Ahir, tot un goig amb la Care Santos.

Ahir a la tarda vaig tenir el goig de presentar a l’escriptora mataronina Care Santos i el seu llibre d’aforisme “Atrochar”. 

Aquest és el guió que vaig fer servir.

Atrochar.

Presentació llibre de Care Santos.(15-9-21)

  

1.       Benvinguda:

1.1. Tornem-hi amb les presentacions, gràcies per acompanyar-nos novament.

1.2. Sistema Zoom. Avantatges i inconvenients. Haurem de trobar maximitzar-les i reduir-les.

1.3. Comencem amb autors mataronins o lligats a Mataró.

 

2.       Presentació de l’autora. Breu. Salutació.

Mataronina, professional, prolífica, reconeguda i premiada (Nadal, 2017), traduïda, versionada (TV). Té una web personal on podreu trobar la seva activitat literària. Web de Care Santos

També té entrades a altres indrets, wikipèdia, p.e. Care Santos - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure (wikipedia.org)

Care Santos recuerda que el premio más importante fue el ganado en el (viuvalencia.com)

 

3.       Presentació del llibre.

3.1. Atrochar. Un llibre d’aforismes.

 

3.2. ¿Què és un aforisme?:

3.2.1.        Aforismo (DRAE)

Del lat. aphorismus, y este del gr. ἀφορισμός aphorismós.

1. m. Máxima o sentencia que se propone como pauta en alguna ciencia o arte.

        3.2.2. Aforismo (Wikipedia)

 

Un aforismo (del griego ἀφορίζειν, ‘definir’) es una sentencia que pretende expresar una idea de manera concisa, coherente y en apariencia definitiva.¹​

La variedad de autores que practicaron el “arte del aforismo”, va desde Madame de Sevigné a Simone Weil o María Zambrano, desde Confucio a Santiago Ramón y Cajal, desde Benjamin Franklin a Cioran, desde Baudelaire a Borges, desde Mark Twain a Oscar Wilde, desde Pessoa a Machado, o desde Platón a Camus.

 

Erasme en va recopilar més de 4.000 dels clàssics grecs i llatins.

 

3.3. ¿Què és atrochar? (DRAE) 

1. intr. Andar por trochas o sendas.

2. intr. Dicho de una persona: Ir por la trocha o a campo traviesa para llegar más pronto que por el camino al sitio adonde se dirige.

És a dir, fer drecera.

 

4.       Entrant en matèria, abans de parlar de la matèria pròpiament : Com, quan i perquè un llibre d’aforismes? Comparació i/ o diferències:  Epigrames, piulades a les xarxes. 

 

5.       El llibre és curt i petit. 50 pàgines, en 11 capítols (ara en parlarem), desiguals de nombre d’aforismes de cadascun  i un total (si no he comptat malament) de 258. Característiques de la col·lecció i de l’editorial.

 

 

6.     Aquests llibres són per llegir a poc a poc i de tant en tant, d’agafar i prendre. Per pensar uns moments abans d’anar a dormir.

 

7.       Un aforisme de cada capítol: el comentem? Comentar-los un a un cal deixar-ho al possible lector/a

 

 

7.1. Recordar (12)

(¿Añoranza?). “La nostalgia nos confirma que algo valió la pena.”

7.2. Regresar (11)

(D’on? ¿De dónde?). “Vivir es traicionar a los muertos”

7.3. Amar (18)

(¿La diferencia?). “Dejar de querer a quienes te importa es difícil. Quererles, más aún.”

“Allá dónde me esperes estará mi casa”)

7.4. Morir (21)

(La vida). “Hasta los armarios más primorosos esconden cadáveres descompuestos”

7.5. Callar (13)

“Calla cuando prefieras hablar y habla cuando prefieran que calles”

7.6. Ir (24)

(Has viatjat, oi?). “Hay ciudades que existen mejor en los libros que en los mapas”

“TIEMPO: enemigo que siempre gana”  (¿Qué le pasó?: el tiempo)

7.7. Medir (27)

“Para siempre nunca significa lo mismo” (Espléndida!)

7.8. Soñar (13)

¿(Soledad?). “Temo a la noche porque me deja sola conmigo”.

7.9. Ser (54)

(Ufff!). “El día que te resignes a dejarlo todo como está comenzarás a ser innecesaria”

7.10.         Estar (23)

(Viure?). “Lo que habría ocurrido arruina lo que ocurre” Principi de realitat.

7.11.         Escribir (42)

(L’ofici, el que t’agrada). “Escribimos con todo lo que somos”. “La vida es una novela muy ordenada”

 

8.       Els assistents tenen la paraula.

9.       Moltes gràcies, Care, moltes gràcies als assistents. Dimecres que ve tindrem una nova presentació amb el llibre que va escriure Jorge Carrión: “Lo viral” que serà presentat per l’Eloi Aymerich. Fins llavors, doncs. Bona tarda.

