Un altre desacord generacional.

 

El debat -petit i local- sobre com s’ha de denominar la biblioteca que l’Ajuntament de Mataró s’ha subrogat de l’antiga Biblioteca Popular de la Caixa Laietana posa de manifest al meu parer un nou desacord generacional. No potser exactament de generacions demogràfiques, d’edats diferents, que potser també, sinó de generacions de pensament.

Els defensors del nom de Josep García Oliver ho fem per raons culturals, de la cultura entesa com allò que ens ha conformat. La història de la nostra ciutat i dels pròcers que la van anar modelant comporta un reconeixement. Reconeixement esbiaixat i diferent entre molts de nosaltres degut segurament a visions ideològiques diverses, fet que és perfectament normal. Uns seran potser, més d’en Puig, Puig i Cadafalch, i d’altres potser més d’en Peiró, Joan Peiró. Alguns valoraran millor l’Emili Cabanyes i d’altres a la nissaga dels Melcior de Palau. Uns glosaran la Caixa i d’altres l’obrerisme. Fem referències a la història que hem begut, que hem estimat, que ens han ensenyat, que hem assumit.

Els defensors de posar un nom de dona a la biblioteca raonen la seva petició i propostes en termes també culturals, però d’una cultura avui nova que es va estenent i afirmant. Certament, les dones no han tingut protagonisme històric, poques han estat reconegudes i moltes, de vàlua, menystingudes. Ara els vents de la història bufen cap a la restitució d’aquest arraconament ancestral. La veu de les dones es fa sentir, reivindiquen el seu paper i volen posició i presència avui per ja no deixar-les. Contra la proposta del nom d’un home s’alcen varies propostes de noms de dona. Front els noms que ningú va posar en dubte de Pompeu Fabra i d’Antoni Comas s’aixeca la demanda de contraposar, equilibrant-ho, un primer nom de dona i fins i tot un altre si hi ha més equipaments d’aquests en el futur.

No és un debat baladí. Passat contra present? Vells contra joves? No, no pas homes contra dones. No, no és això. Són dues concepcions o dues visions del món que es deia abans que estan a l’arena.

Per alguns, entre els que em compto, la història de les comunitats es fa per acumulació de moments bons i dolents sempre a benefici o pèrdua d’inventari. No podem refer ni rebutjar la història, ja ha passat, és el passat. Podem intentar no repetir les coses que no ens agraden d’ella o intentar també reproduir, si és possible, allò que ens plau. Moltes vegades els dos intents xoquen amb les circumstàncies i condicionats dels temps que ja no són els mateixos. Els dos perills són la melangia i l’adamisme. Ni una cosa ni l’altra. La realitat, conformada pel passat que va ser, pel present que estem construint i pel futur que albirem.

Ara hi ha un altre moment de la història que comportarà nous sediments que hauran de gestionar els nostres descendents. En aquest moment la veu de les dones emergeix amb força, molta força. Però no hem de caure en l’error de llençar l’aigua bruta del gibrell amb la criatura a dins. Hem de fer discriminació positiva? Em sembla que no, crec que farem un flac favor a les dones si ho fem. Les circumstàncies i els valors del món d’avui fan, al meu parer, que no sigui necessari. Les capacitats de les dones estan fora de dubte, sempre ho he pensat, i segurament hi ha tantes o més dones “valides” que homes. Crec que hem de deixar que conquereixin el seu paper, no penso pas que ho tinguin gaire difícil.

Tindran un lloc, segur, en la història del present en el futur, però aquest paper no s’ha de fer a costa de la història del passat.

Segurament vaig a contracorrent  i sóc inoportú, no és nou.

 

5 de març. S’acosta el 8 de març dia de la dona. Ara de la dona, em sembla que abans era de la dona treballadora.

Els fesolers.

 

S’ha mort la Montserrat Godàs Tolrà (1926-2022), D.E.P. Era la darrera descendent que encara era viva del matrimoni d’en Joaquim Godàs i la Dolors Tolrà. Van tenir vuit fills en vint anys. El gran, en Josep, va néixer l’any 1909, la petita, la Teresa, l’any 1929. L’ara difunta, la Montserrat, era la penúltima. Era la gent de Cal Fesoler.

De ben petita, a ulls d’ara, la van enviar a Vilassar de Mar, a casa d’uns parents i allà es va quedar, es va casar amb en Mateu Comas Rocabayera i va tenir una filla, la Dolors.

El meu pare es va casar amb la filla gran de cal Fesoler, l’Emilia (1911-1944) que va morir a punt d’infantar al safareig de can Colmenar que era la casa veïna de ca’ls avis, can Mon,  que en feien de masovers. Una trista història de la postguerra.

Vaig conèixer i tenir relació amb altres germans de la Montserrat. L’Enric, el paleta, casat amb la Magdalena de cal Forner, i els seus fills, l’Emilia (en record de la tia morta) i l’Enric; la Matilde, que restà soltera; la Teresa, que es va casar amb en Salvador Colomer i que el seu fill, en Quim, va ser alcalde de Cabrils. La Matilde i la Teresa havien nuat nucs a les bobines del pare, a la “fabriqueta”.

De la Montserrat no en sabia res, pensava que la nissaga s’havia extingit a la mort de la Teresa i la meva sorpresa va ser quan una senyora em va venir a empaitar sortint del cementiri de Cabrils el dia dels Morts i em va explicar qui era. Era clavada fisonòmicament a les “fesoleres” que jo havia conegut i que pensava que ja no en quedava cap.

En els dies dels primers mesos de la pandèmia, del confinament, vaig anar refent fins allà on vaig poder aquesta branca estroncada el 1944 de l’arbre del meu pare Simón. Vaig descobrir alguna cosa curiosa. Una filla d’una cosina germana del meu pare, la mare era la Francisca Coll Mas, la filla la Maria Roura Coll (1922-2012), de can Jep a tocar a la plaça de l’església, es va casar amb en Fernando Comas Rocabayera (1919-2001), germà d’en Mateu espòs de la Montserrat Godàs Tolrà. Un nebot d’ambdós, fill d’una germana, l’Eulàlia Comas Rocabayera, en Joan Dominguez Comas, va ser molts anys el cap administratiu d’AMSA, la companyia d’aigües de Mataró, a qui vaig conèixer i tractar força en el meus temps d’Alcalde. Una neboda neta d’ells, la Silvia Tarridas Dominguez és la botiguera de la Plaça de Cuba que ens ven cada setmana la fruita seca que gastem a casa, gràcies a ella i a la memòria de la seva mare he pogut refer tots aquests lligams cabrilencs.

