D’aquí, d’allà i de més enllà.

 

Quatre lectures seguides sobre un dels temes més transcendents i d’actualitat del nostre món: el canvi climàtic, o com li vulgueu dir, emergència, crisis, desastre,... Potser n’he fet un gra massa d’aquesta petita immersió en el tema.

Em va atreure primer el llibre de Tim Jackson: “Postcreixement. La vida després del capitalisme”, ed. Arcàdia, B-2022, amb un pròleg de Joan Martínez Alier.

https://www.arcadia-editorial.com/llibres/postcreixement/

Entremig se’m va creuar el de Jason Hickel: “Menos es más. Cómo el decrecimiento salvarà el mundo”, ed. Capitan Swing, M-2023, recomanat pel Financial Times com a llibre de l’any 2021.

https://capitanswing.com/libros/menos-es-mas/

Vaig tenir coneixement de l’obra de Enrique Santiago: “Contra el mito del colapso ecológico. Por qué el colapsismo es una interpretación equivocada del porvenir y como formular un horizonte de transición transformador”, B-2023.

https://arpaeditores.com/products/contra-el-mito-del-colapso-ecologico

Em va atreure de la taula de novetat de la llibreria el llibre de Joan Vila: “La fi de l’abundància. Creixement sostenible o decreixement estable? Cap a un benestar eficient i frugal”, Icaria ed., B-2023.

https://icariaeditorial.com/novedades/4785-la-fi-de-labundancia-jon-vila-788419200884.html

El meu respecte als autors que afronten un tema de gran abast i actualitat, molt punyent i polèmic per segons qui. Crec que a grans trets van en la mateixa direcció: anem malament i és difícil corregir-ho.

Primer la situació: estem consumint més recursos dels que tenim i a més en llencem més de les que podem suportar.

Segon: qui és el causant? Un sistema econòmic en el que sols preval el benefici econòmic d’uns quants en perjudici de la majoria.

Tercer: quines conseqüències té aquest desastre? Que si no l’aturem ens anem cap el precipici, primer alguns més que d'altres i després tots plegats. La Humanitat en perill, cap a la seva extinció.

Quart: hi ha solucions? Sí, però no van en la línia dels interessos dels explotadors i els que haurien d’aturar-ho els és molt difícil. Manca de poder real, desconeixement, obnubilació provocada...

El d’aquí: Joan Vila. https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Vila_Simon És un enginyer i empresari gironí (suposo que petit o mitjà, ja que està a la PIMEC) del que m’ha interessat l’explicació de la paradoxa de Jevons. https://ca.wikipedia.org/wiki/Paradoxa_de_Jevons

Si l’objectiu final és la recerca de més beneficis econòmics, les millores que es vagin introduint en el sistema comportaran que es produeixi més i més sense pensar que potser no és del tot necessari, però evidentment aquest és un tema que no es té en compte.

“El plaer és curt, la felicitat és llarga. El plaer és visceral, la felicitat és intangible, de bellesa etèria. El plaer és prendre, la felicitat és donar. Al plaer s’hi por arribar amb substàncies, a la felicitat no. El plaer s’experimenta en soledat, la felicitat en grups socials. Els extrems del plaer porten a l’addicció, sigui de substàncies, o de conductes: no existeix l’addicció a un excés de felicitat.”

El d’allà: Emilio Santiago. https://climatica.coop/entrevista-emilio-santiago-colapso/

És un gallec, científic amb plaça al CSIC, doctor en Antropologia,  activista eco social i militant i assessor de Mas Madrid

Al anar llegint el llibre pensava: Benvingut a la política.

M’ha donat la impressió que l’obra recull les batalles dels grups ecologistes radicals i a l’esquerra de l’esquerra, no sé si sols centrades a Madrid o arreu. Ell és positiu, crec que pot haver-hi solució i que cal no deixar-se caure en derrotismes. És difícil, sí, però no impossible.

“El ecologismo está hoy dividido por numerosos debates, corrientes y propuestas. Existe un mínimo común compartido en el diagnóstico y un amplio abanico de opciones respecto a qué se debe priorizar y cómo podemos conseguirlo.”

“En este punto del cortísimo siglo XXI, y aunque no todo valga, y contemos con experiencia suficiente para que unes apuestas sean más series que otras, es Bueno partir del hecho de que, en términos de voluntad transformadora, mucho es lo que suma y poco lo que resta.”

