Podemos. Ho podran?

La irrupció de Podemos en les recents eleccions europees és una bona notícia per la democràcia. És evident que aquesta nova formació recull la dinàmica de protesta engegada l’any 2011 pel moviment 15-M. Tal li fa si és l’hereva total o no d’aquella història. El cert, és que la gent, les mobilitzacions, les protestes, les propostes que es varen iniciar llavors  han acabat cristal·litzant en una opció política que ha mesurat les seves forces en l’arena electoral. S’ha passat del “Que no, que no nos representan”, cridat en manifestacions més o menys tumultuoses pels carrers, a cercar i obtenir representants a través dels mecanismes democràtics de confrontació política: candidats, debats, mítings, presentacions, entrevistes,... Organització i presència, diferent segurament del que fan els “establerts”, però estructures que es poden reconèixer.

Dues qüestions cabdals s’obren ara: Primer, pels que en formen part. Ara han de passar de la paraula als fets. Ara comença la seva historia de veritat. Ara es veurà si es pot fer política d’una forma diferent tal com diuen. Com s’estructuren els lideratges, com es prenen les decisions, com es fa la participació (i han començat per un lloc complicat com és el Parlament europeu), com es pot incidir realment en la vida pública, com es gestionen les discrepàncies internes i com es canalitzen aquestes noves formes de fer política. Fins ara, tot eren desitjos i propostes, ara caldrà estar en la realitat.

Les propostes que han avançat són conegudes per qualsevol que ha seguit la dinàmica dels moviments de protesta nascuts en aquests anys de crisi i d’impotència de les formacions establertes d’explicar-la (especialment d’explicar el seu paper) i de donar-hi respostes. Fins i tot, algunes poden ser amplament acceptades i assumides, encara que moltes tenen poc recorregut fora de sectors radicalitzats. Però, els temps estan canviant, que deia en Dylan ja fa molts anys, i igual que llavors vés a saber a on s’aturaran. Clar, que potser algunes coses poden acabar sent digerides i incorporades al sistema. Veurem.

La segona qüestió qüestiona als “establerts” i especialment a l’esquerra establerta. És evident que a la dreta, de sempre o la nova que podria sorgir,  no se li adreça Podemos. És l’esquerra socialista i excomunista la que és qüestionada. Fins a quin punt la seva acceptació de moltes coses del sistema no els ha portat a abandonar els seus principis? No solament en l’acció de les propostes i les actuacions sinó, i principalment en l’àmbit de la seva organització interna. En un món que canvia molt de pressa en el que sorgeixen noves formes de relació, comunicació, coneixement, organització, ¿continuen tenint sentit moltes de les seves estructures i formes de fer que massa vegades es van repetint de forma inercial? Veurem també, doncs, si els comporta, que els hauria de comportar, una bona sacsejada a les seves anquilosades organitzacions.

Aquests dies, de resultes d’aquests resultats que no tenen perquè ser tinguts per sorprenents, s’està parlant molt de tot això, d’aquestes dues consideracions i més enllà, o deixant de banda, els comentaris adversos o interessats, serà interessant veure com es va desenvolupant el que ha generat, tan a dins d’ells com a fora, l’aparició o la plasmació d’un estat d’opinió política que existia i que ara està plasmat en una organització que ha obtingut uns resultats concrets coneguts.

El temps, amo i senyor de la vida.

 

29 de maig.

L’estat de la Unió (Europea).

Desprès dels resultats de les darreres eleccions al Parlament europeu es pot fer un balanç de quin és l’estat de la Unió Europea, de quin és l’estat a través del prisma no de les seves institucions i del seu govern, sinó des del punt de vista dels que haurien de ser-ne els ser actors principals, dels seus ciutadans.

En els darrers anys, des que es va desfermar  la crisi econòmica del 2008, la U.E. ha estat present amb un pes determinant en la vida dels seus ciutadans/es. El que decidia “Brussel·les”, o la gent que parlava o decidia en el seu nom, ens ha condicionat totalment. Per tant era d’esperar que unes eleccions al Parlament europeu, tot i sabent, la limitació de la seva capacitat de decisió, portaria a la ciutadania a interessar-se i a participar-hi. Potser per això del coneixement de la seva limitada capacitat de decisió que sempre va comportar poc interès en aquestes eleccions podia portar a repetir el desinterès, però també hi havia la possibilitat contraria tota vegada la visualització intensa que estem vivint de la seva importància.

Primera constatació a la vista dels resultats: La gent passa. No hi ha interès. És a dir, la ciutadania està desafecta del procés de la U.E. A diferència del que va representar als seus inicis, la superació de les velles disputes nacionals, ara es veu com un maldecap, o un malson, en les seves vides. Les institucions i els Governs no han sabut explicar, potser perquè no és del seu interès, perquè la Unió serveix pels ciutadans i ciutadanes dels països que la composen. Com si no hagués passat res en aquests anys, la participació –dècima amunt, dècima avall- ha tornat a estar per sota de la meitat dels convocats. I encara consideren bé que no hagi baixat seguint la tendència de les anteriors vegades que es varen convocar!

