Velocitat de creuer. Atrapant el temps perdut.

Anàvem fent presentacions de llibres d’una forma més o menys (menys que més) regular fins que va arribar la pandèmia. La darrera de la vella normalitat va ser al febrer del 2020, presencial a la sala d’actes de la biblioteca Pompeu Fabra. L’amic i autor Josep Roca Trescents pràcticament s’ho va fer tot sol. Després… aturada.

La tornada ja no seria igual. Va ser ja al desembre de l’any passat on en Joan Armangué va ser el conillet d’índies de la “nova normalitat”, virtual. Per Zoom i tothom des de casa o allà on fos. Al gener vam portar en Gabi Colomé coincidint amb al mateix dia de la pressa de possessió de nou President dels USA . Vam aturar-nos altra cop pel febrer respectant la campanya electoral a les catalanes. Pel que es veu fins avui, no feia falta, ens han pres el pèl. Pel març vam tenir a l’Albert Cañigueral que feia temps que estava “contractat” i en Lluis Foix. A l’abril ja a tota màquina: Joan Coscubiela, Miquel Fañanàs, Jordi Amat i ens aturem en el Sant Jordi.

Però això ja no para. Amb rumb ferm fem via. Les propostes de publicitat (aquesta encara provisional) pels dos propers mesos:

Fins a l’estiu continuarem per Zoom que no funciona pas malament i n'anem aprenent el “tranquillo”, sobre la marxa, i intentant, amb errades, anar millorant. Després de l’estiu i les vacances, veurem. Veurem com està i com ha quedat el panorama. Potser ens empescarem una solució mixta, o continuarem igual. El que sí, després de l’experiència d’aquests darrers temps, la solució virtual pot continuar. Valorarem avantatges i inconvenients.

Vinga! Anem‘hi! Hi ha molt a conèixer, escoltar, parlar, debatre,... Seguim!

 

27 d’abril. La Moreneta. “Rosa d’abril....”

Reflexions de l’endemà.

Deu ser el clima. L’urbanisme, ben segur. Les relacions de producció d’ara. El capteniment cultural general. L’edat i el gènere. Tot això conforma un modus de vida. Hi ha ganes de relacionar-nos, de sortir al carrer, de no restar a casa; d’omplir les taules de bars i restaurants, de celebrar festes o activitats multitudinàries, que hi hagi gent; de viure una mica esbojarradament, de moure’ns, o millor, de no estar-nos quiets.

Volem tornar a fer, i fer-ho com sempre, encara que ben mirat sols fa quatre dies  que ho fèiem així. Ja ho havíem interioritzat profundament, era part de la nostra vida, de la vida de molta gent, de molta gent que se’ls havia negat fins no fa pas gaire semblar que eren acomodats.

No volem saber, mirar, acceptar, que hi ha causes de la pandèmia. Sols veiem les seves conseqüències. Tot un estil de vida ensorrat i volem recuperar-lo. Res, ja estan aquí les vacunes. Una mica de paciència, i mica en mica, punxada a punxada, una a una, centenars de milions de persones sortirem del forat, del túnel en que estem i tornarem a veure la llum i gaudir de la vida com abans. Omplirem els carrers i les places, ocuparem a vesar tots els espais, grans o petits, de les nostres il·lusions: muntanyes i platges, estadis i circuits, vaixells, avions, sales de festes i de concerts, restaurants, botigues i centres comercials.

¿I els “negritus”, i els “indiecitos”, i els pobres, ...? Tindran també vacunes?

(Plantu a Le Monde)

“Vosaltres no sabeu

                                  què és

                                             guardar fustes al moll”

Sí, tornarem esbojarrats a omplir-ho tot, oblidarem el patiment d’aquests mesos tenebrosos sense haver vist si somrèiem sota el tapaboques. Caurà alguna llagrimeta pels que ens han hagut de deixar, lloarem uns dies més, no gaires més, l’esforç dels que van lluitar a primera fila, i ... endavant, a recuperar el temps perdut.

Si és així, quan vingui un altre sotrac tornarem a ensopegar. Deien que cada generació en passa una d’ensopegada. En el que va del segle XXI, vint anys, ja en portem dues.

No volem veure i acceptar que cal baixar el ritme, que cal caviar el rumb i treure el peu de l’accelerador, que cal viure més reposats.

Però, ... el clima no ens ajuda, ens treu de casa, al carrer. L’urbanisme no ens ajuda, els eixams són per produir mel al servei de la reina mare. Les relacions de producció no ens ajuden, precarietat, reconversions, atur, sous baixos, busquen esprémer-nos. Els nivells culturals no ens ajuden, deliberadament nimis per poder cultivar-nos tot sols. L’edat i el gènere a molts no els ajuda tampoc.

Prendrem mal. Ensopegarem de nou. Serà un aquí caic allà m’aixeco? Quina tensió!

Cal començar a pensar i a actuar diferent, ja, des d’ara, o des d’ahir. No hem de tenir nostàlgia del passat. Hem de dibuixar un futur més tranquil.

És fàcil dir-ho des de l’edat provecta, quan ja s’ha viscut molt. Alguns, els joves, reclamen tot just fer-ho, viure. És fàcil des de les condicions d’habitabilitat ja obtingudes quan són confortables. Molts no les tenen. És fàcil dir-ho des de la seguretat material assolida. Molts han anat enrere com els crancs. És fàcil amb una relativa suficiència cultural. Molts no els cau un llibre de les mans, sinó que ni els ha caigut un llibre a les mans.

Però hem de pensar en el conjunt. Si no podem sortir a relacionar-nos per por no serem una col·lectivitat. Cal pensar, doncs, com vivim, a on vivim i què vivim. No serà gens fàcil. Hi haurà grans resistències, per interessos, per desconfiança, per ignorància. Però cal endegar una batalla per una vida diferent. Tenim recursos per a fer-ho i assolir-ho si volem.

Si aconseguim sortir-nos-en d’aquesta, si ho aconseguim, cal preparar-nos, ja que la propera serà més forta, estarem debilitats i refiats. Analitzem les causes, i corregint-les potser ens les estalviarem. Si només resolem les conseqüències haurem sortit del forat però continuaran sorgint nous entrebancs en el camí de la Vida.

Hi ha líders, polítics, cívics, culturals, acadèmics, capaços de conduir a la gent amb un  altre ritme cap un altre cantó?

“Ni sabeu l’oració dels fanal dels vaixells

-que són de tants colors

com la mar sota el sol:

que no hi calen veles.”

Nocturn per acordió.

