Gotes de Sicília.

La memòria dels autors i de les seves obres perviuen mentre estan en les mans dels lectors. Ha passat en totes les èpoques, obres llegides i lloades en el seu temps cauen a l’oblit. Perduren les excepcionals.

Andrea Camilleri ens va deixar no fa pas gaire. El reconeixement li va arribar ja gran, però com que la seva vida va ser llarga encara en va poder fruir. ¿La seva obra és extraordinària? No ho sé pas dir ja que no sóc entès, però a mi m’agrada molt. Probablement les seves novel·les del comissari Montalbano li van donar molta popularitat, encara que jo m’he inclinat més per les seves recreacions mitològiques  i molt especialment per les seves històries sicilianes.

En una de les primeres entrades que vaig fer de bloguer (o bloggaire) a l’agost del 2005 ja parlava d’ell. Recordo que a una llibreria de Pisa vaig comprar una edició de butxaca en italià de “La concessione del telefono”, la primera obra que vaig llegir seva per recomanació d’un amic, bon lector, tot just retornat d’un viatge per Sicília. Aquell petit volum el vaig regalar a les portes del Congrés a la Cristina Narbona quan ella era Ministra de Medi Ambient degut a les seves reminiscències italianes.

Ara, a cop d’ull, com em passa sempre a les llibreries, em vaig fixar en un altre petit volum de Camilleri editat per Gallo Nero: “Gotas de Sicilia”. Res, cent pàgines amb set petits contes ja publicat el 2016 i ara reeditat, amb escrits publicats originalment a finals del segle passat a L’Almanacco dell’Altana. ¡Sensacional!. El fals monòleg que obre el petit volum és d’antologia, entre altres coses per l'habilitat aconseguida pel traductor al traslladar el llenguatge del boss Nicola “Nick” Gentile. A “Los primeros comicios”, el desenllaç és delirant, i les dues curtes pàgines de “El sombrero y la boina” són tota una descripció.

4 d'abril.

El carrer de la Mercè.

Quan vaig néixer, a tocar la meitat del segle XX, hi havia vaqueries dins les poblacions, la carretera de “Madrid a Francia por la Junquera” passava per dins de la ciutat, pel vell camí Ral, i la via del tren cap a Arenys passava per entre les cases del carrer de Sant Felicianu. Tot això es va trastocat a finals dels anys cinquanta, Pla d’estabilització. Les vaqueries van desaparèixer, prohibides per sanitàriament perilloses dins les viles i ciutats. La llavors ja coneguda con a N-II va anar a ocupar la part de baix de la trama urbana de la ciutat, i la via del tren (trenc) va ser traslladada una mica més avall, emportant-se per endavant aquets trasllats la vella ubicació del Can Dimas. Els pescadors, les seves barques, mica en mica van anar desapareixent.

Compràvem la llet a ca la “Dulia”, que devia ser la Sra. Obdúlia, al carrer de la Mercè. La carretera que travessava la ciutat era de doble direcció, però com que alguns trossos eren estrets, hi havia una regulació semafòrica pels que venien de França a l’alçada del carrer de les “rates” (Jorge Juan/ Jordi Joan) i pels que venien de Barcelona a l’Hotel Suïs, al carrer de Sant Agustí (¿o era a “Correus”, al carrer de Sant’Antoni?). Les cases de darrera de can Maitanquis, on em sembla que també hi havia una vaqueria, quedaven fumejades per els efluvis de les locomotores de vapor.

Avui, l’Ajuntament ha inaugurat la remodelació del tram del camí Ral que és conegut com el carrer de la Mercè, entre Iluro/Cooperativa i Lepanto/Montserrat. Ha quedat espectacular. Com sempre, l’obra pública a Mataró, des de la recuperació de la democràcia és ben feta, fa goig. No ens estem de res. Ja sigui una escola bressol, ja sigui un polígon industrial, ja sigui una placeta o un nou parc, ja sigui refer un carrer, l’Ajuntament, el comú, hi posa ganes. Els seus tècnics, el disseny; l’administració, el pressupost. Podria ser més senzill, menys costós, més barat, igual de funcional, ... però no ens estem mai de res. Des de l’arranjament de Les Figueretes, plaça i equipament infantil, a l’any 1985, fins ara, és una marca de la casa. Que per molts anys sigui així, els ciutadans en gaudiran.

La lleteria de ca la Dulia se'n va anar en els temps del trasllat de la carretera a l’altra vorera del mateix carrer. Encara vam anar-hi a buscar la llet a doll fins que ens vam canviar de veral i vam anar a viure a l’Havana i llavors vam anar a can Roca, també a peu de la vella carretera ja convertida en carrer, davant de la botiga de can Bellatriu. Els descendents de la casa de la Dulia, no sé si encara de sang o de propietat, llueixen per damunt l’edifici una gran bandera estelada que domina tota la panoràmica del carrer de la Mercè. Però, avui, ja ni els autobusos urbans hi passaran pel davant en un carrer ara pacificat de trànsit amb un espai segregat per ciclistes i patinets, bancs i cadires per seure i arbres a banda i banda, que difereix notablement del que havia estat el Camí Reial cap a França, el Camí Ral.

L’alcalde Bote, davant el que havia estat el magatzem de can Boter (en Boter dels olis, personatge públic de les darreries del franquisme), cantonada Cuba/ Churruca, una mica més enllà del bar Europa, ha presidit l’acte amb les parlament i les celebracions pertinents.

Nosaltres ho hem anat a celebrar al restaurant Allium, obert no fa pas gaire, unes passes més enllà, davant de l’estanc de can Visa (que tampoc és al lloc original, una mica més cap aquí en el mateix carrer) . Del tot recomanable.

Una gran obra pública.

 2 d'abril.

Inauguració dipòsit Rda. Bellavista (20-3-2022)

 

Il·lustre Sr. Alcalde, senyores i senyors Regidors, membres del Consell d’AMSA, ciutadanes i ciutadans:

L’abastament d’aigua a les poblacions i la seva evacuació és un dels serveis cabdals que ha d’oferir el govern del comú des de temps immemorials. Avui, ara, obrir l’aixeta i que ragi, tirar de la cadena i que baixi, és essencial en la vida de les col·lectivitats modernes. Ja ho van veure els higienistes del segle XIX i van proclamar la necessitat tant d’una cosa com de l’altra. ¿S’imaginen que no fos així? No va ser així fins no fa pas gaire a la història de la Humanitat a casa nostra. Encara, avui, hi ha gran part d’ella, de la Humanitat, que no ho ha assolit. Quanta gent voldria plorar amb els nostres ulls!

