Enclaustrat. Lectures.

 

“I ara dirà algunes coses. Les que es poden dir seguides, com una corda. Les que recorda, les que s’encenen com bengales quan toca dir-les i les pots dir. Les que s’han d’arrancar, com cebes. Les que s’han de dir fluix i les que s’han de dir a poc a poc. Les que cremen. Les que s’han de dir mirant els arbres, i les que s’han de dir mirant l’herba i les que s’han de dir mirant les nostres mans, l’una damunt l’altra, i després mirant-me a mi. Jo l’escoltaré. Després diré algunes coses. Les que pugui. I llavors es farà de dia. Primer de color gris, després de color blau i després de color groc.”

Irene Solà, “Canto jo i la muntanya balla”, ed. Anagrama, B-2020 (7ena. ed.)

30 de juny

L’Ivan Pera Itxart.

 

A la darrera llista que vaig encapçalar a unes eleccions municipals, les del 2003, s’hi va incorporar l’Ivan Pera, crec que va venir de la mà d'en Ramon Bassas, dels grups catòlics. Anava en un lloc dels considerats “fronterers”, el 13. En les eleccions anteriors, el 1999, n’havíem tret 14, però érem conscients que havia estat un resultats excepcional fruit d’unes circumstàncies segurament irrepetibles. El lloc 13 a les següents no era segur.

En vam treure 11, ja s’havia descomptat la “Nova Ciutat”. L’Ivan es va quedar fora, com la Montse López que tot hi havent pujat un lloc respecte a la llista anterior també es va quedar a les portes.

Les eleccions autonòmiques de la tardor del 2003 van incorporar a les llistes socialistes al Parlament a la Consol Prados, llavors regidora a Mataró, i la llista va córrer permetent la incorporació al Grup Municipal Socialista i al Consistori novament a la Montse López. Les eleccions generals de la primavera del 2004 van incorporar-me a mi a la llista socialista pel Congrés, i la meva marxa va permetre portar a l’Ivan Pera al Consistori mataroní.

S’hi va estar aquell i dos mandats més, en Joan Antoni Baron el va repetir el 2007, com a nº 11, i el 2011, com a nº 8, amb desigual fortuna ja que a les segones no es va poder revalidar l’Alcaldia i el govern socialista que es mantenia ininterrompudament des de l’any 1979. Van ser les eleccions de la irrupció sobtada de Plataforma x Catalunya. No ens les van guanyar, les vam perdre.

L’Ivan va orientar la seva activitat política-professional, és titulat pel tema pels jesuïtes de Deusto, cap a Barcelona, ciutat en la que viu i ha format família, a l’Ajuntament, ocupant diverses responsabilitats tècniques i d’acompanyament. Avui, el nou alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, ha presentat el seu equip de regidors i comissionats (figura aquesta pròpia dels grans ajuntaments) en la que el nostre personatge ostenta el càrrec de Comissionat pel Pla de Ciutat Vella, tot un repte.

No anàvem desencertats quan vam començar a renovar les llistes i obrir pas a gent més jove. Alguns s’han quedat pel camí, per ensopegades, per inadequacions. Altres han anat fent via, l’Ivan és un d’aquest darrers. És la generació dels nostres fills, la que està i ha d’estar ja al davant. Amb el pare de l’Ivan, el conegut actor de teatre i de doblatge, Joan Pera, mataroní com es conegut, i cap de la nissaga dels Pera, vaig compartir el pupitres amb els tinters de tinta i les bates de ratlles blau marí ben fosques dels Maristes de Sant Josep, 70 anys enrere. Algun dissabte ens trobem comprant a les parades del mercat de la Plaça de Cuba amb les respectives pròpies. Segur que en parlarem del fill.

Ara, doncs, és el torn de la presència pública dels fills. Satisfacció. Felicitats, encerts i sort, Ivan.

29 de juny.
  

Xarxons.

 

Sembla que la paraula xarxó esta en desús.

Malgrat tot, tant en el diccionari Fabra: “Xarxó m. És diu d’una persona, esp. d’una dona, que va mal engiponada, deixada. Sembla un xarxó”, com el més actual DIEC: “xarxó -ona adj. i m. i f. [LC] Que és extremament deixat en el vestir, que va sempre mal engiponat. Mai no havia vist un home tan xarxó. Quin parell de xarxones, les seves filles!”, que salva l’acusació sexista, deixen ben clar el seu significat.

Potser haurem d’explicar també una altra paraula que surt en ambdues definicions i que també està en desús: Engiponar.

Segons el DIEC: Engiponar, v. tr. [LC] Arranjar de qualsevol manera, a correcuita. Com t’has engiponat la roba, avui? M’he passat els anys engiponant versos. Com ho engiponaràs, això? No entenc com el va engiponar tan malament, el treball. Has vist com l’ha engiponada, pobra criatura?

Ja fa un temps que es va instal·lant a la nostra societat considerar que no hi ha d’haver normes de correcció en el vestir en l’espai públic, així tots anem de mal vestits pels carrer, fent pena. Aquest comportament traslladat a l’àmbit institucional, l’espai de les institucions, també es va estenent.

En vaig parlar fa un temps de resultes d’una compareixença al Ple del Parlament de Catalunya, a la Ciutadella: https://magrinyar.blogspot.com/2015/07/tot-mirant-letapa-del-tour-reflexio.html Guaita!, ara en farà ja vuit anys.