Els de més enllà: de Tim Jackson ja en tenia coneixement, deu anys enrere vaig llegir “Prosperidad sin crecimiento. Economía para un planeta finito”. És un economista ecològic anglès https://ca.wikipedia.org/wiki/Tim_Jackson molt reputat. Amb el creixement continuat no anem enlloc, bé, sí, al desastre.

“Les persones que volen el canvi tendeixen a no tenir poder. Les que tenen el poder tendeixen a no voler canvis. Les possibilitats que hi hagi alguna mena de canvi depenen de la distribució de poder codificada en normes socials. Les normes socials estan a mercè de l’estat. La mercè de l’estat depèn inherentment de quin és el seu mandat. El mandat forjat per la democràcia occidental és molt especial. El poder polític està incòmodament lligat a proporcionar creixement econòmic.”

“La legitimitat del pacte social forjat al gresol del capitalisme depèn fatalment d’una promesa falsa: que sempre n’hi haurà més i més per a tothom. Aquesta promesa, al seu torn, és massa fàcil de corrompre amb les dinàmiques del poder polític.”

El darrer també és anglès, però entre altres coses també és catedràtic a la Autònoma de Barcelona. Jason Hickel https://revistaidees.cat/autors/jason-hickel/ també molt reconegut. El P.I.B. com a mala mesura del benestar, tot pel creixement, però no ens desempalleguem d’aquest indicador.

“Está claro que la gente vive mejor ahora que en el pasado, y parece razonable pensar que es gracias al crecimiento. Actualmente, sin embargo, los científicos y historiadores están poniendo en cuestión este relato. Hemos descubierto que, por increíble que parezca tratándose de un discurso tan arraigado en nuestra sociedad, la base empírica que lo sostiene es muy poco sólida. Resulta que la relación entre el crecimiento y el progreso humano no es tan evidente como pensábamos. Lo que importa no es el crecimiento en sí mismo; lo que importa es qué producimos, si la gente tiene acceso a los bienes y servicios esenciales y cómo se reparten los ingresos. Y, una vez superado cierto umbral, un mayor PIB no es absoluto necesario para mejorar el bienestar humano.”

“En el fondo, eso que llamamos “la economía” es nuestra relación material con otros seres humanos y con el resto del mundo viviente. Tenemos que preguntarnos: ¿cómo queremos que sea esta relación? ¿Queremos que se caracterice por la dominación y la extracción? ¿O queremos que se caracterice por la reciprocidad y el cuidado?”

 

Bé, ha estat una incursió en un tema de gran actualitat i transcendència com deia al començar. Miro al meu voltant, veig les notícies de cada dia, penso en el que faig jo mateix,... i m’adono de la complexitat en la que ens movem i la dificultat de canviar el rumb de la nau. No sé pas si ens en sortirem, si podrem viure d’una forma diferent, si acceptarem la frugalitat i el decreixement. No ho sé pas.

Malgrat tot, Tim Jackson al final del seu llibre escriu una frase que m’ha agradat molt:

“Però a la falda de les muntanyes freqüentades pels déus hi ha camins fressats que fins i tot els mers mortals poden seguir.”

Ara he de canviar de registre i esventar-me una mica.

 

7 de febrer.

Epigrames.

 

Claudi Valeri és un ric patrici romà que desvagat escriu poesia i estima les dones. Blasma de la plebs, dels senadors i del Tirà. El Voltor el desterra a l’illa de Menorca on hi fa vent i, ell és ateu, cristians.

“Ars vivendi”

No vulguis ser perfecte, no és possible.

Intenta fer-ho tan bé com puguis

i evita, són inútils, planys i queixes.

No trobaràs enlloc el beneplàcit

de tothom i a vegades els elogis

duran, falsos, esquitxos de saliva.

Si veuen que ets feliç i que les coses

et van bé creixerà en torn teu l’enveja

i rebràs dels frustrats insults i greuges.

Qui destaca, molesta. Ningú vol

algú que, del seu ram, li faci ombra.

Atents a  mossegar qui els sobrepassi,

no t’hi assemblis ni caiguis dins la soll*.

Fes honest el camí i descobriràs

que ser ric és trobar-hi bons amics.

No et fermis al passat, viu el present

i deixa arribar en pau l’incert futur.

Tot passa i passarem. Els morts no tornen

ni es gaudeix de la fama en cap més vida.

 

*soll: cort de porcs.

