Reflexions als comandaments d'AMSA.

Quan vàrem entrar en el procés de desconfinament vaig creure convenient  que s’organitzés una trobada amb tot l’equip directiu i els comandaments intermedis d’AMSA per traslladar-los unes reflexions meves, en tant que President del Consell d’Administració de l’empresa, sobre la sortida de la situació en que estàvem immersos. Avui l’hem fet.

Reflexions del President del C.Ad. d’AMSA a l'equip directiu. 19-6-2020.

Hola, bon dia a tothom:

Abans de començar a compartir amb vosaltres la meva reflexió sobre el moment present de la nostra companyia voldria fer un breu esment del treball que heu fet en aquests darrers mesos mentre hem hagut de desenvolupar la nostra feina en mig del fort de la pandèmia ocasionada pel Covid-19, en les condicions imposades per l’estat d’alarma que just aquesta nit s’ha acabat.

En nom propi i del Consell d’Administració d’AMSA, amb el que comporta de representació de la propietat de l’empresa, la ciutadania de Mataró, vull fer un reconeixement públic de la vostra feina: mantenir amb la mateixa eficàcia i eficiència de sempre el servei essencial de l’abastament d’aigua a la ciutadania en les condicions provocades per la pandèmia. Moltes gràcies en nom del usuaris/ clients/ propietaris d’AMSA, pel vostre coratge i dedicació.

1.Al començament de l’actual mandat del nou C.d’Ad. nomenat per la Junta General de la companyia desprès de les eleccions municipals de 2019 vaig apuntar-vos en una reunió expressa de presa de contacte, o de continuació de contacte, una preocupació que tenia sobre la marxa de la nostra empresa: tenia por de que ens quedéssim en la rutina ja que potser no teníem incentius per sortir-nos d’ella. AMSA és un monopoli públic, amb els clients captius, que funciona amb una bona acceptació del que fa pels seus usuaris/clients/propietaris, amb un equip de treballadors competents, que dóna beneficis i que fa un grapat d’anys, des de 2013, que no ha modificat (incrementat) les seves tarifes.  Ideal per anar fent... i vegetant. 

2.Vaig veure amb satisfacció que el que plantejava no us sorprenia i que hi estàveu d’acord. Això em va agradar molt ja que podíem iniciar un recorregut sobre el tema, les seves perspectives i les accions a prendre sabent  que tindria complicitats i col·laboració franca.

3. Ja tinc sobre la taula un primer esborrany del treball que vam encarregar per anar endavant i del que crec que en sabeu alguna cosa, o al menys en alguna cosa heu participat.

4. Però no he demanat per vindre a parlar-vos pas d’això: Vull fer referència a dos esdeveniments que col·loquen sobre la taula nous temes amb els que ens haurem d’enfrontar i que fa  vuit o nou mesos enrere no hi eren:

4.1. La desaparició de MESSA i la integració del Tub Verd dins l’estructura d’AMSA.

4.2. La pandèmia del  Covid-19.

     5. En el primer tema, el Tub Verd no sols ens comporta algunes variacions de més en la feina que fins ara teníem encarregada  -la simple gestió de la quotidianitat de la marxa del servei com es venia fent, i a més pensar que sols és el retorn als seus orígens- sinó que  ens porta a pensar que possiblement –això en aquest moments s’està debatent amb la propietat (l’Ajuntament, en els seus nivells correlatius)- ens obre la porta a consideracions que poden portar-nos a una ampliació notable dels comesos que fins ara han estat els habituals a la nostra companyia. Cal dir que des del punt de vista estatutari no tenim cap problema ja que aquesta possible ampliació ja està contemplada en les finalitats de l’empresa. Crec que estem fent la integració d’una forma ràpida i eficient i aquesta integració es produirà de forma correcta i sense gaires problemes.

    6. Una ampliació notable de la feina que fins ara veníem fent, si així ho decideix La Junta General, l’Ajuntament, sí que ens obliga a tots a reflexionar una mica sobre el que comporta. El més important és repensar de dalt a baix la nostra estructura, les feines que fem i les prioritats i resultats que estem habituats a obtenir. Em sembla que tal com em vau manifestar en la reunió passada, al començament del mandat, tampoc us sorprenc, i que en cas de que l’empresa , els seus amos, decideixin emprendre el camí d’aquestes possibles noves actuacions hi treballareu de bon grat i disposició.

    7. El segon tema és, o ha estat més sobrevingut i imprevist: la pandèmia del Covid-19. Us he de manifestar la meva sorpresa pel fet que sembla que ja fa temps en cercles de govern (no sé si també d’aquí), científics i acadèmics es venia parlant del que podia passar. És una evidència que per la majoria de la població i de les seves administracions el tema no estava pas sobre la taula i que ens ha obligat a tots a fer una adaptació corre cuita amb les consegüents conseqüències. Avui diu que ja no estem dins de l’estat d’alarma que va començar el 15 de març passat, més de tres mesos enrere. El que sí que sabem ara és que estem en una nova situació. Potser és molt, massa?, agosarada la afirmació que faig de que res tornarà a ser com abans de l’aparició de la pandèmia. No sé pas, repeteixo, si potser estic equivocat o no i sí els canvis que haurem de fer i als que ens haurem d’habituar seran grans o no tant i sí seran provisionals o definitius. Jo tinc assumit que hi haurà canvis i que la “normalitat” serà diferent d’abans. Repeteixo, no sé amb quin grau i per quant temps, però tinc segur que hi seran i em preocupa que potser aquesta “nova” situació no estigui dins de les consciències de la gent. 

