Cròniques d'estiu-7: Proposta d’ordenança municipal.

Davant la proliferació de ciutadans i ciutadanes que es desplacen per la via pública amb elements mòbils circulant sense atendre’s a cap norma de comportament regulat cal –en benefici dels vianants, especialment dels més febles com són els vells i els infants, i d’altres conciutadans motoritzats- establir una mínima normativa que reguli aquest comportament.

És per aquesta raó que s’estableix la present ordenança municipal que es basa en les normes dictades pel sentit comú i la necessària convivència cívica.

Art.1. La circulació de tot element que serveixi per desplaçar-se per la ciutat per mitjà de rodes, tan li fa de la mida i nombre que siguin, es regirà pel Codi de Circulació observant fidelment el seu contingut.

Art.2. Els usuaris de qualsevol element de circulació establert en l’article anterior hauran de proveir-se de l’assegurança pertinent que els permeti tenir coberta la seva responsabilitat davant qualsevol accident que els afecti o que pugui ocasionar danys a terceres persones o a coses.

Art. 3. L’incompliment de qualsevol dels continguts dels articles anteriors denunciats per agent públic amb capacitat per a fer-ho comportarà la requisa immediata de l’element de mobilitat que l’usuari estigui utilitzant per fer-lo, en sigui o no el seu propietari, element que serà traslladat pel seu dipòsit i custòdia al Dipòsit Municipal de vehicles.

Art.4. Els propietaris –degudament identificats- dels elements requisats, desprès de 48 hores de que s’hagi procedir a la seva requisa, podran recuperar-los tot procedint a la signatura d’un document on manifestin que havent incomplert les disposicions establertes en la present ordenança d’ara en endavant seran més curosos en el seu comportament cívic i de respecte a les normes de la comunitat.

Art.5. La reiteració en el incompliment del contingut de la present ordenança comportarà la requisa definitiva del element de mobilitat que estigui utilitzant en el fet el ciutadà o ciutadana infractor.

Art.6. S’encarrega per delegació d’Alcaldia al Regidor encarregat de Via Pública la posta en marxa de la present ordenança i el desenvolupament d’aquells aspectes que siguin necessaris pel correcte funcionament de la mateixa dictant els decrets oportuns i corresponents.

 

No obstant, com sempre, qui sigui, amb el seu superior criteri, o no, decidirà.

 

A la ciutat de ______, a __ de _____ de 2020.

Podrem acabar amb la circulació de bicicletes per les zones de vianants i per les voreres? Aconseguirem que els patinets respectin els sentits establert en les direccions del trànsit? Els ciclistes respectarem les senyalitzacions semafòriques? Aquells que van sobre una roda aniran per la calçada? Empoderarem de veritat als ciutadans i ciutadanes?, o serà una mostra més de llibertinatge?

Bé, diu que els brams d’ase no pugen al cel. algú s'hi atreveix?

14 de juliol

Cròniques de l’estiu-6. La Ventafocs.

-Sr. Alcalde, la nova Interventora, que acaba de prendre possessió, ha reunit al personal del seu departament i els ha dit: “Sepan ustedes que en el Ayuntamiento el Interventor es Dios”.

-Ah, molt bé. Feu-li saber a la senyora Interventora que en aquest Ajuntament “el Alcalde es Mas”.

Les administracions públiques necessiten funcionaris competents, preparats, molt qualificats i compromesos. Les administracions públiques han d’estar dirigides per polítics decidits, decidits a perdre la cadira si les seves decisions no són encertades. Tant mateix la cadira no és pas gran cosa.

Els polítics han de plantejar i enfrontar els problemes i els reptes. Els funcionaris han de cercar-hi les solucions. Si els polítics proposen les solucions i els funcionaris hi posen problemes, malament.

Estic confós davant l’acord a que han arribar la FEMP i el Ministeri d’Hisenda sobre la forma d’utilitzar els romanents positius de tresoreria dels Ajuntaments, bé, d’aquells que en tenen. A banda i banda de la taula hi havia personatges bregats. El President de la FEMP, Abel Caballero, és un polític de llarg recorregut, va ser Ministre fa 35 anys. La Secretaria General de Finançament Autonòmic i Local, Inés Olóndriz de Moragas, és funcionaria de l’Ajuntament de Barcelona des de fa 30 anys amb una trajectòria d’alt càrrec a can Fivaller i a altres llocs. Els seus currículums són un bon punt de partida per fer una bona negociació. El resultat sembla haver deixat insatisfet a molta gent i per mi és força incomprensible, encara que això darrer no té gaire importància i és irrellevant. Ja fa 16 anys que sóc fora del món local i dels seus temes hisendístics que foren la meva especialitat i segurament no estic al dia amb algunes o moltes de les qüestions que conformen la seva realitat.

He intentat seguir el tema a través dels mitjans i m’ha tornat a entrar el vell neguit d’interessar-me’n encara que me’n podria ben estar. Hi ha algunes coses que m’agradaria exposar a risc d’equivocar-me donat el meu actual desconeixement d’alguns aspectes de la qüestió compensat el risc en la meva llarga, encara que antiga, experiència en el tema.

Anem a pams: Primer pam, el marc legal.

1.

Real Decreto Legislativo 2/2004, de 5 de marzo, por el que se aprueba el texto refundido de la Ley Reguladora de las Haciendas Locales.

Artículo 165. Contenido de los presupuestos integrantes del presupuesto general.

1.       El presupuesto general atenderá al cumplimiento del principio de estabilidad en los términos previstos en la Ley 18/2001, General de Estabilidad Presupuestaria, y contendrá para cada uno de los presupuestos que en él se integren:

      4.  Cada uno de los presupuestos que se integran en el presupuesto general deberá       aprobarse sin déficit inicial.

Suposo que en algun lloc es deu haver corregit l’apartat 1 d’aquest article canviant la Llei 18/2001 per la més recent Ley Orgánica 2/2012, de 27 de abril, de Estabilidad Presupuestaria y Sostenibilidad Financiera, però el que em sembla destacable és el punt 4 d’aquest article que diu que els pressupostos municipals s’hauran d’aprovar sense dèficit inicial, és a dir, equilibrats. Aquesta disposició no era pas nova de quan la primera redacció Llei Reguladora de les Hisendes locals de l’actual democràcia, de 1988, abans d’aquest text refós. Venia d’abans, no ho sé, però potser de l’Estatut Municipal de Calvo Sotelo de l’any 1924.

