El transvasament del Roine.

Remenant vells papers n’emergeix un de l’any 2000 que em crida l’atenció. És una felicitació de Nadal. Bé, com que és francesa és un desig de “meilleurs voeux” per l’any vinent que és la forma de salutació nadalenca que comporta la laïcitat dels veïns.

Els desitja Mn. François Imbert, ara no li poso cara però el recordo. Recordo de què parlàvem llavors: del transvasament del Roine.  La felicitació és conjunta de BRL (Compagnie d’aménagement du Bas-Rhône et du Languedoc) i de SEPA LCR (Société d’Études et de Promotion pour l’Aqueduc Languedoc-Roussillon- Catalogne).

Sorprenentment, per mi, hi ha tota una entrada a la Wiquipèdia sobre el tema: https://fr.wikipedia.org/wiki/Projet_de_transfert_d%27eau_Rh%C3%B4ne-Barcelone  on ve força ben explicat en el que jo en sé.

Jo era membre del Consell d’administració de l’Ens d’abastament d’aigües ATLL (Aigües del Ter Llobregat) -antecessor de l’actual empresa pública ATL- creat el 1990 per assumir les competències d’abastament d’aigua a l’àrea de Barcelona, nomenat entre els que corresponia directament al Govern de la Generalitat al marge del representants locals de l’AMB i de les organitzacions municipalistes, excepció de la que sempre en vaig fer gala i que ara deu ser impensable.

A finals del segle passat, donat que estem (o hem de dir estàvem?) regits pel cicle hídric mediterrani, ja hi havia registrats episodis de sequera extrema de tant en tant. El campanar de l’església de Sau ja era un indicador de la situació. Es buscaven solucions a llarg termini que resolguessin el problema, i una de les que es va remenar força va ser la del transvasament del Roine. Una delegació d’ATLL i de l’AMB, en la que jo vaig participar, va desplaçar-se al sud de França, a Nimes a la seu de BRL, per connectar amb les promotors de l’obra i veure “in situ” el que pretenien vendre’ns. D’aquesta visita en va néixer la relació amb el Sr. Imbert que desprèn la felicitació que deurien rebre, amb les respectives i particulars consideracions, altres membres d’aquella delegació.

Com és conegut aquell projecte no va tirar endavant. Està força ben explicat a l’entrada de la Wiquipèdia ressenyada més amunt, els pros i els contres, els recels polítics, les consideracions des de tots els angles tècnics i d’opinió i la solució adoptada finalment: les dessalinitzadores del Prat i de la Tordera. Els canvis de govern -de conservadors a progressistes- tant a Madrid com a Barcelona en la primera dècada del segle també hi té a veure.

Ara tornem a estar en una altra situació d’emergència degut a la sequera, no sé si sols imputable al cicle hídric mediterrani o més al evident canvi climàtic. Tampoc sé pas, encara que me les imagino, les posicions que es donarien ara entorn a un possible revifament d’aquella operació. Em ballen pel cap algunes idees i consideracions al respecte però no tinc els elements prefiguratius sobre el tema que tenia llavors ni la responsabilitat de tenir-los.

Alguna explicació i solució raonada ens han de donar els que la tenen.

(En Pepito Beltran (a.c.s.) feia unes Nadales molt aconseguides)

5 d’octubre.

Els arcàngels. Saint Michel de l’Aiguilhie.

 

Vam pujar els 268 esglaons fins dalt l’ermita de Saint-Michel de l’Aiguilhe tant bon punt van obrir la recepció al peu del banyó volcànic on està situada.

"Si le folklore humoristique local nomme le rocher « la fiente de Gargantua », la science explique très simplement qu'il s'agit d'un neck, dernier relief d'une éruption surtseyenne dégagé par l'érosion."

La informació deia que obrien, vam entendre l’ermita, a les 9 del matí. Eren els dies de la calorada d’agost i a les 8 ja érem allà on vam trobar la recepció tancada. A França tot és: “Payez, payez. Comme il faut!”, però val la pena. Ens vam entretenir en la part urbana del petit municipi d’Aiguilhe, veí a tocar -carrer per carrer- del de Le Puy en Velay. Cal tenir present que a França hi ha quasi bé 35.000 municipis (communes) i a molts -com en aquest cas- les parts urbanes estan pràcticament enganxades. Van passejar pels seus carrerons, aviat vistos, i admirant per fora la capella romànica de Saint-Clair que estava tancada.

Vaig conèixer la singularitat d’aquest indret de casualitat -hi ha tantes coses que desconec- , després molts amics me n’han parlat. Un esglesiola del segle X, any 969, d’un estil balbotejant i discutit en les foscors de l’Alta Edat Mitjana, en una ubicació espectacular. Calia fer una marrada en la ruta que teníem, però valia la pena fer-la.

Al temps vam poder conèixer també la catedral de Le Puy, espectacular, si més no perquè té l’entrada principal per una planta que per unes escales s’accedeix a la nau de la mateixa, als peus de l’altar major. La visitarem a la caiguda de la tarda del dia abans. Lamentablement no vam trobar lloc per sopar en les terrasses dels establiments que flanquegen l’escalinata que hi porta -la rue des Tables-, ens vam haver de acontentar a l’animada plaça del mateix nom que hi ha al capdavall creuant el carrer comercial que s’obre a partir d’ella. Després vam gaudir pels carrers de l’espectacle de “Puy de Lumiéres” que embellia escenogràficament els seus monuments emblemàtics. La vila és ben turística, evidentment d’un turisme reposat. És punt de partença d’una via del camí de Sant Jaume, la “Via Podiensis”, de la que la població en fa gala.