Joan Salvat Papasseit.

 

24 d’abril. L’endemà del Sant Jordi.

Sant Jordi en la distància.

Queda molt lluny el 1968 en que vaig fer el meu primer Sant Jordi com a llibreter. Va ser a la parada de la Riera, al davant de la porta de les Galeries Aymar (uf!, qui se’n recorda d’aquesta denominació, ara hi ha la botiga de Benetton), on a dins, en un cau, hi havia el primer Cap Gros. Era llavors, des de feia poc, la primera llibreria “progre” que hi va haver a Mataró. Si mal no recordo, o potser en anys posteriors, ens vam atipar de vendre llibres d’Herbert Marcuse, el filòsof que des de Califòrnia marcava el pensament progressista del moment. Igual alguns compradors fins i tot se’l van llegir. De novel·la triomfaven de llarg els sud-americans, era el “boom”, García Márquez, Vargas Llosa, Cortázar, Cabrera Infante, … Aquí encara estàvem amb la Rodoreda, en Porcel i la Montserrat Roig.

Però el meu record primer del Sant Jordi és de més enrere, de quan anava amb calça curta i de la mà de la mare vam entrar a la llibreria Fevicor del carrer de Sant Josep, de camí de l'escola a casa, i ens va comprar al meu germà i a mi un conte d’en Dumbo, o potser era d’en Bambi. Més endavant vindrien les edicions dels clàssics d’editorial Joventut, principalment Dumas, Verne,...

Des de sempre, doncs, per Sant Jordi, llibres. Però en la pandèmia actual la festa primaveral, cultural i sentimental se’n ha anat en orris. L’any passat estàvem confinats a casa. Vaig poder fer l’obsequi de llibres que m’agrada molt fer als meus més endavant quan ens vam poder tornar a aplegar-nos a taula. Però no s’ha perdut del tot la possibilitat de celebrar la festa, la situació imposa noves solucions.

Si saps el que vols, sols has de demanar-ho per internet i t’ho porten a casa. No, no cal Amazon, aquest gran magatzem virtual que hi ha de tot. Pots anar a la teva botiga de sempre, o aquella altra que hi vas de tant en tant, o directament a l’editorial i cap problema. Clar, això no és decidir i triar al darrer moment el que els pot agradar als obsequiats i el que t’agradaria a tu regalar-los i el que vols per  tu. Si estàs al dia de les novetats o de les col·leccions sols cal navegar una estona per la xarxa i ja pots fer directament la comanda.

A vegades l’encertes, a vegades no tant. Aquest any crec que n’encerto alguns segur, en són sis i a més els dels néts. D’altra banda, m’han plogut del cel quatre llibres per mi que no hi comptava, entre ells el darrer del comissari Kharitos, Màrkaris, “Ètica per a inversors” i l’últim Goncourt “La anomalia”. No hi estic gens ficat a la novel·la francesa; una biografia d’en Berlanga i un sobre la Indoxina que semblen prometedors. Pel meu compte m’he tirat a l’assaig. Juan Soto Ivars acaba de treure una cosa que m’ha encuriosit, “La casa del ahorcado”, sobre les derives identitàries de la societat contemporània, veurem. També lectures per possibles presentacions: Victòria Camps, Lluis Bassets.

Però ja vaig reproduir l’altre dia per les xarxes un article que em va semblar adient: Es compren més llibres dels que es llegeixen. Encara en tinc uns quants que van venir per Reis. Mica en mica ens anirem enfrontant a la pila. Segurament, ara, amb la collita de Sant Jordi, n’hi haurà per fins a ben entrat l’estiu.

Però aquest any hi ha una novetat, o potser m’ho sembla. Les bodegues, amb els estocs que tenen a vesar, s’han llençat a fer promocions de vins i caves aprofitant la diada de Sant Jordi (també ja per més endavant, el dia (?) de la Mare). Tot sigui per tirar endavant i subsistir. Aprofito de les terres del Montsant una bona oferta, semblen vins “juganers”. Ara, a més del contingut, el vi, es vénen ampolles i etiquetes. S’esforcen per vendre, per ells que no quedi.

Llibres, roses i ara també vi per acompanyar els àpats d’aquets dies o de més endavant.

23 d’abril

A darrera hora, abans de la Diada, he entrat a la llibreria i he caigut a la temptació i m’he obsequiat amb un caprici d’aquells que mai hagués pensat. La història sempre m’ha agradat, Grècia i el Mediterrani també. 

La Companyia Catalana a l’Orient. Robert Vinas ed. Dalmau editors. T-2017.

Desmesurat, fora de mida.

A “Informe Semanal” de TVE passen un reportatge (el vídeo sencer aquí) sobre la possible instal·lació en terres de Soria, a Noviercas, d’una granja de vaques de més de 25.000 caps de bestiar. Tota una bogeria!

(foto El Norte de Castilla)

La solució dels problemes de l’Espanya buida, que no buidada com agrada dir a polítics i periodistes indocumentats, no passen per instal·lacions com aquesta que en realitat sols contribuirien més encara a la desertització del territori.

Anem a pams. Primer, no és buidada sinó buida. No és que l’hagin buidat és que s’ha buidat que no és el mateix. No ha estat una acció conscient i predeterminada d’algú, ha estat el resultat del desenvolupament econòmic i social de la col·lectivitat (una etapa del creixement econòmic que s’estudiava temps enrere) que ha reduït l’ocupació en l’economia primària (agricultura, ramaderia, pesca, extractives, ...) fruit d’unes millores en la producció, distribució i comercialització del seus bens i serveis que han aconseguit fornir d’alimentació i matèries primeres al conjunt de la població sense la necessitat de tenir gent fixada a la terra moltes vegades en la pura supervivència o mal vivència.

Segon, no es tracta de seguir la tendència explicada, ensenyada i fomentada per les escoles de negocis (“negocis”) d’anar a cercar la màxima eficiència productiva a la recerca dels majors guanys possibles amb el mite i miratge de que hi guanya tothom. Per aquest camí cap al gigantisme, els monopolis i la manca de tota mena d’escrúpols, sols anem a carregar-nos la Terra (l’exemple del vaixell encallat al canal de Suez n’és una altra mostra). Es tracta de produir sent respectuosos amb la Naturalesa, els treballadors, els consumidors i tota la societat amb qui compartim i construïm la Vida.