A la Montserrat, en la primera treva de la pandèmia, vaig tenir ocasió de visitar-la a la seva caseta de les cases del “Barato” de Vilassar de Mar on vivia amb la seva filla Dolors Comas Godàs. Estava ja delicada però amb el cap clar em va explicar la relació i el record que tenia del meu pare a qui va tornar a veure desprès de molts anys al mercat de Vilassar poc dies abans del seu traspàs, deuria ser cap a l’any 1975, ja que el meu pare li va explicar que s’acabava de jubilar. Em va ensenyar fotografies que guardava de la seva família, dels “fesolers”, i altres records i a mi em va quedar una agradable memòria de la visita.

Ahir, la Dolors Comas em va comunicar el seu traspàs. 96 anys, una altra figura del meu paisatge, llunyana si voleu però fins ara present, que desapareix.

La majoria d’aquesta història ja la vaig explicar a una entrada que vaig fer a l’octubre del 2020: https://magrinyar.blogspot.com/2020/10/lultima-fesolera.html i encara que avui repeteixo moltes de les coses que vaig escriure llavors penso que serveixen per seu record. D.E.P.

3 de març.

Ucraïna, guerra. Un punt de vista.

Ignasi Guardans, que sé qui és però no en tinc una particular opinió formada més enllà de pensar que cal seguir-lo (Com deia Joan Fuster: “Puix que parla català,... vejam què diu”) em posa sobre la pista.

Piula: No tengo ni idea de si este hombre lleva razón en el análisis. Ni idea. PERO: trabaja en una institución de Wash DC que sí conozco y respeto. Y tiene (y usa) un montón de información que apenas tienen los analistas europeos. Con esta intro: “Por qué Putin perderá esta guerra”

És un twitt de Kamil Galeev i el fil que segueix és ben llarg.

Qui és aquesta persona? Al cercador de Google  em surt el Wilson Center (un think tank públic-privat dels EUA) https://www.wilsoncenter.org/  i allà la seva fitxa:

Kamil Galeev es investigador independiente y periodista residente en Moscú. Su principal foco de interés es la política de identidad en la Rusia postsoviética, la etnificación del nacionalismo ruso y la represión de las repúblicas étnicas. Galeev completó una Maestría en Economía y Administración en la Universidad de Pekín en China y luego un MLitt en Historia en St Andrews, Reino Unido. Es un activista de la oposición política, encarcelado brevemente por participar en las protestas de 2020.

 Anem al que diu:

 Why Russia will lose this war? Perquè Rússia perdrà aquesta guerra? 

Utilitzo el traductor directament corregint algunes coses encara que crec que deuen haver-hi moltes més coses a corregir.

Gran parte del discurso "realista" afirma que se trata de aceptar la victoria de Putin, porque está “garantizada”. Pero, ¿cómo sabemos que lo está?

Argumentaré que los analistas 1) sobrevaloran al ejército ruso 2) subestiman al ucraniano 3) malinterpretan la estrategia rusa y los objetivos políticos.

El text amb imatges és força llarg. He optat per fer-ne una pàgina del blog. Aquí l'enllaç:  

https://magrinyar.blogspot.com/p/why-russia-will-lose-this-war.html

2 de març. la guerra continua. 

He mirat aquesta terra

 

Ara fa ja catorze anys de la meva darrera intervenció important en un míting. Va ser la campanya de les eleccions generals del 2008. La vaig treballar, la vaig escriure, la vaig llegir sencera -malgrat la insistència de l’Óscar Saldaña perquè l’escurcés ja que la Carme Chacón havia d’entrar en directe a les notícies del migdia- i la vaig publicar al meu blog de llavors:

http://manelmas.blogspot.com/2008/02/relat-de-campanya-42-acte-central-del.html

Quan la desbocada força dels cavalls de l’aiguat
de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra.

Després de l’esclatant victòria socialista, ja amb el sambenet a coll, va venir el que va venir, com les plagues d’Egipte.

La crisi financera del 2008 i les seves conseqüències; la sentència de l’Estatut; la retirada de la vida activa; la baixada als inferns dels socialistes al 2015; el "procés", cap amunt i cap avall; l’efímera “nova” política; la resurrecció de Pedro Sánchez; la pandèmia del 2020. Un món revoltat i confús, un futur molt diferent amb molts canvis en perspectiva. La gent, amics i companys, que se’n va anant tancant una època... la Carme ja no hi és, i tants d’altres.

Torno a mirar aquesta terra i des d’ella el món i tot és molt diferent que com ho vaig albirar llavors. El que portem de segle XXI cal contemplar-lo i analitzar-lo des del començament, des del 2000, i els seus esbojarrats anys inicials. Ara són els populars els que sembla que baixen a l’infern. Tornen a sentir-se tambors de guerra a Europa. Els entorns no són per tirar coets. Hi ha pocs agafadors, moltes incerteses. Veurem demà...

24 de febrer.

Acte desafortunat.

 

Crec que l’acte d’avui al Café de Mar és molt desafortunat. La Unió de Cooperadors de Mataró hauria de repensar-ho i valorar-lo més convenientment. No va de llibertat d’expressió, sinó d’oportunitat respecte a la seva trajectòria. http://cafedemar.coop/davant-lintent-de-criminalitzar-i-censurar-la-presentacio-dun-joc-de-taula/

L’Ajuntament de Mataró va fer el que vaig qualificar com el darrer acte de la Transició a la ciutat, adquirint els locals dels cooperadors i traspassant-los a una Fundació creada “ad hoc” per tancar el problema, donant participació en la mateixa als hereus de la reclamació històrica dels cooperativistes, pràcticament en peu d’igualtat a la Corporació. Els recursos del comú, com en tantes coses de la Transició, van ser utilitzats per resoldre un problema que la Dictadura havia ocasionat a uns particulars concrets intentant d’aquesta forma rescabalar-los del greuge que se’ls havia infringit.

Ara, aquests hereus no poden mirar a una altra banda i desoir la queixa de l’Alcalde democràtic de la ciutat, de l’Alcalde actual de l’Ajuntament que va ajudar a tancar el problema, dient que la llibertat d’expressió ha d’emparar aquesta presentació i que la U.C.M. no s’hi ha de ficar.

Hi ha una reacció com d’ofensa perquè l’Alcalde hagi gosat demanar que es replantegi la conveniència de fer-la. Crec que aquesta reacció no es correspon a la generositat de la Ciutat que va esmerçar recursos del comú per resoldre una vella i injusta història d’alguns dels seus ciutadans, no de tots. Ara, aquells haurien d’entendre -més enllà del que pensin i creguin personalment- que la petició de l’Alcalde hauria de ser atesa. L’Alcalde democràtic ens representa a tots els mataronins i els moments actuals venen marcats per una tensió extrema en aquest tema de les “okupacions” que n’hi que ja es freguen les mans del rendiment polític que en trauran entre els nostres conciutadans.

Potser els membres de la U.C.M. tindrien que repensar-se ben bé tota la seva història, contra qui han de defensar-se i a qui han de recolzar per que mai més es repeteixi.

23 de febrer.

Villablino

 Avui hi ha eleccions autonòmiques a la Junta de Castella i Lleó.

