Parracs

D’un temps ençà es veu que hi ha una moda d’anar amb roba esparracada. Entre els joves, més les noies que els nois, però també n’he vist d’aquesta manera d’altres que ja no ho són, fins i tot la presidenta de la Comunitat de Madrid que no se’n està d’anar a “la page”.

He de dir que em fa mal als ulls. No ho veig bé. Suposo que tinc el record de la pobresa que veia quan era jove, de la gent que anava apedaçada, ja que no era com avui que sembla que ens sobri roba a armaris plens. Crec que aquesta moda d’ara no té present que molta gent del nostre món van desarreglats perquè no tenen més remei, que no és una “gràcia” per ells anar desendreçats sinó que és la seva condició quotidiana de misèria.

Quants recursos disposem els benestants i com els malbaratem! Tenim que consumir més i més; el nostre dispendi o malbaratament arriba fins a donar-li la volta  a l’aparença externa fent motiu de moda l’anar estripat. Valors, dieu? Quins valors estan instal·lats entre nosaltres?

4 de març.

De economistes.

S’ha dit moltes vegades que l’economia és la ciència que sap predir el passat. Sí, analitzar què ha passat és la seva especialitat, intentant d’aquí treure’n elements per actuar en el present de forma que el futur sigui millor.

Aquest és el propòsit de Miguel Sebastián que en el llibre “La falsa bonanza”,  ed. Península, B-2015, intenta comprendre què ens va portar a la crisi del 2008 i les seves conseqüències. El subtítol és eloqüent de la seva pretensió: “Cómo hemos llegado hasta aquí y cómo intentar que no se repita”. L’autor no deixa de fer un exercici d’autocrítica tota vegada que va ser protagonista destacat del període anterior a la crisi i durant la mateixa. Cap del servei d’estudis del BBVA a començaments de segle, una bona posició per tenir elements per comprendre què passava, a cap de l’oficina econòmica del President del Govern del 2004 al 2006, i finalment Ministre d’Indústria del 2008 al 2011, és a dir, llocs claus per incidir en les solucions.

Ell diu, ara com molts, que tampoc va saber veure venir la crisis, i explica el per què. Per les meves responsabilitats en aquells anys també hi vaig ser al mig del problema i vaig escriure força sobre el que anava passant, el meu antic blog en pot donar fe. Com sempre he barrinat, el problema de la crisi del 2008 té causes molt anteriors. La turmenta perfecta que es desenvolupa aquell any s’articula amb elements que comencen amb l’entrada a l’euro i amb la dinàmica demogràfica, però que tenen com a element central el conjunt d’excessos que es produeixen en varis àmbits de l’economia entre els més assenyalats, la banca, les finances, i l’immobiliari. Interessant la diferenciació que fa Sebastián entre la bombolla immobiliària i el boom immobiliari, com es forma i peta la primera i com s’ensorra el segon. Desprès, l’autor, parla d’altres excessos, algun coneguts de primera mà per les seves responsabilitats ministerials, com el de les renovables o les telecomunicacions, així com els de les comunicacions, AVE, carreteres, ports, aeroports, i suposo que se’n deixa alguns més. Perquè el problema van ser els excessos, no l’activitat dels sectors en si que no és pas discutible: les finances són necessàries, l’immobiliari també, l’obra pública també. El problema va ser passar-se de mida, amb tothom esventat el més i més i més.

Tothom es va apuntar al “España va bien”, ningú va voler ser el que aigualís de la festa de la que tots gaudien, tots, administracions, empreses, particulars,... fins que va petar. Com es punxa una bombolla? Primer cal acceptar que n’hi ha de bombolla, cosa que no es volia veure, desprès, rebentar-la... “acabar con la música en mitad de la fiesta”. L’explicació del que va dir tothom l’any 2008, any electoral, ja ha estat molt explicada i documentada, ningú, ningú, ni d’aquí, govern i oposició, ni de fora, va encertar el pronòstic del què passaria. Desprès, havent-hi aixecat la cua al gat, tothom va dir que era mascle o femella, però abans ningú la va encertar.

L’autocrítica hi és, tant en el terreny de la responsabilitat política com en la responsabilitat professional. Els economistes no en sortim gaire ben lliurats de les seves pàgines, amb l’atenuant de que les decisions polítiques es van imposar sobre les propostes econòmiques. Una frase per remarcar-ho: “Las mercancías no votan”. Ara, ja des de l’acadèmia, l’autor pensa i diu que tan de bo aquestes reflexions serveixin perquè en traiem lliçons per no repetir en el futur els errors que vàrem fer en el passat.

Una nota a peu de pàgina (pàg. 91) m’ha encantat:

“El genial emprendedor y comunicador Carlos Barrabés me dio un día su propia definición de burbuja: Hay burbuja cuando miras a tu alrededor y dices: soy gilipollas”.

29 de febrer.

Endreça.

Què hi fa aquella pila de carpetes i papers en un racó del despatx? Òndia, si són temes de fa més de cinc anys! Per això els de dalt, que els toca la llum, ja són una mica esgrogueïts i empolsinats!

De tant en tant, mires el que has anat acumulant al teu entorn i et preguntes perquè guardes les coses que hi ha. No, aquell tema, el de la crisi del 2008, o l’evolució de la pujada del independentisme, o l’anterior crisi europea, ..., era per guardar algun article que havies llegit, alguna nota que havies pres. Però, no t’ho has mirat en uns quants anys i passada la immediatesa que et va portar a guardar-ho allà han quedat. Altres temes han acaparat el teu interès i aquells retalls ara ja han perdut vigència o  ja no són del teu interès. Llavors? Cap al contenidor. Repassar-los, veure que certament no té cap sentit conservar-los i despendre-te’n. Som una mica mitòmans o una mica creguts de que cal guardar material per si més endavant el precisem. Home, potser els periodistes o els estudiosos si que ho han de fer això de guardar per vés a saber què, però la majoria de personal guarda per guardar, amb alguna il·lusió de per si més endavant, però ca.

Hi ha una caixa de cartró amb paperassa varia que vaig portar-me de la darrera feina que vaig fer. Ja fa més de quatre anys i mig que vaig buidar el darrer despatx professional que vaig ocupar. Era a Madrid, al Congrés dels Diputats. Vaig seleccionar algunes coses desprès de dedicar els darrers dies de la meva vida activa a omplir el contenidor de paper que hi havia a la planta on estava ubicat el meu petit despatx de tot allò que ja no necessitaria. Potser vaig creure que alguna cosa calia salvar i una caixa va acabar a casa meva on ha romàs des de llavors a terra a l’habitació que faig servir per estudi. No l’he obert mai. Ara, desprès de aquests anys, penso: i perquè l’he de continuar tenint? Què em fa pensar que pot ser-me encara d’alguna utilitat futura? Segurament el que hi ha a dins no té ja cap valor. Algun de sentimental per a mi, però res més. Si alguna cosa és interessant ja deu estat arxivada a les dependències del Congrés. Res, cap obrir-la i fer endreça, endreça segurament també cap el contenidor. No cal molestar-se gaire en trinxar els papers, vés, què poden contenir que calgui preservar-los d’una hipotètica però força improbable mirada aliena encuriosida?

