Lluminaries nadalenques.

 

Som a finals de gener i encara a algunes cases, pels seus balcons, hi ha llums de coloraines típiques de les festes nadalenques. També algunes botigues a la ciutat tenen encesos els guarniments que aquest any passat l’associació de comerciants  va esperonar -em sembla- a posar a les seves portes.

Suposo que moltes de les lluminàries dels particulars deuen tenir com a font d’energia una petita placa solar i això els estalvia la despesa energètica, per minsa que pugui ser, si estan connectades a la xarxa. M’ha semblat veure, però, que les que resten de les botigues estan connectades a la xarxa de l’enllumenat públic, és a dir que estem pagant entre tots un guarniment fora de temps, del temps que tocava.

Ara, les botigues, millor dit, els basars xinesos, ja estan proveïts d’elements del Carnestoltes que s’albira, a preus irrisoris: disfresses, màscares, ... Estan amatents aquests comerciants i els deu anar bé ja que l’oferta és ample i variada. Bé, variada, variada,... Suposo que els contenidors que proveeixen als seus majoristes arriben curulls de les mateixes peces (que a més pesen poc) i desprès les reparteixen arreu.

Abans del Carnestoltes, que aquest any ve tard, hi ha el “San Valentín” que aquí no se celebra gaire, encara que a veure si acabarem també com el Halloween .

31 de gener.

Trastos.

del DIEC: 

traster

m. [AQ] Lloc, habitació, destinat a guardar-hi trastos i eines, mobles, estris, etc., vells o de poc ús.

trast³

1 m. [LC] Moble, eina, estri, etc., inservible, que hi ha en una casa.

2 m. [LC] Persona tinguda per inútil, que fa nosa.

En el Fabra aquesta accepció admet el familiar trasto.

 

Veig en l’anunci d’una obra nova que s’hi faran habitatges amb garatge i traster. Es veu que en la nova ocupació ja hi ha previst que d’entrada o més endavant hi hagi la necessitat d’un espai destinar a encabir-hi trastos.

L’activitat d’oferir trasters al personal en espais concrets ja fa anys que està establerta i no sembla pas residual. Sí, cada cop més en les societats benestants com les nostres, les diguem-ne “occidentals o avançades”, tenim més mobles, eines, estris, etc., inservibles que anem guardant allà on podem entaforar-los i d’aquí la necessitat dels trasters. Opulència?... potser no tant, ja que sempre hi ha hagut espais d’aquesta mena. Síndrome de Diògenes?... també. Excés de consum?... de tot una mica. Alguns clamen al cel per l’economia circular.

29 de gener.

Una plaga.

 

Els gossos a la ciutat (o millor, els amos d’aquestes bèsties domèstiques) són una plaga ja ben assentada arreu. Diu que necessiten sortir de casa seva tres cops al dia per fer les seves necessitats orgàniques. Cert que la majoria dels seus amos són conscients de recollir les seves deposicions i tirar una mica d’aigua sobre els seus pixats. Però en llocs on no plou gaire o amb gaire intensitat l’estat de l’espai públic és deplorable. Suposo que en el càlcul de la taxa municipal de tinença d’animals domèstics ja es té en compta la despesa que haurien de generar.

27 de gener.

Pensament.

Darrerament penso amb aquest començament d'una obra de teatre ben coneguda.

Cuentan de un sabio que un día

tan pobre y mísero estaba,

que sólo se sustentaba

de unas hierbas que cogía.

¿Habrá otro, entre sí decía,

más pobre y triste que yo?;

y cuando el rostro volvió

halló la respuesta, viendo

que otro sabio iba cogiendo

las hierbas que él arrojó.

Quejoso de mi fortuna

yo en este mundo vivía,

y cuando entre mí decía:

¿habrá otra persona alguna

de suerte más importuna?

Piadoso me has respondido.

Pues, volviendo a mi sentido,

hallo que las penas mías,

para hacerlas tú alegrías,

las hubieras recogido.

Fragment de  "La vida es sueño", Calderón de la Barca.

25 de gener.

Inversemblant.

 

O així m’ho sembla a mi. Un cap narco mexicà es canvia el sexe, de mascle a femella, i es torna bona persona. Com a fantasia sembla que funciona ja que una pel·lícula amb aquesta història està triomfant en l’actualitat. No hi entenc res de cinema, suposo que deu estar ben feta i molt ben interpretada i deu agradar, però a mi em sona a història inversemblant, que voleu que us digui.

24 de gener.

Opinió.

 

Queda clar que el bloc de la investidura no és un bloc per la governabilitat. La situació davant de xantatgistes insolents esdevé al meu parer (i al de moltes persones) insostenible i humiliant. Crec que cal dir que fins aquí hem arribat, donar la paraula a l’electorat i que sigui el que la ciutadania vulgui.

23 de gener.

A l’hora del cap d’any.

