament, vaig escriure sobre ell desitjant-li la recuperació. No ha estat així, ens ha deixat, el maleit virus. Tindrem els seus llibres, continuarem pensant en regalar-los a gent que apreciem i volem obsequiar-los amb un bon detall.

De l’escrit d’ahir no em trec del cap els anys durs que va passar el que hagués estat el meu sogre, en Pepito Agell, que no vaig conèixer. Es casa el 1934, l’esposa se li mort al 1935, el pare el 1936 en que es torna a casar per segona vegada, però el primer fillet se li mort amb dos mesos al 1937 i a la tardor del mateix any se li en va la mare. Tot això en mig de la Guerra Civil. Quin desastre! Garrotada rere garrotada en un context depriment.

La vida. Un aspecte d’ella és la mort, és el final de la vida. Aquests dies es compten els morts de la pandèmia com una cosa esgarrifosa sense contextualitzar que sempre ha estat així. Massa ben acostumats a la rutina que anava allargant l’esperança de vida. Aquí, però no a altres llocs. En la història de la humanitat la mort com acabament de la vida sempre hi ha estat present: Guerres, pandèmies, catàstrofes naturals, fams, bogeries,...

Volem que la vida s’allargui, encara que segons a quin preu en la seva qualitat no sé pas si val la pena. El debat ja és al carrer. El nostre cos un cop acabada la seva maduresa comença a deteriorar-se (caldera vella, bony o forat). Menys ràpidament que en altres temps, cert: les condicions i nivell de vida, la alimentació, els cures físiques i psíquiques, els majors coneixements nostres i de la societat, ...tot hi ajuda. Però encara hi ha límits. Diu que potser, d’aquí poc, els podrem superar, no ho sé, i sobre tot no sé pas si valdrà la pena superar-los segons com vagui tot.

Ens esgarrifem de les morts, no les acceptem com una cosa natural. Quan toca, dol, però no hi ha res a fer un cop s’ha produït el traspàs. Ja està. Voldríem que no hagués passat, ¿s’hi han posat els mitjans perquè això no hagi pogut tenir remei? Potser tots els que teníem i podíem, però no volem acceptar la seva insuficiència, els seus límits. No pot ser pensar que no passarà res, que tot té possible solució. No, no tot té solució i poden passar coses doloroses. Anem millorant, les estadístiques ho diuen. Aquí pràcticament no hi ha mortalitat infantil, les perspectives de la vellesa són cada cop més grans, s’avança en els tractament de patologies que fa pocs dies eren incurables, ... però encara no som Déus, sols som espurnes en l’espai interestel·lar que s’apaguen en un no res. Resignem-nos a ser humans, molt millors que les bèsties i les plantes; que en sabrem molt més de tot properament, però encara no, ni mai, –malgrat els esforços que hi dedicarem-, arribarem a que la mort no sigui part de la vida.

Tot això m’espera

Si m’aixeco

demà.

Si no em puc aixecar

mai més

heus aquí el que m’espera:

-Vosaltres restareu,

per veure el bo que és tot:

i la Vida

i la Mort.

Joan Salvat-Papasseit.

17 d'abril.

Aproximació a la família Vilella a Mataró -6

Cal explicar ara la Isabel Vilella Llopis, la Isabelita, la meva sogra, la penúltima de les filles de l’Antón Vilella Grifoll. Abans de casar-se va a anar a treballar a “la fàbrica”, com tocava, segurament a ca l’Ymbern com la seva germana Maria. Consta com a repuntadora.