Tot ve de que disposo de massa espai per acumular andròmines. Si en disposés de menys no em quedaria més remei que desfer-me’n més aviat. Sort que prop de casa hi ha contenidors suficients per desembarassar-se de tota aquesta història personal que creiem que representa alguna cosa i no és res més que nosa.

En la vida todo es ir a lo que el tiempo deshace...

22 de febrer.

Presentació de llibre al Foment

En el marc de les presentacions de llibres que intento organitzar mensualment al Foment Mataroní de temes econòmics, polítics i socials, em van demanar si podia fer la presentació del llibre “La Terra i els humans d’aquí a mig segle” de Josep Roca Trescents, Voliana edicions, Argentona 2016. I ho vaig acceptar amb molt de gust. El tema m’atreu, em sembla interessant. No tenia el gust de conèixer l’autor però això em va donar l’oportunitat de fer-ho al temps que em submergia en la lectura de la seva obra. Ha valgut la pena la lectura i la coneixença. Aquest és el text en el que vaig recolzar la meva intervenció en l’acte que va tenir lloc ahir al vespre amb un notable èxit de convocatòria.

“La Terra i els humans d’aquí a mig segle”. Josep Roca Trescents

Josep Roca Trescents, Terres de Ponent, establert  fa molts anys a Mataró. Directiu empresarial, professor universitari, i ara, podríem dir, publicista?

Cinc llibres, l’anterior “Globalització 3.1. Decálogo para la hoja de ruta”. Pròleg de Mayor Zaragoza i epíleg de Cristian Felber, crec que prou indicatiu de per on va.

Ara, un treball, documentat, de prospectiva: La demografia, el medi ambient, l’economia, el progrés tècnic, la política,... més o menys com ja s’albira que seran no pas a massa llarg termini, sols d’aquí a 50 anys.

Mentre estem tan capficats en mirar on trepitgem (el que està als mitjans, l’immediat) no aixequem la vista i mirem una mica més lluny. Sembla que tot volti sobre nosaltres mateixos, l’ara i l’aquí, i és interessant pensar una mica més enllà, en l’espai i en el temps. Potser mentre estem “ensimismats” (abstrets)  en les nostres cabòries quotidianes no sabem veure que el futur serà més important pels nostres fills que el passat.

Però, no ens espantem gaire, molts de nosaltres podem mirar cinquanta anys enrere, com érem, com era la nostra ciutat i el nostre entorn. Feu l’exercici, us hi convido, en aquestes cinc coses, des de la vostra memòria: Quants érem? Com era el nostra espai? De què vivíem? Quines eines teníem? En quin règim polític estàvem? Mataró, Catalunya, Espanya, Europa,.. el món. Podria explicar-vos la meva visió però no paga la pena, podeu fer la vostra. Per tant, cinquanta anys enrere, cinquanta anys endavant. “Mig segle no és una eternitat; és un temps molt curt.”

Sí, ara tot va molt de presa, o ens ho sembla? Ara sabem més coses, informació, però també els coneixements, i potser això ho capgira tot. Però si ens hi aturem a pensar-ho una mica potser ja tenim els vímets per intuir com serà el món d’aquí cinquanta anys. Se’n parla molt, hi ha molt material, en Josep Roca el fa servir per documentar el què explica. Podem adoptar una actitud cínica, nosaltres ja no hi serem, però el subtítol de la obra ens inquireix: quina herència deixarem als nostres descendents? Tant se’ns en fa del que deixarem?

El tema mediambiental, ell és doctor en bioquímica, ocupa tot un capítol i l’economia li ve al darrera, com a conseqüència.  Desprès els avenços de la ciència i la tècnica. Com es governarà tot això? Amb quins criteris? Anirem a millor o a pitjor?

L’evolució de la població és força coneguda, el desastre medi ambient molt anunciat, sobre l’economia –el Decreixement (en majúscules)- voluntàriament ignorat, els avenços científics tecnològics corprenedors (els relacionats amb la vida humana), les formes polítiques incertes o desconegudes. M’ha semblat un carrusel  de pujades i baixades, d’expectatives positives i negatives, d’il·lusions d’anar a millor, de pors i temences de si serem (seran) capaços de controlar-ho: la població, controlable, el medi ambient descontrolat, el decreixement cap amunt però els avenços científics també (amb la perspectives de noves, més fortes i punyents desigualats), la política... podrem mantenir les conquestes que hem assolit?

Deixem que ens en parli l’autor.

18 de febrer.

Credibilitat.

Ahir al vespre l’informatiu d’en Cuní, 8 al dia, va presentar una notícia, quan menys sorprenent sobre el “procés”. Han fet una enquesta, repetint una que ja havien fet l’any passat d’igual tenor, en la que preguntaven si creien que Catalunya seria independent l’any 2020. La resposta, semblant a la de l’any anterior, és que sols un 17,6% pensa que sí, la resta creu que potser amb alguna diferència continuarem dins d’Espanya. Ni dins dels que es declaren independentistes no arriba a la meitat els que ho pensen, no cal dir que són escadussers els que no ho són. Repeteixo, notícia sorprenent!

Resulta que desprès de la murga que ens estan venen els “sobiranistes” tot el dia, desprès de les eleccions plebiscitàries, desprès de l’espectacle de formar Govern, desprès d’explicar-nos que posem en marxa la tramitació de la “desconnexió”, per cada enquestat que creu que això ja va n’hi ha cinc que no s’ho creuen. Parlant amb la gent ja s’obté aquesta percepció d’incredulitat respecte al “procés”, no he trobat cap persona assenyada que s’ho cregui, clar que sempre pots pensar que és el teu cercle el que pensa així. Però, no, no sols és el teu cercle sinó que hi ha una enquesta, que hem de suposar seriosa, al menys pel mitjà que la fa, que ho ratifica. És a dir, la gent no s’ho creu.

Suposo que hi ha altres enquestes i percepcions públiques o privades que van en aquesta direcció, llavors, perquè s’entesten en mantenir un camí que no té recorregut als ulls de la majoria? Perquè no l’abandonen i n’exploren d’altres, potser tant difícils com aquest, que podrien ser més creïbles? No serà que l’aventurisme els encega? La incredulitat és la tomba de les institucions.

10 de febrer.

A contracorrent. Xamans i exploradores.

