Sinuhé l’egipci.

Sinuhé l’egipci és una novel·la històrica del finés Mika Waltari que va ser molt popular arreu a finals del anys 40 i en els 50 del segle passat. Va ser adaptada al cine per Hollywood el 1954 i fa pocs dies la van passar, suposo tornar a passar, per la 2 de TVE al programa dels dilluns de “Días de cine clásico”. He de confessar que ni he llegit el llibre ni he vist la pel·lícula, però a casa hi ha afició al cine de la 2, el clàssic, l’espanyol i fins i tot a les pel·lícules rares europees.

Aquell dia, em vaig parar dret davant de la pantalla camí ja d’anar-me’n a joc i vaig veure’n una escena que em va fer intuir com un llampec la seva translació a la realitat econòmica d’avui.

El treballadors, segurament esclaus, arrossegaven els grans blocs de pedra sobre corrons per portar-los a peu d’obra de la construcció d’una piràmide. El capatàs, amb grans dots de comandament i autoritat, dirigia l’operació. Un dels esclaus s’entrebanca i, si no recordo malament, és trepitjat i mig esclafat per un corró, apartat i abandonat de qualsevol manera de la feina mal ferit. Crec que Sinuhé l’atent al marge. No recordo haver vist com continua l’escena, però si que vaig veure amb tota claredat el funcionament del capitalisme salvatge d’avui.

Estan construint una piràmide a la gloria del Faraó per quan es mori. El Faraó és un ser diví, acceptat com a sobrenatural pels seus súbdits de tot pèl: soldats, capatassos, escribes, sacerdots, comerciants, menestrals, pagesos, esclaus, ... que l’adoren de grat, per interès o per força. És, són els omnipotents i/o omnipresents “fons d’inversió”, que decideixen drets i vides. És “la Borsa”, un ser enigmàtic i poderós, ubic i invisible, del qui els mitjans parlen, que decideix per sobre de tot i al que s’obeeix o s’acata.

El capatàs que dirigeix la construcció té la seva translació als prepotents i obscens dirigents empresarials que comanden les gran empreses amb milionaris sous i privilegis per obtenir d’elles, al preu que sigui, els rendiment que esperen els “fons” que hi han invertit i que són els vers propietaris dels “negocis”. Els importen poc els treballadors que fan anar les màquines o transporten els productes. De fet, tampoc els importa gaire el producte ni d’on han sortit, i com, els materials, les pedres i les pedreres, per fabricar-lo. Estan per sobre de tothom al servei mercenari del ser suprem, el benefici, la piràmide.

Els treballadors quan no serveixen pel procés d’obtenir beneficis són decantats sense cap mirament i abandonats a la seva sort. Precarietat, contractes temporals, retribucions en “negre”, explotats,..., sols mà d’obra.

Sinuhé és l’ONG, els sindicat, l’administració pública, que intenta fer-se càrrec dels abandonats a la seva sort i procura, amb les eines, coneixements i recursos que té, guarir-los. Fent el que pot i moltes vegades més i tot.

El Faraó, però, els mercats, els “fons d’inversió”, la “Borsa”, hi són, existeixen, per la creença   també cal repetir, per grat, per interès o per força, de la gent. Es creu en la divinitat del Ser Superior al qui contribuïm a mantenir i engreixar. Les darreres noticies parlen de l’habilitat i l’èxit de les entitats bancaris de col·locar fons d’inversió entre els seus clients. Entre els seus clients que poden tenir recursos per col·locar, que estan interessats en mantenir al Faraó per tal que es construeixi piràmides a la seva major glòria.

La civilització egípcia va desaparèixer en el pou del temps. Desprès en van venir d’altres.

25 de gener.

Viure més lent.

Vaig agafar el llibre “Estripar la terra”, més pel subtítol  que l’acompanya “Contra les mentides del món rural”, sense fixar-me ni en l’editorial que el publicava, important moltes vegades, ni saben res de l’autor, Pol Dunyó i Ruhi de qui mai n’havia sentit a parlar. Ja em passa sovint a les llibreries. Als taulells m’atreuen llibres per alguna causa, pel nas potser. Ho he explicat. Aquesta vegada també vaig caure, a més del que buscava, en la temptació d’un altre títol de l'autor grec-suec Kallifatides: “El asedio de Troya”, ed. Galaxia Gutenberg, B-2020.

A casa, miro la compra. L’editorial del llibre petit és Raig verd, i l’autor és un xicot de Vilassar de Dalt, d’aquí al costat. És un pagès agroecològic que a les seves estones lliures escriu i ho fa -al meu entendre, que no en sóc gens entès- molt bé. Ell llaura amb tracció animal, amb unes bèsties que explica que són, han de ser, de la família. Creu en un altre món, millor en una altra societat, creu en la terra i la natura treballada, ben treballada per l’home. Creu en la vida i la mort, creu en la Vida.

“Un pagès o una pagesa és aquella persona que viu i treballa la terra i el que d’aquesta  en deriva, acompanyant els processos en que l’ésser humà i la natura muten i es desenvolupen conjuntament i interactuant-hi de forma continua.

.....

Prioritzar el resultat al procés condueix inevitablement al fracàs.”

Sí, és allà on anem col·lectivament, al fracàs. El procés ens importa poc, aquí o allà, net o brut, honrat o indecent, en blanc o en negre. Volem el resultat i que el puguem assolir com sigui.

“El futur, al meu entendre, haurà de ser més com la brasa i menys com el foc d’encenalls”

Ara es valora i es prima l’espetec i l’espectacle pirotècnic, no l’esforç i la continuïtat. Tot dura molt poc, el temps de cridar-te l’atenció i esvair-se, i a una altra cosa.

Al davant de cada capítol del llibre, en són sis, de diferent intensitat hi col·loca un curt poema, uns versos seus.

“Que curioses, les paraules. Descriptives

corprenedores exhaustives sorprenents minucioses

exasperants abstractes. Amb la capacitat de ser

llegides durant hores sense entendre’n res

o de transmetre la força colpidora d’un mot

en solitari.”