Tornant a l’ermita de Sant Miquel cal dir que està molt ben condicionada i interessant com a monument històric que és. Les vistes des de dalt són espectaculars. Al banyó hi ha algunes construccions més: una capella de Sant Gabriel, les restes -suposats- d’una altra de Sant Rafael, i uns jardinets “assez agréables”. Tot ben explicat on vaig poder refer -si mai els havia tingut- els meus coneixement sobre les jerarquies celestials. Primer els arcàngels: Sant Miquel, el principal, per sobre de tots, el cap dels exèrcits divins. Sant Gabriel, l’Anunciador,  també el de l’Anunciata als pastors del Pessebre. Sant Rafael, el de l’acompanyant de Tobies. Sembla que n’hi ha més d’arcàngels i compartits amb les altres religions del Llibre.

No és la primera vegada que pugem dalt d’un cim a veure una construcció religiosa dedicada a Sant Miquel. Anys enrere vam estar a la Sacra de San Michele, prop de Tori, dels mateixos temps de la que ara vam veure.

29 de setembre. Sant Miquel.

Emergència climàtica.

 

David Lizoaín acaba de publicar un assaig sobre la situació climàtica que viu el nostre Planeta Terra: “Crimen climático. Cómo el calentamiento global està produciendo un genocidio.” Ed. Debate, B-2023. És un llibre breu, 142 pàgines de lletra gran, fàcil de llegir, amb 26 pàgines de lletra més petita de notes en les que recolza el seu escrit.

Una presentació del tema -tal com estem ja-; una disquisició sobre si podem parlar de genocidi climàtic; unes explicacions de les causes, les estratègies utilitzades per amargar-ho o per superar-ho d’alguns; els responsables i les seves responsabilitats; i dos capítols finals de les accions possibles per superar l’atzucac.

Una abrandada crida final a la revolta. Sí, a la revolta. “La política de nuestro tiempo debe ser antes que nada una política de rechazo.”

Però crec que el més interessant del llibre ve a la meitat, al capítol 3: “El implacable impulso del mundo por acumular”. Sí, podem veure el que s’està desenvolupant als nostres ulls i que cal emprendre una altra direcció, però no podem deixar de tenir present contra què ens enfrontem: La lògica del capitalisme, els funcionament dels estats avui en dia -democràtics o no-, i els nostre propi comportament, el dels consumidors.

“El motor básico de la emergencia climática es increíblemente banal: el deseo de adquirir más y más bienes por parte tanto de los estados como de las empresas, familias e individuos. La acumulación es el sentido común reinante: el dinero hace girar el mundo.”

“Y los estados tienen fuertes razones, tanto internas como externas, para ampliar sus capacidades productivas y aumentar el crecimiento, ya que éste ayuda a legitimar el orden social. Los conflictos sociales son más fáciles de gestionar cuando hay un excedente mayor que distribuir.”

“En la búsqueda del beneficio habrá actores dispuestos a colaborar con cualquier gobierno, por muy criticable que sea; habrá actores dispuestos a explotar la mano de obra hasta dónde sea posible; y habrá actores dispuestos a saquear la naturaleza y a contaminar sin límite.”

“Entre el objetivo de los consumidores ricos de mantener su nivel de vida y el deseo del grueso de la humanidad de poder emularlos, aunque sea de forma puntual, se encuentra la receta para el desastre climático, porque nadie quiere reducir su propio consumo, por tanto, sus propias emisiones.”

“La lógica del sistema impulsa a todos hacia una expansión infinita en un mundo finito, y con ello, hacia las emisiones masivas de carbono.”

Perdoneu, a partir d’aquí la lluita. Les preguntes radicals sempre són encertades, les respostes radicals generalment -fora de situacions excepcionals- errades. ¿Estem, considerem col·lectivament que estem, ja en una situació excepcional? Pel que em sembla no ho crec. Així els anirà a les generacions futures. A punt de caurien el precipici.

Posem un exemple senzill i marginal: ¿ordenarem la prohibició de les estufes en les terrasses de bars i restaurants? Amb la resposta teniu una pista suficient.

27 de setembre.

Syneisaktisme.

 

Robert d'Arbrissel

Ensopego amb una paraula en francès que no havia sentit ni vist escrita mai enlloc: Syneisaktisme. És en una publicació sobre una experiència de vida monàstica del segle XII a França. La definició sols la trobo en francès, no he sabut trobar-la en els diccionaris catalans ni castellans, encara que segurament deu haver-hi alguna paraula que expressa el mateix concepte.

Le syneisaktisme est une forme d'ascèse consistant en la cohabitation chaste avec une personne de sexe différent. Elle constitue ainsi un instrument de mortification dans le but de surmonter ses tentations charnelles. Il est décrit pour la première fois dans la littérature chrétienne chez les Pères du désert et se retrouve dans le monachisme celtique. Robert d'Arbrissel est sans doute l'une des personnalités chrétiennes les plus célèbres ayant pratiqué ce type d'ascèse.

Tradueixo: és una forma d’ascetisme consistent en la cohabitació casta amb una persona de sexe diferent. Constitueix així un instrument de mortificació amb la finalitat de superar les temptacions carnals. Està descrit per primera vegada en la literatura cristiana en el Pares del desert i es retroba en el monaquisme cèltic. Robert d’Arbrissel és sens dubte una de les personalitat cristianes més cèlebres que van practicar aquest tipus d’ascetisme.

