Novament a Barcelona.

Al meu vell conegut, ara polític, Joan.

Baixo a Barcelona a dinar amb uns amics. Ho faig amb el meu cotxe, ja ho vaig explicar. Dinem en un restaurant casolà “modernet” al mig de Gràcia, al c/ Milà i Fontanals.

Al sortir, a primera hora de la tarda, caminem fins a l’Eixample, a tocar de la Pedrera. El paisatge urbà és diferent, està més buit, sense paisanatge. No hi ha el brogit habitual.

Sempre que vaig a algun lloc em pregunto: de què deuen viure aquesta gent? Era evident que el centre i la part baixa de Barcelona vivien del turisme foraster.

Agafo el cotxe a l’aparcament del Passeig de Gràcia i en lloc de buscar la sortida més directe per tornar a casa enfilo el Passeig cap avall.

No hi havia espectadors, generalment asiàtics, davant la Pedrera i a la casa Batlló, a la mançana de la discòrdia, no hi havia tampoc les cues multitudinàries arrenglerades per a veure-la. L’activitat comercial del carrer està sota mínims. A la cantonada de la Plaça de Catalunya, a la botiga d’Apple, a l’edifici que tanta història de Barcelona ha viscut, no hi ha la munió de jovenalla que habitualment aprofita –suposo- la connexió de wi-fi de franc.

Giro cap a Les Rambles. La vorera costat Llobregat de la Plaça està esmorteïda, ni captaires hi ha. L’encreuament amb el carrer de Pelai que habitualment és un formigueig de gent està tranquil. Baixo per Les Rambles: l’icònic carrer barceloní no transmet cap sensació de vitalitat. Veig guinguetes de flors, de premsa i d’articles turístics tancades. Algunes terrasses de bars i restaurants no estan ni parades. Arribant a Colom, a la part de Santa Mónica, desolació, quatre gats.

Moll de la Fusta, l’estàtua de Roy Lichtenstein, giro cap a Joan de Borbó fins al fons del port, retorno i enfilo pels carrers de la Barceloneta cap al davant de l’Hospital del Mar. No, no és la ciutat amb les platges a peu de carrer abarrotada a rebentar que fins i tot els aborígens locals començaven a blasmar per incòmoda, atapeïda, sorollosa i de disbauxa. Ara és una tranquil·la ciutat turística, sí, encara amb un ambient juvenil i descarat, però d’un to i unes vibracions molt baixes. Em ve al cap l’ambient de les illes gregues al 2014.

Em fico a la Ronda Litoral per tornar al Maresme sense cap complicació circulatòria malgrat que pel que sé són molts els que com jo fan servir pels seus desplaçaments el vehicle privat en lloc del transport públic col·lectiu.

Si fos Alcalde (Alcaldessa en aquest cas) no dormiria tranquil i estaria ben preocupat per la situació que no necessita d’estadístiques per ser coneguda, sols cal fer un cop d’ull al carrer. Potser els actuals governants locals de la ciutat ja les va bé que afluixi la pressió turística sobre la ciutat, que condueix a la seva gentrificació; que hi hagi menys garbuix que es descontrola i esdevé molest, que els carrers siguin pels vianants locals, que les Rambles tornin a ser “autèntiques”. No sé què vol dir això de l’autenticitat de l’espai urbà. ¿tornar les floristes de la Rambla d’en J. M. de Sagarra? ¿tornar a que la Boqueria sigui un mercat d’avituallament del veïnat? ¿tornar a que sols pugin a l’estàtua de Colom les famílies autòctones que van a passar el dia a la ciutat i aprofiten a més per fer una volta pel port amb les “golondrines”? Enyorem el món d’ahir, el món que se’n ha anat, que ja no hi és ni tornarà.

Ara no és el Titànic dels anys vuitanta del Félix de Azúa que se’n ha anat a fons. És un gran vaixell de Costa Cruceros o de MSC el que ha topar amb un minúscul virus i s’ha enfonsat. Ningú parla de creuers aquests dies. Qui s’atrevirà  tornar a pujar-hi a fer una volta pel Mediterrani? On deuen estar varats? Uix!, una gernació apilonada en un petit (relativament) espai del que no pots escapolir-te convivint panxa amb panxa vulgues que no?

Els governants locals, malgrat els pugui agradar el nou panorama d’un paisatge pacificat no han d’estar tranquils. Pacificat no és el mateix que buit. Ara el paisatge s’ha buidat i no hi recanvis (encara) per la vida que bullia a rebentar fins fa pocs dies, abans del 15 de març.

També a Venècia estan preocupats. La ciutat estava a punt d’enfonsar-se sota la marabunta (mai tant ben dit les dues coses: enfonsar-se i marabunta) que hi desembarcava a diari. Ara estan tranquils. Sí, la tranquil·litat dels cementiris. Es pregunten, com a Barcelona i tantes ciutats esdevingudes parcs temàtics assaltats per les hordes turístiques: ara, de què viurem? Com ens ho farem per sobreviure?

Les correccions de rumb no es poden ni improvisar ni fer-se a cops maldestres de timó. Un gran transatlàntic s’ha de moure amb cautela, mica en mica, dirigint-se cap a un nou rumb gradualment des d’una distància considerable per no llençar al passatge i a la tripulació per la borda i posar en perill l’equilibri de la nau.

Barcelona no ha xocat contra cap iceberg sinó contra un microscòpic virus i els ha (ens ha) agafat amb les calces a la mà portant-les a la rentadora. Sort i encerts. La situació és delicada i pot ser explosiva.

10 de juny.

Porcs rics i mal farts.

Els meus fills  estan tips de sentir-m’ho dir. Som una societat de porcs rics mal farts. Porcs perquè fem malbé el nostre entorn natural i social amb la nostra riquesa. Mal farts perquè ens atipem de més quan hauríem de repartir el que tenim i ens sobra amb els que no tenen.