S’explica, m’ho han contat, que quan l’alcaldessa Colau, en els seus primers temps, va anar una vegada a Nou Barris, una senyora gran li va retreure que anés mal forjada. “L’hem votat perquè ens representi. Vagi a la perruqueria i abillis adequadament pel càrrec, ens representa als ciutadans”. Diuen que l’alcaldessa ho va entendre i la seva imatge va millorar.

Ahir, en respectable i merescut acte institucional de reconeixement a un col·lectiu determinat al Saló de Sessions de l’Ajuntament de Mataró, el representat dels homenatjats s’ha col·locat darrera el faristol amb calça curta i espardenyes. Em sembla fatal. Fatal per la seva manca de respecte a la institució que els retia homenatge i fatal pels serveis municipals, i pels que els donen les directrius polítiques (si els en hi donen), que ho han permès.

Tarradellas ens va ensenyar la importància de les institucions i els respecte que hem de tenir amb elles. No en va, aguantà una Presidencia de la Generalitat etèria durant molt anys a l’exili mantenint-ne la flama. Se les va tenir amb un Conseller del seu govern pre-autonòmic, el Dr. Gutiérrez Díaz, “el Guti”, perquè no portava corbata, sempre anava amb un jersei de coll alt girat sota l’americana.

¡Alcalde, imposa respecte a la institució que presideixes! L’ajuntament no és can penja i despenja, és la Casa Gran de la Ciutat!

 

29 de juny.

La primera vegada.*

 *De la “Nova llibreta amagada” faig emergir aquest escrit que vaig fer ara fa quatre anys.

Sí, per primera vegada no ho vaig fer. L’alcalde, al final de l’acte de constitució de la nova corporació municipal i de la seva reelecció, acabà el seu discurs i va demanar al públic assistent que ens poséssim dempeus i cantéssim l’himne nacional de Catalunya, Els Segadors. Jo no vaig tenir esma de fer-ho. L’he cantat sempre, em surt bé amb el to de veu que tinc.

Però tota la història del “procés” me’n ha fet canviar la percepció. Ara trobo la lletra molt agressiva, molt guerrera, de batalla. I quan veig amb l’ardor amb que la canten els independentistes m’esgarrifo. Sí, els escau molt bé al que pensen i de com actuen. I no m’hi sento. Ara resulta que els himnes, que en general són abrandades proclamacions patriòtiques, tornen a tenir sentit literal.  Jo el cantava com una cosa identificativa i emotiva que havíem adoptat sense fer-ne massa cas de la seva literalitat. Ara ja no és així, i no sé com posar-m’hi. Bé, sí, no m’hi vaig posar de cap manera.

A la segona estrofa vaig cantar, a contracorrent, el primer vers del Nou Cant del Segadors que ja fa temps va fer Salvador Espriu i que vaig posar com a desitjos d’Any Nou aquest començament d’any. Però vaig desistir ràpidament, a més de que sols em sé de memòria la primera estrofa, perquè vaig pensar que encara quedava més rara la meva pretensió, evidentment ni sentida ni compartida.

Si volíeu escoltar,

obriríeu la finestra.

Per esglaons de cançó

veritats pugen de pressa.

Al mateix cor de la nit

un nou càntic començava,

perquè us acompanyi el pas

al llindar de l’esperança.

Cal cremar tot el record

d’un ahir ple de tristesa

a fogueres del demà

que ja és temps avui d’encendre.

Tot un problema. Sóc un mal patriota, això ja ho sé. Sóc un mal català? Segurament, ...per alguns.

17 de juny de 2019.

_____________________

Avui, també a l'acte de cosntitució del nou Consistori, tampoc l'he cantat.

17 de juny de 2023.

Nuccio Ordine

 

Editorial Acantilado (i la corresponent en català, Quaderns Crema) ens han acostat a l’obra de Nuccio Ordine ara recentment traspassat.

Reivindicant als autors clàssics i els estudis d’humanitats, l’autor es situava a contracorrent de la visió pejorativa o innecessària que es té avui d’aquells autors i d’aquells estudis. No obstant, recórrer el pensament dels avantpassats situant-los en el seu context històric, però també amb les seves aportacions universals i intemporals, és absolutament necessari. Així ho penso.

Vaig anotar algunes pàgines del seu llibre “Clásicos para la vida. Una pequeña biblioteca ideal” ed. Acantilado, B-2017, en una ressenya que vaig fer quan vaig llegir el llibre: https://magrinyar.blogspot.com/2020/12/fora-port.html

Ara he tornat a agafar aquell llibre i he resseguit les pàgines que llavors em van agradar més. En record i homenatge al seu autor en poso una altra:

“Construir es colaborar con la tierra, imprimir una marca humana en el paisaje que se modificará así para siempre (...) Fundar bibliotecas equivalía a construir graneros públicos, amasar reservas para un invierno del espíritu que, a juzgar por ciertas señales y a pesar mío, veo venir.”

A “Memorias de Adriano”, Margarita Yourcenar (1903-1987)

 

18 de juny.

Una aproximació per l’interpretació dels resultats de les tres darreres eleccions locals a Mataró.

El període 2011-2023 serà estudiat per les convulsions que van acompanyar a la política espanyola, catalana i mataronina en aquest temps, fruit segurament d’unes causes que arrenquen dels anys del començament d’aquest segle XXI.

L’atemptat jihadista a Madrid del 11 de març del 2004 i la crisis econòmica mundial del 2008 són condicionants evidents dels vaivens polítics que encara avui cuegen.

