24 de gener del 2023

En Roig i la Rocha.

 


He acabat de llegir el llibre de Irene Vallejo, “El infinito en un junco. La invención de los libros en el mundo antiguo”, ed. Siruela, M-2021 (7èna.ed.). Va ser un obsequi de Nadal, no de l’any passat sinó de l’altre, el 2021, d’un bon amic madrileny, en l’edició de tapa dura, un magnífic llibre de continent i sobre tot de contingut. No l’he llegit seguit sinó a batzegades i hi ha hagut moments que l’he trobat com reiteratiu i m’ha costat tirar endavant, encara que sempre han sorgit  descripcions que m’han animat a continuar i m’ha agradat molt. Em sorprèn el seu èxit, no és un llibre “fàcil”. La història dels llibres, de com recopilar les narracions, o la narrativa de tota mena, que anaven produint les generacions des de l’antigor fins avui  en dia; com han anat sorgint les formes de confegir-los, distribuir-los, guardar-los, acumular-los, donar-los a conèixer, amagar-los o destruir-los.

Ha rebut molts premis (una desena), s’ha traduït a no sé quants idiomes (més de vint), la seva autora ha estat i és molt reconeguda. Tot una sorpresa literària repeteixo d’una obra aconseguida però complexa. Crec que cal tenir algun bagatge cultural per endinsar-s’hi, potser sí que hi ha la gent suficient per fer-ho encara que per mi això és un petit misteri. Dec estar equivocat i si és així ho celebro.

El llibre s’obre amb uns homes a cavall corrent esperitats pel món buscant uns objectes, no sé si encara dir-ne llibres, per fornir el somni d’un faraó d'omplir una gran biblioteca, la d’Alexandria. Veurem com aquest somni neix, creix, es desenvolupa i mort, com un ser humà, com a tota manifestació de la vida.

El llibre es tanca amb una perla per a mi: ara unes dones també a cavall a les muntanyes de Kentucky, en temps de la Gran Depressió del segle XX, portant llibres a la gent miserable que vivia allunyada i abandonada del mínim bri cultural. L’acció de l’Estat també en la cultura en uns moments molt difícils. És el breu epíleg: “Los olvidados, las anónimas”, al que segueixen més de cinquanta pàgines d’agraïments, notes, bibliografia i un  índex onomàstic.

Del molts agraïments que fa l’autora vull ressaltar un que potser semblarà modest: (a) “Todos esos professores de instituto que son sembradores de entusiasmos...”, els noms que segueixen deuen ser els d’aquells que ella va tenir o conèixer.

Aquí m’han vingut al cap els que vaig tenir jo. Sóc fruit del Germans Maristes, ho he explicat moltes vegades, vaig estar 13 anys a les seves aules. Però vaig anar a fer el que llavors se’n deia Preuniversitari a l'Institut de Mataró que més tard s'anomenaria Alexandre Satorras. Sols un curs, 1965-1966, on se’n va obrir tot un món nou que va facilitar-me el pas posterior, el curs següent, a la Universitat. Els professors (seglars / laics?), homes i dones, que vaig conèixer aquell any en aquell Institut em van marcar molt també. No sé si me’n deixaré cap, alguns ja traspassats, en Solà, en Comeron, la Solà, la Landino, la Bardalet, en Roig, la Rocha, la “Pacheco”, en Romeu, ...

Avui l’ajuntament de Mataró, a iniciativa del M.E.M. (Moviment educatiu del Maresme) i d’alumnes que van passar per aquelles aules de l’institut, ha fet l’acte formal d’atorgament del títol de filla adoptiva de la ciutat a la Sra. Elvira Rocha Barral  que en fou la seva directora uns anys, aquells meus precisament, en reconeixement de la seva tasca, la d’ella i la dels seus companys. Ara té 91 anys, 60 anys enrere, en la flor de la vida, ens va ajudar a formar la nostra de vida. Primer la Presidenta del M.E.M., Sra. Carme Civit ha explicat els motius que els van portar a fer la petició de l'esmentat reconeixement i després l’amic Josep M. Fradera, segurament un dels alumnes que ella va tenir amb una trajectòria acadèmica més profitosa i reconeguda n’ha fet la glosa. Evidentment, abans de les paraules de cloenda del Sr. Alcalde, molt encertades, l'homenatjada ens ha repassat la seva vida i la seva obra. 

Realment extraordinari i emotiu veure el Saló de Sessions de l'Ajuntament ple d'avis que anàvem a acompanyar el reconeixement públic d'una de les seves professores i del seu equip. 


24 de gener.

23 de gener del 2023

Una nova experiència

 


Me’n va assabentar la meva amiga i col·lega Montserrat Colldeforns. “Dono classes voluntàriament d’educació financera als joves estudiants del darrers cursos de la ESO i de batxillerat”, em va dir. Aquest tema m’interessa, ja en vaig parlar el 2008 quan la crisi financera https://manelmas.blogspot.com/2008/05/educaci-financera.html. Cal formar, o donar les primeres nocions, al jovent sobre aquesta matèria. També fora interessant donar-ho a la ciutadania en general, a centres cívics, casals d’avis, per exemple. No sé si existeix un programa semblant.

A partir de la noticia, vaig conèixer de l’existència de l’IEF https://www.iefweb.org/, una fundació creada per les entitats financeres, l’administració pública i els col·legis professionals que aprofitant un projecte europeu sobre la matèria amb bastit el programa, “Educació financera per les escoles de Catalunya” https://efec.cat/, que crida a voluntaris que sàpiguen del tema a anar als instituts i escoles de secundaria que ho demanin a fer les classes adients.

M’hi vaig apuntar de seguida. Crec que me’n puc sortir ben bé i tinc temps per dedicar-hi. Sembla que està força organitzat. Demanes, explicant les teves condicions, que t’inscriguin a una sessió telemàtica on expliquen com funciona i després ja et pots apuntar a una o varies de les propostes que ofereixen i triar allà on vol anar a impartir-les.