Em sembla que aquí i avui és anar contracorrent. El llibre de Víctor Lapuente, “El retorno de los chamanes”, Ed. Península, B-2015, porta per subtítol “Los charlatanes que amenazan el bien común y los profesionales que pueden salvarnos”. El subtítol ja és prou eloqüent de per a on apunta l’autor.

Molt interessant i important per airejar una mica el dens aire que emmetzina el debat públic respecte a les coses que es poden fer en política per millorar-la. S’enfronten dues concepcions: la dels xamans, vaja els bruixots o sacerdots de la tribu, i les exploradores –encertada metàfora en femení- que van a la recerca intuïtiva, provant, encertant o equivocant-se, d’aquelles coses, en aquest cas polítiques públiques, que portin a aconseguir millores per la seva gent. Teologia front a ciència. Els déus, els grans principis, front a l’experimentació petit a petit, una passa rere una altra.

En temps d’indignació, que diria Innerarity, amb el cap calent, pensant trobar solucions ràpides a expectatives potser forassenyades, sempre hi ha xamans que fàcilment entabanen al poble prometent-li solucions màgiques que resoldran els seus problemes. L’exploradora ho té més difícil ja que potser allà on busca trobar solucions és un esbarzer, o un femer, complicar de decantar. Però els xamans continuen mirant els pòsits de les tasses de cafè mentre que les exploradores cada cop saben millor on orientar les seves passes.

La clàssica divisió dretes / esquerres repensada a la llum dels que implementen les polítiques de dretes i esquerres, els que fan les polítiques públiques, que són els treballadors públics siguin o no funcionaris.  Els polítics portant el timó. Els que fan les polítiques públiques, a la sala de màquines. Funcions diferents, els que marquen el rumb i els que executen la marxa de la màquina. Tota aquesta explicació farcida d’exemples documentats de països i polítiques reeixides o fracassades en el temps. En el fons és la reivindicació de la política humil front la política fatxenda. Potser de la vella política front a la nova política? Dels resultats contrastats de les exploradores a les històries terribles, també contrastades, dels xamans. Qui hi guanya i qui hi perd amb les dues propostes.

Ara, davant la incomprensió per la ciutadania d’un món cada vegada menys entenedor que ens mostra moltes injustícies, és fàcil girar-se a escoltar al primer xerraire que ens diu fàcils solucions: altra vegada els xamans, els bruixots. Però, cal reiterar que tenim molts bones i millors exploradores que ens poden ajudar, sense tantes expectatives, però amb més coneixements, sense tant adamisme, a trobar bones -i menys irrealitzables i agosarades- solucions. Una cosa són els arguments i l’altre l’evidència de les dades. La teoria per demostrar i la pràctica contrastada, tant per reeixir hipotèticament o com ja reeixida o fracassada.

“La Política con mayúsculas, la política grande, tiende a agravar los males sociales: moviliza a las fuerzas opuestas y tiene efectos inesperados cuando no adversos. Una política que intenta indagar en la raíz misma de los problemas (un ejercicio fútil), culpabilizando a los supuestos responsables (un ejercicio corrosivo) y generando altas expectativas en la población sobre la capacidad de acción del Gobierno (un ejercicio contraproducente), atrapa a las sociedades en un círculo vicioso. Los grandes chamanes neoliberales han emergido en aquellos lugares donde humean todavía las cenizas de los grandes chamanes nacionalizadores de la economía. Y viceversa. Los chamanes se alimentan los unos a los otros, a expensas de los profesionales exploradores y de toda la sociedad.”

Molt recomanable per reflexionar i debatre, encara que susciti opinions contraposades que també cal tenir presents. Atenció, cal seguir a Piedras de papel.

4 de febrer.

Del tot recomanable.

En aquests dies d’alta intensitat política, dels que s’hi dediquen i dels que ens ho mirem encuriosits i amb incertesa, és del tot recomanable la lectura del recentment publicat llibre de Daniel Innerarity “La política en tiempos de indignación”, Ed. Galaxia Gutemberg, B- 2015.

Certament, no sé per on començar a detallar el perquè de la recomanació. Potser per aquí: “Creo que lo mejor es partir de una constatación muy liberadora: la política es una actividad muy limitada, mediocre y fustrante porque así es la vida, limitada, mediocre y fustrante, lo que no nos impide, en ambos casos, tratar de hacerlas mejores”.

A partir d’això, i ja estem a la meitat del llibre, s’entén la crítica a la política, la vella i la “nova”, als polítics, a les institucions, a la ciutadania, als mitjans, a l’acadèmia, a les que semblen grans idees que ara estan sobre la taula, en fi, a la reconsideració de que potser esperem més de la política del que pot donar-nos en realitat. Sempre el dubte de si el que es proposa, el que s’està proposant, és el correcte i de si hi ha altres alternatives. De que no hi ha res del tot bo ni del tot dolent, de que hauríem d’anar amb els ulls ben oberts intentant abastar més camp de visió i a més llarg termini, res de “curtplacisme”. I que la política és feble, per tres factors: els poders públics han perdut la seva tradicional referència a una territorialitat determinada, a que l’Estat ha perdut la seva capacitat de síntesi i que, ara, l’especificitat de l’acció pública es mesurada amb els criteris d’eficàcia dels actors privats. “La política actual padece un gran dèficit de capacidad estratègica.” Debat, diàleg, cessions, enteniments,... que cal pensar, pensar-hi, molt en les formes, en els contextos, en els canvis que hi ha al món...

“Puede que en otras épocas pensar fuera una pérdida de tiempo; en la nuestra pensar es un ahorro de tiempo, un modo radical de actuar sobre la realidad.”

Per pensar-hi molt i deixar-nos engalipar menys.

25 de gener.

Lectures.

Dues lectures seguides de contingut terrible. “Temps de segona mà. La fi de l’home roig”, de la recentment proclamada Premi Nobel Svetlana Aleiksiévitx, Ed. Raig Verd, B-2015. I “Leningrado. Asedio y sinfonía”, Brian Moynahan. Ed. Galaxia Gutemberg, B.2015. D’alguna manera, la lectura del primer llibre em va fer interessar pel segon: aspectes de la desapareguda Unió Soviètica.

Svetlana Aleiksiévitx és periodista, bielorussa ara exiliada a Paris, i es dedica a cercar les històries de la seva gent fent-los parlar. En aquesta obra mostra el que ha esdevingut de la gent que va viure, créixer, formar-se, treballar, pensar, en el nou règim polític sorgit de la Revolució d’octubre del 1917 i com va quedar aquesta gent quan aquell règim va desaparèixer el 1991, ja fa ara vint i cinc anys.