Aquest dies hem estat en mig d’un debat interessant i important sobre la ramaderia. Ell ho diu molt clar:

“Allò que es veu depèn dels ulls que s’ho miren.” I no ens decidim a fer res en concret. “Tot és per després o per a ja ho veurem, fins que ens esclati a la cara.”

....

“Ningú no contempla amb serenor plaent un mar d’hivernacles ni una nau industrial plena de pollastres.”

Avui, en un dissabte i a una hora rara, les 11 del matí, han organitzat una presentació el llibre a la biblioteca Antoni Comas de Mataró. Hi he anat, i li he preguntat públicament com viu, com ho viu, en mig del nostre món esbojarrat. No m’ha negat que amb angoixa, però també amb voluntat de presència.

La darrera frase del llibre: “Viure més lent”. És això, però no ho fem ni ho farem, i la Humanitat, no pas jo que ja no hi seré, anirà cap al desastre.

21 de gener.

Presentació acte llibre sobre l'aigua a Mataró.

 

Paraules d’obertura a l’acte de presentació del llibre de Rafael Montserrat.

 

Com a President del Consell d’Administració de la societat municipal Aigües de Mataró, S.A. em complau obrir aquest acte de presentació del llibre “El subministrament d’aigua a Mataró. Una mirada als últims quatre cents anys de gestió”, del Sr. Rafael Montserrat i Bartra que acabem d’editat a Dalmau editors.

Ens hagués agradat fer aquesta presentació en un acte públic en un local adient, però les circumstàncies pandèmiques que estem travessant no ho fan aconsellable i per no endarrerir el públic coneixement de l’existència de aquesta obra hem decidir fer-ho virtualment, ara en streaming, i tot seguit penjant-lo a la pàgina web de la companyia i a través de Mataró audiovisual. No obstant, si la situació millora, que així ho esperem tots, no descartem tornar a fer una presentació pública i presencial més endavant. Els formats tenen els seus requeriments i els seus temps als que esperem adaptar-nos avui i més endavant si és possible.

Enguany, 2022, es compleixen 100 anys de la nostra companyia tal com la coneixement avui. Però fins arribar a la seva constitució i a avui calia explicar més coses sobre l’abastament històric de l’aigua a la nostra ciutat i també explicar els esdeveniment d’aquest fet en aquests cent anys. Per aquesta raó ja fa un temps vam encarregar a una persona que coneix bé el tema, malgrat no ser un historiador professional, la redacció d’aquest llibre. El Sr. Rafael Montserrat tenia i té totes les condicions per portar a terme l’encàrrec ja que no debades  va ser el Gerent d’aquest empresa centenària trenta dels darrers anys.

Per presentar el resultat d’aquest treball i abans que l’autor ens l’expliqui succintament després, hem demanat al reconegut historiador mataroní Sr. Joan Giménez que en fes la seva glosa i valoració. Un historiador presentant el treball d’història d’un enginyer que va fer de la gestió de l’aigua la seva vida professional. Tancarà l’acte el Sr. David Bote, Alcalde President de l’Excm. Ajuntament de Mataró com a responsable últim de la propietat de l’empresa.

Intentarem, donades les circumstàncies varies de l’actualitat, celebrar de forma escaient aquest 100 anys d’Aigües de Mataró S.A. municipal, de les que aquesta presentació n’és una mostra. El llibre es repartirà en primer lloc a totes aquelles persones que han tingut a veure amb la companyia en els darrers anys: administradors, treballadors, proveïdors, i representats dels ciutadans i ciutadanes abonats que en són els propietaris i clients. També a les entitats ciutadanes i professionals, arxius, biblioteques i escoles de la nostra ciutats i d’arreu del país que han de disposar, guardar i transmetre  -creiem- el coneixement que se’n surt de l’obra.

Sense més, cedeixo la paraula al Sr. Joan Giménez tot agraint-li l’acceptació de la seva presencia en aquest acte.

 

19 de gener.

Déu meu, quin cap de setmana. Quanta tristesa.

Divendres, tot sortint d’un enterrament, feia poc d’un altre, m’arriba la noticia d’un nou traspàs del meu entorn.

S’ha mort en José (Jose) de Francisco. Actualment era el cap de gabinet de la Presidenta del Congrés dels Diputats, la companya Meritxell Batet. Jo el vaig conèixer i tractar en els meus anys de diputat a Madrid (2004-2007). Ell va ser llavors Director General de Relacions amb Les Corts, era l’enllaç entre el Govern i el Parlament, l’executiu i el legislatiu. Lògicament, la relació entre ell i els diferents portaveus parlamentaris del partit que donava suport al Govern era molt estreta. Em vaig fer força amb ell i puc dir que era una persona afable i que feia fàcil la feina. Ja jo jubilat vam perdre contacte, normal. Sempre va estar lligat a la vida parlamentària i a les feines del GPS. No fa pas gaire ens vam tornar a trobar per les xarxes i van reanimar virtualment la relació, contents ambdós. Sabia que era un puntal en la feina de la Meritxell a qui al traslladar-hi abans d’ahir el condol em va contestar amb el títol del article que va publicar a la premsa l’endemà: “Una pena infinita”. Era encara jove, una malaltia que semblava haver superat temps enrere se l’acabat emportant. D.E.P.

Tot seguit m’arriba una altra mala nova, en Jordi Maluquer ha traspassat. Amb en Maluquer vaig tenir-hi relacions quan jo era alcalde i ell Director General de Música, Teatre i Cinema del Departament de Cultura de la Generalitat en temps en que les relacions institucionals eren veres i no estaven enverinades pel sectarisme polític actual. Home de tarannà dialogant, veí maresmenc, a Cabrera de Mar, va acompanyar a la Corporació municipal a la Missa de Les Santes de l’any 1985, l’any dels ministres Lluch i Majó. Més endavant seria President del Consell Assessor de El Punt del Maresme. La M. José Recoder, que va precedir-lo en aquest càrrec el qualifica en una piulada de seriós, educat, amb criteri, adjectius que subscric plenament en la curta però sempre cordial relació que tinguérem. D.E.P.