Una granja d’aquesta mena és una bomba ecològica, és un perill demogràfic, és l’anorreament del territori, és la destrucció del mercat. Certament, la seva eficiència en termes de producció, preus, oferta, sembla que siguin molt superiors a les granges tradicionals (o ja no tant tradicionals ja que també s’han modernitzat) però això és fals. Cal tornar-ho a dir, tot això és fals, ja que no es té en compte les externalitats que comporta, visibles o amagades. El que sembla que ens estalviem a l’hora de pagar el producte ho paguem d’una altra manera o ho haurem de pagar després (¿qui manté els llits de les UCI’s ocupats pels efectes de la pandèmia ara per ara?). Sí, possiblement podran oferir millors preus (i sobre tot, millors beneficis empresarials) però, a quin cost? Al cost de l’ensorrament d’una munió de petis productors que llavors sí buidaran el territori desapareixen mentre ara el mantenen; al cost d’oferir un producte als consumidors pràcticament sintètic (vaja, ja ho han fet amb l’aviram); al cost d’unes instal·lacions i equipaments públics (pagats per tothom) per portar-hi els inputs i treure-hi els outputs (des de xuclar els aqüífers, a les carreteres necessàries, a l’eliminació dels residus). Algun dia haurem de parlar dels maduixots de Huelva o dels tomàquets del Ejido, oi?

Tot plegat per un plat de llenties (l’ocupació d’un poble, d’un punt en el mapa) a canvi de menys plats a altres indrets. La miop visió dels “pobres” alcaldes que ho veuen amb bons ulls, però que no hi veuen més enllà del seu nas posa de manifest l’obsolescència i el perill que representa mantenir administracions locals impotents , estèrils i inadequades a la vida del món d’avui en dia. Com una administració d’un municipi de 150 habitants (n’hi ha?) pot controlar tot el que comporta una instal·lació agropecuària d’aqueta mida? Impossible. Els promotors faran el que voldran, l’espai s’empobrirà i tot plegats serà pa per alguns per avui i gana per demà per molts més. En tenim molts exemples, sols cal passejar-se pel territori.

Tot això ens pot portar a pensar en com distribuïm la nostra despesa personal i com pretenen que la gent sobrevisqui  (feliç?) amb sous baixos i martingales per entretenir-se, però aquesta és una altra història.

14 d’abril. Aniversari històric, només històric.

Impossible.

No és anormal l’existència de vuit grups parlamentaris a la Ciutadella. Es dóna en altres llocs. A les societats benestants les visions de com és el món i de com s’ha de governar es multipliquen. Resolts els temes bàsics a conservar o a canviar és lògic que sorgeixin els grisos. No hi ha discussió sobre si cal ensenyament o sanitat o carreteres, ara hi ha matisos de si una mica més o una mica menys, de si fins aquí o si fins una mica més enllà, si d’aquesta forma o d’aquella altra. Matisos contrastats, evidentment, i defensats o combatuts amb l’energia d’abans, com si fossin substancials. Alguns els creuen substancials i en fan d’ells la seva vida i la seva lluita. El tot o res queda pels extrems, en general poca gent.

Tornen  a ser-hi  temes bàsics, potser ja hi eren, hi han estat sempre, però van quedar arraconats o entelats pels augments generals de riquesa. Potser altres són nous, potser també provocats per la riquesa, i encara no ens en hem adonat o no hem assumit la seva importància, o fem com els estruços. Mentre tant ens anem esbatussant amb les diferències de matisos en qüestions que ja hauríem d’haver donat per superades.

No és cert que tot es redueixi a l’existència de dos blocs al Parlament, o l’un o l’altre. Cap dels dos pretesos blocs és viable per ell mateix. Les diferències ideològiques dins de cada bloc són molt grans i un Govern de sols un d’ells és de funcionament impossible, algun tast d’això ja l’hem provat. No sols hi ha l’eix “nacional” com se’ns pretén dir, hi ha el social, indefugible. Caldria trobar la forma de compaginar-los, però em sembla que en l’actualitat, amb les correlacions que es poden donar, és impossible també.

No hi ha “arrestos” (veig la segona accepció de la M. Moliner: Arrojo, resolución, atrevimiento), ni voluntat ni capacitat per arriscar-se a trencar de bàndol o canviar de posició Totes dues posicions són estèrils, no porten enlloc, no poden funcionar per elles mateixes. Clar, per això, qui ha de cedir, o millor, què pot cedir?

ERC es troba en mig de tot. Està al cap davant d’un bloc però no pot fer el que vol sinó el que li deixin fer. És fort, sortir de la sagristia sense el birret de prevere. Però si canvia de bàndol, com ha d’acceptar que no té la primacia de la transversalitat ja que aquesta la té un altre, el PSC? I aquests darrers, aquesta segona primacia, a canvi de què poden cedir-la, fet que els costaria d’explicar i fer entendre? Segurament de coses que l’altra banda no pot acceptar, al menys ara per ara, no sé pas si és endavant, potser molt més endavant, quan hagi assumit la inutilitat dels seus esforços. Podríem concretar-ho? No és difícil, però no és ni probable plantejar-ho.

Hi ha un “relat”. Qui i com el construeix, qui i com el ven i qui i com el capgira o el pot capgirar. Aquest és la mare dels ous i és -hi torno, ara per ara- irresoluble.  Presoners dels “fats”?

Estem condemnats –per voluntat popular- a seguir rodolant “rostos avall”, a la divisió i a la decadència.

3 d’abril. Dissabte Sant. Pels cristians creients demà comença tot altra vegada. Bona Pasqua!

El meu Xavier Manté.

Avui que arriba la primavera se’ns ha anat en Xavier Manté.

El vaig conèixer, o vaig saber d’ell per primer cop, quan ens deixava casa seva, al carrer Emili Cabañes, per fer reunions clandestines fa cinquanta anys. Ell havia estat dels del FOC dels anys 60 i llavors ja no militava però continuava sent amic dels “insurgents” (més aviat poc insurgents, però vaja). De família llarga vaig conèixer altres germans seus, ell era més gran.

Després vam coincidir en la creació del PSC. Va participar-hi –com tants d’altres- amb entusiasme. Estic buscant, ja la trobaré, una fotografia a l’acte d’exposició de la posició que tinguérem el socialistes al referèndum de la Reforma Política de l’any 1977 amb la també traspassada Anna Comas, si mal no recordo al Foment. Anà  a la llista de les primeres eleccions municipals democràtiques del 79, al lloc 14, en vam treure 8. Ens va ajudar entrant de càrrec de confiança a dirigir, millor dit a aixecar, el departament de Serveis Municipals de l’Ajuntament. Enginyer de professió s’havia dedicat, entre altres coses, a la maquinària per netejar porqueres a mitja Espanya. Ara es dedicaria a les deixalles dels ciutadans de Mataró.

