Una altra sega ben a prop. En Ramon de la Mansiona.

(En Quim Colomer m'envia a questa foto amb en Ramon presa pocs dies abans d'agafar el virus. Gràcies, Quim)

Ahir la Vella Dama va fer collita amb el que va plantar la pandèmia del coronavirus. S'emportà al meu veí de Cabrils, en Ramon de ca la Mansiona. Ja era gran, però vés a saber on va ser tocat pel maleït virus, ell i mitja família. Em vénen al cap històries de les pestes...

La feina, la família, la vinya,..., l’any passat els ocells ho van fer malbé tot. Va ser el contractista de quan vaig refer la casa de can Mon tal com jo l’havia coneguda de petit. D’això fa més de trenta anys. Ha estat un bon veí i una bona persona. Ha aconseguit aplegar a tota la família físicament al seu costat. Qui cuidarà la vinya ara?

El trobaré a faltar quan pugi a casa i no l’ensopegui tornant del tros. No podrem comentar, a peu dret, fora al carrer entre el portal de casa seva i el de la meva, el temps, els records compartits dels nostres avantpassats, la vida, ... La desgràcia del contagi te l’ha llevat, ens l’ha llevat.

Descansa en pau, amic. Manola, una abraçada.

.23 de febrer

Mataró, 1965-1992. Una ciutat industrial*

*A l’Anna Comas in memoriam.

Els redactors de l’Abans de Mataró, 1965-1992, em vam demanar  que redactés una síntesi per fer-ne un “destacat” de la indústria a Mataró en aquest període, una síntesi de no més de 2.300 caràcters.

Com que ja sóc gran, amb el que conec perquè ho he vist, viscut i sé, més el que vaig tenir l’oportunitat de conèixer de primera mà degut a les meves responsabilitats públiques en una part d’aquells anys he fet aquest escrit que ara –mesos després d’entregar-lo, amb el fascicle corresponent en mans del públic- el penjo tot seguit.

Crec que he aconseguit el que se’m demanava en un text breu que recull un període important, molt important, de l’economia industrial de la nostra ciutat que ja és història tal com explico.

Aquests són els anys bons de l’economia industrial del Mataró al segle XX. La base tèxtil tradicional, especialitzada en el gènere de punt, hi és predominant amb tots els seus components: des de la filatura, al teixit, el ram de l’aigua i l’estampació, la confecció principalment de roba interior, mitges i mitjons, la maquinaria, l’embalatge, la distribució, ....

La ciutat multiplica per 2,5 la seva població en aquest temps. La superació de l’autarquia franquista de la postguerra pels Plans de Desenvolupament porta d’una banda el declivi de les empreses més arcaiques que no s’adapten als nous temps i per altra al vigorós desenvolupament de les sí que ho fan.

Es pateixen cíclicament, cada deu anys més o menys, crisis que van decantant i depurant el teixit industrial de la ciutat. La mundial del petroli al 1973; l’espanyola de la re industrialització, deu anys més tard, el 1983; fins a la post olímpica de 1992 al acabar el període estudiat. Desapareixen els industrials deslligats de la ciutat i les seves fàbriques, amb honroses excepcions, i apareixen nous i potents empresaris locals més bolcats a l’oferta que a la demanda convencional que amb els seus productes arriben a tenir posicions de lideratge en el mercat espanyol.

Alhora ressorgeix un combatiu moviment obrer que passarà per sobre de les anquilosades estructures verticals franquistes.

Més enllà del tèxtil van desapareixent paulatinament les industries manufactureres de sectors més convencionals, alimentació i derivats, foneries, però apareixen noves empreses de capital estranger en sectors com el químic i el farmacèutic portats alguns de la mà d’emprenedors locals.

No obstant, la diversificació industrial és elevada puntejant tota la ciutat d’activitat diversa que més endavant desapareixerà pràcticament tota: paper i cartró, automoció, maquinària especialitzada, materials per a la construcció, vidre, cosmètics, adobats, química, construcció naval.

Fruit de la necessitat de desplaçar fora del teixit urbà residencial les molèsties o les necessitats de creixement de l’activitat industrial, l’Ajuntament desenvolupa cap al final d’aquest període els primers sectors de planejament qualificats expressament per a tal ús en el P.G.O.U.: Mata-Rocafonda, Balançó i Boter, Cirera-Industrial.

                                 

Manuel Mas Estela

Alcalde de Mataró (1983-2004)

20 de febrer.

Ep!, preguntar no és ofendre.

Ahir em van dir “prepotent” en una discussió a la xarxa. Em vaig quedar parat. Segurament va venir del fet que qüestionava la percepció de la realitat d’un dels participants en el debat diferent a la meva i al fer-ho en forma de pregunta, posant en qüestió la seva posició, el va enutjar i em va etzibar el qualificatiu de “prepotent”.