Segona constatació: En molts països les opcions polítiques que han quedat en primer lloc són obertament contraries al procés i volen tornar enrere, desfer la Unió. Això no vol dir pas que aquestes opcions siguin majoritàries, sinó que són superiors a cadascuna de les opcions diferents de mantenir-s’hi. Per tant, el problema no és el pes del FN a França o del UKIP al Regne Unit, sinó l’oferta conjunta que haurien d’oferir els altres. I aquí ve la segona part d’aquesta constatació: en molt llocs han guanyat de fet o de presència ascendent forces que proposen un replantejament total del que s’ha vingut fent en aquest anys de crisi. És a dir, han tingut molt suport els que també qüestionen el funcionament actual de la Unió i molt especialment la gestió dels que tenen la moneda comú, l’euro.

Tercera constatació: S’ha utilitzat aquesta consulta electoral per altres temes. Això no és pas nou, sempre hi ha estat, però l’accentuar el caràcter Inter governamental de la Unió en detriment de la seva consideració ciutadana provoca que molts electors es dirigeixin al seus Governs nacionals per valorar-los, generalment de forma negativa. A Catalunya això ha estat evident. Immersos en el “procés”, era normal que s’utilitzés aquesta convocatòria per parlar-ne més enllà del que representaven pròpiament aquestes eleccions. L’increment de la participació no ha estat pas per una millora de la consideració de la feina que cal fer al parlament europeu sinó precisament per posar en dubte la pertinència a un Estat membre, amb tot el que pot comportar a continuació de deixar-ne de ser de membre de la Unió. Més embolic encara.

La suma d’aquestes consideracions –se’n deuen poder fer d’altres- comporta que la construcció europea passa per un moment molt baix i que els ciutadans amb el seu comportament electoral no li donen la seva legitimació. Assistim a una etapa de retrocés que si no s’atura pot comportar el declivi d’un procés que fins ara pensàvem que era un avenç en la construcció de marcs polítics de convivència millors dels que s’havien creat fins ara a la Història del nostre entorn geogràfic i social. Però, res està escrit de que sempre es vagi cap endavant: hi ha hagut Edats Obscures, Edats Mitges, anys de plom. Els dirigents que creguin que cal anar endavant, i els ciutadans/es que els hi donin suport, tindran que fer un veritable esforç de redreçament de les seves actuacions recents per guanyar-se novament la confiança de la majoria dels pobles. Si no és així, la desfeta està anunciada ja i serà inexorable. Llavors, desprès, no viurem dies millors, sinó temps molt difícils per a la majoria de les poblacions.

 

27 de maig.

Temptació: Decantar-se.

Ja fa temps –no, no ve pas d’abans d’ahir- que m’assalta amb molta força la temptació de decantar-me, de posar-me de costat, de la realitat que veig. Hi ha vegades que cedeixo, d’altres que resisteixo, d’altres que no sé què fer. Observo al meu voltant, les coses que veig, les que m’interessen, les que han representat la meva vida, i no sé, les veig diferent de com les veu la majoria de la gent, els que en parlen, els que en viuen, els que les viuen. El anàlisi del què passa, les propostes de com afrontar-ho, de quin camí cal emprendre, no coincideixen amb les meves. Llavors em desanimo i caic en la temptació: decantar-se. Parlo amb gent. Tampoc tenen respostes i també no ho veuen clar. Però, penso, cal desentendre’s del teu voltant quant tota la vida n’has estat actor? No, no pot pas ser, cal donar alguna resposta, encara que vagi a contracorrent. Llavors, resisteixo, malgrat que no trobo en què o en qui recolzar-me i intento trobar agafador per implicar-me: difícil agafador. Potser és l’edat? El món va canviant i allò que has pensat molt temps ara segurament ja no és vigent. Cal adaptar-se, o mantenir-se fidel? I si ja no hi ets a temps? O, que amb el poc temps que et queda ja no paga la pena? Llavors, no sé què fer, potser la feina ja és d’uns altres. Continuar pedalant encara que comporti molt esforç seguir la marxa, o adequar el ritme a una situació de confortable desistiment? La temptació ronda. És tant fàcil cedir i caure. A més, qui et passarà comptes? I si ho fa algú, què?

 

 

27 de maig.

Fahreiheit 451

Amb els anys hom va acumulant de tot. Malgrat disposar d’espai, tenim tantes coses que ja no sabem a on entaforar-les. A més, moltes ja no les fem servir, o potser sí, vés a saber, i ens roben espai. Especialment ens roben espai per col·locar-ne de noves que anem adquirint.

Els nostres descendents, segurament, no tindran el problema que tenim nosaltres amb els llibres i la paperassa. Material condemnat avui ja a esdevenir poc a poc residual, d’alguns antiquats, vells o joves, lletraferits que ens agrada toca l’objecte de la nostra afició. Serà un maldecap pels que tinguin que enfrontar-se -quan nosaltres ja no hi siguem- amb el cúmul de la nostra dèria. Per nosaltres son importants, ens els estimem, fins i tot alguna vegada hi tornem a una obra que vàrem comprar encara no fa tant de temps i descobrim que el preu està marcat, en llapis, en pessetes.

