Del tot recomanable.

En aquests dies d’alta intensitat política, dels que s’hi dediquen i dels que ens ho mirem encuriosits i amb incertesa, és del tot recomanable la lectura del recentment publicat llibre de Daniel Innerarity “La política en tiempos de indignación”, Ed. Galaxia Gutemberg, B- 2015.

Certament, no sé per on començar a detallar el perquè de la recomanació. Potser per aquí: “Creo que lo mejor es partir de una constatación muy liberadora: la política es una actividad muy limitada, mediocre y fustrante porque así es la vida, limitada, mediocre y fustrante, lo que no nos impide, en ambos casos, tratar de hacerlas mejores”.

A partir d’això, i ja estem a la meitat del llibre, s’entén la crítica a la política, la vella i la “nova”, als polítics, a les institucions, a la ciutadania, als mitjans, a l’acadèmia, a les que semblen grans idees que ara estan sobre la taula, en fi, a la reconsideració de que potser esperem més de la política del que pot donar-nos en realitat. Sempre el dubte de si el que es proposa, el que s’està proposant, és el correcte i de si hi ha altres alternatives. De que no hi ha res del tot bo ni del tot dolent, de que hauríem d’anar amb els ulls ben oberts intentant abastar més camp de visió i a més llarg termini, res de “curtplacisme”. I que la política és feble, per tres factors: els poders públics han perdut la seva tradicional referència a una territorialitat determinada, a que l’Estat ha perdut la seva capacitat de síntesi i que, ara, l’especificitat de l’acció pública es mesurada amb els criteris d’eficàcia dels actors privats. “La política actual padece un gran dèficit de capacidad estratègica.” Debat, diàleg, cessions, enteniments,... que cal pensar, pensar-hi, molt en les formes, en els contextos, en els canvis que hi ha al món...

“Puede que en otras épocas pensar fuera una pérdida de tiempo; en la nuestra pensar es un ahorro de tiempo, un modo radical de actuar sobre la realidad.”

Per pensar-hi molt i deixar-nos engalipar menys.

25 de gener.

Lectures.

Dues lectures seguides de contingut terrible. “Temps de segona mà. La fi de l’home roig”, de la recentment proclamada Premi Nobel Svetlana Aleiksiévitx, Ed. Raig Verd, B-2015. I “Leningrado. Asedio y sinfonía”, Brian Moynahan. Ed. Galaxia Gutemberg, B.2015. D’alguna manera, la lectura del primer llibre em va fer interessar pel segon: aspectes de la desapareguda Unió Soviètica.

Svetlana Aleiksiévitx és periodista, bielorussa ara exiliada a Paris, i es dedica a cercar les històries de la seva gent fent-los parlar. En aquesta obra mostra el que ha esdevingut de la gent que va viure, créixer, formar-se, treballar, pensar, en el nou règim polític sorgit de la Revolució d’octubre del 1917 i com va quedar aquesta gent quan aquell règim va desaparèixer el 1991, ja fa ara vint i cinc anys.

El que expressen els personatges que hi surten és brutal. Tota la vida pensant en una forma de viure-la concreta i de cop i volta, moltes vegades amb la seva pròpia anuència sense saber massa a on anaven, els hi canvien i es troben amb una altra vida per la que no estaven preparats. Ara, a espavilar-se, els valors i les pautes de comportament són uns altres. Com ho han viscut, com els ha afectat? Quines misèries han superat, especialment la manca de llibertat, la repressió, la opressió. Però també tenien unes perspectives limitades, encara que segures. Els ideals d’igualtat, esvaïts; les diferències ètniques o “nacionals”, ressorgides; les habilitats apresses, inservibles o menystingudes; el paper a la societat, el militar per exemple, o el de quadre del partit, bandejat. Tot amb el rerefons geogràfic, físic, d’un país immens i  d’unes condicions climatològiques duríssimes, al menys des de la nostra perspectiva mediterrània.

La consciència, però, de que els ideals revolucionaris dels bolxevics s’havien encartonat per molts i uns pocs se’n aprofitaven. El nou home roig tenia poca base, no estava gaire ben arrelat, i va desaparèixer deixant penjats als que no es van saber adaptar . El quadre psicològic de moltes persones és esfereïdor, les històries que es presenten corprenen. Però, és la imatge ben recent d’un món que es transforma completament capgirant els paràmetres als que estaven acostumats els que en aquells moment hi vivien. En poc temps i amb gran trasbals.  Els afectats, com tothom en aquesta vida, aniran desapareixen paulatinament de l’escenari i sorgiran noves generacions que no portaran a sobre els condicionants de les velles. Vet aquí de com una idea, una il·lusió, una utopia, segurament un somni, es va escolant per les pàgines de la història i quines són les desferres que deixa. Tot plegat fa pensar molt.

La lectura d’aquest primer llibre em va portar al segon, recent novetat editorial, sobre el setge de Leningrad, del historiador britànic i també periodista Bryan Moynahan. Segurament, hagués pensat, un de tants llibres sobre la Segona Guerra Mundial, però el vaig agafar interessat.

Sota el fil conductor de la composició i interpretació de la Sèptima Simfonia de Dimitri D. Xostakóvitx a la ciutat assetjada que li dona nom, s’entrecreuen varis relats: el de la guerra en torn a la ciutat, vista per ambdós bàndols contendents; el de la vida, mentre tant, a la pròpia ciutat per la seva supervivència; el del mai abandonat terror de la policia secreta estalinista, que continua la seva repressió; la feina del músic, primer dins Leningrad i desprès evacuat a la rereguarda, mantingut entre coto fluixos com a icona del règim soviètic i de la lluita contra els nazis del leningradesos; el titànic esforç per continuar produint  música a la ciutat malgrat les terribles condicions que s’hi donen que culmina amb la interpretació de la Simfonia amb una orquestra exhausta.

Qualsevol d’aquests relats és escruixidor: la carnisseria de la guerra; la inanició de la població assetjada; els esforços sobrehumans per mantenir viva la ciutat; el destí dels sotmesos a la repressió estaliniana; la dignitat mantinguda pels músics; les tribulacions del compositor per fer, acabar i que es pogués interpretar la seva obra; la utilització que el règim soviètic en va fer;... tot en mig de les condicions climatològiques de l’hivern rus. Possiblement, el que m’ha colpit més són les vicissituds de la població civil sotmesa a les penúries més inimaginables, especialment els relats en que hi surt la canalla petita desvalguda. Res, sensibilitat d’avi.

“A pesar de todo, aquel concierto en la ciudad màrtir es tal vez el momento más grandioso, y sin duda el más emocionante, que puede encontrarse en la historia de la música.

Durante aquellos ochenta minutos de música en la Sala Filarmónica se vió que todo lo mejor de la humanidad había sobrevivido a todos los ataques que había lanzado contra ella lo más bajo y cruel del ser humano.”

