Emigració.

Aquests dies hi ha mobilitzacions de joves protestant perquè la situació econòmica del país els empeny a emigrar. Sorprenent, demanen com un dret que se’ls doni feina allà on han nascut. Hem arribat a un punt de visió idíl·lica de la realitat que pensem que tot és possible i que algú, sí, algú, s’ha d’encarregar de proporcionar-nos el que volem.

 

Venim d’uns anys molt bons, tot anava cap amunt. Les prestacions bàsiques es multiplicaven i s’expandien. Les col·lectivitats, grans o petites, centrals o allunyades, riques o pobres, veien com s’obrien escoles, fins i tot universitats, hospitals i ambulatoris, residències per la gent gran, pels discapacitats; es subvencionaven manifestacions culturals de tota mena, populars, experimentals, de joves i de grans; s’obrien noves fronteres d’atenció social i cívica pròpies, dèiem, de països avançats. Ens ho varem creure. Era possible viure tots plegats en un món millor. A més, no semblava gaire difícil aconseguir-ho. Grans, grans esforços no varem pas fer. Tot lo més, els feien els nou vinguts amb alguna consegüent mala consciència per part nostre.

 

I tot plegat, com si d’un castell de cartes es tractés, la construcció s’ensorra, el panorama s’enfosqueix  i ens costa d’acceptar que la causa no és d’ara, dels que manen que no saben com sortir-ne, de les obscures i tèrboles maniobres de poders amagats o visibles, financers, mediàtics, ideològics. Clar que hi ha una responsabilitat actual de tots aquests, per no dir la veritat, per amagar-la, per no assumir la part que els correspon, per pretendre traslladar-la sols als de baix, però també hi ha una responsabilitat del que férem tots plegats abans, inqüestionable. Els gemecs d’ara no es corresponen amb la prudència que varem menysprear abans.

 

Espanya ha estat un país d’emigració com gairebé tots els països d’Europa. De fet, els moviments migratoris en l’actualitat són menors, relativament, que els que hi hagué en altres èpoques de la història. Quan la base econòmica d’una societat no donava per mantenir tots els seus membres n’hi havia, generalment els més agosarats o emprenedors, que se’n anaven a buscar en altres llocs un futur millor. En virtut de què aquest pressupòsit ja no és vàlid? Cert que una gestió racional de la societat podria reduir, fins i tot eliminar, aquesta necessitat d’emigrar. Però no estem, encara i ben lluny, d’una societat d’aquesta mena. N’hem après poc, malgrat saber moltes coses, de com  governar-nos. Per tant, és estavellar-nos contra la realitat oblidar que les coses són com són mentre no aconseguim fer-les diferents. I donar feina a tothom que en vol tenir en aquests moments no és possible. Ja sé que és dur, però és així. Conec gent que tenen els seus fills a Àustria, Suïssa, França, Anglaterra, Mèxic, Brasil, Perú, Xina i fins i tot a Austràlia. És molt dur, però és així. No és cert que “No nos vamos, nos echan”. Prou voldríem que es quedessin, però no pot ser, no hi caben, no s’hi poden mantenir aquí, que és una altra cosa. Cal dir-ho, acceptar-ho i no esverar-se més del compte.

 

(d'una presentació de fa un any i mig)

 

9 d'abril.

El museu de Céret.

Val la pena arribar fins al final de l’exposició permanent del Museu d’art modern de Céret sols per admirar la col·lecció de plats i bols de ceràmica de Picasso amb motius taurins. És impressionant aquest treball del malagueny. Però abans, s’han pogut veure, des de dibuixos d’Henri Matisse, a figuretes de Manolo Hugué, un Marc Chagall, i altres obres d’artistes que feren en algun moment estada a Céret o s’hi van establir. Com sempre passa a les exposicions permanents dels museus, algunes de les peces anunciades com a reclam no es veuen ja que potser estan cedides en aquell moment, o vés a saber.