De forma prudent, per començar a veure com responc com a “professor” davant aitals “alumnes” en aquests temes, m’he apuntat a fer una classe cada més de dos programes: “Els impostos i tu” i “Administra els teus diners”. Serà de gener a abril, el maig suposo que els estudiants estan per altres coses. Les del impostos, al Vallès i la de d’administrar al Maresme.



La setmana passada vaig tenir el meu “baptisme de foc”. A aquestes alçades de la meva vida no és que em faci pas cap inquietud parlar en públic i dirigir una classe, però mai se sap. Institut Alba del Vallés, a Sant Fost de Campcentelles, https://agora.xtec.cat/insalba/. El dia i l’hora no és que fossin els millors, divendres, últim dia de la setmana, a darrera hora, 13,40h, alumnes de 4art. d’ESO.

“En ma terra del Vallès...” vaig començar i desprès de presentar-me vaig dir-los que eren els meus “conillets d’índies” ja que amb ells estrenava aquesta nova experiència personal. Dels meus temps d’alcalde havia fer moltes vegades explicacions varies a escoles i per tant no em venia de nou enfrontar-ne a una classe d’adolescents. Em sembla que tinc recursos per a fer-ho i fer aquest comés sempre se’m ha donat bé i m’ha agradat. Crec que me’n vaig sortir, al menys m’ho va semblar i ho vaig corroborar amb el professor que havia tingut la iniciativa de proposar l’experiència.

L’organització del programa et proporciona tot el material per fer la classe, sols has d’adaptar-lo -com suposo que fan els professionals de l’ensenyament- a les circumstàncies de temps i lloc que et trobes. Em sembla que hi ha massa matèria pels 40 minuts d’una sessió, algun innecessari i fins i tot inadequat, i cal veure de seguida el conjunt juvenil al que et dirigeixes i garbellar-ho.

Una nova, interessant i gratificant experiència.

23 de gener.

9 de gener del 2023

Balanç ciclista 2022

 

Són dies de fer balanç del què ha estat l’any que acaba de concloure. Com ha anat això de la bicicleta? Com ha anat en relació als anys anteriors?

Doncs bé: L’any 2021, amb el salt qualitatiu que va representar passar-me a l’ajut de la pedalada motoritzada, l’increment de kilòmetres realitzat va ser considerable, de 1.842,74 Km al 2019; 2.504,58 Km al 2020; a 3.221,21 Km. Val a dir que la novetat i la il·lusió de poder fer fites que s’anaven escapant em va portar a fer algunes sortides extres que a més van donar-me consciència del límits que tenia la màquina nova. El fracàs de l’intent de pujar al port de la Bonaigua va ser el més clamorós, malgrat el motor extra les cames donen pel que donen.



Aquest any hi ha hagut algunes coses a ressenyar:

1.       L’operació de bursitis al colze esquerra que em va tenir un mes fora de combat.

2.       No he fet cap sortida especial, mantenint sols les conegudes rutes properes.

3.       L’agost va ser fluix amb motiu del viatge familiar que vam fer a Itàlia.

4.       El genoll dret m’està causant incomoditat a l’espera de la rehabilitació que em pugui fer el fisioterapeuta.

5.       L’edat no perdona, ja no sóc cap jovenet.

6.       De resultes de tot això la tendència com es veu a la gràfica és decreixent.


Han estat 2.741,22 kms Malgrat tot, no està mal. Aquest any 2023 veurem. Ganes n’hi ha de continuar, fins i tot de fer alguna cosa especial i ambiciosa, encara que potser ja se’m ha covat l’arròs.

9 de gener.

7 de gener del 2023

Un altre que se’ns en va.

 

No pas massa gran encara, en Toni Batllori (1951-2023) ha mort avui. Un altre dels nostre personatges que se’ns en va. No el vaig conèixer personalment, però els seus ninots van acompanyar al ressuscitat municipalisme de la democràcia. La revista “Catalunya municipal” de la Federació de Municipis de Catalunya va acollir els seus acudits setmana rere setmana, ens van acomboiar molts anys.

Amb motiu dels 10 primers anys de la publicació, el 1995, vam publicar un recull del seu treballa amb nosaltres. “Els dibuixos, els ninots d’en Batllori han ponderat sempre el paper més aviat marginal, secundari, humil dels ajuntaments.” Eren les lletres que escrivia en Quim Nadal, President llavors de l’entitat municipalista en l’entradeta de la publicació.

He anat a buscar el document, he repassat les més de 30 cartolines amb els seus ninots. Si algú vol comprendre d’una ullada els neguits del municipalisme d’aquells anys, principalment amb les batalles perdudes amb la nova administració autonòmica (Generalitat de Catalunya), en tindrà una visió força aproximada. Fins i tot, si es pregunta avui per la pervivència de certs temes allà els trobarà dibuixats.



Va obtenir reconeixement professional i ara tothom es fa ressò del seu treball quotidià, fins al darrer dia, a La Vanguardia. S’ha dit que era la millor crònica periodística del dia. També els amics de la revista Valors perden el seu apunt mensual, generalment punyent. Que la terra li sigui lleu.

7 de gener.

4 de gener del 2023

A Nicolás Redondo, en el meu record.

 

Al segle XIX Mataró era una població industrial. La llavor germinal de la classe treballadora, el proletariat que se’n deia, va donar a la nostra ciutat un plançó del moviment obrer que junt amb d’altres va contribuir a crear al 1888 la Unió General de Treballadors, el sindicat socialista.

A la tardor de 1988, amb motiu del centenari de la seva creació, la U.G.T. va organitzar a Mataró un gran acte commemoratiu que va presidir el que n’era llavors el seu Secretari General, Nicolás Redondo. Va ser una gran diada, alguns dels assistents rellevants van arribar a la nostra ciutat en el tren propulsat pel vapor “Mataró”, la màquina del centenari. Des de l’estació van marxar en manifestació a la seu del sindicat, ubicat en l’indret on s’havia bastit la “Casa del Poble” per les històriques organitzacions socialistes locals: sindicat, partit, joventut,.... L’edifici actual de la Plaça de les Tereses havia estat la seu del sindicat franquista, la C.N.S., incautat el patrimoni obrer després de la guerra, enderrocat i construït de nou i retornat amb la democràcia sols al sindicat socialista. Allà es va descobrir una placa commemorativa i després altra vegada a peu, la comitiva va anar al Par Central on es va celebrar un míting sindical i un gran dinar de germanor entaulats a l’aire lliure.

