Ens ho diuen des de l'Àfrica.

 

Manllevo del blog de l’amic Quico Trillas aquest curt discurs de l’ambaixador de Kenia a l’ONU arran de la invasió d’Ucraïna per part de Rússia. En Francesc Esteva me’n va parlar elogiosament i cert, en poques paraules, molt bo per refredar els “caps calents” que corren entre nosaltres.

UNA NOSTÀLGIA PERILLOSA (Traducció al català d'una selecció del discurs de Martin Kimani, Ambaixador de Kenia a l'ONU, en el debat sobre la invasió d'Ucraïna per l'exèrcit rus)

Kenya i quasi tots els països africans van néixer amb el final dels imperis. Les nostres fronteres no les vam dibuixar nosaltres. Van ser dibuixades en llunyanes metròpolis colonials, com Londres, París o Lisboa, sense cap atenció a les velles nacions que quedaven separades.

Avui, als dos costats de les fronteres de cada país africà hi viuen els nostres compatriotes, amb els quals compartim vincles històrics, culturals i lingüístics profunds. Si haguéssim triat en temps de la independència aconseguir estats sobre la base de l’homogeneïtat ètnica, racial o religiosa, encara avui, totes aquestes dècades després, estaríem lluitant en guerres sagnants. Pel contrari, vam acordar que acceptaríem les fronteres que vam heretar, però que treballaríem per la integració política, econòmica i legal de tot el Continent. En comptes de formar nacions que mirin cada vegada més enrere en la història amb una nostàlgia perillosa, vam triar mirar cap endavant cap a una grandesa que cap de les nostres nacions i els nostres pobles havia conegut mai.

Hem de completar la nostra recuperació de les brases dels imperis morts de manera que no ens llenci de nou cap a noves formes de dominació i opressió. Vam rebutjar l'irredemptisme i l'expansionisme de qualsevol mena, incloent factors ètnics, racials, religiosos o culturals. Els rebutgem avui de nou. 

28 de maig.

Malson per entregues.

 

La ciutat real.

 

26 de maig.

L’àlbum de l’any de la pandèmia

 

M’ha costat però al final l’he acabat. La procrastinació, anar-ho deixant per més endavant. Sempre hi ha coses a fer, anar en bicicleta, llegir, atendre els compromisos adquirits, la casa, les relacions socials, la feina encomanada,...

Al acabar l’any 2020, l’any de la pandèmia, vaig pensar que estaria bé fer un àlbum de fotografia que recollís el que havia estat la nostra vida (la de la família) aquell any. En el futur, preguntarem, o preguntaran: i com ens ho vam passar, què vam fer, quin panorama hi havia? Vaja, un document per deixar a les generacions futures per si els fes mai gràcia mirar com ho vam viure. Encara que el més probable es que mai se’l miri ningú.

Resulta que el primer mig any, fins a la revetlla de Sant Joan -que ja vam poder celebrar com sempre- em va portar un mes. A començaments de febrer del 2021 ja havia confegit 70 pàgines que comprenien els moments més durs del confinament. Vaig tancar un àlbum que vaig fer editar i, satisfet, em vaig posar a fer el segon semestre per fer-ne un 2on. volum. No sé pas que em va passar, però em vaig encallar a la translació del mes d’agost -que havíem passat de vacances a l’Empordà- i allà es va quedar per continuar.

Quan relacionava les coses pendents per fer sempre sortia acabar el segon àlbum de l’any de la pandèmia. Van arribar les vacances el 2021 i les vam fer extraordinàries, però tampoc vaig ser capaç d’ordenar el material, fotografies, fulletons, planells, bitllets, records gràfics recollits per fer-ne com sempre -des de fa uns quants anys- un àlbum que recollís l’experiència. Doble retard. Feina per fer.

Ara fa pocs dies m’hi vaig posar i l’acabo d’enviar a editar. És més gruixut que el primer, hi ha l’agost -les vacances- i el desembre -les festes nadalenques-, i han sortit 86 pàgines. Total 156, no està mal.

Amb textos comentant cada mes, obrint i tancant ambdós períodes, una munió de fotografies -no les he comptades- recullen que va ser aquell any. Déu n’hi do! Sí que vam estar confinats, sí que posteriorment van estar limitats, sí que vam anar amb precaució, sí que vam mantenir “bombolles” i vam acabar amb algun coneixement telemàtic que d’altra manera no tindríem,..., però registrar tota l’activitat d’un any permet veure que vam fer moltes coses, potser perquè la nostra manera de fer i de viure  ens ho va fer fàcil. Certament, pel que a mi fa referència, per la salut mental no va ser pas negatiu, tot al contrari. Tampoc vam ser afectats per l’economia, els jubilats no vam patir gens. Després ha vingut aquesta fal·lera de sortir al carrer, jo no la tinc pas.

24 de maig.

Centenari d'Aigües de Mataró S.A.

 

Moltes vegades he dit que el dia que els veïns obrin l’aixeta i no ragi aigua o, pitjor, que tirin de la cadena i no es netegi la tassa perquè la cisterna està buida, els retrets (i renecs) dels afectats a l’Alcalde arribaran fins a quatre generacions enrere de la seva nissaga.

Per això, amb motiu del Centenari de la companyia de l’abastament d’aigua a Mataró (AMSA), vam creure convenient una conferència explicativa del ús de l’aigua del riu Ter del que tant se’n ha beneficiat la nostra ciutat.

L’aigua plou del cel i degudament recollida i aconduïda arriba a les cases i a tota mena d’establiments industrials i comercials i serveis de rec als pagesos. Després d’usada per múltiples coses, entre elles la més important en una ciutat és la de la higiene, també degudament recollida, aconduïda i tractada, va al mar per tornar a començar el cicle.