Enterrar diners de la col·lectivitat en canonades, dipòsits, anàlisis, clavegueram, és invertir per un millor present i per un futur més segur.

Vostès estan trepitjant el destí dels seus diners amb els que contribueixen a fer la nostra col·lectivitat, a permetre la seva convivència. Fa anys, en la inauguració del col·lector del Passeig de Ramon Berenguer, en un altre moment, els vaig dir que trepitjaven Europa ja que va ser amb fons de la Unió Europea que es va poder fer aquella important obra de sanejament. Avui, els dic que estan trepitjant el seu rebut de l’aigua. Aquesta obra, complexa i complicada, que ha portat el seu temps i més en temps pandèmics, és part del pla Director d’abastament d’aigua aprovat per l’Ajuntament i executat per Aigües de Mataró, societat pública municipal. Pretén millorar el servei en determinades zones de la trama urbana de la ciutat, les de l’oest, les de ponent: part de l’Eixample, Pla d’en Boet, els polígons industrials, i complementar la garantia de subministrament al conjunt de la ciutat amb l’increment de les seves reserves.

L’obra que avui s’inaugura oficialment té tres parts: les canonades necessàries perquè el dipòsit faci la seva funció que la seva instal·lació va motivar les  molèsties conseqüents durant un cert temps a l’Avda. Puig i Cadafalch i a la Ronda Tarradellas, arteries importants de la ciutat; el dipòsit pròpiament dit, el tercer en importància que s’afegeix al que hi ha escampats en diversos indrets del terme municipal; i el parc que el cobreix oferint a la Ciutat un nou i més ample Mirador de Ponent 

Tot plegat uns 8 milions d’euros que han sortit o sortiran de les seves butxaques. Un conjunt que fa patxoca gràcies al nostre esforç col·lectiu, com a comunitat. Repeteixo, estan vostès, ciutadanes i ciutadans, trepitjant el seu rebut de l’aigua.

El meu agraïment a les persones que han fet possible aquesta obra: els tècnics que la van projectar; a les empreses diferents que han executat les seves diverses fases: les canonades, el dipòsit, el parc, superant els problemes que han anat trobant;  i als treballadors que l’han fet.

AMSA, la companyia d’aigües de Mataró, va treballar per la ciutat (enguany fa cent anys de la seva constitució), treballa per la ciutat, aquí en tenen la mostra, i continuarà treballant per la ciutat, que és la seva gent, perquè el seu serveis que ja és ben valorat pels ciutadans i ciutadanes, ho continuï sent.

Gràcies per la seva atenció, Sr. Alcalde, tot seu. 

20 de març.

Un cop d’ull a la demografia del conflicte.

Per tenir un element més de contextualització  del conflicte d’Ucraïna he confegit uns quadres amb dades de població que ofereix Eurostat. Sols del període més recent 2016-2021. D’Ucraïna evidentment, i dels països veïns a l’oest, els que estan rebent gent que fuig del conflicte, dels més propers, d’una possible segona corona de proximitat i després d’una tercera corona més nucli central de la Unió Europea.

Quadre n.1 Evolució de la població i evolució indexada en base 100 per 2016. De Bielorússia sols hi ha dades fins el 2019 i de Moldàvia sols d’aquest any 2019.

Pràcticament tots estan perdent població. Sols la petita Eslovàquia i la insignificant (en termes de població) Estònia n’estan guanyant però en quantitats irrellevants. Polònia es manté. Ucraïna, el més gran, és el que perd més tant com Romania i després de Bulgària.

La gràfica n.1 mostra la importància en termes absoluts de les seves poblacions en el 2021 i la gràfica n.2 l’evolució percentual en base 100 per a 2016.

En els països centrals de la Unió Europea, els més propers a la zona de conflicte, Txèquia i Àustria i els de més pes, el quadre n.2 en mostra la seva evolució i la variació també en índex 100 per a 2016.

Tots estan guanyant població excepte el cas d’Itàlia que no sé la causa però que és notable, quasi bé un milió i mig de habitants menys en 6 anys és molt fort. És comprensible la preocupació que els genera les repercussions de la situació en la seva economia.

Les gràfiques 3 i 4 en mostres aquestes dades.

És evident que un conflicte com una guerra comporta variacions demogràfiques pel país afectat principalment en termes de morts, desplaçats i refugiats. Aquests darrers impacten, en aquest cas, en els països veïns que no són pas especialment rics però que tenen un altres a la rereguarda que poden absorbir sense gaires problemes demogràfics uns refugiats que segons el temps i la forma en que es resolgui el conflicte poden ser conjunturals.

La magnitud de la població de la Unió Europea a 27 era el 2021 de 447.218.763 persones i havia experimentat un creixement des de l’any 2016 d’un 0,52%, no gaire més de mig punt percentual. Tant per volum com per variació l’atenció demogràfica als possibles refugiats de la guerra no ha de comportar problemes, altra cosa és l’atenció personal i econòmica que pot portar afegida que em sembla que és perfectament assumible.

Esperem que la situació sigui conjuntural i que la Unió Europea i altres països que no hi són, sols hagin d’afrontar la reconstrucció provocada per la guerra, amén de les que comportarà l'impacte d'aquest fet en l'economia global.

17 de gener.

Caprici

No cal anar gaire lluny per comprar vi de l’altra punta del món, de les antípodes, de Nova Zelanda. Pràcticament al súper de la cantonada.

Southern Ocean, a un preu assequible, de la contrada de Marlborough que segons la Wikipedia (https://en.wikipedia.org/wiki/Marlborough_Region) té entorn uns 50 mil habitants ben repartits, ja que la densitat de població és de 4,9 hab./Km2. Diu que sols fa uns cinquanta anys que es dediquen a comercialitzar vi, del que són uns grans productors. Té una web de turisme espectacular (vaja, com tantes altres que et venen el producte).

Importat i embotellat aquí, a les bodegues Félix Sólis S.L., una empresa manxega de 70 anys d’existència.