2.

Constitució Espanyola de 1978:

Artículo 135.

1. Todas las Administraciones Públicas adecuarán sus actuaciones al principio de estabilidad presupuestaria.

2. El Estado y las Comunidades Autónomas no podrán incurrir en un déficit estructural que supere los márgenes establecidos, en su caso, por la Unión Europea para sus Estados Miembros. Una ley orgánica fijará el déficit estructural máximo permitido al Estado y a las Comunidades Autónomas, en relación con su producto interior bruto. Las Entidades Locales deberán presentar equilibrio presupuestario.

Aquest és el famós article que es va afegir cuita corrents i amb traïdoria estiuenca ara fa 9 anys, el 2011 i que jo vaig votar essent Diputat al Congrés, X Legislatura. Deixant al marge les circumstàncies d’aquell moment, el que diu respecte a les EE.LL. és que deuran presentar equilibri pressupostari, vaja el mateix que ja deia la Llei d’Hisendes Locals.

3.

Ley Orgánica 2/2012, de 27 de abril, de Estabilidad Presupuestaria y Sostenibilidad Financiera

CAPÍTULO III Estabilidad presupuestaria y sostenibilidad financiera

Artículo 11. Instrumentación del principio de estabilidad presupuestaria

2. Ninguna Administración Pública podrá incurrir en déficit estructural, definido como déficit ajustado del ciclo, neto de medidas excepcionales y temporales. No obstante, en caso de reformas estructurales con efectos presupuestarios a largo plazo, de acuerdo con la normativa europea, podrá alcanzarse en el conjunto de Administraciones Públicas un déficit estructural del 0,4 por ciento del Producto Interior Bruto nacional expresado en términos nominales, o el establecido en la normativa europea cuando este fuera inferior.

3. Excepcionalmente, el Estado y las Comunidades Autónomas podrán incurrir en déficit estructural en caso de catástrofes naturales, recesión económica grave o situaciones de emergencia extraordinaria que escapen al control de las Administraciones Públicas y perjudiquen considerablemente su situación financiera o su sostenibilidad económica o social, apreciadas por la mayoría absoluta de los miembros del Congreso de los Diputados. Esta desviación temporal no puede poner en peligro la sostenibilidad fiscal a medio plazo. A los efectos anteriores la recesión económica grave se define de conformidad con lo dispuesto en la normativa europea. En cualquier caso, será necesario que se dé una tasa de crecimiento real anual negativa del Producto Interior Bruto, según las cuentas anuales de la contabilidad nacional. En estos casos deberá aprobarse un plan de reequilibrio que permita la corrección del déficit estructural teniendo en cuenta la circunstancia excepcional que originó el incumplimiento.

4. Las Corporaciones Locales deberán mantener una posición de equilibrio o superávit presupuestario.

És a dir, la famosa Llei d’estabilitat pressupostaria d’en Montoro diu que les Corporacions Locals han de mantenir l’equilibri o tenir superàvits.

Res de nou, doncs, llevat de la semàntica. La llei Reguladora d’Hisendes Locals diu que no han de tenir dèficits, la reforma de la Constitució diu que deuran presentar equilibri i la Llei d’Estabilitat diu que deuran, o podran, tenir superàvits. Els funcionaris que en el temps han anat redactant aquestes texts són uns asos, no uns ases, encara que com és conegut al Ministeri d’Hisenda, al carrer d’Alcalà, es pot anar pujant els pisos a cavall, reminiscències del XIX.

Anem a un altre tema, segon pam, els romanents de tresoreria:

El Remanente de tesorería refleja la situación de liquidez de la entidad al cierre del ejercicio, que se encuentra disponible para financiar gastos, resultando un indicador muy importante para valorar la solvencia financiera a corto plazo de la Entidad local. El Remanente de tesorería se obtiene como suma de los fondos líquidos más los derechos pendientes de cobro, deduciendo las obligaciones pendientes de pago y agregando las partidas pendientes de aplicación. En síntesis, es el indicador que presenta la situación financiera de la entidad si, a 31 de diciembre, tuviese que pagar todas sus deudas con sus recursos a corto plazo.

A diferencia del concepte de superàvit pressupostari que es refereix al resultat entre ingressos i despeses al final de cada exercici i per tant és un concepte estàtic, d’un moment, el concepte de romanent és un concepte dinàmic ja que incorpora arrossegant els seus components contínuament.

El tema d’haver agafat com a punt de partida de l’acord l’existència –bloquejada- de romanents positius que no tenen  tots els Ajuntaments i la seva possibilitat d’utilització no té present la situació en que s’estan movent totes les administracions públiques en aquest moment, la local també. Què passarà amb els pressupostos d’aquest any, aprovats per les CC.LL. a finals de l’any passat quan no s’albirava el que ens ha caigut al sobre? Doncs no cal ser cap mag per endevinar-ho. Les despeses es contrauran totes, i més (que s’haurà de buscar on s’encaixen o com es reconeixen) i els ingressos seran menors dels previstos, no sols els contrets i liquidats, sinó els realitzats (amb algun problema que altre de tresoreria). Conseqüència, aquest any malaventurat del 2020 serà una catàstrofe pressupostaria, es produiran dèficits. Bé, els que tinguin romanents positius de tresoreria, si no han trobar encara la fórmula d’utilitzar-los (que n’hi de fórmules ben legals per fer-ho i els bons funcionaris saben trobar-les) doncs els sortirà un romanent menor o de signe contrari, negatiu, amb tot el que normativament comporta i aquest, al meu parer, era el debat a fer: Com, amb les disposicions normatives vigents, la Llei d’Hisendes Locals i la Llei d’estabilitat pressupostaria, bàsicament, s’afrontarà la situació? Situació que segurament no és flor (o cardo) d’un dia, sinó que té tota la pinta de perllongar-se alguns exercicis més.

Encara que deixats els romanents positius a una altra administració, comptablement es perden? Suposo que sí. No resultarà pas que sols estem fent malabarismes comptables? Si aquest fos el cas, no és una frivolitat més envers al món local?

