Animals urbans.

La pandèmia està posant de manifest, penso, algunes coses a considerar sobre els animals urbans. Deixant a part les persones (ben animals), dues manifestacions: les dels animals salvatges, o ensalvatgits, que en absència de la presència d’humans s’aventuren per les ciutats i pobles com un nou terreny per explorar a la recerca de menjar, i la dels animals de companyia cada cop més estesos que han abandonat la seva funció primitiva a les societats agràries.

Sobre els primers: ramats de senglars passejant pels carrers de Barcelona o d’Arenys de Mar, són els darrers vídeos que circulen per la xarxa, també de cabres munteses per no sé pas quin poble crec de Castella. Els cabirols de la Terra Alta ja van motivar temps enrere queixes dels viticultors i suposo que podríem continuar parlant d’altres espècies com les aus: cotorres, gavines, a més dels tradicionals coloms que hi ha hagut sempre. A l’Ajuntament de Barcelona tenen un Departament de Benestar Animal i la Direcció de Drets dels Animals. La pàgina web de Benestar animal és sorprenen, vaja, per a mi és sorprenent. És tot un esforç en recursos d’una administració pública. Les rates estan a la secció de plagues urbanes. Hem avançat en moltes direccions en la nostra vida en comú, potser fins i tot divergents. En la consideració de les bèsties també. Hi ha tot una nova generació  amb una visió diferent del món animal i el seu tractament. S’aprofundirà aquesta visió o es concretarà algun límit? No ho sé.

Sobre el segons, els animals de companyia: els gossos i els gats. La pèrdua de la seva funció ancestral és evident. Els gossos han guanyat molt protagonisme en els darrers temps tant amb la gent que fuig de la solitud (que l’individualisme ha provocat) com amb els que volen més companyia de la ja que tenen. Em sembla que ens estem passant, però... Sí, és força incomprensible, o massa comprensible, que en la situació de confinament els gossos tinguin la necessària butlla, ja que no els podem deixar tancats dins d’un pis de reduïdes dimensions. A la mare, quan va enviudar i va mantenir-se vivint sola a Cabrils li vam comprar un gos, en Tresky, un cocker, que li va fer molta companyia, però no recordo que mai l’hagués tret a passejar ja que la casa tenia pati i podia trescar alegrement per ell, això sí amb una llarga cadena perquè no s’escapés. Quan la mare va tornar a Mataró ens en vam desfer donant-lo. ¿Es desinfecten les potes dels gossos que ara surten a fer el vol, i les seves necessitats, quan tornen a casa? Va, deixem-ho. L’abnegada feina de les protectores ha aconseguit la institucionalització amb penes i treballs de gosseres, públiques, semi públiques i privades, que viuen, o malviuen, com poden. A part, el negoci de la cura personalitzada en moments necessaris que els seus amos no poden cuidar-se d’ells, tot un nínxol del mercat.

Lo dels gats ja és una altra història. Com és conegut són més independents, fan la seva. També més prolífics. A Cabrils quan els fills eren petits i hi pujàvem els caps de setmana en teníem algun d’afillat que vivia a casa i entre setmana s’espavilava pels voltants, suposo que els veïns els donaven menjar o anaven de cacera. A Mataró vam tenir una gata, la Perla, que es va arribar a morir de vella i els nostres bons diners ens va costar el seu trist final. La vam enterrar al patí de Cabrils en un llit de calç que ja la deu haver consumit. Ara, se’n veuen pocs pels carrers. Tornen a córrer llegendes urbanes sobre la seva desaparició, en temps de la Guerra ja se’n parlava d’aquestes llegendes. Però han aparegut les colònies urbanes de gats. Indrets en que s’arrepleguen, controladament o descontrolada,  grup nombrosos de felins. Fa uns dies que hem observat tot pedalant als matins que la senyora gran que alimentava a la colònia que hi ha a l’entrada del port de Mataró ha deixar d’anar-hi. Vés a saber la causa. Però sí que és un tema d’atenció de les administracions ja que és important el seu control.

Coses a considerar sobre els animals urbans?, ... que tothom hi pensi la seva.

Ja fa molts anys, quan estudiava econòmiques, a les primeres classes ens van explicar que l’economia era la ciència de l’administració dels recursos escassos susceptibles de ser utilitzats amb finalitats alternatives. ¿Quines són les finalitats alternatives que tenim a les nostres societats benestants? No, no hi ha finalitats, hi ha finalitats alternatives, ja que els recursos encara que ens haguem oblidat són limitats.

25 de març. A casa.

Atabalament.

El dia ha començat intentant trobar algun ajut a la difícil situació en la que estan els nostres amics dalt d’un vaixell turístic al mig del Pacífic. Ells volien fer la travessa des de Nova Zelanda a la Polinèsia francesa. A mig camí, ja havien fet alguna illa, els van dir que es cancel·lava la ruta. Enlloc de Tahití els portarien uns 4.000 kilòmetres més amunt i els desembarcarien a Hawaii. Fins aquí ja ho he explicat fa uns dies. La navegació continua. El Governador de Hawaii no els permet desembarcar allà i la naviliera els diu que els conduiran fins a San Diego (Califòrnia), 4.000 kilòmetres més (els hi deuen dir en milles nàutiques, oi?). Pronòstic d’arribar-hi, el dissabte, 28. Ja tenen i estan en contacte amb el cònsol espanyol a San Francisco, però clar, aquest sols els pot donar bones paraules, encara que ja és un punt d’agafador el que sàpiga de la seva situació. De San Diego a San Francisco sols hi ha uns 800 kilòmetres!

A veure què podem fer, fa alguns dies que hi vaig al darrera. Em poso en contacte amb la Delegació del Govern a Catalunya. Hi tinc alguna bona relació de temps enrere, la meva filla també m’ha ajudat en el contacte. M’expliquen que tenen muntat un equip especial per atendre aquests casos ja que ens són molts els que hi ha escampats per tot el món i alguns en situacions molt complicades. Els envio totes les dades que tinc del viatge, dels viatgers, dels contactes amb el consolat. En prenen nota, suposo que una més a la llista per resoldre. Més enllà d’això ja no puc fer res més i així ho comunico als meus amics. A mitja tarda, ells acaben de llevar-se, m’informen (tot via Whats App, quina meravella!) que els han dit que tindrien un vol assegurat, el mateix dia de l’arribada als USA, cap a Frankfurt via Toronto. Desitgem, els d’aquí i suposo que especialment ells, que sigui així i que sense pensar-ho acabin fent la volta al món, i tornar al Born. Hauran guanyat un dia de la seva vida, com en Phileas Fogg! Apa! Que no ho pot dir tothom i a compte del maleït virus. Esperem, però, que tot sigui possible i que no s’espatlli.

El dia continua amb la preparació del Consell d’Administració que farem a AMSA el proper dijous, que no podem endarrerir i que òbviament no podem fer presencial. La companyia em fa arribar a casa una “tablet” degudament preparada i per videoconferència m’instrueixen del seu funcionament pel comés a realitzar. Alhora també m’hi instal·len la signatura digital ja que he d’enviar uns documents i els validaré per aquest procediment (Es tracta d’un altre Consell d’administració que també farem no presencial). Vinga! Degut al confinament per la pandèmia haurem avançat força en la utilització i les possibilitats de les eines digitals. Esperem sortir-nos-en bé. Serà tota una nova experiència. Fins ara m’havia limitat als contactes per aquesta via sols amb la família i amb els amics. Això d’ara és tot una altra cosa, havíem fet algun Consell no presencial, amb comunicació escrita electrònica, però cap encara cap per videoconferència.