El que expressen els personatges que hi surten és brutal. Tota la vida pensant en una forma de viure-la concreta i de cop i volta, moltes vegades amb la seva pròpia anuència sense saber massa a on anaven, els hi canvien i es troben amb una altra vida per la que no estaven preparats. Ara, a espavilar-se, els valors i les pautes de comportament són uns altres. Com ho han viscut, com els ha afectat? Quines misèries han superat, especialment la manca de llibertat, la repressió, la opressió. Però també tenien unes perspectives limitades, encara que segures. Els ideals d’igualtat, esvaïts; les diferències ètniques o “nacionals”, ressorgides; les habilitats apresses, inservibles o menystingudes; el paper a la societat, el militar per exemple, o el de quadre del partit, bandejat. Tot amb el rerefons geogràfic, físic, d’un país immens i  d’unes condicions climatològiques duríssimes, al menys des de la nostra perspectiva mediterrània.

La consciència, però, de que els ideals revolucionaris dels bolxevics s’havien encartonat per molts i uns pocs se’n aprofitaven. El nou home roig tenia poca base, no estava gaire ben arrelat, i va desaparèixer deixant penjats als que no es van saber adaptar . El quadre psicològic de moltes persones és esfereïdor, les històries que es presenten corprenen. Però, és la imatge ben recent d’un món que es transforma completament capgirant els paràmetres als que estaven acostumats els que en aquells moment hi vivien. En poc temps i amb gran trasbals.  Els afectats, com tothom en aquesta vida, aniran desapareixen paulatinament de l’escenari i sorgiran noves generacions que no portaran a sobre els condicionants de les velles. Vet aquí de com una idea, una il·lusió, una utopia, segurament un somni, es va escolant per les pàgines de la història i quines són les desferres que deixa. Tot plegat fa pensar molt.

La lectura d’aquest primer llibre em va portar al segon, recent novetat editorial, sobre el setge de Leningrad, del historiador britànic i també periodista Bryan Moynahan. Segurament, hagués pensat, un de tants llibres sobre la Segona Guerra Mundial, però el vaig agafar interessat.

Sota el fil conductor de la composició i interpretació de la Sèptima Simfonia de Dimitri D. Xostakóvitx a la ciutat assetjada que li dona nom, s’entrecreuen varis relats: el de la guerra en torn a la ciutat, vista per ambdós bàndols contendents; el de la vida, mentre tant, a la pròpia ciutat per la seva supervivència; el del mai abandonat terror de la policia secreta estalinista, que continua la seva repressió; la feina del músic, primer dins Leningrad i desprès evacuat a la rereguarda, mantingut entre coto fluixos com a icona del règim soviètic i de la lluita contra els nazis del leningradesos; el titànic esforç per continuar produint  música a la ciutat malgrat les terribles condicions que s’hi donen que culmina amb la interpretació de la Simfonia amb una orquestra exhausta.

Qualsevol d’aquests relats és escruixidor: la carnisseria de la guerra; la inanició de la població assetjada; els esforços sobrehumans per mantenir viva la ciutat; el destí dels sotmesos a la repressió estaliniana; la dignitat mantinguda pels músics; les tribulacions del compositor per fer, acabar i que es pogués interpretar la seva obra; la utilització que el règim soviètic en va fer;... tot en mig de les condicions climatològiques de l’hivern rus. Possiblement, el que m’ha colpit més són les vicissituds de la població civil sotmesa a les penúries més inimaginables, especialment els relats en que hi surt la canalla petita desvalguda. Res, sensibilitat d’avi.

“A pesar de todo, aquel concierto en la ciudad màrtir es tal vez el momento más grandioso, y sin duda el más emocionante, que puede encontrarse en la historia de la música.

Durante aquellos ochenta minutos de música en la Sala Filarmónica se vió que todo lo mejor de la humanidad había sobrevivido a todos los ataques que había lanzado contra ella lo más bajo y cruel del ser humano.”

18 de gener.

Als llimbs, ni al cel ni a l’infern.

No, no és pas una crisi d’identitat. Sé qui sóc. Però no sé on sóc. Uns diuen que canalitzen l’anhel de tot un poble, uns altres diuen que ara la gent sí que està representada. Clar, i com que jo no tinc aquell anhel no dec ser d’aquí, d’aquest poble. Me’n han fet fora? No, home, tu te n’has exclòs. Ah, sí, clar, ja feia be, ja, de mirar-me fa uns dies l’estatut dels apàtrides de les NN.UU. També, vaig ser durant un temps, dues legislatures, representant d’algú. Però sembla que no era de la gent, o que jo no era de la gent. Deuria ser d’alguns sers immaterials que pul·lulen entre nosaltres.

Vaig néixer aquí, en un petit poble mil·lenari que era un lloc on es guardaven les cabres, d’aquí el seu nom, on encara hi mantinc la casa dels meus ancestres. Sembla que el meu arbre genealògic es remunta ben enrere, alguns segles, al mateix lloc. Vaig créixer, estudiar, formar una família que té nous plançons tots fets aquí, aquí mateix. Sempre he viscut mirant la mediterrània amb els turons de la serralada litoral a l’esquena. La feina, també, sempre l’he fet aquí, i ves per on, majorment treballant per la comunitat que m’envoltava. Ara, jubilat, aprofito per anar al mercat del costat de casa. Si que m’agrada anar a fer turisme de tant en tant per veure d’altres indrets, però sempre penso que com a casa meva, enlloc. I el meu desig postrem és que les meves cendres s’escampin sota la Creu del Montcabrer. Però, ai las!, no tinc aquell anhel que arrabassa i encaterina a tot el meu poble (sic), el que fa que esdevingui, sembla que fins i tot oficialment, un estrany i que no sigui reconegut com a part de la comunitat on estic. 

Quin camí que has fet, oi, Toni Comín? No et cau la cara de vergonya? No, no ho crec pas. Has arribat, no sé pas a on has arribat, però ja ets algú per tu mateix, no sé pas si malbaratant el cognom que portes. Vés per on, jo com que penso diferent, com que sóc diferent, he estat exclòs, m’has exclòs del meu poble.

Però no he de seguir mai el meu somni i em quedaré aquí fins a la mort,... 

L’Íñigo Errejón surt del Palau de la Carrera de San Jerónimo, seu del Congrés dels Diputats, amb l’acta de “pare de la Patria” (quin nom tant bonic!) proclamant que ara si que hi ha entrat la gent a fer sentir la seva veu a l’hemicicle. 