El moment polític era de gran tensió ja que el sindicat havia trencat amb el Govern, i consegüentment amb el partit socialista, i amb les altres forces sindicals havia convocat una vaga general, la primera en democràcia, per les setmanes a venir. La premsa de l’endemà recull les dures declaracions que va fer Nicolás Redondo aquell dia en el míting: “El govern ha perdut els papers”.

Com a amfitrió, en tant que alcalde de la ciutat, i com a coadjuvant a l’organització de l’acte, em va tocar acompanyar la celebració amb un cert neguit, no en va jo era un càrrec del Partit socialista, institucional i orgànic. El nostre Primer Secretari, Raimon Obiols, va declinar la invitació per assistir-hi. Evidentment en aquella tessitura era impossible la presència del President del Govern i Secretari Gral. del PSOE Felipe González. Recordo ben bé les paraules d’agraïment de Nicolás Redondo per la meva presència. Pujant cap el parc em va dir: “Tú seràs Alcalde muchos años”. Sí, en vaig ser uns quants anys més.

Avui, ja molt gran, Nicolás Redondo ha mort. La classe treballadora d’aquest país, i els militants socialistes també, el recordarem. Serà un punt de llum més, gran o petit, com vulgueu, en el nostre firmament.


És una imatge que hi tinc especial estima: de dreta a esquerra, Ramon Manent (1er. Tinent d’alcalde), jo, Nicolás Redondo, Justo Domínguez (Secretari Gral. U.G.T. Catalunya) i Remigio Herrero (Primer Secretari PSC Mataró). 26 de novembre de 1988.


4 de gener.


23 de desembre del 2022

Me’n vaig a peu.

 

En Joan Manuel Serrat s’acomiada dels escenaris. D’aquí pocs dies farà 79 anys, canta en públic des de 1965, quasi bé 60 anys. Hem anat al Sant Jordi al penúltim recital (ja no vam poder obtenir -fa un any- entrades per l’últim). No podíem perdre’ns aquest esdeveniment. Ell ha fet la cançó, les cançons, de les nostres vides.

Vam anar-hi d’hora per poder aparcar el vehicle a prop. Vam entrar al Palau del primers i tinguérem temps llarg per veure com s’anava omplint fins dalt de gent, molts, la gran majoria, de la nostra generació. Al costat nostre un matrimoni argentí que ens van dir que fa vint anys que viuen a Londres i que havia vingut expressament a Barcelona per ser-hi. Caps blancs; dificultats per baixar els esglaons de les galeries; parles, potser no d’idiomes diferents. Disposat tothom a ser-hi. A poder dir, el temps que ens pugui quedar, que vam anar a veure la darrera actuació sobre l’escenari d’en Serrat, en el nostre cas, la penúltima.

N’ha fet moltes de cançons, el recital de més de dues hores en va incloure unes quantes, les que va triar. Tots, suposo, cadascú de nosaltres, n’hagués afegit alguna altre que ens agrada molt i que no va ser el repertori d’ahir nit. “No son todas las que están, però están todas las que son”. Va començar amb “Temps era temps”, de 1980. I va acabar, després de fer-nos cantar “Paraules d’amor”, del 1969, amb “Fiesta”: Gloria a Dios en las alturas..., de 1970/1976.

“Pare” és de fa 50 anys, “Mediterraneo”, del 1971, és un himne generacional, “La Tieta” del 1967, quant deia que tenia vint anys. No van faltar a la cita Miguel Hernández, “Nanas de la cebolla”, del 1972, Antonio Machado, com no, “Cantares” del 1969. “Mala mar”, del 2006, de Joan Margarit, d’un dels discs que més em plau, “Mô”.

És la música, com he dit ja, de la meva generació. Ja fa dies que hi penso: també ara és el moment del comiat de la nostra presència pública a l’escena. Que Déu, o qui sigui, ens doni encara més temps per viure la vida en plenitud. Però ja no hem d’estar dalt l’escenari cantant una i altra vegada la “Cançó de matinada” (1969), un temps que ja se’n ha anat, que ja s’ha fos. L’hem viscut, sí, l’hem construït entre tots una mica, també, però ja no hi és.

Penso què els deu dir les lletres d’en Serrat a les generacions dels nous temps que no han viscut els espais i moments que elles expliquen. El món, el nostre també, ha canviat molt en els darrers cinquanta anys i potser fins hi tot les seves cançons més icòniques han quedat anacròniques. Queden a la història, les seves cançons i les d’altres autors que ell ha cantat, les col·laboracions amb altres grans de la seva (nostra) generació, les altres veus que han cantat peces seves o que l’han acompanyat. Queda un enregistrament immortal del seu especial homenatge a la Nova cançó: “Banda sonora d’un temps d’un país”, fet el 1996. Queda la seva obra per nosaltres i pels que la vulguin continuar fent seva.

Potser, ahir nit, algú honorable va poder copsar, o el va copsar, que hi ha una altra Catalunya que la que s’entesten alguns a fer veure que no veuen, a no voler considerar com a tal. Per ell, i pels seus antagonistes, va el pollastre. Ho va deixar escrit i cantat ja el 1978, “Por las paredes (mil años hace)”: “... que no trafique el mercader con lo que un pueblo quiere ser”.

Gràcies, Juan Manuel, per fer-nos la melodia de la nostra vida.

Me'n vaig a peu, el camí fa pujada
i a les vores hi ha flors.




23 de desembre.



4 de desembre del 2022

Penúria versus frugalitat.*

 * Article per la revista Valors de desembre del 22.