Ascetisme: és una opció ètica que considera que l'home ha d'atènyer la felicitat o la perfecció en la reducció màxima de la dependència de les necessitats materials i corporals, en la renúncia voluntària de plaers (sexuals, estètics, gastronòmics…) i fins i tot en inferir-se dolor per mortificacions corporals. 

Ufff!, en el món d’avui. Segur que hi ha ascetes -no sé si gaires que fan syneisaktisme en la híper sexualitat en que vivim- de diverses religions, o sense, però tal com van les coses crec que deuen ser molt pocs. Encara que l’ascetisme potser en vindrà imposat vulguem que no pel nostre esbojarrat malbaratament.

He trobat per la xarxa un article divertit “On regarde, mais on ne touche pas !” que es pregunta si potser “Notre société ne serait elle pas devenue complètement synéisaktiste?”

Té la resposta del perquè: Les dirigeants de nos sociétés contemporaines ont peut-être parfois des orientations morales discutables, mais ce ne sont pas des imbéciles. Ils ont trouvé la parade à la révolte populaire. Ils ont créé des espaces de rêve pour ceux qui ne sont pas obligatoirement riches, pas forcément beaux, pas nécessairement jeunes et seulement sportifs de gradins. Oh, ils n'ont pas eu beaucoup de peine à la trouver car elle existe depuis plus de 2000 ans !

25 de setembre.

Contrapunt.

No sé pas com va arribar aquest llibre a casa. Ja fa temps. Pensava que hauria vingut amb les magres pertinences d’en Batista quan va traspassar, però resulta que és posterior a la seva mort. Ve recomanat a la portada per una llibreria, avui desapareguda, que en aquells temps ja freqüentava poc i a més no és d’un temàtica que m’interessés gaire i d’un autor per mi desconegut. Algú me’l devia regalar, però ara mateix no caic en qui pot ser i per quin motiu.

 

“La fiesta del oso”, Jordi Soler, ed. Mondadori, B-2009. Ha estat molt temps donant tombs per les lleixes i ara, suposo en record -errat- del “primo”, l’he llegit.

És el contrapunt del relat èpic -dramàtic i tràgic- de l’exili republicà, en aquest cas a Mèxic, i de la Retirada pels Pirineus catalans al 39. A Mèxic, l’Arcadi tramet a la seva família una història suposada de la trajectòria del seu germà Oriol del que les últimes notícies que en tenen és traspassant la frontera a començaments del 39 en mig del desgavell de la derrota. L’Arcadi ha refet la seva vida a l’altra costat del mar i especula sobre l’Oriol i fantasieja una història de la seva vida esperant que algun dia el tornarà a veure. El seu nét emprendrà la recerca i descobrirà la veritat. Veritat molt amarga.

No, no va ser fàcil l’exili i refer les vides dels que van haver de marxar. Però hi ha un relat que es diu ara sols dels que els va anar mínimament bé i poc s’explica dels que no els hi va anar tant. La vida dels exiliats es va refer amb treball i d’esperances, de somnis i de fantasies. Tothom, en la desgracia, pensa que les coses poden ser o podien haver estat d’una manera que els ajuda a continuar vivint. L’esperança, amb alguna base o sense cap. És el cas de l’Arcadi.

El seu nét descobrirà la transformació que pot arribar a produir-se en aquells que han patit molt. No, no tot deriva en comportaments heroics o admirables. Segur que n’hi ha, però no amaguem que també n’hi poden haver d’abjectes i deplorables. El nét de l’Arcadi desentrellarà l’enigma a la festa de l’os de Prats de Molló.

Jordi Soler, nét de republicans espanyols establerts a Mèxic, auto exiliat ell ara aquí entre nosaltres, passa comptes amb els seus orígens. En aquest cas amb els de la generació que traspassa tot el segle XX posant sobre la taula els seus aspectes més aspres.

 

23 de setembre. Comença la tardor.

Fontevraud.

Quan vas a veure un monument històric, al valorar-lo cal tenir en compte al menys dues coses: el context en que s’ha anat desenvolupant i el procés consegüent que sobre el propi monument això ha comportat. El que veus ara és el resultat d’una suma de circumstàncies i de moments que l’han configurat: construccions, sobre construccions, declivis, abandonaments, reconstruccions, adaptacions, noves propostes ...

L’abadia de Fontevraud neix d’una petita comunitat religiosa a començaments del segle XII. Passa per diversos moments de creixement; nobles i reis la doten esplèndidament; la Revolució primer la desafecta i després la converteix en presó. A la segona meitat del segle XX és restaurada físicament i a més es converteix en centre cultural i en aquest segle XXI s’hi afegeix un museu. El que veiem ara és fruit de tot això.

Vaig tenir coneixement d’aquesta impressionant baluerna per la xarxa, resseguint els castells del Loira. Era una cosa diferent, ni ciutat, ni palau, ni església. Molta història en ella mateixa: des d’una comunitat alhora de monges i capellans manada per una abadessa, el poder i la riquesa que va tenir, la seva gran extensió, les vicissituds dels temps contemporanis i  una mica fora del circuit més turístic, entre Chinon i Saumur. 