Ara acaba d’obrir-se al costat de casa un botiga de compra venda de llibres vells. Diu que en donen 20 cèntims la peça si els fa peça, és a dir, si creuen que el poden vendre vés a saber per quant. Sembla que aquí hi ha el negoci. Amb literatura el tema deu funcionar, però no sé si pas amb assaigs tècnics, especialment en el camp de les ciències socials, política, economia, sociologia, en el que en poc temps tot queda superat o oblidat. Vet aquí, un llibre d’en Negroponte sobre la societat digital de finals del segle passat, res, fa quatre dies, pot interessar a algú? Si és un especialista ja el deu tenir, si és un estudiós deu estar a totes les biblioteques universitàries i un curiós del tema està pel que acaba de sortir. A mi em faria gràcia conservar-lo, però he de fer espai. Tinc un amic que per cada llibre nou que compra en dona o en llença un altre. Donar o llençar.  A la ciutat hi ha el Llibre viu, no sé pas que en fan desprès, especialment d’aquests  més tècnics. Hi ha l’opció de anar deixant-los pels carrers, però crec que segons quins no desapareixerien i contribuirien a embrutar l’espai públic.

Hi ha la solució de cremar-los tal com feia el Pepe Carvalho, però cal tenir o una llar de foc o una estufa de llenya preparada. Bé, anirem provant sortides, sempre cal optar per una barreja de les alternatives possibles. Ah, porta’ls a la deixalleria que en facin el que creguin convenient! Quines preocupacions de rics mal farts.

 

17 de maig.

No puc fer-hi res.

No hi puc fer-hi res. M’agraden els llibres i avui és Sant Jordi.

 

Abans de sortir de casa em miro la “pila”. Bé, la darrera pila que he fet amb els llibres que tinc pendent de llegir. Hi ha de tot, més de novel·la, doncs ara en llegeixo poca. Han anat arribant a casa darrerament, pels Reis, l’aniversari, aquell dia que vaig anar a alguna llibreria, un viatge. També hi ha alguna recuperació espigolada de les estanteries que m’ha tornat a cridar l’atenció per alguna causa. Ara, amb la mort d’en Gabo, busco a on està aquella edició de l’any 66 de “Cien años de soledad” d’Edhasa. Em sembla que la vaig deixar. Ja se sap, llibre deixat, llibre perdut (quasi bé sempre). Sort que en tinc una altra.

 

Mira, vés per on, en podré aprofitar algun per complir amb la tradició del regal del dia del llibre. Si, aquest darrer i premiat de la Care Santos: “Desig de xocolata”, anirà bé per la filla; i aquest altre de la Marta Rojals: “Primavera, estiu, etcètera.”, que ja va per la 9èna edició i tothom en parla molt bé, servirà també pel algú altre. Això de ser comprador compulsiu de llibres serveix per disposar de material per regalar quan convé, i a més si és a la família tot queda a casa i ja hi haurà el moment de tornar-lo a agafar.

 

Per entre mig de les parades al carrer miro si hi ha alguna cosa que m’atreu. No voldria caure  en la temptació que sé que no podré contenir. Home!, aquí hi ha aquell del que ahir em parlava un bon amic i col·lega: “¿Hacienda somos todos?” de Francisco de la Torre. No és habitual comprar assaig en aquesta Diada, però el tema se’m emporta. Vaig darrera el darrer títol de la Donna Leon i el seu comissari Brunetti: “Mort entre línies”. Però si encara tens l’anterior de la sèrie per llegir!  Els ulls se’m en van cap a una taula de llibres que em semblen mítics: Guaita!, Lev Tostoi: “¿Cuánta tierra necessita un hombre?”, en una cuidada edició il·lustrada de Nordica libros. Treballen bé aquesta gent. Al seu costat El cercle de Viena presenta “L’escuma dels dies” de Boris Vian, tot un clàssic modern.

 

La filla es presenta a casa i amb el consegüent intercanvi de la rosa arriba un llibre més: “El amante de la mujer árbol” de Xavier B. Fernández. No en sé res, veurem de què va, sembla que promet, ella sempre me’ls encerta.

 

En Joan m’envia un WhatsApp:”T’he comprar un llibre, es diu “El ciclista”, no te’l compris!” És d'en Tim Krabbe i va, tal com diu el seu títol, de la meva altra afició.

 

A la parada del Planeta Lletra, el seu president en Jordi Lopesino, em diu que no puc passar sense quedar-me l’edició d’una col·lecció de relats de diversos lletrícoles del Planeta: “No ho podia assegurar amb certesa”. Temàtica negra i policial ambientada a la ciutat. Això dels relats curts, com els de l’Arcadi l’altre dia, sempre van bé per abans de dormir-se.

 

Cal pensar en més obsequis, i agafo el nou llibre de Jonas Jonasson: “L’analfabeta que va salvar un país”, sembla que l’anterior d’aquest autor va tenir gran èxit. Vaig sobre segur.

 

Però encara queda pensar en els petits i no tant petits que queden. Ara tornaré a sortir i entre els gegants que -continuant la tradició que vàrem implantar el 79, arran de les primeres eleccions municipals- sortiran de cercavila, tot passejant jo també, acabaré de fer les compres que falten.

 

 

 

23 d’abril. Diada de Sant Jordi, festa del llibre.

Decadència/Pervivència.

20 d'abril.

Properament.

Art i bellesa.

8 d'abril.

