Erasme de Rotterdam.

(retrat d'Erasme de Rotterdam per Hans Holbein el jove, National Gallery. Londres)

Certament el pas del segle XV al XVI és cabdal per Europa. La flota imperial xinesa que a començaments del XV arriba en varies ocasions fins a les costes orientals de l’Àfrica es replega. Són els ibèrics els que al final del segle arriben fins a les illes de les Especies i descobreixen el nou Món, les Amèriques.  Al mateix temps, l’impremta contribueix a la difusió del coneixement i amb ell a posar en qüestió l’ordre establert que llavors s’esberla.

Stefan Zweig, al 1934, fa la biografia d’Erasme de Rotterdam. (Quaderns Crema, B-2021). M’he delectat llegint-la. Com un canonge agustinià no fa mai de capellà sinó que a partir de l’estudi i de l’erudició aixeca la bandera del humanisme. Però el seu pensament és derrotat, primer a l’Església, venç Luter, després a la política, venç Maquiavel. Però perviu al llarg del temps.

M’hauria passat tota la lectura del llibre, que no és extens, amb el retolador a la mà ressaltant contínuament frases que m’han cridat una i altra vegada l’atenció.

“Allò que Erasme, ancià desenganyat que tanmateix conservà sempre una espurna d’esperança, llegà a la humanitat enmig del tumult de les guerres i els conflictes europeus no és sinó l’ideal, antiquíssim però sempre vigent, de tots els mites i les religions: la futura i imparable elevació de la humanitat i el triomf de la raó lúcida i justa damunt de les passions egoistes i efímeres, que esbossat per primera vegada de manera pragmàtica, amb mà insegura i sovint descoratjada, ha revifat amb noves esperances l’esguard de deu o vint generacions d’europeus. Res del que ha estat mai pensat i dit amb esperit lúcid i puresa moral és del tot inútil: per més que hagi estat esbossat amb mà dèbil i imperfectament, estimula l’esperit i l’empeny a renovar-se.”

9 d'agost.

Píndoles estiuenques (la darrera): Reflexió al fil dels fets i els dies.

Fa més de vuitanta anys els meus van perdre la Guerra, la Civil del 36 al 39. El pare quan va tornar desmobilitzat a casa seva fou arrestat, jutjat, condemnat a presó i desterrament. Las mare va perdre la casa on vivia esventrada per un dels darrers obusos de la batalla del Montalt. Altres dels meus conegueren l’exili i els seus camins tal com va cantar Raimon. Uns havien guanyat, diuen..., però tots, tots, havien perdut.

La vida va continuar després, la Terra girant cada dia, la Història no es va aturar: més guerra, la Segona; després la Guerra Freda i el món bipolar; la descolonització dels vells Imperis; la cursa de l’Espai i l’home a la Lluna; la caiguda del Teló d’Acer i de les Torres Bessones; els Trenta Gloriosos i la reacció neo conservadora; l’apogeu i declivi de la societat industrial i ja en aquest segle la Revolució Digital.

El Món d’avui no té res a veure amb el de vuitanta anys enrere, dubto fins i tot si n’és fill. Són altres les societats: avui predominantment orientals (des de la nostra posició geogràfica. Ara estem al cul del món); altres els problemes: la Terra esquilada i saquejada per un creixement moltes vegades absurd.

La meva generació, la dels anys quaranta del segle passat, ha fet, ha vist i ha  viscut un salt formidable en les condicions de vida de les persones impensable per totes les generacions anteriors. Ara, que ja enfilem el darrer tram de la vida, podríem tenir una actitud cínica: “Que me quiten lo bailao, i ja s’ho faran”. Però si tenim una mínima consciència de transcendència i de comunitat (de Déu i de Pàtria que diria Víctor Lapuente) no podem desentendre’ns del futur que potser, segurament, no veurem però que deixarem als nostres fills i néts.

L’educació (la cultura), el treball (la feina), el medi ambient (la natura), la política (la convivència), l’esbargiment (l’oci), ..., la Vida en suma que continuarà potser a empentes i rodolons sobre una Terra que exhausta no tindrà en compte (no és el seu comès) a la Humanitat que l’habita.

I n’hi ha, dels meus i dels altres, que continuen mirant enrere plorant sobre la llet vessada i la sang perduda. La melangia és mala companya de viatge.

31 d’agost.

Pinzellades estiuenques. Avui, sí.

Aquesta vegada el motor de la bicicleta no ha fallat i hem pogut complir l’objectiu de pujar a Els Àngels de Girona per ambdós costats. Aparcat el cotxe a Bordils, hem agafat la carretera cap a Madremanya, tot anant fent cames, i a la dreta hem enfilat cap al Santuari dels Àngels. Fa unes setmanes, en la primera temptativa que vam fer, el motor de la bicicleta elèctrica va fer figa i vam haver d’abandonar l’intent havent arribat com vam poder (com vaig poder, jo. El meu acompanyant té cames i encara és sanguini).

Avui no hi ha hagut cap problema, la primera tirada fins dalt és curta, però exigent. Reposar uns moments a la cruïlla que du al Santuari i cap avall, fins a l’encreuament amb la variant de la N-II de la vall de Sant Daniel a l’entrada de Girona.  L’asfalt de la carretera aquí és molt rugós i ens ha semblat que patíem a la pujada. Mitja volta i cap amunt. Per aquest cantó l'ascensió és més llarga encara que  té uns trossos molt assequibles i en general hem pujar amb  comoditat, més que per l’altra banda. Altra vegada a dalt ens hem dirigit a l’hostal assedegats a fer una cerveseta i reposar de l’esforç. Ens hi hem quedat a dinar. El temps era molt bo encara que hi havia una mica de calitja a les llunyanies que esborronava les siluetes dels Pirineus, però es veia molt bé tant Girona com tot l’Empordà.

La baixada, de retorn a Bordils, una delícia, a tota vela, encara que el sol a primera hora de la tarda collava de valent, 32 graus.