   

     8. Moltes de les coses que s’hauran de fer, de canviar, no seran pas del tot noves, de fet ja estaven sobre la taula, el que passava era que la seva implantació no venia apressada, ja s’aniria imposant “de soi”, al seu ritme o al nostre, el de cadascú. Hi havia moltes reticències i resistències que ara hauran de bandejar-se per força, per la força d’un virus! Qui no s’hi apunti quedarà fora de joc, qui no vulgui acceptar-les quedarà enrere.

    9. En tot cas, vull transmetre-us que el que ve sí que ha d’estar en el nostre capteniment. És la principal idea que us vull transmetre avui. Com en afectarà en la nostra quotidianitat professional i laboral, en la feina, el que ha passat? Vull que hi penseu, que hi treballeu, que proposeu, que suggeriu, que col·laboreu en el que creieu que cal fer d’ara en endavant.

9.1. Des del punt de vista del producte que oferim: l’abastament d’aigua en baixa. Les tècniques, material, processos que fem servir. Les estratègies que hem de tenir per preveure poder sempre continuar donant el servei que donem, les situacions en que ens podem trobar,... Evidentment, ho haurem d’estendre, si s’escau, amb el que ens vingui de nou.

9.2. Des del punt de vista del nostres clients/usuaris/propietaris: com hauran de ser les relacions amb ells d’ara en endavant. Les haurem de canviar molt? La presencialitat està en qüestió. Com generarem i aprofitarem la virtualitat?

9.3. Des del punt de vista de la nostra presència a la societat: El tractament de les desigualtats, en el que ens afecta. No sols les econòmiques, que ja ho fem, sinó també les culturals i relacionals. (Exemple del sistema financer). Com ho farem per fer pujar al carro de les novetats que ens vindran o que implementarem nosaltres directament a la gent que tingui dificultats per a fer-ho? Estic pensant en el fracàs –fins ara- de la implantació de la factura sense paper, per exemple, o en les explicacions que donem a la ciutadania sobre la nostra actuació.

9.4. Des del punt de vista del propietari de l’empresa, l’Ajuntament: les relacions seran més intenses. La nostra preuada autonomia menor. Ho haurem d’acceptar. Ens haurem d’adaptar a altres ritmes que els que veníem portant. Ni més ràpids ni més lents, diferents. Al hora, també, no hem de menystenir fer sentir la nostra veu dins de la organització des de la nostra posició relativa dins d’ella.

     10. Tinc confiança en vosaltres. El temps que em quedi en el exercici del càrrec que m’ha atorgat la Junta General de la companyia per presidir-ne el seu Consell d’Administració, el continuaré dedicant a mantenir -i si pot ser incrementar- el prestigi que té dins la ciutadania tant en el seu aspecte de usuaris, com de clients i de propietaris de la mateixa. Vinga, som-hi! Endavant cap a una normalitat diferent que no hem provocat però que vulguem que no ja tenim entre nosaltres.

19 de juny de 2020.

Represa

Ara ho entenc!

Al DIEC, Represa: 1. acció de reprendre una cosa interrompuda.

                               2. acció de prendre allò que ens ha estat pres, que havíem perdut.

¡És la segona accepció del diccionari! La primera no pot ser ja que l’activitat no s’ha interromput solament sinó que s’ha estroncat el que fèiem i ara ho haurem de fer d’una altra manera.

Un cop reprès allò que ens havien pres (que ja torna a ser nostre, nostre!) ja veurem què en fem. Bé, com fins ara, continuarem sense fer res. 

(Pablo Picasso. "Claude dessinant, Françoise et Paloma", 1954)

19 de juny.

Els llots, el fang. Els “pispes”.

Gràcies, “Poli”

("El viejo insensato". Lucas Cranah.h.1530)

Quan les aigües corrents s’estanquen, quan no circulen i queden aturades, es forma un pantà, un aiguamoll, una bassa si és en un lloc petit.

No són aquestes les paraules las que millor expressen -en la seva accepció habitual- el que vull explicar. En castellà hi ha “ciénaga” que segons els diccionaris és un lloc on en el seu fons hi ha “cieno”. Aquesta paraula sí que té una traducció més precisa i corresponent: llot.

Llot: fang tou que es forma on hi ha aigües estancades.

L’aturada de l’economia ha precipitat els seus components. La terbolesa de l’activitat quotidiana s’ha aclarit. Els components que l’enterboleixen s’han anat cap avall, depositant-se al fons els més pesats formant els llots. L’economia “negra” entre ells.

No, no és l’economia submergida que és una cosa que tots coneixem, sinó és la delictiva que és més important del que sembla i està provocat un fangar considerable. L’economia “negra” té molts components, alguns molt potents i poderosos com els tràfics de coses il·legals i de persones. També té partícules petites que van fent la viu viu en les aigües corrents però que cauen al fons quan les aigües s’estanquen.

Els “pispes” són unes d’aquestes partícules petites –n’hi ha d’altres també petites: camells, bagasses,...- . Ara no tenen feina, la societat de l’oci i el moviment és el seu hàbitat natural i aquesta societat s’ha aturat. Estan desesperats i han de sobreviure ells també. La seva activitat delictiva és menor. Emprenyadora per qui la pateix, molesta per qui l’ha de controlar i reprimir, burocràtica per qui l’ha de jutjar. Mosquits que piquen, vaja, però no bèsties de caça -ni major ni menor- per la societat. A l’economia “negra” hi ha fins i tot diplodocus antediluvians.