La celebració d’aquest Consell excepcional, espero que puguem tornar-los a fer presencials ben aviat, motiva tot un seguit de contactes i qüestions amb els consellers, entre les quals hi ha petició de la informació i debat sobre l’afectació a la companyia i al servei derivada de la situació de l’estat d’alarma. Els trameto un document elaborat per la Gerència de la casa sobre el tema que crec que és ben comprensiu del cas. En parlarem, ep! Però per pantalla.

Amb tot això avui no hem fet amb la mestressa l’estona de neteja que tenim previst fer cada dia. Llàstima, però encara malauradament ens queden molts dies per anar fent-la. També queda arraconada la lectura, abans d’ahir vaig començar el darrer Brunetti que de moment m’agrada. Això no és pas rar, fa anys que trepitjo Venècia de la seva mà. Pobres venecians, no s’enfonsaran en el llacuna, se’ls enfonsarà el turisme.

24 de març.

Comprendre.

Seria com tornar a les rutines normals desprès del cap de setmana, avui és dilluns. Però estem tancats a casa com ahir i com ho estarem encara uns quants dies més. La informació sobre el que està passant és aclaparadora. Diaris i noticiaris pràcticament exclusius sobre el què passa amb la pandèmia. Què, qui, on, com, opinions, comentaris, reaccions, pors i angoixes, situacions anormals i/o límits, nous fronts, concomitàncies econòmiques bàsicament, però també socials, psicològiques, educatives, situacions inesperades o sobrevingudes.

Van bé les explicacions dels responsables polítics, científics, mèdics. Cal comprendre bé el què passa per valorar la situació adequadament. Com ha passat? Perquè ha passat? Què s’ha de fer? Com ens en sortirem? Com en sortirem? Per una orella m’entren i per l’altra em surten les crítiques i les paranoies conspiratives.

La situació és espinosa i cantelluda. Ja ho sabem. Cal afrontar-la amb la major serenitat possible. Difícil per la novetat que representa, per la tensió que provoca i per la incertesa de les accions i els resultats. No obstant, llegir alguna cosa del que passa a fora de les nostres fronteres ens pot fer veure que ni som sols en aquest pandemònium ni es fan coses gaire diferents arreu del món. Sí, els coreans del sud, els britànics, els nòrdics,..., però cal tenir present la diversitat de cultures i de formes societàries. Per tant, asserenem-nos, sols fa com aquell qui diu quatre dies que estem en estat d’alarma i ens esperen forces més.

Cal comprendre moltes coses. Segur que podíem haver enfrontat la crisi en una situació millor i amb més recursos. Però ara tenim el que tenim que és molt. Valorem-ho. Quan es veuen les imatges que ens presenten els informatius penses: Déu ni do del que disposem. Que ara són insuficients?, cert. Mai, en situacions semblants, hi ha tot el que cal. Però no es poden dissenyar, o implementar com ara es diu, els serveis per les puntes de necessitat sobrevinguda i inesperada. No vull pensar pas com ens hagués agafat aquesta pandèmia trenta anys enrere (Les urgències hospitalàries a Mataró eren conegudes com a “Calcuta”). A nosaltres i a tots els semblant a nosaltres. I no vull pensar com els pot agafar a les societats menys riques que les nostres, vaja, a les pobres. Potser se’n salven, de moment, perquè tenen menys relacions externes que nosaltres. Tenim administracions potents, amb recursos, amb mitjans. Tenim empreses i treballadors preparats per proporcionar solucions. Tenim equipaments moderns i investigadors solvents. En voldríem més, ara, de tot això, sí. Però els recursos no són pas il·limitats. Podrem arribar a molt, no a tot. Segur. Ho haurem d’anar millorant en el futur, també. Però això comportarà moltes coses sobre el nostre nivell i ritme de vida, sobre la nostra concepció del món. Si aquests esdeveniments poden esdevenir més freqüents com s’anuncia caldrà posar mans a l’obra per poder afrontar-los millor amb el convenciment que mai resoldrem tot el que es pugui presentar. El risc zero no existeix.

La mobilitat derivada de la globalització. La cerca dels resultats ajustant al màxim les possibilitats tecnològiques. Els beneficis financers per sobre de qualsevol altre cosa: l’empresa, el producte, els treballadors, els consumidors, el medi ambient. La societat de l’oci i l’espectacle, ... No sé pas què explicaran quan tornin a obrir les escoles de “negocis” (mai tant ben dit!). Formaran als seus alumnes com si no hagués passat res? Què se’n farà del “just in time”, la logística, el pressupost en base zero, el tipus de canvi (d’interès ja queda poca cosa a explicar), la RSC, la maximització dels beneficis fiscals, les societats interposades i les “off shore”, la comunicació corporativa, les relacions laborals, ...?

Sí, clar, ara ens barallem, les administracions es barallen, per obtenir en els “mercats” mascaretes i bates higièniques. Mentre, hi ha voluntàries amb expertesa en el tèxtil ja jubilades que tornen a produir “a mans”, voluntàriament, a casa seva, per fornir algunes d’aquestes peces als sanitaris que les esperen com aigua de maig. Aquesta és la societat lluny de les borses i dels mercats, la societat que haurem de reconstruir.

23 de març.

Tot pujant a Parpers.

La primera vegada que vam intentar pujar en bicicleta a Parpers amb en Remi, deu fer ja 25 anys o més, ho vam fer aturant-nos dues vegades per reposar fins arribar a dalt, és a dir en tres tirades. Passat el viaducte de l’autovia C-60 comença la pujada amb un tros molt fort. Vam haver d’aturar-nos al pont de l’Espinal. Allà canvies de vessant i cap a munt. Ens vam tornar a parar un altre cop, esbufegant, una mica més endavant, i desprès ja fins el final. Pels avesats a pedalar no és res de l’altre món, però per nosaltres que llavors tot just començàvem va ser dur. No recordo si ja anàvem amb bicicleta de carretera o encara portàvem la de muntanya de rodes gruixudes. Desprès la vam fer moltes vegades, per un costat i l’altre, venint del Maresme i del Vallès, i totes les variants de les comunicacions que hi ha entre ambdues comarques.

Pujar amb en Remi tenia la seva gràcia. Malgrat l’esforç que ens comportava, moltes vegades anàvem xerrant. Recordo que un dia va començar-me a explicar un acudit just passat l’Espinal i el va anar allargant fins que el va acabar dalt de la collada. També, recordo un esprint amb ell a la darrera pujada venint del Vallès a veure qui arribava primer, i les dificultats que vam tenir una vegada que vam enfront la pujada a Sant Bertomeu d’Òrrius des de La Roca (és la més dura) que de tant a poc a poc que anàvem vam haver de posar peu a terra i fer un tros caminant. De molts d’aquest moments en vaig deixar constància en el meu antic blog. He trobat referències des del 2005.

La sortida dominical tenia, i té encara, varies virtuts: no, no pas fer esport, sinó fer exercici que a mesura que et fas gran és absolutament necessari, però també de compartir la companyonia d’una matinal -amb esmorzar inclòs- per parlar de com arreglem el món. Ciclistes de fonda que no de fons.

Ja no les podem fer, en Remigi ja no hi és. Però jo continuo fent bicicleta amb el seu cunyat, en José Mª, que se’ns va afegir ja fa molt temps i amb el que hem decidit continuar malgrat tot. D’aquí n’ha nascut una nova, bona i bella amistat.