 

D’aquí una estona anirem a casa d’uns bons amics a sopar i a celebrar amb els dotze grans de raïm el pas de l’any encara present al que ve, 2025. Demà és festa grossa a casa ja que celebrem el meu sant. Mira per on, la tradicional cultura cristiana s’imposa encara que un no sigui creient. És aquesta nostra cultura la que com porta que celebrem aquestes dates festives. Sí, les circumstàncies i l’esdevenidor continu les va matisant i modificant poc a poc, o ara molt de pressa, segons es miri.

L’any que s’acaba, el 2024, ens ha portat algun que altre entrebanc o ensopegada personal, l’edat i els temps. Però els temps ens estan portant, fora de nosaltres mateixos, una situació d’incertesa, de neguit. Tenim ben identificats els temes cabdals de cara al futur: la gestió del medi ambient, la brutal irrupció tecnològica, els moviments demogràfics. Però em sembla que no sabem encara gestionar-los, o fem d’estruços amagant el cap per no voler veure afrontar-los degudament.

La política democràtica no dona satisfacció a les societats benestants. Malgrat la quantitat de recursos disponibles som insaciables i volem més de tot, encara que ben repartits aquests recursos donarien per calmar aquest assedegament. Però, alguns no traurien els beneficis i les posicions que ara obtenen. Canviar els sistema...? sí, però com?  La insatisfacció porta al descrèdit de la gestió pública, de la política. Això no acabarà bé, o millor dit, acabarà en un estat de coses que no eren les què pensàvem temps enrere. El progrés..., potser progressarem, en termes socials i polítics, com els cracs, cap enrere.  

Ara, per exemple, ens adonem del problema de l’habitatge. Però, què han estat pensant totes les administracions, no sols les nostres d’aquí, en els darrers temps? Com és que amb els canvis de les estructures demogràfiques (famílies, concepte i mida; arribada de nous habitants; concentració urbana) ningú hagi alertat abans del problema que ja tenim al sobre? I així, altres coses: en educació, en sanitat, en convivència,...

2024 no ha estat un any bo. Continuem esgarrifats per les guerres, pels desastres naturals com el que ens ha afectat a València, pobre gent que ho pateix. No anem cap a un món millor, les tendències autocràtiques i el soscavament de les democràcies per dins s’accentua. No sé pas si el 2025 serà millor, no ho crec pas.

Malgrat tot cal agrair i confiar que la bona gent continuarà lluitant mentre els deixin i ells no defalleixin. Els poderosos són molt forts, massa.

31 de desembre.

Salvat-Papasseit

 Sento el fred de la nit

                                    i la simbomba fosca.

Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.

Sento el carro dels apis

                                     que l'empedrat recolza

i els altres que l'avencen, tots d'adreça al mercat.

Demà posats a taula...

(ja sabeu com continua, no cal més)

24 de desembre

El telar del tiempo. Com Penèlope.

 Estic llegint el llibre de Robert D. Kaplan “El telar del tiempo. Entre el imperio y la anarquia desde el Mediterráneo hasta China”. RBA, B-2024. Sempre m’han agradat aquests temes de geopolítica i especialment l’autor del que he llegit algunes coses.

Aquesta obra  discorre en el temps entre l’autocràcia, la democràcia perseguida i l’anarquia en un espai geogràfic central en el món, com ve a dir el subtítol, governat per antics imperis i espais vastos, alguns com els aràbics, incontrolats. El col·lapse recent de Síria fa que el tema sigui interessant per intentar entendre la situació.

Però, abans d’acabar el llibre, hi ha un paràgraf que m’ha cridat vivament l’atenció en el actuals moments del món, de la seva marxa i del seu esdevenidor. El transcric:

“Sí, estoy muy desfasado, pero resulta imposible entender el presente sin tener una noción vívida del pasado. El escritor de viajes Paul Theroux, defendiendo su avanzada edad, replica a los jóvenes diciendo: “Yo he estado en un sitio en el que no ha estado ninguno de vosotros y al que ninguno de vosotros podrá ir jamás. Me refiero el pasado. He vivido décadas en él, y puedo decir que no tenéis ni la más ligera idea.”

Veurem al acabar la lectura.

23 de desembre.

P.S. Llegit el llibre sencer. M'ha agradat ja que em dona explicacions entenedores sobre el que passa en el Gran Orient Mitjà, des del Mediterrani fins a la Xina, espai desestructurat des de la caiguda de l’Imperi Otomà. Les propostes benintencionades “occidentals” (que no ho han estat tant de benintencionades) xoquen amb la realitat d’una història mil·lenària i d’unes cultures ancestrals barrejades i complexes. 

La única manera de hacer frente a los misterios que guarda el futuro es usar la imaginación -algo que es esencialmente literario- tanto como uno usa la historia y las ciencias políticas. En cuanto a cómo deberíamos juzgar lo que finalmente suceda, hemos de recordar lo que dijo el joven Kissinger en su primer libro, titulado Un mundo restaurado: “Todo hombre de Estado debe intentar reconciliar lo que se considera justo con lo que se considera posible”. Y debido a que lo que es posible con frecuencia no llega a lo que es justo, los que están en el poder, cuando reaccionen a los acontecimientos, a menudo solo tendrán malas opciones entre las que escoger.