 

 

“Batalletes”

Aquest dies es compleixen 35 anys de les primeres eleccions municipals de l’actual període democràtic al nostre país. Toca celebrar-ho, sembla, cada cinc anys. Bé, al començament va ser cada deu. Els 10 primers, els 20 primers. Clar, els 25 era una data rodona (?), i darrera varen venir els 30 i ara els 35. Som-hi doncs a recordar-ho.

Sí, recordar com va anar allò de l’abril del 79, on en paraules d’en Joan Majó “es va fer realitat l’esperança”.  Ja s’entén, els mitjans de comunicació et truquen per saber coses de llavors i els que et truquen, generalment, són gent que no hi eren, que encara no havien nascut, que tenen menys de trenta cinc anys, i menys encara.  Volen que els “grans” els ho expliquem per la seva audiència o pels seus lectors que probablement també n’hi ha molts que tampoc hi eren en aquelles dates.

I te’n adones que expliques “batalletes”. Sí, les “batalletes” de l’avi, que com que són ells els que han demanat que les hi expliquessis les aguanten embadalits com si els expliquessis un conte: Va haver-hi un tall en la continuïtat dels regidors, quasi bé a tot arreu; la hisenda estava exhaurida; l’administració rovellada i anquilosada; en sabíem poc de com anava la màquina municipal; hi havia funcionaris, no tots, de l’antic règim; ah!, i no hi havia ordinadors, ni assessors, ni es sabia si s’havia de cobrar per fer de càrrec públic. Tampoc hi havia Generalitat i s’havia d’anar a Madrid a resoldre moltes coses. Les primeres feines eren qüestions bàsiques que fa temps que estan resoltes: les escoles, que no n’hi havia pràcticament de públiques; l’estat de la recollida de residus líquids i sòlits; l’urbanisme i els equipaments.

Moltes vegades els programes són amb varis participants i et trobes amb antics companys/es dels que fa anys que no en saps res i sobre tot t’adones que -pel que es porta ara- ja ets gran. Sí, vàrem ser una generació irrepetible per les circumstàncies històriques i vàrem començar molt joves saben el que volíem. Potser ens han endreçat, o és arraconat?, quan encara teníem energies suficients per continuar-hi. Però l’esdevenidor històric és com és i molt poques vegades està a la ma dels que s’hi troben en cada moment poder dirigir-lo. Nosaltres, en aquell moment, ho vàrem poder fer i ho recordem cofois. Ara, és una altra cosa.

 

5 d’abril.

Visita.

-“Sorpresa! Tenim bitllets per venir a veure-us d’aquí uns dies!”

-“Que bé! Després de tant temps sols veient-nos per l’Skype serà sensacional compartir uns dies junts.”

-“Sí, hem aprofitat que ara és temporada baixa i hem trobat una oferta de vols interessant. Haurem d’agafar tres connexions. Tindrem l’oportunitat de tornar a abraçar-vos desprès d’uns quants anys.”

-“Quants ja?”

-“Sis, ja en fa sis.”

-“No patiu, ja ens arreglarem per venir-vos a buscar i el que faci falta.”

 

Vàrem parlar els implicats d’aquí  a veure com ens ho faríem per acollir-los. Sense problemes.

Van arribar, varen poder veure les netes i els nous descendents consanguinis als que no havien fet mai cap petó. Estem en temps de cria. Van veure alguns dels vells amics i tornar a trepitjar la ciutat. Van copsar l’ambient que hi ha ara aquí, ens varen parlar de com viuen allà. D’enyorança, de nostàlgia, d’il·lusió, de distància, d’estima, de treballs, ...

Com aquell que res han passat els dies, pocs i de pressa, deu dies. Res, fent vida de família, compartint molts plats i estovalles i sobretaules, aprofitant el temps present, sense més delit que estar entre nosaltres.

Ja s’ha acabat, altra cop cap a l’aeroport. Els tornen a esperar tres avions fins arribar a casa seva i a la seva vida allunyada, a la seva feina habitual d’ara: Guardanapos, jogos americanos i toalhas: Innovar à mesa.

 

-“Cuideu-vos molt.”

-“Si les coses ens van bé, intentarem tornar no massa tard.”

-“Potser ens decidim nosaltres.”

-“Adéu siau.”

 

Amb llàgrimes als ulls i un neguit a l’esperit. No sé pas si ens hem dit allò de “Bon viatge!”. Altra vegada l’Atlàntic per entre mig, la distància.

 

En la vida todo es ir a lo que el tiempo deshace ...

1 d’abril.

-"1 d’abril ja?"

No entenc res.

Hola Pere, bona tarda. D’entrada he d’agrair-te que m’hagis fer arribar una nota explicativa de l’acord sobre BCN World que en nom del PSC has signat amb el President de la Generalitat. Bé, sí, ja sé que és normal que envieu notes i argumentaris als afiliats per què aquests estiguin al corrent de primera ma del què aneu fent, però en aquest cas era de necessitat.

Veuràs, no es tracta pas sobre el contingut de l’acord, se’n pot parlar molt i potser caldria fer-ho, sinó que el que m’ha sobtat és l’acord en sí. Resulta que el Govern de la Generalitat està embrancat com a principal preocupació seva en l’anomenat “procés” sobre el que el PSC té una posició divergent i que no comparteix. Aquest fet provoca per part del Govern i de les forces polítiques que l’acompanyen en aquest tema una pressió considerable sobre els socialistes que ratlla moltes vegades a desqualificacions excloents, per no dir altres paraules. D’això els mitjans públics i els privats que hi estan a favor en van plens, per no dir el que corre per la xarxa. De les tensions internes provocades no cal ni parlar-ne.