16 de setembre.

Volatilitat i vacuïtat. El cas de Leganés.

Quan estàs fora de cosa i adquireixes la premsa del lloc on estàs tens ocasió de conèixer noticies de fets que no arribes quotidianament  a saber i que moltes vegades t’ajuden a comprendre fets més generals que no acabaves de dilucidar amb precisió o que sols intuïes.

Em va sobtar al diari de diumenge passat a Madrid un extens reportatge (pàgina i mitja) sobre un acord entre el PSOE i C’s per apuntalar el segon l’alcaldia de Leganés pel primer.  Més que l’acord entre aquestes dues forces polítiques (que temps enrere potser s’hagués considerar plausible i ara és veu amb una certa sorpresa)  el que em va sobtar era la causa que havia portat a que s’hi arribés.

Leganés és un municipi important del sud de la Comunitat de Madrid pràcticament enganxat a la capital, del seu cinturó roig. Buscant per la xarxa, no cal anar gaire lluny, a la Wikipedia hi ha tot el que volia saber:  població, quasi 200.000 habitants (impactant la gràfica que explica la seva evolució demogràfica), té equip de futbol a Primera, el seu camp és el Butarque (el nom del rierol que passa pel municipi), Universitat Pública, la Carlos III, i ha tingut alcaldes socialistes pràcticament sempre, llevat del període 2011-2015, que ho va ser del PP.

El PP ja havia quedat primer a les eleccions del 2007, però va tenir l’alcaldia efímerament al posar-se d’acord el PSOE i IU per fer majoria i foragitar-lo uns dies després de ja constituït el Consistori. Indicatiu de com eren ja les relacions entre els dos parits de l’esquerra. Al 2011, el PP aconsegueix tornar a guanyar sense majoria, però una candidatura d’independents impedeix que l’esquerra pugui sumar i ser alternativa com quatre anys enrere. La força de la candidatura independent és també indicativa de moviments en l’electorat.

Els “embolics” del PP madrileny expulsen a l’alcalde dretà a les eleccions del 2015, amb el consegüent desgast per la formació blava, i amb l’ascens a la vida pública de Podemos  es capgira completament la composició del Consistori. Triple empat a 6 regidors entre  PSOE, Leganemos (marca local de Podemos, quanta imaginació!), els independents, ULEG, i  el PP. Els de C’s en treuen 2 i es manté una candidatura de IU amb 1. Deuria ser un mandat complicat per la governabilitat municipal.

A les darreres eleccions locals, les del 2019, nova recomposició del panorama. IU ja va amb Podemos, però aquests es trenquen i surt MásMadrid (la candidatura és Leganemos-Más Madrid, més imaginació!). Resultat de l’esquerra “veritable”: si el 2015 n’havia tret entre tots 7, ara en treuen 5. Les candidatures dels independents i del PP en perden dos cadascuna que es reparteixen entre PSOE que en guanya 4, C’s que en guanya 1 i VOX que n’assoleix 1. Però no hi ha cap majoria i el caïnisme de l’esquerra, que sumats en són 15 de 27, no suma, Podemos es queda al marge i es fa un govern en minoria amb MásMadrid.

I ara ve el darrer embolic. MásMadrid es trenca. Els seus dos regidor que havien estat parella sentimental i professional  es barallen i una denuncia a l’altre d’abusos per violència masclista. Embolica que fa fort! Una mostra més (ja n’he vist unes quantes) de que la pretesa renovació de l’esquerra “veritable” és una filfa. Les alternatives sorgides de l’ensorrament del agostat comunisme mostren les seves febleses: manca d’organització, promiscuïtat (o endogàmia), quadres insuficients i poc preparats, lluites pel protagonisme, baralles continuades.  

Fa uns dies, arran d’un article d’Ignacio Sánchez-Cuenca (precisament catedràtic a la Carlos III) a El País, vaig fer una piulada a Twitter que deia:

“Sobre l’article d’en Sánchez Cuenca al diari d’avui penso que l’autor ha llegit molts papers i ha trepitjat pocs carrers. Per les dretes Podemos i els indepes catalans els han anat força bé, els d’esquerres els hi vam veure el “plumero” ben aviat. Camins cap enlloc. Signe dels temps arreu i en això sí, desencert / desconcert de l’esquerra.”

No crec pas que jo sigui de les elits de la Transició, però si em considero, orgullós, de ser-ne un dels paletes que va contribuir a fer-la.

Els diaris de tant en tant, de tant en tant, donen de sí. Avui, Victor Lapuente el contesta.

14 de setembre.

Erasme de Rotterdam.