Bé, una ampolla per provar i ja veurem. No sóc pas “connaisseur”, ni gran consumidor, però fer de “tastaolletes” en vins sempre m’ha agradat. A vegades capricis sols per l'atracció de l'etiqueta.

6 de març.

Un altre desacord generacional.

 

El debat -petit i local- sobre com s’ha de denominar la biblioteca que l’Ajuntament de Mataró s’ha subrogat de l’antiga Biblioteca Popular de la Caixa Laietana posa de manifest al meu parer un nou desacord generacional. No potser exactament de generacions demogràfiques, d’edats diferents, que potser també, sinó de generacions de pensament.

Els defensors del nom de Josep García Oliver ho fem per raons culturals, de la cultura entesa com allò que ens ha conformat. La història de la nostra ciutat i dels pròcers que la van anar modelant comporta un reconeixement. Reconeixement esbiaixat i diferent entre molts de nosaltres degut segurament a visions ideològiques diverses, fet que és perfectament normal. Uns seran potser, més d’en Puig, Puig i Cadafalch, i d’altres potser més d’en Peiró, Joan Peiró. Alguns valoraran millor l’Emili Cabanyes i d’altres a la nissaga dels Melcior de Palau. Uns glosaran la Caixa i d’altres l’obrerisme. Fem referències a la història que hem begut, que hem estimat, que ens han ensenyat, que hem assumit.

Els defensors de posar un nom de dona a la biblioteca raonen la seva petició i propostes en termes també culturals, però d’una cultura avui nova que es va estenent i afirmant. Certament, les dones no han tingut protagonisme històric, poques han estat reconegudes i moltes, de vàlua, menystingudes. Ara els vents de la història bufen cap a la restitució d’aquest arraconament ancestral. La veu de les dones es fa sentir, reivindiquen el seu paper i volen posició i presència avui per ja no deixar-les. Contra la proposta del nom d’un home s’alcen varies propostes de noms de dona. Front els noms que ningú va posar en dubte de Pompeu Fabra i d’Antoni Comas s’aixeca la demanda de contraposar, equilibrant-ho, un primer nom de dona i fins i tot un altre si hi ha més equipaments d’aquests en el futur.

No és un debat baladí. Passat contra present? Vells contra joves? No, no pas homes contra dones. No, no és això. Són dues concepcions o dues visions del món que es deia abans que estan a l’arena.

Per alguns, entre els que em compto, la història de les comunitats es fa per acumulació de moments bons i dolents sempre a benefici o pèrdua d’inventari. No podem refer ni rebutjar la història, ja ha passat, és el passat. Podem intentar no repetir les coses que no ens agraden d’ella o intentar també reproduir, si és possible, allò que ens plau. Moltes vegades els dos intents xoquen amb les circumstàncies i condicionats dels temps que ja no són els mateixos. Els dos perills són la melangia i l’adamisme. Ni una cosa ni l’altra. La realitat, conformada pel passat que va ser, pel present que estem construint i pel futur que albirem.

Ara hi ha un altre moment de la història que comportarà nous sediments que hauran de gestionar els nostres descendents. En aquest moment la veu de les dones emergeix amb força, molta força. Però no hem de caure en l’error de llençar l’aigua bruta del gibrell amb la criatura a dins. Hem de fer discriminació positiva? Em sembla que no, crec que farem un flac favor a les dones si ho fem. Les circumstàncies i els valors del món d’avui fan, al meu parer, que no sigui necessari. Les capacitats de les dones estan fora de dubte, sempre ho he pensat, i segurament hi ha tantes o més dones “valides” que homes. Crec que hem de deixar que conquereixin el seu paper, no penso pas que ho tinguin gaire difícil.

Tindran un lloc, segur, en la història del present en el futur, però aquest paper no s’ha de fer a costa de la història del passat.

Segurament vaig a contracorrent  i sóc inoportú, no és nou.

 

5 de març. S’acosta el 8 de març dia de la dona. Ara de la dona, em sembla que abans era de la dona treballadora.

Els fesolers.

 

S’ha mort la Montserrat Godàs Tolrà (1926-2022), D.E.P. Era la darrera descendent que encara era viva del matrimoni d’en Joaquim Godàs i la Dolors Tolrà. Van tenir vuit fills en vint anys. El gran, en Josep, va néixer l’any 1909, la petita, la Teresa, l’any 1929. L’ara difunta, la Montserrat, era la penúltima. Era la gent de Cal Fesoler.

De ben petita, a ulls d’ara, la van enviar a Vilassar de Mar, a casa d’uns parents i allà es va quedar, es va casar amb en Mateu Comas Rocabayera i va tenir una filla, la Dolors.

El meu pare es va casar amb la filla gran de cal Fesoler, l’Emilia (1911-1944) que va morir a punt d’infantar al safareig de can Colmenar que era la casa veïna de ca’ls avis, can Mon,  que en feien de masovers. Una trista història de la postguerra.

Vaig conèixer i tenir relació amb altres germans de la Montserrat. L’Enric, el paleta, casat amb la Magdalena de cal Forner, i els seus fills, l’Emilia (en record de la tia morta) i l’Enric; la Matilde, que restà soltera; la Teresa, que es va casar amb en Salvador Colomer i que el seu fill, en Quim, va ser alcalde de Cabrils. La Matilde i la Teresa havien nuat nucs a les bobines del pare, a la “fabriqueta”.

De la Montserrat no en sabia res, pensava que la nissaga s’havia extingit a la mort de la Teresa i la meva sorpresa va ser quan una senyora em va venir a empaitar sortint del cementiri de Cabrils el dia dels Morts i em va explicar qui era. Era clavada fisonòmicament a les “fesoleres” que jo havia conegut i que pensava que ja no en quedava cap.