És clar que no cal ser gaire entès per saber les divergències ideològiques (sic) dels promotors de l’efervescència nacionalista a casa nostra, són força evidents. Llavors, mentre es pretén anar cap a la construcció d’un nou Estat no hi ha forma de posar-se d’acord amb l’acció quotidiana de govern, de l’exercici de les competències que ara ja es disposen. Quan es tracta de decidir sobre coses importants que no són el “dret a decidir” cal recórrer als socialistes, vés per on!, no ho faran pas amb els populars a aquestes alçades.

Si no fos perquè el que hi ha en joc és molt substancial, canviar la pertinença estatal –deslliurar-se de l’actual- no és pas cap nimietat, podria ser comprensible dins del joc parlamentari que s’arribessin a acords d’aquesta mena. De fet, en els Govern tripartits de progrés alguna experiència, si mal no recordo en el camp educatiu, va haver-hi. Però ara estem en un altre marc. Estem al mig d’un procés de posar en marxa el “procés”, el procés cap a una desvinculació de l’estructura administrativa estatal de la que fins ara formem part. Fet que em sembla d’una transcendència extraordinària com per repensar abastament –pels que no hi estan d’acord- qualsevol possible col·laboració al marge d’aquest tema cabdal.

Ja sé que t’ha mogut, us ha mogut, la voluntat d’ajudar a una acció que penseu que és necessària donada la situació econòmica que estem travessant. Obvio, perquè no és l’interès de la present, el que hi ha de discutible en aquesta intenció ja que vull fer notar la –al meu parer- incongruència de l’acord. Resulta que per responsabilitat, o és una altra cosa?, els socialistes han de recolzar a un Govern feble en una acció puntual de govern que els seus socis en els temes més importants no li donen? Entendria que es fessin acords amb el Govern quan s’haguessin pactat programes comuns en els temes més generals, però convindràs que aquest no és el cas. Certament, no ho entenc. No serà sorprenent veure la votació que se’n deriva de l’acord que has signat al Parlament? I no vull pensar si a més s‘hi afegeix el PP! Quin ridícul! Primer, del mateix Govern, desprès de tots plegats. Bé, així anem, arrossegant-nos pels rostolls.

Res, com pots veure, reflexions meves segurament marginals, perdona que et distregui. No vull pas pensar que estem en mans d’una colla de descreguts.

Salutacions cordials.

 

Mataró, 31 de març

Retribucions.

Aquest cap de setmana amb el diari obert de bat a bat. És dissabte, reportatges i comentaristes varis. En una pàgina, una comentarista glosa el seu delit pel màxim executiu de ZARA, el delit pel seu sou: “Ocho millones de euros, redondeando, se levantó el año pasado entre sueldo y pensiones,...”. A l’altra pàgina, un altre comentarista de “cotilleos varios” preguntava: “cómo se presupuestan los elevados salarios de los europarlamentarios. Hemos sabido que pueden ganar más de 6.000 euros mensuales, ...”.

Potser que la retribució de l’executiu és exagerada, però ràpidament l’economista Luis Garicano, catedràtic a la London School of Economics, ens explica la causa d’aquesta astronòmica retribució al seu llibre “El dilema de España” Ed. Península, B-2014, molt concretament en l’apartat La desigualdad inevitable, del capítol dedicat al futur del treball (pàg. 41-44).

Però la diferència entre els sous comentats és molt notable. El dirigent de l’empresa privada cobra unes noranta cinc (95) vegades més que el legislador comunitari europeu. Seguint l’argument de l’economista Garitano la valoració per la seva aportació a la producció de resultats del polític és escassa. Ell mateix, pàgines més endavant del llibre ho explicita: “El igualitarismo papanatas que es el responsable de tales cifras (y que las quiere reduir aún más, pues una de las peticiones de varios grupos del 15-M era bajar el sueldo de los políticos al nivel medio de los salarios españoles) tiene que terminar. En la pràctica, vivimos en una situación en la que es imposible que los mejores quieran trabajar en el sector público.” (pàg. 86).

Tot ve, doncs, de l’escassa consideració social de l’aportació de valor per la col·lectivitat que fan els polítics. Potser sí que això és cert, però llavors ens ho hem de fer mirar, ja que, què volem del treball dels polítics i a qui estem disposats a encarregar-los la feina? Si són els responsables de establir i aplicar les normes de la convivència col·lectiva definides democràticament entre tots els ciutadans/es caldria considerar-los millor i exigir-los per fer el comés adequadament. Si no estem d’acord, cosa comprensible, amb qui són, què són i com ho fan els que hi ha fins ara, o com s’ha anat degradat aquest ofici (sí, ofici, com el de executiu de l’empresa tèxtil) fem-ho saber, alcem la veu, intentem canviar-ho. No equivoquem el tret rebaixant les seves condicions laborals fins a fer que els possibles millors no tinguin interès per aquesta feina. Potser de tot això se’n diu meritocràcia, que s’ha de retribuir com cal, i té poc a veure amb quotes territorials, de gènere, d’edat, de capelleta,  d’adhesió o d’imatge. No es poden satisfer tots els desitjos a l’hora, cal saber quins són més important en un moment que en uns altres i quin ens poden ajudar a tirar endavant, i quins ajudar a ... caure.