La segona dècada del segle veu l’aparició i el declivi de la “nova política”, amb l’efervescència inicial i l’abatiment actual. També l’esclat del moviment nacionalista cap a l’independentisme que al final ha resultat eixorc. Veiem, no sols a casa nostra, la creixent polarització política amb una forta tensió neguitosa. Sorprenentment el cos social sembla haver digerit -al menys superficialment-  el pas d’una pandèmia d’un abast desconegut, però que va transitar durament el canvi de dècada. La guerra d’Ucraïna ens és llunyana, malgrat la proximitat, amb uns primers efectes econòmics que ja s’han paït i uns incerts resultats finals.

És en aquest marc que podem mirar que ha passat a les tres darreres eleccions locals a Mataró (2015-2019-2023). Crec que no és forassenyat intentar analitzar les opcions que han manifestats els electors que han anat a votar, i també intentar escatir l’abstenció, agrupant-les en tres blocs que em sembla que és evident la seva existència a la ciutat i arreu de Catalunya.

Primer la participació / abstenció.

En anàlisis anteriors va quedar clar que la participació de les eleccions del 2019 va ser extraordinària.

http://magrinyar.blogspot.com/2023/03/perspectives-electorals-primer-refer.html

http://magrinyar.blogspot.com/2023/05/primera-aproximacio-mataronina-retorn.html

Segurament l’esclat de la “nova política” a les eleccions anteriors que van portar a que hi haguessin 9 grups municipals al Consistori i la difícil governança que es va general, quasi la seva impossibilitat, va portar als electors mataronins a incrementar la seva participació i a concentrar-la en les opcions polítiques que van creure més convenients. Potser el retrocés en la participació de les recents eleccions del 2023 és un símptoma d’un cert retorn a les pautes participatives d’aquest temps o potser, ho veurem tot seguit, una expressió d’un determinat moviment de l’electoral cap a noves tessitures.

Agrupant les opcions en blocs. Primer la nacionalista: no podem pas deixar de banda el terratrèmol que ha representat el “Procés” en la vida i en la política catalanes en aquests darrers anys.

Generalment les opcions nacionalistes no han estat dominants a la política local però si que cal destacar el canvi de protagonistes dins d’aquest bloc que és el que també s’ha donat en el conjunt de Catalunya. El grup ara capdavanter és ERC en detriment de l’antiga CiU que no acaba de trobar el seu lloc després del “pujolisme”.

No obstant, el resultat del 2023 està per sota del 2015. 2.500 votants de menys, retornant ERC a la posició del començament, davallant contínuament la CUP i apareixent noves ofertes que no quallen però que distorsionen el resultats especialment de l’espai post-convergent.

En segon lloc les forces que sempre han estat hegemòniques a Mataró des de l’adveniment de la democràcia: per entendre’ns socialistes i comunistes (aquests en les seves diferents denominacions).

Aquí es veu ja d’entrada la flamarada de la “nova política” de l’any 2015 i la seva desaparició de la que en reté mol poc els ara “comuns”. El fort creixement dels socialistes que recuperen els seus nivells històrics en vots i escons. Tots plegats uns 2.100 vots de més. Pot ser que hi haguessin abstencionistes socialistes el 2015 i ara siguin diferents, de l’extrema esquerra? És una hipòtesis. El cert és que per persones i polítiques aquest espai es manté i creix en participants.

Anem al tercer bloc que en podríem dir la suma de dreta espanyolista. També aquí amb una flamarada, la de Ciutadans i s’haurà de veure si el nou actor, VOX, es consolida.

Mentre que els altres dos blocs van experimentar unes sensibles pujades el 2019 aquest bloc llavors va davallar, però ara torna no al volum de votants que tenia el 2015 però s’hi acosta, sols uns 700 menys. És evident la recomposició dins del bloc, la davallada de C’s i el fort augment de VOX en paral·lel al que passa arreu.

No he considerat l’evolució del vots blancs i nuls que si bé són significatius el 2015, 3,56%, davallen molt el 2019, 0,75% i tornen a pujar al 1,89% el 2023.

 Crec que és innegable la presentació en aquest formats dels bloc. Està a la ciutat pràcticament a la vista en les organitzacions polítiques i les seves expressions: persones, organització, presència, manifestacions públiques,..

En resum:

14 de juny. Avui el Consistori fa el Ple de comiat del mandat.

Hi he tornat, i més. Beer Bike Tour 2023.

Fa temps, al 2015, vam fer la ruta del carrilet de Tortosa a Horta de Sant Joan: https://magrinyar.blogspot.com/2015/09/tortosa-horta-de-sant-joan.html

Llavors anava amb un bicicleta que era un “ferro”. Ara, amb una màquina més adient a la meva edat i condició física, de qualitat, amb motor elèctric, condicionada per l’aventura, hi hem tornat. Però, més ambiciosos, hem perllongat la ruta i l’hem fet en tres etapes.

La primera, repetida, des del pont de ferro de Tortosa fins a Horta de Sant Joan, on ens vam quedar a passar la tarda i a dormir. Una primera tirada fins a l’estació de Benifallet, tancada i barrada malgrat la propaganda que sembla que està preparada per rebre gent. Sort que portàvem l’entrepà  de casa per fer el primer mos. Uns quants túnels ja fets pel darrera i molts més cap endavant, ponts i els dos imponents viaductes passat Bot. La pujada final per la carretera a l’hotel Miralles d’Horta, matadora. Ens vam refer amb el dinar, una bona migdiada, una passejada per aquesta bonica i interessant localitat, un sopar amb un carpaccio de crestó (cabra blanca dels Ports), i un dormir reparador.