En vaig estar molt orgullós, encara n’estic i n’estaré fins que em mori, d’haver estat Diputat a Corts per Barcelona durant un temps. Però, no devia ser de la gent jo. No ho sé pas, doncs, per què la gent, els que m’envoltaven, m’havien fet tant anys confiança, una i altra vegada, fins a sis cops, encomanant-me la direcció del govern municipal de la meva comunitat. Sí no era de la gent, què era? A cas veien en mi una persona diferent quan em reunia amb ells, quant intentava, i en molts casos aconseguia, resoldre’ls alguns dels problemes que tenien, quan els representava, quan m’alegrava o m’entristia amb ells? Sí els polítics no són de la gent, què són? Encara ara, passejo pels carrers on he viscut i treballat sempre i la gent em reconeix, generalment amb respecte, no m’he d’amagar d’haver tingut un càrrec públic durant anys i panys. Sí que sóc conscient de les meves limitacions i penso que com jo n’hi podien haver-hi molts, no sóc pas res de l’altre món. Sempre he pensat que la virtut i el saber estar estan al mig, no pas als extrems; que he tingut cops de rauxa, d’esverament i d’incontinència dels que me’n he hagut de penedir, com qualsevol. Però que he intentat que em guiés el seny, el treball més ben fet que he sabut i el servei als meus, a la classe social en la que vaig néixer i de la que encara en formo part, orgullosament, la dels treballadors. 

Errejón, petulant, d’on surts i amb quins mèrits, encara per demostrar, t’arrogues dir que tu ets la gent i que els altres no n’érem? Potser faràs carrera, no sé pas fins a on i cap a quin lloc, però no tindràs el meu respecte, no te’l mereixes. No t’enfilis al pedestal abans d’hora, el millor que es pot fer en aquesta feina és quedar-se a baix.

El meu monument preferit, a Brussel.les. 6/4/2004

... car sóc també molt covard i salvatge i estimo a més amb un desesperat dolor, aquesta meva pobra, bruta, trista,dissortada pàtria.

15 de gener.

Circ.

Aquest espectador encuriosit va contemplar astorat el darrer número de la pista central. S'havia anar esmorteint la música, també la il·luminació anava baixant d'intensitat i, sobtadament, un fort cop de platerets i un raig de llum directe van mostrar el "más difícil todavía": el trapezista havia fet el triple salt mortal deixant al seu lloc a un altre trapezista agafat de les mans dels que es gronxaven penjats pels peus de l'altra costat de la pista. Màgia i habilitat pels aires sense xarxa de protecció! Sublim!! Tot un cop d'efecte.

El públic del meu entorn, com jo mateix, veien la  enganyosa transmutació, no sabíem si aplaudir o xiular, si emocionar-nos o emprenyar-nos. Altra part del públic ho va celebrar entusiasmada. L'espectacle podia continuar, semblava que s'estava apagant però va tornar a agafar embranzida. Ara ja s’instal·la la gàbia per fer sortir els lleons que a cops, o a cups?, de fuet aniran botant de setial als crits del domador. Desprès tornaran a sortir els funambulistes intentant caminar sobre la maroma. L'orquestra torna tenir bufera i els pallassos es preparen per continuar distraient al personal. Malgrat tot, la funció ja dura massa i es fa llarga. Una part del públic està cansat, els bancs de fusta on s’asseuen ja els fan mal al cul. Potser alguns començaran a desfilar abans d'hora, jo el primer.

10 de gener

Recomanable.

De casualitat, a una botiga de Camprodon, em vaig “procurar” -cara, però tampoc tant- una botella de bona ratafia. Del tot recomanable. Me la prenc amb glaçons, delectant-me. 

7 de gener.

La "nova política".

El millor que ens ha donat, fins ara, la “nova política”. Pel que fa a la resta, ja ho veurem.

6 de gener.

Les primeres decisions.

Es de suposar que els grups polítics per començar a caminar en aquesta XI Legislatura s’han mirat el Reglament del Congrés dels Diputats. També el del Senat, però aquest als efectes de les feines més importants que cal fer primer, la investidura d’un cap de Govern, el deixarem per més endavant, tenint en compte a més la majoria absoluta que en aquesta cambra té el PP i el seu paper secundari (cambra de segona lectura sense ser decisòria, ara per ara). No sé pas si també ho han fet els comentaristes, articulistes i tertulians.

Que segurament -amb la composició que ha sortit de les eleccions darreres- aquest Reglament estigui cridat a ser modificat no obsta perquè és la norma que en aquests moments sigui vigent i no queda més remei que atendre’s al que conté. Sí que sembla que hi ha jurisprudència del Tribunal Constitucional en el sentit que la Mesa de la Cambra el pot interpretar ajustant-lo al que convingui, sense violentar-lo massa però atenent a motius polítics. És el que s’ha fet fins ara. Encara que ara els motius polítics poden ser diferents i portar a d’altres interpretacions.

En primer lloc, per adquirir la condició plena de Diputat/a cal prestar en la primera sessió promesa o jurament d’acatament a la Constitució. Públicament, en veu alta, a demanda del President recent escollit (art. 4.1. R.C.), sense cap subterfugi com es fa en altres Cambres. Evidentment la resposta sols pot ser afirmativa. Què faran en aquesta tessitura els diputats/es d’aquelles formacions que han votat per la “desconnexió”? Són conscients que poden entrar en contradicció (vés! Com si això en política fos gaire important) o pitjor, en perjuri? Deixem-ho aquí, ja que aquestes temes tan “formals” són esbandits del debat polític.

En segon lloc, encara que cronològicament és anterior a l’adquisició de la condició plena de Diputat/a, l’elecció del President i de la resta dels membres de la Mesa, regulat pels articles 36 i 37. En el cas previ del President, en primera votació ha d’haver-hi majoria absoluta. En la nova composició de la Cambra, si no hi ha acord previ entre els grups presents (encara no constituïts com a tals, important això) i tal com estan els números és difícil que cap grup pel ell mateix ho assoleix. En segona votació sols entren en disputa els dos que hagin obtingut els majors números en la primera, resultant escollit el que en tregui més. Les abstencions poden entrar en joc. Bé, aquí poden donar-se tota mena de combinacions possibles, ... i de martingales, segons el que interessi a cada grup. Si tots els grups en la primera votació han votat a un candidat del seu grup, per la segona sols s’ha de dirimir entre els dos grups més nombroses, PP i PSOE. Però en la primera votació poden haver-hi aliances, rares, que sense arribar a cap majoria absoluta poden donar candidats de grups diferents als dos primers.

En una hipotètica segona votació al càrrec de President no està escrit enlloc que les afinitats “ideològiques” afavoreixin d’entrada a un o altre candidat. La cortesia parlamentaria, i el sentit comú, fan difícil que es donin “jugades”, però crec que en aquesta legislatura, al menys pel que es veu fins ara, podem començar a esperar-ho tot, la “nova política” entra en joc. Dependrà dels acords que  s’hagin fet per les altres votacions que venen al darrera i del que d’elles se’n deriva: l’elecció de la resta dels components de la Mesa, vicepresidents, 4, i secretaris, 4 també, que junt amb el President seran els que decidiran el funcionament de la Cambra, començant amb la determinació dels Grups Parlamentaris que es poden constituir. Una Mesa pactada, o no, per inclinar les decisions en un sentit o un altre.