 

24 de març.

Adient

“No se puede liderar sin tener un proyecto de futuro. Para hacer avanzar un país, una empresa o una organización cualquiera es necesario que alguien –un líder- se sitúe en el futuro,  plante en él firmemente los pies y desde allí tire de su organización. Es imposible liderar empujando: la única manera de hacerlo es tirando. Un dirigente que empuja tiene a su organización interpuesta entre él y el futuro, de modo que aquella le priva de la visión del camino a seguir. Las posibilidades de caer por un despeñadero se multiplican.”

César Molinas, “Qué hacer con España”. Ed. Destino, B-2013.

El llibre ha estat polèmic, però m’ha semblat molt suggeridor.

24 de març.

1960.

En Jordi Mercader fa a  “1960. Quan els nois amb corbata no anaven a la presó” Columna ed. B-2013, una crònica novel·lada, o era periodística?, dels esdeveniments que amb la campanya contra Galinsoga al 1959 i els fets del Palau 1960 marquen l’inici del moviment catalanista que impulsà Jordi Pujol.

Aquesta mena de cròniques barreja el que va succeir realment amb fets que poden ser versemblants i amb la ficció que vulgui amanir l’autor. En aquest cas estem en un dels moments claus de l’evolució del franquisme, en el pas de l’autarquia a l’obertura econòmica i als tecnòcrates de l’Opus. El relat està aconseguit: el pols dels vells falangistes i militars amb els economistes que saben parlar anglès i el paper que pot tornar a tenir la burgesia catalana, amb el destacat paper de l’Alcalde Porcioles. Entre mig, en Pujol i l’evolució dels moviments cristians catalanistes que juguen el seu paper, utilitzant i sent utilitzats per les circumstàncies. És la introducció d’un nou element en la lluita política que fins aquell moment pel Règim no havia tingut importància i per l’oposició residual de la Guerra Civil també ben poca. És l’aparició de nous actors quina evolució esdevindrà central en l’adveniment de la democràcia.

Mercader, en la seva crònica, sap copsar les característiques sociològiques d’aquest nou element i la decadència dels vells elements del Règim. Tot això duraria encara un grapat d’anys més fins la mort del Dictador, però és evident que s’estava obrint l’escenari amb nous personatges.

La crònica, a més, permet reflectir com era la vida quotidiana en tots els seus aspectes de la Barcelona d’aquell moment, les costums, els fets, el paisatge urbà, les cases, les feines, els neguits i les misèries de la gent. Dels de dalt, dels del mig sobre tot, i una mica del de baix. Crec que tot plegat està ben trobat.

 

17 de març.

Lliçons de la història

“La posterioridad sigue sin entender cómo los líderes de las grandes potencias del mundo –en su mayoría, hombres que no eran más estúpidos ni malvados que sus contemporáneos- pudieron, primero, permitir que la guerra tuviera lugar y, luego, continuarla durante cuatro años más. Parece un error tachar de sonámbulos a los gobernantes de la Europa de 1914, y en especial a los de Austria y Alemania, porque esto implicaría que no eran conscientes de sus actos. Es más adecuado llamarlos “negadores”: prefirieron insistir en políticas y estrategias sumamente perjudiciales antes que aceptar que era poco plausible llevarlas a cabo y, en retrospectiva, que se había fracasado.”

 

“1914. El año de la catástrofe”, Max Hastings. Ed. Crítica, B-2013.

Tot aprenent-ne.

28 de febrer.

Ara la bombolla hipotecaria.

Vaig sentir aquest “nou” concepte fa pocs dies en un reportatge que feien a no sé quina televisió. Sí, resulta que amb la davallada dels preus dels habitatges fruit de l’esclat de la bombolla immobiliària hi ha gent que té una hipoteca pendent d’un import superior del que li donarien ara en el mercat pel seu habitatge. És a dir, que pot tenir, derivat d’aquest fet, un patrimoni net negatiu. Sí, clar, es va endeutar per comprar-se un habitatge als preus que tenia el mercat en aquell moment i ara els preus ha variat a la baixa (molt temps, l’endeutar-se per adquirir habitatge va ser una “ganga”, era al revés, els preus pujaven, va sortir rodó).

Això és un problema? Crec que no, però depèn.  Depèn de si va comprar per usar o per invertir i bescanviar posteriorment. Vés per on, torna a aparèixer el vell concepte marxista del valor d’ús i el valor de canvi.

Si es va endeutar per gaudir de l’ús d’un habitatge per què el necessitava o en tenia el caprici, doncs, mira: Mala sort. La seva posició com a demandant, al executar la seva pretensió, va contribuir a l’establiment del nivell del preu del mercat. Si hi havia una oferta, probablement exagerada en quantitat i preu, però que va trobar la seva demanda en quantitat i preu, doncs es va produir l’equilibri d’un valor. O, és que ara anirem a discutir la formació dels preus en el lliure mercat? Són les primeres lliçons dels manuals d’economia, oi?