Maria Vilella, Isabel Vilella i Josep (Pepito) Agell

Es va casar el 1936, el 10 de maig, a Dosrius, segons consta als papers, tenia doncs 25 anys. Es va casar amb un vidu, en Josep “Pepito” Agell David. (Als papers el seu segon cognom surt a vegades com a Daví o Diví, per exemple en la seva pròpia esquela. Però l’esquela de la seva mare consta com a Antònia David i al seu DNI també està com a David. Per tant tancarem la polèmica i el deixarem sempre com a David). S’havia casat en primeres amb Concepció Batayé Sala el 1934 que es va morir l’any següent, el març del 1935. Per tant, la viudetat li va durar ben poc. Ell, però, ja era gran, nascut al 1897, en Pepito tenia 39 anys quan es va tornar a casar, no podia esperar-se massa.

El matrimoni va anar a viure al carrer Fray Luis de León, no gaire lluny de la bodega de l’Anton, carrer rebatejat al poc com a Miquel Bakunin (entrem en temps revolucionaris) és de suposar amb els pares del marit encara que per poc temps. El pare, Jaume Agell Peradejordi, mort aquell mateix any 1936, la mare, Antònia David Ambrós, l’any següent, el 1937. 

Les desgràcies se’ls acumulen a la nova parella, el primer fill que tenen, en Jaume morirà també l’any 1937, als dos mesos. Amb la guerra de per mig s’esperaran fins al març del 1940 perquè la Isabel porti al món a la Marta Agell Vilella. Molt més endavant, de “relliscada” com es deia llavors, el 1951, arribaria la M. Antònia. El pare ja tenia 54 anys.  

De jove havia estat esportista, porter del Iluro F.C., no sé si va traspassar els seus gens al meu fill que és un futbolista i futboler empedreït.

(Isabel Vilella, Marta Agell Vilella i Pepeta Agell)

Cal explicar que en Pepito Agell tenia dues germanastres, una per part de mare, Carme Salich David, casada amb en Pere Cantó Bombardó, que es va morir el 1954, i per part de pare la Josepa (Pepeta) Agell Faixedas, que ja gran es casaria amb el vidu de la Carme Salich (entre elles no eren res, el pare vidu d’una s´havia tornat a casar amb la mare vídua de l’altra). 

(La família Agell-David al complert: Jaume Agell Peradejordi; Antònia David Ambròs; Pepeta Agell Faixedas; Josep Agell David i Carme Salich David)

La tia Pepeta, com va ser coneguda sempre, es va fer molt amb la família de la seva cunyada Isabel. Vivia al carrer de Puigblanch n. 19, no gaire lluny d’on acabaria vivint la Isabel.

(Pepeta Agell, Ricardo Vilella, Magdalena Vilella, Josep (Pepito) Agell, Isabel Vilella, Mercedes Vilella. Marta Agell, Maria Vilella i Lola Vilella)

El Sr. Cantó, com era conegut a la família traspassaria al 1961 i la Pepeta Agell arribaria fins els 94 anys, finint el 1988.

Josep Agell Davíd era un bon manyà, mecànic de màquines, que va arribar a ser Director Tècnic d’una important empresa de Mataró, “Géneros de punto Rafel S.A.”, situada just a l’entrada de la ciutat venint per la carretera N-II des de Barcelona. Era la primera fàbrica que es veia, coneguda com a can Dubarry i també can Ruaix. A la tanca de la fàbrica que donava front la carretera hi havia estucada -ben visible omplint tota la paret amb lletres majúscules- la marca del producte que feien: MEDIAS DVBARRY. Quedava clar, entraves a la ciutat del gènere de punt.

El carrer de Director tècnic comportava tenir un habitatge dins del recinte de la fàbrica. El Director tècnic sempre estava al peu del canó, diumenges i tot, afinant les màquines. La Isabel Vilella va deixar de treballar i la M. Antònia Agell va néixer a la clínica de la “Alianza Mataronense” puix el pare pertanyia a la seva Junta Administrativa i va créixer de petita comptant amb la seva germana gran els cotxes que passaven per la carretera des de les portes de can Dubarry, tota una distracció llavors.