Entrem doncs ja en el moll de l’os del conflicte, derivat -com no- del tema català. Per començar, pot tenir Podemos diputats en quatre grups parlamentaris? Segons el reglament, no. L’art. 23.2 és força clar en aquest aspecte, però aquí entra en joc la interpretació de la Mesa. En Comú Podem ja ha anunciat que ells han de tenir grup propi, sembla irrenunciable segons diuen els mitjans. Si l’aconsegueixen res no obsta perquè el valencians de Compromís també el tinguin com els d’En Marea també. Quatre presencies, quatre posicionaments, quatre intervencions, quatre assignacions materials? Em sembla difícil.

L’altre tema que veurem com es resolt és el dels diputats/es d’ERC i de DiL. Segons el Reglament no poden constituir grup propi cap dels dos i haurien d’anar tots els seus components al Grup Mixt, amb el que comporta de pèrdua de protagonisme i d’assignació. Segons quina composició tingui la Mesa, i els pactes que hagi comportat la seva elecció, transigirà benèvolament amb una gent que diuen que hi van allà per dir adéu? No ho veig gaire clar. Si que hi ha una solució per tal d’obviar aquest problema que és la constitució d’un únic grup parlamentari amb els component d’ERC i de DiL, ja que junts compleixen les condicions de l’art 23 del Reglament. Llavors, però sorgeix un a nova consideració -aquest cop interna- del possible grup parlamentari: ERC té 9 membres i DiL en té 8. Qui seria el cap del grup, el portaveu oficial? El Rufián o el Tardà per sobre el Quico Homs? Quin horror, oi, haver de plantejar-se aquest tema? A diferència dels temps de “bipartidisme”, ara el preu dels vots dels grups nacionalistes a la Cambra ha perdut molt valor, potser -segons com es confegeixin les aliances més o menys estables- cap a la irrellevància. Si no hi ha un replantejament en profunditat dels “sobiranistes”, cap enrere, no hi haurà ni possibilitats de “peix al cove”.

Veurem en els propers dies com es va descabdellant tot això. Interessant, molt interessant per començar. Desprès, més encara. Això són “minúcies”, els prolegòmens.

5 de gener.

No correu tampoc massa, la ruleta està girant...

(Tenia una altra entrada, treballada el darrer dia de l’any passat, per penjar i obrir l’any que acabem de començar, però no queda més remei que referir-se, malgré moi, a l’omnipresent i rabiosa actualitat. Sorry.)

Dia trepidant el d’ahir, que portarà cua. L’espetec final. Final...? Ja ho veurem. Sí, però un graó més del sense sentit en que estem ficats per interpretar esbiaixadament i interessadament les imatges que es produïen, o s’auto-produïen, al davant nostre. La cosa bé de lluny, però quedem-nos en les que s’han produït més recentment: la indignació davant la sentència del T.C. de l’any 2010; les manifestacions de les darreres Diades de l’11 de setembre, 2012, 2013, 2014; la consulta del 9N del 2014; el propis resultats del 27S del 2015. El moviment ja era imparable, el carrer ho deia. Sí, hi havia, hi ha potser encara, moviment; el carrer diu coses, cert. Però les parts que es mouen i diuen són totes, i es mouen i diuen el mateix? Ara sabem que les parts són nombroses, però no majoritàries. N’hi ha d’altres de parts, pluralitat amb dret a l’existència, oi?, o no? També sabem que les parts nombroses tenen sensibilitats diferents, no són unívoques. Tot això a què, a on, ens porta? A aturar-nos i assossegar-nos una miqueta. Fora el que ens convindria. Podem rebobinar una mica? Hi som a temps, esquinçats com estem?

No sé pas si la inèrcia derivada de l’embranzida desbocada permet ja la frenada i no queda més remei que fotre-se-la de l’alçada d’un campanar. Qui sap, si ja en caiguda lliure, se’ns empescarà alguna cosa per amortir la patacada. Vés a saber, hi ha qui té més vides que un gat.

No obstant, mentre s’acaba tot, o no, preparem l’àrnica i la til·la . Com ens ho farem amb la gent que de bona fe pensava que ja ho teníem a la punta dels dits? Què els direm als que amb el somriure a la cara creien que tot era bufar i fer ampolles? Com farem baixar dels núvols i tocar de peus a terra als que ja estaven en un altre espai? Com rebaixarem la sornegueria dels incrèduls i l’esbravament dels damnificats?

No correu tampoc massa, la ruleta està girant, ningú pot saber el lloc on pararà. Vigileu, qui perd avui guanyarà segur demà, perquè els temps estan canviant.

4 de gener.

Repassant l’any que ara s’acaba.

1.       Malenconia.

Sempre m’han agradat les pintures de Lucas Cranach el vell. Al museu de Colmar hi ha una de les “Malenconies” de les tres conegudes, o conservades, que va pintar.

Es diu que els esforços inútils porten a la malenconia. Veure, ja molt des de fora, el panorama polític que arreu tenim és desesperançador. El que ens mostren els dirigents, els que han de dirigir, és depriment. Hi ha problemes a resoldre, com sempre. Són conegudes les solucions possibles, o al menys els camins, que es poden emprendre. Però es fan l’orni (es fan el desentès d’una cosa que no els interessa). Com volen generar confiança? Ara caldrien líders que afrontessin la realitat i diguessin la veritat  al poble conduint-lo amb mà ferma. I ara! Però què t’has pensat! El poble ha d’agafar el seu propi destí! Sí, per estavellar-se.

Tres mesos desprès de les eleccions autonòmiques continuem amb un Govern en funcions. No hi ha sortida, es vulgui o no. Si in extremis hi ha investidura hi haurà un Govern inoperant, lligat de peus i mans, en el millor dels casos. Per això, més val tornar a convocar al poble a les urnes. Però, què se’ls oferirà per que puguin optar d’una forma diferent del que varen fer no fa pas gaire?  Es pretendran mantenir els artefactes que es varen crear llavors o se’n inventaran de nous, o de vells? Quines cessions estan tots disposats a fer, si n’estan disposats a fer-ne alguna? No pensarà tothom pas que cal mantenir les mateixes ofertes que s’han demostrar inviables amb l’esperança que sigui la ciutadania la que proporcioni, els proporcioni, el desllorigador?