Però, ara no podem fer-ho. El maleit virus no ens ho permet. Tampoc puc fer, amb altres companys i amics, en Joan i en Xevi, l’hora matutina un parell de dies a la setmana pel Passeig Marítim de Mataró amb la bici de roda gruixuda (que és del meu fill). Res, una horeta, de recorregut pla per fer cames, desprès un cafetó i cap a casa a començar la jornada. Fet i fotut, a menys que m’impliqui més endavant molt més, veig que serà difícil aconseguir l’objectiu dels 2.000 kilòmetres anuals. Tampoc res de l’altre món però als meus 72 anys, déu ni do! L’any passat, per circumstàncies vàries ja no els vaig arribar a fer. Bé, l’anterior els vaig superar amb escreix, un any va per l’altre.

Acaben d’anunciar que el Govern proposa estendre 15 dies més l’estat d’alarma. La Setmana Santa d’aquest any serà com les de la meva infantesa que eren dies de recolliment total, ni Armats veurem. No entenia, de petit, perquè aquest dies, Dijous, Divendres i Dissabte Sant, havíem de sentir música religiosa tot el dia i estar recollits, encara que anàvem a seguir “monuments” a les esglésies (que no sé pas si eren els altars o les noies). Aquest any, ni això. Serà tot un daltabaix per la indústria turística, pels pobles del país buit -aquí i allà i més enllà- que viuen de l’esbarjo dels metropolitans; també per les confiteries, per les mones de Pasqua. Haurem de menjar la cassola del bacallà amb panses i pinyols i els bunyols sols tancats a casa.

No sé pas si ens en sortirem i quan de tot això, però anem acumulant coses per fer, celebracions, festivitats, trobades,... A casa, reclosos, vaig fent una llista per quant es pugui, des d’anar a llençar tot el que sobra de les endreces que anem fent (ja es poden preparar les deixalleries!), fins a les adquisicions d’allò que s’espatlla (la molesta bombeta de l’habitació que ens fa anar a les palpentes) i les trobades i els àpats amb els amics i família. També, l’exercici físic que haurem perdut i que costarà recuperar. Em fa tanta mandra fer bicicleta estàtica!

22 de març.

Anar a plaça.

Avui és dissabte. Aquest dia l’ocupem a proveir la casa. Anem al mercat. A Mataró –no sé si a altres llocs també- en diem anar a plaça. Això deu venir d’antic, de quan hi havia dues places, la més antiga, al cor vell de la ciutat, la Gran amb l’afegit -quasi al costat- de la Xica i més avall la Peixateria (aquestes dues darreres ja amb la seva funció mercantil desapareguda), i la més moderna, a tocar de l’Eixample, de Cuba (durant el franquisme va ser rebatejada com de la Puríssima Concepció, però per tothom va continuar sent de Cuba).  Ambdues tenien una part construïda oberta cada dia amb venedors sedentaris (a la Gran pràcticament desapareguts, ara hi ha bars i restaurants com a tant altres llocs que han fet semblant reconversió) i una part a l’aire lliure amb venedors no sedentaris sols alguns dies. La de Cuba els dissabtes de fruita i verdura, de pagesos (ara en diuen de KM0) i revenedors i els dijous de roba i llar. Aquesta és la distribució al centre de la ciutat. També a alguns barris tenen mercats coberts, amb poca vida i un forts mercats ambulants de fruita i verdura els dissabtes (Palau-Escorxador, Cirera-Molins, Cerdanyola, Pla d’en Boet, aquest de tèxtil i tota mena de coses). Nosaltres som de la de Cuba amb alguns restes de costums ancestrals per la Gran.

La mestressa és la que dirigeix l’operació cada dissabte amb la llista preparada, jo vaig al darrera amb el carret de la compra, de camàlic. A la primera cantonada hi ha uns nois molt espavilats que abans del migdia ja tenen la feina feta i desocupen. Aquí, verdures de temporada: ara, carxofes, porros, alls tendres, raves,... Pujant el carrer de Cuba, la parada dels alls i les cebes. A la següent cantonada, les taronges i les mandarines. Ja no és temps de magranes. Potser, al davant, un manat d’espàrrecs, i quan és el temps al costat, alguns bolets, encara que no sé pas com, ara en tenen tot l’any. Estem ja a la part de dalt de la plaça. La parada del plàtans, els kiwis i una pinya tropical, potser també en aquest tros de plaça algun alvocat. Quan és temps, hi ha una bona parada: els préssecs, els albercocs i les nectarines. Ja entrem al carrer de Palmerola. A vegades a la primera parada tenen tirabecs, quan toca (els darrers que vam poder comprar eren molt vells i filosos). A la temporada de maduixes (del Maresme, of course) el pagès d’Arenys de Munt, producció artesanal, i si se l’hi ha acabat a la parada del costat també.I anem fins al pagès de Sant Iscle de Vallalta, en Quico, amb l’Encarna, la seva dona, més en Rafa i la Iolanda. Un vegetal per fer caldo, enciams, ous, mongeta tendra, pèsols, tomàquets, pebrots, i albergínies, pastanagues, espinacs, carbassó, una coliflor, potser cols de Brussel·les,...

El carretó quasi ja està curull. Llavors l’aturada a qualsevol bar per fer un “talladet”, el de cada matí (ara no, que no és pot sortir i estan tancats els bars). Continuem. Enrere, altra cop a la plaça pel cantó de Llevant avall. Les peres i pomes, en Parra ja no surt a fora, sembla que amb la parada de dins ja en deu tenir prou. Uf, això quasi ja està. Si no hem trobat alguna cosa encara ens queden algunes parades més per assortir-nos-en. A la part de baix, el caixer de CaixaBank, amb l’oficina tancada ja. L’han centralitzat a la Riera amb una “Store” (?), però els caixers automàtics encara van per proveir de liquiditat. Una mica deixada i bruta. Donant-li l’esquena, la parada dels “Extremeños”. Fa molts anys que són a Mataró. Jo em deleixo pel seus embotits, però els tinc rigorosament prohibits, encara que alguna vegada s’escapa una morcilla o un xoricet. Aquí proveïm de formatge pel vermut del diumenge amb la família. Semi, que és més suau pels petits. També quan se’ns acaba un pot de mel. I ja sols ens queda la fruita seca a Can Tarrida, vilassarencs ells, de Mar. Els nostres avantpassats tenien alguna concomitància cabrilenca. Ametlles i avellanes torrades, nous de Califòrnia, i altres coses que  a vegades s’escauen, pinyons, macadàmies, nyores, ...

Abans de tornar a casa, a la darrera cantonada hi ha un venedor de flors: algun cop, un  gerani, un ram de flor seca, ...

Desprès d’endreçar-ho tot ja a casa és el moment de portar l’escombraria selectiva al contenidor: paper (diaris. Ara no, que mai se sap quina utilitat poden tenir), vidre (ampolles), envasos, ... això sí, anem acumulant fins que n’hi hagi algun volum, no hi anirem de mica en mica. L’orgànica és més sovint, no es pot guardar gaires dies. Els contenidors dels diferents colors estan a tocar a l’esquena del col·legi de la Divina Providència.

En acabat ja és hora de posar-se a llegir el diari que he anat a cercar mentre la mestressa estava a la peixateria de dins de la plaça en una primera anada, els dissabte quasi bé sempre peix a taula, i als sopars amb convidats quan els podíem fer i alguns diumenges amb celebració especial. No, abans cap passar els comptes de la setmana i veure com va el pressupost (fa més de quaranta anys que els faig, em ve d’ofici). Per la tarda, desprès de la becaina, ja anirem al súper a comprar el “sec”, també per tota la setmana.

Les botigues de dins la Plaça són per entre setmana, els dissabtes massa gent. La peixateria, la polleria, la xarcuteria, la carnisseria, també de cavall (m’agraden les seves hamburgueses), la bacallaneria i les olivetes, un petit súper pels descuits, i algun matí al seu bar també el corresponent tallat de cafè de mig matí.