En els dies dels primers mesos de la pandèmia, del confinament, vaig anar refent fins allà on vaig poder aquesta branca estroncada el 1944 de l’arbre del meu pare Simón. Vaig descobrir alguna cosa curiosa. Una filla d’una cosina germana del meu pare, la mare era la Francisca Coll Mas, la filla la Maria Roura Coll (1922-2012), de can Jep a tocar a la plaça de l’església, es va casar amb en Fernando Comas Rocabayera (1919-2001), germà d’en Mateu espòs de la Montserrat Godàs Tolrà. Un nebot d’ambdós, fill d’una germana, l’Eulàlia Comas Rocabayera, en Joan Dominguez Comas, va ser molts anys el cap administratiu d’AMSA, la companyia d’aigües de Mataró, a qui vaig conèixer i tractar força en el meus temps d’Alcalde. Una neboda neta d’ells, la Silvia Tarridas Dominguez és la botiguera de la Plaça de Cuba que ens ven cada setmana la fruita seca que gastem a casa, gràcies a ella i a la memòria de la seva mare he pogut refer tots aquests lligams cabrilencs.

A la Montserrat, en la primera treva de la pandèmia, vaig tenir ocasió de visitar-la a la seva caseta de les cases del “Barato” de Vilassar de Mar on vivia amb la seva filla Dolors Comas Godàs. Estava ja delicada però amb el cap clar em va explicar la relació i el record que tenia del meu pare a qui va tornar a veure desprès de molts anys al mercat de Vilassar poc dies abans del seu traspàs, deuria ser cap a l’any 1975, ja que el meu pare li va explicar que s’acabava de jubilar. Em va ensenyar fotografies que guardava de la seva família, dels “fesolers”, i altres records i a mi em va quedar una agradable memòria de la visita.

Ahir, la Dolors Comas em va comunicar el seu traspàs. 96 anys, una altra figura del meu paisatge, llunyana si voleu però fins ara present, que desapareix.

La majoria d’aquesta història ja la vaig explicar a una entrada que vaig fer a l’octubre del 2020: https://magrinyar.blogspot.com/2020/10/lultima-fesolera.html i encara que avui repeteixo moltes de les coses que vaig escriure llavors penso que serveixen per seu record. D.E.P.

3 de març.

Ucraïna, guerra. Un punt de vista.

Ignasi Guardans, que sé qui és però no en tinc una particular opinió formada més enllà de pensar que cal seguir-lo (Com deia Joan Fuster: “Puix que parla català,... vejam què diu”) em posa sobre la pista.

Piula: No tengo ni idea de si este hombre lleva razón en el análisis. Ni idea. PERO: trabaja en una institución de Wash DC que sí conozco y respeto. Y tiene (y usa) un montón de información que apenas tienen los analistas europeos. Con esta intro: “Por qué Putin perderá esta guerra”

És un twitt de Kamil Galeev i el fil que segueix és ben llarg.

Qui és aquesta persona? Al cercador de Google  em surt el Wilson Center (un think tank públic-privat dels EUA) https://www.wilsoncenter.org/  i allà la seva fitxa:

Kamil Galeev es investigador independiente y periodista residente en Moscú. Su principal foco de interés es la política de identidad en la Rusia postsoviética, la etnificación del nacionalismo ruso y la represión de las repúblicas étnicas. Galeev completó una Maestría en Economía y Administración en la Universidad de Pekín en China y luego un MLitt en Historia en St Andrews, Reino Unido. Es un activista de la oposición política, encarcelado brevemente por participar en las protestas de 2020.

 Anem al que diu:

 Why Russia will lose this war? Perquè Rússia perdrà aquesta guerra? 

Utilitzo el traductor directament corregint algunes coses encara que crec que deuen haver-hi moltes més coses a corregir.

Gran parte del discurso "realista" afirma que se trata de aceptar la victoria de Putin, porque está “garantizada”. Pero, ¿cómo sabemos que lo está?

Argumentaré que los analistas 1) sobrevaloran al ejército ruso 2) subestiman al ucraniano 3) malinterpretan la estrategia rusa y los objetivos políticos.

El text amb imatges és força llarg. He optat per fer-ne una pàgina del blog. Aquí l'enllaç:  

https://magrinyar.blogspot.com/p/why-russia-will-lose-this-war.html

2 de març. la guerra continua. 

He mirat aquesta terra

 

Ara fa ja catorze anys de la meva darrera intervenció important en un míting. Va ser la campanya de les eleccions generals del 2008. La vaig treballar, la vaig escriure, la vaig llegir sencera -malgrat la insistència de l’Óscar Saldaña perquè l’escurcés ja que la Carme Chacón havia d’entrar en directe a les notícies del migdia- i la vaig publicar al meu blog de llavors:

http://manelmas.blogspot.com/2008/02/relat-de-campanya-42-acte-central-del.html

Quan la desbocada força dels cavalls de l’aiguat
de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra.

Després de l’esclatant victòria socialista, ja amb el sambenet a coll, va venir el que va venir, com les plagues d’Egipte.

La crisi financera del 2008 i les seves conseqüències; la sentència de l’Estatut; la retirada de la vida activa; la baixada als inferns dels socialistes al 2015; el "procés", cap amunt i cap avall; l’efímera “nova” política; la resurrecció de Pedro Sánchez; la pandèmia del 2020. Un món revoltat i confús, un futur molt diferent amb molts canvis en perspectiva. La gent, amics i companys, que se’n va anant tancant una època... la Carme ja no hi és, i tants d’altres.

Torno a mirar aquesta terra i des d’ella el món i tot és molt diferent que com ho vaig albirar llavors. El que portem de segle XXI cal contemplar-lo i analitzar-lo des del començament, des del 2000, i els seus esbojarrats anys inicials. Ara són els populars els que sembla que baixen a l’infern. Tornen a sentir-se tambors de guerra a Europa. Els entorns no són per tirar coets. Hi ha pocs agafadors, moltes incerteses. Veurem demà...

24 de febrer.

Acte desafortunat.

 

Crec que l’acte d’avui al Café de Mar és molt desafortunat. La Unió de Cooperadors de Mataró hauria de repensar-ho i valorar-lo més convenientment. No va de llibertat d’expressió, sinó d’oportunitat respecte a la seva trajectòria. http://cafedemar.coop/davant-lintent-de-criminalitzar-i-censurar-la-presentacio-dun-joc-de-taula/

L’Ajuntament de Mataró va fer el que vaig qualificar com el darrer acte de la Transició a la ciutat, adquirint els locals dels cooperadors i traspassant-los a una Fundació creada “ad hoc” per tancar el problema, donant participació en la mateixa als hereus de la reclamació històrica dels cooperativistes, pràcticament en peu d’igualtat a la Corporació. Els recursos del comú, com en tantes coses de la Transició, van ser utilitzats per resoldre un problema que la Dictadura havia ocasionat a uns particulars concrets intentant d’aquesta forma rescabalar-los del greuge que se’ls havia infringit.