El dissabte a la mitja tarda, la més inesperada. En Xevi Comas em fa saber la notícia. Ahir en Carles Forns va sortir com cada divendres en bicicleta, a la nit ha tingut un ictus, no s’ha pogut fer res i s’ha mort. Impacte. No és que tinguérem grans relacions, però en tinguérem. Era de la meva generació, uns anys, pocs, més gran (77). Ha estat un conegut metge traumatòleg amb qui jo mateix i algun membre de la meva família hem passat consulta en algun moment o altre, em sembla que ben valorat en la seva feina. Practicant esportista fins el final, recomanava: Manel, bicicleta! La seva peculiar concepció política no ens va acostar mai, ans al contrari. Militant comunista primer (PSUC i PCC), sindicalista de CC.OO. ja en el 1975 quan amb en Xavier Trias representen els metges (em sembla que del Vall d’Hebró, o potser ja de Can Ruti, no ho sé) a una reunió a Madrid. Va ser regidor a l’Ajuntament de Mataró (1987-1991) en la sorprenent llista que va presentar CiU a les eleccions del 1987, com a independent, amb alguna anècdota curiosa del seu comportament en els Plens municipals. Ha estat un referent de la desorientació política que van tenir, i encara tenen, alguns dels membres actius i compromesos de la seva (la meva) generació davant del canvi de les preguntes actuals amb les seves respostes antigues, sense trobar, però, gaires sortides. Va acompanyar, tornat als seus orígens comunistes, si és que mai els havia deixat, a les llistes d’Alternativa Vecinal en unes eleccions municipals. La darrera giragonsa fou participar activament en l’impuls de la singular proposta de Procés Constituent a la nostra ciutat. L’escassa acceptació ciutadana de les seves posicions no va minvar mai les seves conviccions i el seu posat enfurrunyat vers la política establerta del que sempre feia gala amb l’escut de la bandera republicana a la solapa. Un altra element del meu paisatge ciutadà que desapareix sobtadament. D.E.P.

Mentre em disposo a escriure aquestes ratlles m’arriba la darrera mala noticia. S’ha mort una veïna de casa, de Cabrils, l’Elena Casanovas, una de les filles de l’Alfredu de Cal Manyà.   Sols tenia cinquanta anys. La malaltia se li va aferrar fa ja un temps i ha estat batallant amb ella fins ara que ha finit. Amb el seu pare, traspassat tampoc fa pas gaire, vam jugar de petits ja que érem veïns, les darreres cases de La Sagrera, ell una mica més gran. La Maria, la seva mare, ens va donar notícies de com anava evolucionant encara no fa pocs dies a dalt la pujada a la porta de casa, de Can Mon. També descansa en pau, Elena. Una abraçada, Maria, espòs i filles. Lamentablement es van aclarint els meus entorns d’infant cabrilenc.

Tots, grans o joves, previsiblement segur, o sobtadament potser, fem camí fins que la vella Dama ens vingui a buscar.

No comencem bé l’any, mal cap de setmana.

16 de gener.

Malauradament he d'afegir un altre nom. Tot mirant el difunts del Tanatori per anar a donar el condol a les famílies he vist el nom d’Apolonia Heredia. El nom és poc freqüent i per l’edat... Serà la vídua de l’Antonio Granados? Doncs, si.  L’Antonio Granados, traspassat també ara fa més de quatre anys, era el President del Club Ciclista Iluro i va ser qui ja fa molts anys, una trentena, em va introduir al ciclisme de carretera i em va apuntar a la seva entitat. L’administració del club era una cosa molt casolana que la portava el President directament i molts anys vaig anar a pagar la quota de soci a la perruqueria mixta que regentava amb la seva muller al Passeig del Desvio, cal dir que professionalment ell era barber, perruquer en diuen ara. Perruqueria Antonio y Apolonia. Si ell no hi era l’Apolonia sabia on estaven els carnets i s’encarregava del cobrament. Ell va morir d’un infart, ella ara d’una malaltia declarada fa temps. No era pas gran (68). Una altre imatge de la meva vida que s’esvaeix. D.E.P.

17 de gener.

Mares.

David, un dia -fa temps- et vaig explicar com estava la meva mare de cofoia de que el seu fill petit fos l’alcalde de Mataró. Com patia per l’exposició pública que aquests càrrec comportava i com em defensava de les maledicències que es deien a les botigues de la plaça.

Em vas demanar que ho escrivís i li enviés a la teva mare ja que ella no veia clar el camí pel que t’endinsaves i que et portaria a ser també Alcalde de Mataró.

Tinc present que no vaig fer el que em demanares. Per mandra, o potser per pudor de posar per escrit el que t’havia dit de paraula. En tinc deute. Ara, però, ella ja no hi és. D.E.P.

Estic segur que la teva mare, com la meva, n’estava de tu, del seu fill petit. Aquell infant que havia parit, aquell nen que havia fet créixer, aquell jove que va anar a estudiar a Salamanca, aquell home que sobresortint dels seus orígens familiars havia fet carrera acadèmica i política. Segur que veia des de la talaia de l’edat que ella havia reeixit en alguna cosa important. No li va ser fàcil la vida, desplaçada dels seus orígens, perdent massa aviat la companyia de l’espòs i haver de fer sola encara un llarg camí, malalta al final.

Vés a saber, si en algun lloc, en algun temps, la Teresita li sortirà a l’encontre, la saludarà tot dient-li: “Conxa, hola, soc la mare de l’Alcalde Mas. Encantada de conèixer-te. Anem a fer un cafetó?”.  I del bracet aniran a rivalitzar cordialment sobre les meravelles dels seus respectius fills.

La meva mare era per a mi molt maca, com la teva per a tu i com per a tothom les seves. Ploro per la meva mare, ploro per la teva. Surt el sol.

Una abraçada, David.

12 de gener.

Balanç de l’any, ciclista.

Pel maig vaig fer un escrit explicant el què era la T.A.M. (taxa anual mòbil) i com l’havia fet servir al llarg de la meva vida professional. Ara l’he recuperat d’on l’havia desat i la publico en aquest blog penjant-la en la data en que la vaig fer.

Avui, 31 de desembre, he sortir a fer cames amb bicicleta. El dia era molt bo, solet, bona temperatura. El recorregut ha estat curt ja que havíem d’anar al mercat, l’últim de l’any.  En Quico, el nostre pagès de referència, ens ha dit que la setmana que ve no vindria el divendres i que el proper dissabte tampoc vindria. Clar, el proper dissabte és demà, cap d’any, i la setmana que ve ja hi haurà mercat normal els dissabtes.

