De l’esport espectacle.

Fa uns dies vaig coincidir amb en Ramon Besa al Patronat de la Fundació Ernest Lluch a Vilassar de Mar. Aprofitant la conversa vaig preguntar-li dues coses que sé que ell en sap: ¿de què viuen al Lluçanès? ¿Com està això del Barça? No, no desvetllaré les respostes.

L’esport, la majoria dels esports, s’han transformat en les seves cúspides de tal manera que crec que és evident per a tothom que no podem parlar de competicions esportives sinó d’esdeveniments espectaculars, vaja, d’espectacles. Això comporta que, a més de costar un dineral, els seus protagonistes, ja siguin els participants, els organitzadors, els espectadors, els informadors, ep!, les administracions públiques, i tot el que gira al seu voltant, en treuen i n’aporten un munt de diners.

Comencem per on surten els diners. Temps enrere eren els socis i els espectadors dels clubs. Això ja fa temps que ja no és així. Ara els espectadors no són presencials. Sí, encara en queden alguns als estadis, als pavellons i als camps, però són minoria respecte als que els espectadors que gaudeixen de l’espectacle des del sofà de casa seva o als bars on s’arrepleguen per gaudir-ne amb més gent, això sí, pagant que sinó l’espectacle no es pot veure. Despès hi ha la publicitat. Els jugadors –de qualsevol esport- són veritables homes i dones anunci fins al cul. Ja es paga per donar nom al lloc de la competició, al micròfon on fan declaracions, a l’ampolla d’aigua amb la que apaivaguen la set,... No oblidem pas a les administracions públiques de tota mena, color i lloc que com tal de “sortir al mapa” (curiós concepte) hi destinen fons més o menys quantiosos relativament a l’esport i a la seva capacitat.

Continuem per on es gasten. Primer de tot: no, no pas en els participants, encara que se’n enduguin una bona part. Primer és la organització. Organització per organitzar: Comitès, Consells, Federacions, clubs, et tutti quanti. Organització per competir: viatges, estades, estadis i pavellons..., auxiliars de tota mena. Organització per representar: agents, publicitaris, plumífers,... És sorprenent veure a qualsevol indret del món, de qualsevol disciplina, en qualsevol moment, el que es posa en moviment per produir un continuat espectacle. Que cadascú agafi el que millor li sembli i quan li agradi més. Portar vehicles d’un costat a l’altre del món, desplaçar equips  més aviat nombrosos com qui agafa el tramvia, decidir sobre en quins moments s’ha de produir el fet, tenir fantàstiques instal·lacions, no per competir sinó que poc més que entrenaments, sinó per decidir com es competeix. Disposar d’estadístiques i manuals per jugar i competir i vendre samarretes.

Llavors vénen els protagonistes: els i les participants. Aquí hi ha nivells, a tots els esports. Nivells estratosfèrics i nivells arregladets, per anar tirant, i nivells de pena. Fa feredat sentir parlar de sous milionaris com aquell que res. D’altra banda, no sé pas com s’ho fan alguns i algunes per competir ja que no els donen ni per pipes, tot sigui per ser-hi. Ah! La màquina informativa, greixada o no, també té els seu paper i la gent que en viu. Sorprenent el cost que deu representar desplaçar-se a cobrir alguns d’aquests esdeveniments, però d’algun lloc surten les virolles.

Tot plegat, això ja és una gran industria. Indústria de l’espectacle, que ha desplaçat els espectacles tradicionals: de l’òpera als toros;  del circ als titellaires. Una gran industria que a més ocupa l’oci (distreu?) a la ciutadania. El “panem et circenses” dels antics romans.

I vés per on, un microscòpic virus ho ha fet saltar tot per l’aire. Com altres parts de l’economia d’avui tot s’ha aturat. No podem assegurar la salut de participant, organitzadors, espectadors. Però com fem per que no s’aturi la festa i se’n vagin en orris tots els que la fan i la gaudeixen? Vinga reunions i decisions i informacions i explicacions... i ja veurem com ens en sortim. Vaja, com a qualsevol altra branca de l’economia, encara que no sé pas si Adam Smith l’havia pensat mai.

Tinc entès que a les Universitats ja hi ha càtedres i departaments que s’han especialitzat en aquesta nova branca. Els que ens vam quedar en Colin G. Clark ens ho mirem amb una certa perplexitat però hem d’acceptar-ho, és el món d’avui.

18 de març.

Ara és l'economia real.

Això no va ara de l’economia financera. Sí, hi ha qui patirà o aprofitarà l’ensorrada de les borses, però això va ara de l’economia real. Això va ara d'empreses: grans com les fàbriques de cotxes i la seva indústria auxiliar; mitjanes com les constructores subcontractades de les obres públiques o els grups d’hostaleria; petites com restaurants i bars;  i autònoms que treballen ells sols pel que els hi surt. I totes les interrelacions que se’n deriven de l’activitat de totes elles, de la roda que generen i que ara s’ha aturat. Durant quinze dies, ... em sembla que tothom preveu  ja que serà més temps.

De retruc, les administracions públiques en rebran les conseqüències: menys ingressos corrents i més demanda de despesa. Les retallades que s’han denunciat en el darrers temps es quedaran curtes.

Hem de preparar-nos per ser més pobres, ...o no tant rics com érem fins ara. Podrem suportar-ho materialment, tenim molt capital acumulat, públic i privat. La qüestió serà com mantenir-lo: les amortitzacions, com sempre. Tindrem menys rendes i per tant podrem gastar menys, això no vol dir pas que haurem d’anar amb una mà al davant i l’altre al darrera. Però aquesta menor despesa repercutirà directament sobre els que fins ara vivien del que teníem. Ara ja no ho tindran: restauració, oci, vacances, viatges, espectacles, extravagàncies, consum innecessari, ...

Psicològicament és ja una altra cosa. Estem preparats? No ho crec pas. Això sense deixar de pensar en els que estaven  ja sobre la maroma que cauran al buit irremeiablement juntament amb molts d’altres que la situació els col·loca a començar el recorregut sobre el filferro. Crec que ens ve un gran retrocés i no sols aquí a casa nostra. És tot el món occidental i la seva forma de vida la que s’ensorrarà.

Sí, ara tothom parla que és el moment de Keynes front a Hayek. D’acord, però permeteu-me: això també es va dir el 2008 i les coses no van anar per aquí. També que les economies occidentals encara no s’havien recuperat d’aquell terrabastall i ja fa 12 anys. I també, que el debat de 90 anys enrere, o si voleu a la primera meitat del segle XX, no sé pas si és possible traslladar-lo al món que hem bastit, o han bastit, o ens hem deixat bastir, ja entrat el segle XXI.