Villablino és una població de la punta nord-occidental de l’altiplà septentrional ibèric a la vall de Laciana. Era una població minera, fins que es va acabar la mineria del carbó. Ara, de què viuen els seus habitants? De les pensions.

El tema el conec una mica de prop. El vaig analitzar quan era el portaveu del GPS a la Comissió Mixta Congrés Senat per les Relacions amb el Tribunal de Comptes. L’any 2010 (27-10-2010, sessió, 23) la Comissió va veure un informe de fiscalització del seu ajuntament. La situació era catastròfica. No sé pas avui si ha millorat, però l’evolució de les dades estadístiques de població i les dades que hi ha de pensionistes indiquen que ens trobem davant d’un panorama de decadència que porta a la possibilitat de desaparició de la seva existència a no gaire llarg termini.

La intervenció que vaig fer llavors es pot llegir integra al Diari de Sessions:

https://www.congreso.es/busqueda-de-publicaciones?p_p_id=publicaciones&p_p_lifecycle=0&p_p_state=normal&p_p_mode=view&_publicaciones_mode=mostrarTextoIntegro&_publicaciones_legislatura=IX&_publicaciones_id_texto=CGC201010270148.CODI.#(P%C3%A1gina15), va començar així:

“El señor MAS I ESTELA: El señor presidente del Tribunal de Cuentas ha empezado diciendo que le dolía como leonés tener que presentar este informe. A mí, que saben ustedes que llevo el mundo municipal en el corazón, también me ha dolido mucho leerlo y reflexionar sobre este ayuntamiento y sobre su situación. 

…….

Tal y como ha expuesto el presidente y tal y como el portavoz del Grupo Parlamentario Popular ha puesto de manifiesto, este ayuntamiento de la zona minera está en la zona alta de León -me van a permitir que recuerde hermosas comarcas como el Bierzo, Laciana, Babia, Luna-, una zona realmente hermosa, pero todos conocemos la regresión económica en la que se encuentra debido a su dependencia de la minería del carbón y lo que pasa con esta situación: 30 por ciento de población menos en diez años. Esto es muy indicativo de las dificultades que va a haber si se intenta enderezar el rumbo de una nave encallada como esta.” 

He trobat una pàgina a la xarxa que exposa totes les dades sobre les característiques demogràfiques d’aquest municipi:

https://www.foro-ciudad.com/leon/villablino/habitantes.html

d’ella, dues gràfiques i una anotació,

-Evolució de la població total del municipi des del 1900

En trenta anys, des del 1991, ha perdut la meitat de la seva població, de 16.000 a 8.000 habitants, retornant als nivells d’acabada la Guerra, 1940.

-Piràmide d’edats a 2021,

Una piràmide invertida, on les franges més importants són les de 55-64 anys, que en el cas de les dones és significativament gran en les de més de 85 anys i amb un esglaons inferiors, la reposició demogràfica, minsos i cada graó nou més petit que l’anterior.

 -L’anotació derivada de la gràfica anterior:

La población menor de 18 años en Villablino es de 764 (365 H, 399 M), el 9,3%

La población entre 18 y 65 años en Villablino es de 5.432 (2.773 H, 2.659 M), el 66,0%.

La población mayor de 65 años en Villablino es de 2.030 (860 H, 1.170 M), el 24,7%.

Poques explicacions cal fer, les gràfiques i les dades són eloqüents.

Ara m’he assabentat d’un informe sobre la distribució de les pensions per municipis a Espanya.

https://www.elconfidencial.com/economia/2022-01-29/mapa-pensiones-espana-euros-comba-andorra_3366390/

En poblacions de més de 1.000 habitants ordenades per mitjana de pensió, Villablino és la cinquena en importància, amb 1.606,96 € de mitjana amb 3.317 pensionistes. Les primeres en pensió mitjana són poblacions que havien estat mineres (cal exceptuar Tres Cantos, una altra tipologia municipal). A banda i banda de la serralada Cantàbrica, entre Lleó i Astúries, hi ha el cor del tema i de la problemàtica.

Els habitants majors de 65 anys, homes i dones, en són 2.030, els pensionistes, 3.317, probablement més homes que dones, els afiliats a la Seguretat Social eren 1.237. Sobre els potencialment actius (fem més de 18 anys) que són 7.462, els pensionistes són el 44,5% de la població. Aquests són el motor de l’economia de Villablino. De què viuen aquella gent?: De les pensions i repartits en 14 nuclis de població que llevat del principal són ja ben prims. 

Ara la reflexió: quin futur té aquest municipi? Cap, siguem sincers, és un pur problema biològic. Aquí el debat sobre l’Espanya buida. Què cal fer per evitar la desaparició? No ho sé, però hauríem de partir de la realitat. Alguns parlen de l’Espanya buidada, sembla més punyent. Buidada és per alguna acció d’algú o de quelcom, és una expressió dinàmica. Buida solament és, és estàtica. Buidada busca causant (segurament per culpabilitzar-lo). Buida sols constata el que és.

L’evolució de les societats ha comportat sempre dinàmiques poblacionals que vistes de prop potser no s’entenen però que vistes de lluny tenen sempre explicació: fenòmens naturals catastròfics, climàtics, guerres, cerca de nous recursos, esgotament del mateixos, dissensions internes, .... “Colapso”, Jared Diamond, ed. Debate, B-2005.

Ara potser estem en capacitat d’intentar pal·liar o potser fins i tot intentar revertir aquest fenòmens de despoblament que s’han donat sempre. Cal reconèixer que no és gens fàcil. La riquesa que hem assolit com a col·lectivitat ens pot ajudar, o no, qui sap.

Les comarques de l’extrem nord occidental de l’altiplà septentrional ibèric són molt maques, cal veure-les, però fa melangia el seu futur que ara per ara és tant negre com el carbó del que van viure fins no fa pas gaire.

Vam ser-hi ara farà 16 anys i ens en va quedar un bon record.

13 de febrer.

Pandèmia i post veritat-2.

 

L’endemà de la presentació del llibre d’en Jordi Pigem, d’escoltar-lo i de seguir el debat que hi va haver, de parlar de l’entrada (que vaig fer prèviament) amb l’autor, cal repensar i corregir algunes coses. Són coses derivades de les percepcions corrents i incorrectes que tenim de les paraules, principalment dels qualificatius, allunyades de les accepcions del diccionari. Serem més justos.

L’obra és un opuscle, segons el DIEC: “Obra literària o científica molt curta”. Crec que aquesta qualificació s’allunya de la del pamflet, que també és un opuscle, ja que la deslliura de la consideració agressiva i violenta que té aquest.

Més reposadament, ja no tant a cop calent, els adjectius mes adients a l’obra són la seva heterodòxia, DRAE: “Discrepante de la doctrina fundamental de un sistema político o filosófico”, o “Disconforme con hábitos y prácticas generalment admitidos”. Les dues accepcions són bones. El segon adjectiu que la caracteritza és la seva exposició vehement, DIEC: “Que es manifesta amb força, vivesa i passió”. Crec que això és innegable.