Hem complert la quarta etapa del Beer Bike Tour. Ens queda la darrera programada d’aquest any, pujar a La Bonaigua. El mes que ve.

Ja estem pensant en el Beer Bike Tour del 2022. Ens atrevirem amb el Mont Ventoux? Ja, ja, ja,...L'ascension du Mont Ventoux en vélo électrique en mode père-fils (ventouxprovence.fr) 

26 d’agost.

Píndoles estiuenques. El turisme.

A meitat d’agost pels gavatxos és estiu avançat. Queda ja lluny “le 14 julliet” i el Tour de France. “L’autoroute du Soleil” (A7), cap el Midi, cap el sol, encara va plena de Lió cap avall desprès de l’hora de dinar. Però a la desviació a Orange, la majoria de vehicles continuen pel trencant esquerra, per la mateixa A7, cap a la Côte d’Azur. Per la Languedocienne (A9) la densitat del trànsit disminueix força. Per la Catalane, el tram final de l’A9, ja és un fil prim. Dins d’Espanya, del Pertús a Girona, l’AP7 va buida. Sols es torna a animar quan rep la confluència amb el Baix Empordà a la Costa Brava central.

Tothom s’ha quedat a casa, al seu país. Arreu hi ha anuncis estimulant el comerç local, lloant les meravelles properes (certes o preteses), la proximitat. Els viatges llargs i les concentracions són defugides. Sembla.

Canviarà el turisme i es viatges? Potser és aviat per dir-ho. D’un temps ençà sembla que hi ha “exceso de equipaje”. En tot cas cal llegir amb atenció el que diu el professor Donaire.

Si l’economia s’està recuperant, però aquest any encara no hi ha l’efervescència turística d’abans, què passa? Potser l’impacte no era tant gran? O, potser ens hem dedicat a altres coses? Caldrà seguir amb atenció les dades desagregades de l’evolució del PIB d’aquest any.

Pablo Picasso, "Le gentilhome à la pipe". 1968. 

Museu Rosengart. Luzerna.

24 d’agost.

Píndoles estiuenques. Mirant el cel.

 La lluna d'ahir al vespre.

El sol llevant-se aquest matí.

23 d'agost.

Píndoles estiuenques: Salva a qui vulguis.

 Si no ho fas per tu, fes-ho per mi, ens diu Le Chat amb el suport del Col·legi de Metges. 

Píndoles estiuenques. Descrèdit.

Ja es conegut que cal saber llegir el que diuen els dirigents (de tota mena) i els mitjans de comunicació. Diuen el que volen, quan volen, com volen, on volen i hem de saber interpretar el que ens comuniquen. No es tracta de repetir l’acudit del polític i la senyora, es tracta de posar en qüestió i en context el que escoltem o veiem. Llegir entre línies, captar els gestos, entendre els temps i els llocs, conèixer què i qui hi ha darrera dels mitjans

Aquest agost n’hem tingut (entre altres temes mediàtics) un clar exemple. L’ensulsiada, l’ensorrament, del sistema polític afganès amb una bufada. Vint anys abocant-hi recursos humans, materials i morts, escoltant discursos triomfalistes i cofois encara ben bé fins abans d’ahir, s’han acabat en un sospir, en un no res. Ens ho han explicat tot? Cal anar destriant el gra de la palla de la ingent quantitat d’informació i comentaris produïts aquests dies per entendre què ha passat.

El que hem escoltat per boca dels personatges més poderosos del món, era veritat? Els hi feien dir? Ens ensarronaven? “Hem preparat un exèrcit de 300.000 homes que apuntala el que sigui.” Doncs resulta que s’ha dissolt com un terrós de sucre a la tassa del té, ni n’hem sabut res. El que ens ho va dir, s’ho creia de veres? Li van fer dir? Els van ensarronar? Quin ridícul més espantós.

El que queda és una sensació de vergonya de la que podem pensar que algú n’ha tret profit vés a saber a compte de quins obscurs interessos. ¿Com pot créixer globalment una ciutadania conscient si no es millora, sinó que s’agreuja, el sentiment de desconfiança respecte a uns dirigents cada cop més impotents i desacreditats?

21 d’agost.

Píndoles estiuenques. L’estat del francès com a llengua de comunicació.

La senyora suïssa que ens va atendre era l’encarregada de gestionar la casa d’un propietari noruec a l’Oberland Bernès. Ens vam entendre de primeres en anglès, més amb els meus fills que no pas amb mi. Vaig fer l’intent d’adreçar-m’hi en francès i em va contestar prest i ben entenedor. Li vaig explicar que jo era de les darreres generacions que vam estudiar francès i em va contestar -era de la meva edat potser una mica més jove- que també per ella el segon idioma a l’escola  –desprès del seu alemany nadiu- va ser el francès, però que ja tampoc era així, ara per a tothom és l’anglès.

Vaig pensar que continuaríem doncs la conversa en francès, però per sorpresa meva –donat el plurilingüisme oficial i real suís- va tornar a reprendre en anglès. No la vaig treure d’aquí. Que el país tingui -i oficialment- quatre llengües no vol pas dir que siguin conegudes i/o emprades per gaires dels seus habitants.

Entenc una de les raons de la “malaise” francesa. De tenir una llengua que fins a meitat del segle passat va ser un idioma de cultura i comunicació generalitzada avui ha quedat arraconat a l’àmbit de la Francofonia  i ja no és conegut i utilitzat per gaire bé ningú més. La “grandeur” de De Gaulle se’n va anar en orris a Dien Bien Phu.

A pensar en el cas del nostre pretès plurilingüisme en el futur. Evidentment, de romanx no en vaig veure enlloc.

20 d'agost.

Píndoles estiuenques. Desvergonyits / Pocavergonyes.