15 de gener.

Nadala'24.

 20 desembre.

Extraviats en la incertesa.

 

Acabo de llegir el darrer llibre que han publicat de l’Amin Maalouf: “El laberint dels extraviats”, Alianza ed. M-2024. Segueixo a aquest autor des de fa molt temps, de les seves primeres novel·les, fantàstica “Lleó l’Africà”, i els seus assaigs, “Identidades asesinas”. És un escriptor ben reconegut.

En aquest darrer llibre planteja l’estat del món d’avui des de la perspectiva dels intents, reeixits o fracassats, de capgirar la primacia diguem-ne d’Occident des del segle XV fins avui. L’emperador xinès del moment ordena retirar les expedicions de l’almirall Zheng He que des de l’orient anava cap a occident arribant a les costes de l’Àfrica, deixant la via lliure perquè els esforços d’ Enric el Navegant, rei d’un pobre i petit país a l’extrem contrari, engegués la ruta d’occident cap a l’orient que seria seguida per molts altres veïns seus que amb unes tecnologies superiors imposessin pràcticament arreu, quasi fins avui, el seu domini polític i econòmic.

No serà fins el segle XX quan es facin intents de soscavar aquest predomini. Primer el Japó sorgit de la “restauració Meiji” que fracassa al voler convertir-se al seu torn en una potència colonial. Desprès la revolució comunista a Rússia (la URSS) que també fracassa al demostrar-se la seva incapacitat competitiva. Per últim, la transformació de la Xina, no de la mà de Mao Zedong sinó de Deng Xiaoping, que pel que sembla ara per ara, sí que és reeixida.

Per sobre d’aquesta evolució històrica l’ascens del predomini dels Estat Units d’Amèrica com a  una potència d’Occident.

“El que tenen en comú els tres reptes principals llançats a la supremacia d’Occident, des del principis del segle XX, és la identitat del país que els va entomar: els Estats Units d’Amèrica. Van derrotar militarment al Japó, van sortir victoriosos de la guerra freda amb la Unió Soviètica, i són ells els que es troben a primera línia per fer front a l’ascens de la Xina. De passada, van aconseguir marginar les antigues potències europees i convertir-se per a elles en un líder, en un protector i, gairebé en un sobirà. La seva influència és ara planetària, i en tots els àmbits -una preeminència fins ara mai assolida per cap altra nació.”

El llibre no pretén ser un text acadèmic (no hi ha notes a peu de pàgina fet que s’agraeix i sols una somera, per l’envergadura de l’intent, bibliografia al darrera) sinó una exposició del moment actual portada a través de la història d’aquest darrers cinc segles, farcida d’explicacions que poden semblar marginals però que fan que sigui ben entenedora.

El moment històric és molt complicat. L’autor vol ser optimista, potser fins i tot ho és.

“A tot arreu el progrés va acompanyat d’incertesa, ansietat i perplexitat. A tot arreu, ens agradaria trobar una mica més de serenitat, vigilància i solidaritat.”

Molt recomanable.

Avui, en Toni Saleta.

 

Em comuniquen la mort de l’Antoni Saleta i Xifré. Fa quaranta anys em va acompanyar a les llistes socialistes a l’Ajuntament. Van ser les del 1983-1987, i del 1987-1991. Si no recordo malament que va entrar com a independent i més tard es va apuntar al partit socialista, encara que no crec pas que en els darrers temps en mantingués la militància.  

Era agent comercial, tenia bon tracte amb la gent i va ser un bon col·laborador. Per aquesta raó i sense deixar mai la seva feina, va encarregar-se de temes de promoció econòmica. Vam mantenir sempre una bona relació, era cordial i amable. El meu paisatge humà es va aprimant.

Descansi en pau.

Una forta abraçada a la seva esposa, M. Àngels, bona amiga des de temps més llunyans encara, i també el meu condol a ella, als seus fills i a tota la seva família.

3 d'octubre.

Jordi Buscà en el record.

 

M’assabento de la mort avui d’en Jordi Buscà. Enginyer municipal, President del Centre Atlètic Laietània, que a més escrivia, publicava, ... Una persona clau en la construcció del Mataró que coneixem, tant des del punt de vista professional, com social.

Ja fa temps que en la dissort la seva activitat havia minvat fins a desaparèixer, ell que sempre havia estat present i impulsor de moltes iniciatives cíviques.

Avui a les xarxes recorden la seva imatge portant la flama olímpica al 92 a la seva travessia per Mataró. El recorden com a promotor d’actes diversos. El vull recordar també com a empleat públic en la seva responsabilitat d’enginyer municipal.

https://www.capgros.com/actualitat/mataro/busca-sintetitza-quaranta-anys-de-creixement-urbanistic-de-la-ciutat_104253_102.html

Però no puc deixar de recordar el terrabastall que va patir ja fa uns quant anys que el va deixar fora de combat i la seva lluita per superar-ho. És aquella Nadala que ens va enviar l’any 2010 en la que deia que li havien robat les llàgrimes. 