Tot aquest cercle és estratègic per a la col·lectivitat i el seu mal o deficient servei és perjudicial pel medi ambient, és a dir per tot el que hi viu, començant pels propis humans. No sé pas si les administracions, ocupades i apressades per la ciutadania en múltiples activitats i problemàtiques, li dona la importància cabdal que mereix.

Parlament a l’acte institucional del Centenari d’AMSA.

Can Palauet, 23 de maig de 2022.

 

Gràcies Sr. 1er. Tinent d’alcalde.

Bona tarda a tots vostès, assistents a aquest acte, un més amb el que volem commemorar el centenari de la nostra companyia “Aigües de Mataró S.A.”. Com a President del seu Consell d’Administració em plau donar-los la benvinguda.

El març de 1922 es constituí formalment “Aguas de Argentona a Mataró S.A.”, llavors, doncs, una empresa privada. De la seva continuïtat, amb moltes vicissituds, enguany en celebrem el centenari.

L’abastament d’aigua a les poblacions ha estat una feina cabdal des de temps immemorials. Era una feina -pel general de l’administració del comú- de vetllar per tal que arribés aigua en condicions a fonts, molins, i llocs públics. També hi havia particulars que, cuidant dels seus interessos, s’esmerçaven en disposar de pous i mines que els donessin l’aigua per satisfer les seves necessitats generalment de caire productiu.

El segle XIX veié canvis importants en el sector provocats d’una part per les transformacions econòmiques que va portar el capitalisme i d’altra per l’assumpció de les necessitats preconitzades pels “higienistes”. D’aquesta manera, al costat dels serveis tradicional que feia el comú, aparegueren empreses que , partint de fórmules associatives de l’Antic Règim, arribaren a la constitució de societats mercantils com és el cas que ara commemorem.

Tot això està molt ben explicat en el llibre que amb motiu del centenari ha editat AMSA fet per un gran coneixedors del tema a la nostra ciutat, el Sr. Rafael Montserrat Bartra.

AAMSA, empresa privada el 1922, es converteix en “mixta” (privada amb participació pública) el 1945 per la fusió (podríem dir-ne absorció?) amb el servei públic existent i al poc els capitalistes inicials són substituïts per la Caixa d’Estalvis de Mataró. Els esdeveniments meteorològics de l’any 1965 porten de cap a la segona municipalització d’AMSA (La primera va ser efímera i conseqüència de la revolució i la guerra civil del 1936-1939). L’Ajuntament compra les accions privades, és a dir AMSA continua essent una entitat mercantil però la titularitat del seu capital és públic. No serà fins a començaments de 1990 que AMSA (ja deslligada de les seves relacions amb la veïna població d’Argentona) esdevindrà el que és avui: una societat privada municipal.

És desig d’aquesta Presidència -i no dubto dels components del Consell d’administració d’AMSA- la voluntat de pervivència en el futur d’aquesta societat en el seu actual format recollint unes conclusions de la Memòria que es va redactar al 1945 per intentar assolir precisament el format empresarial en que ara es dona l’abastament d’aigua a la població de Mataró:

“Con este convenio, el Ayuntamiento de Mataró, tiene la intervención necesaria para evitar que se atropellen los intereses generales de los vecinos, en holocausto del negocio industrial, al propio tiempo al ayuntamiento le está vedado perturbar el desenvolvimiento del negocio por exigencias de tipo político o gremial.”

D’aquests cent anys de trajectòria en el serveis diu en Rafael Montserrat: “La portada de l’aigua el Ter a Mataró ha estat el fet més important de tota la nostra història com a empresa subministradora d’aigua. Sense els cabals que aquesta portada ens ha proporcionat no hauria estat possible mantenir el servei amb la quantitat, la qualitat i la garantia que requeria el desenvolupament de la nostra ciutat.”

Amb permís de la Presidència cedeixo la paraula al Sr. Joan Gaya, vell amic de treballs municipalistes sobre la qüestió que avui ens aplega, que ens parlarà de l’aprofitament de l’aigua del Ter.

Sr. Gaya, endavant.

24 de maig.

Céret. Cerise en fête.

 

Fa dies que havíem programat anar a Céret a veure l’exposició d’en Jaume Plensa “Chaque visatge est un lieu”. Crec que l’anterior vegada que hi vam  anar també va ser amb motiu d’una altra exposició del mateix artista. Ens coneixem força la població dels temps que hi anàvem a veure maratonianes sessions de cinema de pel·lícules que no es podien veure a casa. Quan el museu encara era “national”, quan la remodelació que va inaugurar el President Mitterrand, quan ens podem perdre a dinar a Cal Bisbe.

Però no sabíem que aquest cap de setmana  passat en aquesta població del Vallespir s’hi celebrava la festa de la cirera. Una munió de gent omplia els seus carrers i places amb una animació extraordinària. Ens vam anar a dinar a la veïna Amélie les Bains que s’hi estava més tranquil. A primera hora de la tarda ja tornàvem a ser a Céret, aparcant de qualsevol manera i anat al Musée. Plensa sempre val la pena i he somiat amb una de les seves obres ara exposades en l’espai públic proper com n’he vist d’altres seves arreu. Somni suposo impossible, però somiar és de franc.

He tornat a delectar-me amb la col·lecció de ceràmiques de Picasso que em té el cor robat. A la sortida un vol pels carrers que continuaven animats i bulliciosos. Caldrà tornar-hi en calma, encara que hem vist que el menú de cal Bisbe pica força. 

24 de maig.

Certeses llaurades.

“A mi edad no oculto cierta sorpresa: con qué profundidad ha tenido que ser arado el sustrato de nuestras certezas culturales sobre el que hoy viven nuestros hijos y nietos para que…”, escriu Jürgen Habermas  en un article importantíssim “Hasta dónde apoyamos a Ucrania”.