Certament hi ha percepcions de la realitat diferents en l’espai i en el temps. L’espai: el lloc on et mous. No és el mateix aquí que allà, a dalt o a baix, a dins o a fora, de lluny o de prop. Cada una d’aquestes posicions dóna una visió de la realitat diferent pròpia d’on estàs. El temps: no és el mateix l’avui que l’ahir, l’ara o l’abans, el viscut que el per viure. Cada un d’aquests moments dóna també diferents visions de la realitat. Podem afegir que també condicionen la percepció de la realitat altres aspectes com són els nivells de comprensió que un té, o pot tenir, que proporcionen major claredat o foscor en la percepció. També la posició econòmica i/o social des d’on es mira condiciona la percepció de la realitat d’una forma diferent. A igual que la visió del món que té cadascú i la ideologia que explícitament, o no, la conforma.

Tot això fa que poden haver-hi moltes percepcions diferents d’una realitat concreta i el debat, el diàleg o la discussió i la posició sobre ella ha de partir de l’acceptació d’aquest diferents condicionants i aclarir-los per poder fer una conversa ordenada. Sinó s’esdevé un “dialogo para besugos”. Preguntar sobre la perspectiva de la realitat de l’altre ja representa, segons com ho fas, exposar la teva, però en cap cas representa una posició de prepotència, llevat que l’interpel·lat ho interpreti com una agressió ja que creu que es posa en dubte la seva percepció de la realitat que per ell és la realitat mateixa.

Els anys, en tinc uns quants; el que he viscut, una mica; el lloc on visc, un racó de món a la Mediterrània; els temps que transcorren, diu que són líquids; el poc que sé de moltes coses, la inseguretat, el dubte. Però crec –el dubte és una virtut democràtica- que no hem d’abandonar qüestionar  i qüestionar-nos percepcions de la realitat que no compartim i que penso són acceptades massa acríticament, o interessadament.

Del dubte en surt el debat, la democràcia. De la imposició de certeses en surt el fonamentalisme: religiós, civil, econòmic, polític, cultural, ... que sempre deriva cap a viaranys perillosos per la comunitat, especialment cap a la manca, o destrucció, de la llibertat.

18 de febrer.

La mostra de l'estrès-2.

 Tornem-hi amb la gràfica. És prou aclaridora per se però mereix alguns comentaris.

1)    Els socialistes. Sorprenentment (o no) la seva evolució és quasi plana, sí lleugerament cap a munt, lleugerament. Vol dir que en aquests deu anys tenen un vot fidel, terra i sostre alhora, entorn a 10.000 vots a les autonòmiques. Ni els esgarrapen res d’aquesta xifra ni aconsegueixen incrementar-la entrant en camps adversaris. Pot deure’s a les característiques dels seus votants i de la seva organització.

2)   Les dues grans branques dels avui independentistes (no ho havien estat mai fins fa poc). La Convergència de sempre malbarata la seva herència (o potser era una deixa?) i el seu avantatge històric respecte a Esquerra es difumina al 2015 en que pràcticament marxen empatats repartint-se l’espai. Quan pugen ho fan alhora i quan baixen també. Com que costa, ara, no abans, diferenciar-los ideològicament, deu ser un problema de baralles de família.

3)     La dreta clàssica, el PP. Van cap a la irrellevància. D’una punta de 8.500 vots als 1.500 d’ara. Els seus possibles votants els donen per perduts, no hi ha res a fer. Potser van a nodrir altres opcions, o potser es queden a casa. Fort per un partit que aspira a ser, i ha estat, alternativa de govern a Espanya.

4)     La flamarada, Ciutadans. Com un coet, de res a ser els primers amb més de 21.000 vots a les “obligades pel 155” del 2017. Els seus errors estratègics, no sé si es podia esperar gaire estratègia d’un producte de màrqueting que per definició és pura tàctica i a vegades equivocada, els han portat a la gran patacada del 2021, poc més del 10% del que tenia. En Rivera no era en Luque.

5)    L’esquerra alternativa. Aquests encara estan buscant el seu lloc al sol i no acaben de trobar-lo. Han passat per quatre o cinc noms i organitzacions en els darrers vint anys, ara són En Comú Podem, però poden poc. L’ensulsida del model alternatiu a finals dels 80 del segle passat els ha deixant sense referents i ja fan intents per aixecar-se però els costa. Ara estan en un punt baix que la poca participació els ha salvat els mobles.

6)    Els “indepes” radicals, de sempre, la, o les, CUP. Amb mentalitat de secta de grupuscles van fent pretenen condicionar als seus grans de tota la vida. A vegades ho aconsegueixen, com al 2015. Com que sempre són quasi bé els mateixos, com els anteriors, la variació de la participació els dóna més o menys protagonisme

7)    La dreta, dreta. Emergeix de tant en tant, ara són VOX. Però ja els havíem vist, a les eleccions municipals del 2011 van esbotzar el tauler del Consistori. Van desaparèixer, i ara han tornat, una regidora d'aquell  moment s’assentarà ara a la Ciutadella. Recullen, i en això en saben, el vot emprenyat del descontent a qui no se li ofereixen alternatives creïbles. El que passa és que això es dóna arreu dels països avançats. Propostes de solucions fàcils a problemes complexos. Els demòcrates tenen un problema, no amb aquesta opció, sinó amb ells mateixos.