 

 

Manolo: Les deux catalanes, 1913. 

Jean Marchand: Plaçe de Céret, 1912.



L’exposició temporal que hi ha ara també val la pena. Auguste Herbin, coetani de Picasso, també va a Céret a la seva època cubista i es pot veure a través de l’obra esposada com amb el pas dels anys va evolucionant fins a l’abstracció ben acolorida. Aquells artistes, però, quan passaven necessitats econòmiques, abans d’estar assentats i ser reconeguts, podíen fer el “retorn a l’ordre” sense cap problema.



 

Auguste Herbin: Le Canigou, 1913.

Auguste Herbin: Le pont de Jan Sarris a Céret, 1923.

 

El monument als "enfants morts pour la patrie" de Céret, Plaçe de la Liberté, és de l'Arístides Mallol.

 

30 de març.



Això ja torna a anar!

Diumenge, fins a la "media legua".

 

22 de març.

La torre de la arrogancia.

“Intensa, compleja y de caras cambiantes, la Gran Recesión está todavía lejos de ser un episodio traumático que ya ha quedado atrás para ser estudiado por los historiadores. Dejando ahora al margen los peligros de involución y las sorpresa que aún se podrían producir, parece claro que esta crisis dejará un legado duradero; lo dejará en el orden estrictamente económico, pero probablemente también en lo político, en lo social y acaso en lo cultural.”

 Xosé Carlos Arias y Antón Costas: “La torre de la arrogancia” Ed. Ariel, B-2011.

 

Els autors expliquen que el llibre el varen concloure ara fa quasi bé dos anys, per la primavera del 2011. Ja havien passat algunes fases de la crisi que es va desfermar el 2007-2008, però en començaven d’altres fases. No sé si ara, amb el que ha vingut succeint desprès, mantindrien el cautelós optimisme sobre el possible retorn de la política front els mercats. Cautelós, ja que apunten sense massa certesa ni immediatesa que pot anar per aquí. En tot cas, si que hi haurà una reflexió profunda de la que segurament se’n derivarà algun canvi. Potser hauríem de començar a parlar no tant de la “Gran Recessió” com de la “Gran i Llarga Recessió”.

 

El tema, però, està molt ben explicat i documentat, especialment des del punt de vista acadèmic, des de com la teoria va imposar una determinada visió a partir dels anys 80 en contraposició a les idees anteriors i com la política va fer el mateix gir. De com, amb l’esdeveniment de la crisi, la política, horroritzada d’enfrontar-se a una altra Gran Depressió com la del 29, va passar-se a l’heterodòxia i com varem reaccionar els mercats ràpidament collant-la. (No hem d’oblidar que entre el mercats podem considerar-hi plegats la Xina “comunista” i els més retrogrades posseïdors d’energia. Tema col·lateral, però important). El que queda clar és el necessari retorn de la ciència econòmica(sic) al camp de les ciències socials, les que tracten aquest imprevisible o voluble subjecte que són les persones humanes.

 

Un apunt darrer per Espanya, que com algun altre país, va aprofitar la bombolla financera transformant-la en un esgarrifós apalancament, bàsicament privat, que ens ha endogallat fins dalt al esclatar aquella. Es descriuen les alternatives de politiques que podien efectuar-se, encara que potser caldria aclarir millor les possibilitats de portar-les a terme. En el nostre cas, amb la inclusió a l’euro, hem estat arrossegats segurament a la que menys ens convenia. El Govern anterior va fer el que va poder, mentre que l’actual no pot, vol o sap fer gaire de diferent.

 

I el bri d’esperança, a les darreres línies de l’assaig:

 

“Y junto a todo ello, de un modo más impredecible pero no menos determinante, los invisibles ejércitos de los partidarios de los mercados y de las políticas parecen estar reorganizándose para avanzar hacia escenarios de mayor confrontación.

Los resultados de la larga batalla que está por venir entre mercados y política son, desde luego, inciertos.”