(Marta Agell, Josep Agell, Isabel Vilella al patí de can Dubarry)

La vida es va tòrcer pels Agell-Vilella. L’any 1956, en una operació de pedres al ronyó que semblava senzilla, en Josep Agell David s’hi va quedar. Tenia sols 60 anys. Tot un daltabaix per la família que va haver de buscar casa i feina ja que la que les sustentava s’havia esvaït. La casa era de l’empresa, la Isabel, amb dues filles petites, va haver de tornar a posar-se a treballar.

La germana gran de la Isabel, l’Antònia, els va llogar un pis tenia al carrer Prat de la Riba (llavors, Primera Bandera de la Falange de Catalunya) un segon al n. 54. Allà vaig anar molts dies a buscar i a deixar a la M. Antònia quan érem promesos i a dinar-hi diumenge si, diumenge no, a la trobada familiar. La Marta Agell Vilella que havia començat a treballar a l’Aliança Mataronense va buscar un sou millor  a “Calcetines Molfort’s”, llavors una potent i arrelada fàbrica de mitjons del carrer de Sant Agustí. La M. Antònia va començar escola al Cor de Maria amb bon aprofitament. De principi de viudetat, la Isabel Vilella es va posar a treballar a casa seva, “a mans” com es deia, però veient que els ingressos eren migrats va tornar a treballar a ca l’Ymbern fins que amb el temps per motius de desviació de la columna vertebral va aconseguir la llarga malaltia.

Amb els anys, la Marta Agell Vilella es va casar i va tenir fills (ja en parlarem) i el pis de Prat de la Riba es va fer petit, a més la tia Pepeta hi tenia una habitació per anar-hi a dormir cada vespre, de dia s’estava a casa seva al carrer Puigblanch.  El jove matrimoni va anar a buscar el seu cau propi, a un pis del bloc que es va aixecar al solar que va deixar lliure on hi havia la casa de l’Alcalde Crespo, don Pedro, al Camí de la Geganta, 3, llavors Ronda Carlos III. 

Quan l’Antònia Vilella va necessitar el pis ja que va tornar el seu fill buscant on arredossar-se, la Isabel se’n va anar a viure amb la seva filla gran, la Marta, i en aquell pis va acabar els seus dies a l’octubre de 1980, jove encara, tenia 68 anys.

Per cert, l’Antònia va haver d’anar a viure els seus darrers temps al pis de les seves germanes al Camí Fondo, 20, on va mori al 1982.

16 d'abril.

Rondinaires i remugadors.

Ens pensàvem que érem Déus i només som una corrua de formigues destarotada per una gotellada.

Al matí surto cada dia a comprar el diari. És l’excusa per treure el cap de casa aquest dies de confinament. Al tornar, el deixo sobre la taula i allà es queda pràcticament sense obrir. Total, per a què llegir el diari que secció a secció va ple del mateix? De fora d’aquí, d’aquí, de més aquí, de cultura, d’esports, de la gent, d’economia,... tot va sobre el mateix: de com va la pandèmia. Els comentaristes també donen voltes sobre el mateix: com va ser, com està anant, quan en sortirem i com ens en sortirem, quines conseqüències tindrà,... Tots anem donant voltes, espectadors inquiets que voldríem un final, algun final, però aquest encara s’està escrivint.

No tinc costum escoltar la ràdio, i de la televisió, a l’hora de menjar, a taula, miro els noticiaris del migdia i del vespre. Si hi ha una roda de premsa de Ministres o de tècnics desconnecto, especialment de les preguntes dels mitjans de comunicació ja que sols són l’energia per fer anar la dinàmica per la roda comunicativa que va girant i que ningú sap –com diu la cançó- on i quan es pararà.