(retrat d'Erasme de Rotterdam per Hans Holbein el jove, National Gallery. Londres)

Certament el pas del segle XV al XVI és cabdal per Europa. La flota imperial xinesa que a començaments del XV arriba en varies ocasions fins a les costes orientals de l’Àfrica es replega. Són els ibèrics els que al final del segle arriben fins a les illes de les Especies i descobreixen el nou Món, les Amèriques.  Al mateix temps, l’impremta contribueix a la difusió del coneixement i amb ell a posar en qüestió l’ordre establert que llavors s’esberla.

Stefan Zweig, al 1934, fa la biografia d’Erasme de Rotterdam. (Quaderns Crema, B-2021). M’he delectat llegint-la. Com un canonge agustinià no fa mai de capellà sinó que a partir de l’estudi i de l’erudició aixeca la bandera del humanisme. Però el seu pensament és derrotat, primer a l’Església, venç Luter, després a la política, venç Maquiavel. Però perviu al llarg del temps.

M’hauria passat tota la lectura del llibre, que no és extens, amb el retolador a la mà ressaltant contínuament frases que m’han cridat una i altra vegada l’atenció.

“Allò que Erasme, ancià desenganyat que tanmateix conservà sempre una espurna d’esperança, llegà a la humanitat enmig del tumult de les guerres i els conflictes europeus no és sinó l’ideal, antiquíssim però sempre vigent, de tots els mites i les religions: la futura i imparable elevació de la humanitat i el triomf de la raó lúcida i justa damunt de les passions egoistes i efímeres, que esbossat per primera vegada de manera pragmàtica, amb mà insegura i sovint descoratjada, ha revifat amb noves esperances l’esguard de deu o vint generacions d’europeus. Res del que ha estat mai pensat i dit amb esperit lúcid i puresa moral és del tot inútil: per més que hagi estat esbossat amb mà dèbil i imperfectament, estimula l’esperit i l’empeny a renovar-se.”

9 d'agost.

Píndoles estiuenques (la darrera): Reflexió al fil dels fets i els dies.

Fa més de vuitanta anys els meus van perdre la Guerra, la Civil del 36 al 39. El pare quan va tornar desmobilitzat a casa seva fou arrestat, jutjat, condemnat a presó i desterrament. Las mare va perdre la casa on vivia esventrada per un dels darrers obusos de la batalla del Montalt. Altres dels meus conegueren l’exili i els seus camins tal com va cantar Raimon. Uns havien guanyat, diuen..., però tots, tots, havien perdut.

La vida va continuar després, la Terra girant cada dia, la Història no es va aturar: més guerra, la Segona; després la Guerra Freda i el món bipolar; la descolonització dels vells Imperis; la cursa de l’Espai i l’home a la Lluna; la caiguda del Teló d’Acer i de les Torres Bessones; els Trenta Gloriosos i la reacció neo conservadora; l’apogeu i declivi de la societat industrial i ja en aquest segle la Revolució Digital.

El Món d’avui no té res a veure amb el de vuitanta anys enrere, dubto fins i tot si n’és fill. Són altres les societats: avui predominantment orientals (des de la nostra posició geogràfica. Ara estem al cul del món); altres els problemes: la Terra esquilada i saquejada per un creixement moltes vegades absurd.

La meva generació, la dels anys quaranta del segle passat, ha fet, ha vist i ha  viscut un salt formidable en les condicions de vida de les persones impensable per totes les generacions anteriors. Ara, que ja enfilem el darrer tram de la vida, podríem tenir una actitud cínica: “Que me quiten lo bailao, i ja s’ho faran”. Però si tenim una mínima consciència de transcendència i de comunitat (de Déu i de Pàtria que diria Víctor Lapuente) no podem desentendre’ns del futur que potser, segurament, no veurem però que deixarem als nostres fills i néts.

L’educació (la cultura), el treball (la feina), el medi ambient (la natura), la política (la convivència), l’esbargiment (l’oci), ..., la Vida en suma que continuarà potser a empentes i rodolons sobre una Terra que exhausta no tindrà en compte (no és el seu comès) a la Humanitat que l’habita.

I n’hi ha, dels meus i dels altres, que continuen mirant enrere plorant sobre la llet vessada i la sang perduda. La melangia és mala companya de viatge.

31 d’agost.

Pinzellades estiuenques. Avui, sí.

Aquesta vegada el motor de la bicicleta no ha fallat i hem pogut complir l’objectiu de pujar a Els Àngels de Girona per ambdós costats. Aparcat el cotxe a Bordils, hem agafat la carretera cap a Madremanya, tot anant fent cames, i a la dreta hem enfilat cap al Santuari dels Àngels. Fa unes setmanes, en la primera temptativa que vam fer, el motor de la bicicleta elèctrica va fer figa i vam haver d’abandonar l’intent havent arribat com vam poder (com vaig poder, jo. El meu acompanyant té cames i encara és sanguini).