Quan entres a la impressionant nau que fou la seva església -ara despullada- veus significativament soles, al mig, les estàtues jacents de les tombes d’Enric II d’Anglaterra, de la seva dona Aliénor d’Aquitània  (que va ser abans reina de França) i de un dels seus vuit fills i una de les seves joves: Ricard Cor de Lleó i Isabel d’Angoulême. Hi ha altres estàtues jacents dels Plantegent, però als costats, en espais més discrets. La història de sols aquests quatre personatges dóna de sí més que qualsevol sèrie televisiva d’avui. Si t’interesses per la història, en aquesta visió hi ha l’estructura de la societat feudal de la Edat Mitjana. A la botiga de la sortida del recinte, després de fer tota la visita, hi ha llibres per entendre-ho.

Però fins al final del circuit, sembrat tot ell de propostes artístiques varies, no deixes de veure l’empremta de més de 900 anys d’història: L’església, les capelles adjacents, els dormitoris i les golfes, els claustres, la sala capitular, el refectori, les cuines (que sembla que no són cuines sinó “fumoirs”, per fumar viandes), els jardins “potagers” -horts-, les galeries penitenciàries, la porta d'admisions, les edificacions auxiliars i complementaries, d’abans i d’ara.

El temps feudals, amb la història de les turbulències per la consolidació de la França reial després de Carlemany i les lluites entre els reis d’Anglaterra, sorgits del continent, i de França; l’absolutisme, amb les abadesses sortides de la mateixa monarquia i l’educació de les filles de Luis XV; la Revolució francesa i Napoleó, que en fa un gran centre carcerari ; els temps actuals amb la Vena. República, de recuperació i reaprofitament com a espai cultural.

Fora de circuit com ha quedat dit, visita tranquil·la, sense aglomeracions, amb l’aparcament a l’entrada de la població que va créixer al seu entorn, amb el corresponent monument “aux enfants morts pour la patrie”, amb un petit parc que permet fer-hi el pícnic i uns tranquils cafès a les portes de l’abadia que a les tres de la tarda ja no en servien. Curiosa una petita església, la capella de Sainte Catherine desafectada, ara habitatge particular, amb una petita i discreta llanterna dels morts.

20 de setembre.

Mares i fills.

 

Un petit llibre vist de casualitat en el taulell d’una de les meves llibreries em va portar a Theodor Kallifatides. Ho vaig explicar fa tres anys:  

https://magrinyar.blogspot.com/2020/07/els-anys-passen-i-la-meva-ombra-no-fa.html

M’ha enganxat, ja en porto uns quants de seus. El primer em va centrar la seva temàtica, ja me la sé i m’agrada. Avui, encara borni, a mitja operació de cataractes, he acabat el cinquè. Curiós i formidable el funcionament del cervell captant el que veu l’ull que està millor, el gastat encara amb ulleres o el nou ja arreglat sense.

“Mares i fills”, Galaxia Guteberg, B-2023, 3era.ed. El recomanaré, sé de parents i amics que els agradarà, com m’ha agradat molt a mi. El fill de 68 anys, emigrant fa més de 40, torna als orígens a fer una visita a la seva mare que en té 92. Reconstrueix amb papers deixats pel pare i amb la memòria de la mare la vida dels seus progenitors, alhora que va reflexionant sobre els temps i els espais que van forjar les d'ells i també la seva pròpia.

Admiro i envejo als creadors, als que saben fer una obra ben feta.

15 de setembre.

La ciutat és l’espai públic de la gent.

 

La ciutat és la gent. L’expressió, repetida i reconeguda del qui la va fer,  ha fet fortuna i s’ha popularitzat. Però al meu entendre no és certa, és errònia, i està portant a molts malentesos.

La ciutat és un espai físic, no un estadi mental. La ciutat és l’espai físic de la gent. Amb la primera frase, la ciutat és de cadascun dels que l’habiten. En la segona frase la ciutat és del conjunt dels que l’habiten permanentment, ocasionalment, la visiten de grat o per força i/o dels que se’n serveixen.

El debat sobre les súper illes a Barcelona, i la seva recent actualitat amb una primera sentència en contra, ho torna a posar de manifest. L’urbanisme, la urbanització d’un determinat espai, ¿és sols dels més propers que l’habiten, o és també, o també sols, del conjunt dels que habiten el que és comú? La visió ha de ser focalitzada, o amb gran angular?

Les ciutats són moviment, estan en constant moviment. Cal analitzar-lo cada dia. Cada dia va variant, imperceptiblement a curt, certament a mig i llarg termini. Les activitats van variant com van variant els usos que en fan els que la usen, per viure, per treballar-hi, per passejar-hi, per servir-se’n. I el que va estar pensat i executat per un determinat moment històric moltes vegades ja no serveix un temps més endavant. No podem deixar l’espai escleròtic. Ara bé, ¿qui determina que cal anar modificant i amb quins criteris i procediments?: El govern del comú, moltes vegades més enllà del local, no els grups d’interès d’un o altre signe o biaix.

Els canvis que estan experimentant les nostres ciutats, els nostres espais físics -el camp també- arreu del món, són molt importants i canvien tot una època, la industrial, que va configurar les ciutats actuals amb moltes de les característiques que coneixem. Demogràficament, culturalment, digitalment, mediambientalment,... És lògic, doncs, que els tinguem en compte i ens les replantegem.

Ara bé, ¿com fer-ho en una societat plural, en una societat democràtica en la que la confrontació d’idees i d’interessos és la seva essència? Debat, no imposició.