Quan les societats s’estanquen els llots del fons creixen i són més perceptibles, més presents. No hi ha més “pispes” que abans però en la seva desesperació per guanyar-se la vida els fa ser més violents i desplaçar-se a altres indrets que no són els seus habituals. És un fet molt conegut i és una característica ancestral a les societats, no és pas nou d’avui.

També, és cert, apareixen nous “pispes” derivats de circumstàncies que hem administrat malament, que les hem de corregir si no volem que se’ns escapin de les mans. L’arribada de joves forans, d’allà i de més enllà, que no volen acceptar els límits de les nostres societats és un d’aquests fets. Cal corregir-ho tot explicar-los que així no els volem. Que entenem perquè vénen i els acollirem de grat si es comporten amb les nostres normes de convivència, sinó..., ¡“Puerta”!

Les societats s’han adaptat sempre a aquest fet prenent mesures, adaptant-se a les característiques que té el fenomen en cada moment històric i social. Ara toca fer el mateix. Hem de tenir present que les condicions de la vida quotidiana han canviat i no podem pensar que podem anar pel carrer com si no passés res. ¿Oi que ens estem adaptant a la “nova normalitat” amb tot un seguit de comportaments per bé de la nostra salut col·lectiva i personal? Doncs, hem de tenir present aquesta altre element, l’existència dels “pispes” descontrolats. i per tant adaptar-nos a la seva existència en els llocs on no hi eren. Qui digui que cal eradicar-los del tot s’equivoca i enreda a la gent indicant-los-hi una solució impossible. Són un fet social. Hem de posar-hi elements de consciència de la nostra part. Horaris, trajectes, imatge, presència, comportaments,... ajudaran a que les mesures de control siguin més efectives. No, no tot són les lleis, la policia, els jutges i les administracions públiques. Aquestes eines són molt importants – les més importants- per eliminar els brots descontrolats com el que hi ha ara dels “pispes”, però també hem de tenim més cura nosaltres mateixos.

Sí, ja sé que tot això és emprenyador i malgrat totes les precaucions que puguem prendre sempre ens pot caure una teula pel cap, però les circumstàncies han variat. La vida no la conformen sols les administracions, també la conformem els administrats i administrades.

(El ladrón. Fernando Botero. 1980)

17 de juny.

Viejo Lobo Solitario.

Jot Down Cultural Magazine

https://www.oasysparquetematico.com/jefes-indios-mas-famosos-oeste/

Ho hem vist moltes vegades en les pel·lícules de “indius i cowboys”. Els joves fogosos d’una tribu de pells roges s’acosten al tipi on hi ha els vells per demanar-los consell, per que els expliquin antigues històries, els donin la seva opinió o els transmetin les seves experiències.

Ahir em vaig sentir com “Viejo Lobo Solitario” (m’escau el nom, oi?), acompanyant a una jove dirigent ben preparada de la generació que ens ve al darrera, en una videoconferència organitzada pel PSC i la seva escola de formació Xavier Soto amb més de 180 tele assistents en la seva punta màxima, regidors/es de grups municipals socialistes d’arreu del país, per parlar de pressupostos municipals.

Les meves velles “batalletes” de la Hisenda Local. Recordo encara quan en Solbes em va dir baixant de la tribuna de l’hemicicle del Congrés desprès de contestar una pregunta de l’oposició sobre el tema: “Aquesta pregunta la hauries d’haver contestat tu”. -“Sí, home, li vaig dir, el Ministre d’Hisenda ets tu, no pas jo”. D’això ja deu fer quinze anys. Va acabar el fet entaulat amb ell al menjador del ministeri, carrer d’Alcalà, per explicar-li com estava l’assumpte amb que era el seu Secretari d’Estat d’Hisenda, en MAFO, a qui anys desprès retrobaria com a Governador del Banc d’Espanya ja més avall, a la cantonada de la Cibeles. ¡Quines històries explica “Viejo Lobo Solitario”!

(Foto: El País)

https://manelmas.blogspot.com/2008/01/solbes.html

La formació per videoconferència, sensacional!! És facilitar la comunicació i formació per la gent de diversos i en molts casos allunyats llocs del centre de la metròpoli o de les capçaleres provincials que d’altra manera per les dificultats i el temps per desplaçar-se quedarien fora d’aquesta activitat i així aprofitar els coneixements del “vells” i les indicacions de la direcció orgànica.

¡Quin fabulós sistema! ¿Com és que ha hagut de venir a aposentar-se entre nosaltres un maleït virus causant una pandèmia per fer que l’aprofitem? Som força rucs, de rics. Ara ho trobarem.

Vaig fer un altre power point, aquesta vegada més reduït.

16 de juny.

Manel, Manuel, Emmanuel.

El món a l’inrevés. Ara em toca a mi escriure sobre tu.

Entre l’accepció col·loquial i la bíblica del nostre nom als Manel ens passa que encara que signem amb el nom correcte -i a vegades, durant un temps, tu havies fet servir els més ampul·lós bíblic- passarem a la memòria dels nostres familiars, amics, coneguts i saludats com a Manels.