Més enllà de tema concret de l’article, aquesta sorpresa també m’ha rondat pel cap a mi moltes vegades en els darrers temps veient com anava el món. Algú, o alguns, ves a saber, han llaurat profundament les certeses amb les que havíem crescut i ara de grans ho constatem bocabadats.

Les nostres certeses, no exemptes de mancances i contradiccions, anaven dirigides a construir amb dificultats, avenços i retrocessos, perills i esperances, un món de Pau i de Progrés. Sembla que ara cal rebentar-ho tot amb uns comportaments que em semblen d'una gran frivolitat i d’unes possibles conseqüències horroroses.

Estic llegint, esgarrifat, “Tierras de sangre”, Timothy Snyder, Galaxia Gutenberg, B- 2020 (3era.ed.). Per entendre.

9 de maig, dia d'Europa.

El temps esquerp.

 

Les crítiques que he llegit del llibre que acaba de treure en Raimon Obiols (Barcelona, 1940), “El temps esquerp” ed. Arcadia, B-2022, són molt bones. Felicitats a l’autor. Però vull expressar la meva sorpresa. Sorpresa per la sorpresa que implícitament expressen moltes d’aquestes crítiques. D’una persona de la seva trajectòria, ¿ens hem de sorprendre de que tregui un llibre excel·lent? Potser ho explica la malvolença amb que se’l ha tractat algunes vegades com a figura política. Ara que ja és gran, des de la distància i llunyania, doncs mira... en sap molt, diu coses assenyades i escriu molt bé. Com si fos la primera cosa que ens dona a conèixer. O..., potser és una altra cosa. Amb l’escarransida i banal aportació al pensament que fan els polítics d’avui en dia, especialment els de casa nostra, qualsevol reflexió treballada i consistent sembla una esvelta palmera al mig del desert. Sigui el que sigui, a alguns ens ve de nou aquest reconeixement.

El llibre porta com a sots títol “Dotze apunts contra la decepció política”. Gràcies, Raimon, per intentar mantenir-nos dempeus i no plegar del tot. No és fàcil, el temps és esquerp. Encara que, quin temps no ha estat esquerp? El dels nostres pares, no ho va pas ser?

“Més que en les aigües turbulentes de la història, aquestes dues dècades del nostre segle han semblat moure’s en un fangar. Més que l’acceleració, el tret distintiu sembla l’enfangament. La locomotora de la història panteixa, esbufega.”

Cert des del present. Som, venim, d’una generació amb grans expectatives: des de l’economia del nostres néts de J.M. Keynes, al manifest de Ventotene, i ara la revolució digital. Semblava que ens en podríem sortir millor del que ens estem sortint. Creix el neguit, està ben identificat, encara que sembla difícil o impossible aplacar-lo. Forces poderoses ho impedeixen i ens perdem en baralles estèrils que ens afebleixen per afrontar-les.

Aclaparat per la quantitat de noms que surten en el llibre i cites que  fa servir el seu autor m’he entretingut en sumar l’índex onomàstic. Si no m’he equivocat, 412 noms. De totes les èpoques, de totes les posicions i pensaments, de tot arreu, del més saberut al més impensat en un llibre d’aquesta mena. Un exemple: l’entrada de apartat “La llarga marxa” del capítol “Trologia de Catalunya, teatrocàcia, piemontisme”:

“Non ristava che accetare la rialtà. Ah, l’evidenza di questa fottuta rialtà”. (no cal traducció, oi?)

És de la novel·la d’Andrea Camilleri “Il metodo Catalanotti” de la sèrie del comissari Montalbano!

Tinc per costum, suposo que no sóc gens original, de doblegar la punta de la cantonada d’una pàgina que el seu contingut m’ha atret. És més fàcil per repassar després. Ben comptat he fet aquesta marca en un 10% de les pàgines del llibre. No és tracta ara de llistar-les, sols posaré alguna cosa de la primera i de la darrera.

La Introducció la titula “A mitja llum”, tot una declaració del contingut que segueix.

“Em pensava haver-ne vist de tots colors. Però no. Al present d’avui, no hi estava avesat. Les seves brutalitats i pandèmies diverses, els seus tràgics clarobscurs, els seus drames, els seus contrastos virulents i escandalosos -al meu país, al meu mar, a Espanya, a Europa, al món en general- han estat a punt de fulminar-me. S’acumulen els esdeveniments negatius i el present em trasbalsa, com crec que li passa a molta gent. Sona grandiloqüent, però tinc la sensació que s’acaba una època i n’ha començat una altra plena d’interrogants.” I aquí recorda una antiga cançó d’en Serrat.

Al darrer apunt, el dotzè, “Canvi d’època, fets alternatius, propostes.”. Comenta un llibre de Rob Riemen, “Per combatre aquesta època” ed. Arcàdia, B-2018.

“És imperatiu oposar-se, diu Riemen, al {renaixement del nacionalisme, a la trivialitat de la tecnologia, a la vulgaritat el comerç i a l’estupidesa cultivada pels media i les universitats}. ¿Com ho podem fer? És amb l’educació i la cultura diu Riemen, que poden formar-se {ciutadans lliures i responsables}”

El llibre es tanca amb un epíleg, “Per la política”, amb una cita de Jonathan Swift de “Els viatges de Gulliver”, els dels lil·liputencs. I rebla el tancament:

“D’això, Orwell en deia la common decency, la decència de la gent corrent. És l’única força que ens pot salvar, si arriba el moment.”

 

Molt bé!, gràcies, Raimon.

29 d’abril.

Del funcionament de les societats.

De l’imperi sassànida en sé molt poca cosa, sempre ens hem centrat en el Mediterrani. Peter Brown abasta en la seva obra “El mundo de la edad tardia. De Marco Aurelio a Mahoma”, ed. Taurus, 2021 (2ona. Ed.) l’espai que basculà des de Roma, ja Imperi, fins acabar al Creixent Fèrtil i l’establiment del abbàssides. El món antic s’allarga fins a les acaballes del s. VIII.

