Ahir va tenir lloc la presentació oficial (i
institucional) del llibre que recull articles mataronins d’en Manuel Cuyàs.
“El Mataró de Cuyàs. Retrat d’un temps a través del seu articulisme” A
cura de Neus Pinart i Bartrolí, amb pròleg de Joan Catà. Ed.
Gavarres, Cassà de la Selva, 2023.
Era una de les accions impulsades per la
Comissió cívica per honrar la seva memòria que va culminar en aquest acte. Ja
fa uns quants dies que el volum (sí, el volum) ja està als punts de venda. La
política editorial -Setmana del llibre en català per entremig- va comportar
aquest fet. Ens hagués agradar més fer la presentació com a primícia, però el
món dels llibres va així. No vam decidir que fos en un acte institucional, sí
que fos en un lloc públic ja que l’Ajuntament havia assumit la compra d’un
nombre d’exemplar que assegurava la seva publicació, però “qui paga mana”
i aquest va decidir fer-ho així. Es va dir que era un acte conjunt de l’Ajuntament
amb la Comissió, però en els papers i en la invitació a l’acte la Comissió no
hi sortia per enlloc i protocol·làriament ni es va preveure cap reserva de
cadires per ella.
L’acte va ser aconduït pel periodista Joan
Salicrú a la sala de l’espai municipal Connecta de la Plaça
de la Muralla. Espai curiós, ja que en lloc de ser una sala tancada té una
paret de vidre transparent que dona a la Plaça i que la fa diferent. Estava
plena de “mataronistes”, no crec pas que arreli la figura que va
proposar el presentador de “cuyassistes” (En Salicrú va proposar “cuyassians”).
Sí, es tractava de presentar un recull d’escrits d’en Cuyàs sobre Mataró.
Van intervenir en el acte l’editor, Àngel
Madrià; la “curadora” de l’obra, Neus Pinart, que és qui ha
tingut la feinada de recollir l’ingent obra articulista d’en Manuel i
fer-ne la tria, amb l’ajut lateral de la Comissió; en Joan Catà que ha
fet el pròleg del llibre i que es va negar a ser catalogat com a biògraf de Cuyàs;
i va tancar l’Alcalde, David Bote.
Algunes consideracions que a mi em van venir
al cap tornant a casa. Certament en Manuel Cuyàs va ser un cronista no
oficial, però sí convençut, de Mataró. D’un temps i d’un espai concret
que ell s’estimava molt i que sense el llibre corre el perill de que es perdi
en l’oblit. Ningú, no sé si hi ha cap
raó especial del fet, va fer esment a una obra antecessora de la seva. La d’en Joaquim
Casas Busquets, en “Pipes”. Ell ens va deixar en els seus escrits el
Mataró de la primera meitat del segle XX. En Manuel Cuyàs ens ha
deixat en la seva obra, no sols en els seus articles, també com en Casas,
el Mataró de la segona meitat del passat segle. Potser els entesos i
lletraferits no estaran del tot d’acord amb aquesta apreciació meva i tampoc
amb la cronologia, ja que segurament és un segle que no comença i s’acaba en
les dates formals del mateix. En Joan Catà ens va llegir part d’un
article del l’any 78 que feia referència als anys 50 i 60: el ramblejar amunt i
avall que al darrer quart del XX ja havia desaparegut, però que resta en la
memòria dels que som grans. Sumats, en Casas i en Cuyàs, ens donen
una visió del paisatge i del paisanatge que ja s’està escolant.
Aquí ve la segona consideració. El conductor
de l‘acte va llençar l’ham de si hi havia, o si caldria que hi hagués, un
cronista (extraoficial, periodístic) de la ciutat d’avui. No en va sortir de la
tirada cap peix respectable. Quan en Cuyàs comença a escriure està a
prop de la trentena i pràcticament cobreix quaranta anys més, les darreries del
s. XX i els començaments del s. XXI. La impressió general és que no hi és. Per
varies causes, entre elles com va apuntar en Catà, l’evolució i la
situació actual dels mitjans de comunicació. No tenim cap “El Maresme”,
cap “MataróEscrit”, cap edició local (o comarcal si voleu) de “El
Punt”, ... No s’albira pas que tornin a ser-hi. Ara la informació és més
efímera i fugissera i més al dictat d’anunciants (Institucionals o privats).