Penúria (DIEC): “extrema escassetat”

Frugalitat (DIEC): “qualitat de frugal”. Frugal: “que s’acontenta amb aliments simples, moderat en el menjar”.

En el món d’avui, al lloc on la humanitat ha aconseguit col·locar la seva existència, parlar de penúria, o pensar en termes de penúria, és totalment inacceptable des del punt de vista ètic. No sé si hi ha gaire gent que aspiri com a ideal de vida viure com un eremita (DIEC: “persona que viu en un erm”) de l’antigor. No és necessari, ni convenient. Ara bé, un comportament frugal (sobri, mesurat) en el consum de béns i serveis (més enllà de l’alimentació) és absolutament necessari i convenient si no volem portar a la humanitat a la seva extinció. Ja avanço que soc pessimista respecte a l’acceptació generalitzada d’un aital comportament.

Malgrat que en el que portem de segle anem ja per la tercera crisi del sistema econòmic “occidental”: la financera del 2008, la pandèmica del 2020, i l’energètica (amb la inflació) derivada de la guerra d’Ucraïna, ara al 2022, no estem al fons de cap pou. Si anem pel carrer i mirem al nostre voltant, si agafem estadístiques de qualsevol cosa, ens adonarem de la situació real. Cert, hi ha un 25% de conciutadans nostres que estan per sota la mitjana, però això vol dir que hi ha un 75 %, 3 de cada 4, que estan per sobre. Potser sí que alguns, o molts, del 25% estan al fons d’un pou, però crec que cal matisar-ho molt. El 75% dels que estan per sobre, viuen bé? Oh, i tant!, sols cal veure’ls les cares (també calen matisacions).

Hi ha un conjunt de necessitats bàsiques de les persones que estan pràcticament resoltes a les nostres societats i alguna no. Les resoltes: el menjar, p.e., mercès a la voluntariosa i abnegada actuació de molta gent i col·lectius socials. No es veuen desnodrits o famèlics pels carrers, si n’hi ha, que n’hi ha, és un derivat d’un altre problema que parlaré més endavant. El vestir, p.e., això no cal ni parlar-ne, els magatzems de roba de les institucions que en recullen d’aquell 75% que dèiem abans van desbordats, en sobra de roba sobrera. Tampoc es veuen gent amb vestits esparracats, llevat d’aquells que s’apunten a comprar-ne ja així per seguir una estrafolària tendència (com tantes altres n’hi ha a la nostra societat benestant), ni gent que no disposi de roba d’abric suficient. L’atenció sanitària, p.e., ara és universal (deixem de banda les situacions irregulars), millor o pitjor, més eficient o menys, però les dades d’esperança de vida -més grans en les dones que ens els homes- i les dades de mortalitat infantil són ben expressives. L’ensenyament, p.e., també hi té accés tothom, pràcticament dels 3 anys, o menys en alguns casos, fins els 16. Que caldria millorar les beques menjador, les activitats extraescolars, l’atenció especial que precisen col·lectius determinats,..., segur, però ja ningú es queda sense saber llegir ni escriure, ni saber fer anar un ordinador.

La qüestió que no està resolta és l’habitatge, per incúria de les administracions públiques. Segrestades per una munió d’interessos parcials de col·lectius que incideixen sobre elles no són capaces de prioritzar i resoldre el problema que abans portava al “barraquisme” i ara al infra habitatge o al sense llar. Les necessitats que es plantegen no són una quantitat inabordable; una qüestió de temps, sí, però amb constància i perseverança es podria resoldre. També amb algunes polítiques més encertades respecte als actius de les entitats financeres, ah!, però aquí toquem os. Quan em parlen de l’experiència de Viena, els contesto que hi estan al sobre des del 1919, més d’un segle de treball continuat abordant el problema.

El que hi ha és molta indigència (DIEC: “mancat de les coses necessàries per la vida”). Aquí, perdoneu, sí que parlarem d’ètica. No vull confondre indigència amb penúria. Crec que per la vida cal salut, coneixement i consciència. Les tres coses per viure la vida, per viure-la.

Sense salut no podem viure. No penso pas amb la salut física, que també però menys, sinó en la mental. Hi ha situacions de penúria derivades desgraciadament per la indigència mental. Es pot resoldre però cal dedicar-hi recursos. Sense coneixement no sabem com viure. Si no tenim un mínim coneixement que ens permetin comprendre a on estem, què passa al nostre entorn, com poden afrontar-lo, no entendrem què som. Hi ha algunes situacions de penúria que es podria resoldre si forníssim als que la pateixen de coneixements concrets. Sense consciència no hi pot haver-hi convivència i en les societats obertes i barrejades d’avui en dia no tenir consciència, o fomentar no tenir-la, ens pot portar a un desastre.  I aquesta consciència ens porta a l’ètica.

Superat el tribalisme, “la ciutat ens fa lliures”, creix la tendència d’anar cadascú a la seva, sense mirar gaire a l’entorn, o despreocupar-nos de l’entorn, tan humà com natural. Sí, ho reconec, hi ha voluntariosos col·lectius que s’afanyen en pensar en la comunitat i el medi, però cal admetre que són minoritaris. La secularització hi ha ajudat com també l’increment del benestar que permet un cert “hedonisme”, fa pocs anys impensable. Pensar en el “comú” no té gaire prestigi si ens atenem al que ens porten els vells i els nous mitjans de comunicació. La pèrdua d’una concepció transcendent de la nostra existència fa que pensem sols en el gaudi i les avantatges que podem fruir ara. El més enllà, el demà, la nostra nissaga, l’habitat, ... ja se’n cuidarà “algú”, o “indigentment” no hi pensem.

Tornem a la frugalitat, viure amb senzillesa, amb moderació, amb “mesura”. Què vol dir? Pensar si tot el que ara “necessitem” per viure és necessari i convenient, per nosaltres i per la comunitat. He exposat al començament el meu pessimisme. Quina autèntica revolució comportaria en el nostre sistema econòmic! Crec que és impossible. Hem bastit un gran castell, sobre uns arenys, que si en toquem alguna peça pot ensorrar-se mica en mica o potser fins i tot de cop.