Llavors vaig fer aquesta entrada: https://manelmas.blogspot.com/2010/12/mhas-robat-les-llagrimes.html, no tinc res més a afegir  del que pensava d’en Jordi. 

D.E.P., i el més sentit condol a la seva família. Un altre element del meu paisatge urbà que es fon en negre.

13 de setembre.

De la pedrera dels ’90.

 

Avui s’ha conegut el nomenament d’en Ramon Bassas com a nou Director General d’Afers Religiosos del Departament de Justícia de la Generalitat. Un bon fitxatge. En Ramon té el perfil adequat al càrrec, coneixements concrets del tema i de l’administració pública, bagatge polític, presència als mitjans i a les xarxes, i capacitat crec que sobrada.

És la tercera incorporació al nou Govern de Salvador Illa procedent de la pedrera de la que vam anar traient elements per les candidatures socialistes a les llistes municipals dels anys noranta. En Ramon a la del 91, tenia 23 anys, provenia de la Joventut Socialista i encara es manté en el compromís religiós cristià que no defuig d’expressar-lo.  La seva carrera política mataronina es va estroncar ja fa anys pel dissortat afer de Can Fàbregas. Hagués pogut donar molt més de sí a la ciutat però les coses van anar com van anar i el món de la política, tant enrarit en aquests darrers temps, el va decantar. Ara, com que mai ha abandonat la presència, la militància i el compromís, torna a l’esfera pública amb un carrer que crec que li ve com anell al dit.

Va ser qui em va estimular per entrar en el que fa ja uns quants anys es va anomenar la “blogoesfera”, el món dels blogs, avui sembla de “capa caiguda” en benefici del microbloging, l’omnipresència de les xarxes socials. Ell manté el seu blog https://ramonbassas.blogspot.com/ on en la darrera entrada que ha penjat exposa com va anar la proposta del seu nomenament, com ho ha acceptat i com hi va predisposat. Ramón, felicitats, sort i encert!

La Consol Prados, incorporada com assessora de polítiques transversals del Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, va entrar a la llista del 95, tenia 28 anys, i va també tenir un bon recorregut a l’Ajuntament i després a la Generalitat, va entrar com a independent, no venia del Partit. Provenia dels moviments catòlics juvenils i de l’associacionisme veïnal. Sempre recordaré com la vaig convèncer per anar a les llistes socialistes en un dinar al Caminetto. Feia uns escrits públics compromesos i a vegades crítics amb l’administració municipal i li vaig proposar passar a l’altra banda i treballar en favor dels “seus”, dels seus orígens i del seu compromís. Ara, amb el seu bagatge d’estudis i activitat política havia trobat un forat a la iniciativa privada que em sembla que l’omplia força. No li serà difícil traspassar tot això a la nova responsabilitat que li ha estat assignada. Sort i encerts, també, Consol.

De l’Alícia Romero ja en vaig parlar en aquest blog: https://magrinyar.blogspot.com/2024/08/lalicia-romero.html. Va anar a la llista municipal socialista del ’99, tenia 23 anys, també provenia de les Joventuts i per ara sembla que és la que ha fer la carrera política més llarga i reeixida. No repetiré el que ja vaig exposar.

Sí, també la política és una carrera que pot ser més o menys llarga, o no, i reeixida, o no. S’han de tenir ganes per fer-ne, i més avui en dia, en les condicions i característiques que s’hi donen. Però també s’han de tenir coneixements i condicions que no es donen en tothom. Calen polítics, gent que treballi per la comunitat amb les seves idees, lluitant per expressar-les, fer-les creïbles, reflexionant i laborant per elles. De la pedrera que hi ha a la societat, a les seves organitzacions i entitats, és on s’ha d’anar a buscar la gent que s’hi dediqui. Cal que tinguin formació, coneixements i aptituds. També actitud i tremp, molt més en els temps d’avui que  la que es precisava quan vam començar els que ja avui estem retirats.

Des de la satisfacció dels encerts dels “vells temps”, repeteixo, sort i encerts a tots tres! Endavant!

10 de setembre

 

 

Donostia-1995.

 

Al acabar una reunió de la Comissió Executiva de la FEMP, deuria ser la darrera del mandat 1991-1995, el llavors alcalde de San Sebastián-Donostia, Odón Elorza, va convidar als assistents a acompanyar-lo a la “Semana Grande” de la seva ciutat, a meitat d’agost. Eren els anys de plom del terrorisme basc, i crec que amb una barreja d’inconsciència i de solidaritat vaig ser l’únic que m’hi vaig apuntar.