I ara anem al tercer pam: La Ventafocs.

Quaranta anys desprès, 41, de les primeres eleccions municipals democràtiques, les Corporacions locals continuen sent la Ventafocs de l’Administració pública a Espanya. El seu pes dins del total de la despesa pública poc ha canviat en aquest temps. Com deia als anys 80 un conegut, reconegut i “catxondo” alcalde d’una important capital de província els Ajuntaments son “mitad marujas, mitad sargento de semana” (amb una expressió avui potser incorrecta). De l’acord entre la FEMP i el MH hi ha coses positives perquè no hi havia per on passar, hagués estat un escàndol majúscul:

Séptimo.- Debido a la grave situación provocada por la pandemia, excepcionalmente no se exigirá el cumplimento de la regla de gasto para el Subsector de Entidades Locales durante el ejercicio 2020.

Octavo.- Se autorizará a las EELL a utilizar su superávit o remanente de tesorería para gastos generales, si fuese superior, a 31 de diciembre  de 2019 para financiar gastos en 2020 siempre que cumplan con el equilibrio presupuestario al cierre de este ejercicio.

O també, aquest:

Quinto.- Con cargo a los Presupuestos Generales del Estado, se dotará un Fondo extraordinario de 275 M€ para compensar el déficit extraordinario de los servicios de transporte de competencia municipal producido durante el periodo de estado de alarma, así como el que se produzca hasta final del presente año 2020 por reducción de los ingresos por tarifa y costes extraordinarios que se hayan producido por la crisis del COVID-19, calculados y verificados por el Ministerio de Transportes, Movilidad y Agenda Urbana (275 M€). Con cargo a aquellos mismos recursos, se podrá ampliar el Fondo citado hasta 400 M€, siempre que se justifique y acredite la insuficiencia de la dotación inicial para solventar los efectos derivados de dicha crisis.

Però el segon punt és inacceptable

Segundo.- Una vez conocidas las entidades participantes y el volumen total de fondos comprometidos, la Administración General del Estado realizará un ingreso no financiero para las EELL participantes, por un importe que se determinará con arreglo a un criterio proporcional en función de los recursos comprometidos por cada entidad. Este importe supondrá para cada entidad local, como mínimo, el 35% de los fondos aportados al préstamo a la AGE, y se incrementará hasta totalizar un importe de 5.000 M€ entre todas las entidades participantes, siempre que los compromisos de puesta a disposición de fondos hayan alcanzado dicha cantidad.

Com sempre, condicions. Si m’entregues en préstec els teus romanents jo et donaré..., en el temps que jo vulgui  i pel que jo et digui (que no és que estigui malament però remarca una subordinació que no hi hauria de ser). No pot ser, les CC.LL. han de deixar de ser la Ventafocs. En una bona negociació europea s’ha donat la possibilitat d’ingressos extraordinaris als components de la Unió. Seran tots per l’AGE i les CC.AA.? N’hi haurà per les CC.LL.? Sembla que això es vol arreglar amb el punt 13:

Decimotercero.- Una vez concretadas las condiciones del Fondo de Recuperación aprobado recientemente en el seno de la Unión Europea, se estudiará la forma para garantizar que las EELL puedan participar como beneficiarias de los fondos recibidos.

És l’etern problema de la consideració del món municipal que degut a la seva tradicional feblesa (un sindicat d'esquirols) no aconsegueix fer entendre a l’Estat, sí, el que és l’Estat, tot el conjunt del que és l’Estat i l’opinió publica i publicada, del seu paper i del protagonisme, menor però crucial, que li correspon.

Ara, en aquesta manca de consideració que hi ha contribuït tothom (El “govern” de la Generalitat de Catalunya  que calli, si-us-plau), molts s’estripen les vestimentes com fariseus que són en lloc d’aportar propostes assenyades aprofitant el que es pugui aprofitar i no contribuint encara més al desprestigi de l’acció política pública. Però ja ho van dir en la crisi del 2010, cal fer caure al Govern progressista que ja ho arreglarem nosaltres desprès quan hi tornem a ser-hi. I ja en sabem el resultat.

14 d’agost. Demà el “Ferragosto”.

Cròniques d’estiu-5. La fi del esbarjo multitudinari?

Segons el Fabra: Esbargir-se: Lliurar-se a entreteniments, esports, etc., que descansin, distreguin, etc., del treball, preocupacions, etc.

Miami, Paris, Madrid, Barcelona, ..., els mitjans ens il·lustren de l’ensorrada del turisme. Hotels tancats o amb ocupacions molt baixes, restaurants que ni pensen en obrir i els que ho fan tenen els cambrers mà sobre mà, botigues que no aixequen la persiana o sense clients, ... Atenció, comencen a baixar els preus dels lloguers a les ciutats turístiques! Sembla que la gentrificació està de retirada, al menys per ara.

En Jordi Savall fa un concert al festival de Torroella de Montgrí que pel que diuen les cròniques va ser excels, amb un públic de no més de 250 persones degudament separades. Podríem qualificar-lo de inaudit, in-audit.

El futbol i altres esports han d’acabar com sigui la temporada 2019-2020 que ja fa dos mesos que s’hauria d’haver clos però els interessos econòmics manen. No sé pas si els resultats seran normals, com no sé si ho seran els de la pretesa temporada que ve que començarà tot seguit sense pretemporada ni tornejos d’estiu, ni gires promocionals. Haurà de ser sense públic o amb el que permeti la distància social. Hem conegut que l’equip de Bossòst juga a una divisió menor de la Lliga francesa.

Els espectacles culturals i artístics viuen una època de petit format, o d’espectadors de petit format, amb les sales forçosament mig buides. Totes les festes majors a fer punyetes!

És curiós, l’individualisme de les societats més riques desenvolupat a partir de la revolució neoliberal dels anys 80 del segle passat s’ha donat en forma de gregarisme i això ha portat a fer-se de forma massificada. Ramats de gent mirant la Gioconda al Louvre a Paris, caminant per la Piazza de San Marco a Venècia, omplint la Plaza Mayor de Madrid o fent el recorregut que va de la casa Batlló al monument a Colom al capdavall de les Rambles a Barcelona.