L’endemà la segona, sense presses, desprès d’un  bon esmorzar, baixem cap a la via verda de Val de Zafrán, camí d’ Alcanyís. Els primers trenta quilòmetres són una joia, amb interminables rectes amb lleugera inclinació, primer amunt i desprès avall, entre oliveres i ametllers. Fantàstics els viaductes sobre l’Algars (partió entre Catalunya i Aragó) i el del Matarranya; aquí, pocs túnels fins arribar al de Valdealgorfa, anomenat del Equinoccio, desaconsellat de passar-hi pel seu estat. Petita variant trenca cames amb característiques de pista de pagès i enllaçar altre cop amb la via verda que té uns darrers deu quilòmetres pedregosos, no aptes ni per les rodes de gravel de la meva bicicleta. A patir una bona estona.

A Alcanyís, restaurant Meseguer, unes llenties estofades amb llonganissa i un cochifrito van posar-nos el cos a to altra vegada. Ens van llogar un apartament catalogat de VUT (vivienda de uso turístico) que era una preciositat, tant per la seva distribució i condicionament, com per la formidable vista que es veia des del balcó: Mirador de Alcañiz. Una altra migdiada reparadora, una estona de lectura i sortir a fer un vol per veure la població. Una església parroquial immensa (per la mida de la vila) amb una vella torre gòtica rehabilitada al costat i una de les millors “plaza de España” que hi ha al país: espectacular! Vam sopar de “platillos”, originals i bons, a LaLola en una taula al carrer de cara a l’Ajuntament. Formidable.

Tercera etapa, refem el camí fet deixant Alcanyís cap a Tortosa d’una tirada, fa baixada. Ens saltem per carretera els kilòmetres pedregosos fins a Valdealgorfa. Arribats a l’entrada del túnel, un grup de ciclistes de Santa Perpetua de Mogoda ens diuen que el túnel és transitable i que ells l’havien fet l’any passat. Ens hi aventurem..., i el fem a peu arrossegant les bicicletes. És intransitable encara. Ens havien informat a Alcanyís que ja s’havia licitat l’obra d’arranjament del tram pendent, la noticia va sortir fa pocs dies: https://www.diariodeteruel.es/bajoaragon/adjudicado-el-tramo-de-via-verde-de-val-de-zafan-entre-valdealgorfa-y-alcaniz-por-12-millones.

Fora del túnel, reprenem la via verda. Ara, des de Cretas, ve una bona estona de baixada, ens aturarem a dinar a l’estació de Bot, ja en la Terra Alta. Després d’un merescut repòs, cap avall fins a l’estació de Benifallet on comencen uns 20 Km. planers fins al final de l’etapa, amb embolic per travessar Xerta per dins de la població i acabar al parc municipal de Tortosa, davant el pont de ferro de l’inici, amb una ben merescuda gerra de cervesa en mig de la jovenalla local. 

Ens ho hem passat molt bé, tot i l’esforç. Segons el meu “computer”, 206,15 Km. Si realitzen aviat el condicionament del tram que falta -i que com ha quedat explicat més amunt està ja adjudicat (TRAGSA, 1,2 milions d’€)- hem de tornar-hi, especialment perquè deu ser espectacular fer el túnel del Equinoccio en bones condicions, repetir el tram des d’Horta de Sant Joan i descobrir fins a La Puebla de Híjar. El centre hauria de ser a Alcanyís on vam estar molt bé. Veurem si el cos aguanta fins a poder veure-ho.

12 de juny.

L’Adriàtica.

 

Des de Rímini, a la part alta i occidental de la mar Adriàtica, recorrent-la en el sentit de les agulles del rellotge, fins a baix a la part oriental, a l’illa de Corfú, allà on comença el mar Jònic. Robert D. Kaplan, periodista especialitzat en geopolítica, ben amarat de coneixements històrics i culturals dels que fa digressions constantment, ens descriu a través d’un grapat de ciutats aquesta frontissa entre la Mitteleuropa catòlica, l’eslavisme ortodoxa i els musulmans otomans.

“Mirando hacia el futuro, la solución podria encontrarse, por contradictorio que parezca, en el pasado: en la modernidad temprana de un mundo imperial donde reinaba el cosmopolitismo. El concepto de imperio ha adquirido mala fama debido a los crímenes cometidos por los imperios europeos modernos en África y en otras partes. Pero el futuro podria beneficiarse de construcciones imperiales benignes como la Unión Europea, así como de ciudades-Estado dinámicas.”

“Adriático. Claves geopolíticas del pasado y el futuro de Europa”. RBA ed. B-2022.

30 de maig.

Evolució de l’abstenció. Una hipòtesis.

 

Portem ja 12 eleccions municipals des de la represa de la democràcia. Tenim perspectiva: 1979-2023. Què ha passat amb l’evolució de la participació a les eleccions locals a Mataró?

Aquest gràfic ens ho explica.

Podem treure alguna conseqüència? Per avançar alguna possible hipòtesis he diferenciat dos períodes: les sis conteses del segle passat i les sis conteses d’aquest. Poden valorar-se factors diversos, com per exemple: la proximitat o la llunyania del ombrívol període dictatorial; el treball de refer (o fer) l’espai físic o el del seu manteniment; la desaparició d’una generació amb records històrics o l’aparició d’una altra sense; el desgast de les formacions tradicionals o l’aparició de noves;...

Les dades: la mitjana percentual de la participació del primer període (1979-1999) és del 64,28%, mentre que la segona mitjana, la del període (2003-2023), és del 54,88%. Quasi bé deu punt menys.