No sóc pas cap crític professional que escriu en un mitjà públic, però si que faig crítica a l’hora de valorar (en el sentit que sigui) el que crec convenient en públic a través d’aquest senzill blog que crec que no té gaire ressonància.

Veure les coses reposadament les millora, i més quan entenem que els debats s’han de fer més fredament que com perillosament estem fent tots en aquests darrers temps (o, sempre ha estat així?).

El que si no vull deixar passar és la meva discrepància profunda amb la consideració que es fa de la situació dels joves. Els portem amb coto fluixos. Dir que no tenen perspectives! Les que tenien generacions anteriors eren -van ser, en realitat- gaire bones? Clar, es comparen en gran part amb una generació excepcional, per la història viscuda, que és la nostra, la dels avui ja grans, que també vam haver de bregar lo nostre, oblidant-se de totes les anteriors i no volen veure tampoc la seva actual situació respecte als seus coetanis que pugen a una pastera i potser se’ls engoleix el mar o han de viure sense cap perspectiva en un camp de refugiats.

Que es treguin les lleganyes dels ulls i que s’espavilin i lluitin, que es guanyin la seva vida com han fet totes les generacions!

Si Internet s’apaga, què pot passar? Com acabaran? Recordem l’extinció dels dinosaures. També s’extingiran?, potser sí. Crec que el cervell dels humans és més gran i més potent que el d’aquelles bèsties antediluvianes.

11 de febrer.

Pandèmia i post veritat.*

 

*Aquesta entrada la vaig fer fa uns dies, però no la penjo fins avui, després de la presentació del llibre, perquè no fos això que ara se'n diu un "spoiler".

Vaig veure propaganda d’un llibre que hem va cridar l’atenció: “Pandèmia i post veritat” de Jordi Pigem, Fragmenta editorial, B-2021. No coneixia res de l’autor però com que tinc algun contacte amb l’editorial vaig preguntar com podia arribar-hi per incloure’l en una possible presentació de llibres de les que organitzo amb Federalistes d’Esquerra al Maresme..

Vaig connectar amb l’autor i vam concretar ràpidament una data. Vaig buscar un possible presentador i en Joan Catà, bon amic i bon periodista, s’hi va avenir. En marxa, doncs.

Llavors va començar un marejol. L’autor va comparèixer als pocs dies al 3/24 de TV3 i sembla -no miro mai aquest canal, és conegut- que va fer algunes declaracions polèmiques que van encendre les xarxes. Se’l va qualificar com “anti vacunes” i aquest tema avui en dia aixeca suspicàcies. Algú em va dir si em ficava en un esbarzer amb aquest personatge, algú altre va arribar a dir-me si no hauria de repensar-ho.

Vaig tenir el llibre a les mans i encuriosit el vaig absorbir en una tarda frenèticament. Què deia aquest home que aixequés tanta polseguera?

El llibre és petit, crec que és més un assaig llarg que pròpiament un llibre. Sense les pàgines de referències, només 112 amb una lletra normal. L’autor està i és preparat, les referències que ha utilitzat per escriure aquesta obra ocupen 22 pàgines. Descobreixo que hi ha una concomitant coda mallorquina i unes pàgines d’índex onomàstic.  Total 141, no pas gaire.

Ara bé, què diu?, què és el llibre? Veig que he doblegat les puntes de més de trenta pàgines. Ho solc fer quan hi ha alguna frase o paràgraf en elles que em crida l’atenció o que crec significativa. Déu n’hi do! Vaig fent-me una idea a mesura que vaig llegint i ho anoto. D’entrada és un pamflet. Un pamflet, agafo la segona accepció del diccionari de la RAE: “Opúsculo de caràcter agresivo”. El DIEC sols posa una accepció: “Llibre imprès de molt poques planes, especialment en què s’ataca violentament algú o alguna cosa”. No està mal, l’autor, amb molts més coneixements lingüístic que no pas jo, també utilitza el que diuen els diccionaris per apuntalar asseveracions seves.

Els dos adjectius que em venen al cap tot seguit són: apocalíptic i paranoic. No és pas que siguin estranys en l’anàlisi del que ens està passant a tots plegats en el món d’avui. No han de ser pas despectius, són perfectament objectius o objectivables. Sense anar gaire lluny he escrit recentment impressions personals que també poden qualificar-se en la mateixa línia. La Humanitat sobre la Terra va cap al desastre i algú n’és el responsable.

Malgrat el reguitzell de referències em sembla que en Jordi Pigem basteix la seva argumentació principalment en tres obres: “Un món feliç” d’Aldous Huxley, de 1931, “1984” de George Orwell, del 1948, dos clàssics del que ara s’anomena distòpia i la clau de la responsabilitat del moment actual de la pandèmia, “Covid-19:”El Gran Reset” de Klaus Schwab, fundador i president vitalici del Fòrum Econòmic Mundial, vaja de Davos, del 2020. M’ha quedat alguna referència a Erich Fromm em sembla més per reminiscències de les meves primeres lectures d’estudiant. El llibre de Schwab el vaig tenir a les mans en alguna llibreria però no vaig acabar de decidir-me, masses en tinc de pendents. Els altres, més coneguts que llegits a fons, corren per les meves estanteries.

Això va cap a la deshumanització, queda clar. No hi veig perquè hi ha d’haver esverament en aquesta línia de pensament ben assentada en els mitjans i en els treballs acadèmics i literaris. Cita a Susan George, Naomi Klein, Chomsky i el Papa Francesc, clàssics en aquesta mena de reflexions.

Ara venen els dolents de la pel·lícula, bé, gens desconeguts també: el complex tecno financer (abans va ser el militar industrial denunciat per Eisenhower) -el Faraó que explicava jo fa pocs dies-, personalitzant, a més, alguns noms: els Bill i Melinda Gates, George Soros, com no, i les dues empreses de gestió d’inversions més grans del món: BlackRock i  Vanguard Group que entre les dues superen el PIB combinat (deu voler dir conjunt) d’Alemanya, Gran Bretanya, França, Itàlia, Rússia i Espanya. Repeteixo la imatge que vaig escriure fa pocs dies: el Faraó de Sinuhé l’egipci. Res de nou tampoc que no s’hagi pas explicat.

I a tot això, què hi té a veure la pandèmia del COVID-19? Aquesta és l’eina fabricada, preparada, per assentar un cop letal a la ja feble resistència de la Humanitat al control dels poderosos que sols volen enriquir-se i dominar el Món, deshumanitzant-lo. L’autor no ho diu, o no ho he sabut veure, si és l’eina definitiva o la que ara ve a la mà, es fa servir, pels seus propòsits. Els controls sobre la població, els retalls de les llibertats, la implantació de eines destinades a saber de tots i cascun de nosaltres i dirigir-nos subreptíciament o expressament, la destrucció de la democràcia i del pensament lliure, la fusió de les emocions, la desaparició de les persones convertint-les en objectes. La pregunta: La pandèmia ha estat l’eina o sols ha facilitat més els plans distòpics?.