El President de Naturgy, Sr. Francesc Reynés, és un pocavergonya. Per cobrar el milionari sou que li donen els accionistes de la seva empresa consent que la seva organització contracti “calls centers” segurament de països del Tercer Món per que es dediquin a perseguir i emprenyar als ciutadans trucant-los a qualsevol  hora aprofitant que tenen accés als seus números de telèfon, (no sé de quina manera. Bé, sí, ens hem venut la nostra privacitat a canvi d’un plat de llenties), molestant-los durant aquests dies de descans i relaxació per tal d’aconseguir si algun incaut amb la guàrdia baixa accedeix a contractar els serveis (?) que ofereixen.

Qui rep les conseqüències de l’emprenyament són els pobres operadors /es que intenten guanyar-se la vida fent una feina miserable i segurament miserablement pagada. Això és pura i simple explotació laboral a nivell individual i explotació social a nivell col·lectiu. Sr. Reynés, quan es foti la llagosta que vostè sí  pot menjar-se pensi d’on treu els diners per pagar-la. Ah, i no sigui “rata”, deixi alguna propina al cambrer que li vincla l’esquena al servir-lo.

20 d’agost.

Un gran economista.

Estic aconseguint posar-me al dia de diaris guardats endarrerits. De revistes no vaig tant bé, en tinc una pila i no diem ja de llibres que no hi ha, ni hi haurà, forma. Tot s’anirà fent, mica en mica.

Joaquín Estefanía, incansable propagador de J.M. Keynes, va publicar ara ja fa un mes un nou article sobre l’economista anglès: “Aquel bombero del capitalismo”, a Ideas de El País, 27/6/21, suposo que a partir de l’aparició d’un nou llibre sobre Keynes “El precio de la paz. Dinero, democràcia y la vida de John Maynard Keynes” Zachary D. Carter, ed. Paidós.

L’article és interessant com sempre ho fa Estefanía, però ara vull ressaltar el que m’ha cridat l’atenció. És l’explicació que fa del què és ser un gran economista segons l’autor ressenyat.

“Y él (Keynes), al escribir la necrológica de su maestro Alfred Marshall, definió esta profesión del siguiente modo: el gran economista debe poseer una rara combinación de dotes; debe ser matemático, historiador, estadista y filósofo; debe comprender los símbolos y hablar con palabras corrientes, debe contemplar lo particular en términos de lo general y tocar lo abstracto y lo concreto con el mismo vuelo del pensamiento; debe estudiar el presente a la luz del pasado y con vistas al futuro; ninguna parte de la naturaleza del hombre y de sus instituciones  debe quedar por completo fuera de su consideración; debe ser simultáneamente desinteresado y utilitario, tan fuera de la realidad y tan incorruptible como un artista, y sin embargo, en algunas ocasiones tan cerca de la tierra como el político:”

Res més, senyor jutge.

29 de juliol.

Tal dia com avui. Records i homenatge.

Finals de juliol, el cel és ben blau i la llum del sol al migdia fa mal als ulls.

 

L’Anna se’ls mira condescendent des de la seva cadira tot ventant-se. Són dies de calor xafogosa a la vora de la mar.  A la taula, en Manuel i en Remigio, prenent-se una cervesa, comenten la jugada d’allà a baix.

-Enguany torna  a ser diferent, com el passat 2020. Noi, la pandèmia ha esguerrat tantes coses...

-Guaita, han escampat els gegants de la ciutat, els “institucionals” no, els altres, per les botigues del centre, dins de muralles.

-Quines muralles? Ah, sí, home, aquelles que no vam arribar a tenir mai acabades.

-Continuen inventant-se tradicions centenàries com fèiem nosaltres.

-Oh...,i diu que la Missa de Glòria no la cantarà el poble, aquella barreja de rates de sagristia i menja capellans.

-Et vaig dir que no li expliquessis tantes coses a Sant Pere, després passa el que passa.

-Però el programa no està gents malament donades les circumstàncies.

-Sempre hi haurà remugaires i forassenyats, ja hi pots comptar. És part de la festa.

Murri l’un, sorneguer l’altre, ja se’ns ho miren de lluny, des de fora.

Durant un quant temps ells van ser cor, cervell i mirada de la festa. Abans i després n’hi hagué d’altres. D’esquenes,  braços, cames i cares n’hi ha amb ganes i de sobres. Els recursos per fer-la anar, com sempre, de l’administració de la Casa Gran. Els seus dignes representants també fan els “gegants”.

-Podríem tornar a donar-los una mà ara que calen idees noves i trencadores.

-No, ja no podem i tampoc cal. Els temps són uns altres. Els nous camins els emprendran els vius.

L’Anna deixa anar mirant l’infinit:

-Potser ja és hora de començar-ne a fer una història. Ve tamborinada, puntual i petita, com cada any.

Us tenim ben presents ara que la Barram ens crida a la festa.

26 de juliol.

Navegant en l’oceà digital.

Nàufrag analògic, intento sortir de l’illa en la que hem quedat varats els de la nostra edat, ja provecta. Anar a navegar per l’oceà digital i estar al món. Les plomes estilogràfiques que havia utilitzat temps enrere ja són sols objecte de decoració. Els bolígrafs acumulats d’hotels, empreses, esdeveniments diversos serveixen per fer els primers esborranys d’escrits que després passaré al l’ordinador, com el que ara he fet servir que és de la Caixa Laietana, desapareguda fa deu anys. Els llapis són buscats delerosament pel néts per dibuixar.

La pandèmia ens ha forçat  a abandonar la presència, ens ha abocat a la virtualitat. És el món d’avui i el del demà. Les presentacions de llibres les hem fet per Zoom, ja ho vaig explicar (aquí). Hi ha la possibilitat de gravar-les, però cal estar atent a fer-ho (moltes vegades m’he despistat de posar-les en marxa) i de com conservar-les. Els de Zoom t’ofereixen fer-ho, tenir-les en el núvol, pagant. Però pots baixar-les a l’ordinador i editar-les pel teu compte. Això és el darrer que he aprés a fer. Passar del Mar de Màrmara al Mar Negre.