Vam continuar la relació, ell ja fora de l’Ajuntament i al temps també fora de la militància partidària, en un dels projectes en que hi vam abocar ambdós molta il·lusió, esforços, neguits i feina: la planta  d’eliminació d’escombraries, residus sòlids urbans. Des de la primera instal·lació al 1985 fins a la definitiva deu anys més tard (que va tenir posteriors ampliacions) de la mà de l’empresa TVR. Sempre rememoràvem els treballs i l’èxit assolit en resoldre un problema endèmic de la nostra ciutat i poblacions veïnes i alguna que altra anècdota interessant de la relació amb els Entrecanales. S’havien acabat els abocadors més o menys controlats a tot el Maresme. Sempre vam creure en la incineració d’escombraries domèstiques aprofitant-la per producció d’energia: una central tèrmica que funciona amb brossa com a combustible.

Ja he dit que havia deixat la militància partidària però mai va deixar –fins que no va poder més- la militància cívica i de jubilat la va accentuar. Era creient, practicant a la seva manera, estava en les coses dels cristians progressistes i compromesos en els temes de la solidaritat amb els necessitats, amb el Tercer Món, amb la Pau i la Justícia.

Debatíem cordialment, o no, sobre la situació política a Catalunya. Ell era nacionalista, és conegut que jo no. Discrepàvem, evidentment. De paraula o per escrit ens creuàvem comentaris, opinions i posicions. Recordo especialment les que tinguérem en els primers temps convulsos del “procés”. Sempre acabava, però, amb un “sigueu feliços”. Compartírem taula en dates assenyalades amb amics comuns, férem uns quants sopars de bolets i altres activitats. Recordaré sempre la baixada en bicicleta des del Pla de Beret fins a Esterri d’Àneu passant per Montgarri, o la visita que férem a la Vall Fosca per veure la central hidroelèctrica de Cabdella amb motiu del seu centenari (la foto d’aquesta entrada és d’aquell dia).

A un home vital i belluguet com ell el sistema circulatori li va jugar amb el temps males passades i al final el va deixar fora de combat, lamentablement postrat. Ara s’ha acabat, descansa en pau, Xavier. La ciutat i molts ciutadans li hem d’agrair el que s’hi va dedicar i el que va fer, el seu granet de sorra, pel conjunt del país i més enllà. Quan entri o surti de Mataró per la N-II a l’alçada de la Planta de la Brossa, sempre en vam dir així ell i jo, el recordaré.

Una abraçada Assumpció, una abraçada als fills, Albert, Miquel, Roser, Oriol i Pau.

20 de març. Lamentablement porto en els darrers temps masses notes necrològiques.

En Josep Puig-Pla em fa arribar la foto que no he trobat encara de la que parlo més amunt. És de l'any 1977, en Xavier, l'Anna Comas i jo. Gràcies, Pep.

Desesperançats.

La fallida de Lehman Brothers va ser l’inici de l’esclat de la crisi financera del 2008 que es venia covant feia temps.

La política i l’economia que havien permès la situació també van esclatar. Va saltar pels aires tot un sistema –una forma d’entendre els negocis- basat en la pura persecució dels beneficis a qualsevol preu, de qualsevol manera i sobre qualsevol cosa sense regles que el controlessin.

Els polítics que portaven (o no portaven) les regnes dels governs van  quedar sorpresos i esmaperduts, els ciutadans corpresos. Es van fer declaracions grandiloqüents, Sarkozy, dient que regenerarien el sistema, i al capdavall no van fer res de res. Van pagar els de sempre, els de baix.

Va començar a covar-se una revolta, difusa  primer, inconcreta, que va anar creixent. En la segona meitat d’aquests  anys vint hem vist com s’ha plasmat en desconfiança, descontent i descrèdit de la política en els països amb democràcies. Es va endur Governs per endavant, canvis i alternances buscant noves propostes, naixement d’alternatives més o menys formals o organitzades, esclats de ràbia, desconcert, molt desconcert.

A França, Hollande, Macron, les gilets jaunes. A Itàlia, els grillini i governs tecnocràtics. Al Regne Unit, el Brexit. A Alemanya, el tercet partit és el neofeixista. A Espanya, desprès del 15-M, Podemos, ja esberlat, i també Ciudadanos, naufragant, i ara Vox. Als USA ha governat quatre anys Trump. A Brasil, Bolsonaro. Els que no són democràtics s’aguanten per la força de la repressió, Xina, Rússia, Turquia, ...

Els pobres fugen de la misèria per cames. De Centre Amèrica cap al Nord malgrat els impediments. De la interminable guerra de Síria cap on poden. De la falta de perspectives d’Àfrica cap Europa arriscant ofegar-se al mig del mar.

Com si algú hagués donat un cop de peu a un vesper. Tot s’ha posat potes enlaire.

No s’han trobat, o no han deixat que hi haguessin, respostes. La intransigència dels rics, que ja viuen fora del sistema. La inconsistència de les alternatives, la impotència de les formes tradicionals,... porta a la desesperança dels que veuen (veiem) que els Món se’ns en va de les mans. A més, tot això, agreujat per una pandèmia que provoca el soscavament de la “normalitat” que a la gent els costa d’assumir.

Aquests dies, en pocs dies, a casa els polítics donen un espectacle depriment. Aquí i allà.

Ara, que caldria bastir acords estratègics per afrontar la difícil situació sols veiem moviments tàctics per guanyar efímeres posicions que no porten enlloc.  La batalla du Chemin des Dames.

20 de març. Vet aquí, la primavera.

El treball ja no és el que era*.

*Per alguns (cada vegada més) i segons a on (especialment a casa nostra). Gràcies, Albert, per fer-nos-hi pensar.

La data és coneguda, se’n ha parlat bastant: 1979. En aquell any es van produir tres esdeveniments que van comportar el començament de l’ensulsida del funcionament de l’economia industrial capitalista tal com s’havia vingut coneixent des de la Revolució Industrial. D’una banda l’ascens al Govern Britànic de Margaret Thatcher, amb el seu TINA i el doblegament del sindicalisme tradicional. El segon és la pujada al soli pontifici de Joan Pau II i el que va representar de punta de llança contra el sistema comunista soviètic alternatiu al capitalisme. El tercer, la rehabilitació de Deng Xiaoping i la revolució que va representar establir pel seu país que l’important no és el color del gat sinó que caci bé les rates.