S. VI, Mesopotàmia. “Cosroes fue recordado en Oriente Próximo como el rey justo por excelencia. El monarca tenía sus puntos de vista peculiares sobre el sentido de esta justicia:

La monarquía depende del ejército; el ejército del dinero; el dinero viene de los impuestos territoriales, y los impuestos vienen de la agricultura. La agricultura depende de la justicia; la justicia de la integridad de sus funcionarios, y la integridad y la fiabilidad, de la perpetua vigilancia del rey.

Mientras que su contemporáneo Justiniano era recordado también como “el justo” -había sido codificador del derecho-, Cosroes, por el contrario, plasmó el formidable ideal de Oriente Próximo: el rey del potentísimo brazo.”

Donant voltes a la frase ressaltada, cabdal per a mi, canviant actualitzant-los els subjectes i objectes, podem bastir tota una explicació del funcionament de les societats.

20 d'abril.

Pastors i ramats.

Sempre n’he estat dels pastors i els ramats. Si hi ha bons pastors els ramats van aconduïts. Si no, s’esgarrien i són pressa fàcil dels llops i altres bèsties. 

Quasi bé dos-cents anys enrere un pastor es dirigeix al Honrado Concejo de La Mesta, ja a les seves darreries, presentant un manuscrit on ofereix i explica els seus cinquanta anys de feina transhumant.

Hi ha una editorial a Valladolid, Maxtor,  que s’ha especialitzat en publicar edicions facsímils d’escrits antics on es troben perles interessants. En vaig veure unes quantes a un aparador d’una llibreria castellana i vaig entrar a proveir-me d’algunes, entre ells aquesta.

Estaria bé que gent d’avui, en aquest cas, pastors, beguessin de la vella saviesa per si els pot aportar alguns coneixements i indicacions per la seva feina.

El llibre, després de l’advertència preliminar, començ així (amb l’ortografia de la època):

“Un rebaño de mil y cien cabezas debe tener un Rabadan, un Compañero, un Ayudador, un Sobrado (que también se llama persona de más) y un Zagal.

El Rabadan es el gefe, y sustituye en ausencia al Mayoral; el Compañero sigue inmediatamente al Rabadan, y es el que se pone á la cabeza del ganado cuando va de marcha, el Sobrado y el Ayudador están á las órdenes de los dos anteriores. El Zagal es el que cuida del hato de los Pastores y de las yeguas.

……

Es bien sabido, y la experiencia lo ha acreditado, la grande utilidad de los perros en los rebaños para defender á estos de los animales carniceros: por consiguiente cada Pastor debe tener uno ó dos bien acostumbrados á su voz para que por este medio sean vigilantes y obedientes á su mandato.”

16 d’abril.

Perspectives.

Eduard Alcoy, "Carrossa-2"

Escric en una piulada MTR (Mataró) com temps enrere es va començar a escriure BCN (Barcelona) o BDN (Badalona). Un bon i declarat MTV (mataroní de tota la vida) m’ho retreu. Em diu que queda molt atròfic. Atròfic?, agafo el Fabra: "Atròfia: Consumpció per manca de nodriment, emaciació lenta del cos o d'una part del cos.", ostres, sí! I, emaciació?, giro fulles: "Emaciat: que ha perdut carns fins a esdevenir extremadament magre."

Tot ha vingut a tomb d’un curt debat -des de les branques d’on ara piulem- sobre les entitats civils, el seu paper en la vida pública, el seu nombre i la seva virtualitat a casa nostre (que em sembla que no es gaire diferent del que podríem veure al nostre entorn proper i no tant proper).

És evident que la majoria d’entitats existeixen perquè hi ha qui les fa funcionar. Els relleus en la seva direcció són una garantia de la seva pervivència i continuïtat. Però la majoria, com tots els essers vius, neixen, es desenvolupen i moren. Han sortit en un moment històric concret, per una finalitat determinada, amb una gent d’un temps i d’un país, ..., i la majoria amb els anys s’esllangueixen, després queden somortes i al final desapareixen. Però, hi ha temps nous, moments històrics nous, i sorgeixen entitats també noves o se’n ressusciten d’antigues adaptades al nou moment.

S’està acabant poc a poc una generació (sempre s’està acabant una generació) i amb ella van desapareixen paulatinament, potser imperceptiblement, les seves creacions. És llei de vida. Alhora, sense tanta força, o no, amb més o menys força, els temps són diferents, apareixen noves expressions.

Tornem a l’inici: pels “grans” hi ha atrofia i emaciació. És just aquest judici, aquesta apreciació? No ho sé pas. Tenim perspectiva?

Estic llegint Peter Brown, “El mundo de la antigüedad tardía. De Marco Aurelio a Mahoma”, ed. Taurus, M-2021. Del 200 al 700 dC . Com la societat “romana” va anar canviant per impulsos interns i externs, econòmics i socials, de mica en mica, diferenciant-se entre l’Orient i l’Occident, amb elits que defugien els canvis o s’hi adaptaven, amb nous actors integrats o vencedors. Són 500 anys, una mirada llarga sobre unes construccions que havien començat més de 500 anys abans.

La mirada “presentista”, tant d’avui en dia, segurament no ens deixa veure l’amplada i la llargada de l’ona sobre la que estem. Les nostres construccions són conseqüència de temps anteriors i s’adapten, o desapareixen, en els temps venidors. Atròfies? Certament, però al costat hi ha desenvolupament (el seu antònim) que potser alguns el veiem amb perplexitat perquè ja és fruit d’un altre moment, d’un altre temps. Cal entendre’l aquest desenvolupament i cavalcar el sentit de l’ona que està passant conscients que no ve d’un altra mar, o potser sí.

14 d’abril.

La guerra.