Però la societat de consum ens impel·leix a seguir girant esbojarradament en la roda de la economia. Volem més, més de pressa i millor. Certament hem millorat molt en qualitat de vida, tot és més fàcil i barat que les generacions anteriors (excepte, segurament l’habitatge). Sols cal veure la correlació entre els increments del P.I.B. per càpita (repartiment del pollastre a part) i la perllongació de l’esperança de vida. Ara, però, la elasticitat dels increments marginals dels dos indicadors és cada vegada més baixa. Potser fora el moment, per la nostra salut mental i la del planeta aturar-nos amb el que tenim i gaudir-ne més tranquil·lament. Això té un problema: el repartiment del pollastre. Com fem perquè realment toqui mig pollastre per cap i no que uns tinguin el pollastre sencer i altres ni l’olorin?

He descobert per les xarxes aquesta foto força il·lustrativa. Sembla –pel que vaig entendre- que l’ha penjat un bromista fent-ne conya.

El “Mini” de l’any 1960, que midava uns 3 metres de llargada, s’ha transformat en el nou Mini que veien, ja fa un temps, a uns 4 metres de llargada i també ha crescut d’ample i d’alt. Els anglesos que van inventar-lo, la British Motor Company, se’n van anar al cel perquè la demanda de cotxes petits va passar a la història, eren altres temps. A la FIAT li va passar el mateix. Tots els volíem més grans, per entaforar-hi més coses, més confortables, equipats i segurs, amb més prestacions. El minimalista –mai tant ben dit- Mini va desaparèixer. Va ressorgir anys desprès, retorçant o recargolant una mica el concepte, de la mà els alemanys de la BMW i s’ha convertit en un cotxe “normal”, normal d’ara, amb més de tot i més gran, de la gamma Premium. Més, més, més, ... (val a dir que la comparació és una mica tramposa ja que el primer Mini també va tenir una versió allargada). Bé, ara em direu que hi ha l’Smart (de la casa Mercedes Benz), però és amb un altre concepte, que va néixer diferent i ha hagut d’adaptar la seva visionaria concepció.

No puc dir gran cosa ni queixar-me massa, també tinc les meves contradiccions. L’últim cotxe que em vaig comprar ja fa uns anys (segurament també serà el darrer que em compraré) el vaig voler ben gran i ben equipat, és quasi un tanc.  

10 de juliol.

El segrest de les Administracions públiques.

Des de dins, des de fora, al costat, pels de dalt, pels de baix. Tothom alça la veu en mig dels efectes de la pandèmia, de les seves conseqüències econòmiques, reclamant –ja que hi tenen dret!!- mantenir les seves posicions pressupostaries i/o augmentar-les. Evidentment, ningú diu de reduir res.

¿No s’adonen que s’ha capgirat tot i que hauran d’acceptar que alguna cosa, o alguns, perdran? No se’n adonen? Potser sí i no ho volen acceptar. Malden per la continuïtat de la seva posició –mantenir quan menys el status quo-, quan s’està ensorrant un món, o la forma de fer el món, i ningú, ningú, pot pretendre conservar el que tenia. Una caiguda anual del P.I.B. de dos dígits no s’havia vist mai a les nostres societats, i el que seguirà.

Des de dins de les administracions hi ha un gruix considerable de treballadors públics que pensen que la cosa no va amb ells, sense voler acceptar que cobren gràcies a un excedent que s’haurà reduït i han de treballar per una societat que ha canviat. No poden pretendre fer el mateix i que se’ls mantingui la retribució per fer una feina que potser ara no té cap prioritat. S’hauran d’adaptar a un nou entorn i potser hauran de fer una altra feina, més prioritària, més necessària de la que feien. Però, lluitaran com gat panxa enlaire per continuar vivint com si no hagués passat res i segrestaran la part que controlin de la seva situació.

Des de fora: Cal baixar els impostos!! Doncs ara, és el moment de valorar què hem d’aportar al comú per resoldre els nostres problemes col·lectius i segurament aquesta valoració ens portarà a pensar que hem d’apujar-los. Cal que rebem ajuts de l’administració per sobreviure!! No hi ha dia que un col·lectiu o un altre llenci aquest crit, però ara cal prioritzar, i no tot pot ser prioritari. Caldrà arrenglerar el que fem i n'hi haurà que per molt que cridin hauran de quedar enrere. Si es mantenen – o els mantenen- com fins ara alguns hauran aconseguir segrestar una part de la despesa o de l’ingrés públic. Si es retallen ja sé que per ells serà dolorós però no n’hi ha per a tothom.

Al costat. L’aplicació de la normativa existent s’ha d’adaptar a les circumstàncies de cada moment. Ara en trobem amb unes circumstàncies excepcionals que no són iguals que les d’ahir, o d’abans d’ahir i segurament que les de  demà. Els criteris d’aplicació de la normativa han de ser uns altres. Legisladors i jutges s’han de posar les piles per produir una nova normativa adequada al moment i aplicar la vella mentre tant d’acord amb la nova situació. Qui defensi que no pot fer res ja que hi ha una norma que diu..., sense voler entendre que... deia, estarà segrestant l’administració amb un benefici estúpid ja que no en traurà profit ningú, potser tant sols els apocalíptics que volen que quant pitjor millor pels seus tèrbols interessos.

Pels de dalt que volen mantenir els seus privilegis: No veuen que mantenir-los portarà a la revolta i els demanaran el cap? No recorden la guillotina? No pot ser que aconsegueixin mantenir la seva pressió sobre les administracions i que aquestes funcionen al seu gust. No poden continuar segrestant els governs de la col·lectivitat amb les seves imposicions. Va!, però si tenen recursos suficients fins que es morin! Que deixin de ser tant usurers i que es conformin amb menys, que encara serà molt. L’avarícia és un dels pecats capitals, però, no, no és avarícia, és golafreria de poder i d’ostentació.