18 de gener.

Als llimbs, ni al cel ni a l’infern.

No, no és pas una crisi d’identitat. Sé qui sóc. Però no sé on sóc. Uns diuen que canalitzen l’anhel de tot un poble, uns altres diuen que ara la gent sí que està representada. Clar, i com que jo no tinc aquell anhel no dec ser d’aquí, d’aquest poble. Me’n han fet fora? No, home, tu te n’has exclòs. Ah, sí, clar, ja feia be, ja, de mirar-me fa uns dies l’estatut dels apàtrides de les NN.UU. També, vaig ser durant un temps, dues legislatures, representant d’algú. Però sembla que no era de la gent, o que jo no era de la gent. Deuria ser d’alguns sers immaterials que pul·lulen entre nosaltres.

Vaig néixer aquí, en un petit poble mil·lenari que era un lloc on es guardaven les cabres, d’aquí el seu nom, on encara hi mantinc la casa dels meus ancestres. Sembla que el meu arbre genealògic es remunta ben enrere, alguns segles, al mateix lloc. Vaig créixer, estudiar, formar una família que té nous plançons tots fets aquí, aquí mateix. Sempre he viscut mirant la mediterrània amb els turons de la serralada litoral a l’esquena. La feina, també, sempre l’he fet aquí, i ves per on, majorment treballant per la comunitat que m’envoltava. Ara, jubilat, aprofito per anar al mercat del costat de casa. Si que m’agrada anar a fer turisme de tant en tant per veure d’altres indrets, però sempre penso que com a casa meva, enlloc. I el meu desig postrem és que les meves cendres s’escampin sota la Creu del Montcabrer. Però, ai las!, no tinc aquell anhel que arrabassa i encaterina a tot el meu poble (sic), el que fa que esdevingui, sembla que fins i tot oficialment, un estrany i que no sigui reconegut com a part de la comunitat on estic. 

Quin camí que has fet, oi, Toni Comín? No et cau la cara de vergonya? No, no ho crec pas. Has arribat, no sé pas a on has arribat, però ja ets algú per tu mateix, no sé pas si malbaratant el cognom que portes. Vés per on, jo com que penso diferent, com que sóc diferent, he estat exclòs, m’has exclòs del meu poble.

Però no he de seguir mai el meu somni i em quedaré aquí fins a la mort,... 

L’Íñigo Errejón surt del Palau de la Carrera de San Jerónimo, seu del Congrés dels Diputats, amb l’acta de “pare de la Patria” (quin nom tant bonic!) proclamant que ara si que hi ha entrat la gent a fer sentir la seva veu a l’hemicicle. 

En vaig estar molt orgullós, encara n’estic i n’estaré fins que em mori, d’haver estat Diputat a Corts per Barcelona durant un temps. Però, no devia ser de la gent jo. No ho sé pas, doncs, per què la gent, els que m’envoltaven, m’havien fet tant anys confiança, una i altra vegada, fins a sis cops, encomanant-me la direcció del govern municipal de la meva comunitat. Sí no era de la gent, què era? A cas veien en mi una persona diferent quan em reunia amb ells, quant intentava, i en molts casos aconseguia, resoldre’ls alguns dels problemes que tenien, quan els representava, quan m’alegrava o m’entristia amb ells? Sí els polítics no són de la gent, què són? Encara ara, passejo pels carrers on he viscut i treballat sempre i la gent em reconeix, generalment amb respecte, no m’he d’amagar d’haver tingut un càrrec públic durant anys i panys. Sí que sóc conscient de les meves limitacions i penso que com jo n’hi podien haver-hi molts, no sóc pas res de l’altre món. Sempre he pensat que la virtut i el saber estar estan al mig, no pas als extrems; que he tingut cops de rauxa, d’esverament i d’incontinència dels que me’n he hagut de penedir, com qualsevol. Però que he intentat que em guiés el seny, el treball més ben fet que he sabut i el servei als meus, a la classe social en la que vaig néixer i de la que encara en formo part, orgullosament, la dels treballadors. 

Errejón, petulant, d’on surts i amb quins mèrits, encara per demostrar, t’arrogues dir que tu ets la gent i que els altres no n’érem? Potser faràs carrera, no sé pas fins a on i cap a quin lloc, però no tindràs el meu respecte, no te’l mereixes. No t’enfilis al pedestal abans d’hora, el millor que es pot fer en aquesta feina és quedar-se a baix.

El meu monument preferit, a Brussel.les. 6/4/2004

... car sóc també molt covard i salvatge i estimo a més amb un desesperat dolor, aquesta meva pobra, bruta, trista,dissortada pàtria.

15 de gener.

Circ.

Aquest espectador encuriosit va contemplar astorat el darrer número de la pista central. S'havia anar esmorteint la música, també la il·luminació anava baixant d'intensitat i, sobtadament, un fort cop de platerets i un raig de llum directe van mostrar el "más difícil todavía": el trapezista havia fet el triple salt mortal deixant al seu lloc a un altre trapezista agafat de les mans dels que es gronxaven penjats pels peus de l'altra costat de la pista. Màgia i habilitat pels aires sense xarxa de protecció! Sublim!! Tot un cop d'efecte.

El públic del meu entorn, com jo mateix, veien la  enganyosa transmutació, no sabíem si aplaudir o xiular, si emocionar-nos o emprenyar-nos. Altra part del públic ho va celebrar entusiasmada. L'espectacle podia continuar, semblava que s'estava apagant però va tornar a agafar embranzida. Ara ja s’instal·la la gàbia per fer sortir els lleons que a cops, o a cups?, de fuet aniran botant de setial als crits del domador. Desprès tornaran a sortir els funambulistes intentant caminar sobre la maroma. L'orquestra torna tenir bufera i els pallassos es preparen per continuar distraient al personal. Malgrat tot, la funció ja dura massa i es fa llarga. Una part del públic està cansat, els bancs de fusta on s’asseuen ja els fan mal al cul. Potser alguns començaran a desfilar abans d'hora, jo el primer.

10 de gener

Recomanable.

De casualitat, a una botiga de Camprodon, em vaig “procurar” -cara, però tampoc tant- una botella de bona ratafia. Del tot recomanable. Me la prenc amb glaçons, delectant-me. 

7 de gener.

La "nova política".

El millor que ens ha donat, fins ara, la “nova política”. Pel que fa a la resta, ja ho veurem.

6 de gener.

Les primeres decisions.

Es de suposar que els grups polítics per començar a caminar en aquesta XI Legislatura s’han mirat el Reglament del Congrés dels Diputats. També el del Senat, però aquest als efectes de les feines més importants que cal fer primer, la investidura d’un cap de Govern, el deixarem per més endavant, tenint en compte a més la majoria absoluta que en aquesta cambra té el PP i el seu paper secundari (cambra de segona lectura sense ser decisòria, ara per ara). No sé pas si també ho han fet els comentaristes, articulistes i tertulians.