Aquests dies totes aquestes rutines se les ha emportat el virus. Tancats a casa anem proveint de mica en mica, d’aquí per allà, mantenint el rebots ple pel que pugui passar. L’Ajuntament amb bon criteri ha suspès la celebració dels mercats ambulant fins que passi tot aquest episodi de malura. Esperem que sigui aviat per reprendre les bones costums.

21 de març. Dissabte a casa.

Connectivitat.

Sort en tenim de les noves possibilitats de comunicació. Com ens ho faríem sinó confinats a casa? Podem mantenir un cert nivell de socialització a través de la “xarxa”. Hem tornat a descobrir que tenim un telèfon fixe, però estem descobrint cada dia –especialment els que no hi estem avesats- el suc que en podem treure d’aquest ordinador personal que portem a la butxaca i que en diem “el mòbil”. Que si SMS (ja pocs), que si WhatsUp amb text o amb imatge, que si Face Time (amb multiconferència), que si Skype (també a varies bandes), ... Bé, això i moltes coses més les anem descobrint els més endarrerits immigrants digitals, els natius deuen saber moltes més formes de connectar-se i fer-les servir adequadament, o no.

Tancats a casa la gent s’ho agafa bé, sembla. Igual la processó va per dins. No és el mateix una parella de jubilats que es poden valdre per ells mateixos en un habitatge gran i confortable que una família amb canalla reclosa en un apartament petit i enxubat. O pitjor, la soledat dels grans que viuen sols i que només tenen la televisió engegada tot el dia amb el consegüent encervellament sobre el tema d’actualitat, la que sigui. Diu que poden haver-hi més divorcis, més tensions,... i també més naixements. També és notable veure els gestos de solidaritat inter generacional o senzillament veïnal.

Els acudits circulen amunt i avall. La imaginació de la gent és desbordant. També, però, les informacions oficials de com ens hem de comportar. També molta escombraria que cal saber distingir i evitar. Penjats de les xarxes, llegir els diaris o escoltar els noticiaris àudio visuals no aporta gaire més de nou. Confesso que fa anys que tinc abandonat  escoltar la ràdio i veig poc la televisió, sols en moments puntuals. Aquest dies em fa basarda obrir el diari, encara que és la meva petita excusa per sortir cada matí fins a l’estanc on me’l serveixen i vés a saber quina utilitat podrà acabar tenint.

Temps enrere vaig fer servir l’Skype per parlar amb el Brasil (el meu germà), però el vaig abandonar i ara no el sé tornar a posar en marxa, ni recordo si tinc les claus i a més he extraviat la càmera. Hauré de fer que el meu particular help desk m’ajudi a tornar-lo a activar.

És que això de que a un jubilat el treguin del llit per treballar té el seu què. Resulta que me les mamava molt dolces pensant que l’encàrrec que em va fer l’Alcalde de presidir la companyia d’aigües seria un entreteniment agradable i senzill i resulta que ara estic al davant d’un servei estratègic que evidentment no em dóna feina directa però sí responsabilitat directa sobre la feina que fan els esforçats treballadors de la casa. Les noves eines telemàtiques resulten fonamentals per estar connectat ja que  no és gaire convenient que em mogui massa i cal evitar les reunions presencials. Servirà aquest comés per intentar posar-me al dia en matèria tecnològica i el que aprendré, i aprendrem tots plegats, ja ho incorporarem al nostre ser i saber. 

Ja ho deia Baricco, la màquina una extensió de l’home.

20 de març. Diu que a fora comença la primavera.

Sant Josep.

Avui és Sant Josep però aquest vespre no hi haurà “cremà” de falles a València. Tots tancats a casa, i són sols els primers dies del semi confinament. Semi, ja que podem sortir encara per anar a proveir-nos de les coses bàsiques. Ara bé, se’m ha fos una bombeta d’una habitació i no sé pas si podré anar a buscar-ne una de nova per canviar-la.

En Jaume, el meu germà, que viu al Brasil, a l’estat de Santa Caterina, ahir em va dir que ja els havien implantat mesures dràstiques com  aquí. La família del meu gendre, els Ruales, a Colòmbia, també diuen el mateix. Tinc dos néts “colombianitos”. Es tanquen les fronteres. No, no és la desaparició de cop de l’espai Schengen a la nostra Europa. És la restricció de mobilitat arreu per aturar la propagació dels contagis. Uns nostres bons, bells i vells amics estan dalt d’un vaixell al Pacífic Sud. Havien d’acabar un periple que començà per les antípodes, Austràlia i Nova Zelanda, a la Polinèsia francesa. Despès de Fiji,  res de més illes, mar endins els envien cap amunt fins a Hawaii (Hawaii, Bombai, ....) i d’allà hauran d’espavilar-se per tornar a casa. Tornaran segur, però lògicament estan preocupats. Els anglesos recomanen que els turistes que tenen a les nostres illes tornin cap a casa ja que tancaran els hotels.

Aquest “pandemònium” tot just comença. Tothom s’hi esforça, malgrat sempre n’hi ha de desmenjats o que ho veuen diferent. Els anglosaxons, per exemple. Als britànics els costa ordenar, són més de recomanar. Però ja comencen també a prendre mesures més dràstiques. Els nord-americans veurem com se’n surten amb els seu diferent –i peculiar des del punt de vista europeu- sistema sanitari.

Tornem a les Falles: la feina quasi estava conclosa. Caldrà “desplantar”,  ja ho deuen estar fent,  amb els problemes logístics i de cost que deu comportar i esperar temps millors. Potser empalmaran amb la “cremà” alacantina de Sant Joan a finals de juny. Els de les processons també estan igual. Potser en lloc de començar per Rams se’n hauran d’anar a la Pasqua Granada. Els que estem apuntats a l’IMSERSO, a veure-les venir si podrem o no esbargir-nos com somiàvem.

Tinc un bon record dels dos cops que hem estat a Falles, millor el primer, per la sorpresa, que el segon, amb l’espectacle ja conegut.  Sempre em crida l’atenció i em sorprenc de la vitalitat col·lectiva (amb algun dubte) d’aquestes manifestacions de cultura popular tan arrelades i amb les seves variacions segons els llocs. Segurament el virus pandèmic s’emportarà alguns Moros i Cristians també.

"De Joseps, Joan i ases n’hi ha per totes les cases". A la nostra hi ha Joseps i Joans. Felicitats Josep!, fill.

19 de març. Confinats a casa. A veure si trobo una bombeta!

De l’esport espectacle.

Fa uns dies vaig coincidir amb en Ramon Besa al Patronat de la Fundació Ernest Lluch a Vilassar de Mar. Aprofitant la conversa vaig preguntar-li dues coses que sé que ell en sap: ¿de què viuen al Lluçanès? ¿Com està això del Barça? No, no desvetllaré les respostes.

L’esport, la majoria dels esports, s’han transformat en les seves cúspides de tal manera que crec que és evident per a tothom que no podem parlar de competicions esportives sinó d’esdeveniments espectaculars, vaja, d’espectacles. Això comporta que, a més de costar un dineral, els seus protagonistes, ja siguin els participants, els organitzadors, els espectadors, els informadors, ep!, les administracions públiques, i tot el que gira al seu voltant, en treuen i n’aporten un munt de diners.

Comencem per on surten els diners. Temps enrere eren els socis i els espectadors dels clubs. Això ja fa temps que ja no és així. Ara els espectadors no són presencials. Sí, encara en queden alguns als estadis, als pavellons i als camps, però són minoria respecte als que els espectadors que gaudeixen de l’espectacle des del sofà de casa seva o als bars on s’arrepleguen per gaudir-ne amb més gent, això sí, pagant que sinó l’espectacle no es pot veure. Despès hi ha la publicitat. Els jugadors –de qualsevol esport- són veritables homes i dones anunci fins al cul. Ja es paga per donar nom al lloc de la competició, al micròfon on fan declaracions, a l’ampolla d’aigua amb la que apaivaguen la set,... No oblidem pas a les administracions públiques de tota mena, color i lloc que com tal de “sortir al mapa” (curiós concepte) hi destinen fons més o menys quantiosos relativament a l’esport i a la seva capacitat.