La primera activitat “oficial” va ser l’anada des de l’Ajuntament a Basílica de Santa Maria del Coro per escoltar la interpretació de la Salve Donostiarra per l’Orfeó. Cal travessar la “Parte Vieja” pel carrer Major. No hi havia comitiva formal, sols els càrrecs municipals degudament escortats i a pas lleuger per estalviar problemes. Estàvem al mig de “Territorio Comanche”. L’alcalde em diu que l’any passat els van tirar coixinets de boles. En arribar a l’església ja hi havia dins la representació del Govern Basc, amb el Lendakari Ardanza al cap davant. Amb sorpresa meva no hi va haver cap salutació entre el Consistori i el Govern. L’acte és impressionant ja que els components de l’Orfeó Donostiarra canten admirablement la Salve sense que ningú els dirigeixi barrejats entre el públic.

A la sortida, l’alcalde desapareix, ja ens portaran a algun lloc a sopar (mesures de seguretat), després serem convidats a veure els focs artificials des de la teulada de l’ Hotel de Londres amb tota la Conxa per escenari. Espectacular! No recordo gaires coses d’aquells pocs dies ja llunyans: segurament pujada al Monte Igueldo, visita a l’Aquarium, dinar a una penya gastronòmica, l’obligada caminada fins al “Peine del Viento”,...

Temps durs aquells, on entrar als carrers de la “Parte Vieja” era difícil ja que tot estava dominat pel radicalisme abertzale, “herriko tabernas”, fotos de presos, recollida de diners a la porta dels bars, pancartes reivindicatives, cares hostils, ...

D’aquella visita en va quedar una bona relació amb l’alcalde Elorza i la seva Corporació i van ser varis els intercanvis que posteriorment vam fer les dues administracions municipals buscant conèixer experiències que ens ajudessin a millorar. Zones de vianants, mercats municipals, cementiris, tractament de residus sòlids i líquids, promoció econòmica,...

Quant es va inaugurar el Kursaal vaig tenir el privilegi de tornar a ser convidat i de la mà de l’Ernest Lluch,  una veu autoritzada allà dalt, em va anar explicant algunes de les interioritats de la societat basca i coses de l’urbanisme donostiarra.

Ara, al cap de molts anys hi hem tornat. Va ser una anada d’unes hores ja que la nostra base de la recent estada al País Basc estava a 120km. Volíem fer un dinar de “pintxos” i aprofitar per veure molt per sobre la ciutat, els llocs més emblemàtics, sense aprofundir-hi. L’ambient era molt diferent d’aquella terrible època ja feliçment superada. Al menys aquesta va ser la meva impressió. A la “Parte Vieja” havia desaparegut, no la vaig saber veure, tota la parafernàlia abertzale radical. Ara tot era eminentment turístic. Els bars com sempre, però alguns ja regentats per magrebins o sud-americans,... Vam començar pel Gandarias i després uns quants més; els menuts van descobrir el LocoPolo.  Suposo que els donostiarres saben diferenciar, si és que hi ha diferencies. Els carrers curulls de gent menjant tranquil·lament les exquisideses que són el reclam de la seva gastronomia. Vam assentar-nos a fer el cafè a la Plaça de la Constitució, allà on l’Ernest Lluch va fer el seu famós míting: “¡Gritad, gritad más, que así no mataís!”

Avui, com moltes d’aquestes ciutats interessants i agradables pateixen per la massificació i l’excés de turisme. Però Donostia val la pena, cal trobar un forat al calendari per anar-hi. Del tot recomanable.

 

 2 de setembre.

Formatge Idiazabal.

 

En un suplement de viatges del diari hi surt un reportatge de formatges que cal tenir en compte de diversos indrets de la geografia espanyola. El primer va de l’Idiazabal, coneguda especialitat del País Basc i Navarra. Es fa amb la llet de les ovelles “latxas”, caracteritzades per la llana que els penja fins a terra en tirabuixons. Hi ha l’adreça d’una formatgeria (Basterra Anaiak) que està a tocar d’allà on ens hostatgem, al poble de Goiure-Ondona. L’anem a veure: diu el reportatge que ensenyen com són les ovelles, com es mouen i que hi ha visites guiades amb un telèfon per concretar-les.

Decepció, el reportatge potser es va fer fa un temps i ara sols hi ha la venda del formatge i la visita des de fora de la quadra del costat on hi tenen ovelles. El Sr. Mikel Basterra ens atén en una botigueta minúscula  que amb el seu germà, tots dos ja grans, porten la formatgeria artesanal. No, lo de les visites guiades ja no ho fan i sols venen el seu formatge sencer, mig o a quarts. Evidentment en comprem, i ens explica com els hi va. “Hoy es dia de catalanes”, ens diu.

Temps enrere, en el poble (avui uns 60 habitants) eren 22 els artesans que feien formatge, ara sols en queden quatre, grans i amb seriosos problemes de continuïtat. Té un fill que és enginyer i un altre que no sap si agafarà el “negoci”. La llana de les ovelles, malgrat la seva originalitat, és molt dolenta i pràcticament ja no la vol ningú. El consum de la carn d’ovella, llevat de les costelles, és molt poc apreciat, per no dir que quasi rebutjat. La llet amb la que fan el formatge, dóna pel que dóna. Aquest és un món ramader que d’aquesta forma tradicional s’acaba. Tenen problemes amb la reintroducció del llop i la seva protecció, ja que és intocable i els comporta dificultats de mantenir els ramats a les pastures.