Ara, aquests hereus no poden mirar a una altra banda i desoir la queixa de l’Alcalde democràtic de la ciutat, de l’Alcalde actual de l’Ajuntament que va ajudar a tancar el problema, dient que la llibertat d’expressió ha d’emparar aquesta presentació i que la U.C.M. no s’hi ha de ficar.

Hi ha una reacció com d’ofensa perquè l’Alcalde hagi gosat demanar que es replantegi la conveniència de fer-la. Crec que aquesta reacció no es correspon a la generositat de la Ciutat que va esmerçar recursos del comú per resoldre una vella i injusta història d’alguns dels seus ciutadans, no de tots. Ara, aquells haurien d’entendre -més enllà del que pensin i creguin personalment- que la petició de l’Alcalde hauria de ser atesa. L’Alcalde democràtic ens representa a tots els mataronins i els moments actuals venen marcats per una tensió extrema en aquest tema de les “okupacions” que n’hi que ja es freguen les mans del rendiment polític que en trauran entre els nostres conciutadans.

Potser els membres de la U.C.M. tindrien que repensar-se ben bé tota la seva història, contra qui han de defensar-se i a qui han de recolzar per que mai més es repeteixi.

23 de febrer.

Villablino

 Avui hi ha eleccions autonòmiques a la Junta de Castella i Lleó.

Villablino és una població de la punta nord-occidental de l’altiplà septentrional ibèric a la vall de Laciana. Era una població minera, fins que es va acabar la mineria del carbó. Ara, de què viuen els seus habitants? De les pensions.

El tema el conec una mica de prop. El vaig analitzar quan era el portaveu del GPS a la Comissió Mixta Congrés Senat per les Relacions amb el Tribunal de Comptes. L’any 2010 (27-10-2010, sessió, 23) la Comissió va veure un informe de fiscalització del seu ajuntament. La situació era catastròfica. No sé pas avui si ha millorat, però l’evolució de les dades estadístiques de població i les dades que hi ha de pensionistes indiquen que ens trobem davant d’un panorama de decadència que porta a la possibilitat de desaparició de la seva existència a no gaire llarg termini.

La intervenció que vaig fer llavors es pot llegir integra al Diari de Sessions:

https://www.congreso.es/busqueda-de-publicaciones?p_p_id=publicaciones&p_p_lifecycle=0&p_p_state=normal&p_p_mode=view&_publicaciones_mode=mostrarTextoIntegro&_publicaciones_legislatura=IX&_publicaciones_id_texto=CGC201010270148.CODI.#(P%C3%A1gina15), va començar així:

“El señor MAS I ESTELA: El señor presidente del Tribunal de Cuentas ha empezado diciendo que le dolía como leonés tener que presentar este informe. A mí, que saben ustedes que llevo el mundo municipal en el corazón, también me ha dolido mucho leerlo y reflexionar sobre este ayuntamiento y sobre su situación. 

…….

Tal y como ha expuesto el presidente y tal y como el portavoz del Grupo Parlamentario Popular ha puesto de manifiesto, este ayuntamiento de la zona minera está en la zona alta de León -me van a permitir que recuerde hermosas comarcas como el Bierzo, Laciana, Babia, Luna-, una zona realmente hermosa, pero todos conocemos la regresión económica en la que se encuentra debido a su dependencia de la minería del carbón y lo que pasa con esta situación: 30 por ciento de población menos en diez años. Esto es muy indicativo de las dificultades que va a haber si se intenta enderezar el rumbo de una nave encallada como esta.” 

He trobat una pàgina a la xarxa que exposa totes les dades sobre les característiques demogràfiques d’aquest municipi:

https://www.foro-ciudad.com/leon/villablino/habitantes.html

d’ella, dues gràfiques i una anotació,

-Evolució de la població total del municipi des del 1900

En trenta anys, des del 1991, ha perdut la meitat de la seva població, de 16.000 a 8.000 habitants, retornant als nivells d’acabada la Guerra, 1940.

-Piràmide d’edats a 2021,

Una piràmide invertida, on les franges més importants són les de 55-64 anys, que en el cas de les dones és significativament gran en les de més de 85 anys i amb un esglaons inferiors, la reposició demogràfica, minsos i cada graó nou més petit que l’anterior.

 -L’anotació derivada de la gràfica anterior:

La población menor de 18 años en Villablino es de 764 (365 H, 399 M), el 9,3%

La población entre 18 y 65 años en Villablino es de 5.432 (2.773 H, 2.659 M), el 66,0%.

La población mayor de 65 años en Villablino es de 2.030 (860 H, 1.170 M), el 24,7%.

Poques explicacions cal fer, les gràfiques i les dades són eloqüents.

Ara m’he assabentat d’un informe sobre la distribució de les pensions per municipis a Espanya.

https://www.elconfidencial.com/economia/2022-01-29/mapa-pensiones-espana-euros-comba-andorra_3366390/

En poblacions de més de 1.000 habitants ordenades per mitjana de pensió, Villablino és la cinquena en importància, amb 1.606,96 € de mitjana amb 3.317 pensionistes. Les primeres en pensió mitjana són poblacions que havien estat mineres (cal exceptuar Tres Cantos, una altra tipologia municipal). A banda i banda de la serralada Cantàbrica, entre Lleó i Astúries, hi ha el cor del tema i de la problemàtica.

Els habitants majors de 65 anys, homes i dones, en són 2.030, els pensionistes, 3.317, probablement més homes que dones, els afiliats a la Seguretat Social eren 1.237. Sobre els potencialment actius (fem més de 18 anys) que són 7.462, els pensionistes són el 44,5% de la població. Aquests són el motor de l’economia de Villablino. De què viuen aquella gent?: De les pensions i repartits en 14 nuclis de població que llevat del principal són ja ben prims. 