Pels de baix. Aquests han de pensar en quines contrapartides ofereixen per aconseguir algunes coses que els permetin sobreviure, no les poden demanar –encara que siguin coses bàsiques- per la cara. Som pobrets! Sí, però tenen mans i cervell que es poden posar al servei del comú. No podem mantenir ociosos amb la feina que hi ha per fer i que cal fer. No podem crear un nou grup de segrestadors de l’administració clamant per resoldre la seva desgràcia sense aportar res.

En fi, cal dir les coses clares, cal ser valents i portar amb mà ferma la governança sense condicionants ni restriccions que ens imposin grups de segrestadors que sols busquen els seu propi interès. Mirada atenta als esculls que hi ha al davant per sortejar-los i que no hi hagi ganivetades per l’esquena.

Em temo que tot això són brams d’ase que no pugen al cel.

9 de juliol. Sense “encierro” a les vuit del matí.

A la via 3. *

* Parlament al Tanatori de Mataró a la cerimonia de l'ecomiadament de l'Anna Comas i Valls.

Primer en Pep, el marit de l’Anna i després l’altre Pep, el germà de l’Anna, em van telefonar demanar-me que digués unes paraules en aquesta cerimònia dels seu comiat, vaja, del comiat que li estem fent a  ella. Els ho agraeixo.

No sé si l’emoció em trairà. Són masses cops com aquest del traspàs d’una amiga, d’un amic propers, els que he rebut, els que hem rebut molts dels presents, darrerament.  Cops, patacades, que la Mort ens ha donat de gent molt nostra, de gent que han fet molt camí de la vida amb nosaltres. He dit en algun lloc aquests dies que amb la seva mort morim també una mica nosaltres que ja no podrem compartir la vida que ens resta amb ells.

Els orígens de la consciència social de l’Anna estan en la seva família. Els seu pare pertany a un grup de persones que patirà molt quan la Guerra Civil: està al mig dels dos bàndols que s’enfrontaran a mort, a matar. I es decanta. Viu a contracor el resultat de la confrontació: les seves idees no són les que el Règim triomfant imposa i s’hi ha d’emmotllar. Però transmet en la seva vida, en la seva família els valors de justícia social, de tolerància i de catalanitat.

Així puja l’Anna, i no és estrany que quant despunta a la vida, als finals de la Dictadura, als 70, participi en la construcció que s’està aixecant del que serà el PSC, el Partit dels Socialistes de Catalunya.

Allà vam coincidir i ens vam conèixer. Allà encara, desprès de tot, dels anys, dels temps i del que ha plogut, estem. Jo venia d’altres arrels, també n’hi havia que en venien d’altres. Vàrem treballar plegats, llimant les rebaves que portàvem, alguns érem –som- molt cantelluts, altres són més dolces però també dures quan convé. Vam construir una eina de govern al servei de les necessitats de la majoria de ciutadans i ciutadanes de Mataró. El resultat el jutjaran d’aquí un temps els historiadors. Nosaltres -amb l’Anna n’havíem parlat molt- n’estem satisfets.

L’Anna va posar com a imatge en el seu compte de Whats App una foto que crec expressiva del que volia: “Monsieur...”, li diu una nena petita amb una maleta als seus peus dirigint-se al cap de l’estació de ferrocarril on es desenvolupa l’escena, “le train pour un monde meilleur?”. A la via 3 li devia contestar el ferroviari i ella hi va pujar. Però hi va pujar no de passatgera, que la portessin a aquell destí, sinó com un “cheminot” més per ajudar a conduir aquell  tren cap un món millor.

Va treballar per la cultura i la llengua de la seva terra que estava menystinguda i arraconada contribuint al seu redreçament. Va treballar per la seva ciutat en el moment de la seva construcció, no reconstrucció. Construcció d’un garbuix desendreçat i deplorable per convertir-lo en un realitat urbana. Va treballar a l’escola pública ajudant a formar futurs ciutadans i ciutadanes amb els coneixements i consciència necessaris per a ser considerats com a tals. Va treballar, ja quan havia deixat de ser laboralment activa, en la recerca d’arrels diverses de la nostra  comunitat.

L’Anna va ajudar a la nostra llengua, a la nostra ciutat, als nostres conciutadans/anes, a la nostra petita història. Li ho hem d’agrair. Jo, personalment, potser una mica més que tots. Va estar al meu costat ajudant-me, i també reconvenint-me quan creia que ho havia de fer, fins al darrer moment. Encara no fa pas gaires dies parlàvem de com i quan faríem la presentació pública del treball conjunt que hem fet amb altres companys/es i que la pandèmia que estem passant havia estroncat.

Cugat: quan et presentis públicament, entre altres coses, com molt de Mataró, pensa en el que tu i la teva generació deveu a gent com la teva tieta Anna, que ens va servar la llengua, la ciutat, la cultura i la història de les que ara gaudiu. Servar: guardar intacte allò que hom té el deure de conservar.

Acabo: 

A tots, en record de l’Anna:

Ara digueu,

Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble.

Mataró, 6 de juliol de 2020.

I ara se’ns emporta a l’Anna.

La vella Dama Negra està fent una collita amargament memorable al nostre voltant, d’aquelles que recordarem temps. Avui ha segat la vida de dos amics.

Al matí m’ha trucat en Manel, el fill d’en Fosno (l’Alfons) Suari, de Cabrils, comunicant-me la mort del seu pare. Érem de l’edat. No ens havíem fet gaire de petits ni de joves ja que la meva vida en aquell temps no era al meu poble. Desprès de grans tinguérem més ocasions, personals i professionals. Fa un temps, no pas tant,  vam sopar a casa seva quan ja tenia la mobilitat reduïda. Estava, però, eixerit com sempre, enraonador, vital, però la malaltia el rosegava. Adéu, amic, quan baixi pel Torrent Roig passant per davant de ca la Siseta, et recordaré sempre.