Em sorprèn que alguns portin les seves idees a l’execució per dictat polític o mediàtic, per què està en el vent dels temps, o per vel·leïtats fugisseres, amb bona fe fins i tot. Les experiències històriques en ensenyen coses: a vegades hi ha encerts, o ho semblem, que al cap de poc temps s’escolen o s’obliden i desapareixen.

Si la ciutat és l’ús que la col·lectivitat fa de l’espai, el debat i les propostes han de ser col·lectives. No s’hi val fer contents als que potser (potser?) en surten beneficiats directes i en queden perjudicats els indirectes. Si continuem amb les estructures administratives d’altres moments històrics i que avui ja són clarament superades, podem prendre males decisions. El carrer Consell de Cent no és dels seus veïns més propers, és un element de la trama d’una metròpoli que va molt més enllà del Llobregat i del Besós, més aviat del Foix a la Tordera. L’eixample de Barcelona no és un barri més d’una ciutat que va superar les muralles fa uns 150 anys, és un CBD (terme del que no en sento parlar darrerament) d’una metròpoli que és usat molt més enllà dels que l’habiten. Que això és dolent i molest pels que encara hi viuen?, segur. Però és la dinàmica històrica de totes les concentracions humanes. Que cal procurar que el seu ús intensiu no el degradi?, també. Hi ha moltes possibilitats de regulacions. Que hi haurà resistències varies a canvis?, per descomptat. Avui, però, hi ha moltes eines d’explicació i de diàleg.

Fer entrar els claus per la cabota és complicat, generalment impossible. Cal aturar-se, no precipitar-se, fer les coses i els procediments bé, tenir una visió ample i oberta a tothom. Cal adaptar l’espai físic de la gent a les necessitats -de tota mena- del món d’avui, però saben que quan toques una peça les demés peces del conjunt s’han d’adaptar i tornar a encaixar.

Per cert, a Espanya hi ha al 2021, diuen, 540 turismes (sols turismes) per 1000 habitants, i pujant. Al 2000 n’hi havia 431: https://es.statista.com/estadisticas/535818/numero-de-turismos-por-cada-1000-habitantes-en-espana/ Segur que més d’un per unitat familiar, sigui aquesta de la condició i mida que sigui. Cal pensar que són usats per ciutadans normals i corrents, no per alienígenes, que en fan un ús correcte o inapropiat. Algunes propostes sobre mobilitat, en aquest context -sense comptar amb el que representa la seva fabricació i manteniment-, poden ser forassenyades, fora de la realitat per molt que agradin o siguin atractives. Pensem-hi abans d’acceptar-ne alegrament algunes que estan molt a la “page”.

A cert espais de la gent la seva presència pot ser insuportable, en altres pot ser completament necessari i cal tenir en compte com es conjumina la necessitat i la molèstia. Cal recordar els “gilets jaunes”?

Estem debatent sobre l’ús de l’espai i el temps de la gent, L’espai és el de les ciutats, els temps és el de l’esbojarrada vida que portem.

9 de setembre.

 

Eficàcia i eficiència.

 

Sempre m’ha agradat la diferenciació entre aquests dos conceptes. Eficàcia: Qualitat que té la virtut de produir l’efecte volgut. Eficiència: Qualitat que produeix realment un efecte. L’eficàcia pot produir, l’eficiència produeix.

M’han tornat a posar una multa de trànsit. Normal, fem infraccions a les normes de circulació (qui no n’ha fet mai cap que aixequi la mà) i a vegades, no totes, ens enxampen. Reconeixem l’errada i paguem, què si no?, hem de ser cívics. I ens queda el record, gràcies a la “garrotada” rebuda, que hem d’estar més atents i procurar no reincidir. És la virtualitat (de virtut, no de virtual) de les multes.

Aquesta vegada qui m’ha denunciat és la République Française, Liberté, Égalité, Fraternité. Així és l’encapçalament de la notificació. Excés de velocitat, anava a 86 km/h en un tram limitat a 80. Désolé, a pagar (amb targeta a www.amendes.gouv.fr). Si es fa als pocs dies de rebre la sanció, sols 45 euracos.

Però el que vull destacar és que la infracció es va produir el 19 d’agost passat i la notificació, en castellà i amb totes les dades correctes d’adreça i vehicle, es va fer el 23 del mateix mes, 4 dies després (para mayor información sobre esta notificación: www.antai.gouv.fr) i em va arribar la comunicació ahir, 6 de setembre, 15 dies després per correu normal. És a dir, mentre jo m’anava passejant per la France alegrament de vacances l’administració francesa feia implacablement la seva feina (espero no rebre’n cap més, encara que havent fet 3000 km per carreteres diverses tot pot ser).

L’any passat, a Florència, també vam fer una infracció de trànsit, circular per una via d’accés restringit. Ho vaig explicar aquí: https://magrinyar.blogspot.com/2023/03/la-intelligencia-artificial.html

27 de març de 2023, set mesos després. Carta certificada amb acusament de rebut de la Comune de Firenze, Policia Municipale. “Verbale di violazione alle norme del codice della strada”, vaja, una multa de trànsit.  Hem infringit, els dos automòbils, l’article 7: “circolava in zona de trafico limitato con veicolo non autorizato”, dia 18-8-22, hore 19,03. (Data e hora Accertamento: 24-9-22, 9h 13m.) Luogo dell’infrazione: Via Guelfa.