Passa que com a navegant maldestre no he aconseguit conservar totes les que podia haver mantingut i les que han sortit, han sortit com han sortit. Ho lamento pels autors i presentadors que s’han esvaït en l’espai cibernètic. Els navegants als inicis anaven en tentines i a copia de mirar l’estrella Polar, i altres estrelles del seu cel, van aprenent a solcar el procel·losos mars (oi que es diu així..., procel·losos?)

Ara puc oferir algunes presentacions, o part d’elles. 6 de 15, no està malament, el següent curs serà millor. Les altres, o no les vaig gravar, o les vaig esborrar sota la pressió de la plataforma que em deia que tenia la capacitat d’emmagatzematge sobrepassada i que pagués per ampliar-la. Havent descobert com servar-les puc superar aquell escull. Demano disculpes als que no he aconseguit reproduir.

Tinc compte a You tube des de fa temps, encara que mai l’havia fet servir llevat del dia llunyà en que el vaig obrir. No es tracta de penjar per a tothom, en obert, el que hem fet en les presentacions. Ho he penjat en “ocult” que vol dir que sols aquells a qui faré coneixedors de l’enllaç a aquets vídeos podran accedir-hi, com ho faig en aquesta entrada. Veurem com anirà aquesta nova travessa per l’oceà digital i si caldrà mantenir o adreçar el rumb.

De moment, aquí teniu els enllaços a algunes de les presentacions que hem fet aquesta temporada.

 21 d’abril: “El fill del xofer” amb Jordi Amat i Conxa Parramón : https://youtu.be/S4Ay-CMg6XQ

26 de maig: “La manada digital” amb Josep Burgaya i Ferran Ruiz:

https://youtu.be/DWIAxewB4EY

8 de juny: “Tiempo de cuidados” amb Victòria Camps i Pilar González-Agápito: https://youtu.be/OHiSmxh25ak

16 de juny: “Decálogo del buen ciudadano” amb Víctor Lapuente i Cinto Amat: https://youtu.be/KS1jQAD-tMI

7 de juliol: “Diari de la guerra i Barcelona viscuda” amb Josep M. Muñoz, Laia Reventós i Josep Puig-Pla:  https://youtu.be/Vbe9svFJdT0

14 de juliol: “El pla Necker” amb Jordi Mercader i Enric Sala: https://youtu.be/fgCeXhp2DOI

 

Si us interessa alguna d’elles teniu una estona per entretenir-vos i gaudir-ne. Gràcies, estrella Polar, encara sóc intrèpid.

23 de juliol.

Final de curs/ Tarea de vacaciones.

Ahir vam cloure les presentacions de llibres del curs 2020-2021 que sota l’aixopluc de Federalistes d’esquerres hem vingut fent des de Mataró. De fet el curs va començar molt tard, al desembre, quan vam decidir impel·lits per la situació pandèmica acollir-nos a fer les presentacions de forma virtual a través de la plataforma Zoom (sembla que els promotors/ propietaris d’aquest mitjà s’han folrat d’ençà de la pandèmia). Crec que hem tret un bon suc de la inversió del 14,-€ mensuals que val la subscripció mínima anual per tenir accés d’una forma professional a la plataforma.

“El primer de tots”, la recopilació dels treballs que l’Ernest Lluch va fer al llarg de la seva estroncada vida sobre la figura de l’economista català del s. XVIII Francesc  Romà i Rossell i que ha ordenat i editat l’amic Joan Armangué, va ser l’objecte de la primera sessió del curs. Probablement molt acadèmica.

Desprès n’han seguit 14 llibres més, política, economia, història, filosofia, tecnologia, novel·la, assaig, ... Hi ha hagut de tot. Visions de la pandèmia des de punts de vista diferents. Connexions des de diversos indrets (fins i tot des de Suècia), és a dir, facilitats dels autors per explicar-se i facilitats del assistents, que ja no són sols mataronins o maresmencs, per escoltar-los. Agraïment de justícia a tots ells: autors, presentadors, assistents, propagadors de la possible audiència a través de les xarxes. Satisfacció, doncs, per la resposta rebuda.

Parlarem aquests estiu, tot fent una valoració que no sigui tant cofoia com la present, de com ha anat tot plegat i si val la pena continuar. Hi ha, però, “contractes” parlats i tancats alguns d’ells per reprendre un nou curs: la Care Santos, en Jordi Carrión, l’Enric Puig Punyet, en Joan Salicrú, en Josep M. Fradera que treu un nou llibre a començaments de tardor. Veurem...

Ahir en Jordi Mercader ens va parlar de la mà de l’Enric Sala (dos bons amics) de “El pla Necker”, una fabulació impossible (?) sobre un encàrrec  que reben uns constitucionalistes saberuts de part del Monarca per transformar el país en un estat federal. Sobre la taula, en un palauet suïs que havia sigut propietat de Madame Staël, pros, contres, exemples històrics, dificultats, resistències, moments claus i decisius, ... són analitzats. La història més recent, no sols la que arrenca amb la Constitució del 1978, sinó més recent, de la tardor del 2017 a la Ciutadella, embolicant-ho tot. “Sempre es surt emmascarat d’una paella bruta”. Temps, temps, el procés, no el “procés”, serà llarg. Segurament nosaltres, els olds men, ja no el veurem.

Les tres darreres presentacions donen per relaxar-s’hi aquest estiu: “Les ciutats interiors” d’en Lluís Bassets; “El diari de la guerra” d’en Manuel Reventós; “El pla Necker”, d’en Mercader.

Però els lletraferits (o els que ens pensem que ho som) anem comprant llibres i de la pila de pendents ja he fet la meva tria per afrontar la canícula. En són sis:

-Un assaig clàssic, el de Stefan Zweig sobre Erasme de Rotterdam. “Amb tota la força de la seva intel·ligència brillant i contundent combaté, durant tota la vida i en tots els camps, els fanàtics que, presos dels seu propi deliri, volien tenir sempre la raó.” Quaderns Crema, B-2021.