8)  Queden els “altres”, les opcions menudes i variades que sempre són presents encara que invisibles. També van perdent protagonisme, de ser la seva suma la quarta opció passen a la última de tot. Evidentment esdevenen, ho vulguin o no, en una “frikada”.

Si ara comparem la gràfica comentada amb les variacions de vot expressades el diumenge passat -que totes sumades (i restades) donen l’increment de l'abstenció- tindrem el panorama complert del què va passar.

Els socialistes van guanyar per incompareixença dels seus adversaris. Els de la dreta ni es van presentar al camp. Els ara independentistes es van presentar amb mig equip. El socialistes, incorporant un bon fitxatge de darrera hora, van mantenir el “tipus”. Clar que hi va haver efecte Illa!, vés a saber si haguessin pogut mantenir el resultat sense l’expectació, pròpia i aliena, i la il·lusió de la novetat al camp. Ep! i aquest nou jugador es queda per continuar jugant.

Ara es recomposaran les forces. De quina manera? Depèn dels jugadors, entrenadors i directius de cada una d’elles. El cert és que els espectadors estan cansats del joc que veuen, de les incapacitats d’uns, dels enganys dels altres, de les impotències per intentar trobar una sortida en que tothom s’hi trobi còmode, ni teva ni meva. Això requereix diàleg i cessions. Aquestes primeres hores desprès dels resultats els moviments que s’anuncien no són per creure encara. La reflexió és d’alguns dies més, malgrat els mitjans apressin per treure notícies. Si tothom, tothom, creu que cal continuar com si no hagués passat res serà un desastre. Que s’ho pensin i que hi pensin. No es pot continuar igual, els votants ho han certificat amb la seva presència, o absència.

16 de febrer.

Mataró: La mostra de l’estrès

Crec que les dades són eloqüents i posen de manifest un possible cant del “gori-gori”  pel procés. És l’evolució de la resposta ciutadana (de la meva ciutat) als requeriments que se li han fet per participar en les eleccions autonòmiques que s’han celebrat des del 2010, esgotat el segon Tripartit d’esquerres, fins al dia d’ahir.

Repassem la història:

-2010, després d’una manifestació contra la sentència del Tribunal Suprem relativa a l’estatut aprovat en referèndum el 2006 per la ciutadania en que el President Montilla en va ser foragitat, Convergència i Unió a les eleccions treu un gran resultat que torna a Artur Mas al Palau de la Generalitat.

-2012, el President Mas, després de llançar un envit fallit contra el Govern Central, convoca amb posat messiànic, noves eleccions que no li donen el resultat esperat però que aprofita ERC per créixer.

-2015, el President Mas continua tensant la corda i convoca noves eleccions forçant una candidatura conjunta de CiU i ERC, Junts pel Sí. Augmenta la participació, amb el resultat final que la CUP llença a la paperera de la història al President Mas i provoca l’elecció d’un poc conegut (més enllà de casa seva) diputat gironí, Carles Puigdemón. Aquest condueix al país al paroxisme a la tardor del 2017 i es destituït en virtut de l’art. 155 de la Constitució Española i fuig per cames per no ser detingut, com ho serà el seu vicepresident Oriol Junqueras i més de mig Govern.

-2017, a les eleccions convocades pel President del Govern espanyol, Mariano Rajoy, en virtut dels seus poders per l’art. 155 de la C.E. la tensió arriba al seu punt màxim. La participació assoleix cotes insòlites en unes eleccions autonòmiques. ERC es desfà de Junts pe Sí, i van separats a la contesa, Convergència sense Unió va com a Junts per Catalunya. Dues conseqüències del resultat, 1) per primera vegada al parlament el principal grup polític és una formació anti catalanista, Ciutadans, i 2) dificultats màximes per escollir nou President que sols s’aconsegueix sobre la botzina. Joaquim Torra accepta manifestant que serà un President” “vicari”, és a dir guardant  la cadira del rector establert a Waterloo.

-2020, convocades noves eleccions de fet. El President “vicari” ha hagut de plegar per una sentència que l’ha inhabilitat per penjar una pancarta (!!) i el Parlament (la seva majoria) ha decidir no escollir-ne un de nou. El Vicepresident en funcions de presidència, Pere Aragonés, és qui ha de signar, per que li toca, el decret de convocatòria.

El resultat d’ahir, el resultat consegüent de fet de tots aquest deu anys de bogeria, és conegut. La manifestació més clara és el cansament generalitzat de la ciutadania. Cert, hi ha la pandèmia; cert, feia mal dia; cert, es va espantar a la gent. Els resultats, però, canten de valent. Cert, la gent està esgotada del procés i es va quedar a casa. Va anar a votar poc menys de la meitat dels convocats a fer-ho. Els resultats que obtenen les formacions polítiques que es van presentar també és eloqüent. No, no va haver-hi traspàs de vots d’unes formacions a altres, hi va haver un rebuig a donar el vot a les formacions que ens havien portat extenuats fins aquí. 