Ens quedaven per prendre uns quants gin-tònics encara. Bé, segurament haguessin estat sols cafès o tallats ja que amb l’edat alguns exotismes els anem deixant enrere i ens tornem més prosaics. Teníem, a més, un arròs pendent al Passeig Marítim amb algun amic comú, en Jordi i potser s’hi afegiria en Joan. Parlaríem, segur, de la “situació”, de com està el patí, de com ho veiem. Des de punts de vista diferents, això és públic i notori, però “en” parlaríem i aprofitaríem per veure sargantanes i llangardaixos que en aquests dies comencen a prendre el sol.

La teva vida s’ha estroncat. Ja no hi ets. Ja no podrem fer tot allò que ens ha quedat pendent. Sempre queden coses pendents quan un se’n va i se’n va més aviat de la mitjana. Desprès, els que arriben a passar la mitjana, és temps afegit, però abans és temps robat. Pels que quedem ens han robat un temps que tots hauríem volgut que fos més llarg del que la Mort ha decidir deixar-nos.

No eres pas tant gran com jo, pocs anys menys, no gaires. Hem fet molt camí al costat l’un de l’altre. No amb cap profunda amistat, mai hem anat a sopar l’un a casa de l’altre, però sí en compartida convivència i consciència cívica. Mataronina i també catalana des de les nostres respectives posicions. Ens aturàvem a parlar per allà on ens trobàvem, ja fos a la Plaça fent mercat, a la Rambla mentre feies el cafè assegut a la terrassa de l’Iluro, o a qualsevol indret on coincidíem.

És que són molts anys. L’Anna em recordava ara quan us esperàveu tots dos fent avantsala per veure’m a l’assumir la Direcció del Patronat de Cultura a començaments dels anys vuitanta. Vam fer, teu era el text amb fotografies d’en Ramon, aquell llibre que l’editor creia impossible de fer: “Mataró, una ciutat”. Nosaltres hi  creiem perquè ens en sentim de la nostra ciutat. Tu, molt, encara que fos “suau i aspre” com vas titular el teu primer llibre.

Ens vas donar llavors, negre sobre blanc “El manyà encès”, de la figura irrepetible d’en Terri del que tinc una senzilla peça sempre al davant meu i després va venir el dels interiors de les cases de Mataró, el “sota teulada”.

Ja ens havies deixar a l’administració municipal per anar a treballar en aquell gran esdeveniment barceloní que foren les Olimpíades del 92 i quan es va acabar aquell esdeveniment em perseguires, quins dinars vam fer a Can Dimas!, per ambientar-te i documentar-te per les “Taques al marge”: un fet cultural que s’embolica, un Alcalde que no hi creu gaire, la perruquera, els barris excèntrics,... novel·la negra molt barrejada amb l’experiència que ja tenies dels fets i la gent.

I vas arribar al port del periodisme on t’hi vas quedar fins que et van jubilar, no era pas la primera vegada que hi arribaves, portaves experiència en el tema. El Punt fou la teva casa molts anys, al Passeig de la Geganta de Mataró primer, al Raval de Barcelona després.

L’Alcalde Barón et va encomanà un tercer llibre institucional sobre Mataró, el del “verd i el blau”. Havies renunciat a fer el de les “perspectives del s.XXI”, ja que pensaves que era incompatible amb la feina que tenies. Vas transcriure la memòria d’en Jordi Pujol. Comprendràs que aquests me’l salti, oi? Et van deixar fer amb les teves columnes periodístiques que molta gent anava seguin fins fa poc en que ens vas dir en la darrera que ho havies de deixar. Mai vam pensar que fos definitivament, però així ha estat.

Ens quedem amb moltes coses teves, sempre tindrem la imatge del “nét del pirata”. Jo, uns quants llibres amb la teva dedicatòria i alguns articles teus que parlen de mi d’alguns moments de la meva trajectòria que ja guardava ben preuats. Me’ls tornaré a mirar per veure si mai faig allò que em demanaves amb tanta insistència: que deixés unes memòries.

Tu has deixades les teves, Manuel. Per escrit i en el record de molts mataronins que hem tingut el privilegi de compartir un tros de la Vida amb tu, i també estaràs en el record de molta gent d’aquest país nostre, teu i meu, pel que estàvem patint cadascú des del seu racó.

Adéu, Manuel, arreplegaràs a en Remigi, no està gaire lluny. Junts continuareu inventant-vos tradicions centenàries. Dóna-li records de part nostra.

15 de juny.

Xerrada per videoconferència per Vilassar de Mar.

Ahir, solucionats els problemes tècnics que jo tenia, vam poder fer la xerrada que els companys del PSC de l’Agrupació de Vilassar de Mar m’havien demanar i que no vàrem poder fer el dimarts passat. No sé exactament quant va durar la meva exposició, no ho vaig controlar, però amb el debat interessant que va haver-hi a continuació en el que van intervenir uns quants dels participants, vam estar dues hores, de 7 de la tarda a 9 del vespre.

Quan vaig parlar amb el cap (provisional) de l’agrupació vaig titular la xerrada com a: “L’economia després del Covid-19, una visió”. El que volia remarcar era que els exposaria el que jo pensava sense pretendre que això fos res segur, que sols eren els meus dubtes. Però no sé per quina raó l’afegit de “una visió” va desaparèixer de la propaganda de l’acte. Que quedi clar que no pretenc que el que jo penso del tema sigui el què ha de ser. Crec que el dubte és una virtut democràtica i que el debat enriqueix la societat. No podem anar pontificant  i jo menys, ja que no tinc cap títol ni autoritat per a fer-ho.