-Un llibre de poesia per anar llegint-lo a estones, als capvespres. L’antologia que va fer de la seva mateixa obra Joan Margarit i que va treure en una curada edició Proa. B-2020. “Sensual, solitària, voltada/ per la sonora senectut del mar/i pels crits militars de les gavines./ El somni clandestí d’un home gran.”

-Una de les reflexions del moment, “Contra la España vacía”, Sergio del Molino, Alfaguara, B-2021. Continuació i auto rèplica del seu anterior èxit que va posar sobre la taula precisament el tema de l’Espanya buida. “..., un patriota constitucionalista es lo opuesto a un nacionalista. En tanto que comunidad política abierta y compleja, la patria es flexible y no exige más peaje a sus miembros que la aceptación de unas normas elementales de convivencia democrática.” 

I tres darreres novel·les d’autors que segueixo: de la Donna Leon i el seu Brunetti, “Esclaus del desig”, Ed. 62, B-2021; el de Petros Màrkaris i el comissari Kostas Jaritos: “Ética para inversores”, Tusquets ed., B-2021; i un bon “totxo” de Leopoldo Padura: “Como polvo en el viento”, també de Tusquets ed.B-2020. Crec que aquest darrer em portarà dies, però tinc tot l’estiu per endavant.

És el moment de deixar d’escriure, al menys ara així ho penso. També veurem...

15 de juliol. Vacances.

L’etapa reina (Reina del Cel que els serafins baixaren...)

Barralet no vell encara ja que puja fins dalt al santuari de Montserrat malgrat li faci figa de nou el motor de la bicicleta que es va comprar precisament per poder continuar fent exercici. A aquest pas, si no saben arreglar-me-la, haurà resultat una inversió fallida i ruïnosa. Tinguem esperança... Tot i l’enuig de l’averia, un “xute” de moral a l’arribar a la porta dels santuari per les meves pròpies cames. Les indicacions del “mestre”, cadència, ritme, descans, ajut mecànic, estant sent cabdals en aquest Tour.

Hi ha partit encara!

A Monistrol, al peu de la muntanya, per refer forces, a El Pont del Gat. Bon servei, bon menjar i bon preu.

8 de juliol. Beer-Bike-Tour-2021.

Tornem a ballar-la.

 -Jo sols he anat a una festeta amb una dotzena d'amics.

-Si, és així... Saps... en plena pandèmia cal evitar les festetes.

-Encara sóc jove... certament tinc que anar-me'n ara?

-No et preocupis... La teva mare, el teu pare i la teva àvia ens acompanyaran.

(Débétiseur)

No, no volem una “nova normalitat”, volem la vella. Ja passarà, serà un episodi per oblidar que deixarem enrere. Ara ja tenim als vells (i no tant vells) vacunats. Tornem-hi, que no ha estat res.

No és cert, no podem tornar a fer la vida d’abans. Hem de canviar d’hàbits i ho hem d’explicar. No pot ser que el jovent que està vivint en el millor dels mons cregui que sols pot “socialitzar-se” amb la promiscuïtat, l’alcohol i la nit. Ho sento, clar, ja sóc gran i no entenc el món dels joves. No pot ser que celebrem que ja tornin a surar aquests monstres moderns que són els creuers. No pot ser que pensem en les festes majors de sempre i que celebrem les rebaixes. No pot ser que tornem a omplir esbojarradament estadis i festivals. Vivim en comunitat i l’alegria i l’esbarjo d’uns no pot enterbolir les vivències i la tranquil·litat dels altres.

Hem perdut ja més d’un any per fer-ho comprendre. Calia mentalitzar a la gent de que res tornaria a ser com abans i que determinades pràctiques lúdiques s’haurien d’abandonar. No ho hem fet, la pressió dels interessos de la “vella normalitat” ha estat molt forta. Hauríem d’haver-los sotmès a una reconversió, sí, una reconversió per eliminació tal com es va fer amb  l’industria pesada obsoleta als anys vuitanta dels segle passat. Ara s’hagués tractat d’una industria (?) lleugera. Però, com és recondueix la distracció i l’esbarjo d’una societat rica, hedonista i insolidària? Difícil, però ja s’està veient que absolutament necessari. No, aquesta societat de l’oci no admet, perquè no ho pot admetre econòmicament?, que se la posi en qüestió. Hem de tornar als carrers plens, als espectacles multitudinaris i abarrotats, als viatges en ramat, a tocar-nos els uns amb els altres.

Tenim alternatives possibles, clar que potser més avorrides, més cultes, més sanes pel cos i l’esperit, més personals. Es podien haver aprofitat i potenciar-les.

No n’hem aprés res diu el professor Josep Oliver. “La dicotomia efectiva ha sigut entre economia i hospitalització”.  No hem comparat el que s’enfronten les generacions joves d’avui amb el que es van enfrontar les passades diu l’Enric González, “Hoy nos da bastante igual la vida de nuestros abuelos y bisabuelos. Pero vaya vidas aquellas.”  L’esforç dels sanitaris és menystingut als seus nassos. Guanyen les canyes i les tapes. Això rai, les vacunes no ens han costat res, ... o no és que han plogut del cel?

Ho pagarem car. Encara que per ells és el pollastre. Alguns ens ho mirarem de molt lluny, de tota la distància que puguem. Potser uns quants, desgraciadament i com a conseqüència, ja al marge o fins i tot des fora.

6 de juliol. No hi ha hagut tampoc "chupinazo" aquest any, i demà no caldrà posar-se davant el televisor a les vuit en punt.

Els botiguers de Berga.

Berga Comercial ha trobat (diuen) un text anònim que circula per les xarxes i l’ha fet córrer. Aquest text, no sé com dir-ne, comunicat, pasquí, manifest, acudit,... ironitza sobre el tracte que els bancs en les seves oficines donen al públic, als clients.

D’entrada, quan es llegeix d’una revolada, fa gràcia. Als ulls de la ciutadania les entitats financeres no són gaire ben vistes, la seva imatge està per terra des de la fallida del 2008 i la desaparició de les Caixes. Eren uns establiments comercials necessaris que s’han convertit en molt esquerps i desagradables. Per això el comunicat és simpàtic, però...