Establiment del neoliberalisme, desaparició de l’alternativa al capitalisme, entrada en el mercat mundial d’un gegant tant gran com la suma dels actors existents fins llavors. Xina la fàbrica del món, sols hi ha un sistema econòmic i aquest es basa en que tothom s’ha d’espavilar.

El món “occidental” sacsejat per la història. Fins llavors, des de la Revolució industrial, el capitalisme era cosa seva, ara ja no, i tot el que s’havia bastit sobre fonaments diferencials s’havia d’anar canviant ja que s’esquerdaven. Les construccions socials no desapareixen de la nit amb el dia. Van evolucionant adaptant-se millor o pitjor. Encara, durant un temps, coexistiran mètodes nous i vells, en altres moments històrics també s’ha donat això.

S’havia aprofitat la riquesa diferencial per reforçar prou els fonaments amb més materials. Ciència, tecnologia, capital i treball, institucions, democràcia. Tot això va permetre trobar sortides per adaptar-se als nous temps i no va caldre –d’entrada- renunciar a "l’estil de vida” opulent i benestant que s’havia assolit.

Però amb el temps, poc a poc, les coses anaven canviant. No es podien mantenir totes les estructures sorgides de l’era industrial d’una part del Món. Entràvem, aquí, a les societats post industrials, tecnològicament avançades, que ens conduirien a la societat digital (no sé si el nom és gaire exacte) que ja estem vivint avui, no solament nosaltres sinó ja tot arreu.

S’havia arraconat a Marx, però com les “meigas”, el que va dir hi era:   Les relacions de producció vénen determinades pel desenvolupament de les forces productives. Si aquestes ja són unes altres, les relacions de producció també ho seran.

Cal adaptar-se i trobar noves vies per mantenir o incrementar el benestar de les poblacions. És possible aconseguir-ho. Tenim els coneixements i les tècniques per fer-ho possible, però hi ha grans resistències dels que tenen el poder, com sempre hi ha hagut, no és nou.

És simpàtica la comparació de les resistències corporatives als canvis amb les que mostren les religions. Hi ha noves maneres de veure la vida que xoquen contra el que estableixen les doctrines mil·lenàries. Hi ha noves maneres de treballar, d’organitzar el treball i les empreses, que xoquen contra les reglamentacions i institucions d’una època ja superada.

Cal repensar moltes coses, començant per l’escola, la formació i la universitat. Cal repensar els horaris i les jornades. Cal repensar els governs i les normatives que destil·len i pretén mantenir. Cal repensar els impostos i la despesa pública.  Cal repensar l’organització de la vida, de l’oci, del treball i de l’esbarjo. Cal repensar l’urbanisme i la mobilitat. Cal repensar les formes de control i regulació que pacientment s’havien anat aixecat. Estem en un altre Món ja, emergeixen noves formes i noves actituds, potser en sectors concrets que esdevindran privilegiats per haver-ho vist i saber adaptar-s’hi. Pot quedar molta gent despenjada, per edat, condició social o coneixements. Hi ha riquesa per afrontar-ho i hi ha coneixements per fer-ho. Hi ha molta feina pendent, potser no treball rendible econòmicament, però feina..., a dojo!

Tot això es pot fer de grat o per força; a trompades o  paulatinament; pensant en el comú o salvi’s qui pugui; participant-hi alguns, els que s’espavilin, o explicant-ho bé perquè s’hi apuntin els més; amb incomprensions que ens portin a flamarades de rauxa o amb ajuts puntuals i concrets per què hi hagi més seny.

Podria parlar d’exemples molt propers que vam pensar temps enrere i que s’han malbaratat, però ara no és el cas.

19 de març.

El dia del Pare.

 Marc Chagall. La dansa, 1951. Musée Pompidou. Paris.

Perdoneu. Diu que avui és el "dia del Pare". Una mica d'autoestima també, oi? Gràcies.

19 de març.

Sr. Foix.

Estic llegint “Una mirada anglesa”. Lluís Foix. Ed Columna, B-2021.

The Times, llegit per la gent que mana.

The Guardian, per la gent que els hauria agradat manar.

El Financial Times, pels propietaris del país.

The Daily Telegraph, pel que s’han quedat aturats a l’Anglaterra victoriana.

The Daily Express, pels que creuen que l’emperadriu Victòria encara viu.

The Daily Mirror, per l’esquerra progressista que es pensa que mana.

Tota aquella indústria periodística es concentrava en un parell de milles quadrades, en que passaven moltes hores els periodistes més distingits i influents. Plomes cultes, agres, sarcàstiques, brillants i  fantasioses es movien pels pubs, els bars, els restaurants i els clubs de la zona. El consum de vi francès era espectacular. Les pintes de cervesa buidaven un barril rere un altre. L’alcohol ofegava les penes i les frustracions tan habituals en aquest vell ofici.

Això era fa temps. Podríem fer avui un anàlisi semblant de la premsa al nostre país? Seria curiós.

14 de març.

La democràcia.

Els han venut que la democràcia està per sobre de les lleis. Els han venut bou per bèstia grossa. La democràcia és un sistema amb molts components, les lleis en són una part, qui les fa, qui les executa, qui les interpreta (vaja, Montesquieu) però és la part que la regeix, amb tots els defectes i interpretacions que vulgueu i de qui vulgueu, però és la base del sistema. No és l’arbitri d’un o d’alguns, és el predomini de la norma degudament establerta.

Les lleis es poden canviar si la voluntat popular degudament representada i amb les formalitats corresponents així ho acorda. Però no s’hi pot passar per sobre de qualsevol manera. És una de les normes de la democràcia. El gran defecte dels fets de setembre octubre del 2017 a casa nostra va ser precisament aquest, saltar-se de qualsevol manera les lleis. Cal insistir-hi, el Parlament de Catalunya no és sobirà, és una emanació d’una llei superior que és la Constitució espanyola del 1978. El President de la Generalitat de Catalunya l’anomena el Rei d’Espanya. Costa d’empassar, oi? Que a alguns, molts, no els agrada?, cert, però això –per molts que siguin- no els dóna dret a poder saltar-se de qualsevol manera el sistema establert. Tota la bastida del nostre sistema polític rau aquí.