 

Ara ja veurem com això continua. Els més arrauxats pretendran potser allargar l’agonia i el patiment de la ciutadania. Pescadors en aigua tèrbola ja n’han tret profit i saliven. Crec que els esmolets tindran feina aquests dies ja que algú es preguntarà com és que hem arribat fins aquí, demanarà explicacions patint per "lo seu" i passarà comptes. Retrets n’hi haurà a dojo. La veritat és que estem assistint al final del procés, o si voleu suavitzar-ho al començament del final. Però això ja no dóna per més, els resultats són expressius. Mireu les dades d’una ciutat mitja de Catalunya, Mataró.

Sis plau, ja no podem més i tenim afers importants que resoldre entre les mans. No ens porteu a una decadència més gran. Hem de canviar de rumb i posar nova tripulació, començant pel timoner, a la nau.

Ja sabem on tenim el recanvi.

15 de febrer. L’endemà. 

Crec que la segona gràfica i el quadre que l'acompanya mereixen algunes consideracions ja que hi ha coses a destacar-ne, però això, demà.

Temps per a tot. Avui.

1 Per a tot hi ha el moment oportú,

i un temps per a cada cosa en aquest món.

2 Temps de néixer i temps de morir.

Temps de plantar i temps d’arrencar la planta.

3 Temps de matar i temps de guarir.

Temps d’enrunar i temps de construir.

4 Temps de plorar i temps de riure.

Temps de lamentar-se i temps de ballar.

5 Temps d’escampar les pedres i temps d’aplegar-les.

Temps d’abraçar i temps de deixar-se d’abraçades.

6 Temps d’adquirir i temps de perdre.

Temps de guardar i temps de llençar.

7 Temps d’esquinçar i temps de cosir.

Temps de callar i temps de parlar.

8 Temps d’estimar i temps d’odiar.

Temps de guerra i temps de pau.

De l'Eclesiastès. 

14 de febrer.

Jornada de reflexió

 

El combat del diumenge, la meva opció.

Com a tothom, espero, per si volies exercir el vot per correu, van arribar a casa les paperetes de les opcions polítiques que es presentes a les eleccions del diumenge vinent, 15, evidentment les de la meva circumscripció barcelonina. Déu ni do, 2.025 candidats, més un bon grapat de suplents. He aprofitat per agafar la meva i deixar-me-la ja preparada i he fet un cop d’ull a les altres. 7 d’elles són netament independentistes; una, barcelonina, molt gallega, és d’aquells que et trobes a l’escala i no saps si pugen o baixen. Tres són netament espanyolistes i 3 més no se sap massa què són (o sí) malgrat els seus altisonants noms. La meva no cal que l’expliqui, ho he fet a l’abast aquest darrers dies (aquí i aquí), és la socialista.

Per tant, 7,5/15= 50%. El debat, novament, sobre la independència. La sínia altra volta, veurem què donarà la mòlta. Amb l’altre 50% girant cap a l’inrevés no ens en sortirem, encara que no es tracta del percentatge d’uns contra els altres. La pedra del molí per treballar bé, eficaçment, ha d’anar en la mateixa direcció lliscant el millor possible.

Però les set opcions “indepes” van d’un costat a l’altre de l’arc ideològic tradicional dreta / esquerra. N’hi ha d’extrema dreta, de dreta, de centre dreta, de centre esquerra, d’esquerra amb camisa, d’esquerra amb samarreta i fins i tot de n.s./n.c., o així se’n diuen o ho semblen. Si mai s’imposa aquesta pretensió, quin model de societat tindrem? Birmana o bolivariana? Soviètica ja no, oi? Assistirem, com estem veien subreptíciament ara, a lluites caïnites i successives pujades al cadafal anant tallant caps?

L’absència de qui mana realment a casa nostra, les classes tradicionals d’abans (totes) ara difuminades, desaparegudes o esmaperdudes, ha dislocat el país. Les mostres institucionals i socials d’aquest fet estan a la vista. Ara estem en mans de galifardeus (DIEC2: home capaç de fer-ne de totes) que abusen de la desorientació esdevinguda de la ciutadania. És mal general, no sols de casa nostra. I, consegüentment, la política és diferent, ha variat. El futur, ..., “chi lo sa”, un nou ordre s’esdevindrà en la governança de les societat. Hi ha perill de tamborinades properes i de paisatge devastats.

Malgrat això, no hem de desistir d’intentar fer sobresortir opcions assenyades. Cal anar  a votar. Jo ho faré, ja ho he dit, per la llista socialista, la que encapçala Salvador Illa.

11 de febrer. Avui és Dijous Gras, menjarem la truita amb botifarra (com es pot veure a sota n'hi ha de tota mena, crua, cuita, d'ou, negre, i a Girona, dolça, i beurem una copa de vi a la nostra salut i a la de tots.

No és el deute, és el dèficit.

Aquest dies és notícia un manifest que han llençat un bon grapat de reconeguts economistes de diversos països d’Europa (de la UE + Suïssa) demanant la reestructuració del deute públic dels Estats europeus en mans del B.C.E.

Reestructuració, eufemisme que vol dir condonació (ells parlen d’anul·lació) o quita en el llenguatge normal o antiquat utilitzat entre deutors i creditors.