Que segurament -amb la composició que ha sortit de les eleccions darreres- aquest Reglament estigui cridat a ser modificat no obsta perquè és la norma que en aquests moments sigui vigent i no queda més remei que atendre’s al que conté. Sí que sembla que hi ha jurisprudència del Tribunal Constitucional en el sentit que la Mesa de la Cambra el pot interpretar ajustant-lo al que convingui, sense violentar-lo massa però atenent a motius polítics. És el que s’ha fet fins ara. Encara que ara els motius polítics poden ser diferents i portar a d’altres interpretacions.

En primer lloc, per adquirir la condició plena de Diputat/a cal prestar en la primera sessió promesa o jurament d’acatament a la Constitució. Públicament, en veu alta, a demanda del President recent escollit (art. 4.1. R.C.), sense cap subterfugi com es fa en altres Cambres. Evidentment la resposta sols pot ser afirmativa. Què faran en aquesta tessitura els diputats/es d’aquelles formacions que han votat per la “desconnexió”? Són conscients que poden entrar en contradicció (vés! Com si això en política fos gaire important) o pitjor, en perjuri? Deixem-ho aquí, ja que aquestes temes tan “formals” són esbandits del debat polític.

En segon lloc, encara que cronològicament és anterior a l’adquisició de la condició plena de Diputat/a, l’elecció del President i de la resta dels membres de la Mesa, regulat pels articles 36 i 37. En el cas previ del President, en primera votació ha d’haver-hi majoria absoluta. En la nova composició de la Cambra, si no hi ha acord previ entre els grups presents (encara no constituïts com a tals, important això) i tal com estan els números és difícil que cap grup pel ell mateix ho assoleix. En segona votació sols entren en disputa els dos que hagin obtingut els majors números en la primera, resultant escollit el que en tregui més. Les abstencions poden entrar en joc. Bé, aquí poden donar-se tota mena de combinacions possibles, ... i de martingales, segons el que interessi a cada grup. Si tots els grups en la primera votació han votat a un candidat del seu grup, per la segona sols s’ha de dirimir entre els dos grups més nombroses, PP i PSOE. Però en la primera votació poden haver-hi aliances, rares, que sense arribar a cap majoria absoluta poden donar candidats de grups diferents als dos primers.

En una hipotètica segona votació al càrrec de President no està escrit enlloc que les afinitats “ideològiques” afavoreixin d’entrada a un o altre candidat. La cortesia parlamentaria, i el sentit comú, fan difícil que es donin “jugades”, però crec que en aquesta legislatura, al menys pel que es veu fins ara, podem començar a esperar-ho tot, la “nova política” entra en joc. Dependrà dels acords que  s’hagin fet per les altres votacions que venen al darrera i del que d’elles se’n deriva: l’elecció de la resta dels components de la Mesa, vicepresidents, 4, i secretaris, 4 també, que junt amb el President seran els que decidiran el funcionament de la Cambra, començant amb la determinació dels Grups Parlamentaris que es poden constituir. Una Mesa pactada, o no, per inclinar les decisions en un sentit o un altre.

Entrem doncs ja en el moll de l’os del conflicte, derivat -com no- del tema català. Per començar, pot tenir Podemos diputats en quatre grups parlamentaris? Segons el reglament, no. L’art. 23.2 és força clar en aquest aspecte, però aquí entra en joc la interpretació de la Mesa. En Comú Podem ja ha anunciat que ells han de tenir grup propi, sembla irrenunciable segons diuen els mitjans. Si l’aconsegueixen res no obsta perquè el valencians de Compromís també el tinguin com els d’En Marea també. Quatre presencies, quatre posicionaments, quatre intervencions, quatre assignacions materials? Em sembla difícil.

L’altre tema que veurem com es resolt és el dels diputats/es d’ERC i de DiL. Segons el Reglament no poden constituir grup propi cap dels dos i haurien d’anar tots els seus components al Grup Mixt, amb el que comporta de pèrdua de protagonisme i d’assignació. Segons quina composició tingui la Mesa, i els pactes que hagi comportat la seva elecció, transigirà benèvolament amb una gent que diuen que hi van allà per dir adéu? No ho veig gaire clar. Si que hi ha una solució per tal d’obviar aquest problema que és la constitució d’un únic grup parlamentari amb els component d’ERC i de DiL, ja que junts compleixen les condicions de l’art 23 del Reglament. Llavors, però sorgeix un a nova consideració -aquest cop interna- del possible grup parlamentari: ERC té 9 membres i DiL en té 8. Qui seria el cap del grup, el portaveu oficial? El Rufián o el Tardà per sobre el Quico Homs? Quin horror, oi, haver de plantejar-se aquest tema? A diferència dels temps de “bipartidisme”, ara el preu dels vots dels grups nacionalistes a la Cambra ha perdut molt valor, potser -segons com es confegeixin les aliances més o menys estables- cap a la irrellevància. Si no hi ha un replantejament en profunditat dels “sobiranistes”, cap enrere, no hi haurà ni possibilitats de “peix al cove”.

Veurem en els propers dies com es va descabdellant tot això. Interessant, molt interessant per començar. Desprès, més encara. Això són “minúcies”, els prolegòmens.

5 de gener.

No correu tampoc massa, la ruleta està girant...

(Tenia una altra entrada, treballada el darrer dia de l’any passat, per penjar i obrir l’any que acabem de començar, però no queda més remei que referir-se, malgré moi, a l’omnipresent i rabiosa actualitat. Sorry.)

Dia trepidant el d’ahir, que portarà cua. L’espetec final. Final...? Ja ho veurem. Sí, però un graó més del sense sentit en que estem ficats per interpretar esbiaixadament i interessadament les imatges que es produïen, o s’auto-produïen, al davant nostre. La cosa bé de lluny, però quedem-nos en les que s’han produït més recentment: la indignació davant la sentència del T.C. de l’any 2010; les manifestacions de les darreres Diades de l’11 de setembre, 2012, 2013, 2014; la consulta del 9N del 2014; el propis resultats del 27S del 2015. El moviment ja era imparable, el carrer ho deia. Sí, hi havia, hi ha potser encara, moviment; el carrer diu coses, cert. Però les parts que es mouen i diuen són totes, i es mouen i diuen el mateix? Ara sabem que les parts són nombroses, però no majoritàries. N’hi ha d’altres de parts, pluralitat amb dret a l’existència, oi?, o no? També sabem que les parts nombroses tenen sensibilitats diferents, no són unívoques. Tot això a què, a on, ens porta? A aturar-nos i assossegar-nos una miqueta. Fora el que ens convindria. Podem rebobinar una mica? Hi som a temps, esquinçats com estem?