Vaig sortir amb una sensació agredolça, amb un bon producte a la mà però veure en directe una economia que s’extingeix. Segurament continuarà havent-hi formatge Idiazabal fet amb procediments més industrials, potser la meva visió pessimista perdurarà un temps més del que jo em penso. El fet, però, de la ramaderia tradicional crec que és difícil de mantenir i entenc les reclamacions pagesívoles, en aquest cas ramaderes, de l’atenció que el món econòmic urbà ha de tenir cap un sector en evident declivi.

30 d'agost.

 

Ulle Gorri Baserria. Apreguindana.

 

Vam trobar una casa rural a Àlaba que reunia els requisits que buscàvem per anar a passar uns dies al País Basc tota la família al complert com fem cada any: situació, preu, capacitat, confort,... Va resultar ser Ulle Gorri, un vell “caserio” arreglat el 2017, en el municipi d’Arkebustaiz que comprèn un grapat (12) de pobles i llogarrets que la seva part nord aboca al Cantàbric i la meridional al Mediterrani. El centre del municipi és el “concejo” de Izarra, d’uns 1.000 habitants, L’indret era apartat, però ben comunicat. A deu km de l’autopista que comunica Vitòria amb Bilbao, més o menys a uns 40 km d’ambdues capitals basques. Tocant a Orduña, un curiós enclavament de Biscaia dins d’Àlaba tocant a la província de Burgos.

La casa estava al llogarret d’Apreguindana, que és part del “concejo” de Unzá-Apreguindana, en el que sols hi havia un parell de cases més, vaja un racó de món en mig de camps on pasturaven cavalls, vaques i ovelles.   Ens van dir que hi havia llops als boscos del voltant i vam poder comprovar directament les dificultats (no sé si hi ha alguna avantatge) de la vida rural ramadera. El turisme rural és una sortida lluny del turisme massificat, encara que des del punt de vista econòmic no deixa de ser una minsa sortida. Els seus responsables ens varen explicar que la seva temporada alta era a la tardor i per les festes nadalenques principalment amb gent del país .

La casa disposava d’un baix amb una estança única des de l’entrada que servia de cuina, menjador i sala d’estar, i d’un habitació de matrimoni amb els seu quarto de bany (que era força humida) i d’un dalt que tenia quatre habitacions amb tres quartos de bany on ens vam poder situar les diverses parts de la família còmodament.

Ja vàrem veure de seguida que malgrat disposar d’un pati exterior amb un porxo moblat poca vida hi faríem, ja que les temperatures en aquella zona varien força, fresques als matins i al vespres, i més altes durant el dia, especialment si fa bon temps. Sols ens va ploure, tímidament, el dia després de l’arribada, el que ens va malmetre la previsió que teníem d’arribar-nos fins al salt del Nervión. Aquest punt és un dels atractius de l’indret, malgrat que amb l’estiatge no hi ha res a veure, sols imaginar-te com podria ser la cascada del salt de l’aigua que dona naixement al riu que passa per Bilbao. Passa el mateix amb la cascada del Goiuri que també vam anar a veure però que igualment sols ens vam poder imaginar.

Vam aprovisionar-nos abans d’arribar a la casa al Centre Comercial Gorbeia de Vitòria, on hi havia un Carrefour, que ens va semblar una mica abandonat i després vam anar comprant una mica a tot arreu allà on necessitàvem alguna cosa més concreta o que se’ns havia acabat. El pla era de fer els àpats a la casa i sols anar de restaurant els dies de visita a les ciutats. Evidentment volíem menjar algun “txuleton” i també anar de tapes, que van ser les excepcions que vam poder aconseguir fer. Vam comprar formatge Idiazábal a una “queseria” propera on ens van explicar les dificultats de les explotacions tradicionals.

Vam complir el pla que ens vàrem proposar al preparar l’estada. A part dels dos dissabtes de l’anada i la tornada que vam fer sense cap problema quasi bé tot per autopista (de pagament fora de Catalunya), el diumenge, el dimarts i el dijous vam fer els entorns naturals i el dilluns, dimecres i divendres les capitals basques: Bilbao, que estaven de “Semana Grande”, Vitòria-Gasteiz, molt tranquil·la i San Sebastián-Donosti que ja havien acabat la seva “Semana Grande” però estava plena de gent igualment.

En tindrem un bon record.

28 d’agost.

L'Alícia Romero

 

(arxiu de TVM, gràcies.)

Era la regidora més jove que prenia possessió del seu escó al Consistori mataroní que es va constituir el juny del 99 pel període 1999-2003. Venia de les JSC i tenia vocació política, en volia fer. Fa 25 anys.

Aquell dia, ja re escollit alcalde, en el meu discurs vaig emprar els versos del cant XXIV de la “Pell de brau” de Salvador Espriu:

Si et criden a guiar

un breu moment

del mil·lenari pas

de les generacions....