L’experiència va ser novadora per a mi, sempre havia fer xerrades presencials i ara parlava a una pantalla encara que veia les cares dels que em seguien i desprès vaig poder contestar també a distància les seves preguntes i qüestions. Sí, ja he fet altres actes (aquests dies del confinament) per teleconferència però no és el mateix que una reunió administrativa o política que quan ets el protagonista de la sessió.

El fet que quedés enregistrada la sessió també em va semblar interessant ja que poden aprofitar-se del que es va dir moltes altres persones si els organitzadors la pengen a la xarxa. S’està estenent aquest sistema, cada dia m’arriben propostes per seguir amb aquest format. No sé quina audiència tenen, encara no he tingut temps de ficar-me en cap d’elles i veure-ho, però és inevitable que el sistema es generalitzi, l’estalvi de moltes coses capgirarà el que fins ara es venia fent i com es feia.

Té avantatges i inconvenients, ja els vaig dir i ahir els vaig poder comprovar en la meva pròpia pell. Un cop tancat l’ordinador, del meu despatx a la taula on m’esperava el sopar a punt. No vaig poder compartir realment, sols virtualment, la companyia dels companys i amics vilassarencs (de mar, del barri mariner).

Vaig preparar un power point que em va servir de recolzament per anar desenvolupant la xerrada. El poso aquí sota.

13 de juny.

Segon punt i a part.

Avui, a la nostra “regió sanitària” (si ho veiés en Pau Vila...), entrem a la fase 2. Mica en mica ens van desconfinant. Caldrà continuar essent prudents, però la gent ja torna a córrer feliç (?) pels carrers i les places.

Em vaig obligar a escriure cada dia en aquest blog, a penjar-hi una entrada.  Crec que he complert, 89 entrades (tinc l’esborrany d’una més ja feta que no la penjaré) en 85 dies, més el d’avui, 86. Està bé, oi?

M’allibero de l’obligació. Se’n pot fer una bona història del que m’ha passat pel cap durant aquests tres, quasi bé 3 mesos. Tinc moltes altres coses a fer i això d’obligar-se, obliga. Per tant, ja continuaré escrivint però no cal que la periodicitat sigui diària. Moltes altres feines m’esperen, algunes començades en aquest blog, altres també comentades aquí i algunes d’obligat compliment de nou.

Fins ara.

(Fernando Botero, El carrer, 2000)

8 de juny.

Nostàlgia.

A Marga Cruz, fotògrafa i amiga.

Segons el DIEC: Dolença causada per l’enyorament del país, del poble, de la llar.

Segons el Fabra: Dolença causada per l’enyorament del nostre país, dels nostres.

(Camille Pissarro. L'Hermitage à Pontoise, 1867. Museu Guggenheim, Nova York.)

Deu ser consubstancial a la condició humana el mirar cap endarrere i idealitzar un panorama que es veu millor que el d’avui. Ja ho deia Jorge Manrique:

...cómo a nuestro parescer,

cualquier tiempo pasado

fue mejor.

No és cert, és una il·lusió. El que passa és que creiem que teníem unes certeses (certes o no) que ja no hi són. No veiem, o no volem veure les certeses d’ara, que són diferents. Per nosaltres, aquestes certeses són incerteses com ho van ser pels nostres avantpassats les que nosaltres ara enyorem.

Ens fa por el canvi. Tot ho veiem en fotografies d’un moment passat o del moment present. No veiem la pel·lícula, en la que uns fotogrames passats molt ràpidament ens donen una visió dinàmica de la realitat. Els moments passats o presents no són estàtics, eren i són part d’una dinàmica que no té aturador i que va sola amb poca intervenció nostra.

Hi estem al mig com dalt d’una cabina d’una “noria” de fira i que poc podem fer per aturar-la. A vegades, la “noria” va molt plena, a vegades buida, a vegades molt de pressa, a vegades sembla aturar-se.  Alguns anys les cabines són recent pintades, altres es cauen de velles. “Mira: aquest any hi ha més llums! o, els que se’n cuiden no són d’aquí i van tots tatuats”. Alguns van voler aturar-la però amb el temps la força centrífuga se’ls ha endut per endavant. El que cal és estar a la sala de màquines i intentar controlar-la. (Evident nostàlgia de la Fira que aquest any no ha vingut)

Pensem en un passat que idealitzem, però la “noria” que tenim ara és més alta, més potent, més segura, més confortable que les passades i en lloc de dir-ho i celebrar-ho en entossudim en blasmar-la i recordar la vella.

Els vells temps, i amb ells tot els que els conformaven, mai més tornaran. Hi ha, hi haurà, uns altres temps, diferents. Fruit de moltes coses, de l’evolució de la Humanitat i la Naturalesa, que hem de saber analitzar. A on estem ? perquè? Diu Espriu a per un nou “Cant dels Segadors”.

Cal cremar tot el record

d’un ahir ple de tristesa

a fogueres del demà

que ja és temps avui d’encendre.

Esguardeu sempre endavant,

deixeu els plors enrere.

Aixecat del fons de mar,

el sol jove vermelleja.

Afrontem el futur amb el que tenim ara que és molt i millor que el que teníem abans. Deixem els records enrere, pels historiadors, perquè ens expliquin com hem arribat fins aquí però no per repetir-los.

(Metrópolis, George Grosz, Museu Thyssen Bornemiza, Madrid)

7 de juny.

Sobre les preferències a l’hora d’informar-se.