Continuem per on es gasten. Primer de tot: no, no pas en els participants, encara que se’n enduguin una bona part. Primer és la organització. Organització per organitzar: Comitès, Consells, Federacions, clubs, et tutti quanti. Organització per competir: viatges, estades, estadis i pavellons..., auxiliars de tota mena. Organització per representar: agents, publicitaris, plumífers,... És sorprenent veure a qualsevol indret del món, de qualsevol disciplina, en qualsevol moment, el que es posa en moviment per produir un continuat espectacle. Que cadascú agafi el que millor li sembli i quan li agradi més. Portar vehicles d’un costat a l’altre del món, desplaçar equips  més aviat nombrosos com qui agafa el tramvia, decidir sobre en quins moments s’ha de produir el fet, tenir fantàstiques instal·lacions, no per competir sinó que poc més que entrenaments, sinó per decidir com es competeix. Disposar d’estadístiques i manuals per jugar i competir i vendre samarretes.

Llavors vénen els protagonistes: els i les participants. Aquí hi ha nivells, a tots els esports. Nivells estratosfèrics i nivells arregladets, per anar tirant, i nivells de pena. Fa feredat sentir parlar de sous milionaris com aquell que res. D’altra banda, no sé pas com s’ho fan alguns i algunes per competir ja que no els donen ni per pipes, tot sigui per ser-hi. Ah! La màquina informativa, greixada o no, també té els seu paper i la gent que en viu. Sorprenent el cost que deu representar desplaçar-se a cobrir alguns d’aquests esdeveniments, però d’algun lloc surten les virolles.

Tot plegat, això ja és una gran industria. Indústria de l’espectacle, que ha desplaçat els espectacles tradicionals: de l’òpera als toros;  del circ als titellaires. Una gran industria que a més ocupa l’oci (distreu?) a la ciutadania. El “panem et circenses” dels antics romans.

I vés per on, un microscòpic virus ho ha fet saltar tot per l’aire. Com altres parts de l’economia d’avui tot s’ha aturat. No podem assegurar la salut de participant, organitzadors, espectadors. Però com fem per que no s’aturi la festa i se’n vagin en orris tots els que la fan i la gaudeixen? Vinga reunions i decisions i informacions i explicacions... i ja veurem com ens en sortim. Vaja, com a qualsevol altra branca de l’economia, encara que no sé pas si Adam Smith l’havia pensat mai.

Tinc entès que a les Universitats ja hi ha càtedres i departaments que s’han especialitzat en aquesta nova branca. Els que ens vam quedar en Colin G. Clark ens ho mirem amb una certa perplexitat però hem d’acceptar-ho, és el món d’avui.

18 de març.

Ara és l'economia real.

Això no va ara de l’economia financera. Sí, hi ha qui patirà o aprofitarà l’ensorrada de les borses, però això va ara de l’economia real. Això va ara d'empreses: grans com les fàbriques de cotxes i la seva indústria auxiliar; mitjanes com les constructores subcontractades de les obres públiques o els grups d’hostaleria; petites com restaurants i bars;  i autònoms que treballen ells sols pel que els hi surt. I totes les interrelacions que se’n deriven de l’activitat de totes elles, de la roda que generen i que ara s’ha aturat. Durant quinze dies, ... em sembla que tothom preveu  ja que serà més temps.

De retruc, les administracions públiques en rebran les conseqüències: menys ingressos corrents i més demanda de despesa. Les retallades que s’han denunciat en el darrers temps es quedaran curtes.

Hem de preparar-nos per ser més pobres, ...o no tant rics com érem fins ara. Podrem suportar-ho materialment, tenim molt capital acumulat, públic i privat. La qüestió serà com mantenir-lo: les amortitzacions, com sempre. Tindrem menys rendes i per tant podrem gastar menys, això no vol dir pas que haurem d’anar amb una mà al davant i l’altre al darrera. Però aquesta menor despesa repercutirà directament sobre els que fins ara vivien del que teníem. Ara ja no ho tindran: restauració, oci, vacances, viatges, espectacles, extravagàncies, consum innecessari, ...

Psicològicament és ja una altra cosa. Estem preparats? No ho crec pas. Això sense deixar de pensar en els que estaven  ja sobre la maroma que cauran al buit irremeiablement juntament amb molts d’altres que la situació els col·loca a començar el recorregut sobre el filferro. Crec que ens ve un gran retrocés i no sols aquí a casa nostra. És tot el món occidental i la seva forma de vida la que s’ensorrarà.

Sí, ara tothom parla que és el moment de Keynes front a Hayek. D’acord, però permeteu-me: això també es va dir el 2008 i les coses no van anar per aquí. També que les economies occidentals encara no s’havien recuperat d’aquell terrabastall i ja fa 12 anys. I també, que el debat de 90 anys enrere, o si voleu a la primera meitat del segle XX, no sé pas si és possible traslladar-lo al món que hem bastit, o han bastit, o ens hem deixat bastir, ja entrat el segle XXI.

Tots els Govern s’apresten a fer el que calgui perquè això no s’ensorri. Feina titànica que ja veurem si reixeixen. Caldrà demanar sacrificis a la ciutadania a més de que aquesta demani ajuts als Govern. Tots, o la gran majoria, hi perdrem un tros de capa amb aquesta pandèmia global. Preparem-nos-hi, no ho amaguem a la gent. És una guerra sense exèrcits que ja hem perdut d’entrada. Potser qui ens ho agrairà al final serà el Planeta que continuarà girant cada dia.

Ah! Crec que en Messi al final de temporada anirà a ajuntar-se amb en Xavi al Golf Pèrsic. El Barça a tirar de la Masia altra volta, no hi ha més virolles.

17 de març. Tancat a casa. Encervellat?

Luis Sepúlveda. Petit homenatge.

M’ha agradat llegir llibres de Luis Sepúlveda, com molta altra gent donat l’èxit que molts d’ells han tingut. Temps enrere vaig recomanar i regalar força ”Historia de una gaviota y el gato que la enseñó a volar”. També vaig ser un fan de “Un viejo que leia historias de amor”, que em va agradar també en pel·lícula, i d’altres obres sorgides de la seva ploma.

Aquest xilè, més o menys de la meva edat, fa temps que viu aquí, a Gijón. Temps enrere vaig coincidir en un aeroport –ja no recordo on era- amb ell i la llavors alcaldessa d’aquella població asturiana, Paz Fernández Felgueroso, que crec que tornaven d’un esdeveniment en que hi participava Sepúlveda i l’alcaldessa, companya i coneguda meva, ens va presentar. Vaig tenir l’oportunitat de dir-li directament com m’agradava la seva obra.

Ara, he conegut que està ingressat a l’hospital d’Oviedo, a la UCI, infectat pel coronavirus que ens porta a tots de corcoll. Desitjo que se’n surti i continuï escrivint molt temps més.

A la pila de llibres per llegir hi tenia una petita obra seva, de les darreres suposo. És un conte curt, es llegeix en un no res, que dedica als seus néts i que va escriure –explica- arran d’una pregunta que li va fer un d’ells: “Historia de un caracol que descubrió la importancia de la lentitud”, com sempre a Tusquets ed. B-2018.