Resumeixo el que ha estat l’any ciclista per a mi. Déu n’hi do. Mai havia fet tants kilòmetres, la bicicleta (ja amb motor elèctric) m’ha ajudat. He fet alguna de les fites que volia i que vaig explicar que pretenia a l’escrit de la T.A.M. Veurem l’any vinent què soc capaç de fer. Aquí hi ha les dades.

Com es pot veure dels números i de la primera gràfica, les dades de cada mes, l’evolució és molt irregular. El 2019 va ser dolent, ja ho sé i sé el perquè. Hi ha a més el forat, el buit, del març i de l’abril del 2020, el temps del confinament. Però a la sortida d’estar tancats la corba comença  a enfilar-se.

N’hi ha que han cercat una taula en una terrassa d’un bar per desfogar-se i treure cabòries. Pel que es veu el que vaig fer jo va ser agafar la bicicleta i fer kilòmetres.

He tingut dos bons companys. En Xevi pel Passeig Marítim, i ara més enllà fins a Vilassar  de Mar tot contravenint les indicacions de que no es pot passar pel nou pas obert per la protecció de la via, i en José Mª que cada dia festiu m’acompanya i m’aconsella per les carreteres properes (i no tant properes).

 La T.A.M. del 2020 i del 2021, la segona gràfica, és creixent encara que sembla que hi ha un sostre que s’assoleix cap a mitjans d’aquest any. Dels 1.843 km. del 2019 (any difícil pera mi), fins els 3.221 d’enguany hi ha un increment del 75%. Psicològicament la pandèmia no m’ha afectat, ans al contrari, em trobo més be que mai, deu ser una qúestió de l'edat.

31 de desembre. Cal tancar i anar a buscar les coses que falten per celebrar-ho.

Reflexió en clau urbanística.

Situem-nos en l’actual moment històric i les seves circumstàncies al nostre espai socioeconòmic. Estructural: el desenvolupament de la societat de la informació i la comunicació (vaja, les TIC’s). Conjuntural: la pandèmia (esperem que ho sigui de conjuntural, encara que deixarà rastre).

Si sé què desitjo adquirir, bens o serveis de qualsevol mena, és a dir la demanda, i ho tinc a l’abast d’uns clics d’un dels meus possibles ordinadors en qualsevol dels seus formats; si els possibles proveïdors me’ls poden proporcionar i portar directament a casa meva, és a dir l’oferta ¿Perquè serveixen  molts dels establiments comercials tradicionals (bé, potser fins i tot els no tant tradicionals)?

Certament la distribució comercial, el comerç, té i tindrà llarga vida. El mercat directe entre compradors i venedors, l’intercanvi antic, va ser superat pels comerciants i no és previsible que torni en tota la seva puritat. Però..., ningú pas pensava, dels comuns mortals, a començaments d’aquest segle que la distribució comercial evolucionaria tant ràpidament. I d’això tant sols fa vint anys!

El contacte directe entre demandants (compradors) i oferents (venedors) estalvia moltes baules de la cadena de distribució, o les sacseja fortament. Qui hi guanya és la logística que amb els avenços tecnològics pot oferir costos i temps molt més avantatjosos que la distribució convencional. La pressió sobre els marges comercials o la recerca per mantenir els nivells de benefici (i la miopia de molts “empresaris”) comporta l’empobriment, econòmic i cultural, de les velles formes de dependents/es. Hi ha demanda captiva, per edat, per cultures, per coneixements tecnològics. Però hi ha demanda  independent i voluble, també per edats, cultures i coneixements tecnològics. L’una va camí d’escolar-ser, segur que no en un termini curt, l’altra va camí de consolidar-se, ves a saber sinó molt ràpidament.

Tot això ens ha de portar a replantejar allò que ens els plans d’urbanisme de les ciutats se’n deia el “terciari”. Més enllà de les reserves de sòl pel primari, bàsicament l’agricultura; pel desenvolupament del secundari, la indústria; el terciari era un calaix de sastre on hi havia cabuda pel que restava de l’activitat econòmica, que ara ha esdevingut la principal. Les industries extractives, ara i aquí, ja són residuals i la industria poc rellevant. Deixem a part els equipaments, bàsicament públics, però ara ja també privats (en sanitat, en educació, ...). ¿Com hem de pensar en les qualificacions de terciari que poden barrejar-se  sense problemes amb les residencials? ¿Com hem de pensar en els centres de distribució logística que precisa el seus espais, i en la pròpia posterior logística als carrers i espais de les nostres ciutats? ¿Com hem de pensar els centres històrics encara reductes comercials? ¿Què quedarà dels “eixos comercials”? ¿Com haurem d’ordenar la circulació de la distribució a la menuda?

Els Plans d’urbanisme del segle passat ja fa temps que són obsolets. Els canviem ja? Regulem i ordenem l’activitat de la distribució comercial d’avui, o deixem la lliure acció intempestiva dels “mercats”?

29 de desembre.

Sopar de Nadal. Aquest any tampoc.

Als meus amics de Caldetes.

El sopar de Nadal -Nochebuena- és, ara i aquí, una tradició importada no fa pas massa anys. Més enllà de la Missa del Gall potser es feia un petit ressopó. En recordo un amb els meus pares a un restaurant a peu de carretera a Breda baixant de l’església de Riells del Montseny on hi havia de rector el poeta vilassarenc Mossèn Pere Ribot. Deuria ser a començaments dels anys 60 del segle passat.

Ara és una perfecta excusa per reunir-se amb entranyables amics i fer un bon àpat preludi de les taules familiars de Nadal i Sant Esteve: escudella, carn d’olla, pollastre; canelons, capons farcits; neules i torrons (i àdhuc polvorons) ben regat amb vins de Rioja, caves del Penedès i un bon espirituós (millor escocès) per ajudar a pair.