La multa, pagada a la Comune de Firenze, va costar 70,12€ i en italià. Podem comparar l’eficàcia i l’eficiència (la forma i el resultat del seu treball) de dues administracions (central i local) de dos països diferents però propers, no sols físicament sinó administrativament.

Ah, i compte!, ens tenen ben fixats a tot arreu, no només els GAFA, sinó les administracions. El Gran Germà.

7 de setembre.

Meritxell Batet

Meritxell Batet anuncia que deixa la primera línia de la política i renuncia a l’acta de Diputada en Corts que va obtenir a les darreres eleccions generals encapçalant la llista socialista per Barcelona.

No, no la vaig conèixer el 2004 quan vam anar junts a la llista de les eleccions generals d’aquell any. La vaig conèixer abans, en la meva etapa municipalista, com a Directora de la Fundació Pi i Sunyer d’estudis autonòmics i locals a Barcelona, a la torreta miraculosament salvada de la piqueta de la Gran Via.

Però vam formar part de l’important remoció de la llista socialista per Barcelona a les eleccions generals del 2004 que va portar a terme i encapçalar el després President Montilla.

Ens vam aplegar a Madrid gent diversa de procedència i d’edat. La Meritxell era del grup dels Blackberrys, un grup de joves caracteritzar per l’ús d’aquell enginy llavors d’actualitat. Quan es va adequar la vella seu del Banc de Crèdit Industrial -a la mateixa carrera de San Jerónimo davant del Congrés, a l’altra banda del carrer, com a nous despatxos pels diputats- vam coincidir porta front porta a la “segunda” i ens vam relacionar força. Els seus temes (els treball parlamentari està força compartimentat) no tenien gaire relació amb els que em van ser assignats, però per allò del “roce nace el cariño” vam tenir una bona relació que va continuar a la legislatura següent, la IX, la del 2008-2011, en la que al final ja vaig abandonar la vida pública activa.

He anat seguin la seva trajectòria, pràcticament és de la generació posterior a la meva, que ha culminat a una de les més altes magistratures de l’Estat: Presidenta de les Corts Generals, en tant que presidia en Congrés del Diputats. No ho ha tingut fàcil en aquest darrer comés. Va aconseguir amb penes i treballs fer funcionar la institució quan la pandèmia del 2020 i val a dir que alguns grups parlamentaris no li van posar  la feina fàcil. Han variat molt els usos, costums i comportaments de ses senyories en els darrers anys, com els del país en general. El capteniment general ara és tot un altre que en els temps que hi vaig ser. El bestiar és més aspre, amb la mirada més tèrbola i les banyes més punxants. Segur que ha estat esgotador lidiar-los.

Recentment, a la darrera contesa electoral, la de les generals d’aquest estiu, va estar a Mataró en l’acte de campanya com a “guest start”, lògicament en atenció al seu càrrec, i al començar la seva intervenció va tenir abans de tot, de les salutacions de rigor, una menció especial per a mi que recordaré gratament sempre.

Ha donat molt de sí i segurament mereix un descans, però és jove encara i estic convençut que tornarà a donar brega per les idees i per la comunitat que compartim.

Molta sort, Mery, i moltes gràcies per la teva feina.

 6 de setembre.

Sorpresa.

 

Ens aturem a fer un cafè en una àrea de servei força ample de l’autopista A-10 (Paris-Bordeus). Com en tants d’altres llocs, les administracions aprofiten l’aturada dels viatgers a l’indret per fer propaganda i “vendre” el seu àmbit territorial. Estem al mig d’una de les noves regions franceses, la Nova Aquitània : què hi ha, què s’hi fa, què es pot veure, quina és la seva història, ...

Amb el got de cafè a la mà entrem a una mena de pavelló espectacular que amb tota la tecnologia disponible avui ho explica. Fem una ullada ja que estem de passada amb el destí definit i recollim alguna documentació impresa. Una em crida especialment l’atenció: “Langues et cultures de Nouvelle-Aquitaine” editada per la regió.

Tot una descoberta. La France centralista i jacobina promocionant les llengües regionals!

L’obro i comença amb una “Edit” signada pel President del Consell Regional i per la Consellera delegada per les llengües i cultures regionals.

“A l’heure où le local retrouve tout son sens, les langues régionales prennent une importance nouvelle. Histoire, chants, récits, art de vivre...Les langues régionales ne sont plus cantonnées au folklore mais elles inspirent les Neo-Aquitain.es, les ressemblent autour de valeurs fédératrices.”

Ah, valeurs fédératrices !!

Busco a la Wiquipèdia (les entrades en les llengües originals acostumen a ser més extenses que les seves translacions) qui són els signants: Mn. le Président: Alain Rousset, del Partit Socialista, i de Md. La Conseillère Charline Claveau,  també socialista i vicepresidenta de la Regió.

Doncs, a més del francès, hi ha tres llengües més: l’eusquera, a la part basca, l’occità (llengua d’Oc), i el poitevin-sanitongeais del que no n’havia sentit a parlar mai que ja és una llengua d’Oil.

La Nouvelle-Aquitaine est de langues occitane, basque et d'oïl. En dehors du français qui, en tant que langue de la République, est parlé et compris partout, on trouve plusieurs langues vernaculaires ou régionales. 

Ah, la République!

Suposo que els que es preocupen tant dels temes lingüístics, a casa nostra i més enllà, ja ho deuen saber tot això, o, si no ho saben encara, ho haurien de tenir ben en compte.