A què pot ser deguda aquesta diferència? La hipòtesis que avanço, n’hi ha i n’hi poden haver d’altres i a més potser aquesta és incorrecta, és que l’espai púbic urbà -que és la feina que correspon primordialment als Ajuntaments- ha assolit nivells suficients de confort que comporten poca diferenciació en les propostes polítiques sobre el mateix. Però, això no va en contra de la qüestió central de la recent “batalla de Barcelona”? Cert, però llavors el focus estaria massa posat en el rovell de l’ou de la metròpoli i no en la majoria dels pobles i ciutats del territori.

S’han guanyat parcs, places i carrers; s’ha millorat molt els serveis urbans de neteja i sanejament; s’han corregit notòries desigualtats en enllumenats, asfaltats, transports, senyalització; s’han estès molt les atencions socials de moltes menes; s’han incrementat i professionalitzat molt els cossos de seguretat i els serveis de vigilància;... “Que millori la seguretat, la neteja, la circulació, ...,” han esdevingut tòpics recurrents en les campanyes electorals que potser una part de la ciutadania pensa que totes les ofertes possibles s’hi dedicaran sense deixar-les decaure.

Llavors, si no hi ha gran diferències en les possibles ofertes electorals, cal anar a votar? Ja hi aniran els convençuts de cada opció i en el fons segurament no empitjorarem (o millorarem) gaire més del que ja se’ns està oferint.

És cert, però, que les societats van evolucionant i segurament hi ha noves demandes, encara que és conegut que la relació cost / benefici de l’atenció a les mateixes, tot mantenint l’atenció a les anteriors, augmenta progressivament. Les exigències de la societat també, però, i si aquesta exigència sols fos més aparent que real? Si fos per l’organització de grups concrets (i molt específics i minoritaris) de ciutadans amb problemàtiques determinades que premessin més del compte sense gaire ressò col·lectiu?

També cal tenir present la incidència de factors externs a la política local, com és el desinterès per la cosa pública a diferència dels temps en que es va haver de guanyar-la amb sacrifici, però aquesta és una altra història.

30 de maig.

Escrit fa dos anys.*

* Vaig fer aquest escrit fa dos anys i no el vaig publicar directament aquí per si llavors no fora inconvenient.  Ara el trec a la llum.

Els ha perdut la supèrbia i ara s’escolen pel desguàs de l’aigüera.

I a més, ...després de veure el “Salvados” d’ahir.

 

L’experiència de Ciutadans (més tard Ciudadanos) va començar a Catalunya quan manava el primer tripartit. Un grup de gent, més o menys en l’òrbita progressista, o d’esquerres,  però profundament convençuts antinacionalistes, la posen en marxa.

No comencen amb gaire bon peu per fundar un partit ja que d’entrada cap dels fundadors vol posar-se al capdavant (liderar, donar la cara) de l’experiment. Trien el cap per ordre alfabètic (bon sistema, oi?), però com que el que li tocaria per cognom diu que no, el trien pel nom i així surt l’Albert Rivera.

La seva primera performance és posar nu per un cartell electoral que queda penjat a la retina de la gent dalt de les faroles. És maco i s’ho creu. Imagineu-vos al altres candidats quina guenya farien “à poil”. Ells no són com els altres: lletjos, bruts, tèrbols, amb coses a amagar, ... Ells són joves, ben plantats, són millors i cal que els ho reconeguin.

Ja veuran tots aquests de la “política”, nosaltres –vénen a dir- ho regenerarem tot en base als nostres coneixements (són il·lustrats, emprenedors, guanyadors, ...), la nostra desimboltura i la nostra paraula. En Rivera tenia el mèrit d’haver guanyat un concurs dialèctic en els temps dels seus estudis i era un prometedors (potser) advocat de La Caixa.

A Catalunya no avancen gaire fins que els “indepes” i els partits de sempre els ho posen en safata. Amb l’1-O de 2017 esquincen el país (els uns provocant als altres i viceversa) i es col·loquen al capdavant del Parlament com a primer grup parlamentari de la Cambra. Ara és el moment de fer “política” amb la “vella política” i el fracàs és estrepitós. No saben què fer. No ofereixen res a fer, pactes, vaja. De fet, què haurien d’oferir si són els millors? La seva voluminosa presència resulta estèril. La política no es fa amb cares boniques que llencen espurnes per la boca però que són incapaces de bastir un projecte compartit. Però, tornem-hi: Perquè s’haurien d’esforçar en compartir res si tenen la veritat i els altres són uns “trinxeraires” menyspreables?

Ja havien traspassat l’experiència a la resta d’Espanya. Són, Ciudadanos. No cal construir una organització, tenir paciència, definir clarament uns principis ideològics, prendre un rumb. De què? Això és la “vella política”, això és el passat. El món d’avui vol guanyadors, gent que vagi pel dret. La “vella política” està plena de “losers”, de corruptes, de lletjos i incapaços. Fitxen a Marcos de Quinto que ha venut moltes Coca-coles i va engomat. També a algun economista de prestigi al que li faran poc cas. Ens podem menjar a aquests “paletos” del PSOE i a aquests corruptes desprestigiats del PP! Si som els millors i més bonics i els mitjans  (interessats) ho certifiquen!

Les coses no són així, són més complicades. Joe Biden arriba a la presidència dels USA a 78 anys. La Merkel fa 16 anys que mana i encara mana molt. A Itàlia han d’anar buscar a en Dragui. Macron es desfà com un sucre dins del cafè. La “vella política”, amb totes les seves mancances i defectes, aguanta, encara hi és. Quan el Govern del PP (Mariano Rajoy) cau corcat per la corrupció no hi ha espera. Ho tenim a tocar! Els millors, els més guapos, els més preparats (preparats no se sap de què) hem d’estar al davant! Ara ho veureu!