Ara la reflexió: quin futur té aquest municipi? Cap, siguem sincers, és un pur problema biològic. Aquí el debat sobre l’Espanya buida. Què cal fer per evitar la desaparició? No ho sé, però hauríem de partir de la realitat. Alguns parlen de l’Espanya buidada, sembla més punyent. Buidada és per alguna acció d’algú o de quelcom, és una expressió dinàmica. Buida solament és, és estàtica. Buidada busca causant (segurament per culpabilitzar-lo). Buida sols constata el que és.

L’evolució de les societats ha comportat sempre dinàmiques poblacionals que vistes de prop potser no s’entenen però que vistes de lluny tenen sempre explicació: fenòmens naturals catastròfics, climàtics, guerres, cerca de nous recursos, esgotament del mateixos, dissensions internes, .... “Colapso”, Jared Diamond, ed. Debate, B-2005.

Ara potser estem en capacitat d’intentar pal·liar o potser fins i tot intentar revertir aquest fenòmens de despoblament que s’han donat sempre. Cal reconèixer que no és gens fàcil. La riquesa que hem assolit com a col·lectivitat ens pot ajudar, o no, qui sap.

Les comarques de l’extrem nord occidental de l’altiplà septentrional ibèric són molt maques, cal veure-les, però fa melangia el seu futur que ara per ara és tant negre com el carbó del que van viure fins no fa pas gaire.

Vam ser-hi ara farà 16 anys i ens en va quedar un bon record.

13 de febrer.

Pandèmia i post veritat-2.

 

L’endemà de la presentació del llibre d’en Jordi Pigem, d’escoltar-lo i de seguir el debat que hi va haver, de parlar de l’entrada (que vaig fer prèviament) amb l’autor, cal repensar i corregir algunes coses. Són coses derivades de les percepcions corrents i incorrectes que tenim de les paraules, principalment dels qualificatius, allunyades de les accepcions del diccionari. Serem més justos.

L’obra és un opuscle, segons el DIEC: “Obra literària o científica molt curta”. Crec que aquesta qualificació s’allunya de la del pamflet, que també és un opuscle, ja que la deslliura de la consideració agressiva i violenta que té aquest.

Més reposadament, ja no tant a cop calent, els adjectius mes adients a l’obra són la seva heterodòxia, DRAE: “Discrepante de la doctrina fundamental de un sistema político o filosófico”, o “Disconforme con hábitos y prácticas generalment admitidos”. Les dues accepcions són bones. El segon adjectiu que la caracteritza és la seva exposició vehement, DIEC: “Que es manifesta amb força, vivesa i passió”. Crec que això és innegable.

No sóc pas cap crític professional que escriu en un mitjà públic, però si que faig crítica a l’hora de valorar (en el sentit que sigui) el que crec convenient en públic a través d’aquest senzill blog que crec que no té gaire ressonància.

Veure les coses reposadament les millora, i més quan entenem que els debats s’han de fer més fredament que com perillosament estem fent tots en aquests darrers temps (o, sempre ha estat així?).

El que si no vull deixar passar és la meva discrepància profunda amb la consideració que es fa de la situació dels joves. Els portem amb coto fluixos. Dir que no tenen perspectives! Les que tenien generacions anteriors eren -van ser, en realitat- gaire bones? Clar, es comparen en gran part amb una generació excepcional, per la història viscuda, que és la nostra, la dels avui ja grans, que també vam haver de bregar lo nostre, oblidant-se de totes les anteriors i no volen veure tampoc la seva actual situació respecte als seus coetanis que pugen a una pastera i potser se’ls engoleix el mar o han de viure sense cap perspectiva en un camp de refugiats.

Que es treguin les lleganyes dels ulls i que s’espavilin i lluitin, que es guanyin la seva vida com han fet totes les generacions!

Si Internet s’apaga, què pot passar? Com acabaran? Recordem l’extinció dels dinosaures. També s’extingiran?, potser sí. Crec que el cervell dels humans és més gran i més potent que el d’aquelles bèsties antediluvianes.

11 de febrer.

Pandèmia i post veritat.*

 

*Aquesta entrada la vaig fer fa uns dies, però no la penjo fins avui, després de la presentació del llibre, perquè no fos això que ara se'n diu un "spoiler".

Vaig veure propaganda d’un llibre que hem va cridar l’atenció: “Pandèmia i post veritat” de Jordi Pigem, Fragmenta editorial, B-2021. No coneixia res de l’autor però com que tinc algun contacte amb l’editorial vaig preguntar com podia arribar-hi per incloure’l en una possible presentació de llibres de les que organitzo amb Federalistes d’Esquerra al Maresme..

Vaig connectar amb l’autor i vam concretar ràpidament una data. Vaig buscar un possible presentador i en Joan Catà, bon amic i bon periodista, s’hi va avenir. En marxa, doncs.

Llavors va començar un marejol. L’autor va comparèixer als pocs dies al 3/24 de TV3 i sembla -no miro mai aquest canal, és conegut- que va fer algunes declaracions polèmiques que van encendre les xarxes. Se’l va qualificar com “anti vacunes” i aquest tema avui en dia aixeca suspicàcies. Algú em va dir si em ficava en un esbarzer amb aquest personatge, algú altre va arribar a dir-me si no hauria de repensar-ho.

Vaig tenir el llibre a les mans i encuriosit el vaig absorbir en una tarda frenèticament. Què deia aquest home que aixequés tanta polseguera?

El llibre és petit, crec que és més un assaig llarg que pròpiament un llibre. Sense les pàgines de referències, només 112 amb una lletra normal. L’autor està i és preparat, les referències que ha utilitzat per escriure aquesta obra ocupen 22 pàgines. Descobreixo que hi ha una concomitant coda mallorquina i unes pàgines d’índex onomàstic.  Total 141, no pas gaire.

Ara bé, què diu?, què és el llibre? Veig que he doblegat les puntes de més de trenta pàgines. Ho solc fer quan hi ha alguna frase o paràgraf en elles que em crida l’atenció o que crec significativa. Déu n’hi do! Vaig fent-me una idea a mesura que vaig llegint i ho anoto. D’entrada és un pamflet. Un pamflet, agafo la segona accepció del diccionari de la RAE: “Opúsculo de caràcter agresivo”. El DIEC sols posa una accepció: “Llibre imprès de molt poques planes, especialment en què s’ataca violentament algú o alguna cosa”. No està mal, l’autor, amb molts més coneixements lingüístic que no pas jo, també utilitza el que diuen els diccionaris per apuntalar asseveracions seves.