Tots els Govern s’apresten a fer el que calgui perquè això no s’ensorri. Feina titànica que ja veurem si reixeixen. Caldrà demanar sacrificis a la ciutadania a més de que aquesta demani ajuts als Govern. Tots, o la gran majoria, hi perdrem un tros de capa amb aquesta pandèmia global. Preparem-nos-hi, no ho amaguem a la gent. És una guerra sense exèrcits que ja hem perdut d’entrada. Potser qui ens ho agrairà al final serà el Planeta que continuarà girant cada dia.

Ah! Crec que en Messi al final de temporada anirà a ajuntar-se amb en Xavi al Golf Pèrsic. El Barça a tirar de la Masia altra volta, no hi ha més virolles.

17 de març. Tancat a casa. Encervellat?

Luis Sepúlveda. Petit homenatge.

M’ha agradat llegir llibres de Luis Sepúlveda, com molta altra gent donat l’èxit que molts d’ells han tingut. Temps enrere vaig recomanar i regalar força ”Historia de una gaviota y el gato que la enseñó a volar”. També vaig ser un fan de “Un viejo que leia historias de amor”, que em va agradar també en pel·lícula, i d’altres obres sorgides de la seva ploma.

Aquest xilè, més o menys de la meva edat, fa temps que viu aquí, a Gijón. Temps enrere vaig coincidir en un aeroport –ja no recordo on era- amb ell i la llavors alcaldessa d’aquella població asturiana, Paz Fernández Felgueroso, que crec que tornaven d’un esdeveniment en que hi participava Sepúlveda i l’alcaldessa, companya i coneguda meva, ens va presentar. Vaig tenir l’oportunitat de dir-li directament com m’agradava la seva obra.

Ara, he conegut que està ingressat a l’hospital d’Oviedo, a la UCI, infectat pel coronavirus que ens porta a tots de corcoll. Desitjo que se’n surti i continuï escrivint molt temps més.

A la pila de llibres per llegir hi tenia una petita obra seva, de les darreres suposo. És un conte curt, es llegeix en un no res, que dedica als seus néts i que va escriure –explica- arran d’una pregunta que li va fer un d’ells: “Historia de un caracol que descubrió la importancia de la lentitud”, com sempre a Tusquets ed. B-2018.

El personatge, un cargol que tindrà nom: Rebelde, es pregunta sobre si mateix i decideix contra l’opinió dels seus semblants escatir-ho, trobar respostes, fins on pugui. Se’n va del grup. Coneix una tortuga, un mussol, un talp, formigues, ... i es fa una idea del món en què viu i els perills que els hi venen a sobre al seu grup. Torna per explicar-los-hi entre l’escepticisme dels vells i la por dels joves caragols que se’n van rere ell a buscar un nou  País del Diente de León on hi arriben desprès de penalitats i esforços. Tota una llarga metàfora.

“He aprendido la importancia de la lentitud y, ahora, he aprendido que el País del Diente de León, a fuerza de desearlo tanto, estaba dentro de nosotros mismos –terminó de susurrar Rebelde y, lenta, muy lentamente, se dirigió a comer junto con sus compañeros”

Perdoneu l’spoiler. Amb els millors desitjos per Luis Sepúlveda.

16 de març. Tancat a casa.

Una situació inèdita.

El planeta Terra va girant impertorbablement a l’entorn del Sol dins de l’Univers. La Humanitat que hi habita també va movent-se sobre la seva superfície fent la seva vida, la Vida. Però va girant cada vegada més acceleradament i ja possiblement d’una forma esbojarrada, sense control, potser portant-la cap a l’extinció com a espècie. La Terra continuarà girant, la Humanitat, vés a saber.

La meva generació, i les que ens venen al darrera, en aquest racó de món, en les hem mamat força dolces. No hem patit cap guerra, hem anat assolint cada cop millors condicions de vida, especialment si les comparem amb les generacions anteriors, vivim raonablement bé, confortables.

Hem sentit parlar de terrabastalls a altres indrets: guerres, èxodes, catàstrofes naturals, patiments que ens han commogut però que els hem vist de lluny. Tenim alguns llunyans records que ens van transmetre els nostres grans sobre la Guerra Civil i alguns records de les mancances de la postguerra, les restriccions elèctriques com a molt. En el que portem de segle XXI tenim a la retina l’11-S del 2001 a Nova York; el trauma del 11-M a Madrid i els altres atemptats terroristes; l’ensorrada de l’economia el 2008; la guerra de Síria i l’allau dels refugiats a la Mediterrània; les marxes dels centreamericans cap als EUA; ...

Però eren coses llunyanes, de les que ens sentíem més o menys colpits, més mentalment que materialment. Ara, de cop, un nou cigne negre a aparegut al món i aquesta vegada ens afecta directament. És un virus. ¿Què és això, i com és que ha sortit i es va propagant arreu? En sabem poc, al menys els ciutadans de peu. Però aquesta vegada ens toca. No sabem encara amb quina magnitud. ¿Sols un grapats de morts en un percentatge menor que d’altres malalties? Però la por a lo desconegut i a les seves conseqüències ens ha reclòs a casa. Aquí estem, tancats –ara sí que per imperatiu legal- durant uns quant dies sense saber del cert què vindrà desprès, què vindrà en termes de la vida quotidiana.

Què vindrà en termes econòmics ja ho podem albirar sense gaires dubtes. Tancar pràcticament l’economia d’un país durant quinze dies té unes conseqüències previsibles. Els estralls en el teixit econòmic seran considerables especialment si tenim en compte els nivells d’intercanvis materials i humans en que es basa l’economia avui i els nivells de dependència de tot ordre a que estem habituals i sotmesos. A les nostres contrades ja no hi ha comunitats autosuficients i estàtiques com podien haver estat les de temps pretèrits, tampoc tant pretèrits.  

¿Com en sortirem d’aquí quinze dies?  Tot són cancel·lacions, cancel·lacions de tota mena que tenen cost econòmic. Les de les relacions personals les posposem i ja les farem segurament més endavant, però les derivades de l’economia no es poden recuperar així com així. Tinc una llista de les coses que he cancel·lat, no gaire problema, sóc un jubilat. La llista que penso de la societat, de la seva economia, és esgarrifosa. Caldrà que hi posem tots els coll per sortir-nos-en, és inevitable, vulguem que no. Serà un cop pel nostre nivell de vida que com sempre pagaran els febles més que els forts. Algú fins i tot en traurà profit i en sucarà. 

No sabem, o no podem saber encara, com acabarà tot. Per la meva generació és una situació inèdita.