Sí, ja ho estem veient. Aquesta esbojarrada història feta a cuita corrents, sense fonaments organitzatius ni ideològics, sense formigó ni pedra picada, amb materials d’aparador i revistes de disseny per a ser fotografiats se’n va en orris, s’està escolant pel desguàs de l’aigüera.

Les construccions de la “vella política” potser són lletges, incòmodes a estones, els hi cauen teules del terrat amb qualsevol tamborinada, però tenen una història (tant en un costat com en l’altre) de llarg recorregut. Semblava que al món d’avui això ja no era important i resulta que sí.

La supèrbia els ha perdut. Uns altres s‘han hagut de tallar la cua.

Suposo que mai van sentir parlar de Salvador Espriu, 1913-1985 (quan va traspassar alguns d’ells encara anaven amb calça curta o ni havien nascut).

                                            

Oh, que cansat estic de la meva

 covarda, vella, tan salvatge terra,

 i com m’agradaria d’allunyar-me’n,

 nord enllà,

 on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

 desvetllada i feliç!

 

 17 de maig de 2021.

Primera aproximació mataronina. Retorn al passat.

 

Ja podem actualitzar la sèrie de les eleccions municipals des de l’inici de la democràcia recuperada.

1.       Després del repunt de participació del 2019 (63, 56%) tornem a les dades de les altres dues de la segona dècada del segle (una mica menys i tot, 51,46.

2.       La primera força, el PSC, torna a tenir el percentatge del 2003, vint anys enrere, 33,22%, un terç de l’electorat votant.

3.       Els continuadors del vell PSUC, ara EcP, com sempre, mig punt amunt, mig punt avall, inamovibles en els seus dos regidors.

4.       Els continuadors de l’antiga CiU, destarotats, no aixequen cap.

5.       El PP i ERC tornen a les seves dades del 2015.

6.       La CUP, amb els seus votants fidels, torna a entrar al Consistori “rozando el larguero” que a les passades, amb més vots, va quedar-ne a fora.

7.       Vox, “irrumpe”, incrementa dos punts percentuals la posició de PxC (amb la mateixa cap de llista) del 2011 amb un regidor més.

8.       Desapareixen els partits de la “nova política”, C’s i Podem. Fulgurants i efímers.

9.       Alcalde previsible en minoria, com el 2003 i el 2007. Potser hi hauran pactes com altres vegades.

10.   La volubilitat i volatilitat de la segona dècada d’aquest segle, manifesta. Els temps, però, encara que no ho sembli, estan canviant. Com sempre.

29 de maig.

Impressió.

 

Aquest migdia he vist una colla d’escolars (a cop d’ull potser de 16-18 anys) aplegats davant el llindar de la porta d’una casa que al terra hi ha una llamborda de la memòria (Stolpersteine) que recorda que allà hi va viure una persona que va perir en un camp de concentració durant l’època del nazisme alemany. Suposo que era una activitat educativa del centre al qual pertanyien.

Aquest matí he fet en privat algun sorneguer comentari amb un simpàtic acudit que he trobat penjat a les xarxes i que m’ha agradat. No sé si a les generacions escolars d’avui els diu res, no sé si saben de què va: Moisès i les Taules de la Llei donades per Jehovà al Sinaí. Ens van ensenyar Història Sagrada que ara ja no es dona.

Les dues coses juntes m’han fet pensar. Quan nosaltres érem escolars ens van ensenyar els marcs, les històries, i poc ens van explicar del que hi havia dins d’elles. Ara, penso que potser, als centres educatius els expliquen elements del que hi ha al món, però no sé, perdó, no ho sé, si els ensenyen gaire els marcs. Nosaltres teníem marc buits. Ara, potser, tenen elements desemmarcats.

No ho sé del cert, però em sembla que ara les pobres criatures van coixes del peu dret. Nosaltres anàvem coixos del peu esquerra. No fora millor caminar amb els dos peus?

 

25 de maig.

P.S. ara, quan vaig a fer les classes d’educació financera a les escoles (programa EFEC), no els puc dir als meus joves alumnes que “Els diners no plouen del Cel com el Mannà”. Els seus professors em ratifiquen que no saben què és el Mannà. Una entretinguda referència és el llibre d’Eduardo Mendoza. “Las barbas del profeta”. Ed. Seix Barral.

Un cant a la política.

Demà comença la dotzena campanya electoral per renovar el mandat ciutadà a les corporacions locals. Ja són 44 anys els que fa que estem governats per les decisions que prenem al dipositar, o no, un vot determinat a les urnes disposades pel darrer diumenge de maig de cada quatre anys.

Els nostres pobles i ciutats, també els altres espais governats per electes locals, no tenen res a veure amb els que ens va deixar la Dictadura. De fet, ja hi ha dues generacions que no la van conèixer i potser alguna que ja ni la recorda. Viure de la nostàlgia i de remoure el passat, que sempre ha estat pitjor que el present, al menys en els darrers temps, no té sentit. És el que ens planteja el futur el que ens ha de moure, i ens planteja moltes coses. Per pensar-hi.

En els resultats d’aquesta contesa veurem quin és el pòsit que ha deixat els fets polítics més rellevants a casa nostra del segon decenni del segle: la “nova política”, i el “procés”. Però també quins llots està deixant la característica política més rellevant del que portem de segle: l’antipolítica, el descrèdit polític, forçat i poc combatut, que s’està estenent per arreu del nostre món.