I de cop un petit virus ho ha esbotzat tot. Els francesos diuen que Espanya ho porta pitjor que ningú. Potser sí, però s’hi veu l’interès inconfessable de que la gent es quedi dins les pròpies fronteres nacionals. Si volen viatjar, facin-t ’ho a casa. Ja, però pels alemanys la costa del mar Bàltic no té res a veure amb les platges i les nits de Mallorca. El turisme, l’oci tal com el veníem fent darrerament s’ensorra com una construcció de les criatures a la riba d’un mar tranquil.

Consideracions a fer: A costa de què hem aconseguit aquesta massificació? Del medi ambient i de l’explotació laboral.  Qui patirà més l’ensulsida són els treballadors pobres, les Kellys dels hotels; el personal, generalment femení, que netejava vaixells de creuer quan arribaven a un port; els immigrants, potser il·legals, que renten plats lluny de les mirades dels clients a les cuines dels bars i restaurants; els joves que fan estrictament l’agost servint birres i copes de garrafa fins a la matinada; els equips de subcontractats discontinus que munten escenaris i envelats estiuencs; els guies professionals, o no, que ara no tenen a ningú per explicar un quadre al museu, una església a una ciutat patrimoni de la Humanitat, o un recorregut paisatgístics formidable.

Del medi ambient no cal parlar-ne gaire, tot ja és molt conegut.

Tots els sectors de l’oci i de l’esbarjo clamen la seva desesperació, fins i tot també els de les corrides de toros (i de les altres), els dels circs, la música de festa major, els captaires que recullen les engrunes cul per terra. Tindrem una tardor molt complicada.

Les empreses i els empresaris d’aquests sectors a patir, però aquests han de saber allò del “risc i ventura” i ara la ventura és la desventura. Descobrirem quants tenen empreses i quants tenen “negocis”. A rossegar els ossos desprès de molt temps menjant els talls.

Per cert, on estan varats els vaixells de creuer que ara no es mouen? Quant val la seva immobilització? Quines conseqüències financeres tindrà i quina repercussió en el món bancari? Més aprovisionaments?

https://www.technologyreview.es/s/12034/aceptemoslo-el-estilo-de-vida-que-conociamos-no-va-volver-nunca

12 d’agost. Dies de Perseids (les llàgrimes de Sant Llorenç).

Cròniques d’estiu-4. Can Gat Vell.

 

A dalt de la muntanya hi ha un pastor,

a dintre de la mar hi ha una sirena.

Ell canta al dematí, que el sol hi és bo,

ella canta a les nits de lluna plena.

 

 

Aquest any s’han cancel·lat totes les propostes de viatges previstes. Per l’abril una escapada a  Bordeus, pel maig a Tenerife d’Imserso, a l’estiu ja veuríem, per la tardor a Bulgària, ja teníem fins i tot els bitllets d’avió i contractada l’estada. Tot se’n ha anat en orris.

Pel maig vam començar a buscar un lloc on recloure’ns. L’opció de les cases rurals ja apuntava a l’alça. Calia trobar un lloc confortable per tota la família, preferentment amb piscina i que tingués algunes opcions interessants complementàries. Vam acabar a l’Empordà, a Llampaies, sobre la carretera que de la sortida de l’AP-7 porta a l’Escala, a can Gat Vell.

La contrada ens era coneguda, quan els fills eren petits hi vam ser alguns anys, vam tornar-hi quan els néts. Les platges d’Empúries, els gelats al nucli antic de l’Escala, la passejada per Riells, el trenet que als petits –i als grans- els encanta, l’oferta gastronòmica variada però que sempre hi cau alguna paella d’arròs, els amics que hi tenen casa i ens conviden, algun vell company dels temps municipals encara en actiu, les possibilitats d’anar a passejar fins a Torruella de Montgrí, Roses, Pals, Figueres, les ruïnes d’Empúries, les sortides en bicicleta ja de muntanya o més de carretera. L’Empordà és anar a tir segur. 

Can Gat Vell té de tot. A la Pallissa, tres habitacions confortables a excepció de la de dalt que és calorosa (vam ensopegar alguns dies de forta calor i amb un ventilador al sostre n’hi hauria prou per resoldre el problema), un menjador cuina estar ampli per dinar-hi a recer de la calor i un pati recollit per sopar-hi a la fresca amb una barbacoa en la que vam fer una bona costellada. Crec que està més pensada per les altres estacions de l’any ja que la nevera queda petita pels possibles ocupants a l’estiu en que aquest electrodomèstic s’omple de begudes, fruites i verdures. Una llar de foc ben ample fa pensar en vesprades de tardor fent-hi torrades i couen alguna botifarra dolça que és típica de la regió acompanyada d’un vinet empordanès.

A fora, al conjunt, una piscina suficient per treure’s la calor de sobre, uns espais comuns ben cuidats, tant per estar a cobert i entretenir-se si el temps no acompanya, com a l’exterior per estar-s’hi, amb aparcament pels vehicles, un petit espai amb gespa per jugar-hi a pilota i amb un galliner amb dues gallines escadusseres per que els menuts vegin d’on surten els ous i que els pollastres no venen de la graella de l’ast. El gat vell corre avorrit per allà. El poblet de Llampaies, petit i recollit, sense cap brogit que trenqui la tranquil·litat i ben a prop, a un cop de cotxe, tots els serveis i proveïments. Va resultar una bona opció, recomanable i per pensar-hi per altres moments i circumstàncies. Podríem repetir encara que en els temps en que estem no se sap que s’esdevindrà.

Bicicleta de bon matí per carreteres secundàries que són continuats tobogans però amb alguns trossos ben fresquets. Espai dins la casa per tenir un racó per llegir fins i tot per treballar una miqueta. Sense problemes de convivència familiar més enllà dels derivats dels neguits de la mainada i de la calor que es solucionen de cap a la piscina quasi bé fins la posta de sol.

Malgrat que he estat advertit de la inconveniència de penjar fotografies personals a les xarxes no me’n puc estar de posar aquesta per acabar.

12 d'agost.

Cròniques de l’estiu -3. Aquests dies.