 

14 de març.

Deixem-ho en Purgatori.

Arribada a l’edat formal de la jubilació. Bé, no exactament. Ara, en la decisió oficial d’allargar-la fins els 67 anys d’aquí uns quants anys, cada any s’ha de comptar un mes més. Per tant, fins d’aquí un altre mes. Llavors, es podran abandonar els llimbs. Sí, als efectes de l’EPA un pot estar aturat, encara que si no s’està inscrit als registres administratius de l’atur formalment no ho és. Això darrer, total per a què? Avui en dia, a aquesta edat i sense poder percebre cap prestació, no paga la pena preocupar-se per estar registrat.

 

Encara que als llimbs... vols dir que no és a l’infern? Les perspectives d’una possible jubilació anticipada no s’han pogut pas acomplir. La normativa no contempla segons quines situacions, molt excepcionals, i cal acceptar-ho. A viure de l’aire del cel, o dels estalvis. Sort de ser previsor, o d’haver tingut la sort de poder-ho ser. Clar que això comporta ajudar a deprimir el consum, anar amb compte. També aquí la sort de poder-ho fer, potser les circumstàncies viscudes i l’edat hi ajuden, no cal fer tanta despesa, hom ja té de tot. No només, però, no hi ha ingressos, sinó que ha calgut mantenir actives les cotitzacions socials amb un conveni especial ja previst en casos semblants. Això sí que és una “pasta”!

 

Deixem-ho en el purgatori, per mal cap. Ara si, doncs, que ja es veu la llum del jubileu! Veurem  però, quin recorregut i amplada tindrà. Que els déus us siguin propicis!, que deien els clàssics.

 

 

 

10 de març.

Europa, dubte.

Ruben L. Oppenheimer
al NYT.

Desinflats, o per inflar?

7 de març.

Cançó.

Una gran pluja molt aviat caurà.

 

1 de març.

Acceso no autorizado.

Ja fa algun temps en Joan me’n va parlar d’aquest llibre: “Acceso no autorizado” de Belén Gopegui. Mondadori, B-2011. Estava a la pila dels pendent per llegir i ara li ha tocar el torn. Potser amb retràs sobre el seu moment, si, perquè hi ha obres que tenen el seu moment més que d’altres que poden ser més intemporals. Certament, Joan, quan va sortir aquesta novel·la, ara fa dos anys, jo encara estava al rovell de l’ou i al meu entorn no se’n va parlar gens. Potser és que estava més a la clara que al rovell i ni m’assabentava del més proper, en tinc la sensació certa. Perquè la novel·la va dels temps del recent segon mandat socialista.

 

Els crítics i els entesos en deuen haver donat complida explicació i valoració del treball, reconec que és la primera obra que llegeixo d’aquesta autora i no sóc cap entés. El que m’ha quedat, més enllà de la versemblança del personatges que hi surten i d’entrellucar les possibilitats de les tecnologies de la informació i la comunicació, és la reflexió que conté sobre el poder.

 

Sobre el poder real i com s’exerceix, sobre el poder que sembla que s’exerceix i no és real, sobre el poder imaginari que intenta trencar el poder de veritat, sobre la impotència de molts dels actors que volen i no poden i el cinisme dels que poden i volen. Una certa sensació de desànim front la força dels que manen de veritat, de que serà molt difícil pretendre canviar les coses que caldria canviar. (Ah!, la història del finals de les Caixes d’Estalvi que hagués pogut ser un altre). Que potser veurem llambregades, intents, de revolta que no conduiran a res, (Què se’n a fet del 15M?) a menys que es trobin altres mètodes, altres formes organitzatives, altres estímuls per aplegar més forces de les que ara hi ha.

 

Potser, també, no han estat massa encertats els dies que m’ha tocat compartir amb aquesta lectura.

 

20 de febrer.

Prou!