Pel que fa a les Espanyes, más de lo mismo, que dirien allà. Sí, encara són molt tendres, tenen pocs dies, els resultats electorals i a més són festes. Poques lectures es veuen que indiquin que s’ha entès el que han dit els ciutadans. No un a un, sinó col·lectivament. Tres temes força s’han posat sobre la taula: Mal funcionament de les institucions, situació econòmica, tensions territorials. Tots, d’un extrem a l’altre de l’arc parlamentari, ho han vist i el que cal és donar-hi unes respostes que no poden ser sols les d’uns o els altres. Tots, tots, han de deixar-se tallar un tros de capa, ja que si cadascú vol mantenir integra la seva en els tres temes no avançarem cap enlloc. Ningú té majoria per imposar les seves raons. Potser sí que encara és molt aviat per demanar una mica de seny, encara estem en temps de baladrejades. Ens menjarem els grans de raïm de Cap d’Any tenint al davant  l’espès pati que ens espera l’any que ve.

2.       Els immigrants fugitius.

Sempre s’emigra fugint, de la manca de perspectives, de la gana i la misèria, de les guerres i la violència. Qui sap què hi haurà més enllà,  però segur que quedar-se no és ja bo. Quatre coses a l’esquena i cap a nous horitzons. És part de la història de la humanitat, no és pas nou. El que ara ho podem veure en viu i en directe com és això d’emigrar, d’esdevenir un immigrant. El que se’ns mostra tampoc és nou, el que passa és que ara ens entra cada dia a casa a través del mitjans omnipresents, ara és ben conegut.

La gent de Capgròs em van demanar quina era al meu mode de veure el fet rellevant de l’any que s’acaba. Aquí la meva resposta.

La crisi dels refugiats a Europa.

Des de les causes fins a les conseqüències, mostra com a la Humanitat encara li falta molt per arribar a ser més civilitzada. Avui dia tenim recursos i mitjans econòmics i tècnics per poder afrontar la resolució del problema, però no tenim –encara- la necessària voluntat política i social, més enllà de les paraules, per resoldre’l.

El tema tal com el tenim presentat fins ara és irresoluble i serà – com ho ha estat sempre- molt conflictiu.

3.       França en el cor.

Per començar i acabar l’any, morts civils a París com a conseqüència d’aquesta guerra difusa en la que des del 2001, l’atemptat de les Torres Bessones, estem immersos vulguem o no vulguem. De sempre les guerres explícites o difuses han comportat patiments al poble. Tot avançament, o retirada, comportava destrucció i violència. Ara s’hi afegeix la imprevisibilitat. Pot haver-hi una acció d’aquesta mena en el lloc i en el moment més inesperat. Tot prenent un cafè a la terrassa d’un bar o anant a un concert de música, com temps enrere va ser anant en metro a treballar, o estant en el mercat tot comprant.

Sempre he tingut una bona estima per la França. El fet, probablement, que el Germà Doroteo, al Maristes de Sant Josep, ens fes subscriure al Bayard, un tebeo francès, quan encara anava amb calça curta i en aquells anys, deu tenir el seu pes. També, el que estem a tocar i tenim moltes arrels comunes. El domini, millor o pitjor, de l’idioma, també hi ajuda. Aquest any hi he anat cinc vegades, m’hi sento bé. Al no ser-me llunyà segurament m’ha impactat més el seu patiment. Però, demà pot passar, de fet ja està passant, a molts altres indrets del món.

4.       Tant mateix la vida continua (i que sigui per molts anys)

La família creix, bé, creixen els menuts. La salut es manté i permet continuar pedalant. L’activitat no decau, vés per on, m’han repescat per una responsabilitat pública, petita. Tot assumint l’edat i les circumstàncies, Déu ni do, el balanç personal positiu que puc fer de l’any que s’escola. Tant de bo el vinent pugui repetir, ara ja no es tracta d’incrementar, el que m’ha deparat el present.

 30 de desembre. Demà, l'home dels nassos.

Canelons per Sant Esteve

Em va fer gràcia veure l’anunci dels canelons de Casa Mas per la tele. Segurament deuen ser bons, al menys fan bona cara. Però no vaig poder deixar de pensar que certament els canelons que fa la mestressa a casa, a can Mas, són molt bons i que no hem d’anar a buscar-los ja fets.

Sí, li porten la seva  feina, cal anar a comprar la carn i fer  el farcit, la pasta El Pavo, la tradicional, cuinar-los i guardar-los ja que els prepara amb una mica de temps, fer la beixamel al darrer moment i posar-los al forn que el formatge quedi ben rosset. És el primer plat, tradicional, de la diada de Sant Esteve. Tothom, els menuts també, en repeteix algun més, són boníssims!

Estalviar-se la feina, per manca de temps, de ganes o d’habilitat (encara que no és un plat tant difícil de fer) potser és conseqüència de la vida o de les disponibilitats que tenim avui i així s’obre un nínxol de mercat que els emprenedors atents  aprofiten. Ben fet, enhorabona per ells, èxits!

No sé pas que ens depararà el futur, però mentre hi hagi a casa una bona cuinera com les de sempre seran millors els de casa, de can Mas. Tant mateix per celebrar-los-hi i assaborir-los amb delit.

Que per molts anys, mestressa!

26 de desembre, Sant Esteve.

Nadala '15

24 de desembre.

Volatilitat, volubilitat?

S’ha escrit, s’està escrivint i s’escriurà molt sobre el resultat de les eleccions celebrades ahir. Eren generals per escollir els membres de Les Corts Generals, Congrés dels Diputats i Senat. Hi ha, a les poques hores de tancades les urnes, opinions per tots els gustos sobre el que va mostrar el seu contingut, el que hi varen dipositar els ciutadans, i gustos per totes les opinions expressades.  Ens en farem un tip, ens en atiparem.

Es tanca, o es deixa obert, el cicle electoral que va començar el maig de l’any passat amb les eleccions europees al que van seguir les municipals, les autonòmiques i les generals d’aquest any.

En el cas de Mataró es dona la situació de que l’opció més votada (preferida?) pels ciutadans/es ha estat diferent cada vegada: a les europees, ERC. A les municipals, el PSC. A les autonòmiques, JpS (CDC+ERC). A les generals,  En Comú Podem (Podem + ICV + altres). Paradoxal? No ho sé. Veiem, però, alguns quadres i el seus corresponents  gràfics a veure si en podem desentrellar alguna cosa.

Alguns advertiments previs a efectes d’interpretació:

-Algunes formacions no s’han presentat a totes les conteses. És el cas de PxC que sols es va presentar a les municipals, o el cas de les CUP que sols varen anar a les municipals i a les autonòmiques. En aquest dos casos costa fer l’anàlisi del que ha passat amb els seus votants per tot el període, les especulacions poden ser variades.

-Hi ha dos casos rellevants, a efectes de resultats, que obliguen a una consideració especial. Són els de JpS, coalició guanyadora a les autonòmiques però que els seus components s’han presentat per separat a les altres eleccions, i la de En Comú Podem que ha guanyat les darreres sent la primera vegada que ho feia en el marc de les “confluències”, mentre que en les altres eleccions els seus components anaven per separat.