30 d'agost.

 

Els astres.

 

Tinc un escrit començat fa dies sobre l’opulència en les nostres societats. Dubtes..., està aparcat.

Aquests dies m’ha vingut al cap la paràbola del ric Epuló que vaig conèixer de petit en els ensenyaments de la Història Sagrada que ens ensenyaven amb els primers estudis. Bé, de fet és la paràbola de Llàtzer, el leprós, i el ric Epulò. (Evangeli de Lluc, 16:19–31).

Conec per la Wiquipèdia que els Epulons eren una classe sacerdotal dels romans per dirigir el banquet de Júpiter (Epulum Jovis).

Es parla molt a les nostres societats occidentals (i orientals) de les desigualtats existents entre els seus components, dels que viuen al límit, dels que ni al límit arriben, de la pobresa de dones i infants. Certament hi són, les desigualtats i els que les pateixen, però no són el gruix més important del conjunt, fins i tot m’arriscaria a dir que són una minoria marginal, pel que es veu. Clar que la invisibilitat és una de les seves característiques.

Del que no es parla tant, o tant com tocaria, és de l’opulència de la majoria.

Abans economia circular.

Deixallesà deixalleries

Trasters

Oferta contundent i abassegadora.

Imparable, impossible contenir àel creixement com a indicador malgrat els intents per trobar-ne d’altres.

Si posem en qüestió la roda això no va. Ocupació, beneficis, funcionament de les administracions.

Anirem al infern. Llàtzer va anar al cel. És una història que es va explicar fa dos mil anys.

 

De cop començo a conèixer escrits, ressenyes, llibres, que fa referència al que vull explicar. Branco Milanovic em fa pensar molt, https://letraslibres.com/economia/el-pensamiento-magico-de-los-decrecentistas/ . Diria que creu que això no té solució, “...intentar convencer a la gente de que está persiguiendo equivocadamente el becerro de oro de la riqueza y que unas vidas modestas serían mucho mejores, ..., una economía de guerra en tiempos de paz no sería políticamente aceptable...cómo vamos a hacer que esta cesta sea aceptada por la gente...” és a dir, sense dir-ho, el creixement és imparable, ergo -penso jo- anem a la catàstrofe.

Un amic em fa referència a un article d'Irene Vallejo sobre Epicur, el busco. https://elpais.com/eps/2023-08-05/tener-un-cuerpo.html Sí, és això: “El epicureísmo es más actual que nunca por su demanda de placer para todos los cuerpos, pero también por su denuncia de avidez”.

Conec la notícia, de ja fa dies, que a Tim Jackson li acaben de publicar “Postcreixement”, Arcadia ed. B-2023. “Hem confós l’excés amb el progrés”. Ve prologat per un vell economista conegut, Joan Martínez Alier, des de sempre al pensament acadèmic i polític heterodox.

Tim Jackson, aquest nom em sona. Buscant, buscant... sí, en vaig llegir i encara tinc un llibre seu, no m’ha estat difícil trobar-lo, “Prosperidad sin crecimiento. Economía para un planeta finito.”, Icaria ed./ Intermon Oxfam ed. B-2011. El tinc amb paràgrafs ressaltats amb marcador de diferents colors (deuria ser el que tenia a mà en cada moment) i un retall d’una contra de La Vanguardia del febrer del 2012.

“Los esfuerzos individuales para vivir de manera más simple tienen más probabilidades de éxito dentro de una comunidad solidaria.”

El llibre ha tingut una ressenya d'Ariadna Trillas a Alternativas económicas de gener d’aquest any que em va passar per alt, la ressenya i la revista. https://alternativaseconomicas.coop/articulo/libros/el-afan-por-el-crecimiento-o-la-vida

Llavors, me’n adono d’on ve, de quin fons ve, la reflexió que tinc mig embastada. Es diu que la cultura que un té prové del que ha llegit, del que ha escoltat, del que ha vist, del que l’ha preocupat, del que ha viscut,... És el pòsit de la vida que has portat.

Fa temps que dono voltes al tema de la riquesa de les nostres societats, d’on ve, com s’administra, com es distribueix, ... Quan encara estava en actiu, vaig parlar de decreixement amb una responsable orgànica del meu grup parlamentari. Ni cas, perquè ve ara aquest a parlar d’eixos temes?

Demano el llibre al meu proveïdor habitual. Per la tornada. Ara tinc una nova selecció per aquests dies

.

16 d'agost.

Ara va de troballes.

Hem de buidar un espai de mals endreces. Les bigues de fusta de la vella cort de la casa que va comprar el meu avi farà aviat cent anys, que ves a saber quants anys tenien llavors, ja no donen per a més i cal reposar-les abans no ens caiguin pel cap.

A la planta baixa d’aquella cort hi havia un galliner que resguardava a l’aviram de nit, ja que de dia per un forat sortien a fora a un engabiat. També les botes de vi, el celler. Per una dreta escala de fusta es pujava al pis, el terra del qual també era de fusta aguantat per unes bigues escadusseres, que servia per emmagatzemar-hi la collita: herba pels conills, assecar mongetes i cigrons, guardar ametlles i patates,... Ah! També hi havia una màrfega per si alguna vegada no hi havia prou llits a casa per acollir algú de la família o de fora. Per enllumenat, amb un parell de bombetes de 25w, una a baix i una a dalt. La planta no té més de 20 m2.