Ho sento, em vaig quedar, i em quedo encara, amb l’explicació que va fer l’Ignacio Ramonet als pocs mesos de començada la pandèmia, la relació del home amb la natura que se’ns ha descontrolat. Intencionadament? A mi em sembla que no. El Món se’ns ha anat de les mans, l’home ha volgut, està volen, anar més enllà de la natura, molt de pressa, i se li està escapant el control del què fa. Vull creure aquesta explicació: https://magrinyar.blogspot.com/2020/05/sobre-larticle-de-lignacio-ramonet.html

Queda esperança? Ufff!! ...a la penúltima pàgina, a la 111, amb les mateixes paraules del final d’una de les seves referències principals, el “1984” de l’Orwell, quan el protagonista de la novel·la, Winston Smith, s’enfronta al seu torturador:

-Sé que fracassareu. Hi ha quelcom a l’univers, no ho sé, un esperit, un principi, que no podreu vèncer mai.

-¿Creus en Déu, Winston?

-No.

-Aleshores, ¿què és aquest principi que ens vencerà?

-No ho sé. L’esperit humà.

I conclou en Jordi Pigem: “L’esperit humà: la paraula plena de sentit, la creativitat, el fons de la llum de la consciència, la participació en el batec de la vida. L’esperit humà i tot allò amb que ens connecta. Tot el que som, més enllà dels que és digitalitzable, robotitzable, controlable.”   

Crec que més enllà de la visió apocalíptica i paranoica hi ha esperança. Llegir i comentar-ho, debatre-ho, és esperança. Per això, en parlarem.

3 de febrer.

N'hem parlat aquest vespre. Hi ha esperança, ho vull creure, ho crec.

Especulacions nímies.

Fem el supòsit que els reguladors (els Governs dels nivells que sigui) decideixen implantar algunes mesures que creuen correctives a actuacions que pensen que en els moments actuals són incorrectes o inconvenients.

Anem a coses, potser nímies, petites.

1.       No permetre l’existència i el funcionament d’estufes a les terrasses dels establiments de restauració. Si algú té fred que li proporcionin una manta o que tinguin uns locals interiors més grans on guarir-se si baixen les temperatures.

Uff! Quin terrabastall!! Comencen a imaginar-nos les reaccions que provocaria una mesura tant petita com aquesta. Els primers, evidentment, els restauradors que ara podem ampliar la seva oferta el l’espai públic. Amb els lloguers que es paguen pels espais interiors! També els consumidors potencials, que des d’evitar contagis, fumar, parlar més alt si convé,...

Ara que ja ens estem habituant i acceptant que l’espai de tots n’abusen uns quants, canviar aquests tendència, aquest guany cívic (?), fora un retrocés! Bé, aneu imaginant pros i contres, campanyes i propaganda, manifestes, eleccions, etc, etc.

2.       Suprimir les lluminàries nadalenques i dels edificis emblemàtics per reduir el consum energètic.

Oh!, però... comenceu a buscar tots els arguments imaginables, des de la necessària autoestima dels ciutadans, a les motivacions comercials, a celebració de les tradicions ancestrals (les saturnals?). Com s’ho faria el company i col·lega Abel Caballero que pretén superar a Nova York? I si enlloc de 6 setmanes ho reduíssim a dues? Alguns elements hem de mantenir per mostrar-los convenientment i treure pit. Comencem a pensar i esprémer-nos el magí, o no, no ens hi posem... El comerç, el comerç i la seva pervivència. La identitat, la història, l’art!

3.       D’ara endavant per comprar un vehicle s’ha d’acreditar que es té un garatge per guardar-lo. En un període de cinc anys no serà permès deixar el cotxe aparcat o estacionat a la via pública.

Quin enrenou. Fa temps, quan el conflicte de les “zones blaves” (2002), un capellà de parròquia de barriada amic meu em va dir: “Manel, que ara fins i tot els “teus” tenen cotxe.”

Tantes vegades he explicat allò del burro i la quadra..., perquè des del començament va considerar-se normal deixar el cotxe al carrer. Ara, ves qui ho tira enrere. Noi, que som el cinquè (o per aquí) fabricant de cotxes del Món! Hi ha molta gent que en viu, empreses, particulars, administracions, mitjans de comunicació,...El cotxe és un tòtem intocable. Sí, reduirem la seva circulació amb zones restringides, de vianants, de pagament, ..., però la seva presència física, on s’aparca majoritàriament, és a la via pública. Això comportaria una autèntica revolució urbana.¡¡L’ajuntament ha de fer “parkings”!!

 

Tots aquest nimis exemples i molts d’altres que es podrien posar en atenció a les vicissituds dels temps actuals engegarien una dinàmica política considerable, De fet ja l’estan engegant, ho veiem en les declaracions de curta volada en qualsevol campanya electoral.

Imaginem sols les repercussions que donaria l’aplicació de la llei de l’oferta i la demanda tal com s’estudia en les primeres lliçons d’economia decisions d’aquesta mena. Què es mouria per adaptar-se a pretensions reguladores semblants? I en quina direcció, positiva o negativa? Quin temps fora necessari per aplicar-les?,  i sobre tot, quina valentia i atreviment polític fora precís per tirar-les endavant. Em sembla que de temps, ganes, atreviment i valentia... bla, bla, bla, bla, bla, bla...

8 de febrer.

Ens esclata a les mans.

Ahir, elements primaris del sector ramader de l’economia van assaltar violentament l’Ajuntament de Lorca on s’anava a celebrar un Ple Municipal on es parlaria de les “macro granges”. No sé el contingut del que s’anava a parlar i sols he llegit i vist l’acció violenta d’interrompre-ho. Tampoc sé com es va acabar si és que s’ha acabat.

És la reacció social i aprofitada políticament contra una societat que deia, diu, una cosa i en permetia, permet encara, una altra de contraria. Fa temps que els mitjans van plens de crides de molta gent (polítics, científics, periodistes, creadors d’opinió, tertulians, xerrameques, entitats i associacions, ...) a la sostenibilitat, al respecte al medi ambient, ara ja, a la “descarbonització”, però al mateix temps la societat, els poders públics i els ciutadans, els productors de tot i els consumidors de tot, han, hem, anat en una altra direcció. Em explicats els “pros” i no els hem dit les “contres”.

Ara n’haurem de pagar un preu d’aquest comportament. En justícia haurem d’acceptar que si no volem continuar l’explotació de la Terra com el venim fent haurem d’incorporar els costos que fins ara no hem imputat, per oblit o inconsciència, als productes, ben i serveis, que volem. Amb injustícia continuarem pagant el preu de la destrucció de la Terra i la ira dels ciutadans que viuen d’aquest comportament enganyós. Hauríem de dir, explicar, la veritat, tot el que hi ha, no una part.