En acabar el poema, em vaig dirigir a l’Alícia i li vaig entregar el llibre que el contenia demanar-li que el servés com a jove per la seva carrera i la de les generacions futures.

L’endemà va venir al meu despatx a demanar-me de què s’hauria d’encarregar. Li vaig contestar que primer havia d’acabar la carrera, li quedaven unes poques assignatures per acomplir i no volia que la feina política li deixés inacabats els seus estudis. Emmurriada, em va fer cas i després els va complementar amb un parell de màsters. Té bagatge acadèmic i va començar a acumular experiència política.

Va estar a l’ajuntament tres mandats sencers amb responsabilitats diverses, la més important la de posar en marxa el Tecnocampus quan ho va deixar a punt la Pilar González.

Jo ja fora de l’Ajuntament i més endavant jubilat he seguit molt a distància la carrera que ha anat fent, no ens hem fet gaire, tampoc havia de perquè ser així, cal que els “fills” facin la seva pròpia vida.

Ara, amb la confiança que té del flamant President de la Generalitat, Salvador Illa, aquest li ha encarregat una gran responsabilitat: la conselleria d’Economia i Hisenda. Té l’empenta per afrontar-ho, té experiència negociadora en el tema, té base acadèmica, Però el repte ara és majúscul. Li desitjo molta sort i encerts. Ànims, que sé que no te'n falten, Alícia.

 

12 d’agost.

08304. Rocafonda. Unes notes a cuita corrents.

 Ara que es parla tant de Rocafonda potser fora bo fer un repàs de la història d’aquests barri mataroní, dels seus 60 anys (més o menys), des dels seus inicis i la seva evolució urbana i social.

El barri de Rocafonda, a Mataró, no deu tenir més de 50 anys, potser algun més, no gaires més. Quan va començar l’expansió urbana de la ciutat per la vinguda de nova gent, immigrants del sud bàsicament, van començar a surgir “bolets” urbans, alguns descontrolats com el del darrera del cementiri dels Caputxins, Molins Altos, fins a Vista alegre. Jo hi vaig veure “barraquisme” als anys 60. També es van fer algunes operacions controlades: el barri de l’Esperança, sota el mateix cementiri, iniciativa pública, o el pisos d’en Calvet (empresari del tèxtil), privats, a continuació per sobre del rec del “desvio”, ara avinguda d’Amèrica. Abans, a finals dels 50, s’havia fet el barri del “Matadero”, allà al Puerto Rico, passades les fàbriques (Gassol, Marot) i l’escorxador, tocant a la Riera de Sant Simó.

Rocafonda comença a la banda de llevant del Cementiri i s’estén per l’espai que hi ha fins a la Riera de Sant Simó, darrera els blocs d’en Calvet i la carretera de Mata. No hi ha encara Pla General, no hi serà fins el 1977. És un garbuix d’edificacions en una zona agrària ja abandonada. Els “progres” de la Unió de Cooperadors hi fan la seva primera promoció (habitatge i supermercat) que s’omple de gent de “Mataró tota la vida” a la cerca d’una oportunitat d’habitatge ben fet. El bloc és d’en Manuel Brullet, al carrer del Poeta Punsola. És l’excepció de la qualitat de l’habitatge que s’hi fa al seu voltant. Però, al barri que està naixent, no hi ha espais d’equipament ni d’esbarjo. Els veïns aconsegueixen “apropiar-se” del que serà un camp de futbol amb l’Ajuntament fent la vista grossa que no es regularitzarà fins a meitat dels vuitantes. A la part alta, tocant ja a la Plaça Pintor Cusachs hi ha algunes fàbriques que tenen pes: Telcisa, Triblond,... Aquí hi ha alguns dels inicis de ZARA, l'Amancio Ortega m’ho va explicar  personalment a Arteixo.

Quan entra el primer ajuntament democràtic fa 45 anys  tot està per fer i tot encara és possible (dins del possible). Es negocia la compra de Can Noé, que era edificable residencial, per convertir la finca en l’embrió del que seria els serveis comunitaris centrals del barri. Amb el temps hi ha una magnífica escola bressol, inaugurada un Primer de Maig amb l’orquestra tocant la Internacional, i una potent escola d’adults, preocupació municipal d’aquells temps, i s’hi afegirà un centre cívic de molta vida.

També llavors es comencen a fer, no refer ja que no estaven fetes, les places i placetes del barri. A la Plaça Joan XIII s’hi instal·la la primera escultura pública (potser la segona) de la democràcia: la figura de la voluptuosa dona d’en Yago Vilamanyà. La inauguració va ser polèmica: L’Alcalde és rebut per una manifestació contra l’augment de la contribució urbana: “Bienvenido Mister Contribución”. L’Alcalde aprofita per donar-hi la volta i explicar que gràcies als impostos és com es pot anar bastint els espais degradats. Després vindria la Plaça Rocafonda tocant a l’Avinguda del Perú amb aparcament subterrani inclòs i la placeta del carrer Colòmbia.