Són eleccions locals i potser els resultats podran ser interpretats de moltes maneres, no totes s’ajustaran exactament a aquesta presumpció de veure quines mares hi ha al fons de les botes. El percentatge de participació; si és general o més a alguns o a alguns altres; els lideratges o la seva falta; els grups d’edat que seran més o menys proclius a una cosa o a la contraria.

Però com a ciutadans quan se’ns facilita que expressem democràticament el nostre parer no podem renunciar a manifestar-lo. Del sumatori dels parers en sortirà qui i com -tant important com el qui- governarà les nostres col·lectivitats més immediates els propers anys. Tota comunitat requereix qui la dirigeixi, qui s’encarregui de resoldre els seus problemes, qui la representi, qui li plantegi el seu futur.

Ara fa quaranta anys, en aquests dies, vaig veure amb sorpresa la meva cara en la primera campanya personalitzada que hi va haver.  Després de l’arrencada del 79, havent entrat ja en els Ajuntaments, vam agafar el timó amb l’anuència ciutadana gent corrent que era ben jove. “Perquè guanyi Mataró”.

Avui, des de la distància i l’edat, penso que cal que Mataró i tots els indrets continuïn guanyant. Les tasques, els reptes, els neguits, són ja -sortosament- uns altres, però cal que la política no defalleixi en l’objectiu necessari i molt noble de ser útils a la seva col·lectivitat amb el màxim recolzament de la ciutadania.

Pot semblar utòpic en aquests temps tan esquerps, però això és un cant a la política.

11 de maig.

Addenda: com a recordatori, 

https://magrinyar.blogspot.com/2023/03/perspectives-electorals-primer-refer.html

Nou disbarat. El Lluçanès.

 

(fotografia feta el desembre de l'any passat a Olost desprès d'un bon àpat a la fonda del Restaurant Sala)

El tema fa temps que s’arrossegava. L’any 2010 una colla d’Ajuntaments, 12, dels 13 del territori històric del Lluçanès van demanar al Govern de la Generalitat (encara amb govern del Tripartit) la creació de la comarca del Lluçanès.

Desprès de pertinents tràmits, una moció del Parlament de l’any 2014 va instar al Govern a iniciar els treballs corresponents a la tramitació de la iniciativa legislativa corresponent.

El març del 2023 el Govern aprova l’avantprojecte de creació de la comarca del Lluçanès a presentar al Parlament i aquest acorda a l’abril tramitar-lo com a projecte de Llei pel procediment exprés de lectura única i en quinze dies, a primers de maig (3/5/23) s’aprova, rebutjant el Ple una esmena de totalitat de retorn i amb algunes lleugeres esmenes de caràcter tècnic. El dictamen rep 80 vots favorables i 49 contraris (62%/38%).

Un Parlament majoritàriament “essencialista”  aprova un nou disbarat en l’ordenació territorial de Catalunya. Dels 12 ajuntaments inicials, 9 crearan una Mancomunitat provisional fins que desprès de les eleccions del 2027 es constituiran en comarca, separant-se uns de l’Osona i altres del Bages. 3 ajuntaments en resten al marge, més el que ja mai va demanar ser-hi, 4. N’hi ha un dels 9 integrants que encara no està clar si al final s’hi quedarà i té temps fins el 2026 per aclarir-ho. Potser al final 2/3 del total de municipis.

La nota de premsa del Parlament diu que “La llei també modifica la Llei de vegueries, del 2010, per incorporar la nova comarca a la vegueria de la Catalunya Central.” Això no ho he sabut veure enlloc, ni en la part expositiva ni en la dispositiva del projecte de llei, encara que com que això de les vegueries és un altre “zombie” que fantasmagòricament corre per Catalunya ja no sorprèn, com tampoc de la comunicació del Parlament. Suposo, potser és, que l’autor/a de la nota de premsa deu donar per fet que la disposició final primera que autoritza al Govern a dictar les disposicions reglamentaries corresponents així ho farà.

Alpens (Osona): 281 habitants, 13,8 km2

Llucà (Osona, amb dues entitats de població): 279 habitants, 53 km2.

Olost  (Osona, amb dues entitats de població): 1.206 habitants, 29,4 km2.

Oristà (Osona, amb tres entitats de població): 573 habitants, 68,5 km2.

Perafita (Osona): 418 habitants, 19,6 km2.

Sant Feliu Sasserra (Bages): 611 habitants, 22,4 km2. (Aquest és el que està en dubte hores d’ara)

Sant Martí d’Albars (Osona): 119 habitants, 14,7 km2.

Sobremunt (Osona, amb tres entitats de població): 83 habitants, 13,8 km2.

Prats de Lluçanès (Osona): 2.627 habitants, 13,8 km2.

És a dir, anem cap a la constitució després del 2027 d’una nova entitat administrativa que hores d’ara té entre 6.197 i 5.586 habitants i d’entre 249 km2 i 226,6 km2 (segons com acabi la incorporació de Sant Feliu Sasserra).

Els ajuntaments de Santa Maria de Merlès (amb tres entitats de població), Sant Bartomeu del Grau, Sant Boi de Lluçanès (amb quatre entitats de població) i Sant Agustí de Lluçanès van decidir en els seus plenaris acordar demanar no formar part de aquesta futura comarca. Tenen plegats 1.762 habitants.