L’exemple de la diferència de preu al mercat de les maduixes del Maresme i de les collides a Huelva, a tocar -o tocant- Doñana i els seus aqüífers, l’he fet servir moltes vegades. El preu de l’aigua, no imputat en les hortes del Llevant, a Múrcia; l’aqüífer prehistòric del campo de las Dalias, a Almería; els entorns de las lagunas de Ruidera, a Ciudad Real; ... El preu no imputat de la contaminació dels purins de les granges de porcs a Catalunya, seguint l’Eix Transversal; a l’Aragó, a Osca; les d’aviram, les de boví; ..., de com abastim de proteïna animal l’alimentació de la població urbana, i molt especialment de la classe treballadora.

Acabo de veure a la porta d’un establiment l’anunci d’un concurs de qui fa la millor hamburguesa d’Espanya. Menjar barat, de deseconomies públiques i guanys privats El canceller Bismark deia allò de les lleis i les salsitxes de Frankfurt, mai tant escaient a la formulació de les lleis i a la provisió de menjar.

Anem a un altre tema semblant, la circulació motoritzada. Durant temps els mitjans deien que no podia continuar creixent alhora que ens bombardejaven amb anuncis de vehicles de tota mena. Cal anar a peu, cal anar en bicicleta, ara en patinet, i alhora, perquè no compleix el seu somni de canviar de cotxe, de tenir-lo més nou, no l’il·lusiona?, li financem... Tornem-hi, hem explicat els “pros”, però no les “contres”.

Quan els ajuntaments posen mans a l’obra i volen reduir el flux de mobilitat motoritzada a les poblacions tots són remugaires que s’exclamen de que els canvien la ciutat, els carrers de la ciutat que sols fa 50 anys que han estat envaïts de ferros, plàstics i fums. Tornem-hi, en justícia haurem d’acceptar que hem d’anar cap ciutats més amables, hi ha molts exemples del que ja s’ha aconseguit, cada avenç, però, a tingut el seu cost i les seves queixes després esmorteïdes. Amb injustícia continuarem mantenint sistemes de mobilitat que ens són molt còmodes però que sabem que són nocius per la nostra salut i per la Terra. 

Hem fet canviar la percepció del temps per “guanyar” més vida, anant més de pressa, a quin preu? Ens ho diuen el metges. Però si vivim més temps que mai! Sí, i quant temps més viurem més temps que mai?

Què volem i com ho volem. Ho volem tot, volem mantenir el que hem assolit sense assumir els costos per tenir-ho.

Ser o no ser, heus aquí la qüestió. Això es va escriure fa molts anys, oi?

1 de febrer.

Sinuhé l’egipci.

Sinuhé l’egipci és una novel·la històrica del finés Mika Waltari que va ser molt popular arreu a finals del anys 40 i en els 50 del segle passat. Va ser adaptada al cine per Hollywood el 1954 i fa pocs dies la van passar, suposo tornar a passar, per la 2 de TVE al programa dels dilluns de “Días de cine clásico”. He de confessar que ni he llegit el llibre ni he vist la pel·lícula, però a casa hi ha afició al cine de la 2, el clàssic, l’espanyol i fins i tot a les pel·lícules rares europees.

Aquell dia, em vaig parar dret davant de la pantalla camí ja d’anar-me’n a joc i vaig veure’n una escena que em va fer intuir com un llampec la seva translació a la realitat econòmica d’avui.

El treballadors, segurament esclaus, arrossegaven els grans blocs de pedra sobre corrons per portar-los a peu d’obra de la construcció d’una piràmide. El capatàs, amb grans dots de comandament i autoritat, dirigia l’operació. Un dels esclaus s’entrebanca i, si no recordo malament, és trepitjat i mig esclafat per un corró, apartat i abandonat de qualsevol manera de la feina mal ferit. Crec que Sinuhé l’atent al marge. No recordo haver vist com continua l’escena, però si que vaig veure amb tota claredat el funcionament del capitalisme salvatge d’avui.

Estan construint una piràmide a la gloria del Faraó per quan es mori. El Faraó és un ser diví, acceptat com a sobrenatural pels seus súbdits de tot pèl: soldats, capatassos, escribes, sacerdots, comerciants, menestrals, pagesos, esclaus, ... que l’adoren de grat, per interès o per força. És, són els omnipotents i/o omnipresents “fons d’inversió”, que decideixen drets i vides. És “la Borsa”, un ser enigmàtic i poderós, ubic i invisible, del qui els mitjans parlen, que decideix per sobre de tot i al que s’obeeix o s’acata.

El capatàs que dirigeix la construcció té la seva translació als prepotents i obscens dirigents empresarials que comanden les gran empreses amb milionaris sous i privilegis per obtenir d’elles, al preu que sigui, els rendiment que esperen els “fons” que hi han invertit i que són els vers propietaris dels “negocis”. Els importen poc els treballadors que fan anar les màquines o transporten els productes. De fet, tampoc els importa gaire el producte ni d’on han sortit, i com, els materials, les pedres i les pedreres, per fabricar-lo. Estan per sobre de tothom al servei mercenari del ser suprem, el benefici, la piràmide.

Els treballadors quan no serveixen pel procés d’obtenir beneficis són decantats sense cap mirament i abandonats a la seva sort. Precarietat, contractes temporals, retribucions en “negre”, explotats,..., sols mà d’obra.

Sinuhé és l’ONG, els sindicat, l’administració pública, que intenta fer-se càrrec dels abandonats a la seva sort i procura, amb les eines, coneixements i recursos que té, guarir-los. Fent el que pot i moltes vegades més i tot.

El Faraó, però, els mercats, els “fons d’inversió”, la “Borsa”, hi són, existeixen, per la creença   també cal repetir, per grat, per interès o per força, de la gent. Es creu en la divinitat del Ser Superior al qui contribuïm a mantenir i engreixar. Les darreres noticies parlen de l’habilitat i l’èxit de les entitats bancaris de col·locar fons d’inversió entre els seus clients. Entre els seus clients que poden tenir recursos per col·locar, que estan interessats en mantenir al Faraó per tal que es construeixi piràmides a la seva major glòria.

La civilització egípcia va desaparèixer en el pou del temps. Desprès en van venir d’altres.

25 de gener.

Viure més lent.

Vaig agafar el llibre “Estripar la terra”, més pel subtítol  que l’acompanya “Contra les mentides del món rural”, sense fixar-me ni en l’editorial que el publicava, important moltes vegades, ni saben res de l’autor, Pol Dunyó i Ruhi de qui mai n’havia sentit a parlar. Ja em passa sovint a les llibreries. Als taulells m’atreuen llibres per alguna causa, pel nas potser. Ho he explicat. Aquesta vegada també vaig caure, a més del que buscava, en la temptació d’un altre títol de l'autor grec-suec Kallifatides: “El asedio de Troya”, ed. Galaxia Gutenberg, B-2020.