El personatge, un cargol que tindrà nom: Rebelde, es pregunta sobre si mateix i decideix contra l’opinió dels seus semblants escatir-ho, trobar respostes, fins on pugui. Se’n va del grup. Coneix una tortuga, un mussol, un talp, formigues, ... i es fa una idea del món en què viu i els perills que els hi venen a sobre al seu grup. Torna per explicar-los-hi entre l’escepticisme dels vells i la por dels joves caragols que se’n van rere ell a buscar un nou  País del Diente de León on hi arriben desprès de penalitats i esforços. Tota una llarga metàfora.

“He aprendido la importancia de la lentitud y, ahora, he aprendido que el País del Diente de León, a fuerza de desearlo tanto, estaba dentro de nosotros mismos –terminó de susurrar Rebelde y, lenta, muy lentamente, se dirigió a comer junto con sus compañeros”

Perdoneu l’spoiler. Amb els millors desitjos per Luis Sepúlveda.

16 de març. Tancat a casa.

Una situació inèdita.

El planeta Terra va girant impertorbablement a l’entorn del Sol dins de l’Univers. La Humanitat que hi habita també va movent-se sobre la seva superfície fent la seva vida, la Vida. Però va girant cada vegada més acceleradament i ja possiblement d’una forma esbojarrada, sense control, potser portant-la cap a l’extinció com a espècie. La Terra continuarà girant, la Humanitat, vés a saber.

La meva generació, i les que ens venen al darrera, en aquest racó de món, en les hem mamat força dolces. No hem patit cap guerra, hem anat assolint cada cop millors condicions de vida, especialment si les comparem amb les generacions anteriors, vivim raonablement bé, confortables.

Hem sentit parlar de terrabastalls a altres indrets: guerres, èxodes, catàstrofes naturals, patiments que ens han commogut però que els hem vist de lluny. Tenim alguns llunyans records que ens van transmetre els nostres grans sobre la Guerra Civil i alguns records de les mancances de la postguerra, les restriccions elèctriques com a molt. En el que portem de segle XXI tenim a la retina l’11-S del 2001 a Nova York; el trauma del 11-M a Madrid i els altres atemptats terroristes; l’ensorrada de l’economia el 2008; la guerra de Síria i l’allau dels refugiats a la Mediterrània; les marxes dels centreamericans cap als EUA; ...

Però eren coses llunyanes, de les que ens sentíem més o menys colpits, més mentalment que materialment. Ara, de cop, un nou cigne negre a aparegut al món i aquesta vegada ens afecta directament. És un virus. ¿Què és això, i com és que ha sortit i es va propagant arreu? En sabem poc, al menys els ciutadans de peu. Però aquesta vegada ens toca. No sabem encara amb quina magnitud. ¿Sols un grapats de morts en un percentatge menor que d’altres malalties? Però la por a lo desconegut i a les seves conseqüències ens ha reclòs a casa. Aquí estem, tancats –ara sí que per imperatiu legal- durant uns quant dies sense saber del cert què vindrà desprès, què vindrà en termes de la vida quotidiana.

Què vindrà en termes econòmics ja ho podem albirar sense gaires dubtes. Tancar pràcticament l’economia d’un país durant quinze dies té unes conseqüències previsibles. Els estralls en el teixit econòmic seran considerables especialment si tenim en compte els nivells d’intercanvis materials i humans en que es basa l’economia avui i els nivells de dependència de tot ordre a que estem habituals i sotmesos. A les nostres contrades ja no hi ha comunitats autosuficients i estàtiques com podien haver estat les de temps pretèrits, tampoc tant pretèrits.  

¿Com en sortirem d’aquí quinze dies?  Tot són cancel·lacions, cancel·lacions de tota mena que tenen cost econòmic. Les de les relacions personals les posposem i ja les farem segurament més endavant, però les derivades de l’economia no es poden recuperar així com així. Tinc una llista de les coses que he cancel·lat, no gaire problema, sóc un jubilat. La llista que penso de la societat, de la seva economia, és esgarrifosa. Caldrà que hi posem tots els coll per sortir-nos-en, és inevitable, vulguem que no. Serà un cop pel nostre nivell de vida que com sempre pagaran els febles més que els forts. Algú fins i tot en traurà profit i en sucarà. 

No sabem, o no podem saber encara, com acabarà tot. Per la meva generació és una situació inèdita.

15 de març. Reclós a casa.

Maalouf

He escrit més d’una vegada sobre les lectures que he fet d’Amin Maalouf. Ara he acabat “El naufragio de las civilizaciones”, Alianza Ed., M-2019. També m’ha agradat. Una mirada lúcida –¿trista?- al món d’avui. Com ha canviat el panorama de la humanitat en els anys de la seva vida, que pràcticament són els meus. El món àrab, els esdeveniments de l’any 1979, l’ensulsida del comunisme, les crisis actuals.

“Lo que caracteriza a la humanidad actual no es la tendencia a agruparse dentro de conjuntos muy amplios, sino una propensión a la fragmentación, al fraccionamiento y, a menudo, a la violencia y la acritud.”

“Lo que lamento es la desaparición de determinado estado de ánimo que existió en tiempos de los imperios y consideraba normal y legítimo que unos pueblos vivieran en el seno de la misma entidad política sin tener forzosamente las misma religión, la misma lengua ni la misma trayectoria histórica, Nunca dejaré de oponerme a la idea de que las poblaciones que tienen lenguas o religiones diferentes harían mejor en vivir separadas entre sí. Nunca me decidiré a admitir que la etnia, la religión o la raza sean cimientos legítimos para edificar naciones.”

“Está claro, en cualquier caso, que hemos entrado en una zona de borrascas imprevisible, arriesgada y que parece destinada a durar. La mayoría de nuestros contemporáneos han dejado de creer en un porvenir de progreso y prosperidad. Vivan donde vivan, se sienten desconcertados, rabiosos, amargados, sin norte. No se fían del hervidero mundial que los rodea y sienten la tentación de dar crédito a extraños fabuladores.”

“...¿cómo convencer a nuestros contemporáneos de que, al seguir presos de los conceptos tribales de la identidad, de la nación o de la religión o al seguir glorificando el egoísmo sacro, les están preparando a sus propios hijos un porvenir apocalíptico?”

11 de març.

Desesperats.

"Crec que per entendre una comunitat cal preguntar-se d’entrada: ¿De què viuen aquesta gent?. A grans trets: Del seus recursos naturals? El sector primari. Del seu enginy transformador? El sector secundari. Dels seus atractius, de la seva importància administrativa o la seva ubicació geogràfica? El sector terciari. Mataró en els darrers segles XIX i XX era una ciutat industrial com és ben conegut."

Aquest és un paràgraf de la conferència que vaig dictar fa pocs dies: “A batzegades. La construcció de la ciutat.” . És un tema que sempre m’ha preocupat, suposo que per deformació professional d’economista.  El tema és candent, de candent actualitat. La gent de molts llocs, aquí i arreu, es llença al carrer a manifestar-se, o al mar travessant mig continent fugint de la misèria, desesperats, reclamant trobar una sortida al seu negre futur. Perquè d’això es tracta, de que no veuen que tinguin futur.

A Espanya, més concretament, va començar ja fa temps: Soria i Terol, ara s’hi ajunta Lleó i també la pagesia de més de mig país: La “España vacia”. Que possiblement hi ha espuris interessos polítics o de politiqueria al darrera?, segurament. Però que hi ha gent espantada pel que el depara el futur, potser no a ells directament, però si a la seva comunitat, fills, néts, ..., també és ben cert.