 

(Pablo Picasso, La Guerre,1952)

Musée Picasso, La Guerre et la Paix, Vallauris. 

“Todo esto a Homero le daba igual. Él quería hablar de una sola cosa: de que la guerra es fuente de lágrimas y de que en ella no hay vencedores.

La guerra de Troya había terminado.

La guerra en la que vivíamos continuaba.”

............

“Todas las tardes de domingo íbamos al cementerio y arreglábamos las sepulturas. Allí estaba su padre. Allí estaba la Señorita Marina.

A lo lejos veíamos el pueblo, donde se iban encendiendo las farolas.

Nuestras madres nos estaban esperando”.

 

Theodor Kallifatides, “El asedio de Troya”, Galaxia Gutenberg, B-2020.

5 d'abril

Gotes de Sicília.

La memòria dels autors i de les seves obres perviuen mentre estan en les mans dels lectors. Ha passat en totes les èpoques, obres llegides i lloades en el seu temps cauen a l’oblit. Perduren les excepcionals.

Andrea Camilleri ens va deixar no fa pas gaire. El reconeixement li va arribar ja gran, però com que la seva vida va ser llarga encara en va poder fruir. ¿La seva obra és extraordinària? No ho sé pas dir ja que no sóc entès, però a mi m’agrada molt. Probablement les seves novel·les del comissari Montalbano li van donar molta popularitat, encara que jo m’he inclinat més per les seves recreacions mitològiques  i molt especialment per les seves històries sicilianes.

En una de les primeres entrades que vaig fer de bloguer (o bloggaire) a l’agost del 2005 ja parlava d’ell. Recordo que a una llibreria de Pisa vaig comprar una edició de butxaca en italià de “La concessione del telefono”, la primera obra que vaig llegir seva per recomanació d’un amic, bon lector, tot just retornat d’un viatge per Sicília. Aquell petit volum el vaig regalar a les portes del Congrés a la Cristina Narbona quan ella era Ministra de Medi Ambient degut a les seves reminiscències italianes.

Ara, a cop d’ull, com em passa sempre a les llibreries, em vaig fixar en un altre petit volum de Camilleri editat per Gallo Nero: “Gotas de Sicilia”. Res, cent pàgines amb set petits contes ja publicat el 2016 i ara reeditat, amb escrits publicats originalment a finals del segle passat a L’Almanacco dell’Altana. ¡Sensacional!. El fals monòleg que obre el petit volum és d’antologia, entre altres coses per l'habilitat aconseguida pel traductor al traslladar el llenguatge del boss Nicola “Nick” Gentile. A “Los primeros comicios”, el desenllaç és delirant, i les dues curtes pàgines de “El sombrero y la boina” són tota una descripció.

4 d'abril.

El carrer de la Mercè.

Quan vaig néixer, a tocar la meitat del segle XX, hi havia vaqueries dins les poblacions, la carretera de “Madrid a Francia por la Junquera” passava per dins de la ciutat, pel vell camí Ral, i la via del tren cap a Arenys passava per entre les cases del carrer de Sant Felicianu. Tot això es va trastocat a finals dels anys cinquanta, Pla d’estabilització. Les vaqueries van desaparèixer, prohibides per sanitàriament perilloses dins les viles i ciutats. La llavors ja coneguda con a N-II va anar a ocupar la part de baix de la trama urbana de la ciutat, i la via del tren (trenc) va ser traslladada una mica més avall, emportant-se per endavant aquets trasllats la vella ubicació del Can Dimas. Els pescadors, les seves barques, mica en mica van anar desapareixent.

Compràvem la llet a ca la “Dulia”, que devia ser la Sra. Obdúlia, al carrer de la Mercè. La carretera que travessava la ciutat era de doble direcció, però com que alguns trossos eren estrets, hi havia una regulació semafòrica pels que venien de França a l’alçada del carrer de les “rates” (Jorge Juan/ Jordi Joan) i pels que venien de Barcelona a l’Hotel Suïs, al carrer de Sant Agustí (¿o era a “Correus”, al carrer de Sant’Antoni?). Les cases de darrera de can Maitanquis, on em sembla que també hi havia una vaqueria, quedaven fumejades per els efluvis de les locomotores de vapor.

Avui, l’Ajuntament ha inaugurat la remodelació del tram del camí Ral que és conegut com el carrer de la Mercè, entre Iluro/Cooperativa i Lepanto/Montserrat. Ha quedat espectacular. Com sempre, l’obra pública a Mataró, des de la recuperació de la democràcia és ben feta, fa goig. No ens estem de res. Ja sigui una escola bressol, ja sigui un polígon industrial, ja sigui una placeta o un nou parc, ja sigui refer un carrer, l’Ajuntament, el comú, hi posa ganes. Els seus tècnics, el disseny; l’administració, el pressupost. Podria ser més senzill, menys costós, més barat, igual de funcional, ... però no ens estem mai de res. Des de l’arranjament de Les Figueretes, plaça i equipament infantil, a l’any 1985, fins ara, és una marca de la casa. Que per molts anys sigui així, els ciutadans en gaudiran.

La lleteria de ca la Dulia se'n va anar en els temps del trasllat de la carretera a l’altra vorera del mateix carrer. Encara vam anar-hi a buscar la llet a doll fins que ens vam canviar de veral i vam anar a viure a l’Havana i llavors vam anar a can Roca, també a peu de la vella carretera ja convertida en carrer, davant de la botiga de can Bellatriu. Els descendents de la casa de la Dulia, no sé si encara de sang o de propietat, llueixen per damunt l’edifici una gran bandera estelada que domina tota la panoràmica del carrer de la Mercè. Però, avui, ja ni els autobusos urbans hi passaran pel davant en un carrer ara pacificat de trànsit amb un espai segregat per ciclistes i patinets, bancs i cadires per seure i arbres a banda i banda, que difereix notablement del que havia estat el Camí Reial cap a França, el Camí Ral.