 

Ponç Pons, “Humanum est”. Poesia dels Quaderns Crema, B-2023

13 de gener.

El món d'avui.

_{Luces entre sombras
De la clara oscuridad
De este mundo absurdo
Que no sabe a dónde va.
Aleluya, aleluya, aleluya...}

_L.E.Aute.

 

Martín Caparrós (Buenos Aires, 1957) és un reconegut periodista i escriptor. Acaba de publicar “El mundo entonces,Una historia del presente”, Random House, B-2023.

Una historiadora, al 2123, li encarreguen que escrigui la història de com era el món, el nostre, cent anys abans, és a dir ara. Així, l’autor passeja la seva mirada pel món d’avui, des de fora, descrivint molts dels aspectes del que som, des de la vida quotidiana, a la política, les comunicacions, les relacions personals,..., partint d’un parell de premisses: la fi del món Occidental i les desigualtats entre el MónRic i el MónPobre i les pròpies desigualtat dins de cada un d’ells.

He doblegat forces cantonades de pàgina, que contenen frases, paràgrafs o pensaments que he trobat interessants. El llibre m’ha agradat. Al final de cada capítol, un article periodístic rebla el clau del seu contingut, persones en les que es concreta la mirada de la historiadora. M’ha emocionat el de “La escuela de las nenas”:

“Aquella noche hubo fiesta en el ger: Sayana se vistió especial, Jiigee le pidió disculpas, la besó con cariño que parecía perdido. Después le dijo que había decidido algo:

-Cuando las nenas crezcan vamos a mandarlas a la escuela.

Su sonrisa llenó toda la estepa.”

Mitja dotzena de retalls:

“Fue el gran momento de las patrias. Pocas ideas derramaron tanta sangre como esta -que en 2020 todavía estaba en su apogeo.”

“La religión del crecimiento tenía pocos ateos todavía y seguía su marcha a todo trapo. Ya sabemos, claro, lo que sucedió.”

“En el <<capitalismo>> la remuneración del trabajo no dependía de la importancia o utilidad de la tarea sino de los beneficios económicos que pudiera producir.”

“Muchos hombres y mujeres tenían cosas y más cosas, pero muchos no tenían casi nada.”

“Es posible que nunca en la historia tantos poseedores se sintieran tan desposeídos…. Así se sostenía el modelo de crecimiento continuo. Gracias a esa insatisfacción permanente siempre podían vender más, ofrecer más, producir más, vender más, ofrecer más, convencerte de que más cosas te faltaban.”

“En esos días una revolución que no solía contarse como tal había cambiado radicalmente la vida de las personas: la explosión del tiempo libre.”

I una coda:

“En esos días había, como en tantos momentos de la historia, personas que se preocupaban por los destinos y futuros de todos y muchísima gente que se preocupaba por sus propios destinos y futuros: por vivir su vida <<lo mejor posible>>.

……

Así, el problema principal del cambio social parecía ser que no había tanta gente que lo quisiera. Querían tener un poca más, vivir <<mejor>>, pero no creían que para eso hubiera que conseguir nuevas estructuras sino un buen trabajo. Eran, aparentemente, la mayoría, y eso, por supuesto, desesperaba a los que trataban de imaginar sociedades colectivamente mejores. Es difícil, cuando alguien se ha pasado la vida pensando en los destinos de la humanidad, aceptar que la mayor parte de la humanidad piensa en su propio destino. Era -y es- difícil y molesto y desalentador y todas esas cosas.

……

Así que eran tiempos ambiguos, como suelen ser los que no imaginan su futuro. Ahora es más fácil hacer sentido con todo aquello; entonces, nadie sabía lo que significaba, hacía dónde llevaba ese camino a esos pobres caminantes.”

 

Per tant, no preguntis mai per qui toquen les campanes: toquen per tu.

John Doone

 

12 de gener.

 

Aquest any tampoc.

L'objectiu era tornar a fer els 3.000km/any pedalant dalt la bicileta, però tampoc ha pogut ser. Estancat.

Les dades, amb la gràfica corresponent, manifesten un estancament en els kilòmetres recorreguts aquest any passat, un xic menys que l'anterior.