Tenim dos grans vectors de ample abast a les nostres societats sobre els que hem de reflexionar: la digitalització i la transició energètica. Deixo de banda, potser no hauria de fer-ho, el trasbals demogràfic. Repensar la digitalització, llençada a tota velocitat, amb les seves coses bones i les que no ho són tant, és repensar la societat que hem bastit en el que portem de segle. Repensar la transició energètica és repensar les bases del creixement dels 100 anys  darrers. Tenim uns comportament socials interioritzats de no fa pas gaire, però com que ens han vingut donats (o imposats) sense que hi penséssim molt ara tot seran esgarips si es qüestionen. Em sorprèn la sorpresa de la gent quan els dius que si estiguéssim col·lectivament al nivell de l’any 2000, al començament del segle, fa poc més de vint anys, podríem viure molt decentment, còmodament i tranquil·lament.

Però per viure més frugalment necessitaríem desprendre’ns de la indigència de consciència que portem al sobre. Ben mirat no fora pas gaire difícil individualment encara que hauríem d’enfrontar-nos a conseqüències col·lectives importants que hauríem de resoldre i fora molt més difícil. Viure més frugalment no vol dir viure pitjor, segurament seria tant mateix millor per nosaltres i la natura, però hauríem de deixar de fer, de viure, moltes coses que ara són de general hàbit i cada dia més esteses. Les estructures de convivència, de treball, d’oci, estan portant nous costums que potser caldria abandonar amb el que té consegüentment l’efecte sobre la seva causa. Hauríem de bastir noves estructures  adaptades a una nova realitat. Difícil tot plegat, difícil.

2 de novembre de 2022.


2 de desembre del 2022

Un tal González.

 

Sergio del Molino és un escriptor -que va començar com periodista i encara en fa - que va cridar l’atenció del públic i del país l’any 2016 amb el seu llibre “La España vacía. Viaje por un país que nunca fue.”. Va encunyar un concepte que ha fet fortuna, desvirtuat després pels mitjans al traspassar-lo a “La España vaciada” que em sembla que no és el mateix

Ara, acaba de treure un llibre d’això que se’n diu novel·la de no ficció sobre la figura de Felipe González: “Un tal González”, Ed. Alfaguara, B-2022. He de confessar que m’ha agradat molt. No, jo no conec personalment al personatge de l’obra, sols vaig tenir l’ocasió de donar-li la mà a La Moncloa en una entrevista que tinguérem la Comissió Executiva de la FEMP (1991) amb ell i res més.



L’autor és nascut el 1979, és a dir, és de la generació Y, entorn als quaranta anys amunt o avall, els que ara manen. Bé, els que vàrem manar, més o menys, a la Transició, quan vam començar érem una mica, no gaire, més joves. El relat del llibre va sobre el personatge. No és el que m’ha interessat més. El que m’ha agradat sobre tot és l’explicació del temps, del context, de l’espai, el nostre, i el seu canvi. Comença amb la sacsejada a les velles estructures anquilosades del socialisme del l’exili i acaba a la taula de la Fundació que avui recull els papers del protagonista.

L’autor és de part, no se’n amaga i explica el perquè ho és:

“Es incomodo escribir sobre alguien que puede observarte por encima del hombro mientras tecleas -...-, pero la refutación de la transición es un cliché tan poderoso y extendido entre la gente de mi edad que siento que reivindicarse como hijo de la democracia es hoy imperativo para quien valora un poco el suelo que pisa y no quiere que lo infesten los chacales. La urgencia ética compensa el pudor”.

Gràcies.

Tres moments del llibre:

1.       Palacio de Buenavista, Madrid, finales de diciembre de 1982. És l’entrevista del nou ministre de Defensa, Narcís Serra, amb el cap de la Junta de caps de Estat Major,  general Álvaro Lacalle, per preparar la Pasqua Militar. “Le digo que no habrá más discursos que el del rey y el mío, como ministro de Defensa”.

2.      Palacio del Elíseo, París, 20 de diciembre de 1983. Reunió a soles de Felipe Gonzalez amb el President Mitterrand: “No, François, no he venido a París para resolver hechos concretos, sino para explicarte que significa el terrorismo de ETA, porque no lo sabéis, no tenéis ni idea, y yo necesito que el Presidente de Francia me escuche, que comprenda la gravedad de lo que sucede.”... “Deja que te enseñe algo.”

3.       Estadio Olímpico de Montjuic (actual Lluís Companys), Barcelona 25 de julio de 1992. “No solo en Barcelona, por toda España maullaron los nostálgicos de ese país sacrificado al anochecer de aquel 25 de julio. Algunos tan solo lloraban su juventud. Otros, simplemente, no se encontraron en el paisaje nuevo. Pero casi nadie negaba que la mayoría vivía mucho mejor en esa España que ya no reconocía ni la madre que la parió”.

I una darrera explicació del que va representar el treball fet del 1982 al 1996:

Palacio de Congresos. Madrid, 20 de junio de 1997. Discurs d’anunci de Felipe González de que abandona la Secretaria General del PSOE:

“La clave -dijo- consistió en no vindicar el pasado, en concentrar los esfuerzos en reivindicar el futuro. Consistió en no quedar atrapados, una vez más, en el laberinto de una historia que no hicimos bien en el siglo XIX y una buena parte del XX.”

Sí, va ser això, no es tractava de mirar al passat sinó de construir el futur. És el que vam fer, cadascú des del seu lloc, amb més encerts que errors, amb majors o menors responsabilitats. És el que reivindiquem el grans que veiem amb sorpresa com davant dels reptes del món d’avui -i des d’on hem aconseguit arribar, Déu n’hi do-  hi hagi qui encara s’entesti a mirar un passat que ja sols ha de ser història i no ha de ser encara present.

1 de desembre.

29 de novembre del 2022

Desconstrucció o destrucció.

 

M’agrada més la definició de la R.A.E. de desconstruir: 

“Deconstruir: Deshacer analíticamente algo para darle una nueva estructura.”