Avui no hi ha hagut cap problema, la primera tirada fins dalt és curta, però exigent. Reposar uns moments a la cruïlla que du al Santuari i cap avall, fins a l’encreuament amb la variant de la N-II de la vall de Sant Daniel a l’entrada de Girona.  L’asfalt de la carretera aquí és molt rugós i ens ha semblat que patíem a la pujada. Mitja volta i cap amunt. Per aquest cantó l'ascensió és més llarga encara que  té uns trossos molt assequibles i en general hem pujar amb  comoditat, més que per l’altra banda. Altra vegada a dalt ens hem dirigit a l’hostal assedegats a fer una cerveseta i reposar de l’esforç. Ens hi hem quedat a dinar. El temps era molt bo encara que hi havia una mica de calitja a les llunyanies que esborronava les siluetes dels Pirineus, però es veia molt bé tant Girona com tot l’Empordà.

La baixada, de retorn a Bordils, una delícia, a tota vela, encara que el sol a primera hora de la tarda collava de valent, 32 graus.

Hem complert la quarta etapa del Beer Bike Tour. Ens queda la darrera programada d’aquest any, pujar a La Bonaigua. El mes que ve.

Ja estem pensant en el Beer Bike Tour del 2022. Ens atrevirem amb el Mont Ventoux? Ja, ja, ja,...L'ascension du Mont Ventoux en vélo électrique en mode père-fils (ventouxprovence.fr) 

26 d’agost.

Píndoles estiuenques. El turisme.

A meitat d’agost pels gavatxos és estiu avançat. Queda ja lluny “le 14 julliet” i el Tour de France. “L’autoroute du Soleil” (A7), cap el Midi, cap el sol, encara va plena de Lió cap avall desprès de l’hora de dinar. Però a la desviació a Orange, la majoria de vehicles continuen pel trencant esquerra, per la mateixa A7, cap a la Côte d’Azur. Per la Languedocienne (A9) la densitat del trànsit disminueix força. Per la Catalane, el tram final de l’A9, ja és un fil prim. Dins d’Espanya, del Pertús a Girona, l’AP7 va buida. Sols es torna a animar quan rep la confluència amb el Baix Empordà a la Costa Brava central.

Tothom s’ha quedat a casa, al seu país. Arreu hi ha anuncis estimulant el comerç local, lloant les meravelles properes (certes o preteses), la proximitat. Els viatges llargs i les concentracions són defugides. Sembla.

Canviarà el turisme i es viatges? Potser és aviat per dir-ho. D’un temps ençà sembla que hi ha “exceso de equipaje”. En tot cas cal llegir amb atenció el que diu el professor Donaire.

Si l’economia s’està recuperant, però aquest any encara no hi ha l’efervescència turística d’abans, què passa? Potser l’impacte no era tant gran? O, potser ens hem dedicat a altres coses? Caldrà seguir amb atenció les dades desagregades de l’evolució del PIB d’aquest any.

Pablo Picasso, "Le gentilhome à la pipe". 1968. 

Museu Rosengart. Luzerna.

24 d’agost.

Píndoles estiuenques. Mirant el cel.

 La lluna d'ahir al vespre.

El sol llevant-se aquest matí.

23 d'agost.

Píndoles estiuenques: Salva a qui vulguis.

 Si no ho fas per tu, fes-ho per mi, ens diu Le Chat amb el suport del Col·legi de Metges. 

Píndoles estiuenques. Descrèdit.

Ja es conegut que cal saber llegir el que diuen els dirigents (de tota mena) i els mitjans de comunicació. Diuen el que volen, quan volen, com volen, on volen i hem de saber interpretar el que ens comuniquen. No es tracta de repetir l’acudit del polític i la senyora, es tracta de posar en qüestió i en context el que escoltem o veiem. Llegir entre línies, captar els gestos, entendre els temps i els llocs, conèixer què i qui hi ha darrera dels mitjans

Aquest agost n’hem tingut (entre altres temes mediàtics) un clar exemple. L’ensulsiada, l’ensorrament, del sistema polític afganès amb una bufada. Vint anys abocant-hi recursos humans, materials i morts, escoltant discursos triomfalistes i cofois encara ben bé fins abans d’ahir, s’han acabat en un sospir, en un no res. Ens ho han explicat tot? Cal anar destriant el gra de la palla de la ingent quantitat d’informació i comentaris produïts aquests dies per entendre què ha passat.

El que hem escoltat per boca dels personatges més poderosos del món, era veritat? Els hi feien dir? Ens ensarronaven? “Hem preparat un exèrcit de 300.000 homes que apuntala el que sigui.” Doncs resulta que s’ha dissolt com un terrós de sucre a la tassa del té, ni n’hem sabut res. El que ens ho va dir, s’ho creia de veres? Li van fer dir? Els van ensarronar? Quin ridícul més espantós.

El que queda és una sensació de vergonya de la que podem pensar que algú n’ha tret profit vés a saber a compte de quins obscurs interessos. ¿Com pot créixer globalment una ciutadania conscient si no es millora, sinó que s’agreuja, el sentiment de desconfiança respecte a uns dirigents cada cop més impotents i desacreditats?