 

Aquests dies els eixelebrats es pensen que ja estan al cap del carrer. Omplen el ciberespai, els mitjans i l’espai públic de cridòria i de paraules altisonants. Creuen que tenen a tocar dels dits la revenja històrica que els ha caigut del cel. Alguns ressentits de velles derrotes pensen que els ha arribar l’hora de refer-se’n.

Els assenyats demanen prudència, calma i tranquil·litat, i miren més enllà dels fets extraordinaris que s’estan succeint, tot recordant enfrontaments civils passats que estan encara en la nostra memòria col·lectiva.

Hi ha massa frivolitat, massa ignorància, massa inconsciència, o massa consciència perversa. Es menysprea, s’oblida o es rebutja l’anàlisi calmat i documentat. Els debats tavernaris s’han estès gràcies a les possibilitats tecnològiques, els bocamolls ja no estan cara a cara davant uns gots de vi que potser els han pujat al cap. Ara són moltes vegades hooligans, lloros i cotorres o anònims personatges -que mai acabes de tenir la seguretat de si són reals- que apareixen en la solitud d’una pantalla gran o petita.

Els grans volen conservar el que han aconseguit al llarg de la seva vida temorosos de perdre-ho. Els joves volen conquerir les seves pròpies fites amb l’atreviment inconscient del que comença a caminar sense ni pensar que pot entrebancar-se i caure.

Fa més de vuitanta anys eren altres temps, el món era diferent, va haver-hi enfrontaments horribles. No ens han de servir de model de res. Hem de mirar al futur que ja és ben present. La seva construcció no és pot fer amb les estructures i debats del passat sinó per la seva superació. La Terra continuarà, nosaltres –la Humanitat- potser no.

7 de juliol.

Cròniques de l’estiu -2. Reconciliació a mitges.

Sempre havia estat al nostre costat però no li havíem donat gaire importància. Era una de tantes, encara que n’hi havia poques. En el fons era d’una altra cultura, bàrbara, no llatina. La seva presència era constant i creixent, al principi un xic barroera (1), però no hi havia preferència, enamorament. La seva acceptació anava per barris. No, no és pas que n’hi haguessin gaires que li fessin ombra i ens captivessin més, el paisatge no era gaire atractiu.

Amb el temps arribaren les estrangeres: franceses i holandeses primer, alemanyes també, desprès belgues i italianes. Mig per la novetat, mig pel seu cos i color diferent es feren un espai en el nostre paisatge, el seu gust potser era una mica diferent. Va haver-hi alguns enamoraments, tampoc res de l’altre món.

Ella reaccionà, va fer tota una demostració de presència que ens va impactar (2)(2bis). Calia reconèixer la seva posta al dia malgrat que ja no era cap joveneta, fins i tot va començar a sortir amb atrevits galants que la feien lluir a les festes. Recuperà la seva presència, es mostrà en diverses presentacions que la tornaren a col·locar a l’aparador.

Llavors vam descobrir el seu negre i tèrbol passat (3). Ens havia estafat a tots. Es va descobrir i va ser motiu de justa condemna i d’oprobi públic. La vam començar a mirar malament, allò no podia ser, era imperdonable. L’abandonarem. Al mateix temps sorgien com bolets noves presències que permetien oblidar-la i arraconar-la (4). Venien de tot arreu, fins i tot de l’altre costat del mar (5). També aquí ressorgiren velles presències i també descobrirem les virtuts d’algunes que sempre havien conviscut amb nosaltres i que s’havien renovat a fons (6). Quins colors, quins gustos, abillades per tot temps, a cada estació estaven a punt, encara que com totes lluïen molt més a l’estiu ben fresquetes, venia més de gust amistançar-s’hi.

El seu pecat era molt negre però ella es va resistir a desaparèixer. La seva presència era molt antiga i costava desempallegar-se’n. Calia fer un acte de resistència patriòtica que no hi havia gaires conscienciats a portar-la fins al final. La seva omnipresència i la seva captivadora complaença no la va bandejar del paisatge. Malgrat la nostra reticència, sempre hi era.

Aquest estiu, uns amics ens va dir que havia aconseguit una nova presentació i que calia tenir-la en compte. A més que va ressorgir amb un nom provocador atenent el seu passat (7). Era cert, i hi vam caure de quatre potes.

Malgrat tot, ja ens hem tornat promiscus i sí, està be, però no ens traurà d’anar amb altres. La tindrem en compte però serà per algunes estones, per determinats moments. Ens hem acostumat a que caure en la infidelitat ja no és cap pecat, i menys en l’elecció de la cervesa.

(1): https://www.damm.com/es/cervezas/xibeca

(2): https://www.reasonwhy.es/actualidad/campanas/todos-los-spots-de-estrella-damm-mediterraneamente

(2bis) https://manelmas.blogspot.com/2010/06/el-pont-de-sant-joan.html

(3): https://www.eldiario.es/economia/condenados-carceller_1_3846403.html

(4): http://www.cervezasalhambra.com/en/

(5): https://cervezafresca.com/2009/01/19/la-coronita-cerveza-con-su-rodajita-de-limon/

 (6): https://www.facebook.com/photo.php?fbid=147921350203234&set=a.137326457929390&type=3&theater

(7): https://loopulo.com/cervezas/malquerida-cerveza-damm-hermanos-adria/

4 de juliol.

Cròniques de l’estiu-1. Samarretes.

Ja fa temps que es va popularitzar aquesta peça de vestir, a l’estiu, pel lleure i la pràctica esportiva. Se’ns va vendre com a T-shirt, en anglès, per quedar més bé. Vaja, la samarreta de cotó de tota la vida. És senzilla, versàtil, barata, combina amb tot, permet incloure-hi tota mena d’imatges, reclams publicitaris, inscripcions i motius.  

Jo en faig molt ús i m’agrada tenir-ne comprades arreu segons l’estat d’ànim que tinc al adquirir-les o els lloc on viatjo i en vull tenir –com tothom- un record.