Sí, no tenim cronistes, de gent que faci un “Ull nu”. En la meva
particular impressió, potser equivocada, hi ha fusters per que algun reculli el
testimoni, però crec que falten fusteries per poder continuar la feina que feia
en Manuel. També, és cert, els temps ja són uns altres, la Ciutat també
ja és una altra. El públic d’ahir a la tarda i els probables compradors del
llibre ja són (som) granats i ben madurs. Els articles d’en Cuyàs reflecteixen
el “nostre” temps, però hem de reconèixer que ja és un temps passat.
Evidentment, com va apuntar la Neus, la qualitat descriptiva dels fets,
la gent i el paisatge mataroní que ens descriuen els articles aplegats poden
interessar a la gent que li agradi els escrits ben fets o les històries que
ajuden a comprendre’ns avui a partir de l’ahir, encara que no crec que aplegats
tots aquests facin gaire gruix.
La tercera consideració és reivindicativa,
perdó. En algun moment de l’acte van sortir d’esquitllentes noms dels integrants
a la Comissió cívica. Sorprenent, o no, potser a causa de l’aire que encara sura
a l’ambient general del país, em sembla que no hi ha hagut cap valoració del
que representa que el record de la figura i obra d’en Manuel Cuyàs
aplegui a gent significativament tant diversa. Som gent coneguda, amb
trajectòria i diguem-ne -perdó novament- amb algun “renom”. En Carles
Estapé, l’Antoni Segarra, en Manuel Mas, la Neus Pinart,
en Joan Catà, amb l’ajut posterior de la família Cuyàs -vídua i
fills-, aixoplugats -ja que necessitàvem algun paraigua formal- per Òmnium
Cultural de Mataró-Maresme, amb l’adhesió també de l’entitat “Amics de
la Ciutat” i la col·laboració de l’Ajuntament. Home!, crec que ens el temps que corren -o han
corregut darrerament- és un fet digne de ressaltar. Potser està malament que jo
ho digui ja que sóc part implicada, però la transversalitat és evident i que
per una raó a una altra haguem treballat plegats és un signe de concòrdia. És
cert que la trajectòria personal i professional d’en Cuyàs, ben
coneguda, ho facilita. Per qüestions diverses tots nosaltres tenim un punt en
que coincidim en la seva persona i en la seva obra.
La quarta consideració també és
reivindicativa. A la Comissió venim donant-li voltes a que ens agradaria
recordar a Manuel Cuyàs amb una figura plàstica a l’espai públic. Són
varies les idees que hi ha, alguns artistes locals hi han col·laborat
ajudant-nos amb projectes, pressupostos, emplaçaments... La Corporació
municipal fins hi tot té previst en el pressupost municipal d’enguany d’una
partida -que deu estar en el capítol d’inversions- per contribuir-hi. Però la partida és curta, molt
curta. Calen més recursos. Ahir escoltant als intervinents en l’acte, al
propi Alcalde de la ciutat que el presidia, sobre d’ells en pantalla la portada
del llibre -en Catà ens va mostrar el llibre obrint-lo i ensenyant
juntes la portada i la contraportada-, és ben clar, si volem servar per sempre
la memòria d’en Manuel Cuyàs, que hem d’aconseguir tenir la forma d’anar
a seure’ns a una terrassa de la Rambla i fer un cafè al costat
d’una imatge d’ell. No és cap idea descabellada ni original, tots hem vist
localitats -àdhuc menys importants que la nostra- amb escultures que recorden
als seus personatges.
Si és veritat que tots, i especialment els “mataronistes”,
el volem recordar -ja que ens va retratar com diem tan bé a nosaltres i a la
nostra ciutat- ho hem d’aconseguir.
7 d’octubre.