La nòmina dels signants, encapsada per Thomas Piketty, fa efecte, la progressia acadèmica i institucional en marxa. De casa hi ha noms il·lustres començant per la Presidenta del PSOE (diu que a títol personal), la meva opció política, el President i Vicepresident d’Economistas frente a la Crisis, entitat de la que ens sóc membre cotitzant, alts càrrecs del Govern actual com el responsable d’economia d’U.P., ex ministres, coneguts meus, catedràtics d’universitat, experts/es (o que se’n diuen),...

Què venen a proposar?: que el deute públic dels Estats en mans del B.C.E. sigui condonat (diu que és el 25% del total del deute que tenen els Estats) i poder destinar els diners alliberats així (bé, la seva amortització de franc) a inversions productives per rellançar l’economia. Sona bé, oi? No és pas la primera vegada ni les primeres persones que ho proposen, és una idea que està rondant pel cap d’alguns, polítics i economistes, ja fa un temps.

El tema, la realitat, és que ja fa temps que això funciona de facto, és el deute perpetu que estan practicant tots els Estats al refinançar contínuament el deute que tenen. No només el refinancen, sinó que l’amplien.  Ho vaig explicar deu mesos enrere (aquí, aquí), publicant les dades. Tots els països havien incrementat el seu deute des del 2000 fins ara, vint anys! Els més calvinistes (frugals?) han aconseguit  aquests darrers anys contenir el seu creixement (del cert, sols Holanda tenia algun punt menys de deute/PIB al 2019 sobre el 2000. Ni Alemanya).

Crec que hi ha alguns conceptes que hem de repensar:

1)     Relació deute públic/ PIB

2)      Equilibri primari. Dèficit públic

3)      Austeritat. El segrest de les administracions

Relació volum del total del deute públic sobre el Producte Interior Brut. Vol  expressar quina capacitat té l’economia del país per fer front als seus deutes. Però aquesta relació és enganyosa ja que els dos components de la mateixa tenen característiques diferents, no són comparables.  El deute públic és el que deu l’Estat, el que ha agafat l’administració de l’Estat per les seves necessitats pressupostàries, i la càrrega que se’n deriva, interessos i amortització del principal, ha d’anar amb càrrec al seu pressupost. El P.I.B. és una de les mesures del que produeix el conjunt del país i aquest té els compromisos propis i particulars de cadascun dels seus components, no de la seva administració.

Si féssim la relació entre el deute públic, ja sigui el viu, el total, o les seves amortitzacions anuals, amb el pressupost, què ens sortiria?  A cop d’ull, evidentment, que no podem pagar-lo. Això ja ho vaig explicar ara fa just sis anys (aquí) en mig dels intents per sortir-nos-en de l’anterior crisi econòmica, la financera del 2008. Si haguéssim de pagar cada any les amortitzacions del deute que tenim, no sols nosaltres, Alemanya també, ens menjaríem pràcticament el pressupost per a fer-ho. Llavors, ¿com ens anem sortint, tots plegats? Refinançant-lo contínuament, agafant nous crèdits per pagar els antics. És una sínia que si no és deute perpetu és perquè no ho volem dir exactament així, però del cert ho és.

¿Què ens proposen ara “saberuts” economistes? Que ens perdonin, eliminin, anul·lin, facin una quita, dels deutes antics, que ens alliberin el llast que tenim i... que ens permetin agafar nous crèdits per fer inversions que serà molt més productiu. Sí, no està malament i com que el B.C.E. som nosaltres mateixos és un pur assentament comptable, fins i tot si el seu balanç en queda amb un patrimoni negatiu, tot plegat... són apunts comptables en el vent. Els bancs destinen a provisions el fallits que tenen (el Santander ho acaba d’anunciar pels resultats de l’exercici 2020 a l’engròs, i els accionistes retribuint, o retribuint-se, substanciosos emoluments als seus excel·lents gestors...). És a dir, és el reconeixement que els nostres deutes són fallits, que no es podran pagar mai.

Amb aquest proposta no sé que pensaran els tenidors del 75% restant dels deutes públics dels Estats europeus. Crec que ja ho saben: és haver col·locat els seus diners estalviats en actius d’escassa rendibilitat però segurs, segurs que com que els Estat no “peten”, fins que “peten”, els tenen a bon redós. L’aigua sempre baixa per fer anar els catúfols de la sínia, fins que ve la sequera.

El tema clau és el dèficit públic, que el té tothom. Molt de crides keynesianes quan les coses van malament, poca aplicació keynesiana quan les coses van bé. Any rere any els pressupostos públics augmenten. Quina cridòria s’aixecaria si mai algun governant pretengués reduir-los, o destinar el seu creixement hipotètic a minvar els deutes contrets en moments de vaques magres.

Fent 100 les despeses no financeres de l’AGE de l’any 2002, a l’any 2019 eren 142,45. No està malament el creixement en aquests 18 anys de forma continuada (encara que sigui en termes nominals) amb la punta del paroxisme del 2009-2010 i la contenció del segon govern Rajoy 2015-2018.