21 d’agost.

Píndoles estiuenques. L’estat del francès com a llengua de comunicació.

La senyora suïssa que ens va atendre era l’encarregada de gestionar la casa d’un propietari noruec a l’Oberland Bernès. Ens vam entendre de primeres en anglès, més amb els meus fills que no pas amb mi. Vaig fer l’intent d’adreçar-m’hi en francès i em va contestar prest i ben entenedor. Li vaig explicar que jo era de les darreres generacions que vam estudiar francès i em va contestar -era de la meva edat potser una mica més jove- que també per ella el segon idioma a l’escola  –desprès del seu alemany nadiu- va ser el francès, però que ja tampoc era així, ara per a tothom és l’anglès.

Vaig pensar que continuaríem doncs la conversa en francès, però per sorpresa meva –donat el plurilingüisme oficial i real suís- va tornar a reprendre en anglès. No la vaig treure d’aquí. Que el país tingui -i oficialment- quatre llengües no vol pas dir que siguin conegudes i/o emprades per gaires dels seus habitants.

Entenc una de les raons de la “malaise” francesa. De tenir una llengua que fins a meitat del segle passat va ser un idioma de cultura i comunicació generalitzada avui ha quedat arraconat a l’àmbit de la Francofonia  i ja no és conegut i utilitzat per gaire bé ningú més. La “grandeur” de De Gaulle se’n va anar en orris a Dien Bien Phu.

A pensar en el cas del nostre pretès plurilingüisme en el futur. Evidentment, de romanx no en vaig veure enlloc.

20 d'agost.

Píndoles estiuenques. Desvergonyits / Pocavergonyes.

El President de Naturgy, Sr. Francesc Reynés, és un pocavergonya. Per cobrar el milionari sou que li donen els accionistes de la seva empresa consent que la seva organització contracti “calls centers” segurament de països del Tercer Món per que es dediquin a perseguir i emprenyar als ciutadans trucant-los a qualsevol  hora aprofitant que tenen accés als seus números de telèfon, (no sé de quina manera. Bé, sí, ens hem venut la nostra privacitat a canvi d’un plat de llenties), molestant-los durant aquests dies de descans i relaxació per tal d’aconseguir si algun incaut amb la guàrdia baixa accedeix a contractar els serveis (?) que ofereixen.

Qui rep les conseqüències de l’emprenyament són els pobres operadors /es que intenten guanyar-se la vida fent una feina miserable i segurament miserablement pagada. Això és pura i simple explotació laboral a nivell individual i explotació social a nivell col·lectiu. Sr. Reynés, quan es foti la llagosta que vostè sí  pot menjar-se pensi d’on treu els diners per pagar-la. Ah, i no sigui “rata”, deixi alguna propina al cambrer que li vincla l’esquena al servir-lo.

20 d’agost.

Un gran economista.

Estic aconseguint posar-me al dia de diaris guardats endarrerits. De revistes no vaig tant bé, en tinc una pila i no diem ja de llibres que no hi ha, ni hi haurà, forma. Tot s’anirà fent, mica en mica.

Joaquín Estefanía, incansable propagador de J.M. Keynes, va publicar ara ja fa un mes un nou article sobre l’economista anglès: “Aquel bombero del capitalismo”, a Ideas de El País, 27/6/21, suposo que a partir de l’aparició d’un nou llibre sobre Keynes “El precio de la paz. Dinero, democràcia y la vida de John Maynard Keynes” Zachary D. Carter, ed. Paidós.

L’article és interessant com sempre ho fa Estefanía, però ara vull ressaltar el que m’ha cridat l’atenció. És l’explicació que fa del què és ser un gran economista segons l’autor ressenyat.

“Y él (Keynes), al escribir la necrológica de su maestro Alfred Marshall, definió esta profesión del siguiente modo: el gran economista debe poseer una rara combinación de dotes; debe ser matemático, historiador, estadista y filósofo; debe comprender los símbolos y hablar con palabras corrientes, debe contemplar lo particular en términos de lo general y tocar lo abstracto y lo concreto con el mismo vuelo del pensamiento; debe estudiar el presente a la luz del pasado y con vistas al futuro; ninguna parte de la naturaleza del hombre y de sus instituciones  debe quedar por completo fuera de su consideración; debe ser simultáneamente desinteresado y utilitario, tan fuera de la realidad y tan incorruptible como un artista, y sin embargo, en algunas ocasiones tan cerca de la tierra como el político:”

Res més, senyor jutge.

29 de juliol.

Tal dia com avui. Records i homenatge.

Finals de juliol, el cel és ben blau i la llum del sol al migdia fa mal als ulls.