J.K.Galbraith ens va explicar ja fa molt temps a “Breve historia de la eufòria financiera” que passats uns anys d’una crisi provocada per l’esclat d’una bombolla econòmica en tornaria a venir una altra ja que els agents econòmics oblidarien el que havia passat i tornarien a crear una altra bombolla que al seu torn petaria.

Aquests dies assistim al daltabaix de “criptomonedes”. Suposo que el nom ve de que són “críptiques”, que no s’entenen gaire. Bé, per mi són incomprensibles, llevat que acceptem que ja estem en un món tant esbojarrat que es poden crear actius del no res. Tampoc és tant rar, en la crisis del 2008 en vam aprendre alguna cosa, encara que sembla, com encertadament deia Galbraith, que ho hem oblidat al poc temps, sols 14 anys després. L’any 2010 vaig publicar una entrada que en parlava: https://manelmas.blogspot.com/search?q=Huy 

John Lanchester, “¡Huy!” ed. Anagrama, B-2010.

Les darreres línies del llibre:

“La victoria del capitalismo de libre mercado duró dos décadas: ya es hora de bajar el ritmo, calmarse y decidir cómo lograr que la industria financiera vuelva a ser algo que sirva al resto de la sociedad en lugar de saquearla. En este nivel, tenemos que empezar por pensar cuándo tenemos suficiente –dinero, cosas- y si en realidad necesitamos todo lo que creemos necesitar, más allá de lo que ya poseemos. En un mundo que se va quedando sin recursos, la idea más importante desde el punto de vista ético, político y ecológico puede resumirse en una sola palabra: Basta.”

Res, no hem fet cas de res. Va venir la pandèmia i encara s’ha d’acceptar per la gent que és un derivat de les males relacions de l’home amb la naturalesa. Deien que en sortiríem millor i no sembla que sigui així. Després a vingut la guerra d’Ucraïna i les seves conseqüències, encara que també sembla que la inflació ja estava en marxa. En conseqüència avui tornem a parlar de crisi, la tercera en el que portem de segle.

L’actuació dels govern ara es dirigeix a “pal·liar” els efectes més immediats i evidents de les pujades de preus, del desproveïment de certs bens, de la necessitat de la descarbonització,..., però tot són paraules. Ningú vol afrontar la realitat de l’economia, tot s’ha de controlar, regular, dirigir. Des dels preus de l’energia, als lloguers, als efectes de les pujades dels tipus d’interès, ...

Ara que aniria molt bé deixar unes quantes coses al arbitri dels mercats, fins els liberals es tornen intervencionistes. Cal subvencionar la gasolina quan fora millor que l’augment del seu preu ajudés a situar la realitat dels desplaçaments i del transport assumint-ho. Cal ajudar als que van agafar préstecs a tipus variable ja que els arriben unes quotes insostenibles, desmoralitzant als previsors que les van agafar a tipus fix. Cal..., alhora pensar en un sistema diferent? Ca! Hem de preservar com sigui el funcionament “normal” (és a dir actual) del sistema. No podem parar, la gent se’ns tiraria a sobre.

Vinga, mantinguem les lluminàries de Nadal com  si res (no, ara gasten menys!, com si això ja fos la solució). Mantinguem els consumisme dels dies festius que s’acosten, no fos cas que el comerç se’n ressenti i la psicologia de les masses pateixi després de les constriccions dels temps de la pandèmia. Sobretot, l’hostaleria i la restauració que no pari, cal fer els àpats d’empresa nadalencs. Ajudem com sigui als endeutats, no podem pas tornar a tenir una crisi bancària i de desnonaments.

Si no passa res, o fem veure que no passa res. Hi ha evidències de les conseqüències del canvi climàtic. Hi ha reunions internacionals de alt nivell que prenen declaracions més o menys preocupants, Hi ha continuats i contundents estudis que ens parlen de les creixents desigualtats. La guerra al hivern encara és més dura per les poblacions civils. Res, home, res, ja ens sortirem. Tenim el futbol per entretenir-nos, no ens vingueu amb mals averanys.

Hem de desconstruir el món que hem muntat però no ho farem, no ens atrevim a dir-ho i menys a fer-ho. Potser algunes coses estan construïdes sobre sòlids fonaments, però en el món d’avui em sembla que més aviat tot està aixecat sobre arenys. La destrucció pot venir per causes naturals, és veuen a venir; per causes socials, també s’albira. Potser no serà immediata o sobtada, potser s’anirà produint mica en mica, enrunant-se les edificacions per l’acció continuada dels elements físics o humans.

Certament, les generacions futures, amb molt més coneixement que les passades, ho tenen més fotut. Poden viure bé si saben desconstruir la realitat present que s’aguanta amb pinces. Sinó, aniran presenciant com se’ls va destruint aquesta realitat, sense que ens siguin agents conductors, amb uns costos dolorosos que hauran d’assumir vulguin que no. El futur no està escrit, però ja no és el que era.  



Hubert Robert: “Paisaje con ruinas de templos romanos” (c.1773)

Alte Pinakothek. Múnich.


29 de novembre.

25 de novembre del 2022

I van 50!


  Vaig signar un bon contracte. Després em van tallar la corbata.


25 de novembre.


24 de novembre del 2022

Un amic.

 

S’ha mort un dels meus gitanos de l’Avda. Recoder. Pels seus era el tio Ninorro, per mi era en Santi. De sempre ben plantat, elegant, no hagués dit pas que ja en tenia 82 d’anys. Compromès amb la seva gent i els seus problemes, en vam parlar molt en el seu moment, tenia jerarquia a la seva comunitat. Amic meu, molt, com jo d’ell. S’estimava la seva ciutat, Mataró, i ho demostrava. Trobaré, trobarem, a faltar la seva presència. “Et veig molt bé”, encara no fa poc em deia pel carrer quan ens veiem. 

Demà, dissortadament, no podré acompanyar-te en el darrer comiat, però et recordaré sempre. Descansa en pau amic, repeteixo l'abraçada a tota la família que deu ser ben llarga.