D’aquests 18 anys sols cinc són positius (superàvits), quatre d’ells coincidents amb la bogeria de la bombolla immobiliària que va inflar desmesuradament totes les administracions, i sols en dos es va reduir (quasi bé d’una forma testimonial) el deute públic espanyol. L’alemany, mai, sols fins el 2019, l’italià tampoc mai, el francès igual i amb un gran creixement des del 2002 (índex 100, 2020, índex 273 el 2019), sols els holandesos han tingut un comportament una mica keynesià encara que algun dia haurem de parlar de les avantatges fiscals que donen, o no?

Com que teníem dèficit que anàvem acumulant any darrera any i com que havíem de retornar el que manllevàvem no quedava més remei que refinançar i fer anar creixent la “bola”. El volum d’ingressos financers del pressupost, l’apel·lació al crèdit, va passar d’un índex 100 al 2002 a un índex 310 al 2019, de 38,4 mil milions d’€ al 2002 a 118,8 mil milions d’€ al 2019, amb un grapat d’anys –els dels moments més durs de les conseqüències de la crisi financera- en que van ser més importants els ingressos financers que els no financers.

En aquesta tessitura l’acadèmia i els gestors de la política econòmica van començar a parlar de l’equilibri primari del pressupost, enredant-nos una vegada més amb un concepte enganyós. Avançàvem si aconseguíem equilibrar les despeses corrents amb els ingressos contributius corrents sense comptar la part de càrrega financera que representaven els interessos del deute. Cert, milloràvem respecte abans, les passes cap el precipici s’atenuaven, eren més curtes, però continuàvem engruixint el deute, ja estàvem cap el bilió dos-cents mil milions (1.200.000.000.000,-€, quants zeros, oi?).

Y en esto llegó el COVID-19 y mandó parar.

Els blasmats intents dels govern de dretes per controlar la situació se’n van en orris, com els de tots els governs dels signe polític que sigui a Europa i al món, per les conseqüències econòmiques i sanitàries de la pandèmia. Ara cal gastar, com sigui, endeutar-se com sigui, ens en hem de sortir. Recorden el que es deia el 2009? Doncs, pitjor. Caldrà que posi al dia els quadres i les gràfiques abans exposades que vaig fer uns mesos enrere per incorporar-hi les actuacions que ha fet tothom, tothom, el 2020, l’any de la pandèmia, que segurament continuaran el 2021 i vés a saber...

Però, si la despesa pública ha augmentat en el que va de segle XXI i encara que sigui amb endeutament hem pogut fer-li front, a que venen aquests esgarips i xisclets esvalotats de manca de recursos i de austericidi?

Austericidi. És evident que s’han produït retallades, que s’ha retrocedit en alguns camps. Ara mirem, com no, el sanitari i trobem a faltar els recursos retirats o no augmentats com necessitem en aquests moments. Però, a on estem? A com estàvem el 2015, o el 2010 fins i tot? Tant malament estàvem llavors? Es poden dimensionar d’una forma permanent els serveis públics per les puntes de necessitats? Fins a quin punt hem d’acceptar els desitjos i no les realitats possibles?

Ja sé que això torna a ser anar contracorrent (i més en període electoral) però em sembla que les nostres societats no han acceptat que els recursos són finits i limitats, malgrat que ens omplim la boca de parlar de sostenibilitat, i els desitjos han de ser tots satisfets al punt i sens demora siguin quin sigui, necessaris o superflus.

Com ha estat possible que si hi ha una opinió pública i publicada de austericidi els pressupostos de les administracions hagin augmentat? Si algunes partides essencials han disminuït deu ser perquè algunes que no són tant imprescindibles han augmentat, o s’han creat necessitats noves? Com és que el que vol tocar la gaita es queixa de la falta d’ajuts públics, i el que es vol gronxar dalt d’un trapezi o el que demana tenir un metge o una oficina bancària al seu petit poble ompli les notícies de queixes contra les administracions? Com és que parlem de la “indústria” del futbol?  Com és que hi ha tant empresaris que han perdut allò que s’ensenya a les primeres lliçons del dret mercantil que és el risc i ventura? Com és que hi ha tant treballadors que no pensen com van passar els carreters a ser camioners? Tothom, tots els sectors, pressiona a les administracions públiques, sols cal veure les notícies per corroborar-ho, i no hi ha cap líder que sigui valent i surti a explicar la realitat, perquè el farien fora. Les administracions estan segrestades.

La clau d’aquesta mala maror està en la distribució dels recursos i les evidents desigualtats que es veuen i es palpen. N’hi ha que no els va del tot malament, els que disposen de més recursos -del tipus que sigui- se’n aprofiten, sempre ha estat així. És evident que es pot millorar molt encara, però no podem oblidar que hi ha limitacions.