Tot això, el meu pare, fa cinquanta anys, va pretendre aprofitar-ho per començar una nova casa en l’espai que li havia tocat en l’herència de l’avi. Va ser més fàcil acabar comprant a la tia Núria la casa, can Mon, de la que la cort n’era un afegit. La pretensió del meu pare es va abandonar i aquell espai va restar a mig fer, apuntada la intenció però estroncada, i va  esdevenir un lloc de mals endreços en que des de llavor ha anat acumulant de tot, restes de mitja vida nostra i dels avantpassats.

Ara, en una decisió que no sé pas si és massa encertada però obligada, refarem aquest espai, la vella cort de can Mon, tot mantenint-ne el volum i les obertures existents, amb un sostre nou i intentant convertint-lo en un àmbit més aprofitable. El meu somni és convertir-lo en una biblioteca, ara que ja no tenen sentit, però que reuneixi de millor i més ordenada manera els llibres i papers que he anat acumulant amb el pas dels anys. Somni que sospito que té la meva mateixa caducitat. Quin llast pel que em vindran al darrera!, però ja no hi seré. Que en facin el que vulguin.

Cal començar, i en aquesta remoció dels mals endreços el primer és triar què cal guardar i què s’ha de llençar. Feina complicada i dolorosa. Els objectes que anem “redescobrint” són part de la nostra vida. Els contenidors d’escombraries són a prop, la deixalleria no és massa lluny. Fem troballes i costa molt desempallegar-se’n. Sort de l’existència a can Mon d’un altre espai, ara marginal, que també caldrà posar en ordre algun dia i que ens ajuda a no prendre decisions dràstiques. Tot una feinada.

Una troballa. Ens seguiran d’altres.

7 de maig.

En temps de descompte. Final d’etapa.

 

Després de les eleccions municipals de maig d’enguany, correspon al nou Consistori mataroní constituït el passat 17 de juny reunir-se en Junta General de la seva Societat Anònima municipal, Aigües de Mataró S.A., per anomenar nou Consell d’administració de la societat.

Ja abans de les eleccions, i independentment del seu hipotètic resultat, vaig manifestar al Sr. Alcalde, President de la Junta General d’AMSA, la meva voluntat de no continuar ostentant la presidència del seu Consell d’administració, al marge de la possibilitat o interès que pogués haver-hi al respecte, voluntat que també vaig comunicar informalment als membres del Consell sortint tots ells representants de les forces polítiques llavors presents a l’anterior Consistori.

Vam celebrar el darrer Consell d’administració el passat 13 de juny i a hores d’ara no s’ha celebrat encara la Junta General que ha de renovar el Consell. Sembla que es farà a començaments de setembre, passat vacances. Per tant, es dona una situació d’interinitat en el Consell d’AMSA que no és problemàtica pel període estival en que estem i per haver estat resolts convenientment els possibles temes pendents.

Com cada any s’ha elaborat la Memòria anual de la companyia corresponent a l’exercici anterior, el de l’any 2022, i que enguany abasta també tot el període 2019-2023. Per motius de les normatives existents reguladores dels temps electorals successius que hem travessat no s’ha pogut fer pública. Ara ja ho és:

https://www.aiguesmataro.com/sites/default/files/downloadables/memoria_activitats_2022.pdf

 

Aquest publicació és cabdal per qui vulgui conèixer què és, què fa i com es fa, el servei d’abastament en baixa, la distribució als usuaris finals del servei, d’un element tant vital com és l’aigua i també la seva evacuació pel clavegueram i tots els controls i anàlisis inherents. També permet conèixer altres activitats de la companyia com és el Tub verd, subministrament de calor i fred a domicilis, empreses i equipaments públics, i la participació en la gestió del sistema de depuració aigües residuals de tots els municipis de la comarca.

L’any 2015, en una situació de governabilitat complicada a l’Ajuntament, l’Alcalde, President de la Junta General de l’empresa, em va demanar si podia fer-me càrrec del seu Consell d’administració. Vaig accedir, encara que estava jubilat, ja que el tema m’agradava (i encara m’agrada), no era executiu (aquesta feina recau en la gerència), ni era retribuït (fet que potser caldrà repensar en un futur). Al 2019, amb una situació de governança més estable, la Junta General va creure convenient renovar-me la confiança.

Ara, però, sóc jo el que plantejo que cal relleu. El jubilats podem donar algun un cop de mà, donar algun consell si ens ho demanen, però la responsabilitat ha de ser assumida per les generacions que en la flor de la vida, s’estan llaurant el seu futur. Els grans ja vam llaurar-nos-el en el seu moment i tenim unes perspectives ja finites de les que hem de gaudir-ne mentre puguem.

En aquesta segona etapa de responsabilitats públiques en la vida col·lectiva de la meva comunitat, confesso que m’ho he passat bé (algun mal moment, “pelillos a la mar”). Crec que la feina d’aquests vuit anys ha estat profitosa, al menys a mi m’ho sembla. En la presentació de la memòria que vaig redactar per encapçalar-la (curiosament hi falta de la del President de la Junta General) explico la celebració del centenari de l’empresa, l’any 2022, l’activitat de l’exercici darrer i un resum dels principals fets d’aquest període 2019-2023. Aquí hi ha l’enllaç per si algú li pot interessar.

 

https://magrinyar.blogspot.com/p/1-2023-presentacio-de-la-memoria-damsa.html

 

Tanco un altre capítol de la meva vida. Estic content i satisfet.

 

3 d’agost.