A casa, miro la compra. L’editorial del llibre petit és Raig verd, i l’autor és un xicot de Vilassar de Dalt, d’aquí al costat. És un pagès agroecològic que a les seves estones lliures escriu i ho fa -al meu entendre, que no en sóc gens entès- molt bé. Ell llaura amb tracció animal, amb unes bèsties que explica que són, han de ser, de la família. Creu en un altre món, millor en una altra societat, creu en la terra i la natura treballada, ben treballada per l’home. Creu en la vida i la mort, creu en la Vida.

“Un pagès o una pagesa és aquella persona que viu i treballa la terra i el que d’aquesta  en deriva, acompanyant els processos en que l’ésser humà i la natura muten i es desenvolupen conjuntament i interactuant-hi de forma continua.

.....

Prioritzar el resultat al procés condueix inevitablement al fracàs.”

Sí, és allà on anem col·lectivament, al fracàs. El procés ens importa poc, aquí o allà, net o brut, honrat o indecent, en blanc o en negre. Volem el resultat i que el puguem assolir com sigui.

“El futur, al meu entendre, haurà de ser més com la brasa i menys com el foc d’encenalls”

Ara es valora i es prima l’espetec i l’espectacle pirotècnic, no l’esforç i la continuïtat. Tot dura molt poc, el temps de cridar-te l’atenció i esvair-se, i a una altra cosa.

Al davant de cada capítol del llibre, en són sis, de diferent intensitat hi col·loca un curt poema, uns versos seus.

“Que curioses, les paraules. Descriptives

corprenedores exhaustives sorprenents minucioses

exasperants abstractes. Amb la capacitat de ser

llegides durant hores sense entendre’n res

o de transmetre la força colpidora d’un mot

en solitari.”

Aquest dies hem estat en mig d’un debat interessant i important sobre la ramaderia. Ell ho diu molt clar:

“Allò que es veu depèn dels ulls que s’ho miren.” I no ens decidim a fer res en concret. “Tot és per després o per a ja ho veurem, fins que ens esclati a la cara.”

....

“Ningú no contempla amb serenor plaent un mar d’hivernacles ni una nau industrial plena de pollastres.”

Avui, en un dissabte i a una hora rara, les 11 del matí, han organitzat una presentació el llibre a la biblioteca Antoni Comas de Mataró. Hi he anat, i li he preguntat públicament com viu, com ho viu, en mig del nostre món esbojarrat. No m’ha negat que amb angoixa, però també amb voluntat de presència.

La darrera frase del llibre: “Viure més lent”. És això, però no ho fem ni ho farem, i la Humanitat, no pas jo que ja no hi seré, anirà cap al desastre.

21 de gener.

Presentació acte llibre sobre l'aigua a Mataró.

 

Paraules d’obertura a l’acte de presentació del llibre de Rafael Montserrat.

 

Com a President del Consell d’Administració de la societat municipal Aigües de Mataró, S.A. em complau obrir aquest acte de presentació del llibre “El subministrament d’aigua a Mataró. Una mirada als últims quatre cents anys de gestió”, del Sr. Rafael Montserrat i Bartra que acabem d’editat a Dalmau editors.

Ens hagués agradat fer aquesta presentació en un acte públic en un local adient, però les circumstàncies pandèmiques que estem travessant no ho fan aconsellable i per no endarrerir el públic coneixement de l’existència de aquesta obra hem decidir fer-ho virtualment, ara en streaming, i tot seguit penjant-lo a la pàgina web de la companyia i a través de Mataró audiovisual. No obstant, si la situació millora, que així ho esperem tots, no descartem tornar a fer una presentació pública i presencial més endavant. Els formats tenen els seus requeriments i els seus temps als que esperem adaptar-nos avui i més endavant si és possible.

Enguany, 2022, es compleixen 100 anys de la nostra companyia tal com la coneixement avui. Però fins arribar a la seva constitució i a avui calia explicar més coses sobre l’abastament històric de l’aigua a la nostra ciutat i també explicar els esdeveniment d’aquest fet en aquests cent anys. Per aquesta raó ja fa un temps vam encarregar a una persona que coneix bé el tema, malgrat no ser un historiador professional, la redacció d’aquest llibre. El Sr. Rafael Montserrat tenia i té totes les condicions per portar a terme l’encàrrec ja que no debades  va ser el Gerent d’aquest empresa centenària trenta dels darrers anys.

Per presentar el resultat d’aquest treball i abans que l’autor ens l’expliqui succintament després, hem demanat al reconegut historiador mataroní Sr. Joan Giménez que en fes la seva glosa i valoració. Un historiador presentant el treball d’història d’un enginyer que va fer de la gestió de l’aigua la seva vida professional. Tancarà l’acte el Sr. David Bote, Alcalde President de l’Excm. Ajuntament de Mataró com a responsable últim de la propietat de l’empresa.

Intentarem, donades les circumstàncies varies de l’actualitat, celebrar de forma escaient aquest 100 anys d’Aigües de Mataró S.A. municipal, de les que aquesta presentació n’és una mostra. El llibre es repartirà en primer lloc a totes aquelles persones que han tingut a veure amb la companyia en els darrers anys: administradors, treballadors, proveïdors, i representats dels ciutadans i ciutadanes abonats que en són els propietaris i clients. També a les entitats ciutadanes i professionals, arxius, biblioteques i escoles de la nostra ciutats i d’arreu del país que han de disposar, guardar i transmetre  -creiem- el coneixement que se’n surt de l’obra.

Sense més, cedeixo la paraula al Sr. Joan Giménez tot agraint-li l’acceptació de la seva presencia en aquest acte.

 

19 de gener.

Déu meu, quin cap de setmana. Quanta tristesa.

Divendres, tot sortint d’un enterrament, feia poc d’un altre, m’arriba la noticia d’un nou traspàs del meu entorn.

S’ha mort en José (Jose) de Francisco. Actualment era el cap de gabinet de la Presidenta del Congrés dels Diputats, la companya Meritxell Batet. Jo el vaig conèixer i tractar en els meus anys de diputat a Madrid (2004-2007). Ell va ser llavors Director General de Relacions amb Les Corts, era l’enllaç entre el Govern i el Parlament, l’executiu i el legislatiu. Lògicament, la relació entre ell i els diferents portaveus parlamentaris del partit que donava suport al Govern era molt estreta. Em vaig fer força amb ell i puc dir que era una persona afable i que feia fàcil la feina. Ja jo jubilat vam perdre contacte, normal. Sempre va estar lligat a la vida parlamentària i a les feines del GPS. No fa pas gaire ens vam tornar a trobar per les xarxes i van reanimar virtualment la relació, contents ambdós. Sabia que era un puntal en la feina de la Meritxell a qui al traslladar-hi abans d’ahir el condol em va contestar amb el títol del article que va publicar a la premsa l’endemà: “Una pena infinita”. Era encara jove, una malaltia que semblava haver superat temps enrere se l’acabat emportant. D.E.P.