No sé pas si la inèrcia derivada de l’embranzida desbocada permet ja la frenada i no queda més remei que fotre-se-la de l’alçada d’un campanar. Qui sap, si ja en caiguda lliure, se’ns empescarà alguna cosa per amortir la patacada. Vés a saber, hi ha qui té més vides que un gat.

No obstant, mentre s’acaba tot, o no, preparem l’àrnica i la til·la . Com ens ho farem amb la gent que de bona fe pensava que ja ho teníem a la punta dels dits? Què els direm als que amb el somriure a la cara creien que tot era bufar i fer ampolles? Com farem baixar dels núvols i tocar de peus a terra als que ja estaven en un altre espai? Com rebaixarem la sornegueria dels incrèduls i l’esbravament dels damnificats?

No correu tampoc massa, la ruleta està girant, ningú pot saber el lloc on pararà. Vigileu, qui perd avui guanyarà segur demà, perquè els temps estan canviant.

4 de gener.

Repassant l’any que ara s’acaba.

1.       Malenconia.

Sempre m’han agradat les pintures de Lucas Cranach el vell. Al museu de Colmar hi ha una de les “Malenconies” de les tres conegudes, o conservades, que va pintar.

Es diu que els esforços inútils porten a la malenconia. Veure, ja molt des de fora, el panorama polític que arreu tenim és desesperançador. El que ens mostren els dirigents, els que han de dirigir, és depriment. Hi ha problemes a resoldre, com sempre. Són conegudes les solucions possibles, o al menys els camins, que es poden emprendre. Però es fan l’orni (es fan el desentès d’una cosa que no els interessa). Com volen generar confiança? Ara caldrien líders que afrontessin la realitat i diguessin la veritat  al poble conduint-lo amb mà ferma. I ara! Però què t’has pensat! El poble ha d’agafar el seu propi destí! Sí, per estavellar-se.

Tres mesos desprès de les eleccions autonòmiques continuem amb un Govern en funcions. No hi ha sortida, es vulgui o no. Si in extremis hi ha investidura hi haurà un Govern inoperant, lligat de peus i mans, en el millor dels casos. Per això, més val tornar a convocar al poble a les urnes. Però, què se’ls oferirà per que puguin optar d’una forma diferent del que varen fer no fa pas gaire?  Es pretendran mantenir els artefactes que es varen crear llavors o se’n inventaran de nous, o de vells? Quines cessions estan tots disposats a fer, si n’estan disposats a fer-ne alguna? No pensarà tothom pas que cal mantenir les mateixes ofertes que s’han demostrar inviables amb l’esperança que sigui la ciutadania la que proporcioni, els proporcioni, el desllorigador?

Pel que fa a les Espanyes, más de lo mismo, que dirien allà. Sí, encara són molt tendres, tenen pocs dies, els resultats electorals i a més són festes. Poques lectures es veuen que indiquin que s’ha entès el que han dit els ciutadans. No un a un, sinó col·lectivament. Tres temes força s’han posat sobre la taula: Mal funcionament de les institucions, situació econòmica, tensions territorials. Tots, d’un extrem a l’altre de l’arc parlamentari, ho han vist i el que cal és donar-hi unes respostes que no poden ser sols les d’uns o els altres. Tots, tots, han de deixar-se tallar un tros de capa, ja que si cadascú vol mantenir integra la seva en els tres temes no avançarem cap enlloc. Ningú té majoria per imposar les seves raons. Potser sí que encara és molt aviat per demanar una mica de seny, encara estem en temps de baladrejades. Ens menjarem els grans de raïm de Cap d’Any tenint al davant  l’espès pati que ens espera l’any que ve.

2.       Els immigrants fugitius.

Sempre s’emigra fugint, de la manca de perspectives, de la gana i la misèria, de les guerres i la violència. Qui sap què hi haurà més enllà,  però segur que quedar-se no és ja bo. Quatre coses a l’esquena i cap a nous horitzons. És part de la història de la humanitat, no és pas nou. El que ara ho podem veure en viu i en directe com és això d’emigrar, d’esdevenir un immigrant. El que se’ns mostra tampoc és nou, el que passa és que ara ens entra cada dia a casa a través del mitjans omnipresents, ara és ben conegut.

La gent de Capgròs em van demanar quina era al meu mode de veure el fet rellevant de l’any que s’acaba. Aquí la meva resposta.

La crisi dels refugiats a Europa.

Des de les causes fins a les conseqüències, mostra com a la Humanitat encara li falta molt per arribar a ser més civilitzada. Avui dia tenim recursos i mitjans econòmics i tècnics per poder afrontar la resolució del problema, però no tenim –encara- la necessària voluntat política i social, més enllà de les paraules, per resoldre’l.

El tema tal com el tenim presentat fins ara és irresoluble i serà – com ho ha estat sempre- molt conflictiu.

3.       França en el cor.

Per començar i acabar l’any, morts civils a París com a conseqüència d’aquesta guerra difusa en la que des del 2001, l’atemptat de les Torres Bessones, estem immersos vulguem o no vulguem. De sempre les guerres explícites o difuses han comportat patiments al poble. Tot avançament, o retirada, comportava destrucció i violència. Ara s’hi afegeix la imprevisibilitat. Pot haver-hi una acció d’aquesta mena en el lloc i en el moment més inesperat. Tot prenent un cafè a la terrassa d’un bar o anant a un concert de música, com temps enrere va ser anant en metro a treballar, o estant en el mercat tot comprant.

Sempre he tingut una bona estima per la França. El fet, probablement, que el Germà Doroteo, al Maristes de Sant Josep, ens fes subscriure al Bayard, un tebeo francès, quan encara anava amb calça curta i en aquells anys, deu tenir el seu pes. També, el que estem a tocar i tenim moltes arrels comunes. El domini, millor o pitjor, de l’idioma, també hi ajuda. Aquest any hi he anat cinc vegades, m’hi sento bé. Al no ser-me llunyà segurament m’ha impactat més el seu patiment. Però, demà pot passar, de fet ja està passant, a molts altres indrets del món.

4.       Tant mateix la vida continua (i que sigui per molts anys)

La família creix, bé, creixen els menuts. La salut es manté i permet continuar pedalant. L’activitat no decau, vés per on, m’han repescat per una responsabilitat pública, petita. Tot assumint l’edat i les circumstàncies, Déu ni do, el balanç personal positiu que puc fer de l’any que s’escola. Tant de bo el vinent pugui repetir, ara ja no es tracta d’incrementar, el que m’ha deparat el present.

 30 de desembre. Demà, l'home dels nassos.