A mitja tarda una altra patacada, se’ns ha anat l’Anna. Trucades i comunicació dels vells companys i companyes sorpresos i colpits. No havíem volgut fer-nos  la idea que potser ens podria deixar així com ha estat, de cop. Ni hi havíem pensat o no volíem pensar-hi.

Hem compartit fins al darrer moment esperances, neguits, debats, treballs, vivències. Fa molts pocs dies parlàvem de l’estroncada presentació del llibret que vàrem fer sobre els 40 anys de l’acció de govern dels socialistes a Mataró. “Haurem de deixar passar l’estiu per veure quan podrem fer una presentació adequada”, vam dir, tu, assentada a la terrassa de la Granja Caralt, un dels teus llocs favorits ara de contacte amb la gent de la ciutat. La publicació està apilonada en algun racó esperant veure la llum d’abans del confinament. Quanta il·lusió vares posar-hi!, tanta com en les altres publicacions que s’havien fet sobre la nostra petita història de fets i persones de les que estaven ben satisfeta. A darrera hora, el text ja a l’impremta, ens vas proposar i ho vam acceptar de seguida que dediquéssim el llibre a la memòria d’en Remigi. Quan l’aconseguim presentar també te l’haurem de dedicar a tu.

Aquest camí conjunt ve de lluny, del 1974. Vam confluir, venint de visions i de llocs diferents en la construcció del socialisme català. Quantes vegades ho hem recordat! Desprès treballarem plegats a l’Ajuntament, fins que després de 14 anys vas decidir que ja en tenies prou i te’n vas tornar a l’escola, l’escola pública, al Tomás Viñas i a l’Angeleta Ferrer, aquí al costat de casa. Del temps de l’Ajuntament teníem un grapat d’anècdotes que ens agradava rememorar. 

Malgrat el teu catalanisme que ningú pot posar en dubte, no vas defallir en aquests temps tan convulsos que estem travessant amb el compromís que prengueres amb els socialistes. Et trobaré a faltar en les nits electorals al local del Passeig de la Geganta a l’hora del recompte tot comentant la jugada.  Et trobaré, et trobarem, a faltar per comentar la darrera noticia que ens donava peu a mirar d’on veníem i cap a on anàvem. No eres tant pessimista com jo però tampoc tant optimista com en Pep, el teu marit.

Algú haurà de recuperar aquella llibreta si mal no recordo de tapes vermelles on apuntaves els suggeriments de temes per tractar en la tertúlia que veníem fent mensualment un grapat d’”anciens membres” i altres sobrevinguts a casa vostra. Oi, que encara teníem motius i temes pendents per trobar-nos, Anna? Llàstima, la pandèmia no ens ha deixat reunir-nos els darrers mesos i ara, quan tornem a una “nova normalitat”  (potser el concepte no t’agrada, n’hauríem parlat), no hi seràs per acompanyar-nos. Et trobarem a faltar. Adéu, petons Quan els àngels van marxant...

Pep, una abraçada, continuem estan aquí, ja ho saps, en el record i en la vida que ens quedi.

3 de juliol. Perdona’m les faltes d’ortografia, Anna, ja saps que el català no és el meu fort. Deies, però, que havia millorat molt. Gràcies.

Tot s’ha escrit.

La dissecció que fa l’Agustí Calvet  “Gaziel” de la societat catalana dels anys 20 i 30 del segle passat des de les pàgines de “La Vanguardia” és formidable. No sé quin paper i quin pes social tenia aquest periòdic en aquells moments, suposo que ja important. Deu estar explicat a l’abast en algun lloc. Joan Ferran ha fet en un altre llibre, “Esperando a Noé”, la dissecció d’aquells mateixos temps a través de “El Diluvio”, un periòdic més popular de l’època.

Malgrat buscar-lo a fons a les meves estanteries no he aconseguit trobat la “Historia de La Vanguardia” del mateix Gaziel que va editar les Edicions Catalanes de Paris i que vaig adquirir ja fa molts anys. (En Jordi Amat explica, crec que en “El llarg procés”, els orígens d’aquesta editorial).  Hauria de posar en ordre la meva biblioteca.

Gaziel veu amb esglai i desesperança com es va desenvolupant la política i els polítics a Catalunya. “Tot s’ha perdut”, ed. La Magrana, B- 2013, amb pròleg de l’Enric Juliana i selecció de Jordi Amat (sembla que ara està esgotat), recull articles publicats en aquells anys de l’arribada de la Dictadura de Primo de Rivera, sortida de Catalunya (física i intel·lectualment) fins els fets de l’octubre del 34, “els fets d’octubre”.

La narració, quasi bé radiofònica, seguint el que deia la ràdio, dels dies 4, 5, 6 i 7 d’octubre és sensacional i els darrers paràgrafs de l’article del dia 11 d’octubre són demolidors. La paraula CAPITULACIÓ la veu tant immensa que en silenci, sense voler, plora.

Els articles que segueixen podrien ser escrits ara mateix, desprès dels fets d’octubre del 2017, 83 anys desprès. Sembla que no vam aprendre res de la història.

“Las cosas disparatadas suelen acabar mal.”, a La Gran Interrogación, el 19/10/1934.

“El único medio para sanar a Cataluña –si la curación es posible- en todo caso no puede ser otro que el empleo de autovacunas, buscando y extrayendo en el propio organismo catalán las antitoxinas capaces de renovarlo. No estoy seguro que este sistema sea infalible. Quizá falle también.”, a Cataluña enferma, el 26/10/1934.