15 de març. Reclós a casa.

Maalouf

He escrit més d’una vegada sobre les lectures que he fet d’Amin Maalouf. Ara he acabat “El naufragio de las civilizaciones”, Alianza Ed., M-2019. També m’ha agradat. Una mirada lúcida –¿trista?- al món d’avui. Com ha canviat el panorama de la humanitat en els anys de la seva vida, que pràcticament són els meus. El món àrab, els esdeveniments de l’any 1979, l’ensulsida del comunisme, les crisis actuals.

“Lo que caracteriza a la humanidad actual no es la tendencia a agruparse dentro de conjuntos muy amplios, sino una propensión a la fragmentación, al fraccionamiento y, a menudo, a la violencia y la acritud.”

“Lo que lamento es la desaparición de determinado estado de ánimo que existió en tiempos de los imperios y consideraba normal y legítimo que unos pueblos vivieran en el seno de la misma entidad política sin tener forzosamente las misma religión, la misma lengua ni la misma trayectoria histórica, Nunca dejaré de oponerme a la idea de que las poblaciones que tienen lenguas o religiones diferentes harían mejor en vivir separadas entre sí. Nunca me decidiré a admitir que la etnia, la religión o la raza sean cimientos legítimos para edificar naciones.”

“Está claro, en cualquier caso, que hemos entrado en una zona de borrascas imprevisible, arriesgada y que parece destinada a durar. La mayoría de nuestros contemporáneos han dejado de creer en un porvenir de progreso y prosperidad. Vivan donde vivan, se sienten desconcertados, rabiosos, amargados, sin norte. No se fían del hervidero mundial que los rodea y sienten la tentación de dar crédito a extraños fabuladores.”

“...¿cómo convencer a nuestros contemporáneos de que, al seguir presos de los conceptos tribales de la identidad, de la nación o de la religión o al seguir glorificando el egoísmo sacro, les están preparando a sus propios hijos un porvenir apocalíptico?”

11 de març.

Desesperats.

"Crec que per entendre una comunitat cal preguntar-se d’entrada: ¿De què viuen aquesta gent?. A grans trets: Del seus recursos naturals? El sector primari. Del seu enginy transformador? El sector secundari. Dels seus atractius, de la seva importància administrativa o la seva ubicació geogràfica? El sector terciari. Mataró en els darrers segles XIX i XX era una ciutat industrial com és ben conegut."

Aquest és un paràgraf de la conferència que vaig dictar fa pocs dies: “A batzegades. La construcció de la ciutat.” . És un tema que sempre m’ha preocupat, suposo que per deformació professional d’economista.  El tema és candent, de candent actualitat. La gent de molts llocs, aquí i arreu, es llença al carrer a manifestar-se, o al mar travessant mig continent fugint de la misèria, desesperats, reclamant trobar una sortida al seu negre futur. Perquè d’això es tracta, de que no veuen que tinguin futur.

A Espanya, més concretament, va començar ja fa temps: Soria i Terol, ara s’hi ajunta Lleó i també la pagesia de més de mig país: La “España vacia”. Que possiblement hi ha espuris interessos polítics o de politiqueria al darrera?, segurament. Però que hi ha gent espantada pel que el depara el futur, potser no a ells directament, però si a la seva comunitat, fills, néts, ..., també és ben cert.

¿De què viuen aquesta gent?, és la pregunta. O millor, ¿De què viuran en els propers temps? Tot s’està dislocant. Els sectors primaris, que van ocupar secularment a les poblacions, fa temps que han deixat de ser rellevants. La industria s’ha traslladat a altres indrets més barats seguint el camí que no fa pas gaire vam recórrer nosaltres. El sector dels serveis necessita d’uns mínims de concentració que requereixen volum i recursos que no es poden proporcionar a qualsevol lloc. Si hi afegim que no podem continuar malbaratant o exhaurint els recursos naturals de la forma que ho estem fem avui veurem que estem davant un panorama molt complex. Així, tal com ha passat en altres indrets i moments de la història, es produeixen dinàmiques demogràfiques que són imparables, no tenen aturador.

Cal començar explicant a la gent el que passa. No se’ls pot enredar a la recerca de preteses solucions que ja se sap que no existeixen. El declivi de la pagesia tradicional és imparable. La reconversió industrial en molts indrets no ha estat possible. Quan va tancar la fàbrica de Suzuki a Linares van creure que podrien trobar substituts. Encara els busquen. A Astúries el tancament de les mines i de la indústria pesada s’ha pal·liat fins ara amb les pensions de la gent que va plegar, però que cada dia –per pura desaparició- en queden menys i aquest fet aboca a la comunitat a un futur deplorable. Si l’oli que es produeix tradicionalment en terrenys costeruts no mecanitzables  és més car que el que surt de tècniques de regadiu o espais més favorables, mitja província de Jaén se’n va en orris. El mapa que vaig incloure a l’entrada de no fa pas gaire sobre l’estat d’ànim generacional és prou eloqüent.

Però desprès d’explicar el què passa cal oferir alternatives, i això és molt difícil en el marc del sistema econòmic en que ens movem, el pur i dur capitalisme financer, i en el marc mundial de la globalització. No m’agradaria estar pas en la pell dels governants, encara que tampoc en la pell d’aquells poderosos lúcids que no tenen cap dubte que estan sobre un barril de pólvora amb una metxa encesa que va cremant-se. Sí que em fa molta por l’egoisme i la inconsciència generalitzada dels poderosos que porten a la humanitat a la desesperació i amb ella a la revolta. D’aquí pouen els populismes: solucions simples a problemes complexos.

25 de febrer.

Carnestoltes

Wilhelm Marstrand (1810-1873)

El Carnestoltes al corso a Roma, 1848

Kopenhagen Ordrugaard Museum

22 de febrer.

Una batzegada.

Ahir, els “Amics de la Ciutat de Mataró” em van donar la possibilitat de dictar  una conferència-col·loqui de les que organitzen mensualment. Quan m’ho van proposar els vaig dir que m’agradaria parlar d’una particular visió que tenia de la feina que havíem fet a l’Ajuntament temps enrere. Els vaig proposar titular-la “A batzegades. La construcció de la ciutat”.

A partir dels records (pura memòria) del meu pas per l’administració municipal, llargs anys, vaig voler desenvolupar una idea: Les batzegades que van representar algunes actuacions fruit dels temps en que es van desenvolupar els primers ajuntaments democràtics, els del 1979, durant els anys vuitantes i norantes del segle passat.  Temes, qüestions, problemes que s’arrossegaven de temps o que sorgien de la seva pròpia dinàmica i que es van afrontar i que al meu mode de veure van representar batzegades segons la definició que en fa el diccionari: Canvi brusc en l’estat de repòs o moviment d’un cos, degut a una causa externa.