Algunes circumstàncies ho expliquen, encara que la més rellevant és la de l’edat del ciclista. Cal destacar, el 2023 com l’anterior 2022, he passat pel quiròfan. Si el 22 va ser la bursitis al colze esquerra, el 23 ha estat l’eliminació de les cataractes (que m’ha retingut menys del que pensava). Una sortida extraordinària al juny, l’anada a Alcanyís, però després es va espatllar l’ajut del reforç elèctric i va costar més d’un mes en ser arregat. El final d’any ha estat dominat per les molèsties a les articulacions i la caiguda a meitat de desembre que ha impedit acabar l’any amb normalitat.

Veurem aquest 2024 que no comença bé ja que encara hi ha seqüeles de la caiguda.

4 de gener.

75 old.

 

Aquest any he fet 75 anys, 75 old, que diuen en llengua anglesa. Amb tal motiu he fet obsequi a gent propera, una colla, del llibre de Pedro Olalla “De senectute política. Carta sin respuesta a Cicerón.” Evidentment, des del segles que han passat ja no cal esperar resposta del destinatari, però és un escrit, una carta, sobre el món d’avui que podria haver fer ara el destinatari de “De senectute”  a qui va escriure el romà al  segle primer a.c.

El llibre em va agradar molt quan el vaig llegir en la seva primera edició del 2018 (ja va per la tercera) i no era pas la primera vegada que el regalava. Però enguany, en atenció a l’esdeveniment de l’aniversari -certament rodó, ¾ de segle,- vaig afegir-hi una dedicatòria.

Amb lleugeres variants, més o menys, diu així:

Aquest any he fet 75 anys. És hora de plegar. El temps i l’espai ja no són els meus. Ara és el temps dels que ens venen al darrera i l’espai que han fet o han de fer.

A viure el que em quedi de vida.

És una obsessió que tinc d’un temps ençà provinent de la meva mirada al que m’envolta. Intento seguir-ho, encara que hi ha coses que ja no aconsegueixo copsar-les, segurament perquè  sóc d’un altre temps i espai. Rebel·lar-s’hi i voler fer sentir la teva veu, del que no t’agrada, no té massa sentit, el món ara ja és un altre. Intentar adaptar-s’hi, ja no queden gaires forces ni ganes. Comprendre fins allà on ho entengui i sigui possible. Observador sols, i tant de bo no s’escapi cap malastrugança que ens afecti massa.

Per això, aquest any he abandonat algunes coses que feia o en les que participava.

El primer que vaig deixar va ser l’organització de presentacions de llibres. La darrera va ser la de “Las horas huecas”, d’en Ferran Vallespinós amb presentació de la Care Santos, al desembre de l’any passat. Aquestes presentacions, en els darrers temps telemàtiques i sota l’aixopluc de Federalistes d’esquerres, havien esdevingut una activitat personal, i sembla que intransferible, pel que vaig pensar que ja no tenia sentit continuar-les fent. Això és feina o de llibreries, que és el seu àmbit comercial, o d’entitats i/o organitzacions, que sigui de la seva preocupació. Ho portava fent des de l’any 2014 i n’havia organitzat 75, generalment d’assaigs polítics i socials, també alguna obra purament literària. No funcionava gens malament, hi havia un reduït nucli fidel de seguidors als que lamento haver abandonat. No tenia cap ressò a la ciutat, com tantes altres coses que es fan i de les que cal fer la publicitat convenient sí vols que es coneguin, feina per la que no jo n’estava gaire.

El mes de març vaig deixar el Patronat de la Fundació Ernest Lluch. Va ser un honor i un goig ser-ne membre uns quants anys. Prèviament vaig anar a veure al seu President, en Joan Majó (el meu predecessor a l’alcaldia de Mataró), per comunicar-li la meva decisió. Crec haver deixat constància de la meva estima per l’Ernest en diversos indrets. Considero que el seu record i el seu llegat no ha d’anar sols vinculat a la seva dissortada mort assassinat per ETA. La seva tasca d’estudiós, professor i divulgador de l’economia i de la seva història ha de continuar sent valorada, així com la culminació de la seva tasca governamental de la que encara en vivim. Si la seva memòria ha de ser sols dels que el vam conèixer el recorregut és limitat a la nostra generació.