Canelons per Sant Esteve

Em va fer gràcia veure l’anunci dels canelons de Casa Mas per la tele. Segurament deuen ser bons, al menys fan bona cara. Però no vaig poder deixar de pensar que certament els canelons que fa la mestressa a casa, a can Mas, són molt bons i que no hem d’anar a buscar-los ja fets.

Sí, li porten la seva  feina, cal anar a comprar la carn i fer  el farcit, la pasta El Pavo, la tradicional, cuinar-los i guardar-los ja que els prepara amb una mica de temps, fer la beixamel al darrer moment i posar-los al forn que el formatge quedi ben rosset. És el primer plat, tradicional, de la diada de Sant Esteve. Tothom, els menuts també, en repeteix algun més, són boníssims!

Estalviar-se la feina, per manca de temps, de ganes o d’habilitat (encara que no és un plat tant difícil de fer) potser és conseqüència de la vida o de les disponibilitats que tenim avui i així s’obre un nínxol de mercat que els emprenedors atents  aprofiten. Ben fet, enhorabona per ells, èxits!

No sé pas que ens depararà el futur, però mentre hi hagi a casa una bona cuinera com les de sempre seran millors els de casa, de can Mas. Tant mateix per celebrar-los-hi i assaborir-los amb delit.

Que per molts anys, mestressa!

26 de desembre, Sant Esteve.

Nadala '15

24 de desembre.

Volatilitat, volubilitat?

S’ha escrit, s’està escrivint i s’escriurà molt sobre el resultat de les eleccions celebrades ahir. Eren generals per escollir els membres de Les Corts Generals, Congrés dels Diputats i Senat. Hi ha, a les poques hores de tancades les urnes, opinions per tots els gustos sobre el que va mostrar el seu contingut, el que hi varen dipositar els ciutadans, i gustos per totes les opinions expressades.  Ens en farem un tip, ens en atiparem.

Es tanca, o es deixa obert, el cicle electoral que va començar el maig de l’any passat amb les eleccions europees al que van seguir les municipals, les autonòmiques i les generals d’aquest any.

En el cas de Mataró es dona la situació de que l’opció més votada (preferida?) pels ciutadans/es ha estat diferent cada vegada: a les europees, ERC. A les municipals, el PSC. A les autonòmiques, JpS (CDC+ERC). A les generals,  En Comú Podem (Podem + ICV + altres). Paradoxal? No ho sé. Veiem, però, alguns quadres i el seus corresponents  gràfics a veure si en podem desentrellar alguna cosa.

Alguns advertiments previs a efectes d’interpretació:

-Algunes formacions no s’han presentat a totes les conteses. És el cas de PxC que sols es va presentar a les municipals, o el cas de les CUP que sols varen anar a les municipals i a les autonòmiques. En aquest dos casos costa fer l’anàlisi del que ha passat amb els seus votants per tot el període, les especulacions poden ser variades.

-Hi ha dos casos rellevants, a efectes de resultats, que obliguen a una consideració especial. Són els de JpS, coalició guanyadora a les autonòmiques però que els seus components s’han presentat per separat a les altres eleccions, i la de En Comú Podem que ha guanyat les darreres sent la primera vegada que ho feia en el marc de les “confluències”, mentre que en les altres eleccions els seus components anaven per separat.

-Les opcions marginals o petites, important per ser moltes a les europees, inexistents a les municipals al treure totes representació, complicades d’analitzar a les autonòmiques i generals per la presència d’UDC, encara que escassa.

-Irrellevància dels vots blancs i nuls, que podrien ser considerats una opció, que sols tenen alguna importància a les municipals al ser les candidatures presentades menors en nombre.

Consideracions entorn a la participació dels mataronins en aquestes quatre eleccions (quants van anar a exercitar el seu dret de votar): Baixa a les europees (com sempre i arreu), un 46,55%. Creix una mica a les municipals (però en la tònica de les darreres vegades), un 53, 82%. Alta a les autonòmiques (per caràcter que se’ls va voler donar aquest cop), un 77,44%. I podem pensar que normal a les generals (malgrat el “morbo” que tenien ara), un 71,18%.

Quadre 1: cens i participació en les eleccions del període 2014-2015.

Gràfic 1: cens i participació en les eleccions del període 2014-2015.

En quant a les dades concretes: en primer lloc quants ciutadans/es van anar a votar en cada ocasió i per quines opcions (de les principals) ho varen fer. Números absoluts. En segon lloc, percentatges de vots sobre el total dels que es varen expressar per cada opció. Mentre que en primer lloc es veu la mobilització que aconsegueix cadascuna de les opcions en cada elecció, en segon lloc es veu què representa aquesta mobilització sobre el conjunt dels que es varen expressar en cada moment.

Quadre 2: Vots absoluts rebuts per les diferents opcions.

Gràfic 2: Vots absoluts rebuts per les diferents opcions.

Quadre 3: Percentatge del vots expressats sobre el total.

Gràfic 3: Percentatge de vots expressats sobre el total.

Una lectura dels quadres i els gràfics. Sempre s’ha dit que a cada tipus d’elecció els votants reaccionen de forma diversa segons quins siguin els seus punts de vista sobre l’opinió que se li demana. Potser del gràfic 2 es pot deduir que les puntes de votants que trenquen la continuïtat de JxS i de C’s expressen opcions, en aquest cas divergents, sobre el principal tema sobre el que pivotava l’elecció. Potser podríem dir el mateix en la punta manifestada ara per ECP respecte als interessos que es dilucidaven el diumenge passat.

Respecte a l’evolució dels percentatges obtinguts en cada elecció per les diferents opcions en aquest cicle electoral podem veure el següent:

1.       Estabilitat en el vot del PSC, entre el 15 i el 18%.

2.    Estabilitat també en el vot del PP, entre el 8 i el 12%. Sembla doncs que, malgrat tot, els partits “tradicionals” es van mantenint sense tenir, però, la importacia que havien tingut abans.

3.       Creixement i retrocés del vot a C’s, del 6 fins al 21 retrocedint al 15%. Volatilitat?

4.       Bloc JpS en retrocés, del 41% al 35 i ara al 26%. Potser les expectatives inicials els van enlluernar i expliquen part de la dinàmica del “procés”.

5.       Bloc de les confluències ECP en alça en aquestes darreres eleccions, del 15, al 16, al 24%.

6.     No sembla descabellat pensar que els vots de les CUP poden haver anat cap a ECP, el que podria representar de ser així arreu un element més a tenir en compte en el “procés”.

De la governabilitat que es deriva d’una situació com l’explicada, si fos extrapolable al conjunt del país, Catalunya i Espanya, no quedaria més remei que aconseguir uns pactes que haurien de representar per força cessions de les seves posicions pels qui els fessin i això em sembla que introduiria elements distorsionadors en la concepció que crec que té la ciutadania de les opcions que elegeix. Ni en l’eix “nacional”, en el cas de Catalunya, ni en l’eix “social” en el cas d’Espanya em sembla que ara per ara no hi ha una visió, ni una possible acceptació, del que comportarien aitals pactes, produint-se consegüentment una desil·lusió i/o una frustració de les expectatives generades que han motivat aquestes manifestacions electorals.