A Joan Canongia i Gerona, company i amic.

Un bon company m’envia (ens envia a tots els membres del grup de What’s de la 9ena. que hi estem aplegats) un quadre que distribueix les preferències dels mitjans periodístics escrits que es llegeixen (o es compren?) en funció de les opcions polítiques dels lectors.

 Font: https://twitter.com/electocracia/status/1268617311407050754

Em faig creus que algú vengui estudis d’aquesta mena i també que algú els compri. Sempre acaben descobrint el Mediterrani,... o la sopa d’all. Què pensaven demostrar? Què pensaven que en sortiria?

Sí, demostren -amb dades segurament d’un rigorós i aprofundit estudi- el que tothom ja sap. Els lectors trien, triem, el que llegim (pagant) segons les preferències polítiques. Què es pensen: que som masoquistes, que som malgastadors, que no som demòcrates? Amos, anda! Que ja n’hi ha prou d’aquest discurs de l’objectivitat periodística. Això és un mite interessat per uns professionals que pensen, o pretenen fer-nos creure, que decideixen en els seus mitjans. És pensar que són els treballadors de la SEAT els que decideixen quin cotxe produiran.

Els mitjans tenen uns propietaris que són els editors. Sí que en alguns casos, excepcionals, aquests són els propis periodistes, però això és un fet residual, encara que sembla ressorgir en els darrers temps amb algunes voluntarioses iniciatives esteses en els mitjans digitals. En aquests casos, sí que decideixen quin producte oferir, però està llastrat per la seva forma de pensar, amb la seva objectivitat condicionada per la seva subjectivitat, res a objectar d'altra banda.

En general, els propietaris, gent de negocis, volen que el producte que posen al mercat els doni un rendiment com en qualsevol negoci. En aquest cas, com que es crea “opinió pública” a través de la publicada el rendiment no ha de ser necessàriament econòmic. Potser ho serà indirectament. També són coneguts els casos que el que importa és diversificar el producte, amb marques i impromptus diferents, fins i tot divergents i contradictòries, per arribar a segments diferents de públic del mercat informatiu.

El qui marca la línia de la publicació és doncs la propietat i aquesta expressa el que vol informar i el to amb que vol informar amb les editorials, evidentment, però també amb la tria dels col·laboradors, comentaristes, opinadors, columnistes,...

Ah, i els periodistes! Bé, aquests són uns treballadors professionals com els de qualsevol empresa de qualsevol ram d’activitat econòmica. Fan la feina que els mana l’amo. Uns fan calçotets vermells i altres fan bragues blaves i alguns samarretes de color de gos com fuig.

Per tant, els lectors quan comprem el mitjà ja sabem el que volem comprar. Si no ens agraden les cebes comprem alls. Si ens agrada el peix no comprem la carn. Oh, és que s’ha de menjar de tot. Sí, d’acord, però si les cebes són massa rabiüdes i la carn és de bèsties massa velles, no et ve de gust comprar-ne. I això és un problema dels venedors, no dels compradors. Això també es dóna ens altres canals informatius, els audiovisuals i ara les xarxes socials.

Sorpresa? De què? Decepció pel que representa de manca de pluralitat? De què? Que això contribueix a la divisió i a la polarització del país? Sí, lògic. Però la culpa d’això darrer, de qui és: dels lectors o dels editors? Va, prou comèdia sobre el tema.

Juan Gris. "El cazo".

5 de juny.  Tot i l’estar jubilat  i l’apaivagat moment fruit de la pandèmia tinc masses fronts oberts. Hauré de pensar-me’ls i ordenar-los.

L’espavilat d’en Michael O’Leary.

Comencem a veure com serà la “nova normalitat”. Fins que no hi hagi vacuna, i tothom se l’hagi posada, i encara llavors veurem, la “normalitat” serà diferent que com fins ara. Amb coses millors o pitjors, però diferents.

Ahir em van telefonar dos companys de fora que volien la meva presència a les seves localitats per explicar-los algunes coses d’economia: pressupostos municipals, perspectives, ... El que em proposen és fer-ho per videoconferència. S'ha acabat, doncs, allò d’agafar el cotxe qualsevol dia de la setmana, sigui o no bona hora, i presentar-te a una localitat més o menys llunyana per complir amb els companys/es que pensen que els pots dir alguna cosa que els pugui ser d’interès.

Però això sols és un exemple banal d’una persona i de la seva activitat que té una relativa i escassa rellevància. El que és evident és que la “nova normalitat” aprofitarà per coses molt més importants instruments telemàtics que ja existien, però que sols ara –amb l’obligació imposada d’utilitzar-los durant el període de confinament per la pandèmia-  ens hem acostumat a fer-los servir i a entreveure la seva potencialitat i eficiència. Adéu, doncs, a reunions intempestives que obliguen a desplaçaments molestos i que per alguns són a vegades excuses per fer-se l’orni, distreure’s o relaxar-se. Potser anirem menys estressats, tindrem més temps lliure o no perdrem tant el temps, podrem conciliar millor, ... El recordat Forges tindria aquí tota una veta humorística sobre els seus buròcrates, funcionaris o empleats, en la que abocar-se. 

Suposo que hi haurà resistències però l’economia que sortirà de la “nova normalitat” no deixarà espai a gaires vel·leïtats i discussions bizantines. Es perdrà presencialitat –fet socialment deplorable- però és que la societat que ve desprès de la pandèmia serà menys social o socialment diferent, serà més virtual.