Pel juny vaig demanar al President de la Fundació Rafael Campalans, el President Montilla, que em permetés plegar de ser membre del seu Patronat. Vaig entendre el meu nomenament, quan es va produir, com un reconeixement a la meva trajectòria en el PSC, malgrat la meva coneguda heterodòxia. Sempre he estat un vers lliure dins de la organització de la que en sóc un dels seus membres des del primer moment. Ho he d’agrair, com altres coses que he d’agrair al meu partit. Però els temps ja són uns altres. La gent que ara mana als socialistes catalans tenen les seves pròpies formes de pensar i actuar que cal acceptar i fer-se a un costat. La imatge és la del vell indi assegut dins del seu tipi per si els ardits guerrers volen anar a demanar-li algun consell, fet que cada cop és menys freqüent.

Abans de les eleccions locals del maig vaig dir al President de la Junta General d’AMSA, l’alcalde Bote, que fos quin fos el resultat de les mateixes no volia continuar sent President del Consell d’administració de la companyia d’Aigües de Mataró. L’Alcalde m’havia proposar assumir aquesta funció després de les eleccions del 2015 en una situació de difícil govern a l’Ajuntament. Em va repetir al començar el mandat del 2019. Hi he estat vuit anys en els que em sembla que he complert amb la tasca encomanada. L’empresa va bé i està encarrilada cap endavant. Cal ara que ara s’hi posi al front una persona preparada que respongui convenientment a les formes i preocupacions de la Junta General, el Ple de l’Ajuntament, i del seu Alcalde, permetent-me tornar al meu estat ple de jubilat. No hi he deixat de perdre res en aquest temps, ni ara tampoc. Estic content d’haver retornat durant un període altra vegada a treballar per la meva comunitat en un tema que m’agrada molt, això és el tot el que hi he guanyat.

Potser m’hauria d’haver esborrat d’alguna altra cosa, però tampoc calia ja que més enllà de la vinculació nominal i passiva poc hi aporto ja. Si que estic content d’haver-me apuntat a donar classes d’economia als instituts, algunes poques, en el marc del programa EFEC que el proper any, si Déu vol, repetiré.

En aquest any també m'he desapuntat d’alguna subscripció de pensament i/o reflexió que ja no podia atendre, no dono per a més, encara que en mantinc unes quantes que ja veurem el que duren. Tampoc a l’acabar l’any puc dir que he assolit l’objectiu que m’havia proposat fent bicicleta. L’operació de cataractes al setembre i l’ensopegada (amb caiguda i patacada) de fa pocs dies, amb el consegüent i obligat repòs (amb els anys costa més refer-se), em resten quilòmetres en el propòsit. Les forces es van escurçant per objectius ambiciosos. Ja he desistit de fer el camí de Sant Jaume, crec que el cul, no les cames, no ho aguantaria, però mantinc encara la il·lusió de fer algun dia el descens del Danubi des de Passau fins a Viena per la que fins ara no he trobat acompanyants. Em quedarà el bon record de l’anada i tornada de Tortosa a Alcanyís del juny per la via verda i l’ajuda elèctrica que vaig incorporar a la pedalada per continuar estant a la carretera cada setmana.

La vida continua, mentre hi hagi salut per viure-la, i ganes, que no en falten. Hi ha una pila de llibres pendents, hi ha la presència a les xarxes -encara que no cal donar-hi gaire importància en el meu cas. No sé si el proper que decaurà seran els escrits en aquest blog. Vaig començar en aquest sistema el maig del 2005, quan estava a l’ordre del dia. Potser ara ja ha quedat sobrepassat per la fal·lera de la immediatesa i la concisió cridanera. Tampoc tinc cap especial requesta ni interès en conservar-lo, és més aviat un cert narcisisme de deixar escrit en algun lloc notes i apunts personals que no sé si importen gaire.

La família i els amics són el temps i l’espai que em queda. Que sigui per molts anys encara. Aniré fent camí.

El camí fa pujada i me'n vaig a peu.

31 de desembre. 

post escriptum: Hi haurà un moment en que ja no hi seré. Potser l’hauré vist venir, potser serà de cop i no. Després ..., després res.

 

A partir del Lycée Averroès.

 

El tema és interessant. Suposo que el món educatiu ja ho deu saber, però jo me’n he assabentat ara. Resulta que a França, la République té també -i des de fa molt temps- escoles privades que tenen un concert amb l’Estat, vaja, com aquí. Inicialment foren promogudes per sectors catòlics, de religió catòlica. No ho sé, també n’hi ha de promogudes per sectors protestants i jueus. Des de fa uns anys, també musulmans.