L’alcalde Bote, davant el que havia estat el magatzem de can Boter (en Boter dels olis, personatge públic de les darreries del franquisme), cantonada Cuba/ Churruca, una mica més enllà del bar Europa, ha presidit l’acte amb les parlament i les celebracions pertinents.

Nosaltres ho hem anat a celebrar al restaurant Allium, obert no fa pas gaire, unes passes més enllà, davant de l’estanc de can Visa (que tampoc és al lloc original, una mica més cap aquí en el mateix carrer) . Del tot recomanable.

Una gran obra pública.

 2 d'abril.

Inauguració dipòsit Rda. Bellavista (20-3-2022)

 

Il·lustre Sr. Alcalde, senyores i senyors Regidors, membres del Consell d’AMSA, ciutadanes i ciutadans:

L’abastament d’aigua a les poblacions i la seva evacuació és un dels serveis cabdals que ha d’oferir el govern del comú des de temps immemorials. Avui, ara, obrir l’aixeta i que ragi, tirar de la cadena i que baixi, és essencial en la vida de les col·lectivitats modernes. Ja ho van veure els higienistes del segle XIX i van proclamar la necessitat tant d’una cosa com de l’altra. ¿S’imaginen que no fos així? No va ser així fins no fa pas gaire a la història de la Humanitat a casa nostra. Encara, avui, hi ha gran part d’ella, de la Humanitat, que no ho ha assolit. Quanta gent voldria plorar amb els nostres ulls!

Enterrar diners de la col·lectivitat en canonades, dipòsits, anàlisis, clavegueram, és invertir per un millor present i per un futur més segur.

Vostès estan trepitjant el destí dels seus diners amb els que contribueixen a fer la nostra col·lectivitat, a permetre la seva convivència. Fa anys, en la inauguració del col·lector del Passeig de Ramon Berenguer, en un altre moment, els vaig dir que trepitjaven Europa ja que va ser amb fons de la Unió Europea que es va poder fer aquella important obra de sanejament. Avui, els dic que estan trepitjant el seu rebut de l’aigua. Aquesta obra, complexa i complicada, que ha portat el seu temps i més en temps pandèmics, és part del pla Director d’abastament d’aigua aprovat per l’Ajuntament i executat per Aigües de Mataró, societat pública municipal. Pretén millorar el servei en determinades zones de la trama urbana de la ciutat, les de l’oest, les de ponent: part de l’Eixample, Pla d’en Boet, els polígons industrials, i complementar la garantia de subministrament al conjunt de la ciutat amb l’increment de les seves reserves.

L’obra que avui s’inaugura oficialment té tres parts: les canonades necessàries perquè el dipòsit faci la seva funció que la seva instal·lació va motivar les  molèsties conseqüents durant un cert temps a l’Avda. Puig i Cadafalch i a la Ronda Tarradellas, arteries importants de la ciutat; el dipòsit pròpiament dit, el tercer en importància que s’afegeix al que hi ha escampats en diversos indrets del terme municipal; i el parc que el cobreix oferint a la Ciutat un nou i més ample Mirador de Ponent 

Tot plegat uns 8 milions d’euros que han sortit o sortiran de les seves butxaques. Un conjunt que fa patxoca gràcies al nostre esforç col·lectiu, com a comunitat. Repeteixo, estan vostès, ciutadanes i ciutadans, trepitjant el seu rebut de l’aigua.

El meu agraïment a les persones que han fet possible aquesta obra: els tècnics que la van projectar; a les empreses diferents que han executat les seves diverses fases: les canonades, el dipòsit, el parc, superant els problemes que han anat trobant;  i als treballadors que l’han fet.

AMSA, la companyia d’aigües de Mataró, va treballar per la ciutat (enguany fa cent anys de la seva constitució), treballa per la ciutat, aquí en tenen la mostra, i continuarà treballant per la ciutat, que és la seva gent, perquè el seu serveis que ja és ben valorat pels ciutadans i ciutadanes, ho continuï sent.

Gràcies per la seva atenció, Sr. Alcalde, tot seu. 

20 de març.

Un cop d’ull a la demografia del conflicte.

Per tenir un element més de contextualització  del conflicte d’Ucraïna he confegit uns quadres amb dades de població que ofereix Eurostat. Sols del període més recent 2016-2021. D’Ucraïna evidentment, i dels països veïns a l’oest, els que estan rebent gent que fuig del conflicte, dels més propers, d’una possible segona corona de proximitat i després d’una tercera corona més nucli central de la Unió Europea.

Quadre n.1 Evolució de la població i evolució indexada en base 100 per 2016. De Bielorússia sols hi ha dades fins el 2019 i de Moldàvia sols d’aquest any 2019.

Pràcticament tots estan perdent població. Sols la petita Eslovàquia i la insignificant (en termes de població) Estònia n’estan guanyant però en quantitats irrellevants. Polònia es manté. Ucraïna, el més gran, és el que perd més tant com Romania i després de Bulgària.

La gràfica n.1 mostra la importància en termes absoluts de les seves poblacions en el 2021 i la gràfica n.2 l’evolució percentual en base 100 per a 2016.

En els països centrals de la Unió Europea, els més propers a la zona de conflicte, Txèquia i Àustria i els de més pes, el quadre n.2 en mostra la seva evolució i la variació també en índex 100 per a 2016.

Tots estan guanyant població excepte el cas d’Itàlia que no sé la causa però que és notable, quasi bé un milió i mig de habitants menys en 6 anys és molt fort. És comprensible la preocupació que els genera les repercussions de la situació en la seva economia.

Les gràfiques 3 i 4 en mostres aquestes dades.