Les democràcies es van fent –i desfent-, evolucionen i no són pas uniformes. N’hi ha en reialmes i en repúbliques, unitàries, federals i confederals. En països grans, molt grans i petits. N’hi ha de governs presidencialistes i de parlamentaris i mixtes. Els legislatius poden ser unicamerals o bicamerals. N’hi ha amb jutges escollits i jutges designats. És un sistema que va evolucionant, des de les antigues de representació de base censatàries a les universals amb vot femení inclòs (que va costar anys i panys), fins a les més participatives. Totes es regeixen per unes normes que es poden anar modificant, però a través dels procediments establerts per elles mateixes o per un cop de força que les canviï, encara que generalment els cops de força són per destruir-les, no pas per millorar-les.

Què trist explicar el que és evident i que s’ensenya a les primeres nocions de Ciència Política.

Un poble d'ovelles acaba engendrant un govern de llops.

12 de març

Carme en el record.

Va néixer a La Garriga. Es va casar amb un noi de Taradell i allà va portar el seu primer fill al món. En vindrien dos més, un altre noi i una noia, aquesta ja va néixer aquí.

La vaig conèixer quan van haver de traslladar-se a viure a Mataró arran del nomenament del seu marit com a director de l’oficina d’una important llavors entitat bancària i vaig coincidir amb el seu fill gran, en Josep, als pupitres del col·legi.

Primer van viure al carrer Pizarro que en aquells temps era l'últim carrer de l’eixample de la ciutat, darrera encara hi havia camps de pagès i la bòbila. Després, la família Molsosa, va traslladar-se al penúltim pis de la torre de llevant de l’edifici de l’Aliança, a Sant Simó, al costat d’on s’havia traslladat poc temps abans la meva. M’hi vaig passar moltes estones en aquella casa.

Els fills es van fer grans, un d’aquí per allà, els altres aquí o allà. La vaig anar veient, ja menys. Va enviudar fa temps, en Ramon se’n va anar primer. Va veure créixer els néts i no sé si pas gaire les besnétes. Ha viscut fins els 98 anys. Els darrers més enllà que no pas aquí. Però encara vaig poder saludar-la de tant en tant assentada a la Plaça de Santa Anna on els seus fills, el gran i en Sidret l’acompanyaven des de la Residència Municipal de Sant Josep a fer un vol i a prendre el sol i l'aire. Recordaré el seu somriure quan li agafava la ma i li deia unes paraules que vés a saber quins records li despertaven en la seva foscor.

Ara, sense adonar-se, amb la presència de la Glòria al seu costat, se’n ha anat ja definitivament. Per sempre en el meu record, Carme.

8 de març.

Drets i deures.

 

Ens hem passat amb el tema dels drets. Hem de parlar dels deures. Tot és: els meus drets. I els meus deures?, ningú en parla. He de tenir, …dec fer? Conceptes que en la contabilitat (compte que són al revés de com s’entenen literalment) són molt clars.  Debe, Haber, Saldo. Si el saldo és positiu, tenim. Si és negatiu debem. Em sembla que en les societats riques com les nostres, debem més que tenim, especialment respecte a la naturalesa i a la resta de la Humanitat en general, encara que sembla que no en tenim prou de res.

La vida és marevellosa. No en sé l’origen, però val la pena servar-la i fer-la creixer. Ara cal pensar: no en què ens dóna, molt, no hi pensem més, sinó què hi donem nosaltres, crec que ara poc. Hi ha molta feina a fer, treball productiu per la colectivitat, no pel benefici personal, o d’alguns. Benefici per a tots.

Potser viuriem més tranquils si sapiguéssim perquè hem d’estar ocupats i què aportem al conjunt, a la comunitat. Els temes que ens preocupen serien vistos d’una altra manera.

Com afrontem els temes del treball, de la immigració, de la seguretat, de la representació política, de la vida associativa, de la cultura, de l’ensenyament i de l’esbarjo, de les diferents generacions.

Ja sóc gran, m’he fet gran. Potser no me’n hauria de preocupar, és una feina dels que ens vénen al darrera, és la seva feina com ho va ser en el seu moment la nostra, la meva. Però no me’n puc desempellegar de tenir-ho al cap. Omple els meus pensaments.

7 de març.

Barruts i estrellats.

Ahir vaig acabar “Barruts i estrellats” traducció lliure particular del titol del llibre de l’Albert Soler.

 M’agafo una frase i l’adapto: “ En el mundo civilizado, lo que grazne un jubilado en las redes, en las redes se queda, por más que antes de jubilarse fuera… lo que fuera”.

“Lo mejor que dijo Junqueras en su primera aparición televisiva fue que cuando se encontrara con Miquel Iceta, este no sería capaz de aguantarle la mirada. Ni Iceta ni nadie, pensé para mi, mientras la cámara mostraba su primer plano.” Genial!

7 de març.

Què cal millorar?*

* A J.M.P. i R.S.

Dos bons amics, de la meva quinta, coincideixen en preguntar-me si tinc notícia de l’estudi del que s’han assabentat pel programa d’en Xavier Grasset al 3/24 de TV3, “Com millorar la qualitat de vida dels ciutadans de Catalunya” que ha elaborat “Economistes pel  benestar”. L’estudi, em diuen, té unes 80 pàgines, si el conec i si conec als seus autors.  M’envien l’enllaç a una notícia de l’especial d’economia de “El Punt- Avui” que resumidament explica el treball.

He d’agrair de vell antuvi la confiança que em manifesten en demanar-me la meva opinió. Sé algunes coses d’aquest tema més que no pas ells pel meu ofici, però tampoc gaires més. Els he de demanar excuses si les meves respostes a cop calent foren una mica esquerpes, el tema em posa dels nervis.

No, no conec l’estudi (ara l’he vist al buscar els enllaços). Sí que conec a alguns dels seus autors. Amb en Joan B. Casas de fa molts anys, vam treballar plegats a la Generalitat pre autonòmica, i després hem continuat tenint relacions professionals, ell en tant que auditor i jo en tant que auditat. D’en Francesc Raventós, que va ser director de l’INSALUD i Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Barcelona i President del Col·legi d’economistes (del que jo no en sóc membre), en tinc bona coneixença. De l’Albert Carreras sé del seu càrrec de Secretari d’Economia al temps del Conseller Mas-Colell. Dels altres noms no en sé res.

Manifesto també d’entrada que els mitjans de comunicació que em citen no els segueixo mai, òbviament pel seu biaix independentista: “Tele procés” i el gironí trabucaire “El Punt”, encara que veig que la noticia l’han publicat altres mitjans, que regularment tampoc segueixo.

No, no he llegit l’estudi, ni m’atreu fer-ho. Ja sé de què va sols amb el títol: “Com millorar...” Uff, ja sé el que segueix. Però el que més em fa defugir d’aquesta mena d’estudis no és que ensenyen la poteta de seguida, sinó alguna cosa més de fons.