Tot seguit m’arriba una altra mala nova, en Jordi Maluquer ha traspassat. Amb en Maluquer vaig tenir-hi relacions quan jo era alcalde i ell Director General de Música, Teatre i Cinema del Departament de Cultura de la Generalitat en temps en que les relacions institucionals eren veres i no estaven enverinades pel sectarisme polític actual. Home de tarannà dialogant, veí maresmenc, a Cabrera de Mar, va acompanyar a la Corporació municipal a la Missa de Les Santes de l’any 1985, l’any dels ministres Lluch i Majó. Més endavant seria President del Consell Assessor de El Punt del Maresme. La M. José Recoder, que va precedir-lo en aquest càrrec el qualifica en una piulada de seriós, educat, amb criteri, adjectius que subscric plenament en la curta però sempre cordial relació que tinguérem. D.E.P.

El dissabte a la mitja tarda, la més inesperada. En Xevi Comas em fa saber la notícia. Ahir en Carles Forns va sortir com cada divendres en bicicleta, a la nit ha tingut un ictus, no s’ha pogut fer res i s’ha mort. Impacte. No és que tinguérem grans relacions, però en tinguérem. Era de la meva generació, uns anys, pocs, més gran (77). Ha estat un conegut metge traumatòleg amb qui jo mateix i algun membre de la meva família hem passat consulta en algun moment o altre, em sembla que ben valorat en la seva feina. Practicant esportista fins el final, recomanava: Manel, bicicleta! La seva peculiar concepció política no ens va acostar mai, ans al contrari. Militant comunista primer (PSUC i PCC), sindicalista de CC.OO. ja en el 1975 quan amb en Xavier Trias representen els metges (em sembla que del Vall d’Hebró, o potser ja de Can Ruti, no ho sé) a una reunió a Madrid. Va ser regidor a l’Ajuntament de Mataró (1987-1991) en la sorprenent llista que va presentar CiU a les eleccions del 1987, com a independent, amb alguna anècdota curiosa del seu comportament en els Plens municipals. Ha estat un referent de la desorientació política que van tenir, i encara tenen, alguns dels membres actius i compromesos de la seva (la meva) generació davant del canvi de les preguntes actuals amb les seves respostes antigues, sense trobar, però, gaires sortides. Va acompanyar, tornat als seus orígens comunistes, si és que mai els havia deixat, a les llistes d’Alternativa Vecinal en unes eleccions municipals. La darrera giragonsa fou participar activament en l’impuls de la singular proposta de Procés Constituent a la nostra ciutat. L’escassa acceptació ciutadana de les seves posicions no va minvar mai les seves conviccions i el seu posat enfurrunyat vers la política establerta del que sempre feia gala amb l’escut de la bandera republicana a la solapa. Un altra element del meu paisatge ciutadà que desapareix sobtadament. D.E.P.

Mentre em disposo a escriure aquestes ratlles m’arriba la darrera mala noticia. S’ha mort una veïna de casa, de Cabrils, l’Elena Casanovas, una de les filles de l’Alfredu de Cal Manyà.   Sols tenia cinquanta anys. La malaltia se li va aferrar fa ja un temps i ha estat batallant amb ella fins ara que ha finit. Amb el seu pare, traspassat tampoc fa pas gaire, vam jugar de petits ja que érem veïns, les darreres cases de La Sagrera, ell una mica més gran. La Maria, la seva mare, ens va donar notícies de com anava evolucionant encara no fa pocs dies a dalt la pujada a la porta de casa, de Can Mon. També descansa en pau, Elena. Una abraçada, Maria, espòs i filles. Lamentablement es van aclarint els meus entorns d’infant cabrilenc.

Tots, grans o joves, previsiblement segur, o sobtadament potser, fem camí fins que la vella Dama ens vingui a buscar.

No comencem bé l’any, mal cap de setmana.

16 de gener.

Malauradament he d'afegir un altre nom. Tot mirant el difunts del Tanatori per anar a donar el condol a les famílies he vist el nom d’Apolonia Heredia. El nom és poc freqüent i per l’edat... Serà la vídua de l’Antonio Granados? Doncs, si.  L’Antonio Granados, traspassat també ara fa més de quatre anys, era el President del Club Ciclista Iluro i va ser qui ja fa molts anys, una trentena, em va introduir al ciclisme de carretera i em va apuntar a la seva entitat. L’administració del club era una cosa molt casolana que la portava el President directament i molts anys vaig anar a pagar la quota de soci a la perruqueria mixta que regentava amb la seva muller al Passeig del Desvio, cal dir que professionalment ell era barber, perruquer en diuen ara. Perruqueria Antonio y Apolonia. Si ell no hi era l’Apolonia sabia on estaven els carnets i s’encarregava del cobrament. Ell va morir d’un infart, ella ara d’una malaltia declarada fa temps. No era pas gran (68). Una altre imatge de la meva vida que s’esvaeix. D.E.P.

17 de gener.

Mares.

David, un dia -fa temps- et vaig explicar com estava la meva mare de cofoia de que el seu fill petit fos l’alcalde de Mataró. Com patia per l’exposició pública que aquests càrrec comportava i com em defensava de les maledicències que es deien a les botigues de la plaça.

Em vas demanar que ho escrivís i li enviés a la teva mare ja que ella no veia clar el camí pel que t’endinsaves i que et portaria a ser també Alcalde de Mataró.

Tinc present que no vaig fer el que em demanares. Per mandra, o potser per pudor de posar per escrit el que t’havia dit de paraula. En tinc deute. Ara, però, ella ja no hi és. D.E.P.

Estic segur que la teva mare, com la meva, n’estava de tu, del seu fill petit. Aquell infant que havia parit, aquell nen que havia fet créixer, aquell jove que va anar a estudiar a Salamanca, aquell home que sobresortint dels seus orígens familiars havia fet carrera acadèmica i política. Segur que veia des de la talaia de l’edat que ella havia reeixit en alguna cosa important. No li va ser fàcil la vida, desplaçada dels seus orígens, perdent massa aviat la companyia de l’espòs i haver de fer sola encara un llarg camí, malalta al final.

Vés a saber, si en algun lloc, en algun temps, la Teresita li sortirà a l’encontre, la saludarà tot dient-li: “Conxa, hola, soc la mare de l’Alcalde Mas. Encantada de conèixer-te. Anem a fer un cafetó?”.  I del bracet aniran a rivalitzar cordialment sobre les meravelles dels seus respectius fills.

La meva mare era per a mi molt maca, com la teva per a tu i com per a tothom les seves. Ploro per la meva mare, ploro per la teva. Surt el sol.

Una abraçada, David.

12 de gener.