¿De què viuen aquesta gent?, és la pregunta. O millor, ¿De què viuran en els propers temps? Tot s’està dislocant. Els sectors primaris, que van ocupar secularment a les poblacions, fa temps que han deixat de ser rellevants. La industria s’ha traslladat a altres indrets més barats seguint el camí que no fa pas gaire vam recórrer nosaltres. El sector dels serveis necessita d’uns mínims de concentració que requereixen volum i recursos que no es poden proporcionar a qualsevol lloc. Si hi afegim que no podem continuar malbaratant o exhaurint els recursos naturals de la forma que ho estem fem avui veurem que estem davant un panorama molt complex. Així, tal com ha passat en altres indrets i moments de la història, es produeixen dinàmiques demogràfiques que són imparables, no tenen aturador.

Cal començar explicant a la gent el que passa. No se’ls pot enredar a la recerca de preteses solucions que ja se sap que no existeixen. El declivi de la pagesia tradicional és imparable. La reconversió industrial en molts indrets no ha estat possible. Quan va tancar la fàbrica de Suzuki a Linares van creure que podrien trobar substituts. Encara els busquen. A Astúries el tancament de les mines i de la indústria pesada s’ha pal·liat fins ara amb les pensions de la gent que va plegar, però que cada dia –per pura desaparició- en queden menys i aquest fet aboca a la comunitat a un futur deplorable. Si l’oli que es produeix tradicionalment en terrenys costeruts no mecanitzables  és més car que el que surt de tècniques de regadiu o espais més favorables, mitja província de Jaén se’n va en orris. El mapa que vaig incloure a l’entrada de no fa pas gaire sobre l’estat d’ànim generacional és prou eloqüent.

Però desprès d’explicar el què passa cal oferir alternatives, i això és molt difícil en el marc del sistema econòmic en que ens movem, el pur i dur capitalisme financer, i en el marc mundial de la globalització. No m’agradaria estar pas en la pell dels governants, encara que tampoc en la pell d’aquells poderosos lúcids que no tenen cap dubte que estan sobre un barril de pólvora amb una metxa encesa que va cremant-se. Sí que em fa molta por l’egoisme i la inconsciència generalitzada dels poderosos que porten a la humanitat a la desesperació i amb ella a la revolta. D’aquí pouen els populismes: solucions simples a problemes complexos.

25 de febrer.

Carnestoltes

Wilhelm Marstrand (1810-1873)

El Carnestoltes al corso a Roma, 1848

Kopenhagen Ordrugaard Museum

22 de febrer.

Una batzegada.

Ahir, els “Amics de la Ciutat de Mataró” em van donar la possibilitat de dictar  una conferència-col·loqui de les que organitzen mensualment. Quan m’ho van proposar els vaig dir que m’agradaria parlar d’una particular visió que tenia de la feina que havíem fet a l’Ajuntament temps enrere. Els vaig proposar titular-la “A batzegades. La construcció de la ciutat”.

A partir dels records (pura memòria) del meu pas per l’administració municipal, llargs anys, vaig voler desenvolupar una idea: Les batzegades que van representar algunes actuacions fruit dels temps en que es van desenvolupar els primers ajuntaments democràtics, els del 1979, durant els anys vuitantes i norantes del segle passat.  Temes, qüestions, problemes que s’arrossegaven de temps o que sorgien de la seva pròpia dinàmica i que es van afrontar i que al meu mode de veure van representar batzegades segons la definició que en fa el diccionari: Canvi brusc en l’estat de repòs o moviment d’un cos, degut a una causa externa.

Donant per obvi el canvi que va representar el nou sistema polític, vaig parlar de sis temes: El port; la Planta de la Brossa; el nou Hospital; el cementiri de Les Valls; la Nova Ciutat; el Tecnocampus.

En el torn de col·loqui, ben escàs (potser com que era Dijous Llarder la gent tenia ganes d’anar a menjar la truita i jo m’havia allargat força), sols dues preguntes. La segona d’un vell conegut sindicalista local que em va preguntar pel tancament de can Gassol, els de les mitges Glory. En la meva exposició m’hi havia referit subreptíciament:

“Els anys 80 i 90 dels segle passat van veure la desindustrialització de Mataró. El tèxtil s’acabava, anava desapareixent, subsector a subsector, per l’envestida de la globalització. Alguns empreses no s’hi van adaptar ja d’entrada, van ser les primeres en plegar. D’altres van lluitar de valent per intentar sobreviure. Una empresari molt important em va dir que enlloc de vendre mitges venia capses per embolcallar les mitges. Van sortir intents per adaptar-se a les noves circumstàncies: el “pronto moda”. Alguns van reeixir i encara són vius (ben pocs), però la majoria no van arribar a surar en mig de la gran tamborinada que s’ha endut l’industria de mig món, concentrar-la en l’altre mig.”

Aquesta tarda he anat a cercar alguna referència que tenia del tema: el llibre que em van obsequiar en el seu moment i que promocionava el seu producte quan maldaven per sortir-se’n de la davallada que els portaria al tancament de la centenària empresa que havia donat molta feina a mataronins i mataronines, molts d’ells i elles encara en el nostre record proper. “Elogio de la pierna femenina”. El tinc fins i tot dedicat pel seu autor que és en Màrius Carol, ara director de La Vanguardia. És editat l’any 1996. Sembla que encara se’n troben per Internet en algunes llibreries de vell.

La desaparició d’aquella  fàbrica va representar una petita batzegada per l’economia local. El llibre crec que seria impensable que es pogués fer en els temps actuals, no gaire més de vint anys desprès.

21 de febrer.

El comiat d’en Remigi.

Dissabte passat a la tarda es va fer un acte de comiat al company i amic Remigi Herrero a la sala del Tanatori de Mataró. No va ser un funeral, ell no en volia. Va ser un acte que vam ajudar a fer uns quants amb la família, i amb el seu acord, per trobar-nos, consolar-nos plegats,  tenir un record  i fer el comiat de l’amic que ens ha deixat.

L’acte va començar amb el primer fragment de la Missa de Glòria de Les Santes. Era un homenatge. En Remi no era de missa, però a Mataró la Missa de Les Santes és més que una missa convencional i ell ho sabia. Es tractava de reconèixer públicament la seva implicació a la festa i a la ciutat en la que va residir més de quaranta anys vingut de fora i per la que va treballar tant: professionalment, cívicament i institucionalment.

L’acte, conduit per la Pilar González Agàpito,  companya d’en Remigi, i que ja té la mà trencada de fer aquesta mena de comesos,  va continuar amb la lectura i declamació per part d’en Manuel Patricio d’un poema que havia fet per la ocasió: “Tu vaso de sombra”. És una conversa entre la Cruz, la seva dona, i en Remigi. Un fragment:

Sabe Cruz, desde la angustia,

Que es tu corazón el que se ha ido,

Que tus ojos de azul se han desteñido

Y tus manos de explicar se han derrumbado.

Una suerte mentirosa te ha tocado

Y tu gorra está caída por el suelo.

Desprès em va tocar a mi. Havia preparat un text en català. Vaig pensar que pels seus orígens castellans i per deferència a la seva família que s’havia desplaçat per la ocasió calia fer alguna cosa en castellà. Primer vaig pensar anar traduint paràgraf per paràgraf, però un cop fet ho vaig  trobar feixuc i vaig optar finalment per fer un tros en una llengua i un altre amb l’altra. El text, el seu contingut, no era gaire diferent al que havia publicat a la premsa i al blog. Vaig acabar dirigint-me als seus néts, “nietecillos”, que lògicament per la petita edat que tenen eren absents en l’acte:

Pero te llevaremos dentro porque nos has atrapado para siempre y estaremos contentos, y yo orgulloso, de haberte conocido y que fueras pariente, compañero o amigo nuestro.

Iker, Enzo, Íñigo, cuando seáis mayores os contarán de vuestro abuelo Remigio, que vino de fuera y contribuyó a hacer esta Ciudad. Podréis, también, estar muy orgullosos de ser descendientes de él.