“Quien siga atentamente el afanoso ajetreo de los partidos políticos, en torno al cuerpo exánime de Cataluña, tras su terrible ataque de epilepsia, no sabrá de qué admirarse más, si de la enfermedad  de nuestro pueblo o de los médicos que pretenden sanarle”, a Lo que se ve venir, el 16/11/1934.

“¿Por qué Cataluña es así?... Para saberlo, por qué está enferma Cataluña, no hay más remedio que llegar a conocer su alma y poder darse cuenta de que esta pobre alma, dolorida y doliente, es una alma en pena.”, a El alma en pena el 30/11/1934.

“Perseguir el orden, sin el pleno y previo imperio de la autoridad, equivale a buscar otra piedra filosofal, que es tanto como buscarle tres pies al gato.”, a La Piedra filosofal, el 7/12/1934.

“Todo se ha perdido, incluso el honor.

La culpa capital, la causa suprema de nuestra desventura, se debe a nosotros, los catalanes, a Cataluña en peso, y muy en especial a sus partidos políticos más representativos. ¡Esta es la única explicación satisfactoria y profunda! ¡Esta es la pura verdad!

Nos ha faltado grandeza del alma y altura de visión a los catalanes todos. Aquella maldita -maldita porque es, ¡ay!, innegable- avara povertá, que nos echó en cara el Dante, ha seguido actuando en nuestro seno, a siete siglos de distancia.” a La clara lección el 21/12/1934.

Res, que tot ja estava escrit. Gràcies, Josep M. per descobrir-me i proporcionar-me el llibre.

1 de juliol.

Els anys passen i la meva ombra no fa més que allargar-se.

El vaig veure al primer taulell de la llibreria. No sé perquè el vaig agafar, potser un pressentiment. Em passa moltes vegades a les llibreries, entro per comprar algun títol en concret i en surto amb aquest i mitja dotzena més, després de reprimir-me i fer l’exercici racional no comprar-ne més ja que no  me’ls arribaré a llegir.

Ni coneixia a l’autor, no n’havia sentit a parlar mai (cosa gens estranya, crec que és impossible amb la quantitat de llibres que s’editen), era d’un grec, Theodor Kallifatides; el títol, atraient: “Una altra vida, encara”; l’editorial, solvent, de la meva confiança, Galaxia Gutenberg; la mida del volum, petita, acceptable; acabava de sortir, una novetat, B-2020, de l’abril del confinament.

L’he encertat. Un vell escriptor, grec de naixement, emigrat a Suècia a la vintena, ha desenvolupat una exitosa i reconeguda carrera literària (es veu, jo ho ignorava), i a les darreries de la vida se li estronca les ganes per continuar escrivint i ho deixa.

No faig cap “spoiler”,  que es diu ara, si dic que les recupera. Logic si escriu aquest llibre que n’explica el procés que ha passat. El desenllaç, doncs, el sabem des del començament, però la trama de l’obra és la que s’anirà desenvolupant a les pàgines del llibre en qüestió.

Abandona el seu “cau del llop”, el pis que té llogat per treballar, per escriure, fora de casa seva.

Primera sorpresa per a mi: Jo hi he estat! No al pis, sinó a l’indret, els entorn de l’església de Santa Caterina a Stockolm, i el dia de Santa Llúcia amb les nenes sueques cantant la cançó “Santa Lucía” que no sé pas perquè allà a Suècia han adoptat com a himne per començar el cicle nadalenc.

Kallifatides, a partir de deixar el “cau de llop”, vaguejarà pels carrers, pels records, per la seva memòria  d’immigrant grec integrat en un país nòrdic. La seva nova llengua en la que desenvolupa la carrera literària; la seva família, està casat amb una sueca; la nostàlgia de la seva terra d’origen; l’amistat compartida amb altre immigrants com ell amb els que es reuneix de tant en tant; els canvia a la societat en la que va viure quan van arribar  als anys 60 del segle passat i els que viu ara trencant la imatge idíl·lica de les comunitats nòrdiques.

“No suportava veure com Suècia deixava de ser un país de justícia social i solidaritat per embolicar-se en la teranyina del mercat.

Envellia en un món que em semblava cada cop més estrany. La nova realitat moral m’ofenia personalment. Tot es podia comprar  i tot es podia vendre. Doncs no. Aquesta vulgaritat no em representava.”

I torna a Grècia, al seu poble, a rebre un homenatge que li preparen a L’institut de Molai, a la Laconia del Peloponés al golf de l’Argólida. Aterra amb la seva dona a Atenes. Fa un tomb per la capital i amb un cotxe lloguer se’n va cap al seu poble aturant-se en uns quants llocs que vol veure abans d’arribar al seu destí.

Segona sorpresa.  Jo també els he fet! Pujar dalt del darrer graó de l’amfiteatre d’Epidaure, dinar a Nauplia baixant des del castell i davant la fortalesa de Bourtzi uns plats per llepar-s’hi els dits.

Arriba al seu poble on ja li han dedicat el nom d’un carrer (en vida, cosa que és sorprenent a la mentalitat nòrdica) i li fan l’homenatge que comença amb un joves alumnes representant Èsquil que li fan posar la pell de gallina. A partir d’aquí ...

L’endemà es lleva i es posa a tornar a escriure. En quina llengua ho farà? Comença en grec. Dubta. Es passa al suec. No li surt, dubta. Reflexiona sobre sí en una llengua o una altra. Es desespera. Al final treu una conclusió (diu) molt senzilla:

“Quan saps què vols dir, ho pots dir en totes les llengües que saps.

En totes les llengües, també, pots callar.

Però quan no tens res a dir, ho dius millor en la teva llengua materna.”

L’endemà passat marxen cap a casa seva, a Suècia, però ja no tornaria a ser un immigrant, havia perdut el seu estol però sabia el rumb que havia de prendre.