Estic convençut que hem de millorar, però decreixent. Hem de millorar el repartiment entre els ciutadans, arreu. No podem  continuar pensant en un món finit en el que els seus habitants pretenen tenir unes perspectives infinites. Això és impossible, no pot ser. Hem de repartir millor, hem d’anar per una altra via.

Llegeixo l’article periodístic per correspondre l’interès dels meus amics. El llegeixo varies vegades per entendre’l. Sembla que els autors del treball parlen dels diners que falten per tenir uns serveis de benestar, (sanitat, educació, serveis socials, habitatge, transports de rodalies), de qualitat de vida, millors pels ciutadans. Reprenc el que acabo de dir: millorar em sembla molt subjectiu. Ja sé que és objectivable, però a partir de quines premisses? Què vol dir millors? Fins a quin punt els volem millors? Com que sóc de l’ofici ja entenc què volen dir: equiparar-los a uns estàndards o nivells pre establerts i determinats i comparar-los amb els que tenim ara. Sembla que deriven, segon la notícia periodística, repeteixo, cap al magrejat  concepte del dèficit fiscal i a l’infaust “Madrid ens roba”. Ja em desanimo i ho deixo.

Això de que aportem més del que rebem i per tant no és just és un argument que com he dit abans em posa dels nervis des de la meva perspectiva ideològica. Segurament que és així, però és que crec que és el que ha de ser. Si som més rics que altres hem d’aportar més al que en són menys que nosaltres. Val, és un principi ideològic, és el meu principi ideològic. Per tant, continuar la conversa sobre aquest tema amb aquest punt de partida no hi estic disposat. Què passaria a la U.E. en les relacions entre Alemanya i Bulgària? I a Catalunya, què passaria entre la Regió Metropolitana i la Catalunya interior? Si tothom rebés el que aporta, com aguantaríem els serveis universals? Tot parteix d’un biaix ideològic que, ho sento, no m’interessa. Deixo de banda la possible gestió de més recursos en segons quines mans, a la vista està, i algunes dels autors de l’informe.

Vull parlar del món, d’aquest món que amb la dèria –moderna, cal dir-ho- del creixement com a excusa per tapar les boques dels pobres (que per cert, han millorat molt), uns quants rics que mai en tenen prou d’apilonar “doblers” porten a la Humanitat al precipici.

La Terra continuarà girant, però potser no hi haurà vida que ho faci sobre ella. Com a Mart, per exemple.

1 de març.

A la cruïlla. ERC: Quo vadis?

 El hombre que en la montaña

-Por la cruz de algún camino-

oye la voz del destino

Y se aleja de su cabaña…

 

Setmana decisiva per saber cap a on es decanta ERC. Ells tenen la clau de com serà la legislatura a la Ciutadella. Suposo que a hores d’ara ells ja ho saben o ho han decidit, i també sospito per a on. Però ara s’haurà de plasmar visualment, cap a un costat, probablement, o cap a un altre, difícilment.

La tensió d’aquests dies als carrers de Barcelona es deu a això, lo del “rapero” és l’excusa. A veure qui mana de veritat, com al 36, encara que llavors va ser èpic, hi havia armes pel mig. Ara és una farsa per continuar –alguns- amorrats a la mamella fent veure que imposen el seu model de societat, o que pretenen imposar-lo.

Aquesta tensió és un xantatge en tota regla per doblegar ERC a mantenir-se fidels –o tutelats- dins de les rengles dels independentistes radicals. Ai d’ells si s’atreveixen a passar-se a l’altre bàndol!! La fúria celestial, o belga, caurà sobre els traïdors i se’ls expulsarà de… la menjadora. Clar, que si traeixen igual són els radicals els que es queden sense. Hi ha moltes “boques” en joc.

De l’escenari sortit de les darreres eleccions dos escenaris són possibles: un d’estèril, continuista, que ja no dóna per a més. Bé, dóna per que alguns vaguin tirant de la riferta recolzats pels més radicals. Un altre model és el model trencador amb aquest bassal putrefacte a on ens estem ofegant.

Aquell oasi, si mai va ser-ho, ara és un pantà estancat que ho empudega tot: l’economia, cap a la decadència; la societat, esquinçada; la política, desacreditada. Les repercussions de la direcció que decideixi emprendre ERC aniran més enllà. Compte que hi pot haver un gran esclat, potser és el que es busca.

El “Vivales” haurà aconseguit fer un gran “pollastre”, com va prometre, que se’ns endurà a tots per endavant, a ell també. Però no hi té res més a perdre del que ja ha perdut.

Nadie niege su destino.

Es que ser home es seguir

-y un ideal perseguir-

por la vida hacia adelante...

28 de febrer

Okupació municipal. Expropiació d’ús*.

*A Meritxell Batet, ara Presidenta de Les Corts, que en parlàvem fa uns quant anys.

Els Consistoris municipals -en el tema de les necessitats d’habitatges dels seus ciutadans- tenen uns quants problemes que han d’afrontar i pels que no disposen de gaires solucions.

Problemes.

1.   Posem-ho pel davant: els falten recursos. O en tenen en quantitats insuficients, o els destinen –tampoc en tenen tants pocs- a altres coses que consideren més prioritàries, encara que a vegades siguin “collonades” que exigeixen col·lectius que imposen la seva veu per sobre de prioritats evidents.

2.    Es troben amb l’existència de propietats abandonades, veritables “mans mortes” del segle XXI. Entitats financeres que no saben què fer amb el capital deteriorat que tenen entre mans i que els ha vingut de retruc d’operacions fallides; particulars que no tenen recursos o tenen embolics jurídics per posar en funcionament el seu patrimoni; administracions públiques que l’obsolet funcionariat que les serveix és incapaç de donar sortida als immobles que ja no usen; institucions religioses i civils que tenen veritables baluernes que cauen a trossos;... En definitiva, restes de sèrie que estan a les golfes empolsinades o al “baúl de los recuerdos” que estan deteriorant-se  en mig de l’espai públic a la vista de tothom.

3.  La necessitat imperiosa de ciutadans desafavorits de tenir un sostre com Déu mana i poder aixoplugar-se dignament. Això dona lloc a infra habitatge, sobre ocupació, barraquisme, “okupació”, estafes, aprofitaments escandalosos, misèria. També a desvergonyits i espavilats que tiren pel dret, porta avall sense condicions mínimes ni esforç personal i s’apropien de l’ús d’un sostre.