 

L’Anna se’ls mira condescendent des de la seva cadira tot ventant-se. Són dies de calor xafogosa a la vora de la mar.  A la taula, en Manuel i en Remigio, prenent-se una cervesa, comenten la jugada d’allà a baix.

-Enguany torna  a ser diferent, com el passat 2020. Noi, la pandèmia ha esguerrat tantes coses...

-Guaita, han escampat els gegants de la ciutat, els “institucionals” no, els altres, per les botigues del centre, dins de muralles.

-Quines muralles? Ah, sí, home, aquelles que no vam arribar a tenir mai acabades.

-Continuen inventant-se tradicions centenàries com fèiem nosaltres.

-Oh...,i diu que la Missa de Glòria no la cantarà el poble, aquella barreja de rates de sagristia i menja capellans.

-Et vaig dir que no li expliquessis tantes coses a Sant Pere, després passa el que passa.

-Però el programa no està gents malament donades les circumstàncies.

-Sempre hi haurà remugaires i forassenyats, ja hi pots comptar. És part de la festa.

Murri l’un, sorneguer l’altre, ja se’ns ho miren de lluny, des de fora.

Durant un quant temps ells van ser cor, cervell i mirada de la festa. Abans i després n’hi hagué d’altres. D’esquenes,  braços, cames i cares n’hi ha amb ganes i de sobres. Els recursos per fer-la anar, com sempre, de l’administració de la Casa Gran. Els seus dignes representants també fan els “gegants”.

-Podríem tornar a donar-los una mà ara que calen idees noves i trencadores.

-No, ja no podem i tampoc cal. Els temps són uns altres. Els nous camins els emprendran els vius.

L’Anna deixa anar mirant l’infinit:

-Potser ja és hora de començar-ne a fer una història. Ve tamborinada, puntual i petita, com cada any.

Us tenim ben presents ara que la Barram ens crida a la festa.

26 de juliol.

Navegant en l’oceà digital.

Nàufrag analògic, intento sortir de l’illa en la que hem quedat varats els de la nostra edat, ja provecta. Anar a navegar per l’oceà digital i estar al món. Les plomes estilogràfiques que havia utilitzat temps enrere ja són sols objecte de decoració. Els bolígrafs acumulats d’hotels, empreses, esdeveniments diversos serveixen per fer els primers esborranys d’escrits que després passaré al l’ordinador, com el que ara he fet servir que és de la Caixa Laietana, desapareguda fa deu anys. Els llapis són buscats delerosament pel néts per dibuixar.

La pandèmia ens ha forçat  a abandonar la presència, ens ha abocat a la virtualitat. És el món d’avui i el del demà. Les presentacions de llibres les hem fet per Zoom, ja ho vaig explicar (aquí). Hi ha la possibilitat de gravar-les, però cal estar atent a fer-ho (moltes vegades m’he despistat de posar-les en marxa) i de com conservar-les. Els de Zoom t’ofereixen fer-ho, tenir-les en el núvol, pagant. Però pots baixar-les a l’ordinador i editar-les pel teu compte. Això és el darrer que he aprés a fer. Passar del Mar de Màrmara al Mar Negre.

Passa que com a navegant maldestre no he aconseguit conservar totes les que podia haver mantingut i les que han sortit, han sortit com han sortit. Ho lamento pels autors i presentadors que s’han esvaït en l’espai cibernètic. Els navegants als inicis anaven en tentines i a copia de mirar l’estrella Polar, i altres estrelles del seu cel, van aprenent a solcar el procel·losos mars (oi que es diu així..., procel·losos?)

Ara puc oferir algunes presentacions, o part d’elles. 6 de 15, no està malament, el següent curs serà millor. Les altres, o no les vaig gravar, o les vaig esborrar sota la pressió de la plataforma que em deia que tenia la capacitat d’emmagatzematge sobrepassada i que pagués per ampliar-la. Havent descobert com servar-les puc superar aquell escull. Demano disculpes als que no he aconseguit reproduir.

Tinc compte a You tube des de fa temps, encara que mai l’havia fet servir llevat del dia llunyà en que el vaig obrir. No es tracta de penjar per a tothom, en obert, el que hem fet en les presentacions. Ho he penjat en “ocult” que vol dir que sols aquells a qui faré coneixedors de l’enllaç a aquets vídeos podran accedir-hi, com ho faig en aquesta entrada. Veurem com anirà aquesta nova travessa per l’oceà digital i si caldrà mantenir o adreçar el rumb.

De moment, aquí teniu els enllaços a algunes de les presentacions que hem fet aquesta temporada.