Val a dir també que els blocs que han sorgit derivats de problemàtiques concretes i actuals tant en el cas català com espanyol tenen en el seu sí elements diversos, que els veurem plasmats ràpidament en la constitució dels grups parlamentaris a les Corts (trencant-los) que posaran a prova la seva coherència com a tals blocs. Potser seran efímers o potser s’aniran consolidant, però necessitaran el seu temps i patiran les seves tensions internes.

Tot plegat molt obert i complicat. La ciutadania també evolucionarà amb el nou panorama que ha obert aquest cicle electoral. No es probable que retorni al sistema de preferències anterior però tampoc és segur que consolidi el nou que sembla que està sorgint. Es produiran decantacions tant en les opcions com en les preferències.

21 de desembre.

Reflexionem.

S’acaba la tardor, ja en queden pocs dies. Al fons, les muntanyes nevades i els núvols foscos presagien l’hivern. Una imatge de la vida i també... del moment. Reflexionem.

Aquesta gent del National Geographic publiquen unes fotografies sensacionals.

18 de desembre.

Per pocs dies.

Per pocs dies ja no rebré aquest any la Nadala d’en Pepito Beltran. Ahir el vàrem enterrar. Ja era molt gran, 96 anys, l’edat que ara tindria la meva mare. De fet vaig anar a escola amb el seu fill gran, en Jordi.

En Josep Beltran Vilavert era allò que en podríem dir un mataroní de soca rel. Va ser adversari meu a les eleccions locals del 83 per CiU. Li van posar per la seva notorietat com a impulsor del port i d’altres activitats cíviques en les que s’havia significat, també per la seva vessant professional a la gestoria que duia el seu nom i que portava amb el seu cosí Agustí que tenia molta nomenada llavors.

Amb les lògiques diferències polítiques vam ser sols adversaris i desprès, quan ho va deixar, i va continuar impulsant el port de Mataró tinguérem ocasió de col·laborar, amb els nostres corresponents estires i afluixes, fins que el port va ser una realitat. Ens va quedar una relació molt cordial i crec que per la seva part afectuosa, com em va dir ahir en Jordi, el seu fill.

Cada any, per Nadal, rebia la seva felicitació que ell confegia amb cura. Una fotografia seva, la gent de la UEC a més del excursionisme sempre va tenir afició per la fotografia, amb una petita reflexió sobre la imatge o uns versos d’en Punsola. L’esperava, ja que és de les Nadales que he anat guardant.

Ara ja no n’arribarà cap més, llei de vida, però tindré -amb les que he anat reben al llarg dels anys- el record del meu conciutadà.

L’estampa que ens van donar en l’acte de comiat portava, havia de ser així, el conegut poema d’en Josep Punsola sobre la mort:

No fa tant de por la mort...

És fugir...

I arribar

a una immensa platja d’or

per a no a tornar a morir

per a no a tornar a marxar.

14 de desembre.

Aquests dies de pont.

Els colors de la tardor baixant cap a Beget eren esplèndids. La carretera local que hi porta a penes deixa lloc per passar dos cotxes a l’hora. Allà, no obstant, hi havia bastant personal per omplir les fondes per dinar. Fa molts anys que havia anat a veure la Majestat de l’església de Sant Cristòfol i ja no la recordava, feia temps que tenia ganes de tornar-hi. Bé, va ser com si fos per primer cop, coses de la memòria fugissera. Sensacional, encastada al mig d’un altar barroc. Amb el pas de les èpoques i els que s’han destacat en elles, en aquests cas, clergues amb més empenta o recursos, s’ha anat confegint el que avui veiem. La imatge d’una peça important del romànic català allà al mig no em va fer el pes, en el meu imaginari –segurament errat- aquestes obres estan soltes. Què hi farem..., 1€ per ajudar a la conservació i vetlla de les obres d’art que hi ha a l’església.

No sé quants som els que encara ens endinsem –mai tant ben dit- en el territori proper o llunyà per veure alguna cosa especial. A Camprodon, on teníem taula per dinar amb tota la família, el retorn al brogit de la vida contemporània. En el primer dia del pont de la Constitució Immaculada (¡toma ya!) una gentada omplia el parell de carrers principals. Els botiguers amatents a les vendes extres, els ciutadans d’arreu -probablement prioritàriament metropolitans- comprant bulls i fuets, formatges i carquinyolis, pastissos i ratafia. Tot això ho podem comprar al costat de casa, però ens agrada pensar que allà fem compres més “autèntiques”.

Veien l’ambient ben alegre et ve al cap el pensament de si hem superat o no la crisi. Estem en un nou estadi, certament, els indicadors sintètics ens ho diuen, però hem retornat a l’inici del sotrac del 2008 en unes condicions pitjors. El treball s’ha fet més insegur i precari, molts sous han retrocedit, els saldos migratoris són negatius, el jovent que busca inserir-se ho té pitjor, els intents d’obrir-se camí autònom són més difícils,... Però per molta gent, els que encara s’aguanten i creuen que tenen perspectives, a viure!, que són quatre dies i no sabem que ens depararà el demà. La traducció en termes electorals d’aquí a pocs dies.

De tornada cap a casa, cues a la carretera, sí, a Vic hi ha mercat medieval aquests dies (tot sigui per atreure gent i intentar omplir una mica el calaix). Encara no fa fred però els mitjans ja ens parlen de la temporada d’esquí als Pirineus. S’ha fet el gran recapte per omplir el rebost caritatiu. Ja ve el Nadal.

7 de desembre, al mig del pont.

El mite de la caverna.

El sol es va ponent, la foguera s’apaga, els focus il·luminen altres objectes. Les imatges que apareixien als fons de la cova, a la pantalla, desapareixen i quan sortim al carrer se’ns presenta la realitat tal com és, ni alta ni baixa, ni gran ni petita, amb els seus colors i textures. És el dur moment d’enfrontar-se, no amb la idíl·lica, o monstruosa, imatge que l’ombra ens havia produït, sinó amb el que l’ha provocat de veritat.

Sempre ho fem, ens costa mirar els objectes reals cara a cara. Ens agrada més veure’ls distorsionats, a favor per fer-los més amables potser del que són, o en contra per prevenir-nos millor del que ens pot espantar. Difícil llegir a cop calent les coses tal com se’ns presenten quan s’apaga la il·luminació. No som tant freds i racionals. Llavors, endeguem explicacions enrevessades, o simplistes, i comencem a caminar amb les nostres imatges fins que més o menys aviat o tard ens adonem que les coses no són tal com pensàvem i volíem que fossin. La patacada pot ser forta, o no tant, depèn de la il·lusió, o el convenciment que hem posat en la nostra equivocada percepció de la realitat.