Amb el Pla general aprovat es pot passar a sòl públic el triangle entre la Ronda del Pintor Estrany i la Riera de Sant Simó. Equipaments del contigu Pla Parcial industrial Mata-Rocafonda, començant pel parvulari de l’escola Germanes Bertomeu, continuant amb els anys pel C.A.P., el camp de futbol que s’havia començat de qualsevol manera, al final amb gespa artificial com tots els altres de la ciutat, la pista poliesportiva, el dipòsit de vehicles enretirats i abandonats, i ja més cap aquí, la instal·lació -encara amb barracots- de l’institut de les Cinc Sènies.

Renovades les xarxes d’aigües netes i brutes i els paviments, es van millorant les places. A més de l’escola Germanes Bertomeu, ja citada, al voltant del barri, a tocar hi ha l’escola Rocafonda, l’Ángela Bransuela i la Vista Alegre. El servei de transport col·lectiu, el Mataró Bus, desserveix bé al barri.

Vaja, que partint d’on es partia, l’actuació administrativa pública, empesa per un actiu moviment veïnal (Maria Majó, José Ramón Soria, Duñabietia,...) va aconseguir amb el temps dotar al barri dels equipaments i serveis bàsics i necessaris a tota comunitat. Cal repetir, partint d’on es partia, d’un creixement inicial desgavellat que restringeix l’actuació pública  a un espais públics ja consolidats.

Però, malgrat la seva inclusió en els Plans de Barris dels Governs d’esquerres -després abandonats-  la configuració social del barri experimenta una gran mutació. El gruix social que l’havia construït, la primera onada migratòria dels ”desarrollismo”, es reemplaçat per la nova immigració. Tot canvia amb el nou segle i acceleradament. S’intenta un treball intercomunitari, però no és gens fàcil. La nova gent que s’aposenta a Rocafonda porten noves olors, nous colors, noves menges, nous Déus, noves costums i comportaments. Tot procés migratori té característiques comunes: Els nou vinguts busquen la companyia de gent dels seus, sorgeixen noves estructures: familiars, comercials, de convivència,... Cal entendre-ho, acceptar-ho i intentar  que aquest procés no derivi  cap a una segregació que serà dolenta per tothom, els nous i els vells. La tasca és ingent i no hi ha massa exemples reeixits a curt termini. Abans pensàvem que amb el temps la cosa seria més fàcil, ara se’n tenen dubtes. Tensions, malestar, incomprensió, manca d’adaptació i acceptació a la normativa pública i als costums privats, incivisme, ...

Ara n’ha sorgit un motiu d’orgull, felicitem-nos, però no oblidem d’on venim i a on estem.

11 de juliol.

Avui fa 16 anys. L’Orgullo gay.

 

Les Jornades ciclistes Parlamentàries es venien fent anualment al final del segon període ordinari de sessions de les Corts (Congrés i Senat), a començaments d’estiu, de resultes d’una de les idees que van sortir dels Jocs Olímpics de Barcelona '92 per promocionar l’esport ciclista i la salut amb els diputats i senadors aimants de la bicicleta.

Vaig participar en algunes d’elles quan vaig ser Diputat:  https://manelmas.blogspot.com/2008/06/recorrent-espanya.html

La del 2008 va ser la darrera vegada que es van fer. Després de la crisi econòmica (financera) que es va desfermat a la tardor ja no va haver-hi possibilitat de tornar-les a fer. Tothom va creure que no era convenient donat l’ambient que es va crear sobre els polítics i la política -que aniria a pitjor- fer unes jornades d’aquella mena.

Tal dia com avui, el 28 de juny de 2008 estàvem hostatjats a Salamanca. L’etapa de l’endemà sortiria de la seva esplèndida Plaza Mayor. Però aquell dia es celebrava el llavors anomenat dia de l’Orgullo Gay i hi havia convocada manifestació a la ciutat. Transcric el que vaig escriure llavors:

“De retorn a l’hotel de concentració, al capvespre, els companys socialistes de Salamanca ens demanen que els acompanyem a la manifestació del Dia del Orgullo Gay que avui s’escau. Home!, pensem alguns, fer actes d’aquesta mena en ciutats tan tancades com Salamanca ja té mèrit i per tant ens hi afegim. Clar que em vaig trobar força fora de lloc amb els eslògans que es van cridar durant el recorregut: “¡Soy lesbiana, castellana!”, o “¡Soy maricón, de Castilla y León!”, però bé, no estava gens de més donar-los un cop de mà. La manifestació va acabar a la Plaça Major que estava plena de ciutadans/es que evidentment en la seva majoria devien considerar el tema força estrafolari.”

https://manelmas.blogspot.com/2008/06/el-cim.html

He buscat i he trobat algunes fotos de l’esdeveniment que va ser força reduït. A segona fila, darrera la pancarta hi anàvem els acompanyants.

Avui, és altre cop 28 de juny. Amb més amplada i visibilitat. Felicitats, la festa no ve d'ara.