Nota afegida: No sóc cap entès en llengües i en traduccions, però m’han grinyolat algunes paraules (torretes, esbarts,...) que no sé si estan ben traduïdes. No ho sé, però he entès de què anaven quan surten reiteradament al text i llavors m’he permès una traducció personal (testos, estols, ...) que per a mi s’ajusten més. Amb tot, no sóc cap expert. Doctors té l’Església.

30 de juny. Ja ha passat mig any de l’any present.

De la biblioteca de l’avi.

L’àlbum estava en una lleixa d’una estanteria arraconada entre mig de llibres adquirits fa molt temps. De fet, crec que eren els primers que vaig tenir i que ara romanen abandonats en un racó polsós i humit. Algun dia els hauré de rescatar, netejar-los i endreçar-los en un lloc més adequat.

És l’Odissea, explicada als nens i adolescents per la via dels cromos i la xocolata. L’àlbum va ser confegit enganxant, a mesura que els obtenies, una col·lecció de cromos de diverses mides a un llibre que ja contenia el text i també algunes imatges. Els cromos sortien a les tauletes de la xocolata Nestlé i els de major mida els havies de demanar a la casa comercial que els editava.  L’any de l’edició és el 1962, jo tenia 14 anys i feia 3er. de batxillerat, l’E.S.O. de llavors.

L’he conservat en relativament bon estat fins avui, quasi 60 anys desprès. Vés a saber quantes estanteries, estances i cases ha recorregut fins a quedar ancorat, però mai oblidat, en el racó en el que ara l’he recuperat.

N’he fet obsequi al meu nét gran, en Gerard, que va ja cap els nou anys, encara no els ha fet. Des que va aprendre a llegir ho fa amb fruïció, li agrada. No crec tant com jugar amb les “maquinetes”, però no defuig passar una bona estona llegint. Li agrada el tema de la mitologia grega. De fet, l’obra d’Homer, el pare de la nostra literatura, ha conformat gran part de les lletres de tots els temps posteriors fins avui.

Val a dir, que en Gerard li va agradar molt que l’avi li donés un llibre de quan ell era petit i a l’avi l’ha complagut més encara poder traspassar un dels seus llibres al seu nét. Si ell, i els altres nets quan hi arribin, vol aprofitar la biblioteca de l’avi escampada per tot arreu de les cases podran trobar moltes coses  per il·lustrar-se i entretenir-se.

Espero que serveixi d’alguna cosa, per en Gerard, la Mar i en Joan, el que l’avi hagi conservat, hagi pogut fer-ho, moltes coses que han conformat la seva vida i que tindrà a qui deixar-les.

29 de juny. Sant Pere.

Abandoneu tota esperança, vosaltres que entreu.

A les portes de l’infern, Dante veu escrita al dentell de la porta aquesta afirmació. (Lasciate ogni speranza, voi ch'intrate)*

El temps va posant les coses al seu lloc. El somni dels independentistes està sent “matxucat” per la realitat. Les darreres votacions d’aquesta setmana al Congrés dels Diputats clarifiquen el panorama pels que encara no ho tenien clar: la solitud i la irrellevància dels “indepes” de tots els colors.

Els partits d’àmbit estatal, més enllà de la seva ideologia, davant la complexa i difícil situació que el país ha d’afrontar, fan front comú, fet que porta de retruc que els vots d’aquelles formacions polítiques que volen condicionar la política espanyola  als seus interessos particulars no valguin res.

Que lluny queden els temps que el grup parlamentari anomenat “Minoria catalana” feia i desfeia (de Miquel Roca a Sánchez Llibre). Negociaven, compartien, transigien, obtenien, decantaven votacions,... Ara, el “tot o res” porta com sempre al res.

No hi ha, com havien dit, un Estat feble que es podia trencar. “Si estirem fort...”. Hi ha tot un Estat amb la mala salut de ferro que tenen encara tots els Estats veïns contemporanis. Mentre, la justícia amb el seu pas lent sense aturador va fent el seu paper i els anirà situant fora de joc. Galdosa perspectiva els espera als “indepes”, han estat enredant a la gent i ara no sé pas què els podran dir. Els espetecs finals del "procés" ens poden continuar fent patir un temps encara. Serà difícil que les noves generacions vinguin a donar-hi la volta com si va passar al País Basc. Aquí hi ha hagut massa adoctrinament carrincló i també poques, o cap, alternatives engrescadores.

Però el Món està davant una cruïlla en la que no val mirar enrere.  El segle dels nacionalismes ha passat. Si torna, que no es pot descartar, és per caure d’esquenes als precipicis horrorosos que dissortadament ja varen viure i patir les generacions anteriors.

Ho vaig explicar públicament ja fa deu anys:  sols els queda la via insurreccional i violenta. ¿Estan disposats a morir, ...i a matar? No ho crec pas. No hi ha desesperació social en les seves files per agafar aquesta pretesa drecera. La desesperació està en altres rengles. Els exemples del s. XX són massa evidents: d’Irlanda al País Basc podem-ne veure els resultats. Sols els jueus (israelites) han reeixit amb un cost enorme i unes perspectives incertes venint d’on venien: l’Holocaust i pels interessos i suports externs. Aquí no hi ha res d’això, ni massacres, ni determinació, ni recolzaments forans.

Llegint Gaziel  a “Tot s’ha perdut” t’adones que ja va passar igual als anys 30 del segle passat. Repetir-ho, o intentar repetir-ho, no ha pagat la pena, sols enfonsar-nos en la misèria moral. Costa ara tocar a retirada. Per dignitat, per la seva dignitat, cal fer-ho. Tornem plegats a la via de sempre. Tractar d’influir i de ser més presents a la governança d’Espanya, abandonant les vel·leïtats i els somnis i els esforços inútils.