Ara bé, si es va endeutar per invertir i bescanviar (amb l’esperança d’un benefici), doncs, mira: Carregar-se el risc adquirit i assumir les pèrdues. Tot inversor sap, o hauria de saber, que tant com es poden fer beneficis es poden tenir pèrdues. Per tant, aquests,  poca pena ens ha de fer i cap problema han de representar.

El que passa és que amb el desprestigi en que estan totes les institucions de la col·lectivitat i molt concretament les que conformen el sistema financer, sembla que ara es pot posar en qüestió i esgarrifar-se i fer-ne causa de qualsevol cosa derivada d’elles. Sí, és cert que es varen fer molts abusos per part de moltes entitats financeres atorgant crèdits i hipoteques molt a la lleugera i ara se’n paguen les conseqüències. Però qui ha de carregar-ne les conseqüències són els principals agents implicats i cal començar a dir que aquestes responsabilitats no poden ser traspassades al conjunt de la col·lectivitat. Les comptes de pèrdues i guanys dels implicats, entitats financeres i particulars, han de ser les primeres i en molts casos les úniques que han d’assumir els riscs i els resultats de les seves operacions. Sí, portarà cua, i dolenta en molts casos, l’alegria disparada en que vàrem viure durant uns anys, i haurem d’assumir-ne el que comporta. Oi, que ens les prometíem felices? doncs, a les dures i a les madures. Dur, és dur, però és així, sense remei, a pagar (mentre que es pugui) les quotes pendents pactades per molts anys.

No sols és un problema de seguretat jurídica, acceptar les conseqüències dels teus actes fets amb la normativa existent, sinó també de justícia respecte a la gent que, malgrat necessitar-ho, no es va voler o poder endeutar i la gent que endeutada va fent front a les seves deutes religiosament. Paul Samuelson parlava de consumidors estúpids. Ara, aquí, aquest adjectiu pot ser titllat de políticament incorrecte.

 

27 de febrer.

De cap a la Gran Guerra.

Aquest any, a l’estiu, es commemorarà el centenari del començament de la Gran Guerra, de la Primera Guerra Mundial. Va ser un fet que va trasbalsar  i capgirar la humanitat. Vaja, a la humanitat que  llavors manava al món. Per molts historiadors va ser el començament d’aquest segle curt, el XX, que ja hem deixat enrere. Molta mortaldat, nous mètodes de destrucció militar, l’ensorrament pràcticament de totes les estructures polítiques existents, especialment de com es concebia la conducció dels afers públics. Quatre imperis se’n van anar en orris, l’alemany, l’austro-hongarès, el rus i l’otomà; l’esclat de les nacionalitats, al centre i a l’est europeu; el sorgiment d’un nou sistema polític, el comunisme, a l'Estat més gran del món; la desestabilització del sistema liberal cap als totalitarismes; i la llavor d’un esglai encara pitjor al poc temps, amb una repetició de la guerra, l’Holocaust i l’explosió de la bomba atòmica. Com per pensar-hi una mica, doncs.

Els mitjans ens en parlaran i haurà moltes publicacions, noves o reedicions. Va, capbussem-nos-hi.  

Una mica de literatura per començar, feta ara: 14, de Jean Echenoz. Raig verd ed. B-2013, una delicatessen per obrir boca. Suposo que tocarà rellegir a Remarque: Res de nou a l’oest. Félix de Azúa ens esperona a descobrir Gaziel i les seves cròniques del front serbi: “De París a Monastir”, publicades ara per Los libros del Asteroide. Hi ha volums voluminosos -“1914. El año de la catàstrofe”, Max Hasting. Ed. Crítica, B-2013-  que s’apilonen a les llibreries tan gruixuts com aquest, d’historiadors i divulgadors dels fets. “Sonámbulos”, Christopher Clark. Galaxia Gutemberg, B-2014. Serà impossible donar-hi cap perquè  hi ha molt per triar.

El cinèfils podran reviure pel·lícules mítiques: Senderos de gloria de Stanley Kubrick (1957, encara que aquí la vàrem veure molt més tard), i la semblant Uomini contro de Francesco Rossi, (1970) que recordo haver-la vist a Perpinyà. A Zaragoza en fan un cicle. La divisió a Espanya entre les esqueres aliadòfiles i les dretes germanòfiles i els moviments que va comportar. Alguns historiadors locals han explicat coses concretes de casa nostra al respecte: “Per França i Anglaterra” Joan Safont Plumed. Ed. Acontravent, B-2013. Sembla que en Quico Villà també ha tocat el tema.

 

 

Haurem de recordar també l’assassinat de Jean Jaurés uns dies abans d’esclatar la guerra i el paper del moviment obrer a tot Europa, primer amb la aquiescència i desprès amb la revolta. Bon moment per retrobar el llibre que em varen regalar i dedicar, al acomiadar-me d’ells, els amics de Créteil: “Jean Jaures, l’époque et l’histoire”

 

 

 

 

Potser tot el que es va descabdellar ja està superat. El segle XX va ser molt curt, però l’evolució de les forces productives i les relacions de producció també ha canviat molt, no sé pas si ambdues en aquests darrers temps cap a millor, i això fa que el panorama sigui molt diferent. Però no cal oblidar que el que va començar el 1914 va comportar un món diferent. La Gran Guerra, la Gran Depressió, la Segona Guerra Mundial, els gloriosos trenta, el shock del petroli, la revolució neoconservadora, l’ensorrament del Mur i del bloc soviètic, l’emergència dels BRIC’s. Tot molt concatenat, tot començà l’any14.