Donant per obvi el canvi que va representar el nou sistema polític, vaig parlar de sis temes: El port; la Planta de la Brossa; el nou Hospital; el cementiri de Les Valls; la Nova Ciutat; el Tecnocampus.

En el torn de col·loqui, ben escàs (potser com que era Dijous Llarder la gent tenia ganes d’anar a menjar la truita i jo m’havia allargat força), sols dues preguntes. La segona d’un vell conegut sindicalista local que em va preguntar pel tancament de can Gassol, els de les mitges Glory. En la meva exposició m’hi havia referit subreptíciament:

“Els anys 80 i 90 dels segle passat van veure la desindustrialització de Mataró. El tèxtil s’acabava, anava desapareixent, subsector a subsector, per l’envestida de la globalització. Alguns empreses no s’hi van adaptar ja d’entrada, van ser les primeres en plegar. D’altres van lluitar de valent per intentar sobreviure. Una empresari molt important em va dir que enlloc de vendre mitges venia capses per embolcallar les mitges. Van sortir intents per adaptar-se a les noves circumstàncies: el “pronto moda”. Alguns van reeixir i encara són vius (ben pocs), però la majoria no van arribar a surar en mig de la gran tamborinada que s’ha endut l’industria de mig món, concentrar-la en l’altre mig.”

Aquesta tarda he anat a cercar alguna referència que tenia del tema: el llibre que em van obsequiar en el seu moment i que promocionava el seu producte quan maldaven per sortir-se’n de la davallada que els portaria al tancament de la centenària empresa que havia donat molta feina a mataronins i mataronines, molts d’ells i elles encara en el nostre record proper. “Elogio de la pierna femenina”. El tinc fins i tot dedicat pel seu autor que és en Màrius Carol, ara director de La Vanguardia. És editat l’any 1996. Sembla que encara se’n troben per Internet en algunes llibreries de vell.

La desaparició d’aquella  fàbrica va representar una petita batzegada per l’economia local. El llibre crec que seria impensable que es pogués fer en els temps actuals, no gaire més de vint anys desprès.

21 de febrer.

El comiat d’en Remigi.

Dissabte passat a la tarda es va fer un acte de comiat al company i amic Remigi Herrero a la sala del Tanatori de Mataró. No va ser un funeral, ell no en volia. Va ser un acte que vam ajudar a fer uns quants amb la família, i amb el seu acord, per trobar-nos, consolar-nos plegats,  tenir un record  i fer el comiat de l’amic que ens ha deixat.

L’acte va començar amb el primer fragment de la Missa de Glòria de Les Santes. Era un homenatge. En Remi no era de missa, però a Mataró la Missa de Les Santes és més que una missa convencional i ell ho sabia. Es tractava de reconèixer públicament la seva implicació a la festa i a la ciutat en la que va residir més de quaranta anys vingut de fora i per la que va treballar tant: professionalment, cívicament i institucionalment.

L’acte, conduit per la Pilar González Agàpito,  companya d’en Remigi, i que ja té la mà trencada de fer aquesta mena de comesos,  va continuar amb la lectura i declamació per part d’en Manuel Patricio d’un poema que havia fet per la ocasió: “Tu vaso de sombra”. És una conversa entre la Cruz, la seva dona, i en Remigi. Un fragment:

Sabe Cruz, desde la angustia,

Que es tu corazón el que se ha ido,

Que tus ojos de azul se han desteñido

Y tus manos de explicar se han derrumbado.

Una suerte mentirosa te ha tocado

Y tu gorra está caída por el suelo.

Desprès em va tocar a mi. Havia preparat un text en català. Vaig pensar que pels seus orígens castellans i per deferència a la seva família que s’havia desplaçat per la ocasió calia fer alguna cosa en castellà. Primer vaig pensar anar traduint paràgraf per paràgraf, però un cop fet ho vaig  trobar feixuc i vaig optar finalment per fer un tros en una llengua i un altre amb l’altra. El text, el seu contingut, no era gaire diferent al que havia publicat a la premsa i al blog. Vaig acabar dirigint-me als seus néts, “nietecillos”, que lògicament per la petita edat que tenen eren absents en l’acte:

Pero te llevaremos dentro porque nos has atrapado para siempre y estaremos contentos, y yo orgulloso, de haberte conocido y que fueras pariente, compañero o amigo nuestro.

Iker, Enzo, Íñigo, cuando seáis mayores os contarán de vuestro abuelo Remigio, que vino de fuera y contribuyó a hacer esta Ciudad. Podréis, también, estar muy orgullosos de ser descendientes de él.

Desprès va intervenir en Rafel Mitjans, sempre tindré a la memòria la seva imatge amb el flabiol, glosant la figura d’en Remigi en la seva vesant de treballador i estimulador de la cultura popular i de com sabia, malgrat les possibles diferències ideològiques, mantenir l’amistat amb tothom.

“...jo voldria parlar de les persistències, del que, em sembla, ha estat el tarannà que va fer d’en Remi el que fou, i que ha permès, per exemple, que pensant molt diferent en moltes coses, hàgim pogut no sols treballar plegats en molts projectes compartits sinó ser amics corals.”

L’alcalde, David Bote, va començar amb uns versos de l’Apollinaire que no sé pas d’on va treure però que venien com anell al dit a la seva relació:

Venid hasta el borde, les dijo.

Tenemos miedo, podríamos caer.

Venid hasta el borde les dijo. Ellos fueron.

Los empujó..., y volaron.

El fill d’en Remigi i la Cruz, en Fidel, va tancar els parlament amb unes paraules d’agraïment en nom de la família.

Per acabar l’acte la música triada va ser la cançó d’en Labordeta “Ya sé”. Crec que encertada.

A la sortida els amics i companys, en Ciller, en Kiko Verjano i altres, van tenir la bona pensada de donar als assistents un clavell vermell tal com tantes vegades ell havia fet en els actes públics en que participava.

En Ramon Manent es va encarregar de col·locar una fotografia seva (la de la darrera campanya electoral en que va participar, la de les municipals del 2019) emmarcada convenientment a la presidència de l’acte amb dos rams de roses vermelles al seu peu, un de la família i l’altre dels amics. En Salvador Guarro va cuidar-se de que la música funcionés a la perfecció.

Érem molts els assistents, la sala curulla a baix i a dalt amb les portes obertes i gent al defora. Vam estar una bona estona a l’explanada del Tanatori parlant, consolant-nos, abraçant-nos, recordant a l’amic que ens ha deixat. Van passar pel davant dels meus ulls moltes històries viscudes temps enrere. Històries dels anys que vam treballar plegats. Persones que representaven coses per nosaltres.