(Mariola Bogacki, pintora surrealista polonesa, 1965)


24 de novembre.

19 de novembre del 2022

Sorpresa!!

Acabo de rebre una comunicació de Google (sembla que és verídica) -a la que no puc contestar- en que se’m comunica que han retirat una entrada del meu antic blog (que està inactiu des de fa 11 anys) http://manelmas.blogspot.com/ .

Hola:

 

         Como probablemente ya sabrás, nuestras normas de la comunidad

(https://blogger.com/go/contentpolicy) describen los límites de los contenidos permitidos y no permitidos en Blogger. Nos han pedido que revisemos tu entrada "El viatge dels '60.". Hemos determinado que vulnera nuestras normas y hemos retirado la URL http://manelmas.blogspot.com/2008/05/el-viatge-dels-60.html, de modo que no está disponible para los lectores de tu blog.

 

     ¿Por qué se ha anulado la publicación de tu entrada de blog?

     Tu contenido vulnera nuestra política de malware y virus.

….

L’entrada és de l’any 2008, fa 14 anys!!!, evidentment no recordo el seu contingut exacte, però pel títol em sembla que feia referencia al propòsit que havia manifestat a la família de anar amb ells Nova York quan fes 60 anys. No ho sé, suposo que hi devia incloure algun afegit, fotografia o enllaç, que ara em duien que és incorrecte. Sorprenent.

Em diuen que puc tornar a penjar l’entrada si la corregeixo, però com que no sé què he de corregir hauria d’intuir què és el que vaig fer incorrectament i els ha portat a esborrar-la. Sí, sí, l’entrada ja no existeix. Era una entrada del 24 de maig del 2008. Tinc un resum del que vam fer guardat al magatzem (disc extern) i hi he trobat l’enllaç d’aquella data que clar clicant a sobre no et porta ja a enlloc. S’ha evaporat, o l’han evaporat.

Bé, com que la constància del viatge va quedar ben reflectida, tant la sortida a la segona quinzena d’agost amb dues entrades, com a la tornada al setembre amb 10 més d’experiències varies i tres entrades més en mesos posteriors, crec que sols hauré perdut el propòsit del mes de maig que dono per desaparegut. Malgrat tot faré copies d’aquelles 15 entrades, no fos cas que algú també creies que hi ha inconveniències.

Sort que l’Eulàlia va confegir un gran àlbum de fotografies, el primer de viatges de tots els que han vingut darrera des d’aquell, que comença amb una fotografia meva del dia que vaig fer 60 anys obrint un sobre on se’m comminava a complir la meva vella promesa:

“Tot va començar fa uns quants anys, entre ruïnes grecoromanes, esglésies gòtiques i museus inacabables. Llavors, en Josep i l’Eulàlia van reclamar deixar de banda la història i anar a Nova York, la capital del consumisme, l’oci i els gratacels. En Manel se’ls va treure de sobre adduint que ja hi aniríem quan fes 60 anys... I finalment aquest aniversari ha arribat!”

És la primera vegada que em trobo amb una qüestió semblant després de més de 17 anys penjant entrades de tota mena al blogger, unes 2.500! Potser sí que algun dia havia de passar. Què hi farem...





19 de novembre.

18 de novembre del 2022

Deus vult! Deus vult! Deus vult!

Quan era petit, en els primers anys d’escolarització als Maristes de Sant Josep, i després als de Valldemía, teníem una assignatura -amb el seu corresponent llibre- de Història Sagrada. Vam estudiar l’Antic i el Nou Testament i també la Història de la Religió Catòlica (així, amb majúscules). Vaig aprendre forces coses que em van donar una idea -esbiaixada, evidentment- del món on havia anat a raure. No sé pas si això ara es considera necessari o fins i tot convenient, però al menys quan vaig als museus entenc el quadres. Abraham, el Macabeus, Palestina, els pans i els peixos, i també les lluites d’investidura, els protestants, els jansenistes, Lleó XIII.

D’aquella època vaig saber de les Creuades -unes quantes- des del cantó de l’Església llatina. Vaig saber de l’Edat  Mitjana i del feudalisme (molt per sobre), de les lluites entre el poder temporal, l’Emperador, i el religiós, el Papa. Pinzellades i tal com he dit abans, esbiaixades.

Molts anys desprès, va caure a les meves mans l’obra de l’Amin Maalouf: “Les creuades vistes pels àrabs”, de quasi bé fa 40 anys. Era la visió de l’altre costat. De com ho van veure la gent que habitava aquestes terres, el Llevant que sempre n’ha dit l’autor, que ja portaven uns quants anys establerts i manant allà, més de 400!

Ara, fa pocs dies, vaig veure en el taulell d’una llibreria una obra de Peter Frankopan. “La Primera Cruzada, La llamada de Oriente”, ed. Crítica, B-2022.  L’editorial em mereix consideració i l’autor també (curiosa la seva biografia). El seu llibre “El corazón del mundo” em va agradar: “Veure el món i la seva història des d’una altra perspectiva”. La perspectiva que ara ens proposa l’autor és veure la Primera Creuada des de l’Imperi Bizantí i la figura del seu emperador Aleix I Comnè.

El llibre segurament s’hauria apilonat en els pendents de llegir si no fos que un inoportú constipat (no Covid, m’he fet la prova) m’ha retingut enclaustrat a casa deslliurant-me, quin remei, dels meus quefers habituals. Com una petita bèstia engabiada. Els que som compradors compulsius de llibres tenim solució fàcil en aquestes situacions -ep!, si tens el cap mínimament clar (llet de cabra calenta + paracetamol)-. Cal anar a la pila de llibres pendents i posar-te a llegir el primer que et vingui a la mà.

Bé, als meus anys, he aconseguit tenir la visió més complerta (?) d’aquells fets històrics, Frankopan diu al acabar el llibre: “La llamada de Oriente iba a remodelar el mundo medieval y ampliar los horizontes geográficos, económicos, sociales, políticos y culturales de Europa como nada lo había hecho hasta entonces. Después de novecientos años en las sombras, Alejo debería volver a recuperar un lugar central en la historia de la Primera Cruzada.”