Les característiques físiques, socials, econòmiques i polítiques del territori marquen la seva reivindicació històrica d’esdevenir una comarca més. Contrada d’altiplà, territorialment marginal, entre els corredors del Ter (Osona) i el Llobregat (Bages); amb una munió de nuclis poblacionals petits i també amb disseminats puntuals que actualment té la mateixa població que fa cent anys, puja fins al 1950 i baixa des de llavors; de base predominantment agrícola; vescomtat medieval i d’una forta ascendència carlina (llavors tenia un 50% més de població que ara). Els ingredients complerts per aixecar -per qui ho ha sabut fer- un sentiment ancestral que incomprensiblement, o no tant, ha estat recollit de cop i volta per les forces “essencialistes” de la política catalana actual, degudament recolzat per l’acriticísme dels mitjans, o el seu cofoisme, sense parar esment en cap mena de racionalitat administrativa.

Fa poc vaig participar en una trobada del PSC del Maresme sobre els Consells Comarcals. Alguna de les coses que vaig dir:

“Una administració, la que sigui, viu d’una part de l’excedent que produeix la seva comunitat. Els impostos i les taxes que paga la ciutadania són el combustible que la fa anar. Si no hi ha ingressos suficients no es pot obrir la porta de la Casa Gran. Quins pressupostos tenen les administracions locals? Depèn de la seva mida i situació (geogràfica i/o econòmica): del que li poden proporcionar els seus contribuents, o el que li poden donar d’altres (administracions). De què viuen els Consells Comarcals? Per mi sempre ha estat un misteri per estudiar: taxes de serveis que donen, ajuts d’altres administracions, participacions en projectes... però, com es finança el nucli de la seva administració? Polítics, serveis generals, propaganda,...

Tot això s’hauria de repensar, s’hauria ja d’haver repensat, però és impossible, hi ha massa en joc. La reforma Duran-Roca (l’informe Roca) dels anys noranta va durar el temps de cremar un llumí. No se’n ha parlat mai més i no sé pas si algú, els nostres tampoc, està per la labor.

Ara, s’haurà de mantenir una entitat administrativa més, provisionalment una Mancomunitat i després, a partir del 2027, una comarca. Caldrà buscar una seu (cedida, llogada, comprada,...), equipar-la (instal·lacions, mobiliari, comunicacions, ...), mantenir-la (energia, neteja, manteniment, ...), algú que se’n cuidi del quefer quotidià, personal tècnic i/o qualificat, despeses varies dels responsables (fixes, esporàdiques, circumstancials,...) , més les derivades de l’activitat del nou ens, ja que d’algun afer s’encarregarà, o deuria d’encarregar-se de fer.

En la Llei de creació del nou Consell alguna cosa hi ha prevista, ja que sinó el nou ens no  començarà a caminar. Diu que rebrà un finançament transitori.

“Les futures lleis de pressupostos corresponents als exercicis 2024 a 2027 incorporaran una previsió relativa a l’assignació a la Mancomunitat de municipis de la comarca del Lluçanès d’un import de lliure disposició per garantir que disposi dels recursos necessaris per treballar en la implementació de la comarca del Lluçanès segons la distribució següent:

Anualitat             Assignació

2024                    200.000,-€

2025                    250.000,-€

2026                    300.000,-€

2027                    350.000,-€

“Set camises té en Joan, tres que n’hi volen fer i quatre que n’hi faran”. Sí, amb alguna cosa s’ha de començar, encara que aquestes engrunes pressupostaries de l’administració autonòmica no és pas que donin per gaire. ¿Hi haurà traspassos de competències i recursos (de tota mena) dels ajuntaments inicialment mancomunats cap al nou ens? Veurem, no crec pas que en tinguin gaires. De moment d’això no se’n diu res. Potser està en l’ànim del lluçanencs impulsos de la iniciativa, seria lògic. El que hauria de dir una llei d’aquesta mena, de creació administrativa, és què ve a superar, és a dir a substituir. Res d’això, però, està en l’ànim dels nostres polítics “essencialistes”. Una “carlinada”, una més, en terreny propici.

Una expressió més del disbarat està continguda a la part expositiva de la Llei (apartat IV):

“La voluntat dels municipis que conformen el Lluçanès és que es configuri com una comarca específica, singular, adaptada al territori i a la societat en xarxa, àgil, flexible, eficient, poc burocràtica i amb els pressupostos necessaris i els costos mínims de funcionament, i que tingui en compte els reptes del món local i de la població d’avui dia, en benefici de tots els habitants.”

M’ha vingut al cap de seguida  l’expressió francesa “langue de bois” que he descobert que té traducció catalana (i castellana) i entrada a la Wiquipèdia, és la Novaparla:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Novaparla

L’entrada s’ajusta com un guant a la mà al paràgraf anterior. Sols un bocí del que hi ha escrit :  

“Usa la sofisticació per construir frases voluntàriament poc clares i la veu passiva que permet no mencionar al responsable. Les màximes són parlar molt sense dir res i evitar a tot preu una llarga llista de conceptes tabú.”

I quin és el tabú?, doncs que no es pot parlar a Catalunya (tampoc a Espanya) de la racionalització de l’administració en la seva funció de servei als administrats. Sempre l’administració està al servei dels administradors.

Ho deia també en la xerrada que vaig fer que he explicat anteriorment:

“Semblaria, en una utopia, que l’administració és l’organització que ha de servir per regular i dirigir els temes, problemes, qüestions, afers, que atenyen als administrats. He dit en una utopia, ja que res més lluny de la realitat. L’administració és l’organització que serveix per regular i dirigir els temes, problemes, qüestions, afers, que tenen els administradors. Tota la història ha estat així i ara, encara, no és diferent. Que els administradors ha anat variant acostant-se cada cop més als administrats és evident, és la lluita per la democràcia. Però és una lluita inacabada i que no es veu precisament que es pugui concloure demà passat.”

Que tinguin, que tinguem tots plegats, sort.

5 de maig.