Enguany, atenent les hipotètiques conseqüències pernicioses derivades d’aplegar “bombolles” diferents entre persones de risc, aquest sopar de Nadal l’hem tornat a ajornat per més endavant si la situació millora. Potser el farem quan ja faci bon temps i puguem estar  a l’aire lliure amb una bona costellada, sardinada o graellada de verdures.

Mentre tant, demà, el celebrarem en la intimitat (quants menys millor i ben propers) i no ens preocuparem gaire del menjar, tot plegat era una excusa. En el fons, els bons plats servits a la taula sols són l’anècdota per compartir l’amistat i la vida.

23 de desembre.

Nadala '21.

 

En defensa del nom de Josep Garcia Oliver.

El segle XIX espanyol és paradigmàtic de l’aferrissada lluita entre els que volien conservar com fos la vida i els costums de “sempre” i els que maldaven per canviar-les i adaptar-se als “nous temps”. Des de la Guerra del Francès, tres guerres carlines, cops d’estat, una reina destronada, un nou rei estranger que abdica, una República amb quatre presidents i un dictador en dos anys, el cantonalisme, i una altra Restauració a cop de sabre. Període turbulent que no sols es dona a casa nostra. Als països veïns, Déu ni do. És el traspàs de l’Antic Règim.

En aquest marc hem de situar la figura de Josep Garcia Oliver (1834-1883). Provinent d’una família menestral, autodidacte, acreditat fabricant tèxtil, és l’impulsor d’un seguit d’iniciatives progressistes -per aquells temps- importants per a la ciutat de Mataró. Promotor i secretari perpetu de La Societad de Amigos de la Instrucción, coneguda popularment com Ateneo Mataronés, i de la Biblioteca Popular. Iniciador de la Caixa d’Estalvis de Mataró, Alcalde de la ciutat diverses vegades, Diputat a Corts, amic de la cooperativa Obrera Mataronense. El seu retrat penja a la Galeria de Mataronins Il·lustres a la Casa de la Ciutat.

La ciutat no li ha estat gaire generosa en reconeixement públic, sols dona nom a un simple passatge al confí de l’eixample de Llevant, al Ravalet, prop ja del barri de l’Havana.

La trista desaparició de la Caixa Laietana -no oblidem que al mateix temps i pels mateixos motius que totes les Caixes catalanes- no ha d’entelar el record de la seva Biblioteca Popular -continuadora de la de Garcia Oliver-, durant molts anys a la Plaça de Santa Anna, on molts mataronins vam passar-hi hores a la seva sala descobrint el plaer de la lectura, o estudiant-hi, en temps molt grisos i aprofitàrem també per gaudir de la sala d’exposicions del primer pis. Recordem la bibliotecària, Sra. Pilar Cuadrada, i el seu director “Taio” Mayol. Les generacions més joves han conegut la nova ubicació i altres noms, que tenim presents, que eficientment els ajudaren a introduir-se en el món de les lletres i l’estudi.

Ara farà 50 anys, el 1972, la Caixa d’Estalvis Laietana, per fer la felicitació de Nadal, va reeditar un opuscle que havia fet la impremta Abadal el 1867 -un any abans de la Revolución Gloriosa-: “Memoria anual del Ateneo Mataronés leida en sesión pública del día 17 de febrero de 1867, por su Secretario Perpetuo Don José García Oliver”. Val la pena rellegir-la, contextualitzant-la degudament, i convindria tornar-ne a fer difusió.

Per això, el traspàs ara de la biblioteca de la desapareguda Caixa Laietana a l’Ajuntament és un moment adient per retre justícia ciutadana a aquest prohom mataroní.

Biblioteca Popular Josep Garcia Oliver honraria a la ciutat i als que en temps pretèrits la van fer créixer.  

Mataró, 11 de desembre de 2021.

L’ús de l’espai públic.*

*escrit per aquesta entrada fet ja fa dies.

Als anys noranta del segle passat l’Ajuntament va tirar endavant el desenvolupament urbanístic de la part nord-est de la ciutat. Els sectors de Camí de la Serra, Can Solaret, Figuera Major, Vista Alegre est,... Aquest actuació va permetre dotar a la ciutat de nous espais públics i equipaments, a més del sòl privat corresponent. Així van néixer dues artèries circulatòries importants: la Ronda Frederic Mistral que completava a llevant les rondes intermèdies i la Ronda dels Països Catalans que tancava la ciutat per dalt a tocar de la variant de l’autopista. També van sorgir nous parcs, del Nord, de Créteil, del Camí de la Serra, places, i espais d’equipament que han servit per ampliar l’oferta escolar.

Can Solaret era un espai en forma de lluna (creixent o minvant) entre la Ronda dels Països Catalans i la variant de l’autopista qualificada per ser ocupada per serveis terciaris, és a dir: comerç, magatzems, i serveis varis (distribució de combustible, mèdics, ...), a més de permetre la continuïtat de l’equipament esdevingut llavors públic que dóna el nom al sector i d’amples espais verds. Des de la seva posta en marxa ha estat ben utilitzat i s’hi han assentat instal·lacions diverses i canviants, 25 anys de la vida d’una ciutat en aquest temps donen per força.

Una  de les primeres instal·lacions en establir-s’hi, en l’extrem occidental del sector, va ser el Jardiland. La família Passi de Llavaneres va tancar, si mal no recordo, l’espai comercial que tenia allà i es va traslladar a Mataró agafant la franquícia de la marca que llavors semblava potent del Jardiland. Val a dir que van muntar un bon establiment, agradable i adequat a la funció dels serveis que volien proporcionar. Amb el temps les coses canvien. Jardiland, o els Passi, van deixar la franquícia i va continuar el negoci amb les mateixes premisses que al inici ja sols com a Passi Garden. Però com en tants altres negocis, vés a saber les causes –no és aquest el tema-, l’any passat van decidir plegar i després s’ha conegut que en el seu lloc l’ocuparà un Mercadona.

L’explicació d’aquesta instal·lació la van donar els mitjans d’informació locals amb l’argument plausible de que la firma de distribució comercial minorista mirava de millorar el seu assentament a la part alta de la ciutat, fet comprensible i d’entrada l’espai ocupat reunia aquest requeriment.