Vaig ser un temps del Kukuxumusu, ara els tinc força abandonats. N’he comprat un pack de barates al “xinos” de Nova York, o amb un bordat adient d’una nau aquea a Ítaca; la que m’agradava de Noruega la vaig comprar des d’aquí i em va arribar via Alacant; les menorquines són una mica diferents, de coll amb botons que no corden; a Amsterdam vaig trobar la més original que juga amb les lletres donant-les-hi la volta; a Londres vaig acabar a la botiga del National Geographic. En tinc alguna per estrenar comprada dels meus temps a Madrid que no he pogut lluir mai pels aires que corren. N’he rebut moltes de propaganda d’entitats de tota mena, les de la Festa Major de quan era més jove, en guardo alguna del Cobi dels JJ.OO. de Barcelona ’92. A Croàcia em van estampar al davant meu  el dibuix que volia combinar amb un ratllat mariner.

Al final acaben per desgast, de velles, o per avorriment de veure-les, com a draps de cuina previ el pas de ser utilitzades a tall de pijama a les nits d’estiu.

Com que l’algoritme de les xarxes socials està fet per detectar de seguida quins són els teus punts d’interès no tarda gaire a captar que m’aturo a les propagandes de samarretes, de vi, de bicicletes, de llibres, de viatges... Com que fins i tot deuen saber els calçotets que ens posem cada matí, a partir d’aquest moment  et crivellen d’anuncis de les coses que has mostrat interès. És la teoria del “long tail”, oi?

Si per una banda vas esquivant la propaganda que no t’interessa, per altra banda descobreixes a través d’ella productes o ofertes que n’hi se’t havien passat pel cap ni sabies que existissin i que amb un clic els pots tenir en poc temps a casa teva. El mercat, el lloc de trobada de l’oferta i la demanda, s’amplia enormement, pobres botiguers, i et fa coneixedor de productes que ni sabies que existissin o que t’interessaven i no sabies on trobar-los. El món a la teva mà, això és el que creus. La realitat és la teva mà aconduïda pel món, pel món del consum.

Com que l’economia s’ha aturat uns mesos per la pandèmia, ara tot són ofertes llamineres. Cal reduir estocs, cal vendre i cal consumir per tornar a fer arrancar l’economia. Si podem, hem de constatar que som ben vius i que encara tenim il·lusions, encara que siguin tant prosaiques com comprar una samarreta (evidentment feta a Bangladesh), mitja dotzena d’ampolles de vi (de les múltiples D.O. que hi ha a Espanya, fins i tot de la Vega del Guadiana!), quatre llibres (de les novetats que no s’aturen), o somiar una miqueta amb un oci (un viatge, un hotel, una exposició,...) que potser ja no tornarem a fer mai més.

1 de juliol.

Cròniques d’aquest estiu.

Passada ja una Festa Major inèdita ens disposem a gaudir del que resta de l’estiu, temps de vacances ara.

Aquest any també serà inèdit. Els viatges o les estades d’esbarjo seran propers, fins i tot les agències de viatges et proposen quedar-te a prop. Potser serà com un segon confinament, però fora de l’estatge habitual. Pocs contactes i selectes. Res de barrejar-te per les platges o els passejos. Compte amb la cua a l’hora de comprar un gelat. Exercici discret i amb poca companyia, lectura, alguna piscina privativa, res de “mercadillos”, segurament molta família i amics escollits. Restaurants pocs, millor compartir taula a casa, o a una altra casa amiga i coneguda. Sortides curtes amb el vehicle propi (vés per on les gasolineres potser faran l’agost, faran el que van perdre els mesos anteriors). Tensió entre la necessitat de consumir per començar a arrossegar la roda de l’economia i la consciència de que potser no està malament estar-nos-en una miqueta pel nostre bé i el del planeta.

Potser, si ens vaga i en tenim ganes, o si surten temes per escriure, anirem omplint el blog..., o la memòria. Farem algunes fotografies, amb el temps caldrà tenir imatges d’aquest període tant estrany que no augura res de bo. A la tornada, encara que no sigui física ja que no haurem anat gaire lluny ni masses dies, veurem quin panorama en espera. Del polític, el polític d’aquí, no cal esperar-ne res de bo. Quin desastre! El país a can Pistraus! De l’economia, d’aquí, d’allà i de més enllà, a patir. La patacada ha estat, és i serà forta.

Veurem. “¡Arribita el ánimo, muchachos, la vida sigue!”     

31 de juliol.

Les Santes 2020.

Avui, 27 de juliol, és la Festa Major de Mataró, Les Santes Juliana i Semproniana, verges i màrtirs. Com arreu, no hi haurà celebració. Sí, farem el dinar familiar de Festa Major, el dia val una bona taula, però res més.

Molta gent il·lusionada diu que ja farem la celebració de la festa l’any que ve. No ho sé pas. Possiblement podrem fer Festa Major l’any que ve, però no sé si serà de les mateixes característiques de l’any passat, de com l’havíem anat construint en els darrers temps. Tampoc la festa d’ara ve de temps immemorials.

Desconec si en les pandèmies d’altres èpoques es produïen posteriorment canvis socials i econòmics com els que pot ocasionar l’actual del COVID-19. Segurament era més clar identificar-ne l’origen i posar les solucions terapèutiques i socials convenients. Em temo que aquesta vegada no serà tant fàcil. Intuïm l’origen del salt del virus als humans i també intuïm que a menys de canviar radicalment les nostres relacions amb la naturalesa probablement apareixeran noves pandèmies a no tardar massa.

Pensem també que la troballa de la vacuna que ajudi a conviure amb el causant pot ser relativament ràpida amb les tecnologies, els esforços i els interessos econòmics i de tota mena que s’hi estan abocant, però són incerts els temps per obtenir-la i la seva eficàcia.

Pe tant, vés a saber l’any que ve... vés a saber com serà el futur.

¿Comencem a pensar en un futur diferent, o ja anirem veien sobre la marxa? Les activitats que comportin concentració i apilonament de gent estan en entredit. Les festes, com les fèiem fins ara, en primer lloc. Sempre la festa s’ha caracteritzat per la seva celebració col·lectiva i multitudinària. ¿Entrem en una nova època en que haurem de fer les coses d’una forma diferent? ¿I si comencem a pensar-hi? ¿Comencem a pensar que potser el que veníem fent fins ara ja no podrà ser? Les festes, l’oci, els viatges, les celebracions artístiques, culturals esportives, potser s’hauran de fer d’una altra manera. ¿Quina? ¿Pensem-hi?