Els dos adjectius que em venen al cap tot seguit són: apocalíptic i paranoic. No és pas que siguin estranys en l’anàlisi del que ens està passant a tots plegats en el món d’avui. No han de ser pas despectius, són perfectament objectius o objectivables. Sense anar gaire lluny he escrit recentment impressions personals que també poden qualificar-se en la mateixa línia. La Humanitat sobre la Terra va cap al desastre i algú n’és el responsable.

Malgrat el reguitzell de referències em sembla que en Jordi Pigem basteix la seva argumentació principalment en tres obres: “Un món feliç” d’Aldous Huxley, de 1931, “1984” de George Orwell, del 1948, dos clàssics del que ara s’anomena distòpia i la clau de la responsabilitat del moment actual de la pandèmia, “Covid-19:”El Gran Reset” de Klaus Schwab, fundador i president vitalici del Fòrum Econòmic Mundial, vaja de Davos, del 2020. M’ha quedat alguna referència a Erich Fromm em sembla més per reminiscències de les meves primeres lectures d’estudiant. El llibre de Schwab el vaig tenir a les mans en alguna llibreria però no vaig acabar de decidir-me, masses en tinc de pendents. Els altres, més coneguts que llegits a fons, corren per les meves estanteries.

Això va cap a la deshumanització, queda clar. No hi veig perquè hi ha d’haver esverament en aquesta línia de pensament ben assentada en els mitjans i en els treballs acadèmics i literaris. Cita a Susan George, Naomi Klein, Chomsky i el Papa Francesc, clàssics en aquesta mena de reflexions.

Ara venen els dolents de la pel·lícula, bé, gens desconeguts també: el complex tecno financer (abans va ser el militar industrial denunciat per Eisenhower) -el Faraó que explicava jo fa pocs dies-, personalitzant, a més, alguns noms: els Bill i Melinda Gates, George Soros, com no, i les dues empreses de gestió d’inversions més grans del món: BlackRock i  Vanguard Group que entre les dues superen el PIB combinat (deu voler dir conjunt) d’Alemanya, Gran Bretanya, França, Itàlia, Rússia i Espanya. Repeteixo la imatge que vaig escriure fa pocs dies: el Faraó de Sinuhé l’egipci. Res de nou tampoc que no s’hagi pas explicat.

I a tot això, què hi té a veure la pandèmia del COVID-19? Aquesta és l’eina fabricada, preparada, per assentar un cop letal a la ja feble resistència de la Humanitat al control dels poderosos que sols volen enriquir-se i dominar el Món, deshumanitzant-lo. L’autor no ho diu, o no ho he sabut veure, si és l’eina definitiva o la que ara ve a la mà, es fa servir, pels seus propòsits. Els controls sobre la població, els retalls de les llibertats, la implantació de eines destinades a saber de tots i cascun de nosaltres i dirigir-nos subreptíciament o expressament, la destrucció de la democràcia i del pensament lliure, la fusió de les emocions, la desaparició de les persones convertint-les en objectes. La pregunta: La pandèmia ha estat l’eina o sols ha facilitat més els plans distòpics?.

Ho sento, em vaig quedar, i em quedo encara, amb l’explicació que va fer l’Ignacio Ramonet als pocs mesos de començada la pandèmia, la relació del home amb la natura que se’ns ha descontrolat. Intencionadament? A mi em sembla que no. El Món se’ns ha anat de les mans, l’home ha volgut, està volen, anar més enllà de la natura, molt de pressa, i se li està escapant el control del què fa. Vull creure aquesta explicació: https://magrinyar.blogspot.com/2020/05/sobre-larticle-de-lignacio-ramonet.html

Queda esperança? Ufff!! ...a la penúltima pàgina, a la 111, amb les mateixes paraules del final d’una de les seves referències principals, el “1984” de l’Orwell, quan el protagonista de la novel·la, Winston Smith, s’enfronta al seu torturador:

-Sé que fracassareu. Hi ha quelcom a l’univers, no ho sé, un esperit, un principi, que no podreu vèncer mai.

-¿Creus en Déu, Winston?

-No.

-Aleshores, ¿què és aquest principi que ens vencerà?

-No ho sé. L’esperit humà.

I conclou en Jordi Pigem: “L’esperit humà: la paraula plena de sentit, la creativitat, el fons de la llum de la consciència, la participació en el batec de la vida. L’esperit humà i tot allò amb que ens connecta. Tot el que som, més enllà dels que és digitalitzable, robotitzable, controlable.”   

Crec que més enllà de la visió apocalíptica i paranoica hi ha esperança. Llegir i comentar-ho, debatre-ho, és esperança. Per això, en parlarem.

3 de febrer.

N'hem parlat aquest vespre. Hi ha esperança, ho vull creure, ho crec.

Especulacions nímies.

Fem el supòsit que els reguladors (els Governs dels nivells que sigui) decideixen implantar algunes mesures que creuen correctives a actuacions que pensen que en els moments actuals són incorrectes o inconvenients.

Anem a coses, potser nímies, petites.

1.       No permetre l’existència i el funcionament d’estufes a les terrasses dels establiments de restauració. Si algú té fred que li proporcionin una manta o que tinguin uns locals interiors més grans on guarir-se si baixen les temperatures.

Uff! Quin terrabastall!! Comencen a imaginar-nos les reaccions que provocaria una mesura tant petita com aquesta. Els primers, evidentment, els restauradors que ara podem ampliar la seva oferta el l’espai públic. Amb els lloguers que es paguen pels espais interiors! També els consumidors potencials, que des d’evitar contagis, fumar, parlar més alt si convé,...

Ara que ja ens estem habituant i acceptant que l’espai de tots n’abusen uns quants, canviar aquests tendència, aquest guany cívic (?), fora un retrocés! Bé, aneu imaginant pros i contres, campanyes i propaganda, manifestes, eleccions, etc, etc.