Volem no emmalaltir i no  morir mai, per això la sanitat ha de ser una prioritat. Volem desplaçar-nos ràpida i còmodament allà on vulguem o precisem, per això les comunicacions, carreteres, AVE’s, aeroports, han de ser magnífiques i d’última generació. Volem estar preparats per viure, conviure i entendre-ho tot, per això l’educació ha de ser òptima. Volem entretenir-nos cascú com vulgui i allà on vulgui i amb el que vulgui,  per això la cultura és també essencial. Volem viure en un entorn net, polit i segur, per això l’urbanisme ha de ser millor. Volem que no es deteriori la convivència, per això les administracions més properes han de ser més eficients. Volem confort en el vestir, volem varietat en el menjar, volem... passejar el gos o tenir un gat a casa. Volem ser Déus!

I som tant sols uns animalons racionals molt imperfectes, encara que hem aconseguit moltes fites vitals que els nostres pares es fregarien els ulls sorpresos al veure-les i molts coetanis terrestres dels quatre punts cardinals deleixen per tenir com estem veient a diari.

Potser que comencem a pensar com podem aturar els nostres deliris incommensurables, llavors els temes de l’endeutament públic i dels dèficits que anem acumulant serien més suportables i reconduïbles. El futur dels habitants de la Terra ens ho agrairà.

8 de febrer. 

Les cabres felices.

Quan em van anunciar que prenien nota de la comanda que els havia fet d’un lot dels seus productes, de formatges variats, em van dir: ¡Nuestras cabras están más felices ahora, Manuel!,  Ho vaig trobar sensacional des del punt de vista comercial. Suposo que ells també estaven feliços per haver aconseguit una comanda més.

Vaig comprar per Internet formatge a una petita empresa, això sembla, de Cartagena ja que el seu anunci em va fer somriure i els ho vaig voler agrair. Quesos de Cabra 100% Naturales · Sabores de Tallante – Sabores De Tallante

Si hay algo que tenemos claro, es que nuestros quesos de cabra son fruto de cuidar a las cabras como un bien muy preciado.

NUESTRAS CABRAS SON FELICES

Escuchan Mozart, Chopin y Beethoven. Si alguna vez has estado cerca de una cabra, sabrás que son sumamente asustadizas, y se estresan con facilidad. En días de aire, o de mucho ruido, todas ellas gozan de música para enmascarar los posibles ruidos que se produzcan en las instalaciones, y conseguir así que estén relajadas, sin sobresaltos.

Bé, tot això demostra ganes de vendre i de cridar l’atenció del possible client amb uns arguments potser “naifs” però molt simpàtics. De fet, tenir algun formatge a la nevera –pels que som formatgers (controlats per culpa del colesterol)- mai ve de més.

Si a més ets una mica “tastaolletes” d’aquests productes gastronòmics tens per triar i remenar. Sí, França és la terra del mil i un formatges, tal com explicava traslladant-ho a la política el general De Gaulle; Itàlia té també formatges molt bons, el pecorino trufat que venen a La Xarcuteria del costat de casa, és excel·lent; els suïssos són els reis, des de l’Sbrinz al Gruyére, i la fondue! Però a Espanya en tenim de tots, bons i a tot arreu. Així, puc anar triant i variant. Una oferta de vi de Rueda, d’una bodega de La Seca (poble del costat) venia acompanyat d’un molt bon formatge d’ovella de Serrada (tot a Valladolid), Campoveja trufat. El “sarró de cabra” de Montbrú, del Moianès, ha resultat també excel·lent i el seu “Cheesefuet” una sorpresa. Un assortit de Sant Gil d’Albió, tenia una porció de “El gran Pep”, de cabra, sensacional.

Ara, diumenge, tastarem els de “sabores de Tallante”. Tenen molt bona pinta. Veurem.

Gracias, Santy, por la nota manuscrita con la que acompañaste el envío.

4 de febrer.

Jo votaré a Salvador Illa.

Estem en mig de la campanya electoral pels comicis del proper diumenge 14 de febrer. És una campanya diferent degut a les condicions imposades per la pandèmia. Menys presencial, més virtual. Encara que en el fons es posarà de manifest que la presencialitat fa temps que va deixar de ser un element important. El ritual de la penjada de cartells, dels actes públics, del mítings, fins i tot dels debats entre els candidats, són mitjans que s’han quedat encartonats i ara es veurà més clar la realitat de la reacció ciutadana davant de les campanyes. En el fons el que compta –en els temps d’ara- és com mobilitzar els possibles votants i després de fer-los dipositar una papereta o una altra moguts per impressions, sentiments (de simpatia o de rebuig), conviccions inamovibles, ..., més que les propostes programàtiques complexes, rumiades i debatudes. La simplicitat, l’eslògan, la imatge, el cop d’efecte,... Ja ha passat el temps de les adhesions a propostes que sorgien de la consciència de classe (de la classe que fos), de la tradició familiar, de les arrels, de les condicions de vida,... Avui, l’oferta sembla més variada i la demanda és més voluble. L’Oriol Bartomeus parla de la tria de iogurts en els lineals dels supermercats.

Poc necessito jo de campanya electoral per decidir-me. Ja fa temps que el meu vot es concreta en l’opció del PSC, de fet, des de sempre. Ara, no només per les meves conviccions, sinó perquè en el panorama esqueixat que vivim cal més que mai una opció que assossegui, que assereni a la població i que redreci el mal rumb que portem com a col·lectivitat. No pot ser el blanc o el negre. Calen els que volen construir en les diferències, no els que es volen afirmar en elles.