Reflexionant sobre el que diu i qui el fa, acabes pensant que és una trista manifestació d’impotència dels botiguers que volen aturar el temps que corre contra seu.

Sí, ara les oficines bancàries ja no són el que eren. Són una altra cosa, a vegades són botigues on et financen tot el que et volen vendre (en competència amb el botiguer tradicional).

Vaig fer classes de rudiments bancaris i financers als treballadors de la Caixa Laietana (recent perdut l’històric nom de Caixa de Mataró) fa cinquanta anys. Segur que les meves explicacions de llavors avui no els servirien per a res. La diferència entre un préstec i un crèdit; les diverses formes d’imposició: a la vista, a terminis, ...; els components del compte de resultats. Després vaig ser un breu temps, un any, director de sucursal d’una cooperativa de crèdit (Crèdit i Estalvi de Barcelona) que va tenir una vida efímera (no he sabut trobar cap rastre d’ella a la xarxa) i que es va haver de liquidar (aprofitant unes molts bones circumstàncies) per eixugar el dèficit que havia acumulat i amb el els deutes de les cooperatives que n’eren clients. Ja de molta més importància va ser la pertinença, més de deu anys, al Consell d’administració del Banc de Crèdit Local, en tant que representant de les Corporacions Locals, entitat històricament pública  que va passar a Argentaria en el procés de privatització per acabar diluint-se i desapareixent en el BBVA. Allà vaig viure el començament de la transformació moderna de la banca, vaig sentir parlar de derivats, del back office, de productes off-shore.

Després dels anys esbojarrats de la bombolla immobiliària, la banca (ja no hi ha caixes) afronta de la mà dels processos de digitalització i les noves tecnologies un nou camí (diferent) cap al futur. Hi ha gent que no ho entén i es queixa: gent gran, en població dispersa, de nivell cultural baix,... Però hi ha molta gent que s’hi adapta com s’està amollant a les noves i  moltes possibilitats que les TIC proporcionen a la ciutadania en aquest segle XXI (l’smartphone és del 2004). Aviat desapareixerà el diner físic, fem servir per moltes coses això que encara en diem telèfon i que en realitat és un ordinador de butxaca permanentment connectat amb el món. Poc anem a les oficines bancàries i els que tenen diners guardats els atenen a casa seva a l’hora que convingui. Els bancs cobren per fer la seva feina i quasi bé no paguen per encomanar-los-hi fer negoci amb els nostres diners.

Una gran transformació i accelerada d’un sector comercial. I els altres sectors comercials?, els que compren i venen altres productes? Com ho estan fent i què estan fent per adaptar la seva funció als nous temps?

Els botiguers de Berga -escampant amb segell oficial de la seva associació aquest acudit- manifesten que estan ancorats en el passat que ja se’n està anant. De voluntat ja n’hi posen, com a mostra la seva web i el que hi ha, lluiten i s’hi esforcen, però... Potser creuen encara en les botigues de “sempre”, en el seu producte de “sempre” i en el que “sempre” han fet en l’atenció i el tracte al client de tota la vida. I això s’acaba, va desapareixent. El comerç ja va d’una altra manera. La demanda i l’oferta de productes, varietats, qualitats, preus, alternatives, serveis, ... han crescut de forma exponencial i han esdevingut globals, s’estan trencant tots els límits i les barreres. L’oferta i la demanda es poden moure “touts azimuts”, en totes direccions. Això ja està aquí, la pandèmia sols ho ha accentuat.

De qui se’n foten els botiguers de Berga?   De la seva decadència? No passarà gaire temps que els cantarem les absoltes. Quedaran uns quants exemplars testimonials selectes que seran relíquies i monuments dels passat, gloriós, però passat, per anar a veure i viure la història, com ja es pot veure a Salàs de Pallars.

Berga, 16.760 habitants, en un racó de món. Té una alcaldessa de la CUP, i botiguera. Carlins.

28 de juny.

2ona etapa Tour estiu 2021.

Seguint la progressiva preparació ( ...?) per aconseguir metes més altes (enlairades) avui hem pujat altra vegada a Coll Formic, però aquesta vegada des del cantó del Vallès, sortint des de Sant Esteve de Palautordera.

Hem deixat el cotxe i descarregat les bicicletes a les afores del poble al costat de la capella restaurada de Santa Margarida i cap amunt, diu que són uns 20 km. que ens portaran ben bé dues hores.

A la meitat del recorregut, ja silenci, concentrats, mirant cap avall a la roda del davant desaprofitant les espectaculars vistes de la cara sud del Montseny. Hem fet una mica més endavant una breu aturada. No, no eren les cames, era el cul el que dolia. Ja no sabíem com posar-nos-hi. A falta de quatre kilòmetres pel final un ensurt, el motor de la meva bici fa figa (en José Mª encara és sanguini) i malgrat que sembla que encara hi ha càrrega a la bateria, no funciona. Fem com si fos l’ordinador, treure’l i tornar-lo a posar. Apagar i engegar. Sí, torna a funcionar, encara que crec que potser hagués fer aquet tros final amb tracció animal. Al darrer kilòmetre he d’aixecar el peu. Animat per veure ja l’arribada anava a més revolucions (pulsacions per minut) del compte. No valia la pena forçar, l’objectiu ja estava pràcticament aconseguit. Segons el computador, 2h. 15m., a 8,7 Km/h de mitja i a una mitjana de 117 ppm. La baixada ha estat una altra cosa.

Evidentment l’especialitat de ciclisme de “fonda” requereix entaular-se convenientment. El restaurant de Coll Formic, cap a l’esquerra la pista al Pla de la Calma, cap a la dreta les escales que pugen  al camí del Matagalls és força endreçat i ho fan bé. Ens hem “dopat a tope” (no ho explico per prevenció davant la “censura” mèdica).

A la tornada, tot baixada, clar, he pensat en la cançó d’en Serrat, Bienaventurados:

Bienaventurados los que alcanzan la cima

Porque será cuesta abajo el resto del camino.