L’ambient polític ha esdevingut irrespirable. Seguir les notícies és un exercici desmoralitzador, depriment. Sembla que volen refregar-nos per la cara tot allò que pressuposem que hi ha de negatiu en l’activitat pública, la brutícia que circula per les clavegueres de la política. Pressuposem que existeix, sí, però per favor, no cal que ens ho ensenyeu continuadament, és fastigós. Què cal dir-ne? Ja no queden paraules. Els lectors de novel·la negra saben allò de que la realitat sempre supera la ficció.

 

La irritació de la ciutadania augmenta. La crispació dels actors de la política per la seva impotència en donar respostes positives a la situació econòmica i consegüentment social que estem travessant els porta per mals camins. En lloc de reconèixer que cal asseure’s i pactar les sortides possibles continuen el vell joc d’altres moments que ara no és acceptable. La justícia, a pas de tortuga. Els mitjans de comunicació se’n fan ressò, és la seva feina, però a l’hora els fan el “caldo gros”. Embolica que fa fort. La caldera a punt de rebentar.

 

Això és insuportable, prou! Cal oblidar-se’n i sortir-ne, anar a passejar, a que ens toqui l’aire. Sortir del reclòs món de la política. Hi ha més vida, i més bonica, a fora. Alguns, ja grans, poden excusar-se i escudar-se en la feina que han fet. Ara toca als més joves enfrontar la situació, ells tenen més futur i si no l’entomen, què els espera? Són aquests els que han de dir “¡A la calle que ya es hora!”

 

15 de febrer.

Carnestoltes

12 de febrer.

Contrapunts.

Hi ha quatre assassinats que ha de resoldre el comissari Kharitos. És la segona entrega de la sèrie sobre la crisi grega que està lliurant el novel·lista Petros Màrkaris . Si en la primera, “Amb l’aigua fins el coll”, els assassinats eren del món financer ara, en “Liquidació final” , són defraudadors a Hisenda, o aprofitats o en conxorxa amb el sistema polític. L’assassí justicier i venjatiu signa com el Recaptador Nacional i aconsegueix, al fer públics els seus fets, que alguns altres defraudadors arreglin els seus comptes amb Hisenda, fet que comporta automàticament la popularitat de l’assassí i la temença de les autoritats que amb el seu comportament han permès la situació de desgavell fiscal en que viu la col·lectivitat. Hi ha les explicacions, que fan al investigador, de dos dels que espantats paguen que són sensacionals.

 

Tot ben adobat amb referències a la vella història dels grecs i a les moltes possibilitats que la ficció dóna a les tecnologies de la informació per poder ràpidament esbrinar tota mena de dades tant pel costat del delicte com de la seva persecució. Si a més, hom vol conèixer els carrers i la circulació d’Atenes, el seguiment de les anades i tornades de Kharitos està minuciosament explicat en les circumstàncies de convulsió social actuals.

 

La novel·la té dos contrapunts: L’un és el de la família de comissari, amb la filla que sospesa la decisió d’anar-se’n a treballar per l’ACNUR a l’Àfrica, davant les dificultats de trobar feina al seu país, amb l’esglai corresponent dels seus pares. Aquest fet es resolt per la intervenció d’un vell esquerrà conegut del policia, en Zisis, que aconsegueix dissuadir-la en l’últim moment.

 

L’altra contrapunt és més dramàtic: són els set suïcidis que puntegen la novel·la. Comença aquesta amb el descobriment de quatre velletes que no poden aguantar més la seva situació decideixen llevar-se la vida plegades. A mitja trama, apareixen al parella de joves que desesperats per les seves nul·les perspectives es dessagnen a les escales del Partenó. Cap al final, el descobriment del cos penjat d’un petit botiguer que sols troba aquesta sortida per fer front a la seva situació.

 

El descabdellament de l’intriga, molt cap al final com correspon a aquest tipus de literatura, amb un parell de cops d’efecte molt ben trobats. La connivència d’altes instancies polítiques en un dels cassos i l’arribisme social corporativista com a mòbil de l’assassí.