Ho va expressar en una piulada al twitter la Consol Prados:

I el comiat començà amb el Kyrie de Les Santes i va acabar amb una cançó de Labordeta i clavells vermells. Però no vam marxar de pressa. Salutacions, abraçades, converses... estiràvem el temps entre tanta gent diversa, clavell en mà. Ho diu tot.

https://mataroaudiovisual.cat/noticia/societat/%C3%BAltim-ad%C3%A9u-remigi-herrero

11 de febrer.

La dalla de la mort, o de la vida, altra cop. Ara en Remigi.

Vaig anar a casa teva per demanar-te que t’incorporessis a llista socialista de les eleccions municipals del 1983 que jo encapçalava. Sempre m’has explicat que com a activista veïnal ja havies anat a veure’m al meu despatx a l’Ajuntament quan jo exercia de regidor d’Hisenda i volies algun ajut econòmic  per les activitats que promovies llavors per la AA.VV. del  Pla d’en Boet. Són molts anys, Remigi, des que em vas dir que sí. Em vas acompanyar fins el 2003, quan et vam retirar de la llista. 20 anys! Jo ja no duraria gaire més a l’Ajuntament.

Però, per sorpresa d’alguns que potser pensen que en política no es fan lligams perdurables, vam continuar sent molt amics i compartint moltes coses. Aquell mateix estiu vam fer plegats en bicicleta la ruta del Canal de Castilla, per les teves terres d’origen. Recordes?, vam entrar assedegats cap al migdia en un poblet sota un sol de justícia i vam preguntar a un veí  ja gran que vam trobar a on era el bar per anar a prendre alguna cosa: “El bar se murió”, ens va contestar.

Vam fer molta bicicleta plegats, els diumenges. Servia, a més de fer exercici que no sé sí esport, per xerrar de tot i més, per arreglar el món, per concertar trobades amb la família o amb d’altres. Més endavant, la teva salut es va deteriorar i ja no vas poder pujar a la bicicleta, però vam trobar la forma de continuar veient-nos. Com que érem ciclistes de fonda –no de fondo- et dèiem a on aniríem a esmorzar i allà ens trobàvem i continuàvem parlant com sempre. No fa quinze dies vam fer, sense saber-ho tots plegats, el darrer esmorzar amb tu.

Entre tot, mitja vida doncs al costat meu, o jo al costat teu. Érem diferents, per orígens, per tarannà. Però ben complementaris. A l’ajuntament es va veure, ara ho està destacant tothom. Vas ser el meu contacte amb la gent, amb el carrer. Manel: “no cinc cerveses en un sol bar, una cervesa en cinc bars diferents!”. Però també, desprès. 

Les teves arrels et van portar a buscar un tros per fer-hi un hort, a Òrrius. Jo també vinc de pagès, però tinc les arrels perdudes. En vas dir Ca La Creu, en honor ben merescut a la teva muller. La teva generositat em va proporcionar de tot: de tomàquets fins a llenya per la llar de foc; una gallina pel caldo de Nadal; bolets a la tardor, aquest any un parell de cistells. I veure la teva satisfacció de com ensenyaves als teus néts les troballes que ells descobrien en mig de les feixes i el galliner. Allà deu estar aquell “tàndem” que et vaig regalar quan vas plegar de polític per simbolitzar que continuaríem pedalant junts i que m’explicaves que feies servir a la teva escola per portar a fer voltes els alumnes pel patí en dies d’esbarjo.

Perquè vas tornar a l’escola, al teu Tomás Viñas. La teva feina de mestre sempre et va captivar. Vocacional, arremangant-te per les activitats de l’escola com l’hort, o per les de la professió com les del MEM. La d’anècdotes que m’has explicat de la teva vida professional! Va ser un cop dur per tu haver-te de jubilar ja que no et responia el cos. Sí, en parlàvem, ara tot canviava i també el funcionament de les institucions, dels partits polítics, de les aules, del món. Ens anem fent grans i ens costa seguir la dinàmica dels temps, però intentàvem comprendre-la. D’això anaven moltes de les nostres converses dels diumenges al matí davant un plat amb una truita a la francesa i un got de vi amb gasosa.

En han quedat moltes coses per parlar. Sempre m’explicaves coses que havíem fet junts, o per separat quan treballàvem plegats, que jo no recordava. Te’n has anat massa aviat. No tocava encara. Però  els fets imprevistos  de la vida porten això: de cop i volta un mal vent ens arrossega. A tu, la vida. A nosaltres, a mi, la teva companyia i amistat. No queda més remei que acceptar-ho, m’hi hauré d’acostumar a no tenir el teu temps, la mida del teu temps, tant diferent del meu. De les teves coses. Ara, dels teus néts dels que explicaves embadalit les seves facècies com fem tots els avis. De les preocupacions compartides, de les esperances o neguits que vivim.

Vas ser molt lleial, Remigi.  Amb mi molt. Però també amb tota la societat que t’envoltava, amb els teus, família, parents, amics i coneguts. La reacció ciutadana en aquests moments en dóna mostra.  Has deixat un gran record. Un “castellano viejo”, de Rueda (Valladolid) vingut a Catalunya, al Maresme,  a fer de mestre, i integrat completament a la seva societat. Lo teu no era de mirar-s’ho des de fora, era ficar-s’hi, fos la política, Les Santes, o el Tomàs Viñas. O els amics.  Et recordarem sempre i haurem de fer perquè la memòria que tenim de tu perduri a la ciutat. Gràcies per tot, Remigio.

Mataró 9 de febrer de 2020.

Crepuscular.

En les hores finals d’aquest 2019. Per la finestra veig que encara hi ha sol i el cel és ben blau. Caurà la nit i en companyia de bons amics celebrarem el pas cap al 2020. Demà serà un any nou, de traspàs, amb un dia més, i començarà una nova dècada. Són convencions, el temps no s’atura. Commemorem aquestes festes per convenciment, per tradició, per ganes de fer-ho, per rutina,... Fem desitjos de que continuem vivint i de que ens vagi bé, a nosaltres, als nostres, a tothom. Esperem-ho.

Aquests dies hem tingut l’oportunitat de veure l’exposició de Modest Urgell a Girona. Paisatges crepusculars, ermites velles, paisatges, pobles i carrers a la posta de sol. Sí, també algunes imatges assolellades de marines i barques a la sorra,... les unes i les altres pintades més de cent anys enrere. Algun pensament m’ha vingut al cap sobre els temps que corren, sobre els temps que vivim. No ho sé pas, estem en temps crepusculars? El que ens queda a la memòria d’aquest any que ara s’està acabant sembla que ens hi porta. No és sols el que hem viscut, estem encara vivint, a casa nostra. Aixeques la vista i arreu et trobes amb panorames semblants, molt a la vora o força més lluny.