Hi ha unes quantes etapes més ja programades d'aquest Tour. Montserrat (per fer una mica de penitència); Santa Fe, també al Montseny, no sé pas si fins el Turó de l’Home; el santuari del Àngels a Girona per Madremanya, per quedar-nos-hi a dinar; i a veure si en atrevim amb el port de La Bonaigua, fora l’etapa reina del Tour. Ja ho veurem. Il·lusions.

25 de juny. Avui, paga doble.

 

Cabrils, en Sigfrid Galvany.

 

Ahir a la nit, mentre cremàvem  com cada any pólvora a la revetlla de Sant Joan, a can Món (on vaig néixer) a Cabrils, va pujar a casa una de les filles d’en Sigfrid, de ca l’Arlot, la casa veïna de sota la nostra, a dir-me si volia anar a saludar al seu pare que estava al pati de casa seva fent la festa amb la família.

En Sigfrid Galvany i Abril el conec des de sempre, des que tinc records sempre hi ha estat, clar, som veïns. Ell és més gran que no pas jo. Aviat en farà 85. D’ofici peixater, com a casa seva, a la minúscula botiga del començament de la pujada del nostre carrer, Luis Colmenar. També, seguint la passió musical del seu pare, en Jordi Galvany, ha estat compositor de sardanes i altre peces populars. La d’anys que vaig sentir com s’entretenia  composant i com es delectava, i ens delectava, tocant el senzill piano de paret (o vertical) que sempre vaig veure a l’habitació entrant a mà esquerra de casa seva.

(En Sigfrid Galvany a l'Aplec de la Sardana de Calella, 6/6/2010, mentre sona una de les seves composicions)

La seva mare, la Cinteta, a més de peixatera, va treballat nuant fils a les bobines que el meu pare va instal·lar a can Món, com altres dones del poble, la M. Dolors Brossa Coll, que era cosina seva, o la Teresa Godàs Tolrà que va ser cunyada.

Fa temps que el piano no sona. Tampoc els cantaires de La Concòrdia vénen a fer les caramelles al pati de ca l’Arlot. Tots hem envellit, ens hem fet grans. En Sigfrid va tenir no fa gaire un accident vascular que li va provocar una “feridura” que es deia abans, i roman, cap clar, en una cadira portat per la seva gent que el cuida.

Ahir em vaig emocionar. Va ser el millor moment de la revetlla. El meu veí de tota la vida demanava que l’anés a veure en la nit màgica de Sant Joan. Vaig baixar els esglaons que separen les nostres cases i el vaig poder saludar i fer-li un parell de petons, ell arraulit amb una manta al pati de casa seva en la que hi vaig jugar de petit amb el seu germà Jordi tantes vegades.

Sort, Sigfrid. Encara veuràs el raïm que em vas ensenyar que creixia a la parra que sempre hi ha hagut al pati de casa teva.

Era normal, en una època pretèrita, que una família de melòmans (wagnerians) et posessin aquest nom tan germànic.

24 de juny.

Martí i Pol ressuscitat.

 

Qui ho hauria pensat! El poeta de Roda de Ter, Miquel Martí i Pol, ja una mica oblidat doncs fa uns anys del seu traspàs, ha estat utilitzat, els seus versos, pel President del Govern espanyol, Pedro Sánchez per encapçalar i fer servir de fil conductor la seva proclama dalt de l’escenari del Liceu de proposar l’indult dels condemnats del “procés” .

I som on som. (És a dir, estem a on estem, o estem on som, o som on estem.)

Curiosament per a mi, que ja no recordava el poema sencer, ha començat per un vers del mig del poema quan és conegut que  tothom ha fet ús i abús dels darrers versos. He expressat en algun lloc la meva irritació per la repetició d’allò: “...que tot està per fer i tot és possible”. L’he sentit en molts llocs i des de tribunes diverses, i moltes vegades he pensat que ni tot estava per fer ni tot era possible.

Miquel Martí Pol va escriure aquelles lletres a finals dels anys 70 del segle passat, quaranta anys enrere, estan publicades dins del llibre “L’àmbit de tots els àmbits”,  Llibres del Mall, B-1981, amb pròleg de Salvador Espriu i que ara fa poc Edicions 62 ha reeditat. Eren altres temps i altres les esperances. Vivències obreres, el tèxtil del Ter; concomitàncies amb el PSUC, els comunistes; esperances en la democràcia naixent. La seva obra va estar molt aprofitada per la gent de la “nova cançó”, especialment remarcable és la seva col·laboració amb Lluís Llach, més tardana. Els “indepes” l’han fet molt seva com altra gent abans. Això passa amb els poetes, tots els llegim a la nostra manera, no són de ningú, són dels que se’ls fan seus. Per això, també pot ser meu, jo també l’he usat molt.

El poema és llarg, transcric sols el primer apartat on hi ha el famós final que tothom esmenta i que en Ramon Bassas piula que Sánchez el millora quan diu “No podemos empezar de cero, pero podemos empezar de nuevo”:

 

Ara mateix enfilo aquesta agulla

amb el fil d’un propòsit que no dic

i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis

que anunciaven taumaturgs insignes

no s’ha complert i els anys passen de pressa.

De res a poc, i sempre amb vent de cara,

quin llarg camí d’angoixa i de silencis.

I som on som; més val saber-ho i dir-ho

i assentar els peus en terra i proclamar-nos

hereus d’un temps de dubtes i renúncies

en què els sorolls ofeguen les paraules

i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l’enyor o la complanta,

ni el toc de displicent malenconia

que ens posem per jersei o per corbata

quan sortim al carrer. Tenim a penes

 el que tenim i prou: l’espai d’història

concreta que ens pertoca i un minúscul

territori per viure-la. Posem-nos

dempeus altra vegada i que se senti

la veu de tots, solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I, en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora,

que tot està per fer i tot és possible.

 

Jo també tinc dret a fer-lo meu.