2.       Suprimir les lluminàries nadalenques i dels edificis emblemàtics per reduir el consum energètic.

Oh!, però... comenceu a buscar tots els arguments imaginables, des de la necessària autoestima dels ciutadans, a les motivacions comercials, a celebració de les tradicions ancestrals (les saturnals?). Com s’ho faria el company i col·lega Abel Caballero que pretén superar a Nova York? I si enlloc de 6 setmanes ho reduíssim a dues? Alguns elements hem de mantenir per mostrar-los convenientment i treure pit. Comencem a pensar i esprémer-nos el magí, o no, no ens hi posem... El comerç, el comerç i la seva pervivència. La identitat, la història, l’art!

3.       D’ara endavant per comprar un vehicle s’ha d’acreditar que es té un garatge per guardar-lo. En un període de cinc anys no serà permès deixar el cotxe aparcat o estacionat a la via pública.

Quin enrenou. Fa temps, quan el conflicte de les “zones blaves” (2002), un capellà de parròquia de barriada amic meu em va dir: “Manel, que ara fins i tot els “teus” tenen cotxe.”

Tantes vegades he explicat allò del burro i la quadra..., perquè des del començament va considerar-se normal deixar el cotxe al carrer. Ara, ves qui ho tira enrere. Noi, que som el cinquè (o per aquí) fabricant de cotxes del Món! Hi ha molta gent que en viu, empreses, particulars, administracions, mitjans de comunicació,...El cotxe és un tòtem intocable. Sí, reduirem la seva circulació amb zones restringides, de vianants, de pagament, ..., però la seva presència física, on s’aparca majoritàriament, és a la via pública. Això comportaria una autèntica revolució urbana.¡¡L’ajuntament ha de fer “parkings”!!

 

Tots aquest nimis exemples i molts d’altres que es podrien posar en atenció a les vicissituds dels temps actuals engegarien una dinàmica política considerable, De fet ja l’estan engegant, ho veiem en les declaracions de curta volada en qualsevol campanya electoral.

Imaginem sols les repercussions que donaria l’aplicació de la llei de l’oferta i la demanda tal com s’estudia en les primeres lliçons d’economia decisions d’aquesta mena. Què es mouria per adaptar-se a pretensions reguladores semblants? I en quina direcció, positiva o negativa? Quin temps fora necessari per aplicar-les?,  i sobre tot, quina valentia i atreviment polític fora precís per tirar-les endavant. Em sembla que de temps, ganes, atreviment i valentia... bla, bla, bla, bla, bla, bla...

8 de febrer.

Ens esclata a les mans.

Ahir, elements primaris del sector ramader de l’economia van assaltar violentament l’Ajuntament de Lorca on s’anava a celebrar un Ple Municipal on es parlaria de les “macro granges”. No sé el contingut del que s’anava a parlar i sols he llegit i vist l’acció violenta d’interrompre-ho. Tampoc sé com es va acabar si és que s’ha acabat.

És la reacció social i aprofitada políticament contra una societat que deia, diu, una cosa i en permetia, permet encara, una altra de contraria. Fa temps que els mitjans van plens de crides de molta gent (polítics, científics, periodistes, creadors d’opinió, tertulians, xerrameques, entitats i associacions, ...) a la sostenibilitat, al respecte al medi ambient, ara ja, a la “descarbonització”, però al mateix temps la societat, els poders públics i els ciutadans, els productors de tot i els consumidors de tot, han, hem, anat en una altra direcció. Em explicats els “pros” i no els hem dit les “contres”.

Ara n’haurem de pagar un preu d’aquest comportament. En justícia haurem d’acceptar que si no volem continuar l’explotació de la Terra com el venim fent haurem d’incorporar els costos que fins ara no hem imputat, per oblit o inconsciència, als productes, ben i serveis, que volem. Amb injustícia continuarem pagant el preu de la destrucció de la Terra i la ira dels ciutadans que viuen d’aquest comportament enganyós. Hauríem de dir, explicar, la veritat, tot el que hi ha, no una part.

L’exemple de la diferència de preu al mercat de les maduixes del Maresme i de les collides a Huelva, a tocar -o tocant- Doñana i els seus aqüífers, l’he fet servir moltes vegades. El preu de l’aigua, no imputat en les hortes del Llevant, a Múrcia; l’aqüífer prehistòric del campo de las Dalias, a Almería; els entorns de las lagunas de Ruidera, a Ciudad Real; ... El preu no imputat de la contaminació dels purins de les granges de porcs a Catalunya, seguint l’Eix Transversal; a l’Aragó, a Osca; les d’aviram, les de boví; ..., de com abastim de proteïna animal l’alimentació de la població urbana, i molt especialment de la classe treballadora.

Acabo de veure a la porta d’un establiment l’anunci d’un concurs de qui fa la millor hamburguesa d’Espanya. Menjar barat, de deseconomies públiques i guanys privats El canceller Bismark deia allò de les lleis i les salsitxes de Frankfurt, mai tant escaient a la formulació de les lleis i a la provisió de menjar.

Anem a un altre tema semblant, la circulació motoritzada. Durant temps els mitjans deien que no podia continuar creixent alhora que ens bombardejaven amb anuncis de vehicles de tota mena. Cal anar a peu, cal anar en bicicleta, ara en patinet, i alhora, perquè no compleix el seu somni de canviar de cotxe, de tenir-lo més nou, no l’il·lusiona?, li financem... Tornem-hi, hem explicat els “pros”, però no les “contres”.

Quan els ajuntaments posen mans a l’obra i volen reduir el flux de mobilitat motoritzada a les poblacions tots són remugaires que s’exclamen de que els canvien la ciutat, els carrers de la ciutat que sols fa 50 anys que han estat envaïts de ferros, plàstics i fums. Tornem-hi, en justícia haurem d’acceptar que hem d’anar cap ciutats més amables, hi ha molts exemples del que ja s’ha aconseguit, cada avenç, però, a tingut el seu cost i les seves queixes després esmorteïdes. Amb injustícia continuarem mantenint sistemes de mobilitat que ens són molt còmodes però que sabem que són nocius per la nostra salut i per la Terra. 

Hem fet canviar la percepció del temps per “guanyar” més vida, anant més de pressa, a quin preu? Ens ho diuen el metges. Però si vivim més temps que mai! Sí, i quant temps més viurem més temps que mai?

Què volem i com ho volem. Ho volem tot, volem mantenir el que hem assolit sense assumir els costos per tenir-ho.

Ser o no ser, heus aquí la qüestió. Això es va escriure fa molts anys, oi?

1 de febrer.