 

Les llums s’apaguen a Atenes.

 

31 de gener.

Postguerra.

M’ha costat d’arribar fins el final, no perquè fos feixuc o no m’enganxés, tot al contrari. El que passa és que és un “totxo” de 1.200 pàgines i no estic acostumat a llegir llibres d’aquesta mida: “Potsguerra. Una hisoria de Europa desde 1945” del historiador traspassat no fa pas gaire Tony Judt. Ed. Taurus, M-2012, 7ena. ed.

 

A la tauleta de nit, cada dia llegint-ne més o menys pàgines fins que la son em rendia, he anat veien el meu propi temps amb una perspectiva de gran angular. Els seixanta anys del 1945 al 2005, són la meva vida. La panoràmica és excepcional: El temps, des que s’acaba formalment la 2ona Guerra Mundial fins pràcticament avui. L’espai, aquesta nebulosa que en diem Europa que s’està modulant més o menys segons les vicissituds d’aquest anys.

 

Com la Guerra no va acabar el 45 i quines guerres va haver-hi entre la Guerra. Com tot es va adaptar desprès amb el comunisme i la Guerra Freda. Com va anar canviant l’economia, la política, el pensament, les institucions, els comportaments col·lectius i individuals. Quins personatges hi ha passat, quin ha estat el seu paper, decisiu o no. El paper de les classes socials amb els canvis econòmics, el paper dels intel·lectuals, el paper de les nacions. Els seus dimonis, les seves històries amagades o que s’han amagat.

 

Un llibre brillant per entendre a on som i perquè hi som aquí, superant, o intentant-ho, un període anterior al analitzat d’una brutalitat social aclaparadora. No és pas que en aquest seixanta anys no n’hi hagués de brutalitat: els Gulags, les neteges ètniques, ..., però sí que sembla que hem anat, i nosaltres també en aquest extrem occidental de l’espai europeu, avançant en progrés, entenguis això com es vulgui entendre.

 

Evidentment la història de l’esdevenidor no està escrita i vés a saber què ens depararà. Potser, ara no ho veiem gens clar quin és el nostre futur com a europeus, però si mirem enrere, aquests seixanta anys de Postguerra són a Europa un període que sembla que tanca i supera altres períodes anteriors d’aquest espai en el que hi hem fet, hi estem fent i farem la nostra vida.

 

9 de gener.

Desitjos.

31 de desembre.

Tornar-hi.

Després de quasi bé quatre mesos, avui he tornat a pujar a la bicicleta i pedalar una estona. Sí, clar, a les sessions de rehabilitació faig una estona de bicicleta estàtica, però no és el mateix. Sentir el vent, mirar el paisatge, anar endavant,...

 

Començar en pla, pel Passeig Marítim, uns cinquanta minutets seguits, sense forçar. De mica en mica en faré més, en temps, en distància, en esforç. Diuen que els faré millor ara amb els circuits arranjats i amb menys pes.

 

L’any vinent hauré de fer de més el quilòmetres que m’han quedat pendent aquest any que ja s’acaba. El recordaré com l’any de la reparació de la màquina.

 

28 de desembre.

Melangia nadalenca.

Avui, el dia s’ha llevat amb una boira costanera que s’ha enganxat als turons i que ha deixat un ambient gris i humit en contrast amb el radiant espai d’ahir. Molta circulació, suposo de gent que té pont i l’aprofita per fer les darreres compres abans de festes. Són dies, aquests nadalecs, amb records d’altres temps, dels que ja no ens acompanyen, d’històries passades que va quedant enrere. Els carrers es buidaran aviat aquest vespre i qui més qui menys ho celebrarà d’alguna manera.

 

El diari porta la notícia del traspàs d’en Ceferino Díaz, company gallec, economista de la mateixa edat, amb qui compartirem il·lusions i neguits durant un temps, no fa pas gaire. Estava malalt, ho sabíem, però ara que se’n ha anat el recordo afectuosament.