4.    La misèria porta a la marginalitat i aquesta està a un pas de caure a la delinqüència per sobreviure, primer petita, després, vés a saber. Això provoca conflictes veïnals, pors i sospites, que poden derivar en reaccions polítiques molt perilloses pel funcionament de la col·lectivitat en forma d’actituds anti democràtiques.

Solucions.

1.    Front a aquest panorama cal plantejar respostes. D’entrada tot és difícil, especialment disposar de més recursos econòmics. Tothom demana (aquí), però poden provar-se algunes vies alternatives pel que fa a les propietats en “mans mortes”. L’expropiació de l’ús, per exemple. Cal normativitzar-ho, però no és tan difícil, sols falta... sí, exacte, allò que sempre es demana per qualsevol assumpte i que és tant complicat: voluntat política. Cobrir la necessitat (reconeguda constitucionalment, art. 47 C.E.) de que els ciutadans disposin d’un habitatge digne és un desig lloable, amplament compartit i moralment acceptat. Per tant...

2.     Un inventari de propietats abandonades, a mig fer, en runes fins i tot, és factible si es dóna a fer als Ajuntaments que són les administracions que veuen i viuen  més de prop el problema.. Tot seguit, expropiar. No la propietat (ja es cuidaran els seus detentors de  preocupar-se per ella si algun dia ho volen fer), sinó l’ús durant un període establert (posem 5-10 anys renovables) per part de l’administració local amb l’exempció de les càrregues tributaries pertinents.

3.  La rehabilitació, reconstrucció o nou aprofitament hauria de ser a càrrec de l’administració expropiant que seria també la responsable de facilitar amb els criteris de prioritats socials convenients els possibles destinataris d’aquest ús expropiat: contraprestacions monetàries, o no; durada; manteniment; altres obligacions... En aquesta tasca les administracions locals de segon grau (Diputacions) podrien jugar un gran paper pel que fa als Ajuntaments petits. Podríem parlar d’“okupacions municipals” que crec molt més correcte que les ocupacions salvatges que s’estan produir ara.

4.   Una interessant moguda del mercat immobiliari posant en oferta actius en desús i facilitant la demanda a col·lectiu varis als que ara els és inassolible, reduint les friccions ineficients i injustes que s’hi donen.

Conseqüències.

-Feina pel sector de la construcció.

-Mobilitat de capital ara en “mans mortes”.

-Millora el mercat immobiliari.

-Menor necessitat de recursos públics.

-Preservació del dret a la propietat.

-Reducció de problemes socials.

-Distribució territorial en l’espai urbà de l’acció pública.

- Millora de la convivència ciutadana i de la consciència cívica..

-Adequació de les administracions locals a la realitat social.

-Una societat millor, més justa, més cohesionada, pro-activa.

Avui per avui, l’habitatge és el principal problema pendent de resoldre per cobrir les necessitats bàsiques de la comunitat. Els altres bàsics, el menjar, el vestir, la salut, l’educació, la cultura, estan força resolts, alguns sinó del tot.. Fem propostes i actuem, sobre tot actuem, per resoldre’l. Posem-nos-hi? 

No és pas la primera vegada que reflexiono sobre el tema. Fa quatre anys ja en vaig parlar en termes semblants (aquí)

27 de febrer.

Reis del món.

L’arrancada del llibre, després dels títols de crèdit,  és cinematogràfica. Un nen, en Joan, presencia estorat i espaordit dalt del carro estant del seu tio Guillem una baralla entre uns pinxos contrabandistes i uns desmanegats guàrdies civils. A l’altre costat, ja un home, un altre Joan dirigeix discretament la partida. És el començament d’una relació inversemblant que durarà tota la vida de dos personatges antitètics. El nen esdevindrà el Dr. Joan Mascaró, una eminència, professor a Cambridge, introductor, traductor i propagador de la literatura mística hindú. L’home ja era llavors Don Joan March, el fill de can Verga, que serà conegut com l’últim pirata del Mediterrani.

D’aquest segon en sabia la història ja que no sé pas com a casa de jovenet va córrer una edició de l’obra de Manuel D. Benavides sobre el personatge, fet que en la postguerra i la dictadura tenia el seu què. Del primer no en sabia res, però amb una ullada a la Viquipèdia en vaig tenir suficient informació i em va donar mig spoiler de com anava l’obra que tenia entre mans.

La història d’ambdós personatges s’explica a través de dues figures subalternes. Primer l’Emili Tremulles, ma dreta de don Joan, que va recordant esdeveniments de la vida del seu amo i de retruc de la seva, mentre es desenvolupa una trobada entre els dos personatges, en Joan i don Joan, al despatx del segon a Ginebra en un dia nivós i turmentós a la riba del llac Leman. Després, Don Joan, sense aconseguir el seu desig que en Joan treballi per ell dirigint la seva fundació, desapareix del relat. El relleu de la trama l’agafa un altre personatge subaltern, la Kathleen Ellis-Mascaró, la muller del professor, que va escrivint un diari, que pren i deixa en el temps, que va dialogant amb sí mateixa i que acaba tancant el cercle de l’obra: en Martí demanant almoina pels carrers de Ciutat. Els personatges es troben per darrera vegada a Madrid, al Palace, i en Joan és enterrat a Santa Margalida on va començar tot.

Dos mons hi són contraposats, el del traficant i financer i el de l’estudiós i místic. Les seves aventures, les seves vicissituds familiars, els sentiments que aixequen, els amics i relacions que conreen i que es creuen. Tot el segle XX, el nostre segle XX. Hi apareix. Abd el-Krim, en Franco, en Churchill i els Beatles. L’espiritisme en el pensament i l’obra del Dr. Mascaró: l’aparició de la veu d’ultratomba d’en J. M. Keynes és sensacional!  "Adoro les reunions de comunistes!"

Tot el misticisme i tot el poder dels diners.

-I vós. don Joan, què en penseu, de la mort? De la vostra, vull dir. Què us fa sentir la idea d’haver de morir un dia?

El silenci va fer que tornéssim a sentir la insistència de la pluja als vidres. Don Joan va tornar a exhalar una glopada de fum, va deixar que es dissolgués dins l’aire i va contestar en un to de veu inesperadament baix, com si parlés per ell mateix:

-La mort em sembla un mal negoci, sempre hi perds. –Ens va mirar apesaradament al doctor i a mi-, i jo no faig mai un mal negoci.

M’ha agradat. “Els reis del món”, Sebastià Alzamora. Ed. Proa, B-2020.

24 de febrer.