És evident que un conflicte com una guerra comporta variacions demogràfiques pel país afectat principalment en termes de morts, desplaçats i refugiats. Aquests darrers impacten, en aquest cas, en els països veïns que no són pas especialment rics però que tenen un altres a la rereguarda que poden absorbir sense gaires problemes demogràfics uns refugiats que segons el temps i la forma en que es resolgui el conflicte poden ser conjunturals.

La magnitud de la població de la Unió Europea a 27 era el 2021 de 447.218.763 persones i havia experimentat un creixement des de l’any 2016 d’un 0,52%, no gaire més de mig punt percentual. Tant per volum com per variació l’atenció demogràfica als possibles refugiats de la guerra no ha de comportar problemes, altra cosa és l’atenció personal i econòmica que pot portar afegida que em sembla que és perfectament assumible.

Esperem que la situació sigui conjuntural i que la Unió Europea i altres països que no hi són, sols hagin d’afrontar la reconstrucció provocada per la guerra, amén de les que comportarà l'impacte d'aquest fet en l'economia global.

17 de gener.

Caprici

No cal anar gaire lluny per comprar vi de l’altra punta del món, de les antípodes, de Nova Zelanda. Pràcticament al súper de la cantonada.

Southern Ocean, a un preu assequible, de la contrada de Marlborough que segons la Wikipedia (https://en.wikipedia.org/wiki/Marlborough_Region) té entorn uns 50 mil habitants ben repartits, ja que la densitat de població és de 4,9 hab./Km2. Diu que sols fa uns cinquanta anys que es dediquen a comercialitzar vi, del que són uns grans productors. Té una web de turisme espectacular (vaja, com tantes altres que et venen el producte).

Importat i embotellat aquí, a les bodegues Félix Sólis S.L., una empresa manxega de 70 anys d’existència.

Bé, una ampolla per provar i ja veurem. No sóc pas “connaisseur”, ni gran consumidor, però fer de “tastaolletes” en vins sempre m’ha agradat. A vegades capricis sols per l'atracció de l'etiqueta.

6 de març.

Un altre desacord generacional.

 

El debat -petit i local- sobre com s’ha de denominar la biblioteca que l’Ajuntament de Mataró s’ha subrogat de l’antiga Biblioteca Popular de la Caixa Laietana posa de manifest al meu parer un nou desacord generacional. No potser exactament de generacions demogràfiques, d’edats diferents, que potser també, sinó de generacions de pensament.

Els defensors del nom de Josep García Oliver ho fem per raons culturals, de la cultura entesa com allò que ens ha conformat. La història de la nostra ciutat i dels pròcers que la van anar modelant comporta un reconeixement. Reconeixement esbiaixat i diferent entre molts de nosaltres degut segurament a visions ideològiques diverses, fet que és perfectament normal. Uns seran potser, més d’en Puig, Puig i Cadafalch, i d’altres potser més d’en Peiró, Joan Peiró. Alguns valoraran millor l’Emili Cabanyes i d’altres a la nissaga dels Melcior de Palau. Uns glosaran la Caixa i d’altres l’obrerisme. Fem referències a la història que hem begut, que hem estimat, que ens han ensenyat, que hem assumit.

Els defensors de posar un nom de dona a la biblioteca raonen la seva petició i propostes en termes també culturals, però d’una cultura avui nova que es va estenent i afirmant. Certament, les dones no han tingut protagonisme històric, poques han estat reconegudes i moltes, de vàlua, menystingudes. Ara els vents de la història bufen cap a la restitució d’aquest arraconament ancestral. La veu de les dones es fa sentir, reivindiquen el seu paper i volen posició i presència avui per ja no deixar-les. Contra la proposta del nom d’un home s’alcen varies propostes de noms de dona. Front els noms que ningú va posar en dubte de Pompeu Fabra i d’Antoni Comas s’aixeca la demanda de contraposar, equilibrant-ho, un primer nom de dona i fins i tot un altre si hi ha més equipaments d’aquests en el futur.

No és un debat baladí. Passat contra present? Vells contra joves? No, no pas homes contra dones. No, no és això. Són dues concepcions o dues visions del món que es deia abans que estan a l’arena.

Per alguns, entre els que em compto, la història de les comunitats es fa per acumulació de moments bons i dolents sempre a benefici o pèrdua d’inventari. No podem refer ni rebutjar la història, ja ha passat, és el passat. Podem intentar no repetir les coses que no ens agraden d’ella o intentar també reproduir, si és possible, allò que ens plau. Moltes vegades els dos intents xoquen amb les circumstàncies i condicionats dels temps que ja no són els mateixos. Els dos perills són la melangia i l’adamisme. Ni una cosa ni l’altra. La realitat, conformada pel passat que va ser, pel present que estem construint i pel futur que albirem.

Ara hi ha un altre moment de la història que comportarà nous sediments que hauran de gestionar els nostres descendents. En aquest moment la veu de les dones emergeix amb força, molta força. Però no hem de caure en l’error de llençar l’aigua bruta del gibrell amb la criatura a dins. Hem de fer discriminació positiva? Em sembla que no, crec que farem un flac favor a les dones si ho fem. Les circumstàncies i els valors del món d’avui fan, al meu parer, que no sigui necessari. Les capacitats de les dones estan fora de dubte, sempre ho he pensat, i segurament hi ha tantes o més dones “valides” que homes. Crec que hem de deixar que conquereixin el seu paper, no penso pas que ho tinguin gaire difícil.

Tindran un lloc, segur, en la història del present en el futur, però aquest paper no s’ha de fer a costa de la història del passat.

Segurament vaig a contracorrent  i sóc inoportú, no és nou.

 

5 de març. S’acosta el 8 de març dia de la dona. Ara de la dona, em sembla que abans era de la dona treballadora.

Els fesolers.

 

S’ha mort la Montserrat Godàs Tolrà (1926-2022), D.E.P. Era la darrera descendent que encara era viva del matrimoni d’en Joaquim Godàs i la Dolors Tolrà. Van tenir vuit fills en vint anys. El gran, en Josep, va néixer l’any 1909, la petita, la Teresa, l’any 1929. L’ara difunta, la Montserrat, era la penúltima. Era la gent de Cal Fesoler.