El PNV dóna cada dia mostres d’intel·ligència en bé dels seus conciutadans. Clar que els seus polítics són formats a les aules jesuítiques de Deusto, en tinc coneixement directe, mentre que els nostres “indepes” provenen de les aules de filologia romànica de la U.B. “Lo gaiter del Llobregat”. Romanticisme.

*

-“Dante, ahora vas a ser valiente. Dame la mano y sígueme –ordenó Virgilio. Así unidos, traspasaron aquel umbral funesto, en la oscuridad inmensa se oían suspiros, llantos, gemidos, distintas lenguas, horribles blasfemias, palabras de dolor y acentos de ira: formaban un tumulto tan violento, que Dante se sintió embargado de dolor.

-¿Quién sufre así?-preguntó con un hilo de voz.

-Son las almas de los indecisos, los indiferentes, aquellos que no tomaron partido ni hacían el bien ni hacían el mal. Nosotros somos responsables –continuó el maestro- no sólo de lo que hacemos, sino también de aquello que, por inhibirnos, permitimos que hagan otros.”

Dante Alighieri, “Divina comedia. Una adaptación para todas las edades.” Ed. Gadir, M-2009

.

28 de juny.

Tornar a Barcelona.

Dilluns vam tornar a baixar a Barcelona després d’un quants mesos sense fer-ho. Els de Mataró diem baixar a Barcelona i pujar a Girona, deu ser una impressió Nord- Sud. Ho férem amb el nostre cotxe particular.

Abans de la pandèmia ja ens havíem acostumat a anar-hi amb transport col·lectiu públic. Era còmode (fins al punt que ho pot ser aquest tipus de mitjà), econòmic, ràpid, descansat,... Compensaven aquestes avantatges alguns inconvenients que certament té el transport col·lectiu: l’espera a la parada lligada als horaris del servei i les condicions del mateix. A vegades haver de suportar les converses personals d’algun company/a de trajecte que se les podrien guardar en la intimitat. Fins i tot, algun cop l’excés de passatgers comporta anar dret, fet que em sembla una mica insòlit en un servei de transport col·lectiu interurbà.

Ara, però, la relació cost / benefici ha canviat, o pot considerar-se diferent. Anar-hi en cotxe privat, té un cost molt més elevat (combustible, amortització del vehicle, autopista, garatge, esforç de conducció, risc, ...), probablement entre 6 i 8 vegades més costós que en transport col·lectiu públic. A canvi té l’avantatge per la salut de no incórrer en un possible contagi pel fet d’anar en un recinte tancat i relativament petit i atapeït compartint-lo amb altres passatgers que no saps si poden estar infectats o quin capteniment tenen respecte a la pandèmia.

Pels que som de doble risc (edat i afectacions varies) el cost d’aquest risc, o el benefici d’estalviar-lo –encara que la quantificació dels mateixos és subjectiva- s’eleva força i llavors la relació cost / benefici s’inverteix respecte a l’opció anterior, anterior a l’expansió de la pandèmia.

Això és clar a nivell individual. Però, i a nivell col·lectiu? És evident que no, ja que incrementarem, cas d’estendre els raonaments individuals, la contaminació ambiental i la congestió circulatòria.

Ara bé, tot és qüestió de preu. ¿Fins a quin punt poden augmentar-se els costos de les opcions individuals per que surti a compte en la relació de reduir els risc de contagi i per tant el benefici sigui superior a les altres opcions?: Increment de la fiscalitat per contaminar, restriccions a la mobilitat contaminadora, peatges per moure’s a les conurbacions, costos de l’aparcament, ... Corregint aquests factors poden limitar-se i dissuadir-se els desplaçaments amb menor relació cost / benefici i restringir-los o reduir-los als més imprescindibles pels que valgui la pena pagar un major cost.

Sempre, però, tindrem el problema de les diferències de renda que distorsionaran la correlació. Pels rics, els increments dels costos marginals són més suportables que pels pobres per obtenir els mateixos beneficis. La seva renda els dóna major elasticitat.

27 de juny. Vam tenir temps d’anar a una de les meves llibreries de referència i fer una collita per l’estiu.

Resolt l’entrellat.

Entrellat (DIEC): Manera com s’ha esdevingut o realitzat, com està conjuminada, alguna cosa, i que és l’objecte d’una indagació.

Quan vaig indagar sobre la vinguda a Mataró de l’Antón Vilella Grifoll, al 1902, vaig deduir que s’havia fet amb el negoci de vins d’en Josep Taberna Àvila i tenia el dubte de com va ser la relació entre ells. (crec que també era d’Alforja i fins i tot potser parent, ho estic esbrinant, podria ser Taverna?, de Taverna i Àvila l'Alforja n’és ple).Ara ja ho sé gracies als treballs d’en Miquel Huguet Vilella que m’ha fet arribar la solució i li agraeixo que em resolgués l’entrellat.

L’Antonet Vilella Grifoll era cosí germà de la Maria Vinyes Grifoll, dona d’en Josep Taverna Àvila. Taverna amb v, no amb b.

Els arbres genealògics es fan per nissagues seguint la línia dels pares i deixant de banda a les mares que s’incorporen a les nissagues paternes per matrimoni. Patriarcat. El fet comporta que no es vegin els parentius del cantó matern i si a més hi ha noms sobrevinguts per via matrimonial costa més, o es perd a cop d’ull, la relació entre nissagues. Però en els pobles petits, amb la poca mobilitat de fins un segle enrere, acabes trobant, o t’ajuden a trobar, les relacions.

Acabarem descobrint que la relació d’en Josep Taverna amb l’Antón Vilella, és a partir de la dona del primer, la Maria Vinyes Grifoll. Les mares de l’Antón i la Maria eren germanes (en tenien més de germans) però es van incorporar a nissagues diferents: una va anar als Vilella, l’altra als Vinyes i la filla d’aquests darrers quan es va casar es va incorporar als Taberna.