Quan es va obrir el Jardiland a la Ronda del Països Catalans es va establir una senzilla regulació semafòrica al mig del carrer per permetre el gir a l’esquerra venint de la plaça França i accedir així a l’aparcament que tenia l’equipament comercial. Potser vam ser massa poc curosos en aquella decisió tota vegada que a poca distància, una mica més endavant, hi havia la rotonda de la cruïlla de la Ronda amb el Torrent de les Piques.

Ara l’ajuntament ha decidit fer una nova rotonda a la cruïlla del carrer Hèl·lade amb la Ronda dels Països Catalans allà on abans hi havia un senzill semàfor. La intenció és evident, no calen masses explicacions. Es tracta de facilitar l’entrada a l’equipament comercial que s’obrirà a la part de muntanya de la Ronda, el nou Mercadona. Per fer aqueta nova rotonda no hi ha hagut més remei que “mossegar”, sí, mossegar, una queixalada, a la punta occidental nord del parc del Camí de la Serra canviant la configuració que tenia l’espai i el dels carrers circumdants.

Bé, ens trobem davant una nova agressió a l’espai públic, petita si voleu, potser per a molts imperceptible o de “no n’hi ha per tant”, per interessos i conveniències privades. Quan Mercadona tramita la seva ubicació a l’antic Jardiland, ¿va demanar expressament millorar l’entrada de vehicles a la seva futura instal·lació?  Més encara, ¿l’Ajuntament facilita aquesta pretensió per demanda o de “soi”? Qui paga les obres de la rotonda? El comú? No hi ha cap panell que ho indiqui. Si les paga Mercadona pitjor m’ho poseu. Des del punt de l’administració urbanística de la ciutat, ¿com s’ha d’entendre aquesta actuació?

Vaig escriure fa poc a Twitter: “Una conseqüència negativa de la pandèmia (n’hi ha i n’hi haurà moltes més) és l’ocupació privativa de l’espai públic de forma abusiva (sembla que amb el vist i plau de tothom). Liberalisme o llibertarisme?”

Ara ja és un pas més. No és una ocupació privativa de l’espai públic en forma abusiva (substituir circulació rodada per terrasses de bars i restaurants, cotxes per taules), és la utilització directe de l’espai públic per part dels interessos privats forçant a l’administració pública a consentir-la i permetre-la.

El més gros, per mi, és que ningú piula, en un temps en que es piula de tot i força.

Sr. Roig: ¡“Usted sí que puede”!

 

5 d’octubre de 2021

L'Abans de Mataró (1965-1992)

 

Aquesta tarda s’ha presentat a la sala de l’Arxiu Comarcal, can Palauet, el llibre sencer de l’Abans de Mataró (1965-1992), publicació voluminosa (ha anat apareixent en fascicles) que recull material fotogràfic d’aquell període contextualitzat per escrits de diversos autors locals de reconeguda competència en cada un dels capítols del llibre. Aquesta publicació és la segona que es fa sobre Mataró. La primera, que abastava de 1865 fins a 1965, va aparèixer a començaments de segle i va ser treballada per en Ramon Boter de Palau.  

Els texts de cada un dels capítols van acompanyats d’uns “destacats” que són unes notes curtes que expliquen o sintetitzen algun aspecte concret del mateix. L’amic Josep Puig-Pla, redactor del capítol dedicat a glosar l’economia mataronina d’aquest període, em va demanar si volia fer un “destacat” sobre la indústria i li vaig contestar afirmativament.

Calia fer un resum molt sintètic, estava taxat l’espai a ocupar, no podia anar més enllà dels 2300 caràcters amb espais inclosos.  Lògicament a la primera temptativa me’n van sortir molts més i vaig anar polint el text fins arribar al definitiu que és el que ha estat publicat i que transcric tot seguit.

Una ciutat industrial.

Aquests són els anys bons de l’economia industrial del Mataró al segle XX. La base tèxtil tradicional, especialitzada en el gènere de punt, hi és predominant amb tots els seus components: des de la filatura, al teixit, el ram de l’aigua i l’estampació, la confecció principalment de roba interior, mitges i mitjons, la maquinaria, l’embalatge, la distribució, ....

La ciutat multiplica per 2,5 la seva població en aquest temps. La superació de l’autarquia franquista de la postguerra pels Plans de Desenvolupament porta d’una banda el declivi de les empreses més arcaiques que no s’adapten als nous temps i per altra al vigorós desenvolupament de les sí que ho fan.

Es pateixen cíclicament, cada deu anys més o menys, crisis que van decantant i depurant el teixit industrial de la ciutat. La mundial del petroli al 1973; l’espanyola de la re industrialització, deu anys més tard, el 1983; fins a la post olímpica de 1992 al acabar el període estudiat. Desapareixen els industrials deslligats de la ciutat i les seves fàbriques, amb honroses excepcions, i apareixen nous i potents empresaris locals més bolcats a l’oferta que a la demanda convencional que amb els seus productes arriben a tenir posicions de lideratge en el mercat espanyol.

Alhora ressorgeix un combatiu moviment obrer que passarà per sobre de les anquilosades estructures verticals franquistes.

Més enllà del tèxtil van desapareixent paulatinament les industries manufactureres de sectors més convencionals, alimentació i derivats, foneries, però apareixen noves empreses de capital estranger en sectors com el químic i el farmacèutic portats alguns de la mà d’emprenedors locals.

No obstant, la diversificació industrial és elevada puntejant tota la ciutat d’activitat diversa que més endavant desapareixerà pràcticament tota: paper i cartró, automoció, maquinària especialitzada, materials per a la construcció, vidre, cosmètics, adobats, química, construcció naval.

Fruit de la necessitat de desplaçar fora del teixit urbà residencial les molèsties o les necessitats de creixement de l’activitat industrial, l’Ajuntament desenvolupa cap al final d’aquest període els primers sectors de planejament qualificats expressament per a tal ús en el P.G.O.U.: Mata-Rocafonda, Balançó i Boter, Cirera-Industrial.