Modest Urgell. “El Pedregal”, 1895.

Foto de Toni Ferragut a El País. 

Mai com ara havíem estat col·lectivament, la humanitat, tant rics com ara. Podríem ser tots plegats molt més feliços. Però hi ha el sentiment que les rendes es reparteixen malament, millor dit, que alguns –pocs- se’n queden una gran part i no les volen compartir. Les diferències de riquesa creixen. La gent ho veu, es neguiteja i protesta arreu. Amb raó.

Desprès d’aquests temps el sol es pondrà a l’horitzó i quan torni a sortir desprès de fer la volta, quin panorama il·luminarà? Una Terra diferent, segur. Però, millor o pitjor?

31 de desembre.

Nadala

Meister Bertram. El naixement (cap a 1380). Hamburger Kuntshalle.

L’estat d’ànim generacional.

Em va agradar una frase que vaig veure que responia Ivan Krastev en una entrevista que li feien a El País fa poc temps: “Europa fue creada por una generación que temía el pasado y albergaba esperanza en el futuro. Ahora tenemos una generación nostálgica del pasado y temerosa del futuro.” Crec que sintetitzava perfectament l’estat d’ànim de les generacions diguem-ne intermèdies que ara hi ha a Europa, les nascudes, posem-hi,  desprès de 1980. Quan van arribar a la possibilitat de manar, de dirigir la societat, van mirar cap enrere i van veure els “trenta gloriosos” i quan van mirar cap al davant els va caure la Gran Recessió del 2008.

La gent de la meva generació, la de les postguerres, ho vam veure i viure tot molt millor. Certament hem estat una generació privilegiada. No hem patit els estralls que van aguantar els nostres pares, hem viscut en un creixement econòmic i social continuat, en general ens hem posicionat molt millor que les generacions anteriors,... sols cal veure els indicadors de tota mena per confirmar-ho. Però, les generacions intermèdies actuals ho tenen  pitjor, no hi ha dubte. El debat sobre la Transició, per exemple, és indicatiu d’això.

A Europa la situació s’ha capgirat. Ja no som el melic del món. Peter Frankopan ho deia sense embuts fa pocs dies. Les preguntes amb les que respon a l’entrevista que li fan són aclaparadores, reblades amb una frase contundent: “Seguimos pensando que somos el centro del mundo porque somos idiotas”. Aquest historiador anglès ja va ser motiu de la meva atenció temps enrere. El nou mapa geopolític que s’està configurant deixa a Europa a l’extrem occidental molt allunyada del nou centre del món, el Pacífic.  La península Ibérica, a l’extrem de l’extrem.

No avancem en economia, malgrat haver estat els primers, la innovació està en un altre lloc. Continuem aferrats al que ens va deixar l’economia industrial que ja ha desaparegut de casa nostra. L’altre dia vaig descobrir l’existència  un mapa que va publicar no fa pas gaire elordenmundial.com que ho explica perfectament en el cas espanyol i que portava temps intuint.

Però és a nivell polític on es posa més de manifest la manca de perspectives. Europa, posem-hi “Occident”, havia liderat la creació d’estructures administratives-polítiques noves i innovadores. Els Estats moderns temps enrere, però especialment, les estructures comunes construïdes amb afany per la gent de la generació de les postguerres. La Unió Europea és la culminació a la que hem arribat i que ara sembla arrossegar-se parsimoniosament sense saber, o poder, imposar-se a les tendències centrípetes que l’ataquen. El retorn a la tribu, cap enrere doncs, s’estén. Del Brexit als moviments nacionalistes que creixen arreu. El debat a casa nostra és paradigmàtic. Sembla que les ciutats amb una certa mida malden per escapar-se d’aquestes tendències. Es manifesta en les votacions i en posicionament dels seus responsables, els Alcaldes. Però els territoris, o la gent que viu en els territoris, més o menys buits o en recessió, miren al futur amb recel i amb pors.

Si les generacions que ara estan, o haurien d’estar, al comandament  no s’adonen de com han canviat les coses respecte a les seves històries, de com aquests canvis aniran a més irreversiblement, poden portar a aquest racó de món, a ser això, un racó del món que va tenir els seus moments de glòria que ja són sobrepassats. D’aquestes generacions, centrals com sempre, és el futur.

23 de desembre.

A França, pas problème.

La fotografia la vaig fer a la tardor de l’any passat. Era a Charleville (Charleville-Mézières), al centre urbà, al carrer principal, de la République (sans doute) cantonada Bourbon.

A Juan Les Pins vaig poder veure, temps enrere, l’inici de la Route Napoléon, en record del lloc del començament del camí de l’Empereur cap el seu segon mandat de cent dies que van acabar a Waterloo (mira, vés per on, Waterloo).

A Lió, a una de les seves places principals hi ha un monument a Lluis XIII i a una altre un monòlit a la República i un altre a la Monarquia gaire bé l’un al costat de l’altre. La seva arteria principal porta el nom d’un mariscal de començaments del XIX que va servir a tres règims diferents.

Nosaltres som molt primmirats i mantenim els comptes pendents. Ells tenen la Gloire de La France!

19 de desembre.

Novament la demografia.

Alguns temes importants s’estan posant sobre la taula aquests dies, a més dels ja més treballats o comentats de fa temps com són els climàtics i els de gènere. Aquests temes que intenten sobresortir del maremàgnum d’informació que ens aclapara són el demogràfic, l’anímic generacional i el fiscal.

Anem pel primer: portem més de quatre anys amb el creixement demogràfic vegetatiu (naixements menys defuncions) negatiu. Avui un editorial de El País, també un article a Diario.es. Però ja fa dies que amb el tema de “La España vaciada” (vacía, crec jo) o el tema de la concentració de les poblacions arreu del món a les ciutats es ve parlant del tema.

Sorgeixen propostes “arbitristes” de polítiques “natalistes”. Bé, potser algunes no són tant “arbitristes”, algunes coses es poden fer, i de fet hi ha països que estan aconseguint resultats positius amb elles. Incentius fiscals, incentius laborals, ... , Però jo sempre recordaré el que ens explicaren a la Facultat d’Econòmiques ja fa més de 50 anys: Són les perspectives del futur que albiren els possibles procreadors les que regulen la natalitat. Si aquestes perspectives són incertes, com ho són en l’actualitat i força, la natalitat es reduirà.