Quan li traspassa el negoci de vins en Josep Taverna té 50 anys i l’Antonet Vilella, 34. En Josep morirà a Alforja als 59 anys, l’Antonet a Mataró amb 64.

He expurgat l’arbre dels Vilella, dels Grifoll i dels Taverna per deixar-ne les arrels nues sense els afegits de les branques germanes que surten a cada generació i seguint les nissagues paternes.

Entre els llibres que he anat aplegat amb els anys n’he retrobat un, “Reus 1900. Segona ciutat de Catalunya”, que em van regalar, al 2003, quan vaig ser convidat a tenir el privilegi d’encendre  la Tronada de la Festa Major de Sant Pere d’aquell any. El llibre va ser editat per l’Ajuntament de Reus i la Fundació “La Caixa” amb motiu d’una exposició del mateix nom que es va fer entre finals del 1998 i començaments del 1999. El seu contingut em servirà per contextualitzar en la seva capçalera de comarca la vida de la gent d’aquells entorns que alguns van acabar a Mataró. Tant mateix, en Miquel Huguet m’ha parlar d’una “Història d’Alforja “, editada per l’Ajuntament l’any 1980, que en alguna biblioteca hauré de trobar segur.

Com a tants llocs, quasi bé arreu, a Reus també no  tindran Tronada aquest any. El maleït virus ha pogut amb la pólvora.

L'esclat final de la tronada de Reus - Festa Major 2003 - Foto d'en TjerK Van Der Meulen cedida per l'Arxiu IMAC

Tinc la impressió, em sembla,  que sóc un dels personatges de la fotografia.

“Pel que fa al Baix Camp, una de les referències més antigues de la tronada a la comarca la tenim a Alforja. En aquesta població es va celebrar, el 17 i 18 de juliol de 1784, grans festes en honor a la Mare de Déu de Puigcerver, la imatge de la qual va tornar a la seva ermita d’on havia estat baixada a la població a causa d’un contagi”

Montserrat Cervera/ Salvador Palomar, “La Tronada, Festa a Reus”. IMAC, Reus-2001.

26 de juny. Aquest any tampoc faran Festa Major a Reus.

Nostàlgia, melangia, alegria.

Nostàlgia dels temps passats, melangia dels presents i alegria dels que ens quedin per viure. Aquest any, un element més, nou i imprevist. Sempre ha estat la d’avui, la revetlla de Sant Joan, una festa que m’ha fet molta il·lusió i que l’hem ben celebrada amb companyonia i amistat, i cremant pólvora. L’endemà al matí per esmorzar la coca que ha sobrat de la nit abans i una altra al dinar pels postres.

L’acabament del curs escolar i el començaments de les vacances, els primers balls a les revetlles (quan érem joves hi havia a més Sant Pere), l’arribada de l’estiu i els primers dies de platja, la programació del viatge estival, els dies llargs i la fresca dels vespres, les reunions amb els amics i parents,... a l’estiu tota cuca viu.

Perdoneu, la cançó un clàssic de ja fa cinquanta anys que avui no podem deixar estar ja que ens ha acompanyar molts anys i esperem que sigui per molts més. Bon estiu a tothom i d’arreu.

23 de jany.

Políticament incorrecte = nova censura.

Quan la CUP diu que s’ha de retirar l’estàtua de Colom del final de Les Rambles de Barcelona, en Frederic Soler “Pitarra” quina estàtua està una mica més amunt, al Pla del Teatre, a l’entrada d’Escudellers, es deu remoure dins la seva tomba pensant en la possibilitat que també la seva figura sigui retirada.

La producció de tota una etapa de la seva vida, suposo que de jove, no sé si ara es podria considerar políticament massa correcta, segurament seria molt blasmada. Em ve al cap, de seguida, “Don Jaume, el Conquistador” que van ressuscitar entre d’altres “La Trinca” fa més de quaranta anys. Masclista, faldiller, homòfob, racista, militarista, patriarcal, trampós,..., no sé pas quants adjectius li caurien el damunt pel contingut d’aquesta obra. Els temps, els de llavors, els de no fa gaire i els d’ara. Avui deu ser irrepresentable.

Les seves lletres (obriu, obriu i llegiu) serien ara tota una provocació i portarien a l’esglai a més d’un i una que avui se l’agafen amb paper de fumar. Hi ha de tot i força, per triar i remenar, Al començaments de la Transició amb la recuperada Democràcia érem més de la “brotxa grossa”, tot anava “Pel broc gros”. Diu que en aquells temps hi havia autocensura, dons mira que ara....! Torna a haver-hi policia, aquest cop civil, de les costums morals, com a l’Iran però a l’altra cantó del recorregut del pèndul. Apa, Josep M., tornaries a fer de Muntaner?

Sí, obriu i llegiu, sobre tot llegiu molt i formeu-vos, ja que em sembla que hi ha alguns “personatges” d’ara que són força illetrats i diuen moltes barbaritats (que ve de bàrbars). 

Fa poc, per la xarxa, un vell conegut que escriu als papers i que ja em semblava que era una mica forassenyat (ara ja em sembla que ho és del tot), diu que cal “corregir els errors de la història” (?!) i es queda tant “panxo”. Quina història corregim, quines coses de la mateixa, amb quins criteris ho fem? Potser ens podríem remuntar al desembarcament d’un Escipió a les costes d’Empúries i pensar si caldria corregir alguna cosa, oi? De la història se’n ha d’aprendre per si fos el cas no repetir-la però ja no podem corregir-la, és el passat.

“Las cosas disparatadas suelen acabar mal” A “Tot s’ha perdut”, selecció d’articles de Gaziel dels anys 20 i 30 de segle passat. Ed. La Magrana, B-2013.

20 de juny. Aquesta tarda comença l'estiu. Ja fa calor.