Una impressió semblant deuen tenir els diferents actors de la política catalana aquests dies. Fa dos mesos va aparèixer, emergir, desprès de temps amagada, una realitat social que la llum projectada ens havia escatimat. Per molts, o per alguns, no s’avenia amb el que havien venut, o amb el que somiaven que era. Sembla que no n’hi havia per tant, o pitjor, que no n’hi havia tant, o tants.

No patiu pas prou. El sol demà tornarà a sortir, a llevant, més avall, ara els dies ja són molt curts, vés, fins el 20 de desembre. Del foc en quedaran unes brases que segons com bufi el vent, i si hi posem més llenya, el revifaran. Potser els focus giraran cap a on estem altra vegada i tornaran a il·luminar el panorama.

Millor, però, que no ens refiem massa de les imatges, toquem de peus a terra i marxem amb la realitat. Ah, però no la podrem canviar mai la realitat si no ens agrada? Sí, sempre, però no és tant fàcil canviar-la com jugar a fer-ho amb les ombres. Amb les ombres no es va enlloc.

1 de desembre.

Els grecs dels 50.

Els grecs dels 50... bé, no cal explicar qui són per si algú ha de llegir encara la novel·la. “Fins aquí hem arribat”, Petros Màrkaris. Tusquets ed. B- 2015.

Aquesta obra és l’epíleg, segons els editors, de la coneguda “Trilogia de la crisi”, les anterior obres de Màrkaris sobre les vicissituds de la vida grega desfermades per la crisi del 2008, protagonitzades pel seu comissari Kostas Kharitos.

Vaig conèixer aquest autor una mica per casualitat arran d’un viatge a Estambul, desprès he seguit la trilogia, fins aquest epíleg. Val a dir que més enllà de la qualitat literària – que no sé valorar- i de les característiques de les novel·les negres que em semblen ben pautades –la família, els àpats, els itineraris per la ciutat, les petites trames secundaries, els companys i superiors de feina, els girs finals sorprenents- el que m’ha agradat més és la contextualització de l’acció en el moment polític que es produeix i l’explicació de la història que porta a aquest moment. Així m’he endinsat, des de la primera obra que vaig llegir, en el que han viscut els grecs en els darrers cent anys i molt especialment en les èpoques més properes i quin són els pòsits que ha anat deixant en la seva societat i la seva gent.

Hi he anat unes quantes vegades a Grècia, la darrera l’any passat, i sempre m’hi he trobat bé i sempre hi tornaria. Atenes, les illes, el Peloponès, ... La seva història i les restes de la seva civilització que és l’inici de la nostra. El Mediterrani.

El que dedueixo de les novel·les d’en Màrkaris és que la seva història més recent, de la Segona Guerra Mundial cap aquí –guerra civil, dictadura, crisi-, els pesa més al grecs que la nostra per exemple. Clar que estem parlant de ficció, de novel·les, i no sé si els politòlegs i els historiadors ens l’explicarien igual. Però sembla que queden a la societat velles ferides mal cicatritzades que encara supuren, els uns, els altres, els nacionalistes, els comunistes, el clientelisme, la corrupció, l’administració, ...

En Màrkaris és força escèptic amb les possibilitats que tenen els grecs per sortir-se’n, això es trasllueix en el seu personatge, aquest policia que ve del món dretà per família però que té amics a l’altra banda. S’ho mira i se’n fa creus del que veu, busca l’ajut del diccionari per desentrellar el significat dels conceptes que intueix i les paraules que els designen.

Diu en Lambros Zisis:

-Al llarg de tots aquests anys, la Khariklia a la seva manera i jo a la meva, no hem fet sinó aprendre.

-Aprendre, ¿què? – li pregunto encuriosit.

-No el que ensenyen a l’escola o a la universitat, sinó aprendre dels clatellots que dóna la vida  -em respon sense immutar-se-. Hem après a cops.

Això posa punt final a la nostra conversa. Baixo cap a la plaça d’Amèrica i allà agafo el tròlei que puja per l’avinguda d’Alexandras per arribar a la feina.

17 de novembre.

"Primos entre sí"

És de les primeres coses que ens varen ensenyar a l’escola quan ja sabíem els números i havia de començar a lligar-los entre sí, a fer matemàtiques, o era sols aritmètica? El màxim comú denominador, el major divisor possible entre varis d’ells. Si el m.c.d. de dos números és 1, llavors ens van explicar que aquests dos números eren “primos entre si”, primers entre ells. Sempre ens va fer gràcia la denominació que sabíem en castellà: “primos entre sí”.

Quin és el màxim comú denominador de Junts pel Sí i les CUP? Sí, ja sé que no són dos números, però fem com si ho fossin. Home, noi, tothom ho té clar: la independència. I alguna cosa més? No, no, res més, ui, i ara!. Ah!, així sols tenen una cosa en comú. No seran, a cas, “primos entre sí”?

Com s’ha dit a l’abast, tothom suma els vots dels uns i dels altres, fins als 72 diputats asseguts a la Ciutadella, majoria. És evident que entre l’olla de grills que és l’agrupament de Junts pel Sí el major divisor possible és major del 1, potser fins i tot és el 3 (compte, no hi afegeixis algun signe que certament seria injust). Però, la independència dels uns és la mateixa que la dels altres?  No, amb tota certesa no. Per fer-ho ras i curt, els uns són del “sistema” i els altres estan contra el “sistema”. Uff!, quasi bé res.

Vaig quedar astorat veien l'altre dia per televisió al dirigent de Convergència, el Sr. Turull, manifestar angelicalment, com aquell que no diu res, que el que havien de fer plegats era proclamar la independència i que desprès, en el nou Estat, ja s’aclariria els camins dels uns i dels altres. És a dir, vaig entendre, els de les CUP han de votar el que tenim en comú, l’únic que tenim en comú, atenció!, amb comú amb els de Junts pel Sí, i desprès ja els arraconarem a la marginalitat en que ells se situen per “antisistema”. Sensacional!! Això és el que volen fer empassar als “nois i noies de la samaterra” (perdoneu la caracterització, però així ens entenem)?

Suposo que no saben, no ho saben?, amb qui se les heuen. En el fons, els cupaires són indepes, però no única i bàsicament això, són moltes altres més coses, és evident i ningú se’n amaga, ben diferents de les que informen als “establerts” dels sistema.  No sols és treure’s la corbata i votar radicals lleis contra la propietat (privada) que costarà desprès d’aplicar o mostrar una aparent solidaritat amb qualsevol moviment promogut per les ments (que no les butxaques) ben pensants i pietoses.