Certament, potser a la meva edat, amb el que ja porto viscut, comprenc la disjuntiva que tenen les parelles joves davant el tema de la procreació. La incorporació al mercat del treball és més tardana i també la seva consolidació. La possibilitat d’afrontar les despeses de muntar una llar no estan a l’abast de la majoria de joves. Les alternatives vitals en les nostres societats són grans. Enrere queden els temps dels prometatges llargs, casaments de per vida, hipoteques (a 10 anys!!) i fills a cap edat. S’ha allargat molt l’esperança de vida i els joves l’han aprofitat per allargar també la seva joventut, però el rellotge biològic femení (determinant) no ha variat; bé, no pas gaire, i quant potser s’hi volen posar els ha passar l’arròs.

Com ho farem, amb el nostre sistema de repartiment, per aguantar les pensions dels grans? Devem estar mantenint uns 20 anys (com a mitjana) de pensió pels jubilats (els meus pares no van passar dels quatre o cinc), mentre, segurament s’ha endarrerit uns 5 o 10 anys la incorporació a les cotitzacions dels treballadors (abans n’hi havia molts que començaven a cotitzar als 14-15 anys; ara estan tots a l’ESO). N’hi ha molts més d’aquests darrers que en temps pretèrits,  però em fa l’efecte que no compensen.

Queda l’immigració. Europa, terra d’emigració, va poblar moltes terres de més d’un continent, ara s’enfronta a haver d’assumir aquest nou tema. Pels immigrants les perspectives són millors que les que tenien a casa seva, al seus orígens. Està molt explicat i també les seves conseqüències demogràfiques. Cal deixar clar que no hi ha alternativa, a menys que vulguem la decadència. “Catalunya, poble decadent”, és el llibre de Josep A. Vandellós dels anys 30 del segle passat.

Fa deu anys, quan començàvem a notar els efectes de la Gran Recessió del 2008, el tema ens el miràvem des de l’altra cara de la moneda: L’elevat atur que teníem (i que encara tenim). Llavors vaig fer una entrada al meu anterior blog, a la que torno una i altra vegada per explicar el què ens passava llavors. I ara fa tres anys resumia en una altra entrada algunes reflexions més que he anat fent en aquests anys.

Ara, amb unes perspectives més consolidades, negatives per cert, tornem a posar el tema demogràfic sobre la taula.

De l’estat anímic generacional anirà la següent entrada.

18 de desembre.

Perplexitat.

A les escaletes dels noticiaris (l’ordre en que es col·loquen les noticies) primer hi van les “importants”: política, meteorologia destacable, esdeveniments o efemèrides rellevants, ... i desprès hi van les notícies més “quotidianes”: els successos, les curiositats, les temporalitats. La cultura i els esports tanquen el programa, i el temps que ha fet i el que farà.

Ara com a tema “important” hi ha –com no, és evident- el canvi climàtic i les seves conseqüències, la necessitat de la transició energètica. Ens expliquen que hi haurà una nova cimera sobre el tema que serà transcendental (transcendental per que l’acollim aquí desprès que no es pogués fer allà on estava programada). Segons el que ens expliquen ja estem en temps de no retorn. Els que viuran sobre la Terra a finals d’aquest segle, vaja, els que han nascut en ell, es trobaran davant d’un panorama espaordidor. La nena sueca, Greta Thunberg, com a nova heroïna. Cal que comencem a prendre mesures dràstiques, entre elles reduir el nostre consum. Sí, cada any gastem més aviat el que pot reposar el planeta i en aquest camí, a menys que els que quedin se’n vagin a un altre planeta per estrenar, no hi haurà recursos per subsistir.  Per la coincidència de missatges en aquest sentit deu ser veritat aquesta visió apocalíptica del futur.

Llavors, ja ben entrat el noticiari, se’n explica que es posen en marxa les lluminàries nadalenques i que la gent està molt contenta i que aniran de botigues i restaurants per celebrar les festes i que segons quina música posen als establiments els possibles clients s’hi queden (i compren) més o menys. Sembla que aquest anys gastarem una mica més que l’any passat, o així ho esperen els botiguers. I vinga el “Black Friday” i el “Cyber Monday”!, que desprès vindran les rebaixes de gener, i compte amb l’ús de les targes bancàries que es poden “cremar”!

I un es queda perplex, no entén el que ens estan explicant. ¿No ens estem anant en orris per que consumim més del compte (i del que necessitem)? Però, alhora, no ens estimulen a continuar malbaratant? Alguns mitjans, molt ecologistes i moralistes ("progres"?), tenen una bona font d’ingressos amb els anuncis de cotxes. No diguem la visió d’esdeveniments esportius (el nou opi del poble) molts d’ells greixats amb “petrodòlars” i amb l’estímul de les cases d’apostes.

Ahir vam fer una volta per l’antic centre comercial de Barcelona ara compartit amb el nou centre turístic de la ciutat. Les botigues, en general, fan goig. L’oferta és múltiple, variada, generosa, cridanera, ..., els ulls s’hi en van, la tarja la portes a la butxaca,  entraries a molts llocs i adquiriries tota mena de coses que utilitzaries o no, que segurament te’n pots passar (¿perquè tinc dos barrets marrons pràcticament iguals?). Llàstima!, hi anàvem a veure si es podia arranjar un ganivet que se’ns va trencar la fulla per la meitat i sembla que no és possible. Bé, tindrem el joc incomplert, no comprarem pas un joc nou per una peça! Aquí està la clau, una mica de raciocini, una mica de mesura, una mica d’acceptació de que tenim de tot i de sobres.

Però, si no consumim... sinó consumim més, com mantindrem la velocitat de la roda de l’economia que necessitem fer créixer per què no sabem repartir el que hi ha? Si el pastís no creix i els pocs que en tenen una part grossa no la comparteixen amb la creixent massa de desafavorits per la fortuna anirem a una situació explosiva. O no? I si fem créixer el pastís a compta dels recursos no reemplaçables també ens anem a una situació insostenible. Sí, no sostenible, estem esgotant la Terra.

Pare, digueu-me què li han fet al riu que ja no canta...

29 de novembre.

Demà posats a taula...

A algunes ciutats ja han pres les lluminàries nadalenques. D’altres, entre elles la meva, ja les tenen penjades a punt d’encendre. Suposo que no tardaran gaire. Alguns alcaldes es vanten de que les que han decidit col·locar són les millors del món. El meu vell conegut Abel Caballero, a Vigo, per exemple.  A Madrid hi rivalitzen, diu que són fastuoses. Els comerciants les demanen, els ciutadans les esperen, ..., fan festa, alegria.