De ben petita, a ulls d’ara, la van enviar a Vilassar de Mar, a casa d’uns parents i allà es va quedar, es va casar amb en Mateu Comas Rocabayera i va tenir una filla, la Dolors.

El meu pare es va casar amb la filla gran de cal Fesoler, l’Emilia (1911-1944) que va morir a punt d’infantar al safareig de can Colmenar que era la casa veïna de ca’ls avis, can Mon,  que en feien de masovers. Una trista història de la postguerra.

Vaig conèixer i tenir relació amb altres germans de la Montserrat. L’Enric, el paleta, casat amb la Magdalena de cal Forner, i els seus fills, l’Emilia (en record de la tia morta) i l’Enric; la Matilde, que restà soltera; la Teresa, que es va casar amb en Salvador Colomer i que el seu fill, en Quim, va ser alcalde de Cabrils. La Matilde i la Teresa havien nuat nucs a les bobines del pare, a la “fabriqueta”.

De la Montserrat no en sabia res, pensava que la nissaga s’havia extingit a la mort de la Teresa i la meva sorpresa va ser quan una senyora em va venir a empaitar sortint del cementiri de Cabrils el dia dels Morts i em va explicar qui era. Era clavada fisonòmicament a les “fesoleres” que jo havia conegut i que pensava que ja no en quedava cap.

En els dies dels primers mesos de la pandèmia, del confinament, vaig anar refent fins allà on vaig poder aquesta branca estroncada el 1944 de l’arbre del meu pare Simón. Vaig descobrir alguna cosa curiosa. Una filla d’una cosina germana del meu pare, la mare era la Francisca Coll Mas, la filla la Maria Roura Coll (1922-2012), de can Jep a tocar a la plaça de l’església, es va casar amb en Fernando Comas Rocabayera (1919-2001), germà d’en Mateu espòs de la Montserrat Godàs Tolrà. Un nebot d’ambdós, fill d’una germana, l’Eulàlia Comas Rocabayera, en Joan Dominguez Comas, va ser molts anys el cap administratiu d’AMSA, la companyia d’aigües de Mataró, a qui vaig conèixer i tractar força en el meus temps d’Alcalde. Una neboda neta d’ells, la Silvia Tarridas Dominguez és la botiguera de la Plaça de Cuba que ens ven cada setmana la fruita seca que gastem a casa, gràcies a ella i a la memòria de la seva mare he pogut refer tots aquests lligams cabrilencs.

A la Montserrat, en la primera treva de la pandèmia, vaig tenir ocasió de visitar-la a la seva caseta de les cases del “Barato” de Vilassar de Mar on vivia amb la seva filla Dolors Comas Godàs. Estava ja delicada però amb el cap clar em va explicar la relació i el record que tenia del meu pare a qui va tornar a veure desprès de molts anys al mercat de Vilassar poc dies abans del seu traspàs, deuria ser cap a l’any 1975, ja que el meu pare li va explicar que s’acabava de jubilar. Em va ensenyar fotografies que guardava de la seva família, dels “fesolers”, i altres records i a mi em va quedar una agradable memòria de la visita.

Ahir, la Dolors Comas em va comunicar el seu traspàs. 96 anys, una altra figura del meu paisatge, llunyana si voleu però fins ara present, que desapareix.

La majoria d’aquesta història ja la vaig explicar a una entrada que vaig fer a l’octubre del 2020: https://magrinyar.blogspot.com/2020/10/lultima-fesolera.html i encara que avui repeteixo moltes de les coses que vaig escriure llavors penso que serveixen per seu record. D.E.P.

3 de març.

Ucraïna, guerra. Un punt de vista.

Ignasi Guardans, que sé qui és però no en tinc una particular opinió formada més enllà de pensar que cal seguir-lo (Com deia Joan Fuster: “Puix que parla català,... vejam què diu”) em posa sobre la pista.

Piula: No tengo ni idea de si este hombre lleva razón en el análisis. Ni idea. PERO: trabaja en una institución de Wash DC que sí conozco y respeto. Y tiene (y usa) un montón de información que apenas tienen los analistas europeos. Con esta intro: “Por qué Putin perderá esta guerra”

És un twitt de Kamil Galeev i el fil que segueix és ben llarg.

Qui és aquesta persona? Al cercador de Google  em surt el Wilson Center (un think tank públic-privat dels EUA) https://www.wilsoncenter.org/  i allà la seva fitxa:

Kamil Galeev es investigador independiente y periodista residente en Moscú. Su principal foco de interés es la política de identidad en la Rusia postsoviética, la etnificación del nacionalismo ruso y la represión de las repúblicas étnicas. Galeev completó una Maestría en Economía y Administración en la Universidad de Pekín en China y luego un MLitt en Historia en St Andrews, Reino Unido. Es un activista de la oposición política, encarcelado brevemente por participar en las protestas de 2020.

 Anem al que diu:

 Why Russia will lose this war? Perquè Rússia perdrà aquesta guerra? 

Utilitzo el traductor directament corregint algunes coses encara que crec que deuen haver-hi moltes més coses a corregir.

Gran parte del discurso "realista" afirma que se trata de aceptar la victoria de Putin, porque está “garantizada”. Pero, ¿cómo sabemos que lo está?

Argumentaré que los analistas 1) sobrevaloran al ejército ruso 2) subestiman al ucraniano 3) malinterpretan la estrategia rusa y los objetivos políticos.

El text amb imatges és força llarg. He optat per fer-ne una pàgina del blog. Aquí l'enllaç:  

https://magrinyar.blogspot.com/p/why-russia-will-lose-this-war.html

2 de març. la guerra continua.