 


17 de noviembre.

7 de novembre del 2022

Sarabanda del batlle

En Txitxo Rovira (Josep M. Rovira Juan), fill d’en Rovira-Brull (1926-2000), m’anuncia que s’està preparant una exposició per l’any que ve commemorativa dels 25 anys de la plantada de la Laia l’arquera a la Porta Laietana. Tinc algun record escrit que li passo. Me’n demana més. No van ser pas els temes culturals els que m’ocuparen principalment en la meva gestió, temps enrere hi havia mancances més punyents, encara que sempre vaig atendre propostes i suggeriments assenyats que se’m van fer en aquest camp i que crec que n’ha quedat a la ciutat una mostra de la que estic satisfet.

La figura icònica de la Laia perviurà la memòria de l’artista. En Josep M. Rovira-Brull era un barceloní de naixement que amb el temps, passat breument per Premià de Mar, va esdevenir un mataroní de vocació i adopció complert. La seva vinculació a la nostra ciutat va ser molt intensa, com el record i l’obra que hi ha deixat.

La relació amb l’Ajuntament va ser considerable, encara ho és. El cartell de Les Santes del 1982 és seu, el de l’any abans va ser de la Nefer, la seva filla. L’obsequi-record de l’Alcalde als components del Consistori del mandat 1983-1987 també ho fou, amb un conjunt de pintures de vaixells diferents per cadascú. El del mandat 1983-1987, va ser una obra del seu gran amic i col·lega Pepe Novellas. Amb aquell motiu m’obsequià amb una Nadala que guardo curosament.

 


“Mataró per la Pau” va ser una pintura encarregada expressament per penjar sobre el domàs al balcó de la porta de l’Ajuntament amb motiu de les protestes contra la guerra d’Iraq de 1991 i que després va anar al despatx de l’alcaldia. Evidentment, la Laia és i serà coneguda pels mataronins que no van arribar a viure’l, a ell i el seu art, encara que no sé pas si els lectors de la biblioteca Pompeu Fabra s’aturen massa a gaudir dels murals que va fer per Tintex i que encara llueixen al seu vestíbul.

He recuperat -de l’estanteria on guardo més o menys endreçades publicacions varies d’art i artistes- el catàleg que el Patronat Municipal de Cultura de l’Ajuntament va editar amb motiu d’una magna exposició Rovira-Brull a Can Palauet (crec que la planta baixa s’acabava d’estrenar com a sala d’exposicions) del 19 de juliol al 15 de setembre del 1996. Si la memòria no em falla preteníem que fos “l’exposició de l’estiu”, pensada per atreure visitants. És un catàleg formidable, val la pena llegir les plomes de renom que glosen la vida i l’obra de l’autor. Repassant-lo em torna la imatge de la “Sarabanda del batlle” pintura de l’any 1992, 30 anys ja!



L’exposició que es prepara per l’any vinent servirà perquè una nova generació de mataronins/es adquireixi un renovat coneixement de l’obra d’en Rovira-Brull que tindrem -espero- perennement a la vista.

7 de novembre. Veig que és l'entrada número 1000 que penjo en aquest blog que vaig començar just quan vaig deixar la feina el 2011. Déu n'hi do.

27 d’octubre del 2022

Una transformació de llarg alè.

 

Endreçant estanteries de llibres per veure què en faig, si els conservo o els llenço, m’ha sortit una publicació titulada “Mataró, els perfils de la ciutat”, editada pel El Punt (quan hi havia edició mataronina) amb textos de David Marín i Eva Viñals (et altri) i fotografies de Lluis Serrat (et altri) sota la direcció editorial de Saül Gordillo. És de l’any 2002, fa vint anys.

La guardo per evidents motius sentimentals, nostàlgics. Repasso el seu contingut. Hi ha un capítol que es titula “Una transformació amb vistes” que descriu els projectes per la façana marítima del centre de la ciutat. El subtítol: Quatre torres de 10 plantes. Un edifici de vint pisos. La substitució de les antigues fàbriques i talles per edificis amb vistes al mar. El futur del litoral de la ciutat és ser un altre centre urbà. A la pàgina següent hi ha la imatge de la maqueta de les quatre torres en el sector del Cafè de Mar.


2002. Sí, al poc es van començar les dues primeres però la crisi del 2008 va aturar la seva continuació. Aquest any 2022, vint anys desprès, s’han acabat les altres dues. Algú em va dir que uns detractors del projecte el van qualificar de “els queixals d’en Mas”. L’edifici de vint pisos tot just ara n’estan construint els fonaments. No serà de vint, sinó de vint-i quatre de pisos. La fàbrica Cabot i Barba en part ha estat d’habitatges, en part equipament públic. Les restes del vapor Gordils i Dalmau són una andròmina que resta apuntalada encara en mig de tota la transformació que crec que caldria enderrocar per molta nostàlgia que atresori i col·locar al seu lloc una al·legoria escultòrica. Certament, ha sorgit un altre centre urbà allà

Una transformació de llarg alè, de “largo aliento: durante un lapso largo de tiempo”. Així són les polítiques municipals de transformació urbana. Aquest concepte costa d’acceptar ara, tot és per avui, o per ahir. D’aquí el malestar cívic que com un run run neguiteja al personal al que potser no se li explica, no se li explica prou, o no vol entendre, o no comprèn, que els canvis no són d’avui per demà. Temps enrere es va encunyar l’expressió de “la cultura del caixer automàtic”: posaves la tarja a la ranura, teclejaves la teva clau i sortien els bitllets. Ara amb els petits ordinadors que portem a la butxaca encara anem (van?) més  frisosos i  amb sensació de fretura. Fem un bizum? Mals temps per pensar el futur i somiar-lo. Ens l’han robat, però cal que els del darrera resisteixin, és la seva feina.

27 d’octubre