Mentre hi ha notícies que ens parlen de gent que dorm al carrer, de nens petits que dormen al carrer. Esfereïdor. A més de gent d’aquí, hi ha aquells que fugint de fam i violència pensen trobar entre nosaltres un cau on aixoplugar-se. Alguns serveis de diverses administracions estan desbordats per intentar atendre’ls. D’altres serveis es preocupen que les llums nadalenques siguin de leds, que gasten menys.

Estem malalts, som societats malaltes.

Una mostra més del desori en que vivim. Volem alegrar la nostra vida i al temps patim, o hauríem de patir (som insensibles?), per aquells que no la ballen tan bé com nosaltres. Hi ha recursos suficients perquè no hi hagi gent que pateixi la misèria. Els emprem correctament?

“Sento el fred de la nit 

                                      i la simbomba fosca...

25 de novembre. A un mes per Nadal. No goso posar imatges.

Vi de Xerès

Per mi és un misteri –segurament sols és ignorància- el per què no es troben a les botigues de per aquí les diverses varietats dels vins de Xerès. Sí que a tot arreu hi ha “Tio Pepe” i les mançanilles i finos més coneguts. Es veuen alguns Pedro Ximénez, però pràcticament res més. He anat a una botiga especialitzada, amb una varietat de vins colossal, i també pocs n’hi havia. He trobat alguna botella escadussera de Palo Cortado  i de Amontillado, també de Cream, però vaja... poca cosa.

   

D’aquest tema ja en vaig escriure fa més de 10 anys amb motiu d’una estada per Setmana Santa allà a Jerez. En aquella població hi he estat varies vegades, per motius de feina o d’esbarjo. Segurament la coneixença m’ha fet apreciar aquest producte que els caracteritza i que m’agrada. El dependent que m’ha atès ara m’ha dit que aquests vins no són gaire valorats aquí i fins i tot m’ha confessat que a ell no li agradaven. Bé, ha d’haver gustos per a tot, sinó mal aniríem. Deu ser per això que l’oferta és escassa en els nostres establiments.

Com que tampoc sóc gran bevedor, amb una ampolla de Palo Cortado i una de Amontillado ja he quedat servit. Cal començar a fer provisions que s’acosten festes llamineres i aquests vins fan de bon acompanyar.

Amb uns bons amics sempre ens ve el record d’uns vespres d’estiu, ja fa molts anys, ben jovens, al terrat del carrer Deanato (avui Deganat) a tocat la catedral de Ciutat de Mallorca amb formatge i una botella de Harveys per davant. Records boirosos, no sé si era Bristol Cream o Pale Cream. Va, Nuri, recorda!, que tens bona memòria.

15 de novembre.

Teruel existe.

De camí a Terol, pel “Racó d'Ademús”, l’any 2003.

Sembla que hi ha qui li ha agradat que la candidatura “Teruel existe” hagi tret representació parlamentaria: Tindrà un diputat i dos senadors a les Corts de Madrid. Els que s’ho miren des de fora d’aquell territori crec que tenen una percepció “naïve”, ingènua, del problema. Penso que tenen mal entès el paper de la representació política. Els que han propiciat la candidatura crec que tenen una posició desesperada en front la seva situació. “Ara ens sentiran”. Tot és fruit de la deixadesa de les formacions polítiques tradicionals per enfrontar de cara el tema, per explicar la veritat del panorama i les perspectives que tenen en el món d’avui extenses parts del territori, espanyol, català, europeu, d’arreu. No és sols un problema de Terol, és l’Espanya buida, o que es va buidant.

Sempre he pensat, que la base de l’assentament humà, de qualsevol assentament animal, és si els pot donar la mínima subsidència. “Aquesta gent, ¿de què viuen?”. La gent de Terol ja ha fet esforços per la seva part per estar al dia: des del Teruel Airport, al turisme de les restes dels dinosaures, als assecadors de pernils, o a l’explotació turística del mite del “amantes” i les seves joies arquitectòniques mudèjars, el circuit del motor d’Alcanyís, ... . Però això dóna pel que dóna, l’agricultura va desapareixent, la mineria tanca, i els territori es dessagna i la comunitat es redueix.

Ara, aquests nous representants de Terol intentaran repetir el que tan bon resultat ha donat a altres territoris que tenen representació “pròpia”, els bascos i els canaris en són un bon exemple. El seus vots a canvi de “coses” concretes pel seu territori i els seus habitants. Però seran la representació de la fragmentació, de la incapacitat de donar respostes col·lectives als problemes conjunts que tenim. El territori no és sols dels que hi habiten, l’habitem tots el territori.

Colgado de un barranco

Duerme mi pueblo blanco...

11 de novembre.

Andròmines

He anat a la deixalleria a portar dos jocs de maletes antigues que estaven arraconades dalt d’un armari i que no utilitzava. Un joc, en perfecte estat, era de quan ens vam casar –segurament les vam posar en la llista de noces i ens les varen regalar-, 47 anys! Eren molt bones i maques, però ja no es porten les maletes per les nanses i menys quan amb l’edat costa portar pes. L’altre joc estava per estrenar. Era un obsequi d’Iberia, la companyia d’aviació, de quan hi anava. Devien ser també de temps, encara estaven plegades dins les fundes de cel·lofana amb que van arribar a casa dins d’una capsa plana de cartró i també eren de portar per les nanses.

Crec que la disponibilitat d’espai afavoreix que guardem més coses del compte, de les que fem servir, ... i necessitem. És tot una manifestació de la societat de consum en la que hem viscut i que ara, si volem conservar la vida humana sobre el planeta, hem –vulguem, que no- de restringir. Però, entre tots, tenim tantes coses, ens sobren tantes coses, que sols utilitzant o reutilitzant el que ja tenim podem viure confortablement. O que ho aprofiti algú altre que li faci falta.

A la deixalleria m’han indicat que hi ha un espai per dipositar allò que és reutilitzable. Ho he deixat allà. En el mateix de l’espai de la deixalleria una persona que estava a l’aguait ha anat a veure que deixava, m’ha preguntat què era, s’ho ha mirat, ha agafat les maletes que acabava jo de dipositar al terra i se les ha emportat. Què en farà?, no ho sé. Potser se les vendrà, potser les donarà, potser les farà servir ell mateix. El cert és que hi ha una possible reutilització, no crec pas que tornin a dormir molts anys dalt d’un armari com han estat a casa meva.

Res, una petita satisfacció de benestant.

Però, quins conceptes he utilitzat!: llista de noces, obsequi d’Iberia, andròmines, societat de consum, benestant, ... part de la vida, de la meva vida. Si n'hi ha de coses a fer encara.

6 de novembre.