Estocada al “low cost”. El ministre Ábalos (encara recordo la seva arribada al Congrés ja començada la IX legislatura que me’l van encolomar a la meva comissió, la Mixta de relacions amb el Tribunal de Comptes) surt a les notícies i anuncia que l’AVE “low cost”, l’AVLO,no es posarà en marxa com ja estava previst. Evident, si cal disminuir el nombre de passatgers per tren per evitar contagis a la meitat o a un terç de la capacitat, aquesta fórmula és insostenible. Ho vaig escriure no fa pas gaire: “Adéu, Ryanair!”. A l’espavilat d’en Michael O’Leary no li sortiran els comptes. La idea era senzilla: calia comprimir com fos les despeses per augmentar molt el nombre de viatgers amb els preus més baixos i així obtenir bons beneficis. Tripulacions sense conveni; rotació màxima dels avions, sempre a l’aire, els temps mínim en terra; el passatge com a sardines dins d’una llauna... de sardines; tot servei extra facturat a part; fins i tot van arribar a pensar en que els passatgers anessin dempeus, ... I, ara què? Com ens ho farem? Serà més difícil volar: controls sanitaris augmentats, més neteja, menys passatge, més incomoditats,... Crec que els sistema “low cost” s’ensorra tot sol.

¿Valdrà la pena anar a un aeroport quatre o cinc hores abans per volar un parell d’hores i que a l’arribar al destí ens tornin a controlar per no se sap quina seguretat hi ha allà? Crec que no.

Potser serà el renéixer de tornar a anar amb el vehicle propi, més segur des del punt de vista sanitari, més cansat i arriscat també, fins no sé a on en el mateix temps que amb transport col·lectiu. Haurem de veure quin radi d’acció ens surt més a compte. Per anar per les ciutats, més bicicleta i menys autobús o metro. Per viatjar lluny, ... em sembla que viatjarem menys.

També ho vaig escriure no fa gaire: les escoles de “negocis” ja poden començar a actualitzar els temaris.

Coupelle tauromachique, 14 d’avril 1953, terre de Lugnon et decor aux engobes, diamètre 5cm, hauter 5 cm. Don de l’artiste. Coll. MAM Céret.

Borja-Villel, director del Museu Reina Sofia, ens explica com anirà ara això de visitar un museu. S’haurà de seguir unes direccions marcades, vaja, com si anéssim a l’IKEA; no podràs passar més temps del compte davant dels “masterpiece”; hauràs de prendre tanda per entrar,... Això, i així, no és com pots anar a veure el que t’interessa d’un museu. Jo tornaria al Reina Sofia a veure els quadres “negres” de Gutiérrez-Solana, el Guernica el tinc molt vist. Al Louvre, o aniria al segle XIX, Delacroix, Géricault, sí, la Mona Lisa està molt bé, però ja està molt vista també; Al museu de Céret, bé, aquí poc problema. Hi tornaria per veure la Tauromaquia de Picasso en ceràmica que ja m’ha meravellat altres vegades. I sobre tot, a tot museu, en arribar al final vull tornar sobre les meves passes per contemplar altra vegada aquelles obres que més m’han agradat.

“La tertúlia del cafè Pombo” (1920). José Gutiérrez-Solana. Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía. Madrid.

Farem més visites virtuals. Altra cop la virtualitat imposant-se a la realitat.

De l’obscenitat que representa l’espectacle que està donant l’esport professionalitzat no cal parlar-ne gaire. Sols els francesos s’han atrevit a imposar l’acabament obligatori de les competicions d’aquesta temporada estroncada. Hi ha qui diu que jugar sense els brams i la cridòria del públic no serà el mateix.

Això és el que ens ve: la “nova normalitat”. Diu que a Salou posaran semàfors per entrar a les platges. Això és desesperació!

“L’angelo della città” (1948), Marino Marini, Peggy Guggenheim Collection, Venècia.

4 de juny. Avui, videoconferències -de feina, de família- records dels viatges que sort que ja he fet, enyorança de la realitat. Torno a utilitzar la meva col·lecció de postals adquirides a les botigues dels museus.

Continuen els meus “Cien años de soledad”.

En Marc, la Mercè i en Joan, no es coneixen. Jo sóc de família llunyana de tots ells, no compartim cap cognom. El cert és que a en Marc -que és pràcticament d’una generació més jove que la meva- ni li sé la fesomia, deuria ser molt petit la darrera vegada que el vaig veure. Ara serà el protagonista del tercer capítol de la meva recerca de les arrels.

El primer capítol va començar amb el testament que va rebre el meu besavi Jaume Abril Roldós del seu avi: http://magrinyar.blogspot.com/2020/05/en-nombre-de-dios-amen.html En ell veiem que el primogènit del primogènit del testador no rebia l’herència, i ens quedàvem amb el dubte de quina era la raó, algú va fer un comentari a l'entrada dient que deuria haver-hi algun problema familiar.

La raó vam descobrir-la en el següent capítol: http://magrinyar.blogspot.com/2020/05/el-fadristern.html. Després de molts anys de coneixença amb la Mercè i de saber que érem parents però sense saber-ne el parentiu vam descobrir quina era la relació que ens lligava a nosaltres i el seu germà Joan, la baula perduda dels Abril a Sant Andreu de Palomar. Teníem en comú un rebesavi, en Bartomeu Abril Riera mort el 1876, uns mesos abans que el seu pare, en Jaume Abril Mas.