                                 

Manuel Mas Estela

Alcalde de Mataró (1983-2004)

 

Aquest text el vaig acabar de confegir el juliol de l’any passat. Gràcies, Pep, per la teva insistència en que el fes i pels comentaris que em vas donar per anar-lo podant per complir amb les possibilitats d’espai que comportava la demanda. He de dir que m’estic satisfet del resum que vaig aconseguir assolir que potser donaria peu a explicar més extensament la meva visió d’aquest aspecte de la ciutat en aquells anys en que va fer el cim i, al acabar el període, el zenit, com a ciutat industrial seguin la pauta de les economies semblants.

 

14 de desembre.

El burro i l’estable.

Rebo noticia del darrer escrit d’en Pau Hortal, a qui segueixo, sobre la transformació social y econòmica en la que estem immersos , vulguem que no. https://pauhortal.com/transformacion-como-consolidarla-2/  En aquest escrit, interessant, cita -com ho fa sovint- a un dels seus referents, Enrique Dans, un altre “reflexionador” a seguir. 

https://www.enriquedans.com/2018/11/entrevista-en-el-mundo.html  

En un moment d’aquesta  entrevista diu Dans:

“Los automóviles deben aparcarse en lugares específicamente diseñados para ello donde no estorben (…)"

Sí, pienso yo,  son los garajes ¿no? Los ya muy mayores nos contaron que antes de comprar el burro tenían que construir el establo. Con los automóviles no se siguió igual pauta y la mayoría de ellos duermen en la calle con la connivencia o aquiescencia de todo el mundo, empezando por las administraciones. Por lo general los municipios cargan a los garajes con tasas varias: utilización de aceras, vados, IBI, etc. Algún intento de suprimir estas cargas chocó con la necesidad de obtener recursos y se revertió durante la Gran Recesión. Los vehículos tienen las mismas cargas fiscales recogidos en un garaje o estacionados en las calles.

Es un problema muy importante que provocará malestar en la ciudadanía (hoy todo el mundo tiene vehículo propio) y las actuaciones del urbanismo táctico, tan de moda hoy,  atacan el problema pero no ofrecen alternativas. No sé si los que creen en el mercado como eficaz solucionador de los problemas serán capaces de aprovechas esta oportunidad que le brindan los activos medioambientalistas.

26 de novembre.

Dels teus en vols dir...

 

Presentació del llibre d’en Josep M. Sala “Moments del socialisme català”

Ed. Fundació Rafael Campalans, B-2020.

Mataró, 24 de novembre de 2021.

1.     Agraïment als organitzadors de la presentació. Avui estic a casa. Hi estic poc, però hi estic, no me’n he anat a cap altra banda. Aquest acte de presentació del llibre la farem amb en Xesco Gomar. Com que som de generacions diferents ens l’hem partit. Jo faré fins el 2000, el que vaig viure intensament, i ell que ho ha viscut després molt més que no pas jo, des de llavors. No puc pas fer una presentació de l’autor i del llibre des de la distància, jo hi he estat per entre mig des del primer moment, amb ell i amb el que exposa, i per tant la subjectivitat serà present en les meves paraules. Prego que ho entengueu i em disculpeu si no ho compartiu.

2.     L’autor, en Josep M. Sala. No cal presentació a can PSC. Ell sempre hi ha estat i encara sempre hi és. Dues coses vull ressenyar en aquest aspecte:

2.1.        Una que explica. L’afer de la N-II als anys 90 per “la trencadissa que el MOPU va provocar” al convertir la promesa autovia del Maresme en autopista. Sort en vaig, en vàrem, tenir del seu ajut al nostre costat. D’ell i de l’”aparatu” del partit (Pep Clofent, Primer Secretari de la Federació del Maresme). La dicotomia orgànica-institucional que sempre hi és, o ho va ser en els meus temps, en la vida de l’organització.

2.2.        L’altra que no explica: Aquí teniu el responsable de la meva llarga permanència a l’alcaldia de Mataró. Sí, clar, foren els ciutadans els que votaven les llistes socialistes, però un temps abans de fer les llistes d’un nou mandat apareixia –com aquell qui no vol res- en Sala a Mataró i em forçava a continuar encara que jo en tingués dubtes.

3.     Alguna cosa més sobre en Josep M.

3.1.        És nascut, en el llibre no ho diu, el 1945. Jo sóc del 48. Som de la mateixa generació que cal explicar una mica per entendre la història recent de la política a casa nostra.

3.2.        Ell ve d’una família benestant, aposentada, però és difícil parlar de burgesa. Diferència entre classe (concepte econòmic) i estatus (concepte sociològic). Amb les dades que dóna he mig confegit un petit arbre genealògic molt interessant.

3.3.        Com molts joves dels anys 60 es comença a polititzar (a l’esquerra, evidentment, en contraposició a la Dictadura) a la Universitat. Formarà part d’aquella gent  que no serà del “Partit”, del PSUC, que semblava omnipresent i omnipotent llavors dins de la minsa i feble oposició democràtica i que ells s’encarreguen de repetir que fou així. Sí, però tampoc tant. Aquests dos fets anteriors són cabdals per entendre la formació i l’evolució del PSC en general.

3.4.        Ell encara no està amortitzat, o no se’n sent. Ha deixat pas a les joves generacions, o ja no tant joves, però encara hi és. Podríem dir de moltes d’elles que és el seu pare polític.

3.5.        La seva vida, feliçment, és llarga i com tots ha tingut algun moment amargant que si ho va ser fou per la seva fidelitat i lleialtat al PSC. Algun dia caldria parlar molt a fons de les causes d’aquells durs moments, però mai l’organització ha volgut saber massa d’alguns aspectes de la mateixa, p. e. dels recursos necessaris –de tota mena- per fer-la anar.

4.     Anem a l’obra: “Moments del socialisme català”

4.1.        No és una història del PSC. És un recull dels moments que a l’autor –que n’ha viscut molts, per no dir tots, però tampoc tots- creu interessant explicar-nos, i a la seva manera tal com els va veure i viure. Llegiu el llibre, especialment els d’ara, aprendreu moltes coses que segurament no sabeu.

4.2.        La construcció de la convergència, de CSC, ja ben entrats els anys 70 del segle passat. De la munió de grups i grupets, uns antics, altres nous, al marge dels comunistes, que confluïren a endegar de nou el socialisme a casa nostra.