 21 d’abril: “El fill del xofer” amb Jordi Amat i Conxa Parramón : https://youtu.be/S4Ay-CMg6XQ

26 de maig: “La manada digital” amb Josep Burgaya i Ferran Ruiz:

https://youtu.be/DWIAxewB4EY

8 de juny: “Tiempo de cuidados” amb Victòria Camps i Pilar González-Agápito: https://youtu.be/OHiSmxh25ak

16 de juny: “Decálogo del buen ciudadano” amb Víctor Lapuente i Cinto Amat: https://youtu.be/KS1jQAD-tMI

7 de juliol: “Diari de la guerra i Barcelona viscuda” amb Josep M. Muñoz, Laia Reventós i Josep Puig-Pla:  https://youtu.be/Vbe9svFJdT0

14 de juliol: “El pla Necker” amb Jordi Mercader i Enric Sala: https://youtu.be/fgCeXhp2DOI

 

Si us interessa alguna d’elles teniu una estona per entretenir-vos i gaudir-ne. Gràcies, estrella Polar, encara sóc intrèpid.

23 de juliol.

Final de curs/ Tarea de vacaciones.

Ahir vam cloure les presentacions de llibres del curs 2020-2021 que sota l’aixopluc de Federalistes d’esquerres hem vingut fent des de Mataró. De fet el curs va començar molt tard, al desembre, quan vam decidir impel·lits per la situació pandèmica acollir-nos a fer les presentacions de forma virtual a través de la plataforma Zoom (sembla que els promotors/ propietaris d’aquest mitjà s’han folrat d’ençà de la pandèmia). Crec que hem tret un bon suc de la inversió del 14,-€ mensuals que val la subscripció mínima anual per tenir accés d’una forma professional a la plataforma.

“El primer de tots”, la recopilació dels treballs que l’Ernest Lluch va fer al llarg de la seva estroncada vida sobre la figura de l’economista català del s. XVIII Francesc  Romà i Rossell i que ha ordenat i editat l’amic Joan Armangué, va ser l’objecte de la primera sessió del curs. Probablement molt acadèmica.

Desprès n’han seguit 14 llibres més, política, economia, història, filosofia, tecnologia, novel·la, assaig, ... Hi ha hagut de tot. Visions de la pandèmia des de punts de vista diferents. Connexions des de diversos indrets (fins i tot des de Suècia), és a dir, facilitats dels autors per explicar-se i facilitats del assistents, que ja no són sols mataronins o maresmencs, per escoltar-los. Agraïment de justícia a tots ells: autors, presentadors, assistents, propagadors de la possible audiència a través de les xarxes. Satisfacció, doncs, per la resposta rebuda.

Parlarem aquests estiu, tot fent una valoració que no sigui tant cofoia com la present, de com ha anat tot plegat i si val la pena continuar. Hi ha, però, “contractes” parlats i tancats alguns d’ells per reprendre un nou curs: la Care Santos, en Jordi Carrión, l’Enric Puig Punyet, en Joan Salicrú, en Josep M. Fradera que treu un nou llibre a començaments de tardor. Veurem...

Ahir en Jordi Mercader ens va parlar de la mà de l’Enric Sala (dos bons amics) de “El pla Necker”, una fabulació impossible (?) sobre un encàrrec  que reben uns constitucionalistes saberuts de part del Monarca per transformar el país en un estat federal. Sobre la taula, en un palauet suïs que havia sigut propietat de Madame Staël, pros, contres, exemples històrics, dificultats, resistències, moments claus i decisius, ... són analitzats. La història més recent, no sols la que arrenca amb la Constitució del 1978, sinó més recent, de la tardor del 2017 a la Ciutadella, embolicant-ho tot. “Sempre es surt emmascarat d’una paella bruta”. Temps, temps, el procés, no el “procés”, serà llarg. Segurament nosaltres, els olds men, ja no el veurem.

Les tres darreres presentacions donen per relaxar-s’hi aquest estiu: “Les ciutats interiors” d’en Lluís Bassets; “El diari de la guerra” d’en Manuel Reventós; “El pla Necker”, d’en Mercader.

Però els lletraferits (o els que ens pensem que ho som) anem comprant llibres i de la pila de pendents ja he fet la meva tria per afrontar la canícula. En són sis:

-Un assaig clàssic, el de Stefan Zweig sobre Erasme de Rotterdam. “Amb tota la força de la seva intel·ligència brillant i contundent combaté, durant tota la vida i en tots els camps, els fanàtics que, presos dels seu propi deliri, volien tenir sempre la raó.” Quaderns Crema, B-2021.

-Un llibre de poesia per anar llegint-lo a estones, als capvespres. L’antologia que va fer de la seva mateixa obra Joan Margarit i que va treure en una curada edició Proa. B-2020. “Sensual, solitària, voltada/ per la sonora senectut del mar/i pels crits militars de les gavines./ El somni clandestí d’un home gran.”

-Una de les reflexions del moment, “Contra la España vacía”, Sergio del Molino, Alfaguara, B-2021. Continuació i auto rèplica del seu anterior èxit que va posar sobre la taula precisament el tema de l’Espanya buida. “..., un patriota constitucionalista es lo opuesto a un nacionalista. En tanto que comunidad política abierta y compleja, la patria es flexible y no exige más peaje a sus miembros que la aceptación de unas normas elementales de convivencia democrática.” 