El Lycée Averroès* a Lille, un d’ells, està a l’ull de l’huracà. L’État, a través del corresponent Préfet, li vol retirar el concert.

https://www.lemonde.fr/societe/article/2023/12/11/a-lille-le-lycee-averroes-de-l-excellence-a-la-chute_6205111_3224.html

“Outre des arguments financiers (dons venus de l’étranger, soupçon de financements illicites ou de conflit d’intérêts), la préfecture met notamment en cause l’utilisation de contenus pédagogiques « hostiles à la République » comme des livres de la bibliothèque ou qui auraient servi de support au cours d’éthique musulmane.”

 

Sembla, pel que llegeixo, que aquest centre tenia molt bona consideració, fins ara. Però ja fa un temps que bufen mals aires a França i a tot Europa pels musulmans. Atiat per l’extrema dreta el debat genèric es centra en si són compatibles els principis d’aquesta religió i els principis laics i democràtics que més o menys (en alguns llocs menys que més) que regeixen a l’Europa “tradicional”.

Què és l’Europa “tradicional”? Llevat d’algunes restes mahometanes del temps de la dominació turca als Balcans estem parlant dels principis implantats pel cristianisme, sigui catòlic, protestant o ortodox. Principis matisats, però no substituïts, al meu mode de veure,  pels derivats del laïcisme que comportà la Il·lustració. No hi ha gaires manifestacions d’anticlericalisme avui, la religió es viu com una cosa privada, malgrat la quantitat de ròssecs que la història religiosa secular ens ha deixat: festes, tradicions, celebracions, noms, espais públics,...

Però ara entra en joc aquí entre nosaltres, fruit dels temps que vivim, una altra visió del món: altres Déus, altres concepcions de la vida i de la mort, altres menges, altres olors, altres colors. Sí, és fruita dels temps que vivim. Com sempre, mai s’han aturat, hi ha moviments de població d’un costat a l’altre de la Terra. Sempre hi ha nouvinguts arreu. Porten la seva història i sobre ella i amb la que es troben allà on vagin en construiran una de nova, desfent-se potser de grat o de força d’alguns dels seus elements o incorporant-los, també de grat o de força, allà on s’estableixin. Així ha estat sempre, el que passa ara és que ens mirem el nostre decurs històric d’una forma immediata, segurament també perquè s’ha fet sempre així. Però la perspectiva, arreu que vulguem veure-ho,  ens diu que mai les societats han estat estàtiques, que mai hi ha hagut essències immutables que venen dels fons dels temps. El cas dels USA és paradigmàtic en aquest sentit. Una terra d’immigrants que oblida els seus orígens de no fa pas gaires anys.

Les societats tendeixen a tancar-se, violentament fins i tot, en tenim tots els exemples que vulgueu en els temps i en els espais. Quant temps tenen les societats europees, la nostra també, amb els principis que les configuren? Hem esquivat, o suportat, els canvis que s’han anat produint, no sense alguna que altra violència, fins ara. Però avui tenim al davant un canvi important que no podem defugir, és tot una variant cultural diferent  que no podem fer veure d’una forma simplista que no ens implica gens (l’acceptació multicultural) o que l’hem de combatre vigorosament a fons perquè ens ho canvia tot (l’anomenada substitució). Hi haurà, vulguem que no, una barreja en el temps que anirà modificant potser poc a poc, imperceptiblement, amb anys, les nostres societats. Sempre ha estat així, sempre també hi ha hagut resistències, fòbies i filies, avenços i retrocessos. Ens hi hem d’avesar i acceptar-ho conscients del que comporta treballar perquè els canvis indefectibles no siguin, com generalment sempre han estat, traumàtics ni violents. Hi ha feina, és a les nostres mans.

L’última obra que he llegit de Theodor Kallifatides va d’això, de com ha viscut la seva vida de grec a Suècia, com ell continua sent grec i els seus fills, fills de sueca, ja són suecs.

Fa anys, quan el conflicte danès amb els musulmans, vaig escriure alguna cosa que no sé si tenia o encara té algun valor.

https://manelmas.blogspot.com/2006/02/aqu-es-menja-porc_04.html

Aquell escrit acabava dient: “I el dia de demà, tots plegats, ciutadans de ple dret d’aquest espai, construirem les normes del futur a partir de les del nostre present, no de les dels nostres passats.”

 

(*l’enllaç a la Wiquipèdia és força extens, encara que no tinc prou elements per escatir la seva exactitud i origen)

29 de desembre.