4.3.        Del bany de realitat que va representar el “Pacte d’abril” amb el PSOE, que l’Ernest Lluch ja havia entrellucat a València amb el PSPV (el de llavors, no el d’ara). Les tensions que va originar i que a empentes i rodolons van conduir a una convergència més gran amb el temps.

4.4.        Crec que, a ulls d’ara, els PSC vam ser injustos amb el PSOE, o amb la poca gent que tenia entre nosaltres o que pretenia ser-ne. Clar, nosaltres érem militants “saberuts”, conscienciats, molt conscienciats, i d’esquerres (les nostres discussions per una coma o un adjectiu en qualsevol document, eren èpiques), els del PSOE eren uns socialdemòcrates que no sabien de res i pràcticament no hi eren. Vam ser superbs amb la nostra base social i, com es va veure ben clar al seu moment, electoral. Vam ignorar la història dels que a molt dures penes van mantenir encesa una minúscula brasa. Un record, avui aquí, pels Tristany, Padrosa i Calvet que van recolzar a totes a Mataró la unitat socialista.

4.5.        “El procés d’unitat va ser una autèntica filigrana en què es van fusionar organitzacions que perseguien la unitat, però amb objectius diferents: uns volien un partit plenament sobirà, però articulat bilateralment amb el PSOE; els altres volien una federació del PSOE actualitzada. El partit resultant no va ser ni una cosa ni l’altra i el Protocol d’Unitat ho defineix de manera magistral.”

4.6.        De les dificultats de construcció del Partit dels Socialistes de Catalunya dos apunts més: Les relacions amb l’UGT, molt difícils als començaments. Les vaig viure a “Catalsa”, llavors la seu del sindicat, als serveis tècnics. Quina fauna i quina flora!, per fer-ne un llibre. Desprès, malauradament, hem acabat on estem avui. No sóc tant benvolent com l’autor en jutjar el seu recorregut. La construcció del les JSC, que en algun moment vaig qualificar molt durament. L’anècdota de la constitució de la mesa de la fundació és reveladora de l’ambient que hi havia. Per cert, Josep M., jo vaig anar a algunes reunions del Mas de La Sala al Bages.

4.7.        Entrem als vuitanta. La fragilitat organitzativa, les “vel·leïtats” ideològiques, la inexperiència institucional, marquen els primers anys i els primers ensurts. La derrota de les autonòmiques del 80, sorprenent per excés de confiança i desconeixement social. L’aclaparadora victòria a les generals del 82 i l’aportació, crec poc ressenyada dels socialistes catalans a Madrid, (per cert, en Joan Majó va ser Director General molt més temps que Ministre). La LOAPA, nova trompada entre la realitat i els principis, amb en Lluch contra les cordes. El referèndum de l’OTAN exemple clar de la necessitat de la reconversió pragmàtica de la nostra organització, com ja s’havia demostrat en l’abandonament del marxisme en el Congrés del PSOE del 79. La crisi de Banca Catalana i el que va representar per molts anys i que ara en coneixem nous detalls. El relleu d’en Reventós per l’Obiols i les tensions entre les “famílies” al si del partit. (per cert, abans o després d’oferir-li la Secretaria de Finances a en Joan Rangel, me la vas oferir a mi i em vaig acollonir i et vaig dir que no)

4.8.        Hi ha molts PSC: el del Baix, el de Barcelona, el de Girona, els institucionals i un altre difús que no sé si s’ha tingut mai gaire en compte com a “tercera via” entre el que se’n ha dit les dues ànimes del partit. Algunes patinades hem tingut per aquesta causa. Els vots que es porten a les delegacions dels Congressos pesen massa, o massa poc, i són molt mal usats. Són els problemes de l’excés de territorialització com es posarà de manifest més endavant.

4.9.        Treballs destacats amb més o menys èxit, p.e. : el col·lectiu “Crisol” que Mataró va aportar-hi la figura del recordat Remigio Herrero, encara que sempre he pensat si no s’havia anat massa enllà ballant sevillanes. Tant l’autor com en Remi eren tot un poema fent les sevillanes del Mazinguer. Les batalles “federalistes” en els congressos del PSOE i a la FEMP  que al final aconsegueixen, ja molt més endavant, la declaració de Granada.

4.10.   Els anys noranta i el que ens passa llavors s’expliquen per l’esgotament del model creat per la gent dels seixanta. Es retrocedeix a Madrid, impossible guanyar a Catalunya (ara també sabem més el perquè). Hi ha nova gent que no té res a veure amb les històries de les famílies fundadores, El “territori” s’esvalota. A Madrid es barallen renovadors i “guerristes”. Anem cap a la crisi del Congrés de Sitges (hivern del 1994) que jo crec que és un punt d’inflexió històric del PSC. Els sistemes organitzatius (millor dit, directius) emprats fins llavors, més o menys cooptatius i opacs, salten pels aires. La votació de la gestió de la C.E.  sortint ho posa de manifest. Entren en escena els “capitans”. Aquest procés té coses bones, la millor representativitat, però també de dolentes, la qualitat orgànica. Discutibles ambdues i perilloses també ambdues. Això es repetirà més endavant amb altres temes, les llistes cremallera p.e., la paritat, temes portats al paroxisme avui en dia.

4.11.   A partir d’aquí la progressiva desaparició del “pares fundadors”, per abandonament, per defunció, per arraconament, (Eduardo Martín, Urenda, Santiburcio, Armet, Reventós, Serra, i tant i tants ...)  Excepte en Josep M. Sala que continua present i ens ho explica. Estem tot just a la meitat dels 40 anys del PSC, però a l’Obiols el succeeix en Montilla que al 78 estava al PSUC, a en Maragall en Quim Nadal que va anar a la llista socialista del 79 com a independent.

4.12.   Tanco. Tanco amb el meu desinterès per la vida orgànica desprès del Congrés de Sitges. Perdoneu, aquest és un tema personal que no té res a veure, només faltaria, amb els “Moments del socialisme català” que segueixen i se’n continuaran produint d’importants tant o més que els viscuts fins ara. Ja estem al segle XXI. La lectura d’aquest anys en el llibre la farà en Xesco Gomar que els ha viscut des de dintre.

 

Gràcies per la vostra atenció.

25 de novembre.