Aquest vespre no hi hauran els focs artificials que aplegaven multituds de mataronins. La nit serà més curta. Els ànims ensopits. L’esperança és que l’any que ve ens rescabalarem. ¿Voleu dir? ¿N’estem segurs? ¿I si tot ja ha canviat? Preparem-nos per si de cas.

27 dde juliol.

Petit homenatge d’urgència.

Ahir es van alinear els astres. Un va tenir la idea, uns altres la va aixoplugar, uns altres la van materialitzar, i van aconseguir –alineats- aplegar un conjunt de veus diverses i plurals que van constituir una coral que interpretà una cantata cívica en un petit homenatge d’urgència a la figura d’en Manuel Cuyàs amb textos d’ell mateix.

Estem vivint dies estranys, no sabem encara on estem en el desenvolupament de la pandèmia del COVID-19, si anem endavant o endarrere, si encara hem d’estar amatents als seus efectes, si hi ha grups d’edat que s’han relaxat, si les mesures a prendre s’han de tornar a endurir o hem d’anar fent la viu viu, trampejant,... Són dies estranys, ja que ara tocaria pensar en vacances, en la Festa Major, en el viatge que fa temps tenim il·lusionadament al cap, ...

Aquest any, més que qualsevol altre ens ho havíem guanyat, però no podrem concretar-ho. Sí, farem vacances, no aniran a treballar els que tenen feina, però no podrem fer Santes ni podrem anar-nos més enllà de les valls pirinenques, si és que ens deixen.

Diu que van ser més de trenta les veus que vam anar sortint a posar-nos darrera d’un micròfon al pati de Can Marchal per llegir escrits que ens ha deixar en Manuel Cuyàs, publicats aquí o allà, Escrits al El Maresme, al Mataró-Escrit, al Punt, en llibres... des dels anys vuitanta fins fa pràcticament quinze dies. Escrits sobre la quotidianitat, sobre la nostra quotidianitat, sobre la nostra mataronina quotidianitat. Caldria aplegar-los en una primera antologia d’urgència feta espontàniament –ben fresca- per tots els que vam constituir el cor. No seria una antologia feta per un saberut que regirarà tot el que va escriure en Manuel  (vaja feinada!), que ho valorarà literàriament, periodísticament, conceptualment, cronològicament. Que ho contextualitzarà en el temps i en els llocs en que va ser escrita i publicada.

Si mai es fa aquesta antologia no serà millor que la que espontàniament, cuita corrents, sense cap indicació dels organitzadors, vam aconseguir confegir en un petit racó del nostre espai urbà alguns dels seus nombrosos parents, amics, coneguts i saludats (com li hagués agradat dir a ell) que tenia.

Amb l’obra d’en Manuel Cuyàs els mataronins tenim la plasmació de la petita història de la nostra comunitat en un determinat temps recent. Són els 40 anys nostres, els anys que hem compartit vida amb ell.

En Joaquim Casas ens deixà la quotidianitat mataronina del període anterior. En Manuel Cuyàs ens deixa la de la nostra generació. No sé si és agosarat –no tinc autoritat per dir-ho- afirmar que així com “L’enterrament” d’en Casas explica una època i una part d’un temps passat, “Taques al marge”  d’en Cuyàs n’explica una altra que també ja s’ha convertit en passat. Si les generacions presents vam llegir “L’enterrament” per entendre d’on venia la ciutat que ens vam trobar, les generacions següents a la nostra hauran de llegir “Taques al marge” per comprendre com és la ciutat que ara tenim. Hi ha molt “Cel·luloide ranci”  a “El nét del pirata”.

Evidentment qui no estigui avesat i amarat dels escrits d’en Manuel Cuyàs potser no va entendre la frase de collita pròpia amb la que tancava  la lectura que vaig fer al capvespre d’ahir en un acte estrany d’uns dies estranys ple de picades d’ullet mataronines:

“Per cert, la Manoli, de la que fa temps  no en sé res, era molt maca.”

25 de juliol. Sant Jaume.

Tocant de peus a terra.

La notícia de la suspensió del “Mataró enlaira’t”, substitut de la celebració de la Festa Major de “Les Santes” d’enguany ha desfermat –com era previsible- tota mena de reaccions. Des dels comentaris favorables que creuen que és una mesura encertada ja que pot ser un risc fer actes que apleguin gent, encara que siguin de petit format, fins als comentaris desfavorables dels que creuen que així es capen les possibilitats de la festa i la cultura.

A  mi m’ha semblat bé la supressió. Potser per que tinc interioritzat que sóc d’un col·lectiu de risc i per partida doble: per edat i per estat de salut. També potser per que ja m’ha passat el temps de les celebracions tumultuoses i multitudinàries. Ja no les necessito per viure o per sentir-me viu. Gaudeixo molt fent coses varies: llegir, escriure, conversar, anar en bicicleta, fruit d’una flor, d’una taula o d’un paisatge. Ja sé que tot això té poc a veure amb les formes de socialització de molta altra gent d’avui en dia. Els engranatges de l’economia i la seva dinàmica van per una altra banda, encara que crec que això, aquesta dinàmica, és la que s’està posant en qüestió o s’hauria de posar en qüestió.

Em va fer gràcia una notícia que vaig llegir fa pocs dies de la preocupació d’alguns Alcaldes sobre la figura del “fiestero insumiso”, sobre la possibilitat de que al marge de la necessitat de suspendre les festes patronals que omplen els nostres estius hi hagués gent que es revoltés i pretengués fer-les pel seu compte saltant-se les prohibicions.

És possible i s’ha d’entendre. Hem assimilat la festa a la disbauxa preferentment nocturna i alcoholitzada. Caps de setmana sense ja d’haver d’anar a missa de deu, ni “Sábado noche, domingo mañana”, after hours, botellons, celebracions juvenils o de supporters de qualsevol esport per qualsevol motiu, viatges a cap preu, relacions de “aquí te pillo, aquí te mato”. Reconduir tot això a una altra mena de festa, d’oci, d’esbarjo, de relacions socials, serà difícil, fins i tot no sé pas si serà possible sense mesures coercitives (Compte, no mireu pas a la Xina comunista!). Sense donar alternatives, més difícil encara.