-Les opcions marginals o petites, important per ser moltes a les europees, inexistents a les municipals al treure totes representació, complicades d’analitzar a les autonòmiques i generals per la presència d’UDC, encara que escassa.

-Irrellevància dels vots blancs i nuls, que podrien ser considerats una opció, que sols tenen alguna importància a les municipals al ser les candidatures presentades menors en nombre.

Consideracions entorn a la participació dels mataronins en aquestes quatre eleccions (quants van anar a exercitar el seu dret de votar): Baixa a les europees (com sempre i arreu), un 46,55%. Creix una mica a les municipals (però en la tònica de les darreres vegades), un 53, 82%. Alta a les autonòmiques (per caràcter que se’ls va voler donar aquest cop), un 77,44%. I podem pensar que normal a les generals (malgrat el “morbo” que tenien ara), un 71,18%.

Quadre 1: cens i participació en les eleccions del període 2014-2015.

Gràfic 1: cens i participació en les eleccions del període 2014-2015.

En quant a les dades concretes: en primer lloc quants ciutadans/es van anar a votar en cada ocasió i per quines opcions (de les principals) ho varen fer. Números absoluts. En segon lloc, percentatges de vots sobre el total dels que es varen expressar per cada opció. Mentre que en primer lloc es veu la mobilització que aconsegueix cadascuna de les opcions en cada elecció, en segon lloc es veu què representa aquesta mobilització sobre el conjunt dels que es varen expressar en cada moment.

Quadre 2: Vots absoluts rebuts per les diferents opcions.

Gràfic 2: Vots absoluts rebuts per les diferents opcions.

Quadre 3: Percentatge del vots expressats sobre el total.

Gràfic 3: Percentatge de vots expressats sobre el total.

Una lectura dels quadres i els gràfics. Sempre s’ha dit que a cada tipus d’elecció els votants reaccionen de forma diversa segons quins siguin els seus punts de vista sobre l’opinió que se li demana. Potser del gràfic 2 es pot deduir que les puntes de votants que trenquen la continuïtat de JxS i de C’s expressen opcions, en aquest cas divergents, sobre el principal tema sobre el que pivotava l’elecció. Potser podríem dir el mateix en la punta manifestada ara per ECP respecte als interessos que es dilucidaven el diumenge passat.

Respecte a l’evolució dels percentatges obtinguts en cada elecció per les diferents opcions en aquest cicle electoral podem veure el següent:

1.       Estabilitat en el vot del PSC, entre el 15 i el 18%.

2.    Estabilitat també en el vot del PP, entre el 8 i el 12%. Sembla doncs que, malgrat tot, els partits “tradicionals” es van mantenint sense tenir, però, la importacia que havien tingut abans.

3.       Creixement i retrocés del vot a C’s, del 6 fins al 21 retrocedint al 15%. Volatilitat?

4.       Bloc JpS en retrocés, del 41% al 35 i ara al 26%. Potser les expectatives inicials els van enlluernar i expliquen part de la dinàmica del “procés”.

5.       Bloc de les confluències ECP en alça en aquestes darreres eleccions, del 15, al 16, al 24%.

6.     No sembla descabellat pensar que els vots de les CUP poden haver anat cap a ECP, el que podria representar de ser així arreu un element més a tenir en compte en el “procés”.

De la governabilitat que es deriva d’una situació com l’explicada, si fos extrapolable al conjunt del país, Catalunya i Espanya, no quedaria més remei que aconseguir uns pactes que haurien de representar per força cessions de les seves posicions pels qui els fessin i això em sembla que introduiria elements distorsionadors en la concepció que crec que té la ciutadania de les opcions que elegeix. Ni en l’eix “nacional”, en el cas de Catalunya, ni en l’eix “social” en el cas d’Espanya em sembla que ara per ara no hi ha una visió, ni una possible acceptació, del que comportarien aitals pactes, produint-se consegüentment una desil·lusió i/o una frustració de les expectatives generades que han motivat aquestes manifestacions electorals.

Val a dir també que els blocs que han sorgit derivats de problemàtiques concretes i actuals tant en el cas català com espanyol tenen en el seu sí elements diversos, que els veurem plasmats ràpidament en la constitució dels grups parlamentaris a les Corts (trencant-los) que posaran a prova la seva coherència com a tals blocs. Potser seran efímers o potser s’aniran consolidant, però necessitaran el seu temps i patiran les seves tensions internes.

Tot plegat molt obert i complicat. La ciutadania també evolucionarà amb el nou panorama que ha obert aquest cicle electoral. No es probable que retorni al sistema de preferències anterior però tampoc és segur que consolidi el nou que sembla que està sorgint. Es produiran decantacions tant en les opcions com en les preferències.

21 de desembre.

Reflexionem.

S’acaba la tardor, ja en queden pocs dies. Al fons, les muntanyes nevades i els núvols foscos presagien l’hivern. Una imatge de la vida i també... del moment. Reflexionem.

Aquesta gent del National Geographic publiquen unes fotografies sensacionals.

18 de desembre.

Per pocs dies.

Per pocs dies ja no rebré aquest any la Nadala d’en Pepito Beltran. Ahir el vàrem enterrar. Ja era molt gran, 96 anys, l’edat que ara tindria la meva mare. De fet vaig anar a escola amb el seu fill gran, en Jordi.

En Josep Beltran Vilavert era allò que en podríem dir un mataroní de soca rel. Va ser adversari meu a les eleccions locals del 83 per CiU. Li van posar per la seva notorietat com a impulsor del port i d’altres activitats cíviques en les que s’havia significat, també per la seva vessant professional a la gestoria que duia el seu nom i que portava amb el seu cosí Agustí que tenia molta nomenada llavors.

Amb les lògiques diferències polítiques vam ser sols adversaris i desprès, quan ho va deixar, i va continuar impulsant el port de Mataró tinguérem ocasió de col·laborar, amb els nostres corresponents estires i afluixes, fins que el port va ser una realitat. Ens va quedar una relació molt cordial i crec que per la seva part afectuosa, com em va dir ahir en Jordi, el seu fill.

Cada any, per Nadal, rebia la seva felicitació que ell confegia amb cura. Una fotografia seva, la gent de la UEC a més del excursionisme sempre va tenir afició per la fotografia, amb una petita reflexió sobre la imatge o uns versos d’en Punsola. L’esperava, ja que és de les Nadales que he anat guardant.

Ara ja no n’arribarà cap més, llei de vida, però tindré -amb les que he anat reben al llarg dels anys- el record del meu conciutadà.

L’estampa que ens van donar en l’acte de comiat portava, havia de ser així, el conegut poema d’en Josep Punsola sobre la mort:

No fa tant de por la mort...

És fugir...

I arribar

a una immensa platja d’or

per a no a tornar a morir

per a no a tornar a marxar.

14 de desembre.