Desprès va intervenir en Rafel Mitjans, sempre tindré a la memòria la seva imatge amb el flabiol, glosant la figura d’en Remigi en la seva vesant de treballador i estimulador de la cultura popular i de com sabia, malgrat les possibles diferències ideològiques, mantenir l’amistat amb tothom.

“...jo voldria parlar de les persistències, del que, em sembla, ha estat el tarannà que va fer d’en Remi el que fou, i que ha permès, per exemple, que pensant molt diferent en moltes coses, hàgim pogut no sols treballar plegats en molts projectes compartits sinó ser amics corals.”

L’alcalde, David Bote, va començar amb uns versos de l’Apollinaire que no sé pas d’on va treure però que venien com anell al dit a la seva relació:

Venid hasta el borde, les dijo.

Tenemos miedo, podríamos caer.

Venid hasta el borde les dijo. Ellos fueron.

Los empujó..., y volaron.

El fill d’en Remigi i la Cruz, en Fidel, va tancar els parlament amb unes paraules d’agraïment en nom de la família.

Per acabar l’acte la música triada va ser la cançó d’en Labordeta “Ya sé”. Crec que encertada.

A la sortida els amics i companys, en Ciller, en Kiko Verjano i altres, van tenir la bona pensada de donar als assistents un clavell vermell tal com tantes vegades ell havia fet en els actes públics en que participava.

En Ramon Manent es va encarregar de col·locar una fotografia seva (la de la darrera campanya electoral en que va participar, la de les municipals del 2019) emmarcada convenientment a la presidència de l’acte amb dos rams de roses vermelles al seu peu, un de la família i l’altre dels amics. En Salvador Guarro va cuidar-se de que la música funcionés a la perfecció.

Érem molts els assistents, la sala curulla a baix i a dalt amb les portes obertes i gent al defora. Vam estar una bona estona a l’explanada del Tanatori parlant, consolant-nos, abraçant-nos, recordant a l’amic que ens ha deixat. Van passar pel davant dels meus ulls moltes històries viscudes temps enrere. Històries dels anys que vam treballar plegats. Persones que representaven coses per nosaltres.

Ho va expressar en una piulada al twitter la Consol Prados:

I el comiat començà amb el Kyrie de Les Santes i va acabar amb una cançó de Labordeta i clavells vermells. Però no vam marxar de pressa. Salutacions, abraçades, converses... estiràvem el temps entre tanta gent diversa, clavell en mà. Ho diu tot.

https://mataroaudiovisual.cat/noticia/societat/%C3%BAltim-ad%C3%A9u-remigi-herrero

11 de febrer.

La dalla de la mort, o de la vida, altra cop. Ara en Remigi.

Vaig anar a casa teva per demanar-te que t’incorporessis a llista socialista de les eleccions municipals del 1983 que jo encapçalava. Sempre m’has explicat que com a activista veïnal ja havies anat a veure’m al meu despatx a l’Ajuntament quan jo exercia de regidor d’Hisenda i volies algun ajut econòmic  per les activitats que promovies llavors per la AA.VV. del  Pla d’en Boet. Són molts anys, Remigi, des que em vas dir que sí. Em vas acompanyar fins el 2003, quan et vam retirar de la llista. 20 anys! Jo ja no duraria gaire més a l’Ajuntament.

Però, per sorpresa d’alguns que potser pensen que en política no es fan lligams perdurables, vam continuar sent molt amics i compartint moltes coses. Aquell mateix estiu vam fer plegats en bicicleta la ruta del Canal de Castilla, per les teves terres d’origen. Recordes?, vam entrar assedegats cap al migdia en un poblet sota un sol de justícia i vam preguntar a un veí  ja gran que vam trobar a on era el bar per anar a prendre alguna cosa: “El bar se murió”, ens va contestar.

Vam fer molta bicicleta plegats, els diumenges. Servia, a més de fer exercici que no sé sí esport, per xerrar de tot i més, per arreglar el món, per concertar trobades amb la família o amb d’altres. Més endavant, la teva salut es va deteriorar i ja no vas poder pujar a la bicicleta, però vam trobar la forma de continuar veient-nos. Com que érem ciclistes de fonda –no de fondo- et dèiem a on aniríem a esmorzar i allà ens trobàvem i continuàvem parlant com sempre. No fa quinze dies vam fer, sense saber-ho tots plegats, el darrer esmorzar amb tu.

Entre tot, mitja vida doncs al costat meu, o jo al costat teu. Érem diferents, per orígens, per tarannà. Però ben complementaris. A l’ajuntament es va veure, ara ho està destacant tothom. Vas ser el meu contacte amb la gent, amb el carrer. Manel: “no cinc cerveses en un sol bar, una cervesa en cinc bars diferents!”. Però també, desprès. 

Les teves arrels et van portar a buscar un tros per fer-hi un hort, a Òrrius. Jo també vinc de pagès, però tinc les arrels perdudes. En vas dir Ca La Creu, en honor ben merescut a la teva muller. La teva generositat em va proporcionar de tot: de tomàquets fins a llenya per la llar de foc; una gallina pel caldo de Nadal; bolets a la tardor, aquest any un parell de cistells. I veure la teva satisfacció de com ensenyaves als teus néts les troballes que ells descobrien en mig de les feixes i el galliner. Allà deu estar aquell “tàndem” que et vaig regalar quan vas plegar de polític per simbolitzar que continuaríem pedalant junts i que m’explicaves que feies servir a la teva escola per portar a fer voltes els alumnes pel patí en dies d’esbarjo.

Perquè vas tornar a l’escola, al teu Tomás Viñas. La teva feina de mestre sempre et va captivar. Vocacional, arremangant-te per les activitats de l’escola com l’hort, o per les de la professió com les del MEM. La d’anècdotes que m’has explicat de la teva vida professional! Va ser un cop dur per tu haver-te de jubilar ja que no et responia el cos. Sí, en parlàvem, ara tot canviava i també el funcionament de les institucions, dels partits polítics, de les aules, del món. Ens anem fent grans i ens costa seguir la dinàmica dels temps, però intentàvem comprendre-la. D’això anaven moltes de les nostres converses dels diumenges al matí davant un plat amb una truita a la francesa i un got de vi amb gasosa.

En han quedat moltes coses per parlar. Sempre m’explicaves coses que havíem fet junts, o per separat quan treballàvem plegats, que jo no recordava. Te’n has anat massa aviat. No tocava encara. Però  els fets imprevistos  de la vida porten això: de cop i volta un mal vent ens arrossega. A tu, la vida. A nosaltres, a mi, la teva companyia i amistat. No queda més remei que acceptar-ho, m’hi hauré d’acostumar a no tenir el teu temps, la mida del teu temps, tant diferent del meu. De les teves coses. Ara, dels teus néts dels que explicaves embadalit les seves facècies com fem tots els avis. De les preocupacions compartides, de les esperances o neguits que vivim.

Vas ser molt lleial, Remigi.  Amb mi molt. Però també amb tota la societat que t’envoltava, amb els teus, família, parents, amics i coneguts. La reacció ciutadana en aquests moments en dóna mostra.  Has deixat un gran record. Un “castellano viejo”, de Rueda (Valladolid) vingut a Catalunya, al Maresme,  a fer de mestre, i integrat completament a la seva societat. Lo teu no era de mirar-s’ho des de fora, era ficar-s’hi, fos la política, Les Santes, o el Tomàs Viñas. O els amics.  Et recordarem sempre i haurem de fer perquè la memòria que tenim de tu perduri a la ciutat. Gràcies per tot, Remigio.

Mataró 9 de febrer de 2020.