Els versets del néts per Nadal

 

Joan

 

Enfilat a la cadira

i al voltant d’aquesta taula,

ara que tothom em mira

trio prendre la paraula.

 

Parlo per donar la veu

als que no deixen parlar,

i perquè mai oblideu

a qui no es pot pagar el pa.

I també per recordar

que escalfi com flama i brasa

a qui li falli la sort

o hagi de ser lluny de casa.

 

I brindo per l’esperança

d’anar fent un món com cal,

que el demà just ja s’atansa

I us desitjo un Bon Nadal!

 

 

Mar

 

Ja ha arribat el Nadal, els Reis vindran,

junts amb la família obrirem regals,

fem cagar el tió i el pessebre muntem,

esperem que vingui el Pare Noël.

 

Muntem l’arbre, les llums s’encenen

i per acabar l’estrella hi pararem.

Els pastorets anirem a veure,

mirarem com han decorat tots els carrers.

 

Ja ha arribat Nadal, els Reis vindran.

Junts amb la família obrirem els regals.

Fem cagar el tió i el pessebre muntem

Esperem que vingui el Pare Noël.

 

 

Gerard

 

M’agrada el Nadal, faig petons i regals.

         Els carrers i els balcons, plens de llums i colors.

M’agrada el Nadal un pessebre com cal.

 

Pastorets i torrons i cançons vora el foc.

Quan miro la nit, veig el vidre entelat.

Escric amb el dit Bon Nadal i un desig.

 

Vull un somni de neu per baixar amb un trineu.

Poder veure el Rei Blanc fent de mag un instant.

 

M’agrada el Nadal.

No sé quants anys més em queden i els queden per veure el dia de Nadal, a la sobretaula, com els néts s'enfilen a la cadira i reciten el seu verset. Però en vull deixar constància pel record. Nostàlgies de l'avi.

26 de desembre. 

Arqueologia del món soviètic.

 

La Unió de Repúbliques socialistes soviètiques (CCCP), resultat de la revolució bolxevic d’octubre de 1917, va durar fins al 1991. L’imperi soviètic, continuador del rus dels Tsars, es va dissoldre en la Federació Russa. Rússia, altra vegada.

L’historiador alemany Karl Schlögel, explica la història d’aquest imperi excepcional a tall d’un arqueòleg que va desenterrant peces del passat interpretant-les una darrera una altra: “El siglo soviético. Arqueología de un mundo perdido”, ed. Galaxia Gutemberg, B-2021.  Una obra de més de 800 pàgines repartides en 18 capítols que cada un té el corresponents apartats. Com i de quina manera creix i com desapareix als ulls d’una generació tota una construcció social que pretenia canviar l’home i el món.

“El nuevo hombre no nace de la fe en la utopía, sino del tumulto en el que universos vitales se van a pique y surgen otros nuevos. No se trata de un concepto ficticio del que resulta fácil burlarse –“Homo sovieticus”-, sino de una realidad a la que normalmente nadie se enfrenta hasta que el análisis de las resoluciones de un comité central no se considera tan decisivo como podría suponerse.

-----

Y la historia de la época estalinista no se habrá escrito como es debido mientras que el escenario de este tumulto secular solo se analice a partir de las actas del Partido, de la policía secreta y de los documentos expedidos por ellos.”

És l’explicació a partir d’elements que l’autor va desenterrant, des del pas del camp a les ciutats amb la industrialització accelerada, la vida quotidiana, les cues per comprar alguna cosa o els pianos, l’art i els embalatges, les desfilades a la Plaça Roja o la vida a les cuines col·lectives dels edificis residencials. També les “dachas” i l’evolució de la vestimenta.

Recorre la història del segle XX, la soviètica n’és part, amb aspectes concomitants d’arreu del món. Recorre la seva extensa geografia, europea i asiàtica. Recorre les seves construccions, des de les físiques a les artístiques. De les acereries de Magnitogorks, a l’est dels Urals, cap al sud, a la regió de Kolimá, a les gelades zones de la Siberia nort septentrional, evidentment Sant Petersburg i Moscú, però també l’illa monacal de Solovkí, al Mar Blanc, que un temps també va ser part del Gulag.  La construcció de Dneprogres, amb ajuda dels nord-americans, em va subjugar.

“Los historiadores también son coetáneos y a veces se les concede la oportunidad de ser testigos presenciales de aquello que en el lenguaje especializado se conoce como “punto de inflexión”, “momento histórico” o “fin de una era”. Así sucedió en el caso de la Unión Soviética.”