 

Potser el secret és que no hi ha secret

i aquest camí l’hem fet tantes vegades

que ja ningú no se’n sorprèn; potser

caldria que trenquéssim la rutina

fent algun gest desmesurat, alguna

sublimitat que capgirés la història.

Potser, també, del poc que tenim ara

no sabem fer-ne l’ús que cal; qui sap

23 de juny, revetlla de Sant Joan. Cremarem pólvora del Rei.

Afegiré a aquesta entrada, ara no la tinc a mà, una fotografia meva amb el poeta quan el vam homenatjar. És de tots els qui se'n sentin, i, en acabar, que tothom es vesteixi com bonament li plagui.

(Miquel Martí i Pol signat en el llibre d'honor de l'Ajuntament de Mataró el dia del reconeixement que se li va fer amb la dedicatòria que em va escriure)

Paranoics.

La cortesia engendra amics,  la veritat engendra odi.

Terenci. Àndria, 68.

Diu que el pitjor que els pot passar als paranoics és que els persegueixin de veritat.

El Tribunal de Comptes, a petició en el seu moment (2017), en seu parlamentària (Congrés dels Diputats),  d’un membre de la Comissió Mixta Congrés Senat per les relacions amb  Tribunal de Comptes, un diputat per Tarragona del PP, ha realitzat la revisió del comptes de la Generalitat, període 2011-2017, corresponents a la seva acció exterior.

Sembla que d’aquesta auditoria se’n dedueixen algunes irregularitats, a l’entendre del T.C., que poden provocar responsabilitats (pecuniàries per més inri) pels càrrecs polítics que els van autoritzar. Ràpidament s’han alçat crits al cels, esgarips, recollides de signatures, comentaris mediàtics blasmant aquesta pretensió del T.C. a qui se li atribueixen tota mena de penjaments.

L’atenció política que se li té al T.C. –més aviat nul·la- provoca que quan en virtut de les seves obligacions i competències emet algun dictamen o posicionament controvertit, com és ara el cas, tothom recordi l’existència i el peculiar funcionament que té aquesta cabdal institució de l’Estat, de qualsevol Estat democràtic. 

Lo de nul·la atenció ho dic amb coneixement de causa. Ara, correm-hi tots. Altra volta “Madrid” ens posa contra les cordes (vist des d’aquí, evidentment). Què s’han cregut aquesta gent que sols ens volen mal!

Però el cert és que tot això no surt del no res, no és caigut del cel. Això té existència real, funciona, està dins el previsible que es  pugui i es vulgui controlar qualsevol cosa, qualsevol cosa que tingui a veure amb la utilització i el destí dels cabals i bens públics. Però els “d’aquí”, els que han fet (encara fan?) el procés, mai han tingut, o volgut tenir, present les circumstàncies en que es mouen. Ells no depenen de ningú. Sí, del “poble” que els segueix (que són uns quants, molts, però uns quants, no tots) i són sobirans. On s’és vist que hi hagi qui pretengui ficar el nas en els “nostres” assumptes”? Les lleis, els controls i els tribunals dels “altres” no són pas per “nosaltres”. Tenim dret a fer el que creiem que hem de fer. Doncs, mira, no, la cosa no va així, i ara els comencen a caure mastegots de tot arreu.

“L’Estat espanyol” era feble, estava en decadència, no tenia capacitat (ni co......) per controlar-nos i dominar-nos. Sí, ara, una darrera una altra.  El que passava és que els “d’aquí” no sabien els que és un Estat, o volien fer veure que no ho sabien per continuar engalipant a la gent, a la seva bona gent.

Un dels possibles afectats per l’actuació del Tribunal de Comptes en el tema del que estem parlant és l’ínclit economista Andreu Mas-Colell, bé, afectat no per economista sinó per polític. Va ser Conseller d’Economia i Finances de la Generalitat en el període analitzat. Clar, si s’auditen els comptes dels que en va ser responsable algun número deu tenir perquè li toqui la rifa. Si va fer, als ulls del T.C., alguna cosa que no podia fer, o va consentir-la, és normal que li busquin les pessigolles.

Però, tot això ha d’arribar a aquests extrems de demanar responsabilitats, repeteixo pecuniàries (aquestes als catalans -i als no catalans- els fan més mal) per l’exercici de accions polítiques que potser són legítimes, però potser no són del  tot legals? Aquí està la mare del ous. Si no es redreça, hi estem condemnats. És el que hi ha.

Mai he entès perquè en Mas-Colell es va deixar enredar a trastocar la seva, diuen, brillant carrera acadèmica  per anar de Conseller  a un Govern autonòmic en una temps en que la cosa ja pintava malament. Clar que em sembla que els que s’han dedicat a la microeconomia mai han entès  gaire de política. Potser va ser un altre “somiatruites” i s’ho va creure. Però, no deien que era molt llest? Ara el nou Conseller d’Economia s’ha despenjat amb unes declaracions que diuen “Si las cosas continúan así, ¿quién querrá hacer política en estas condiciones? ¿Qué nos espera si a los ciudadanos les da miedo hacer política?” (El País, 19 de juny). Doncs jo t’ho explico, col·lega: Es podran dedicar a la política aquells que creguin que en democràcia cal respectar les lleis i si aquestes no els agraden canviar-les pels procediments establerts per fer-ho, no trapellejant com el que es va fer a la tardor del 2017 a Catalunya. I si hom vol saltar-se les lleis i canviar el sistema vigent sempre es pot recórrer a la Revolució (sí, sí, ancien camarade!, la Revolution!) i capgirar-ho tot. Ah!, això comporta perills obvis per la vida i la hisenda dels que creuen que aquest és el camí. Ara no ens vinguin amb romanços.

I si en parlem per reconduir les coses? Clar que amb la poca credibilitat que els ha quedat a alguns és feina difícil. Ningú vol quedat enllardat com un paper d’estrassa. Ara ja tot és “teiatru”.

21 de juny. Comença l’estiu i tota cuca viu.