I tres darreres novel·les d’autors que segueixo: de la Donna Leon i el seu Brunetti, “Esclaus del desig”, Ed. 62, B-2021; el de Petros Màrkaris i el comissari Kostas Jaritos: “Ética para inversores”, Tusquets ed., B-2021; i un bon “totxo” de Leopoldo Padura: “Como polvo en el viento”, també de Tusquets ed.B-2020. Crec que aquest darrer em portarà dies, però tinc tot l’estiu per endavant.

És el moment de deixar d’escriure, al menys ara així ho penso. També veurem...

15 de juliol. Vacances.

L’etapa reina (Reina del Cel que els serafins baixaren...)

Barralet no vell encara ja que puja fins dalt al santuari de Montserrat malgrat li faci figa de nou el motor de la bicicleta que es va comprar precisament per poder continuar fent exercici. A aquest pas, si no saben arreglar-me-la, haurà resultat una inversió fallida i ruïnosa. Tinguem esperança... Tot i l’enuig de l’averia, un “xute” de moral a l’arribar a la porta dels santuari per les meves pròpies cames. Les indicacions del “mestre”, cadència, ritme, descans, ajut mecànic, estant sent cabdals en aquest Tour.

Hi ha partit encara!

A Monistrol, al peu de la muntanya, per refer forces, a El Pont del Gat. Bon servei, bon menjar i bon preu.

8 de juliol. Beer-Bike-Tour-2021.

Tornem a ballar-la.

 -Jo sols he anat a una festeta amb una dotzena d'amics.

-Si, és així... Saps... en plena pandèmia cal evitar les festetes.

-Encara sóc jove... certament tinc que anar-me'n ara?

-No et preocupis... La teva mare, el teu pare i la teva àvia ens acompanyaran.

(Débétiseur)

No, no volem una “nova normalitat”, volem la vella. Ja passarà, serà un episodi per oblidar que deixarem enrere. Ara ja tenim als vells (i no tant vells) vacunats. Tornem-hi, que no ha estat res.

No és cert, no podem tornar a fer la vida d’abans. Hem de canviar d’hàbits i ho hem d’explicar. No pot ser que el jovent que està vivint en el millor dels mons cregui que sols pot “socialitzar-se” amb la promiscuïtat, l’alcohol i la nit. Ho sento, clar, ja sóc gran i no entenc el món dels joves. No pot ser que celebrem que ja tornin a surar aquests monstres moderns que són els creuers. No pot ser que pensem en les festes majors de sempre i que celebrem les rebaixes. No pot ser que tornem a omplir esbojarradament estadis i festivals. Vivim en comunitat i l’alegria i l’esbarjo d’uns no pot enterbolir les vivències i la tranquil·litat dels altres.

Hem perdut ja més d’un any per fer-ho comprendre. Calia mentalitzar a la gent de que res tornaria a ser com abans i que determinades pràctiques lúdiques s’haurien d’abandonar. No ho hem fet, la pressió dels interessos de la “vella normalitat” ha estat molt forta. Hauríem d’haver-los sotmès a una reconversió, sí, una reconversió per eliminació tal com es va fer amb  l’industria pesada obsoleta als anys vuitanta dels segle passat. Ara s’hagués tractat d’una industria (?) lleugera. Però, com és recondueix la distracció i l’esbarjo d’una societat rica, hedonista i insolidària? Difícil, però ja s’està veient que absolutament necessari. No, aquesta societat de l’oci no admet, perquè no ho pot admetre econòmicament?, que se la posi en qüestió. Hem de tornar als carrers plens, als espectacles multitudinaris i abarrotats, als viatges en ramat, a tocar-nos els uns amb els altres.

Tenim alternatives possibles, clar que potser més avorrides, més cultes, més sanes pel cos i l’esperit, més personals. Es podien haver aprofitat i potenciar-les.

No n’hem aprés res diu el professor Josep Oliver. “La dicotomia efectiva ha sigut entre economia i hospitalització”.  No hem comparat el que s’enfronten les generacions joves d’avui amb el que es van enfrontar les passades diu l’Enric González, “Hoy nos da bastante igual la vida de nuestros abuelos y bisabuelos. Pero vaya vidas aquellas.”  L’esforç dels sanitaris és menystingut als seus nassos. Guanyen les canyes i les tapes. Això rai, les vacunes no ens han costat res, ... o no és que han plogut del cel?

Ho pagarem car. Encara que per ells és el pollastre. Alguns ens ho mirarem de molt lluny, de tota la distància que puguem. Potser uns quants, desgraciadament i com a conseqüència, ja al marge o fins i tot des fora.

6 de juliol. No hi ha hagut tampoc "chupinazo" aquest any, i demà no caldrà posar-se davant el televisor a les vuit en punt.