 

Em ve al cap la vella cançó d’en Raimon:

 

Som una llum que s'enfuig, som una llum que s'apaga, som una llum que no és llum, som el gran fum de la terra.

 

 

24 de desembre.

Anem (o, van) probablement cap enlloc.

La força política guanyadora a les eleccions, CiU, consolida amb el pacte que ha possibilitat la reelecció del President Mas el seu canvi estratègic que va decidir adoptar per l’avançament electoral. Possiblement no tenia altra sortida que la que ha pres pactant amb ERC, ja que havent optat a les eleccions decididament per la via soberanista, o independentista, no podia pas ara renunciar-hi sense quedar en entredit.

 

Però aquesta opció col·loca a CiU lluny dels seus pressupòsit històrics. No només en relació al procés nacional sinó, bàsicament, amb els seus postulats econòmics. De partit “bussines friendly”, a adoptar posicions esquerranes que sempre havien estat anatema per a ells. Al final, per necessitat de salvar la cara davant la relliscada que va representar la consulta electoral, no els ha quedat més remei que acceptar-ho tot: una bandera que mai ha estat seva, l’estelada, un crit de guerra que tampoc era seu, “In, inde,....”, un trencament amb “Madrid” absolutament nou a la seva història, i uns postulats econòmics allunyats de la seva relació tradicional amb l’empresariat català (allà on fa quatre dies defensava a mort la supressió del impost de successions ara se’l ha d’empassar).

 

Segurament no tenia altra sortida, però és una sortida galdosa, amb els pont trencats amb les altres forces polítiques, amb un Govern de Madrid decididament hostil que té majoria absoluta, amb la malfiança notable entre els propis que li donen suport, dins i fora, amb la impressió generalitzada d’inestabilitat i incertesa, i tot això en mig d’una crisi econòmica horrorosa amb gran patiment a la ciutadania i que ha situat a les finances de totes les administracions públiques a punt de l’ensulsida i als peus dels mercats financers.

 

Ara començarà un període en el que s’intentarà des del Govern i des del Parlament trobar una ruta per aconseguir fer el camí cap al dret a decidir per assolir un Estat propi dins el marc europeu amb l’hostilitat d’uns, el desistiment d’altres, la perplexitat de molts, de dins i de fora, i les corredisses i retrets entre protagonistes del  intent. Rebotant, cops de cap contra les parets del recargolat laberint on  s’han instal·lat, cercant una dificultosa sortida si és que es troba. Fins que caldrà adonar-se de la força real que es té per intentar un canvi i acceptar que poca.

 

Tot canvi substancial dels marcs polítics es fa per imposició revolucionaria i/o per renúncia dels contraris. Voluntat de canvi és possible que es cregui que hi és, però s’ha de constatar fins a on. Voluntat de renúncia no es veu per enlloc i es certa. Això no va enlloc, encara que potser alguns, els que ara governen, necessiten temps per constatar-ho. Mentre tant, quin espectacle!

 

21 de desembre.

Explicació.

“Brunetti siempre había dado por sentado que mucha gente actuaba movida por la avaricia. La lujuria o los celos podían llevar a alguien a cometer impulsivos actos de violencia, pero para explicar la mayoría de delitos, sobre todo los que se cometían a lo largo del tiempo, la avaricia era una apuesta segura.”

 

Donna Leon: “La palabra se hizo carne”, Ed. Seix Barral, B-2012.

 

En aquestes alçades de la pel·lícula la trama ja és evident. El què ha passat, i les seves conseqüències són motiu de poca discussió, malgrat el cinisme amb que les expliquen alguns, pocs, i la resignació, o indignació, amb que les entomen els altres, la majoria.

 

“La gran estafa consiste en presentar la causa y origen, la premisa, vaya, de la Gran Depresión Española, en la gestión despilfarradora de nuestras finanzas públicas. Es una estafa. Intelectual y material.