 

18 de febrer.

L’orgull del nét del pirata.

Ni el nét n’és el nét, ni el pirata en va ser de pirata. En Manuel Cuyàs  (Mataró, 1952) ens explica la seva nissaga mataronina i la seva pròpia vida (fins ara) a Mataró: “El nét del pirata”, ed. Proa, B-2014.

És una mica més jove, no pas gaire, que el qui escriu, però a aquestes alçades de l’existència les diferències d’edat es van esvaint. Més o menys hem viscut en el mateix temps.

L’Antoni Cuyàs i Sampere fa les Amèriques i li surt bé. Torna a casa ric però sense descendència, i se les empesca enginyosament per procurar-se-la, encara que no sigui biològica. Amb el mateix cognom a coll, els seus descendents formals mantindran la seva presència amb el seu retrat que encara avui presideix el saló principal de la casa que va bastir al tornar d’ultramar.

Però la història del nét del pirata és la de la travessa des dels temps foscos del franquisme als lluminosos, encara que avui entelats, de la democràcia. Ara que és corrent entre els joves ignorants i els grans ressentits blasmar del procés que ha fet aquest país en els darrers trenta cinc anys, llegir el trànsit que ens explica en Cuyàs ens il·lustra sobre la magnitud dels canvis que s’han produït i ens reafirma, amb l’autor, de l’orgull del que hem contribuït a fer.

“Havíem trobat la maneta”. Sí, havíem (sic), tots plegats, en primera persona del plural, col·lectivament, havíem fet exitosament el pas d’una situació deplorable a una altra d’acceptable. L’orgull de reconèixer-ho i reivindicar-ho. Gràcies, Manuel, per escriure-ho i deixar-ne constància.

 

“I per dir també que un dia que vaig anar al parc vaig veure que el brollador impulsava cap amunt l’aigua que desprès de ser recollida per les dues plataformes centrals regalimava en direcció al gran safareig que tenia als peus. Havíem trobat la maneta. Ens va costar, no va ser el bufar i fer ampolles del revisor austríac d’aquell tren que havia sortit de Praga, perquè arrencàvem de molt al fons, però el mecanisme de tancar i obrir es va fer finalment present i efectiu.”

 

 

25 de febrer.

Frivolitat, el que ara es porta.

Quan t’atanses al quiosc i compres “Mongolia”, per exemple, saps el què estàs comprant: una revista satírica, iconoclasta, desvergonyida, ... i sabent què tens als dits l’entens perfectament, saps descodificar-la. La vella “Codorniz” ja tenia per subtítol: “La revista más audaç para el lector más inteligente”. Doncs, això.

 

Però si et venen que et donaran un reportatge per televisió que explicarà una nova visió, fins ara amagada, del que va passar amb el cop d’estat del 23-F del 1981, no tens cap prevenció de partida. Sí, l’autor de la proposta, l’Évole, és un periodista trencador que moltes vegades sobrepassa els límits habituals establerts fins ara. Sí, també, ara, a toro passat, hi ha algunes coses que no encaixaven, però amb la credibilitat que t’enfrontaves al programa, i que et mereixien els que hi sortien, no hi vares caure. A mesura que s’anava descabdellant el tema tot era posar-se les mans al cap: “Què ens estan dient? Què es pretén fer-nos veure? Què ens han amagat fins ara?”  Res, res, no us esvereu, tot queda al final en un exercici molt a la Orson Welles, era una broma. Però el “Salvados” no és el “Polònia”, i aquí crec que hi ha una errada descomunal. No estàvem davant d’una pallassada, sinó d’un programa pretesament (fins ahir) seriós.

 

En aquests moment de manca de credibilitat del sistema bastit desprès de la mort del darrer dictador jugar amb aquestes coses és jugar amb foc. Sí, clar, tot era un exercici periodístic mig en broma, però en lloc de donar elements per ajudar a adreçar i endreçar el pati que tenim i fer-lo més creïble ens dediquem a fer focs d’encenalls, frivolitats fàtues. No estem per això en aquests moments. Qui en surt tocat, al meu mode de veure les coses, és el propi periodisme. Qui no ens diu que tot aquest muntatge no va ser fet expressament per vendre’ns alguna cosa, al igual que el propi reportatge? Quina credibilitat tindrem amb el que en puguin vendre en serio després de veure com ens poden ensarronar en uns instants? Què ens estan donant cada dia de verídic? Em sembla que ha estat un mal exercici en un mal moment.

 

Alguna experiència personal negativa i perjudicial tinc d’aquest exercici trampós de fer periodisme, amb la mateixa cadena. Deu ser marca de la casa. Es tracta d’anar a buscar el que ja està decidit prèviament que es vol mostrar, el descrèdit per exemple. Les tècniques per fer-ho són ben fàcils i hi caus de quatre potes. Desprès, si això comporta desgavells tan li fa. Tot sigui pels inconfessables objectius que s’han proposat. Però alguna conseqüència també comporta pels que practiquen aquesta forma de fer: el seu propi descrèdit.

 

Per ficció, la de veritat. Hi ha una pila de bones novel·les que ens esperen.

 

 

24 de febrer.