Aquest any, per comprendre millor el món de l’Est i el paper de Rússia en ell, he llegit primer el llibre d’Orlando Figes, “La historia de Rusia”, després la ficció, o no-ficció?, de Giuliano da Empoli, “El mago del Kremlin” i ara aquest de Karl Schlögel. Tinc una idea una mica més feta de tot aquell espai geopolític. Em va impactar molt, no fa pas massa, l’asseveració (cito de memòria) de Branko Milanovic: “El comunisme es el sistema que va permetre a alguns països passar del feudalisme al capitalisme.”

Torno la paraula a Orlando Figes: “Con demasiada frecuencia, la política rusa contemporánea se analiza sin tener el suficiente conocimiento sobre la historia rusa. Pero comprender el pasado del país es esencial para poder dar sentido a todo lo que ha sucedido en Rusia durante los últimos treinta años. La historia y el mito -y el uso que el régimen de Putin ha dado a ambos- deben tenerse en cuenta si queremos entender hacia dónde se dirige la historia de Rusia.”

 

18 de desembre.

La pregunta de l’Agàpit.

El bon jan de l’Agàpit Borràs  (tots el coneixem per Agàpit, no per Agapit com hauria de ser -em sembla-, fins hi tot ell signa així) no perd passada per exposar les seves dèries. Enguany, ha estat triat per la Pastisseria Uñò com l’artista per decorar el torró d’autor que fan per Nadal.

L’ha decorat amb dotze xemeneies que volen simbolitzar el passat industrial de la nostra ciutat i que són les que encara a perviuen en el nostre paisatge urbà.

https://www.revistailuro.com/destacats/agapit-borras-arquitecte-creador-del-torro-dautor-2023/

A l’aparador de cal Uñò, on es mostra el torró i l’obra que va presentar l’Agàpit hi ha una explicació personal: “Abans Mataró era una fàbrica. Quin és avui el motor econòmic de la ciutat? Bon Nadal!!. Agàpit.”

Sí, quan Mataró va ser una potència industrial en el tèxtil, calceteria i gènere de punt en general (ara en diuen underwear), les fàbriques i els tints  tenien les xemeneies que evacuaven cap al cel els resultat de la combustió de les calderes que feien servir per proveir-se de les seves necessitats energètiques. Però aquells ja són temps llunyans. Poques xemeneies he vist jo, que ja sóc gran, que llencessin fum. Fins hi tot les darreres fàbriques més modernes, desapareguts els tints, ja no tenien aquest element arquitectònic. El comú n’ha salvat una colla, les dotze que hi ha avui sobre el torró d’autor del  2023. Traspassarem a les generacions futures el seu manteniment, ja s’ho trobaran.

Però, l’Agàpit es fa i ens fa des d’un aparador de confiteria una pregunta: “Quin és el motor econòmic de la ciutat?”.

Doncs, és el de tots els nuclis urbans que continuen progressant en habitants: les “industries” de la post industrialització, ara en diuen serveis, públics i privats, que ajuden de forma segregada als sectors tradicionals (agricultura, industria), ja molt minvats, o que tenen sortides impensables fa poc temps, l’oci, l’entreteniment, l’esbarjo. En el temps de les xemeneies era impensable un sector públic potent com és avui: administració, sanitat, educació,...També en el temps de les xemeneies, la ubicació en l’espai era important: Les colònies industrials, per exemple, o l’extracció de minerals. Ara, més enllà de la deslocalització cap a altres indrets amb condicions laborals o mediambientals més beneficioses pel “benefici”, més enllà del trencament i allargament de la cadena de valor produïda, la ubicació pren uns altres condicionants: la proximitat del centres de consum, la facilitat de les comunicacions de tota mena, el personal especialitzat,...

Per tot això, de la nostra història laboriosa i de les nostres favorables condicions geogràfiques: clima, comunicacions i espai metropolità, n’hem tret les possibilitats per transitar cap a una societat post industrial, de serveis, que és del que ara viu la gent que tenim com a conciutadans. Res més que d’això, com a tant altres indrets del món.

Per cert, poc podem esperar del nostre sector agrari proper per abastir una població que ja passa de llarg el 100.000 habitants. Sort que estem a prop de Mercabarna.

Pregunta contestada, Agàpit?

15 de desembre.