....

Lo que llevó por delante estas finanzas públicas fue, precisamente, el inicio de la Gran Depresión Española, al caer la recaudación fiscal de manera espectacular y aumentar las prestaciones por desempleo. Ambas, lógicamente, como consecuencia de una crisis que hizo explotar la gran vulnerabilidad que acumulaba la expansión española: el boom inmobiliario alimentado por la deuda privada financiada a su vez por una movilización de fondos extranjeros sin precedentes hacia España.”

 

Ernesto Ekaizer: “Indecentes. Crónica de un atraco perfecto.” Ed. Espasa. B-2012.

 

 

16 desembre.

Aforisme.

"Una persona se siente joven mientras perciba que su futuro pesa algo más que su pasado."

 

Jorge Wagensberg. "Más árboles que ramas" Tusquets ed. B-2012

 

13 de desembre. Que Santa Llúcia ens conservi la vista!

Conversa.

-“Oye, Ramón, ¿Cómo lo ves?”

 -“Mal. Aunque nosotros, y los nuestros, tuvimos épocas peores.”

 -“Sí, pero la gente no se acuerda o no quiere acordarse.”

 -“Claro, cuesta mucho aceptar un retroceso en toda regla como el que se está viviendo.”

 ---

-“Y, ¿Qué se os ha perdido por aquí?”

-“Nada, que vinimos a ver las exposiciones que echan en los Museos. La de Botero, con sus formas y colores, y la de Schiele con su visión desgarrada de la vida. La burguesía bilbaína aun tiene dinero para comprar un Cranach.”

-“Bueno, la burguesia... Será el Banco que vete a saber de quien es.”

-“Cuidate, Ramón, que aquí al lado de la ría hace mucha humedad.”

-“Gracias, Manel. Saludos. Ya sabes dónde me tienes siempre. Agur.”

 

Saludar-lo era un altra motiu per tornar-hi. 

 

12 de desembre. Guaita, el 12 del 12 del 12!

Tristesa.

El panorama que ja es comença a veure pels carrers fa pronosticar que no vindran aquells dies potser artificialment alegres que caracteritzaven el Nadal. En comparació, els dies que venen sembla que seran tristos. Les notícies ens parlen de que, clar, els que s’ho estan passant malament, per la manca de feina i/o per les retallades, no estan per gaires celebracions, i molts d’altres, que viuen inquiets, estan esporuguits. Sí, hi hauran lluminàries, arbres, pessebres i cançonetes nadalenques, gent als carrers i estímuls de tota mena per celebrar les festes. Però hi ha quelcom a l’ambient que fa preveure que aquestes seran tristes. Quedarà més palesa l’espiral depressiva en que ens estem enfonsant.

 

És trist també veure que ningú proposa sortides, si és que n’hi ha. Què se’ls pot dir a la gent? Això va per llarg, estem retrocedint. Potser el que no volem és acceptar que el problema varen ser els anys de fals creixement que ja anem deixant enrere. Tothom hi va guanyar llavors: més feina, més despesa, més activitat, creixement a dojo! Particulars, empreses, administracions públiques, ... Ara, hem de tornar al punt de partença, de deu anys abans, com a mínim, i ens costa assumir que no som tant rics com pensàvem i volíem i que som més gent acostumada a viure bé i que no ho volem deixar.

 

La ciutadania remuga, uns amb cridòria, d’altres amb resignació. Costa d’acceptar la realitat. Costa de dir-la. Especialment quan s’intueix que els bells temps i els bells somnis no tornaran, sinó que se’n acosten uns de nous més insegurs i més descarnats, en els que caldrà espavilar-se per no quedar ressagat a l’atzar de les noves circumstàncies. Les desigualtats, i molt especialment el seu increment, comportarà una tensió social que veurem fins on podrà ser assumible. Quina por! Quina tristesa.

 

 

3 de desembre.