A partit de la mitat de la graella de les noticies, en lloc de l’apartat de successos –El Caso- apareixen els rondinaires i remugadors. Els que estan penjats a l’estranger i volen tornar i els que s’han quedat atrapats aquí i se’n volen anar: els han de resoldre el seu problema!; els que se’ls ha mort un familiar a una residència d’avis i es queixen de no haver estat atesos com cal: com si estiguessin a Hollywood!; Els estudiants que han de fer la selectivitat o acabar el curs i reclamen que puguin fer-ho quan tocava: faltaria més!. Els organitzadors de tota mena d’esdeveniments: culturals, esportius, artístics, religiosos, que criden al cel (brams d’ase...) pel que els comporta l’aturada i la manca de perspectives per reprendre l’activitat: ho haurem de deixar per vés qui sap quan!. Els treballadors i empresaris a qui no els deixen treballar preguntant-se perquè no els deixen, i els que els deixen preguntant-se perquè els deixen. Els que viuen en pobles de l’Espanya buida que reclamen els serveis de tota mena que no tenen i d’altra part no volen que hi vagin els metropolitans de cap de setmana, no sigui que els encomanin. Els que viuen en ciutats que tenen les criatures dins dels ruscs que són els blocs de pisos petits i apilonats sense espais comunitaris amb una petita terrassa, balcó, o finestra per treure el cap,...

En fi, tota una col·lecció de rondinaires i remugadors que demanen, reclamen, es queixen, mostren la seva preocupació, exigeixen, protesten, es dolen, s’enfaden,...

A part, no val la pena entrar-hi, no s’ho mereixen, l’espectacle de personatges polítics que manifesten públicament la seva irresponsabilitat. Deixem-los, ni cas, oblidem-los!

Sembla mirant aquest panorama que encara hi ha molta gent que no ha assumit, no ha interioritzat, ben bé el que està passant. De cop i volta el món s’ha capgirat. Ha sortit una cosa petiteta, un virus nou, nociu, que s’ha escampat fàcilment i empastifa tota la humanitat. Si volem defensar-nos per no patir més del compte, perquè no ens danyi més del compte, hem de partir de que les nostres perspectives han canviat. No si valen queixes ni voler fer veure que no passa res, i pitjor, que no passarà res.

Deixem la queixa, els retrets, les exigències, les culpes..., no serveix de res. Assumim que estem en una situació nova i que tot ja és diferent i no podrà tornar a ser com abans. No podrem tornar a re emprendre com si d’un parèntesi es tractés. És un punt i a part. Hem de començar  de nou allà on ens deixi el paràgraf anterior. No hi haurà continuïtat. Haurem de re emprendre allà on ens deixi la pandèmia i com ens deixi. No hi ha volta de fulla, s’ha aturat la roda de la vida de mig món. És molt fort, oi? Ens en adonem?

Quan més aviat assumim que s’ha estroncat el que fèiem –la nostra vida- i que l’hem de re emprendre amb les condicions en que quedem –especialment les econòmiques i socials, també les polítiques-, millor, ens enfrontarem millor al futur que ens ve. Serà diferent, ja que no hi haurà continuïtat sinó que partirem d’un trencament.

No ploreu pas sobre la llet vesada. Tenim recursos de sobra per tirar endavant, però res no serà igual. Les perspectives i esperances que ens havíem fet ja no hi són, però en podem –n’hem- de construir unes altres.

"Que tot plegat són quatre dies i el temps no deixa massa temps."

Aquesta fotografia d’una caricatura maltractada pel temps, pel temps que ha passat i que ha passat dins d’alguna capsa de sabates, és una imatge d’un temps semblant a l’actual. Vençuts de la Guerra Civil, detinguts, jutjats, condemnats i complint presó, maten el temps donat voltes a la palmera del pati de la Presó Model e Barcelona a la tardor de 1939.

Al sortir, desprès del parèntesi, començarien a fora una nova vida. Va ser també un punt i a part. Res tornaria a ser com abans. Pel meu pare, la dona morta amb el fill a les entranyes, l’estranyament, el desterrament del seu poble, una nova feina, fer una nova família, construir una nova llar, ... i va tornar a començar, i se’n va sortir.

15 d’abril.