Amb en Marc tot va començar al interessar-me pels seus pares dels que feia anys que no en sabia res. Què se’n ha fet d’en Vicens Blanxart i la seva muller? Ara, per la xarxa es pot trobar quasi bé tot el que busques i no costar pas gaire. Un cop restablerta la relació, ells viuen a Barcelona però conserven casa a Cabrils, ens va passar el mateix que ens havia passat temps enrere amb la Mercè, érem parents. Les àvies, la Pepeta Casanovas Gaig en el seu cas, l’Angeleta Abril Diví en el meu, es tractaven de cosines i tenien una franca relació familiar, però nosaltres no sabíem quin era el seu origen. Tinc guardades postals dels seus avis enviades als meus de l’any 1943, adreçades des d’Andorra a can Manen que era una de les antigues denominacions que tenia la nostra casa de Cabrils.

El seu pare que té més de noranta anys tenia fet l’arbre de la seva família. Aquí hem tret l’entrellat.

Sorpresa!, una altra baula perduda a Sant Andreu de Palomar. Un besavi d’en Marc, en Gaspar Casanovas Roldós era cosí germà d’en Joan Abril Roldós i se’n va a treballar a Barcelona al mateix temps i a la mateixa companyia que ell. En Marc m’explica que la història que vaig contar d’en Joan Abril Roldós ell l’havia sentit igual de petit a casa seva. Les mares, germanes, i els avis dels que deixen la terra i el poble per anar a la ciutat i a la incipient industria, en aquest cas als incipients serveis públics moderns, són els que ens donen el nexe comú: els pares dels nostres rebesavis, uns quadravis nostres!, el nexe d’en Marc, la Mercè, en Joan, i en Manel, i de tota una llarga caterva de germans, cosins germans, cosins i cosinets/tes.

He de anar podant les branques d’aquest antic arbre, el plançó d’origen té més de 255 anys!, per tal de poder-ne fer una presentació provisional amb el que sé fins ara. Falten moltes coses per afegir-hi encara. Hauré de preguntar a en Miquel, parent de la meva dona, que té experiència en aquest tema com m’ho he de fer.

3 de juny. Comença a omplir-se, poc a poc, l’agenda.  

Desengabiats.

Mica en mica, ens van, ens anem, desengabiant. Som mediterranis, ens agrada el carrer, la plaça, la festa, la gent. Ens hem quedat molts dies tancats a casa complint el que se’ns manava des de dalt. Mando único, Estado de alarma.

Mai valorarem i agrairem prou el to, la mesura, d’en Salvador Illa  conduint el confinament per impedir la propagació fàcil de la pandèmia del Covid-19. El comandament en mans de qualsevol eixelebrat dels molts que tenim presents hagués pogut ser una tortura i crec que l’hem suportat responsablement.

Ara toca la desescalada. Desengabiats, sortim a fora a veure com està el pati. Els carrers i les places, els parcs i els passejos es tornen a omplir de gent que vol sentir l’aire i el sol primaverals a la pell. Les noietes –sense vergonya- redueixen al mínim la roba que es posen, enyoren la Fira que marca el canvi d’armari cap al més desenfadat i desinhibit vestuari estiuenc tal si estiguéssim en latituds tropicals.

Descobrim que entre les taules dels bars, a les terrasses, la separació és més gran, però no ho veiem com una senyal de precaució i correm a omplir-les totes.

Potser aquests de la restauració, no pas tots, encara es refaran. La pressió per que torni el turisme és molt gran. Lògic, el país –la seva gent- en viu molt d’aquest sector i en algunes localitats concretes és la seva única font d’activitat.

Però veurem com arrenca la indústria. La del automòbil, malament. Veurem quins estralls han deixat aquests dos mesos i mig d’inactivitat. L’estiu l’anirem trampejant: “A l’estiu tota cuca viu”. A la tardor ja ens hauran fet l’auditoria del balanç i del compte de resultats del primer semestre de l’any que pinta en vermell.

Anirem veient si la política sap agafar el to que els país necessita fugint de maximalismes i oportunismes.  És molt difícil, ja que precisament les opcions polítiques  s’han articulat  a partir de les posicions més cantelludes, quan  caldria  trobar ara encaixos més senzills però més amples. Costarà, ja que no és sols un problema nostre i d’aquí. En un món que estava canviant acceleradament, un cop tant dur com el de la pandèmia ho ha desgavellat tot i està per veure veure si hi ha dirigents llestos i capaços per entomar la situació.

Que Déu no vulgui que ara, desengabiats, ens relaxem massa de pressa, baixem l’actitud prudent i cautelosa que hem tingut durant el confinament i ens surtin rebrots de la pandèmia. Seria letal per la moral ciutadana, per la necessària atenció sanitària ara exhausta  i que s’ha de refer i sobre tot per l’economia que no aguantaria una altra aturada com la que hem viscut.

Siguem prudents. Desengabiem-nos  amb mida. No sortim massa lluny del cau, de la gàbia, ni pensem en voler tornar a afer la vida d’abans. Prou que ens adonarem que ja no és possible!

Aquests dies, a Mataró, no tenim Fira. Demà caldrà anar en compte amb les revetlles d’estiu, començant per la de Sant Joan.  I encara que tinguem moltes ganes de cridar: ...i 15!, millor que ens mentalitzem que serà bo fer-ho cadascú a casa seva a les vuit del vespre del 25 de juliol en una crida virtual de Les Santes.

2 de juny.