Bé, ells, ambdós, sabran què faran, però em sembla que un acord entre ells,  no sé pas de qui mena, pot comportar segurament l’esquinçament o la trencadissa dels uns o dels altres. Res de diferent, tot sigui dit, del que hem estat veient fins ara. No terra ignota, sinó terra cremada.

12 de novembre.

Otomans.

Per intentar –intentar, però no aconseguir- no seguir el xivarri que  hi ha ara aquí a fora el millor és fer-se a la lectura (com aquell que es fa a la mar). Hi ha uns quant llibres mig començats i alguns d’altres fins i tot de ficció (novel·la) a la pila (o són les piles?). De fet ja fa alguns mesos que no em fico en una llibreria de la que sé que en sortiria amb uns quants volums que m’haurien interessat o encisat. Res, primer acaba els que ja tens a casa, em dic.

“La caída de los Otomanos”, Eugene Rogan. Ed. Crítica, B-2015. Quasi bé sempre ens hem mirat la Primera Guerra Mundial des del que va passar als fronts europeus deixant de costat el que va passar a l’Orient Proper des del Bòsfor, o la Tràcia, fins a Persia. Eren les possessions del decrèpit Imperi Otomà governat des de la Sublim Porta, una barreja de gent d’ètnies i religions diverses. Els turcs manaven, però hi havia els armenis, els àrabs, els curds, no se sabia massa bé si encara els egipcis eren súbdits dels soldà ja que hi havia els britànics... La majoria eren musulmans, però eren sunnites, xiïtes, ... també hi havia cristians, jueus. Un veritable mosaic com ho eren els Imperis en aquell temps, sense anar més lluny, l’austre hongarès, o el britànic.

Desprès d’un període revolucionari i tres guerres balcàniques que marquen l’inici del segle, els otomans entren a la guerra al costat de les potències centrals amb el seu exèrcit més o menys tutelat per militars prussians i abastit per alemanys i austríacs. Primer han de fer front als russos que avancen per l’est caucasià ocupant part del seu territori, encara que al ser aquest front menys important pels russos que l’oriental europeu no prossegueixen el seu avançament. Desprès, l’exèrcit britànic de la Índia penetra pel sud, pel golf Pèrsic seguint els rius mesopotàmics. Churchill creu que els doblegarà atacant-los per la península de Galípoli a l’entrada dels Dardanels, per l’oest, sense aconseguir-ho. I per acabar de rematar el capità anglès T.E.Lawrence (el d’Aràbia) aixecarà les tribus àrabs de Mesopotàmia i el Hiyaz. Atacats per tot arreu els otomans resisteixen com poden amb intents fracassats de tallar el canal de Suez, amb accions reeixides com la d’aturar la primera envestida anglo índia a Kut El Amara, abans d’arribar a Bagdad pel Trigis, o controlar força temps les desarrapades tribus beduïnes àrabs. Fins i tot la revolució russa del 17 els proporciona esperances al alliberar-los del front caucàsic reforçades desprès de l’exitosa defensa de Galipoli. Però els llargs anys de guerra deixen exhausts al contendents, el 1918 és el col·lapse, per Palestina davant dels anglesos, i la rendició.

.

De tot això, d’aquella guerra, en surt el que ara encara estem vivint. Israel, amb la declaració Balfour. Transjordània i Palestina. L’embolic de Síria i l’Iraq desprès de la caiguda de les monarquies hashemites imposades llavors. El domini dels àrabs d'Ibn Saud sobre els abandonats i traïts de La Meca. La colonització francesa del Líban i la presencia anglesa (el petroli) a la vall mesopotàmica. No cal oblidar el problema del genocidi armeni que causen els otomans durant la guerra per deslliurar-se d’un possibles enemics interiors. I el sorgiment de la moderna Turquia d’Ataturk (ara en revisió) al acabar-se tot malgrat que encara, fins el 1923, haurien de lluitar dur per consolidar el que avui coneixem com a Turquia. Ara fa cent anys, la historia continua.

10 de novembre.

À bout du souffle

Enlluernats per les esplèndides imatges de molta gent al carrer dibuixant escenografies d’impacte es varen llençar corrent cap endavant sense pensar gaire –al menys això sembla- en el camí que prenien. Sense aturar-se a pensar en la realitat certa de les imatges i en el recorregut que comportaria el camí triat.

Primer escurçant una legislatura en busca d’un resultat que no va ser el que es va produir. Ni cas, canviem els recolzaments d’una banda –en els dos eixos del mapa- pels contraris, que sembla que són els que vol la gent. Quina, quanta, gent? Res, la gent. Anem cap a un referèndum que ja d’entrada se sap que no es podrà realitzar, però som capaços d’enredar a uns i altres per fer-lo, o fer veure que s’ha fet. No és que el resultat ben mirat fos gaire exitós, però vaja. Ho veieu? Això ja està a la punta dels dits, a tocar. Endavant, unes noves eleccions anticipades i anunciades amb molt temps que ho clarificaran tot: ens contarem legalment. Sí, sí, ja ens vàrem comptar i no arribem a la meitat dels votants. Però havíem dit que si assolíem la meitat dels escons ja engegàvem. Però, la meitat dels escons els apleguem ajuntant-nos amb gent molt estranya. Res a veure amb el que hem estat sempre i pel que ens havien fet confiança. Apa! Traguem-nos la corbata, ...encara no cal posar-nos la samarreta, vés, potser tot arribarà.

Nois!, no estem al final d’un carreró sense sortida? Què pensa d’on estem el que fa llonganisses a Olot, el cavista del Penedès, l’industrial del segon cinturó metropolità, l’acadèmic reconegut, el jurista viatjat,...?

Ara, qui és el maco que surt a dir que per aquí no podem – no és que no anem, és que no podem- anar a enlloc? Uf, quina papereta! Va, provem-ho una mica més, potser es produirà alguna conjunció còsmica que ens permetrà sortir de l’atzucac. Aviat, potser, ens caurà –o els caurà- al sobre un meteorit.

Crec que els temps ja són comptats i acabats. À bout du souffle.

   

Avant d’expirer, allongé sur les pavés, Michel murmure à Patricia :
« C'est vraiment dégueulasse. »
N'ayant pas compris, la jeune femme demande aux policiers :
« Qu'est-ce qu'il a dit ? »
À quoi on lui répond :
« Il a dit : vous êtes vraiment une dégueulasse. »
« Qu'est-ce que c'est, dégueulasse ? » demande-t-elle enfin, prenant soudain conscience de sa trahison en fixant son regard direction caméra (le public) et en reprenant un geste de Michel, le pouce caressant sa lèvre supérieure, signe de doute que le jeune voyou se réservait quand il croisait son image dans un miroir.

31 d’octubre. La castanyada.