Aquestes alternatives són possibles, existeixen, però només poden estendre’s si hi han uns models sòcio-econòmics diferents. Més Humanitat per salvar la Naturalesa (en la que nosaltres, espècie humana en som part).Ufff, que difícil!, i quants interessos estan en joc per mantenir la situació que hem assolit (cal recordar que no sempre ha estat així). Ara som més rics, però més rucs. Ara som més savis, però molt ignorants. Ara som més lliures, però més esclaus.

Aquest estiu, i vés a saber per quants estius més, els hereus dels drets d’autor (si encara són vigents) del músic que va compondre “Paquito el chocolatero” tindran menys ingressos.

Potser toca agafar un bon llibre i anar a buscar l’ombra sota un arbre.

Una versió molt emocionant del celebèrrim pas doble.

21 de juliol.

Caldera vella, bony o forat. Al taller.

Se’m ha fet malbé l’espatlla dreta, la del braç i la mà que faig servir més per a tot. Puc escriure a mà i amb el teclat una mica però no aguanto gens el ratolí de l’ordinador. Això comporta reduir la meva presència al ciberespai. Si escric alguna cosa me la hauré de guardar per a mi fins que pugui tornar a bolcar-la a l’ordinador.

Tinc un escrit ja en word a punt de ser traspassat a una entrada del blog amb les imatges seleccionades que s’haurà d’esperar. Va sobre la “nova circulació urbana”. En tinc un altre encara a mà titulat provisionalment “Porcs, rics i mal farts” sobre el delit de tenir més, més i més. Aquesta haurà d’esperar més. Tinc a l’ordinador, també en word, per acabar, un treball per afegir una pàgina més al blog sobre la història que vaig viure de l’Hospital de Mataró. La feina que estava fent  per aquesta pàgina va ser la “puntilla”: el dolor de l’espatlla dreta em va fer desistir de continuar, insuportable.

Ara, escrivint a mà, torna a molestar-me l’espatlla. Doncs, ni així. Tanco l’escriptura per una temporada.

Estic en mans (mai tant ben dit) del fisio que m’explica no sé què de les càpsules sinovials entre el tendó i l’os claviculat. No sé quant temps tardaré en recuperar-me i tornar a escriure. Repòs, Aturada. Ara, a llegir, que tinc un bon grapat de llibres pendents.

Clar, aquesta entrada tampoc la podré penjar. No anirà a la cua, haurà de ser la primera quan pugui tornar-hi per explicar l’absència. Espero que no es noto gaire, tant mateix  no és res de l’altre món el que vaig explicant en aquest blog, coses meves que no crec que siguin d’especial interès per gaire gent, encara que agraeixo la curiositat dels que les llegeixen.

Uff, l’espatlla dreta!. Manel, plega, que ja se’n ressent. Fins aviat.

21 de juliol.

La cartilla militar de l’avi Antonet.

Vés a saber el temps que va romandre guardada dins d’aquest contenidor cilíndric, si li va posar ell allí o alguns dels seus descendents. El tub, no un tub qualsevol, és un objecte per portar penjar o per penjar en algun lloc. Com que s’ha mantingut en força bon estat, no s’ha rovellat, el que contenia també s’ha conservat força bé.

És la cartilla militar -en forma d’un paper plegat per la meitat de mida doble foli- de l’Anton  Vilella i Grifoll. Plegat i enrotllat, potser la mirava algú de tant en tant (de generació en generació) i la tornava a guardar. De calaixera en calaixera ens ha arribat a nosaltres.

El document recull cronològicament les vicissituds del seu titular des que va ser allistat com a soldat en la quinta del 1888 fins que li donen la llicència absoluta el 1900, dotze anys desprès.

S’incorpora per l’abril el 1889, jura bandera (a las banderas) pel maig i és destinat a la 1era. Companyia del 2on. Batalló del Regiment d’Infanteria de San Quintín, 49, a la Seu d’Urgell. Li fan pagar 50 pessetes per l’uniforme; menciona el document que al juny de 1890 l’ascendeixen a caporal (cabo) i l’envien d’escrivent a la 2ona. Companyia, 3er. Batalló del mateix Regiment. Al febrer de 1891 marxa amb la L.I. (és de suposar que és la Llicència Indefinida) fixant la seva residència a Alforja, el seu poble de naixement.

Passa a la Reserva Activa i l’any 1892 li expedeixen certificat de solteria que pel que sabem mantindrà fins el 1895 en que es casa amb la Isabel Llopis. Les anotacions corresponents a l’any 1893 són molt confuses, tant del que s’entén de la lletra escrita com del que no s’entén. Podria pensar-se que el tornen a incorporar a un Regiment diferent del seu a Cartagena, però no queda gens clar i al final de l’any li donen la baixa de la reserva activa.

El 1900, el 31 de desembre li signen la llicència absoluta “por haber permanecido doce años en el Servicio militar... y haber cumplido su compromiso con el Ejército”. 

El Director de l’Arxiu Comarcal del Maresme, el Sr. Alexis Serrano, m’ha facilitat la restauració del document ja que de tants anys d’estar dins del tub estava deformat i un xic malmès. El meu agraïment. També agraeixo a l’amic Joan Giménez Blasco, reconegut historiador, que llegís amb mi intentant desxifrar el que la mà maldestra d’alguns buròcrates militars (potser companys o soldats semblants que l’Anton) van anar relatant any rere any en la documentació.

Aquesta cartilla militar no és un document que tingui un valor excepcional. ¡Els que deuen haver-hi de semblants per el món!, però per la família té un valor sentimental notable i crec que és la plasmació d’uns anys en la vida de l’avi Anton. Els anys 1888-1900 són importants en la història d’Espanya. Són els del final de l’Imperi Colonial, de la pèrdua de Cuba amb la seva guerra d’independència i contra els americans. Per la seva sort, no podem pas cantar allò de “el meu avi va anar a Cuba...”. Va fer tot el servei militar en terres catalanes.

Ara el problema és com tornar a guardar la cartilla. Enrotllada dins del tub podria anar a parar altra vegada al fons de qualsevol calaixera. Plana i restaurada, veurem on la guardo.

                                      

14 de juliol. Aniversari de la presa de La Bastilla.