El PSC, després d’algun temps internament convuls, en que alguns van voler decantar-lo cap a una opció, cap a un cantó de l’espai (mai tant ben dit), ha estabilitzat la nau i el seu rumb gràcies a la serenitat d’en Miquel Iceta.

Si l’Iceta hagués estat el candidat també l’hagués votat, no ho hauria dubtat, ja que el meu vot ve del posicionament del meu partit per trencar el frontisme i el sectarisme en que està instal·lada molta gent del nostre país.

A última hora han decidit que sigui en Salvador Illa. Em sembla bé, ja que en el poc temps que ha estat ministre, lluitant imprevisiblement amb la pandèmia, ha donat mostres d’un assenyat que tomba. I això és el que més ens convé ara. A veure si arraconem els arrauxats d’una i altra banda que només baladregen els seus desitjos onírics i poc es preocupen dels problemes reals de la gent.

Aquesta opció de l’Illa em fa anar més il·lusionat encara a complir amb el deure cívic de votar. Si ja tenia arguments (sense necessitat de cap campanya) per justificar la meva decisió, ara en tinc més. La imatge que ha donat el meu candidat en aquests mesos que ha hagut de ballar amb la més lletja és concloent per les necessitats que tenim.

Tinc el problema que no sé què fer per ajudar a la campanya. Els meus amics, coneguts i saludats són –en general- convençuts de les seves pròpies idees, ja sigui com les meves o d’altres. No sé com acostar-me als diferents, no sé què més dir als semblants. Amb la majoria dels diferents el debat –avui per avui- és impossible. Dur això, oi?

No sé si manifestant la meva ferma convicció de que ara necessitem superar aquest desgraciat darrer decenni de la política catalana és suficient per fer canviar alguna posició enquistada. Aquí i així ho deixo. Deixo constància de que per aturar la decadència en la que estem rodolant “rostos avall” hi ha l’opció de fer-ho votant la candidatura socialista encapçalada per Salvador Illa.

2 de febrer. La Candelera.

Decálogo del buen ciudadano.

El llibre acaba de sortir. Avui és 1 de febrer, porta data d’edició del 2021, és a dir té menys d’un mes al carrer. El vaig acabar ahir a la nit, ara he repassat el que m’ha anat cridant l’atenció. Víctor Lapuente, “Decálogo del buen ciudadano”. Ed. Península, 2021.

Llegeixo abans d’adormir-me, al llit. Segons vaig més o menys cansat o m’enganxa millor o pitjor l’obra que tinc entre mans, m’hi estic una bona estona o se’m tanquen els ulls. Aquest era un llibre per anar subratllant, hi hagués deixat tot un retolador d’aquest per fer el comés. Com que és incòmode fer-ho ajagut o mig incorporat al llit ja fa un temps que quan hi ha alguna frase o paràgraf d’un llibre que m’atreu el que faig és doblegar la cantonada de dalt de la pàgina. En aquesta ocasió, alguna vegada, he doblegat la de dalt i la de baix. Ara que l’he acabat veig que tinc quasi bé 40 pàgines doblegades per alguna cantonada d’un llibre que en té 267. Déu ni do.

Aquest matí m’he posar a repassar què em va cridar l’atenció i, ara sí, subratllar-ho. En alguna ocasió hi he posat una fletxa amb el retolador per indicar que m’agradava especialment. És un llibre d’un estoic, m’hi he trobat com a casa. Ja em va agradar molt un d’anterior que vaig llegir d’aquest autor: “El retorno de los chamanes”. Ho he dit fa poc al anunciar que començava aquest. He de manifestar ara que el “Decálogo...” m’ha entusiasmat ja que he vist escrites i explicades moltes de les intuïcions que tinc sobre el funcionament de la societat i de la política avui. Quan algun “saberut” (mira que n’arriba a citar de llibres i d’autors en l’obra) diu coses que més o menys has pensat amb la desconfiança o la incertesa de si estàs errat o encertat en la teva ignorància és reconfortant. No sóc sol en pensar això o allò, què bé! Potser no estic tant equivocat quan vaig a contracorrent.

Perquè d’això va el llibre, d’anar a contracorrent del que està establert com a canònic avui en dia en la societat, en la gent i en la seva “dirigència”, en la política.

Enumero el decàleg, potser aniré fent més endavant acotacions i explicacions un a un del preceptes amb aquelles coses que m’hagin agradat més. O potser em dedicaré a recomanar-lo i,... a altres coses.

1. Busca al enemigo dentro de ti.

2. No te mires al espejo.

3. Agradece.

4. Ama a un dios, o a una patria, por encima de todas las cosas.

5. No adores a falsos dioses

6. Da a Dios lo que es de Dios y al César lo que es del César.

7. Cultiva las siete virtudes capitales: coraje, templanza, prudencia, justicia, amor, fe y esperanza.

8.  Ponte en la cabeza de tu adversario.

9. No te sientas víctima.

10. Abraza la incertidumbre.

1 de febrer.